El crim central dels colonitzadors castellans i francesos contra la nació catalana no és el robatori sistemàtic a què ens sotmeten, ni la deixadesa d'infraestructures que ofega la nostra economia, ni tan sols el genocidi físic que històricament ha patit Catalunya, concretat en milers i milers de catalans morts i exiliats forçosament pel fet d'haver defensat la pàtria. Per terribles que siguin aquests crims, només són corol·laris del crim fonamental a què els colonitzadors han condemnat la pàtria catalana: negar-li la seva manera de ser.

Durant més de tres segles de submissió forçada i d'una quarantena d'anys de democràcia formal, però d'opressió i manipulació psicològica, als catalans se'ns ha fet impossible la nostra autoafirmació com a poble.

Deixar perdre la pròpia manera de ser com a nació és la cosa més alienant que existeix, molt més que la destrucció física.
Perquè la misèria de l'ànima és molt més trista que la material, com molt bé recordava el nostre estimat president Macià!!
De què valen progrés, diners i benestar quan un poble es perd a si mateix?
La pobresa més gran, la misèria psicològica més profunda brollen d'aquesta pèrdua de l'ànima col·lectiva.
Perquè la necessitat ontològica més fonamental de qualsevol poble és la de ser qui és dintre del seu territori. I només en l'expressió plena d'aquesta ànima col·lectiva rau l'autèntica llibertat.

I aquesta llibertat autèntica és la que ens neguen tant els colonitzadors com els polítics regionalistes que s'han posat d'acord en marginar i fer innecessària la manera de ser catalana dintre mateix de casa nostra, condemnant-nos així a una folklorització i desaparició segura.

En el procés d'alliberament que la nostra nació està encetant, és indispensable reconèixer allò que molts es neguen a acceptar, que UN POBLE QUE NO ÉS AMO DE CASA SEVA I QUE NO POT EXPRESSAR EN PLENITUD LA SEVA MANERA DE SER ÉS UN POBLE ESCLAU.

És això el que van comprendre amb una perfecta lucidesa els patriotes que avui i aquí homenatgem. Uns patriotes que van assumir que si els era negat el viure com a homes lliures, en la plenitud de la seva ànima col·lectiva, moririen com a homes lliures.

És aquest esperit dels homes que van lluitar amb el preu de la seva sang per evitar el jou que els volia doblegar i negar, el que avui està resorgint arreu de la nostra nació, i al marge i posant en evidència la classe política regionalista i claudicacionista que permet l'esllanguiment progressiu de la nostra identitat, del nostre caràcter i de la nostra llengua.

És en l'esperit d'aquests homes i dones valents que bateguen amb el cor de la nació, on es manifesta la PRESÈNCIA de l'autèntica Catalunya, d'aquesta Catalunya que malda per manifestar-se tot esmicolant la cotilla insostenible en què l'han atrapada.
Aquesta PRESÈNCIA, la nostra manera de ser genuïna i profunda, el cor de la nostra nació, més enllà de les falses identificacions que tants segles de submissió han teixit, és l'objectiu i la raó última del nostre alliberament. És el tresor que ens retornarà la joia de ser catalans, l'espurna creadora i l'abundor material.

Maria Torrents
Consellera Catalunya Acció

“Els veritables obscurantistes són aquells que de les llums de colors en componen la llum blanca fonamental” Goethe

És evident que, per superar aquest cul de sac fatal en què estem atrapats, cal que tots aquells que ja han saltat del carro de la “morta” i s’han encarat decididament cap a la consecució de la independència, bandegin personalismes i partidismes i construeixin la “unitat” que el nostre poble reclama.

Però, quins dels potencials implicats s’han plantejat, amb rigor, com es construeix una “unió” fecunda i quins són els factors i les actituds que en garanteixen l’èxit?

Estem immersos en una inèrcia de pensament que estrafà la concepció d’“unió”, tot fent-la sinònim d’assimilació, d’aglutinament amorf. El mot “unitat” ha esdevingut, de facto, un sinònim “d’unitarisme”. Aquest emmascarament és fruit directe de la nostra experiència històrica i psicològica que ha emprat equívocament la paraula”unitat” allà on s’estava experimentant “l’unitarisme”, o sigui, la destrucció de les individualitats, personals o col·lectives, en benefici d’un únic poder, sovint imposat.
La història en va plena d’imperis que, en nom de “la unitat”, han desencadenat autèntics processos fagocitaris on una nació n’ha destruït i n’ha sotmès d’altres per a engreixar-se i fer-se monstruosa. El grup nacional no dominant s’ha vist sotmès a la dissolució, mentre “les dretes” i “les esquerres” que aparentment polaritzen la història, es dibuixen com a “anècdotes” puntuals en un model més ampli.
En aquest context continua plenament vigent la vella idea que per unir-se en un grup, partit ... cal amuntegar-se i dissoldre’s dintre d’unes sigles, fent inevitable la massificació i la depauperació progressiva de la societat que hi està sotmesa.
La por i, el seus inevitables corol·laris, la violència i la manipulació física i psíquica, esdevenen els trets característics d’aquesta manera primitiva i poc madura de concebre “la unió”.

La mentalitat “unitarista” empobreix el conjunt i el porta a l’autodestrucció en no entendre ni la funció de catalitzador que ha de tenir l’objectiu comú, ni el paper enriquidor que ha de jugar cada una de les parts, ni com el paper del lideratge s’imposa de manera natural en qualsevol procés d’unió saludable.
I tampoc no entén que qualsevol “unió” sorgida sota els vells paràmetres ha de fracassar perquè és incapaç de fomentar una actitud de confiança mútua i de valoració respectuosa de l’altre. El possible “aliat” és percebut com una crossa que et permet fer-te més gran quantitativament, però, alhora, és una nosa, un perill potencial que cal neutralitzar, tot diluint-lo, dintre d’aquest magma que en diuen “unió”.

Aquest model ha dominat la història fins als nostres dies, i malgrat que ara es mostri més prepotent que mai, està tocat de mort. Es un exemple fefaent que “abans de la tempesta s’alça impetuosament per última volta allò que després ha de quedar llargament humiliat en el fang”.

Signes inequívocs provinents tant de la nova percepció de la realitat que va dibuixant la ciència, com de la mateixa dinàmica psicològica i històrica assenyalen l’emergència d’un nou paradigma on la unió es concep a partir de la integració d’elements diferents que treballen coordinadament, en xarxa, en benefici de tot el conjunt, en un context de confiança i acceptació profunda, agraïda.
En aquesta nova concepció emergent, la configuració de la unitat reconeix el valor de la individualitat humana i nacional com un factor fonamental. Com més ric és cada individu, més ric és el conjunt.
La lliure responsabilitat d’integració substitueix la submissió, que s’ha comprovat empobridora i distorsionadora del benefici comú.
És un paradigma on cada individu i cada nació han d’ocupar el seu lloc i assolir la seva plenitud per assegurar l’excel.lència del conjunt.
Es perfila una realitat orgànica, on les qualitats de cada individu, posades de manera natural al servei del conjunt, acaben revertint, incrementades, en benefici propi.
És el paradigma de l’organisme sa.
Aquesta concepció post-històrica de la unió, retroalimenta un ambient de confiança que incentiva les qualitats existents i permet l’eclosió de qualitats adormides i insospitades que només poden desenvolupar-se en un context d’aquestes característiques.
És a través d’aquesta unitat integrada que l’home, les nacions i la humanitat desplegaran la seva nova etapa evolutiva, mostrant capacitats mentals, psíquiques i sensitives, ara encara embrionàries.

En el vell paradigma històric, convulsament agònic, el tot mai no arriba a ser la suma de les parts, perquè hi ha una dinàmica contínua d’assimilació i destrucció. En el nou paradigma que estem fent emergir, el tot és sempre més que la suma de les parts perquè la cooperació i la interacció crea una nova realitat rica i dinàmica.

La construcció de la unitat que demana el futur immediat implica la superació del concepte uniformitzador i assimilador tan estès encara avui a casa nostra, i la seva substitució per la del concepte d’unitat integradora.
És cert que el poble català reclama i necessita la unió, però cal que entenguem que la frontissa històrica en què la independència de Catalunya està cridada a consumar-se, exigeix no caure en l’error de repetir anacronismes històrics.
Només la integració de les diverses sensibilitats independentistes, la seva coordinació al servei de la nació i l’emergència natural de lideratge que propiciarà, farà possible una força potent i imparable que alliberarà el nostre poble de les grapes de la històrica unitat castradora dels imperis espanyol i francès, i la catapultarà cap a una experiència integradora i regeneradora, cap a un model post-històric.

Tindrem tots els actors implicats la lucidesa d’assumir la responsabilitat que se’ns demana?
Serem capaços de fer aquest salt qualitatiu en la manera de concebre i construir la unitat que els temps exigeixen?
Qui quedi ancorat en els vells models regits per la por i la desconfiança s’autoexclourà del procés en negar la llavor de futur que vol germinar al si d’aquest nostre poble.

La unió fecunda que portarà la nació catalana cap al seu futur la consumaran aquells que ja han saltat del carro de la “morta”, s’han girat definitivament d’esquena al vell ordre, i ressonant amb la visió vital i acolorida que s’obre davant la nostra nació, treballen decidits, des el cor, amb el cap i amb totes les fibres del seu ésser per fer-la possible.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

“Volen, volen, de dia i de nit! Les àguiles d'or, fill d'Ulisses! Em sents? Ja s'han alçat dels cims les àguiles augurals! I volen, de dia i de nit, les grans àguiles. I tot allò que s'arrossega en el fang, i s'esllavissa en l'ombra, i campa en els tebis recers, es posa a tremolar i a petar de dents! Ja estàs a punt Telèmac? No és prou forta la branca de la teva ànima perquè s'hi posin les àguiles resplendents? Què esperes a deixar de ser fill per a convertir-te en hereu?” Agustí Bartra.

“Coneix-te a tu mateix, dic jo ara a Catalunya, traduint-li els oracles que li assenyalen grans destins(..) El coneixement és l'únic recurs que tenim contra la fatalitat” Francesc Pujols

L'anàlisi i intent de definició del nostre caràcter nacional ja va ser objecte d'estudi de les ments més preclares de la Renaixença: Almirall, Prat de la Riba, Torres i Bages. Homes plenament conscients que el ressorgiment de Catalunya havia d'anar íntimament lligat al coneixement del caràcter del nostre poble.
Torres i Bages reconeix que “qui s'apodera del pensament d'un poble es fa amo d'aquest poble; el posseeix, el domina i en disposa i que la transformació del pensament comporta la transformació del país i constitueix una veritable transmutació”.
Aquests homes, al marge dels seus encerts i errors en l'anàlisi del caràcter col·lectiu català, van mostrar la sagacitat d'assenyalar amb precisió el desllorigador del problema de Catalunya: el nostre caràcter col·lectiu.

Però en fer l'anàlisi caracterològica dels seus contemporanis, tant aquests primers teòrics com molts dels que els seguiren, van reflectir-hi, sense adonar-se'n, els seus prejudicis. No eren conscients que feien el retrat d'un poble que portava segles sotmès, i que ells mateixos formaven part d'aquest col·lectiu que vivia, pensava i es comportava en condicions alterades per una secular manca de llibertat que negava la pròpia manera de ser històrica i cultural.
Van confondre les característiques que ells observaven amb la genuïna totalitat del caràcter català. Si mai miraven enrere i veien trets que no quadraven amb el dibuix que ells havien fet, com, posem per cas, el coratge de Pau Claris, simplement negaven l'evidència o la categoritzaven a tall d'anècdota.
Tots aquests prohoms van passar per alt el fet històric que estrafeia i encara continua estrafent la manera de ser i de pensar del nostre poble: la nostra condició de colonitzats. Van dibuixar, potser sense saber-ho, els efectes que la submissió interioritzada té sobre el caràcter d'un poble, i que avui es palesa d'una manera execrable en gran part de la nostra gent.

Muñoz Espinalt, en una fina anàlisi de la psicologia catalana ja ho assenyala amb precisió quan ens diu que “l'individualisme català, aquest ”anar a la seva” i la brillantor que el català exhibeix en allò que pot controlar individualment o en el clos familiar o associatiu, i el rebuig o la inhibició que mostra per la cosa pública són una resposta de supervivència al fet de sentir que la seva vida col·lectiva està sotmesa a una mentalitat forastera hostil a la seva pròpia manera de ser”.

Tota individualitat nacional ben estructurada va sempre acompanyada d'un caràcter i d'un pensament genuïns i originals. El caràcter, la manera pròpia de ser i de veure el món, engendra i garanteix un espai territorial on florir i una llibertat que agomboli la pròpia creativitat, per així generar la riquesa espiritual, cultural, científica i material, característica de les nacions madures, plenament individualitzades.
La nostra nació va assolir ja durant l'edat medieval un grau de maduresa inusual, tot expressant un caràcter “sencer”, un “geni” propi, on l'èpica se sustentava en el rigor i el treball, on els trets espirituals i materials convivien en harmonia, on la grandesa sorgia naturalment de la “integritat” de la vida nacional. I és aquest caràcter el que ha donat, fins i tot durant els llargs segles de postració nacional, homes i dones que amb la seva manera de fer ens han recordat qui som en realitat, més enllà de la castració col·lectiva en què hem viscut i encara vivim.

Ha estat la supressió de la nostra llibertat, la negació del nostre espai nacional, la repressió sistemàtica i brutal, que ha adoptat diversos rostres, la submissió forçada, i la traïció i la confusió propiciades, allò que ha atrofiat el nostre caràcter col·lectiu, i sovint també l'individual de molts dels nostres compatriotes.

Com a resposta d'autodefensa a la brutalitat i a la mentida hem relegat a l'oblit l'expressió d'aquells trets del nostre caràcter que més molestaven el colonitzador, tot identificant-nos unilateralment amb una polaritat de la nostra manera de ser, aquella que ens era més útil en la situació anòmala en què tantes generacions de catalans han nascut, viscut i mort.

Aquest procés de repressió i oblit dels trets més significatius del nostre caràcter ha generat un buit que ha estat ocupat sense dilació, emparant-se en la llei de “l'horror vaqui” que regeix la Naturalesa, per la prepotència i la grandiloqüència dels usurpadors. I s'ha generat la perversa dependència a la qual estem sotmesos. Els espanyols s'han identificat amb “el domini”, i la nostra capacitat de treball, rigor i creativitat ha quedat sota el seu servei. No només hem estat durant molts anys la fàbrica d'Espanya, sinó que hem alimentat la seva cultura, la seva llengua i les seves gestes històriques.

De fet, la força vital que es manifesta com a caràcter d'un poble, i en aquest cas del nostre poble, no desapareix per molt que es reprimeixi o s'ofegui. Quan l'hem honorat cedint-li el lloc que li correspon en la vida nacional ha esdevingut la força simbòlica que ha ajuntat, que ha lligat, que ens ha integrat com a individus amb nosaltres mateixos i amb el nostre poble. En negar-la, ha pres possessió del lloc que li correspon en la vida nacional a través de la força desintegradora dels colonitzadors, perquè allò que neguem del nostre caràcter, ho hem de sofrir, deformat, en l'altre. En negar-nos la grandesa, la potència, la dignitat, ens ha vençut la grandiloqüència, la prepotència i la supèrbia encarnades en l'opressor. Els enemics, des d'aquesta perspectiva, “ens ensenyen què hem de fer” perquè ens mostren el que neguem, ignorem o rebutgem de nosaltres mateixos.

En el procés d'assimilació a la Castella imperial, hem perdut, doncs, el nostre “geni” nacional, en el sentit que hi donaven els clàssics com la pròpia, única i genuïna estructura de sensibilitats i poders que constitueixen una individualitat, sigui personal o nacional, i que defineix la seva relació amb el món. El “geni” fa referència a una funció arquetípica fonamental de l'experiència humana, que urgeix a cada ésser, individual i nacional a afirmar-se, a perpetuar-se i a mostrar la seva plenitud. Es la força vital que lluita contra l'assimilació, la destrucció, la desaparició. Heràclit ens recorda que “el geni és el caràcter”, i per això la negació i repressió d'aquesta força vital, amb tot el seu corol·lari de trets psicològics, implica l'autocastració i l'autoanul·lació de la voluntat, i condemnen al poble que se la nega a la feblesa, a la ingenuïtat patològica i a l'apatia.
I aquest és l'objectiu primordial de l'usurpador, perquè un poble amb un caràcter i una voluntat atrofiades és un poble anorreat.
Desestimar el nostre “geni” ens ha afeblit d'una manera tan perversa que ja gairebé no recordem la bella plenitud de la veu del nostre poble: la veu d'autoritat majestuosa d'Oliba i del rei en Jaume, la veu indòmita dels innombrables defensors de la terra, la veu màgica de Verdaguer, la veu mística de Llull, la veu grandiosa i còsmica de Gaudí. Prou se'n cuiden d'evitar que remembrem la plenitud que va intrínsecament lligada a la nostra grandesa! Aquest oblit és tan punyent que ha distorsionat la percepció que molts catalans tenen de la pròpia realitat nacional, portant-los a repetir, potser per justificar les seves claudicacions, que som un país petit, que som una cultura minoritària, quan, per ser fidels a la veritat, haurien de dir que som un país esquarterat i una cultura i una llengua minoritzada per un procés de colonització que ara és més actiu que mai, i que ha significat, en paraules de Preston, un autèntic holocaust per a Catalunya.
Obliden que és la ”qualitat” intrínsecament lligada a l'esperit i al caràcter d'un poble, no la “quantitat”, allò que defineix la seva grandesa i la seva vàlua.

El domini de l'usurpador se sustenta en la nostra feblesa. I la nostra feblesa rau en la renúncia que hem fet d'aquells trets que, quan són conscientment presents, fan impossible una vida de submissió. Ignorar-los ens ha permès, com a individus, anar malvivint, però ha conduït la nació al límit de les seves possibilitats de supervivència.

Només quan encarem i entronitzem al seu lloc legítim el “geni” reprimit i negat de la nació, quan ens hi identifiquem, l'assimilem i l'integrem com una beneïda part de nosaltres mateixos, ens obrirem a la llibertat i a l'acció fecunda.

Serà aquest acte de dignitat integradora el que farà possible la plenitud de la nostra ànima nacional i la nostra independència política, perquè com deia Goethe "la poesia, la música, i l'entusiasme patriòtic de les guerres d'alliberament són filles del geni”.

I amb la recuperació del nostre caràcter, retrobarem naturalment “l'astúcia que veu venir la malvestat”, “la visió que ens omple de vigor”, la grandesa, la capacitat èpica, la convivència íntima amb el misteri, i, sobretot, la “capacitat de domini sobre la nostra heretat”, que hem enterrat tan endins que ni recordem que sigui nostra.

Quan abracem amb una joia profunda tots els pols del nostre caràcter.
Quan siguem capaços de pensar amb grandesa la nostra vida nacional, negant-nos a ser reduïts a la fàbrica d'Espanya.
Quan hàgim superat la identificació unilateral amb el pol més pragmàtic i material del nostre caràcter col·lectiu, sotmès dòcilment als dictats de l'usurpador, i posem la integritat del propi caràcter al servei de la nostra nació, estarem en el camí correcte de rescatar-la de l'oblit i de la vergonyosa misèria històrica a què l'hem condemnada. I farem possible la cristal·lització de la nova consciència d'homes lliures.

Aquest és l'autèntic repte que la història ens planteja. La nostra voluntat d'assumir-lo farà possible l'acompliment del destí de Catalunya perquè només la nació i, amb ella, l'home que ha encarat la seva ombra, que ha davallat al seu infern i ha estat capaç d'integrar-lo, està acreditat per fer el “camí estret” que es desplega com el darrer esglaó de l'Escala de la Vida, generant l'home nou nietzchià, l'àngel pujolsià, exponent d'un nou nivell de consciència que se sap forma única, contenint el Tot, i que deixant-se abraçar amb les ales de l'Ésser, pot exclamar amb veu rotunda: “ poble meu, què t'ho impedeix? aixeca't, assumeix la teva heretat i camina”.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

La presentació en societat, ahir, de “Força Catalunya” va fer palès el poder de transmutar emocions i estats d'ànim que té la paraula, quan sap transmetre amb l’autenticitat en què ho féu ahir, en boca del Sr. Santiago Espot, l’amor apassionat pel nostre poble i la insubornable voluntat de retornar-nos la usurpada llibertat.

El to elegant, ponderat i senyorívol que va exhibir el Sr. Espot va estar en tot moment amarat d’aquella passió que és condició indispensable de l’amor, perquè “l’amor,.. per la Pàtria, per la Veritat,.. no pot créixer sense passió” com ja ens recordaven els clàssics grecs.

I és aquesta passió que va saber comunicar amb encert el Sr. Espot, la que forneix l’empremta del lideratge i somou els cors més empedreïts. Cal passió per respondre a l’anhel que ens atreu cap aquesta nova pàtria que reneix de les seves cendres. Cal passió per fer possible l’afany de cristal·litzar-la . Cal passió per trobar el coratge que posi en evidència la manipulació i el servilisme que impregnen la vida política catalana i que esclafa i menysprea l’ànima del nostre poble. Cal passió, en definitiva, per assumir el repte històric que tenim al davant: l’alliberament polític i el retorn, a tota la nació, de la plenitud cultural, lingüística i espiritual.

La crida més pregona de l’ànima del nostre poble ens empeny cap aquesta doble tasca. Qui podrà ignorar-la?
Només els covards i els pusil·lànimes. Qui encara conservi en el seu cor ni que sigui una minúscula brasa de dignitat, serà capaç de fer el salt i encetar el camí del compromís malgrat les pors interiors, els dubtes i el vel de desesperança que tenalla a molts.
I a mida que s’avança en el camí, el dia es fa més clar, la confiança augmenta i sents cada cop amb més nitidesa el cant de Veritat, de Bellesa i de Bondat, Francesc Pujols dixit, de l’ànima del nostre poble. L’escolta profunda d’aquest cant no ens sostrau les dificultats i els ensopecs “trepitjaràs lleopards i escurçons, passaràs sobre lleons i sobre dracs”, però ens manté fidels i no permet que res ni ningú ens separi del nostre camí “però a tu, res no et tocarà”.

Des d’ahir, tots els que han decidit lliurement ser fills d’aquesta nació, vinguin d’on vinguin, han estat cridats a la batalla de l’alliberament! Els estendards ja s’han enlairat! Els generals ja marxen a primera línia amb l’espasa de la paraula ben esmolada, el cor ple de coratge, i la ment serena i centrada.

La resposta a aquesta crida es coronarà indefectiblement amb els llorers de la victòria i amb la joia, regal reservat a aquells que han sabut ocupar el lloc que els estava destinat en el món i en la història.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

La independència és un pas imprescindible però no suficient per a garantir la nostra descolonització.

Una independència que no avali el retorn de la plenitud de la nostra ànima nacional, la llengua, representaria un autèntic fracàs, perquè negaria la nostra plenitud.

El tema de la llengua està immers en una confusió i una manipulació volgudament provocada. Les veus afaiçonades per segles de submissió, massa comunes tristament en els ambients catalanistes i fins i tot independentistes, es fan ressò d’un discurs imposat subtilment pels nostres colonitzadors que podreix la possibilitat de restituir la justícia històrica, imprescindible per treure’ns de sobre el llast de corrupció de tants segles, i fa impossible la consecució de la plenitud lingüística que ens correspon.

Aquest discurs posat en circulació per tot l’espectre polític dels nostres colonitzadors consisteix a maquillar el dret de conquesta, brutalment emprat contra la nostra llengua, amb l’eufemisme dels “drets individuals” dels qui estant aquí, però sense la més mínima voluntat d’esdevenir d’aquí, continuen entestats a fer el que han estat fent durant segles: destruir la llengua catalana, tot reduint-la a una mera anècdota. Els nostres colonitzadors saben que la independència és imparable. El seu objectiu ara és que la nació catalana malgrat tenir estatus polític propi continuï sent un apèndix cultural, lingüístic, mental i de caràcter de l’antiga metròpolis. Aquesta haurà estat, si ho permetem, la seva autèntica victòria, perquè en desaparèixer l’ànima de la nació catalana, el nou estat ja no serà un estat català, sinó un estat satèl·lit d’Espanya.
Per assolir això, saben que han d’atacar amb encert el punt neuràlgic de la nostra manera de ser: la llengua. I ho fan amb el que el pensador Ken Wilber ha encunyat amb el nom de “fal·làcia pre-post”, o sigui fan passar per un model “evolucionat” allò que és realment una “involució”, ja que tot embolcallant el seu discurs amb un llenguatge de tolerància, estan aconseguint, de facto, la destrucció de la llengua de la nació sotmesa.

Ells saben que una llengua per ser viva ha d’acomplir dues condicions:
- ser necessària al seu territori.
- ser genuïna, rica i amb caràcter.

L’incompliment de qualsevol d’aquests dos punts condemna una llengua a la seva lenta, però irremissible desaparició. I precisament aquests dos principis són atacats amb el bilingüisme, que fa innecessari el català dins del seu territori natural, i amb la hibridació del català, l’anomenat catanyol, que preconitza la progressiva substitució de lèxic, expressions i estructures sintàctiques pròpies per calcs del castellà.

Aquesta “fal·làcia pre-post”, d’acord amb el designis dels seus creadors, està actuant com un autèntic virus que s’ha infiltrat amb virulència dins del cos de la nostra nació, i
no només ha dictat les praxis polítiques en l’àmbit lingüístic dels últims decennis, sinó que està contaminant i infectant les ments d’aquells catalans més febles, ingenus i porucs, que tot i anomenar-se independentistes, estan fent costat a aquestes pràctiques lingüístiques, proposant-les com a models per al futur estat català.

Aquestes actituds posen en evidència que la qualitat mental que aquest virus ha produït en alguns dels nostres compatriotes està fent la feina a què estava destinat: que siguin els mateixos catalans els qui enterrin la seva ànima.

Aquests ingenus, diuen desitjar una Catalunya lliure, però emboirats pel virus de la demagògia i per una falsa percepció de la convivència i la pau entesa com una contínua claudicació i acceptació de la situació que han generat centúries d’opressió i colonització, estan disposats a renegar de l’heretat que els ha estat encomanada, i llençant-la inconscientment per la finestra, com aquell que llença un pellingot, preconitzen per al futur estat català:
- Que el català tingui cooficialitat amb el castellà i el francès.
- Que en lloc del català, institucionalitzem el catanyol, un híbrid desvitalitzat.
Els defensors d’aquestes tesis, demostrant l’obnubilació del seu pensament, ignoren una implacable llei universal que postula que tot allò que no és necessari acaba desapareixent, i encara gosen dir que de la implantació d’aquests dos punts en sorgirà una realitat lingüística que superarà l’absoluta fragilitat actual del català. Pretenen fer-nos creure que aplicant encara més intensament la mateixa praxis amarada d’esperit colonitzador, el país es descolonitzarà!!!
Qui mira la pròpia realitat nacional a través dels ulls dels seus colonitzadors fa evident la seva incapacitat per desprendre’s de l’ànima d’esclau que han forjat tants segles de submissió.
Qui accepta, sense qüestionar-los, els resultats de la colonització que han generat la situació lingüística actual, i està disposat a malbaratar la seva ànima nacional per un híbrid sense suc ni bruc, demostra una incapacitat malaltissa per estimar la pròpia manera de ser i per ressonar amb la seva ànima col·lectiva, perquè estimar genuïnament i sincera la pròpia idiosincràsia com a poble, és atribut de l’ànima, i condició indispensable per a discernir l’esperit que batega dins de cada nació.
Aquesta incapacitat d’estimar i portar a la plenitud la nostra manera de ser col·lectiva és el camí segur per quedar desposseïts del tot, perquè només “a aquell que té (reconeix el sagrat valor del què és), li serà donat, i al qui no té, fins el poc que té li serà pres”.

La qüestió que es dilucida a l’entorn de la llengua és la de decidir si volem un país amb la personalitat lingüística que li correspon, o si acceptem la nostra hibridació, filla borda de la colonització. Hem de decidir si ens resignem a fer de la nostra ànima nacional una ventafocs grisa i descolorida, que restarà sempre als fogons de la nostra nació, ni reconeguda ni estimada, o reivindiquem la rica, genuïna i creativa llengua que ens han llegat els nostres avantpassats, i tot situant-la al centre de la nostra vida col·lectiva, li retornem la seva plenitud i li garantim el seu lloc en el món.

La garantia de futur per als pobles, com per a les persones, passa per assolir nivells cada vegada més profunds d’individuació, o sigui, de personalitat, conformada directament pel caràcter que s’expressa en la llengua de cada poble.
Els pobles que ho entenguin i treballin en aquest sentit seran referents per a la humanitat sencera. Els que renunciïn a la seva personalitat esdevindran meres ombres en el concert de les nacions, per molt estatus polític independent de què gaudeixin.

És això el que volem per a la nostra estimada pàtria? Perquè aquest és el camí que ens preparen totes aquestes veus que defensen una llengua híbrida feta de pedaços de les llengües amb què hem conviscut- forçats- durant segles.

Cap país lliure i amb personalitat lingüística acceptaria un bunyol com aquest, perquè els homes i els pobles lliures, no només políticament sinó també mentalment, saben que el futur no és dels que toleren l’afebliment que suposa la despersonalització, sinó dels que aprofundeixen en la pròpia manera de ser, i ocupant el lloc que els correspon, es fan respectar, tot respectant els altres.
No és convertint-nos en una sopa aigualida que guanyarem el nostre futur i el respecte de les altres nacions, sinó esdevenint el vi saborós que estem cridats a ser.

Si el model lingüístic que proposa la cooficialitat del castellà, francès i del catanyol com a llengües de la futura Catalunya lliure s’acabés imposant representaria un error històric més greu que el del Compromís de Casp perquè hibridaria el català i, en situar-lo al mateix nivell legal que el castellà i el francès, en provocaria inexorablement la seva desaparició. I l’executor en seria, irònicament, la Catalunya lliure per la qual treballem.
Aquest és el futur, o més precisament, la manca de futur a què condemnen el català totes aquestes propostes que pretenen passar per “innovadores “ i “tolerants”. La prova del cotó fluix consisteix a preguntar-se si hi ha cap poble no colonitzat que accepti la desintegració de la seva llengua com a signe d’evolució. Els anglesos titllarien aquestes propostes de “disgusting, demagogical shit” si algú les gosés plantejar per a la seva estimada llengua anglesa, perquè ells, uns mestres en aquest àmbit, saben que per garantir la vitalitat i la universalitat d’una llengua se li ha de salvaguardar el caràcter i la personalitat, fer-la ser, en definitiva, genuïnament original i, sobretot, garantir-n’hi la primacia a la seva nació.

Tenim davant nostre el repte de la descolonització. La independència política n’és només el primer pas imprescindible, però la tasca que cal fer va molt més enllà del mer alliberament polític.
Cal retornar-nos la llibertat i la plenitud, i això implica com a tasca prioritària desenterrar la nostra ànima nacional del racó on l’han condemnada tants segles de menyspreu i negligència. La llengua serà el paràmetre més evident del reeiximent del procés de descolonització o del seu fracàs.
Els qui no tenen clar que l’objectiu final és la descolonització, i empesos per la desídia, la comoditat o la ingenuïtat patològica, estan disposats a qualsevol renúncia, per fonamental que sigui, a fi d’eludir el conflicte, estan treballant, en siguin conscients o no, al servei dels qui ens tenen amorrats al piló i que volen impedir la plenitud de la nostra llengua fins i tot en la Catalunya políticament lliure que saben inevitable.

Permetrem que els que menyspreen amb tanta inconsciència l’ànima del nostre poble dirigeixin el timó de la independència, i arruïnin la possibilitat de la Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa que tants anhelem?

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

La nació. Ecosistema social.

Hi ha un ordre profund de la realitat. Els dos elements definidors, en són la integritat i la integració. La integritat implica el reconeixement conscient i la capacitat d’expressió de totes les potencialitats en cada organisme viu, sigui individual (home) o col·lectiu (nació). Per integració entenem la capacitat que cada element individual o col·lectiu té d’ocupar el seu lloc i assumir la funció que li correspon en benefici del conjunt.

La salut, la felicitat, la pau, són l’expressió harmònica d’aquest ordre profund. Tots els trasbalsos que pateix l’home, tant en la seva vessant individual com col·lectiva són fruit directe de la seva transgressió. El sentit comú ho intueix. La ciència ho corrobora.

La nació té un lloc cabdal dins d’aquesta realitat. Les nacions són, de fet, els òrgans constitutius del cos de la humanitat. La seva integritat i harmonia garanteixen la salut i l’harmonia de la humanitat, la degradació o desaparició de qualsevol d’elles n’afecta irremissiblement la vitalitat del conjunt.

Es per això que les manipulacions contra la integritat i la integració de qualsevol nació, s’han d’entendre com un atemptat a la totalitat de la humanitat, no ja només en un sentit filosòfic i ètic, sinó amb una implicació orgànica i vital directa.

L’antagonisme a aquesta veritat tan elemental és un tret constitutiu de la vella consciència que tots portem a dintre, i es manifesta exteriorment amb les actituds que malegen els dos components bàsics d’aquest ordre profund: la integritat i la integració.

La idea d’integració, essencial per a l’harmonia de la nació, s’ha manipulat a dos nivells:

a- promovent la idea d’unitat uniformitzadora i massificadora. A nivell polític la manipulació d’aquest concepte ha servit per justificar usurpacions, opressions, substitucions i genocidis de nacions senceres. En aquesta línia, han deformat el sentit pregon i sagrat de la idea d’unitat, que implica una ordenació natural, orgànica, de la diversitat en benefici del tot, substituint-lo per un concepte d’unitat “castradora”, on el tot només es concep a partir de l’esclafament de la integritat i l’ordre natural. És aquesta ordenació natural, aquesta integració autèntica que respecta i celebra la genuïnitat, la forma única i personal de ser tant individual com col·lectiva, però ubicant-la en el lloc que li correspon en aquest ordre profund de la realitat, la que conforma la veritable unitat.

b- defensant els drets del individus per sobre dels de la col·lectivitat troncal en la qual s’ubica (família, poble, nació). Aquesta primacia patològica individual porta indefectiblement a la destrucció de la col·lectivitat en la que l’individu viu. En el llibre “ Krankheit als weg” (la malaltia com a camí), T. Dthlefsen i R. Dalke, emprant el pensament analògic posen en evidència la naturalesa patològica d’aquesta actitud que “en la vida política, econòmica, religiosa i privada tracta d’imposar i estendre els objectius i interessos individuals sense miraments sobre les fronteres (el correlat a nivell físic serien les cèl·lules canceroses que envaeixen altres òrgans sense tenir en compte els límits morfològics), establir llocs estratègics per afavorir els seus interessos (metàstasis), i fer prevaler les seves idees i objectius, utilitzant els altres, individus o col·lectivitats troncals senceres, en benefici propi (parasitisme)”.

Aquestes dues manipulacions han estat emprades per les forces nihilistes, hostils a la Vida en la seva expressió més sana i saludable, natural i joiosa. Forces que han utilitzat al llarg de la història models polítics diferents per a sembrar el caos i la destrucció.

La tendència uniformitzadora ha estat més afí als règims dictatorials de qualsevol signe, mentre que l’exacerbació de l’individualisme troba un millor brou de cultiu en les societats dites “democràtiques”.

Ambdues anomalies són diferents cares de la mateixa moneda, que tendeix a imposar les deformacions patològiques de l’individualisme o de l’estatisme en detriment de l’ordre natural: l’individu integrat en una col·lectivitat natural (família, poble i nació).

Per al catalans, desemmascarar i deslegitimar aquesta doble manipulació, és el pas imprescindible no només per restablir la importància de la nació dintre l’ordre social, sinó també per a garantir-ne l’harmonia.

Si observem la realitat en les seves diverses vessants: el cos humà, la naturalesa, la humanitat, l’univers, trobem sempre l’individu, de forma natural, integrat en una col·lectivitat: òrgan, ecosistema, família, nació,... i aquesta integració és un factor fonamental que garanteix la seva salut i integritat física i psíquica, i la seva llibertat.

Es només dins d’aquesta dimensió col·lectiva que l’individu pot realitzar la seva plenitud.

Quan el flux continu d’energia, d’individus, de partícules, d’informació, es realitza respectant, i al servei, d’aquests organismes o agrupacions naturals, la Vida floreix en tota la seva bellesa, però quan el flux pretén imposar els interessos d’uns individus sobre l’equilibri general integrador, s’esdevé la inharmonia, el caos i la destrucció. En la naturalesa això es tradueix en la destrucció dels ecosistemes. En els organismes animal i humà, la proliferació de cèl·lules que només procuren pel seu creixement i els seus “drets”, s’anomena càncer. En l’univers, quan un planeta o un meteorit surt de la seva òrbita s’esdevé un cataclisme.

Aquesta observació ens hauria de fer conscients de la llei que la física quàntica ja ha formulat explícitament, però que els humans ens entestem a negar: que una partícula quan es desplaça d’un camp a un altre, s’adapta a les característiques del camp on va a parar.

A nivell de la humanitat, aquesta llei implica que els individus que es desplacen d’una nació a una altra, s’han d’integrar al seu nou destí si se’n vol preservar l’harmonia. Pretendre que els humans som aliens a les grans lleis universals, s’ha comprovat un error fatal, que es paga amb tensions, guerres i dolor.

Els catalans hem sofert els embats de totes dues manipulacions per destruir el nostre poble. Això ha estat possible perquè com a nació ens hem negat, des d’un moment històric determinat, el poder i la capacitat de domini dins del territori on l’havíem d’exercir. I això ha significat l’escapçament de la nostra integritat. En renunciar a aquestes dues energies tan poderoses, les hem conjurat contra nosaltres en forma d’ombra nihilista i destructora encarnada en els estats espanyol i francès, que ens obliguen a patir, i per tant, a mirar tant si volem com si no, aquell aspecte fonamental del nostre ésser nacional que no volem assumir.

Només quan aquest poble, i específicament les seves classe dirigents estiguin disposades i siguin capaces d’assumir el poder i els dominis que els corresponen, així com la defensa, sense vergonya, de la plenitud de l'heretat nacional que els ha estat llegada, la prepotència dels colonitzadors i dels traïdors a Catalunya quedarà automàticament desfeta, desinflada, en acompliment de simples lleis psicològiques, perquè en reclamar i retornar-nos el nostre poder, deixem de cedir-los l’energia amb què fins ara s’han alimentat.

Reconèixer la integritat del propi ésser nacional és fonamental per evitar la projecció, la repressió o la negació d’allò que no reconeixem en nosaltres mateixos i que conjurem en la nostra ombra col·lectiva.

La llibertat només és possible, doncs, allà on hi ha la integració de totes les forces i energies constitutives de l’individu i de la nació.

Com a hereus lliures d’aquesta nació, el nostre deure prioritari no és lluitar contra persones ni condicions externes, sinó ocupar el lloc i assumir el paper que ens correspon per restablir la plenitud espiritual i material del nostre poble. Automàticament tots els que han viscut com a paràsits usurpadors en el cos escapçat i malalt de la nostra nació, desapareixeran esborrats per la vitalitat que mostrarà la nova Catalunya íntegra, i per tant, lliure.

En última instància la responsabilitat de no cedir davant les forces que cerquen la desintegració de la nació catalana és nostra, dels catalans, però més específicament de la classe dirigent, perquè un poble no pot anar mai més enllà d’on arriben els seus dirigents. Aquesta és la càrrega de responsabilitat que descansa sobre els líders. Ells tenen a les mans la condemna o la salvació de la nació. La seva abdicació, condemna la nació sencera, la seva audàcia i la seva consciència lúcida, salven tota la nació.

Cal tenir clar que allò que cerquem, la llibertat i la plenitud, no ens les pot donar ningú. Les hem d’exercir i instaurar tots els qui ens sentim cridats a servir la Veritat i l’alliberament de la nació catalana.

I la nació un cop esdevinguda íntegra i, per tant, lliure, exigeix la integració dels individus que la formen, perquè d’una banda, la nació és molt més que la suma dels seus membres, la nació és un organisme viu amb una ànima i un caràcter propi, i de l’altra, perquè l’home només troba la plena expressió de la seva ànima individual arrelat en l’ànima i l’esperit de la seva nació. Defensar, doncs, la llibertat de l’individu, exigeix reconèixer la seva dimensió nacional. Sense aquesta dimensió l’individu resta incomplet i desintegrat, i és incapaç d’actuar amb la llibertat del qui ho fa des de la plenitud del propi ésser.

Per garantir un individu lliure, joiós i feliç hem de garantir una nació integrada i integradora. Una nació conscient de la seva manera única de ser i de la vàlua que això significa, que impedeixi tant l’estatisme ofegador com l’individualisme desintegrador, i que esdevingui un autèntic ecosistema social, l’espai acollir i nutrici, des d’on l’individu, profundament arrelat, pugui créixer en tota la plenitud del seu ésser, tot mostrant la seva bellesa autèntica, lluny de les deformacions que el transformen en home-titella o en un individualista prepotent, ambdues expressió de l’home esclau que encara no ha descobert la seva llum interior ni el seu lloc en el món, des d’on desplegar-se en tota la seva bellesa.

El grau d’integritat de la nostra consciència, tant individual com col·lectiva, defineix la nostra percepció del món. Com més integració, més harmònic és el món que projectem. I en el procés d’integració, els conflictes que experimentem són l’escenificació de les resistències que volen frenar l’ascendència de nivells de consciència cada vegada més integrats.

Les tensions que viu el nostre poble preconitzen, doncs, l’emergència d’una nova consciència que se sap sencera, indestructible i creadora i que ja no tolera més l’esclafament a què se’l sotmet.

De la mateixa manera que a l’albada de la civilització occidental, la nació catalana va aportar valors culturals i estructures polítiques pioneres, ara encetem un camí on l’home vell, escindit i escapçat, cedirà el lloc a una nova consciència humana íntegra i integrada, portadora de dos valors fonamentals: la responsabilitat i el servei, que esdevindran els pilars de la nova Catalunya lliure.

Maria Torrents

Consellera de Catalunya Acció.

Sres, Srs,

Estic segura que tots els que som aquí tenim la convicció que només la independència, o sigui, la recuperació de la nostra llibertat, pot salvar la nació catalana de la profunda decadència en la que està immersa, i que la condueix inexorablement a la seva desaparició com a nació.

Hem arribat a una cruïlla històrica on s’ha constatat que l’intent de mantenir-nos dins del marc legal espanyol i, alhora, salvaguardar la nostra identitat i dignitat nacionals és impossible. No fa falta ser gaire sagaç per adonar-se que la idea d’Espanya, que no és altra que la d’una metròpolis assimiladora, és incompatible amb la de la pervivència dintre de la seva àrea d’acció de qualsevol altra nació. I, de fet, tot al llarg de la nostra història de colonitzats, hi ha hagut gent plenament conscient d’aquesta impossibilitat. Són tots els que durant aquests segles han treballat per l’alliberament de la nostra nació. Ara, però, la constatació d’aquesta inviabilitat és ja tan evident que tots aquells que tenen ulls ho poden veure.

Pot passar, però, que el nostre profund anhel d’assolir la independència ens porti a mitificar-la, i a pensar que la independència per ella mateixa i assolida a qualsevol preu, és l’objectiu final.

De fet, la independència ha de ser l’acte polític imprescindible i necessari per a retornar-nos la plenitud, ara tan malmesa, de la nostra nació. Però no és ni de bon tros suficient en ella mateixa. És el camí que encetarem amb la independència el que garantirà l’èxit de la nostra empresa.

Hi ha un axioma que postula que la solució dels problemes no es troba mai a nivell del problema, sinó en el canvi de consciència que actualitzi noves potencialitats i obri noves perspectives que precipitin la solució.

El problema de Catalunya és fonamentalment el de la submissió política, el de la seva colonització, i la solució només s’aconseguirà amb la cristal·lització d’un canvi de consciència, que obliteri (esborri) la Catalunya esclava i instauri la consciència de l’home lliure, que ocupa amb dignitat el lloc que li correspon com a hereu legítim de la pròpia nació.

Molts de vostès podrien dir-me que aquesta consciència ja existeix al si del nostre poble, i els hauria de donar la raó. És la que l’ha mantingut dret, mentre molts claudicaven i esdevenien esclaus servils. És la que ha mobilitzat milers de catalans en les manifestacions massives dels darrers temps. I és certament la que avui es respira en aquesta sala. Però el quid de la qüestió és que aquesta consciència per a exercir una veritable acció regeneradora que amari tota la nació catalana, ha d’estar encarnada per les classes dirigents de la nació.

I aquesta és la gran tragèdia de la Catalunya actual: que les classes dirigents no són portadores d’aquesta consciència, i accepten amb una irresponsabilitat esborronadora la submissió de la nostra pàtria a la metròpolis. No qüestionen la nostra colonització, i manipulen en molts casos els sentiments sagrats que hi ha implícits en el concepte d’independència per guanyar escons que no es tradueixen mai en dignitat nacional.

I, per què és vital que siguin les classes dirigents les portadores de la nova consciència de dignitat i regeneració? Doncs, perquè un poble no pot anar mai més enllà d’on arriben les seves classes dirigents.

Per més que el poble espernegui, faci manifestacions o doni la volta al món reclamant allò que legítimament li correspon, si els que tenen el poder dins la pròpia nació no estan disposats a transformar en praxis política aquests anhels, queden en absolutament no res. I encara més, tan sols generen frustració entre el poble, perquè la gent del carrer constata que tots els seus esforços no canvien res.

Per això en aquests moments històrics que preludien la nostra independència és de cabdal importància que tots els qui tenim un compromís vital amb l’alliberament de la nostra nació, comencem a desvetllar-nos, a veure les coses tal com són i a desfer-nos de tota una sèrie de tòpics que s’han demostrat erronis.

a- En primer lloc cal pensar totes les accions que es portin a terme en el marc d’una estratègia encaminada a l’objectiu.

Cal preguntar-se sempre qui recollirà el fruit de les nostres accions i què en farà. Pensem en totes les accions que es fan en nom de la independència, i acaben beneficiant políticament als qui estan treballant per mantenir-nos encaixats i, per tant, sotmesos a Espanya.

És imperatiu també trobar el to de dignitat que reclama l’afer històric que tenim encomanat. No podem pidolar que se’ns reconegui el dret a l’autodeterminació. L’hem d’exercir. Aquesta és la via que n’assegura el reconeixement.

b- En segon lloc hem d’entendre que la dita tan comuna a casa nostra “ que entre tots ho farem tot” només es fa efectiva si hi ha un lideratge, una punta de llança que assenya-li amb claredat, audàcia i intel.ligència l’objectiu i el camí, i es comprometi a fer fructífer l’esforç de tots.

c- I per últim cal treure’ns la bena dels ulls i deixar d’esperar i creure que els polítics que han permès i han empès, amb les seves accions i omissions, la nostra nació fins al caire de l’abisme on ara es troba, poden liderar la independència i fer efectiva la nostra regeneració nacional.

Deixar-ho a les seves mans seria d’una irresponsabilitat enorme, perquè n’asseguraria el fracàs, ja que han demostrat a bastament que són incapaços d’exercir la voluntat i la fermesa que calen no només per a culminar amb èxit el procés d’independència, sinó sobretot per assumir el procés de descolonització, imprescindible per a retornar-nos la nostra plenitud nacional.

No en dubtin, en el millor dels casos, ens condemnarien a la vergonya de ser políticament independents, però mantenint intactes les rèmores de la colonització, que hipotecarien, de facto, la nostra vida nacional, com ha passat amb més d’un poble colonitzat, que tot i haver assolit la independència no ha estat capaç de forjar-se una llibertat genuïna.

La història ens ensenya que tots els canvis polítics que han representat una autèntica transformació, s’han generat gràcies a un canvi profund de consciència, que ha provocat l’enderrocament de la vella consciència i, amb ella, del vell ordre, i s’ha espargit de dalt a baix per tot el cos nacional, impregnant-lo d’una nova vitalitat.

És en aquesta línia que CA està treballant per a fer quallar una nova força política integradora de totes les sensibilitats independentistes i que visualitzi el gran pacte nacional que l’electorat català reclama i la nació necessita. És aquesta força política sense malejar la que ha de fer possible l’entronització al Parlament de Catalunya d’aquesta nova consciència de dignitat, integritat i absoluta fermesa per a proclamar en primera instància la nostra independència, i iniciar tot seguit el procés de regeneració nacional i política indispensable per a retornar-nos la nostra plenitud. Una plenitud que el nostre poble anhela i es mereix, i que serà l’expressió i la garantia de la nostra llibertat.

Maria Torrents

Consellera de Catalunya Acció.

Benvolgut Sr. Alexandre:

Acabo de llegir el seu article al número 36 de la revista Lletres, on l’Antígona de Jordi Coca li forneix l’excusa perfecta per a posar en evidència alguns dels caràcters tan comuns en totes les situacions d’opressió, i per tant molt habituals desgraciadament al nostre colonitzat país. Malgrat que comparteixo molts dels seus arguments, crec que és de vital importància, per a l’èxit de l’alliberament de Catalunya, puntualitzar sobre el punt amb què clou el quart paràgraf, i que al meu parer desvirtua totes les argumentacions anteriors, tant encertades.

Comparteixo amb vostè que “Catalunya com la Tebes de Creont, està tenallada per la por, i la por la fa vulnerable i submisa. Aquí, com allà, també el poder compra el silenci dels pensadors agraïts”. “Aquí, com allà, excel·leixen Tiresies, paradigma d’intel.lectual prestigiós vençut per la covardia, i també es prodiguen les Ismenes, model de ciutadana poruga i obedient. El primer, que podria exercir la seva influència contra l’opressió se n’acaba inhibint , i la segona, que podria rebel·lar-s’hi, demana prudència, mesura i moderació”.

Comparteixo amb vostè que” Catalunya és rica en Tiresies i pobra en Antígones, perquè la dignitat és un mot que els gestors del dia a dia, han capgirat de dalt a baix fins a fer-ne un defecte”.

Cal, però, que parem atenció en Antígona, el personatge coratjós que posa en evidència el poder del tirà i els que el justifiquen. La veu d’Antígona es caracteritza per dos trets fonamentals: d’una banda, desemmascara el mal que pateix Tebes, l’opressió, la tirania “t’acuso de fer d’aquesta ciutat una ciutat morta, sense veu ni voluntat”, però sobretot, posa nom i cognom al seu màxim responsable, i s’hi encara obertament, assumint el conflicte que això comporta.

Per això m’ha sobtat profundament quan vostè, emulant Antígona, després de denunciar el mal que ens doblega, s’hagi negat a assumir plenament el seu paper, i en lloc de posar nom als responsables, els excusi titllant-los de murris: “Catalunya no pot acusar ningú perquè els Creonts que la dominen són més murris que el Creont de Sòfocles”.

Sr Alexandre, i tant que podem acusar! I no només podem, sinó que cal acusar aquells que condemnen a mort la nostra nació. Només fa falta el coratge que encarna Antígona, i que trobem encara entre els nostres connacionals a l’hora de parlar dels nostres mals, però que és tant escadusser quan cal afinar i acusar amb nom i cognoms els seus responsables.

Crec que és urgent que això es faci, i se’ls apliquin els adjectius adients, no un “murris” que encara els pot fer semblar simpàtics. No li nego que en un grau o altre tots som responsables de la situació agònica de la nostra pàtria, però els màxims responsables i aquells a qui se’ls haurà de demanar comptes són els polítics que han tingut el comandament d’aquest país des de la transició: el Sr Pujol i els seus governs, i els integrants dels dos ignominiosos tripartits, amb els Srs. Maragall, Montilla, Carod i Puigcercós.

Sé que els estils han estat molt diferents, però tots han coincidit en un fet que els fa igualment culpables: han posat els interessos dels nostres colonitzadors i, sovint, els seus particulars o de partit, per davant dels de la nostra nació.

Es crucial que tots aquells que ens hem compromès amb l’alliberament del nostre poble, entre els quals li compto a vostè, no cometem més l’error d’excusar aquests polítics, que estan perpetrant i/ o col·laborant en el genocidi espiritual i físic de la nostra nació.

Omplint-se la boca de paraules grandiloqüents, manipulant el sentit de les paraules i fent de la mentida la seva eina predilecta estan substituint la nostra llengua per la dels colonitzadors, empobrint-nos sense aturador amb l’ofec fiscal, i desintegrant la nostra nació amb unes polítiques migratòries caòtiques i que només serveixen als interessos de la metròpoli.

Si realment volem reeixir, és fonamental posar-los en evidència, i deixar de fer veure, que els mals només venen de Madrid, i que els d’aquí, pobrets, fan el que poden.

Òbviament el mal fonamental és la nostra colonització, i els nostres colonitzadors els primers que ens hem de treure de sobre, però tots aquells que hi han col·laborat són tan responsables com els amos de Madrid, o més. Estudiïn la història, i veuran que aquells que venen els interessos de la seva nació en benefici de la nació que els colonitza, reben un nom no gaire agradable, però que ja hauríem de començar a fer servir quan ens referim als nostres polítics: traïdors. I quan els processos d’alliberament s’assoleixen sovint aquests traïdors han de passar comptes dels seus actes.

Hem de deixar de practicar el “coitus interruptus” en l’anàlisi política de la nostra realitat nacional. La precisió en l’anàlisi dels mals que patim, ha d’anar acompanyat del coratge en la denúncia dels màxims responsables. Aquesta immensa energia conscientment i coratjosament dirigida engendrarà una nova realitat, on la claredat, la veritat i la responsabilitat guanyaran inexorablement la batalla a la mentida, la manipulació i la feblesa que ens ofega.

No arribar al fons de l’anàlisi, i excusar els responsables o esperar que canviïn d’actituds és d’una follia o d’una covardia espaordidora i representa una irresponsabilitat històrica que no ens podem permetre, perquè cada ocasió perduda en aquest sentit ajuda a fer més gruixuda la crosta que impedeix l’emergència de les immenses energies alliberadores que s’estan conjurant silenciosament, i que són les que portaran la “voluntat de ser” del nostre poble a la plenitud.

Sí, ens calen més Antígones, però allò vital és que els qui se senten cridats a fer aquest paper no es quedin a mitges, perquè, si no, en lloc de generar claredat i esperança, només es genera confusió i frustració. Només dir les coses pel seu nom i assignar, amb coratge, la responsabilitat a qui pertoqui en els afers públics obre el camí cap a l’alliberament.

Cal que tots els que sincerament treballem per a l’alliberament del poble català, entre els quals li compto a vostè, afinem bé la veu i la dirigim amb precisió allà on ha d’anar dirigida. Quan aquesta veu d’Antígona, superi l’etapa del franctirador individual i esdevingui la veu de l’exèrcit dels guerrers per la llibertat, coordinats i valerosos, la victòria serà nostra.

Cordialment,
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Ahir al vespre es va llegir a la plaça St. Jaume la declaració per una nova Constitució Catalana. La veu del Sr. Espot va ser clara i poderosa, com fou també contundent la fotografia del final de l’acte en què es visualitzaven amb nitidesa els homes valents que ja han apostat obertament, sense ambigüitats, per l’alliberament del nostre poble. Una foto memorable. Una data històrica.

Mentre es desenvolupava l’acte, no vaig poder evitar de mirar el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Totes les finestres tancades. Sords a les legítimes exigències del poble català. Que lluny de l’esperit d’ homes com el Dr. Robert o el President Macià, que van saber posar aquestes institucions al servei de la llibertat de la nació! Vaig veure per uns instants el president Macià parlant des del balcó de la generalitat al poble català. Vaig veure l’home noble, de paraula, que va tenir el coratge i la integritat d’abandonar l’exèrcit espanyol quan va fer-se conscient que havia de posar-se al servei del seu poble, un poble negat i ferit per les forces que ell havia servit fins aquell moment.

En un instant es van encarar la imatge ferma, i profundament senzilla i humana del President Macià, amb la imatge “del crit”, el quadre d’Edvard Munsch. Aquella cara esqueixada per l’angoixa, amb la boca badada expressant l’agonia interior de l’home que s’ha separat del seu ésser autèntic. I vaig entendre, com en un llampec de lucidesa, perquè Macià va ser adorat i respectat pel seu poble: perquè va obrir-se al crit adolorit de la seva gent i el va acollir amb plena compassió.

“ Ploraré amargament.

No em vulgueu consolar

pel desastre del meu poble” (Is.22,14)

Aquesta acceptació genuïna i sense defenses de la vivència anímica del seu poble va ser la clau del corrent d’empatia i simpatia que desvetllà.

Vaig entendre que avui a tots els racons de la nostra nació, els guerrers que han acceptat lliurement de treballar per retornar-nos el nostre ésser nacional, havien de saber que ahir a la plaça St. Jaume se’ns va recordar quina és l’arma definitiva d’alliberament.

A la intel.ligència, la insubornable voluntat i el coratge hem d’afegir-hi la compassió en la seva dimensió més profunda.

Hem d’estar disposats a viure en els nostres cors i, per tant, fer lloc en les nostres emocions i els nostres cossos a totes aquelles defenses que els homes i les dones del nostre poble han construït per fer suportable el dolor profund: la indiferència, la ràbia, l’odi, l'enduriment, el tancament en els interessos personals, la covardia, la por, la traïció. Només acceptant i mirant cara a cara aquestes actituds i entenent-les com el què són, unes defenses, podrem arribar al nucli que intenten amagar. L’angoixa més pregona que existeix: la negació i esclafament del propi ésser.

Quan siguem capaços de viure sense pal·liatius aquest dolor profund, començarà a sorgir la tendresa compassiva que ens fa abraçar, dins del cor, tots els homes i dones d’aquesta nació, malgrat els seus actes. I d’aquesta capacitat de comprendre i viure les febleses, de redimir-les, es desplegarà la nostra fortalesa. L’autèntica. No la feta només de voluntat malgrat tot, sinó la de l’home que se sap capaç de contenir-ho tot i d’harmonitzar-ho al servei de l’expressió de la Vida, que s’ha manifestat, aquí, com a poble català.

I comprendrem amb una nitidesa perfecta i una joia esclatant, que

“ Jo, el teu Esser, seré sempre

la teva llum”(Is. 60,19)

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Srs:

En tancar dos repetidors de TV3 al país Valencià, mostren una vegada més la seva voluntat de continuar implacables l’anorreament de la llengua, ànima de la nació catalana.

S’han repartit els papers i els interpreten a la perfecció.

Els senyor Montilla va servir amb safata el pretext, amb els repartiment de freqüències quan era ministre. El senyor Zapatero, en els seu paper de mentider empedreït, va dilatant el document que podria posar fi a aquesta salvatjada. Els seus jutges “demòcrates” han donat cobertura legal a l’ atac. I vostès, que ja tenen molta pràctica en això de ser els executors directes del genocidi, perquè fa més de tres-cents anys que s’hi dediquen amb cos i ànima, només els ha calgut el gest que convè a tots els imperialistes espanyols, socialistes i peperos.

Ja no intenten dissimular de cap manera que estan entestats a concloure la feina de destrucció de la nació catalana, però com que ara els tancs i els fusells els farien quedar malament, i fan molt de soroll, manipulen i empren els exercits mediàtics, que s’han demostrat molt més efectius.

Amb la vergonya del procés estatutari del Principat, han trinxat el concepte de nació, allà on encara treia el cap, han institucionalitzat el robatori sistemàtic, i, un cop enllestit això, ara concentren totes les seves energies per atacar el centre neuràlgic de la nació catalana: la llengua. El tancament dels repetidors, de fet, és només un pas més entre molts d’altres per anar-la ofegant, i substituir-la d’una manera definitiva per la llengua dels colonitzadors, la llengua imposada per la força de les armes i de la llei dictada pels usurpadors. Perquè vostès sí que saben que la llengua és l’ànima del nostre poble, i pensen que si aconsegueixen fer-la invisible, la seva batalla estarà guanyada.

Hem de reconèixer també que els hi han posat fàcil. En aquesta feina bruta han tingut comparses valuosos: la classe política del Principat, que amb la seva por i feblesa endèmiques, amb el seu col·laboracionisme, i amb la seva incapacitat de defensar el poble que diuen representar, han fet des de la transició les coses tan mal fetes, que han assegurat la collita d’uns fruits podrits.

Quan es posà en marxa TV3, el govern del Sr.Pujol acceptà que la televisió del Principat no es pogués veure al País Valencià. Què esperava? Que la iniciativa popular fes la feina que ell no volia fer?. Ja la feren. Es posaren els repetidors amb els diners i l’esforç de particulars, però el conflicte ja estava servit. I el resultat cantat.

I l’actual tripartit, amb el Sr. Montilla al capdavant, escenifiquen el paper de la trista figura, sense la més mínima intenció d’emprendre cap acció que realment sigui efectiva. Però, que dic? I tant si són efectius. Efectius en l’acompliment de l’estratègia que socialistes i Pp tenen en comú per a l’assimilació definitiva de la nació catalana.

I en aquesta escenificació, mentre el Sr. Camps tanca repetidors, al Sr. Tresserres li toca fer el gest d’obrir les freqüències del Principat al Canal 9, fent passar com a bona voluntat dels socialistes, el què realment és el premi a l’estratègia comuna.

De fet és tan grollera tota l’escenificació que als catalans ja només ens provoca fàstic, perquè, de fet, no són ni originals. Són tan antics com el món, i les paraules del profeta Isaïes els van com a sabata en son peu.

“ Amb quin dret tritureu el meu poble?”( Is.3,15)

“ Poble meu
els opressors t’escanyen amb tributs,
els usurers et governen.

Poble meu,
els teus guies t’esgarrien,
t’embullen els camins”(Is.3.12)

Vostès pensen que condemnant aquest poble a viure en el dolor, la ràbia i la humiliació, el venceran.

Però d’aquest arbre caigut que tothom en fa estelles, n’ha sorgit un brot nou. El nostre poble

“és com l’alzina o el roure tallats,
que tenen la soca i prou.
Però d’aquesta soca,
En naixerà un rebrot sant”(Is.6,13)

Un rebrot fet de guerrers que no es deixen vèncer per la seva mentida ni pels seus actes sacrílegs contra l’ànima i l’esperit de la nació catalana. Un rebrot de guerrers, que vostès, “senyors de la mentida i la malícia” fan cada dia més forts. Uns guerrers que transformen el dolor, la ràbia i la frustració que vostès ens regalen, en palanca per assolir la victòria final. Es l’Esperit d’aquests guerrers lliures, “que obren com cal i diuen la veritat” el que “ alliberarà, rescatarà i salvarà” la nació catalana. L’Esperit que ens empeny transmuta l’odi que vostès destil·len, en el nostre aliment.

Vostès, els imperialistes castellans, fa més de tres-cents anys que van començar la guerra contra la nació catalana. S’hi han acarnissat. Al llarg d’aquests segles han torturat, matat i assassinat els millors homes i dones de la nació catalana. Han forçat a l’exili, repetidament, la crema de les nostres elits dirigents. Han xuclat els diners i la intel·ligència d’aquest poble en benefici de la seva maquinària genocida. I, ara, per culminar la seva obra, cerquen amb desfici rematar l’ànima del nostre poble: la llengua.

Vostès van començar aquesta guerra, però l’acabarem nosaltres. Amb la victòria. Una victòria que retornarà a Catalunya l’expressió plena de la seva ànima nacional i instaurarà el bon govern.

“ Quan s’acabarà l’opressió
I els estralls arribaran a la fi,
quan en el país el tirà desaparegui,
el tron del nostre poble
es fonamentarà en l’amor.

S’hi asseurà un govern lleial,
ferm en el dret,
decidit en la justícia”(Is.16, 4-5)

Cada atac seu ens fa avançar amb més tremp cap a l’alliberament final, ja nítidament dibuixat en el cor i la ment dels catalans.

Sé que són conscients que se’ls acaba el temps, i aquests actes sacrílegs contra tota la nació catalana són només l’expressió de la seva ràbia i la seva impotència per evitar el restabliment de la veritat i la justícia, que comportarà inevitablement la caiguda del seu imperi corcat, caduc i miseriós.

“ Ai de tu
devastador mai devastat,
traïdor encara no traït!

Quan acabaràs de devastar i de trair,
Tu seràs el devastat i el traït”(Is.33,1)

Per més que facin, per més genolls que es continuïn doblegant davant el Baal del seu poder, no podran vèncer l’Esperit d’aquest poble, que interpel·la durament als traïdors.

“Tu has oblidat el teu Esser,
No t’has recordat de la teva Roca,
defensa teva.

Per això plantes jardins exòtics
Amb esqueixos dedicats
a déus estrangers.

Però no en colliràs res.
Vindrà un dia que seràs malferit
amb un mal que no tindrà remei”(Is.33,1)

Un Esperit que omple de vida el nou tany, cor de la nova Catalunya lliure. Un Esperit que ja ha escrit la vostra fi.

“ Quina fi, la del tirà!
S’ha acabat la seva arrogància,
s’ha trencat el ceptre dels malvats,
la vara dels dominadors
que bastonegen els pobles
furiosament i sense parar,
que dominava amb ràbia les nacions
i les perseguia sense treva.

Ara la terra reposa tranquil·la
I esclata en crits d’entusiasme”(Is.14,4-8)

Ja s’acosta, ja és a tocar l’hora de la Catalunya lliure i íntegra. La Catalunya portadora de la llum interior, que ha estat durant tants segles retinguda pels poders que vostès serveixen.

I ningú, ni tan sols vostès amb tots els seus exèrcits mediàtics ho podran evitar, perquè ara ja "no és Catalunya qui viu, sinó l’Esperit que viu en Catalunya”.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Una de les característiques més humanes és negar allò que és obvi. Per això ens resulta tan difícil de reconèixer el dimoni quan el tenim al davant. C.S Lewis, un dels gegants intel.lectuals del s. XX, en un acte lúdic i compassiu alhora, desenmascara el diable elusiu en el seu llibre “The Screwtape letters”, un recull de cartes que el vell Screwtaper adreça a un dels joves diables temptadors, per alliçonar-lo i tibar-li les orelles. Amb un estil mordaç i irònic, i amb una cruesa colpidora, posa en evidència les manipulacions a què els individus estan sotmesos amb la finalitat d’esdevenir cada vegada menys individus i cada cop més massa. Tot home que té la capacitat d’escoltar el seu cor, queda escruixit per la precisió amb què Lewis descriu la panòplia completa de les temptacions, tot posant en evidència, en boca del seu diable, la mentida i la manipulació en què s’emparen els temptadors.

Els catalans, que per la nostra condició de colonitzats, fa anys i segles que resistim algunes d’aquestes temptacions amb especial intensitat, hauríem de llegir amb atenció aquest llibre. Ens adonaríem de dues coses fonamentals.

1- Que tota la pressió política i mediàtica que ens mena a acceptar la nostra pèrdua d’identitat i la progressiva dissolució de la nostra individualitat nacional és La Temptació fonamental a què estem sotmesos. Com diu l’Screwtaper “Nosaltres hem d’encoratjar-los sempre i amb tots els mitjans a què s’alienin de la seva pròpia naturalesa”(p.65).

2- Que les elits de la classe política d’obediència catalana treballen per l’infern, com diríem en llenguatge popular, perquè ja han cedit a la temptació, i ja no pensen com poden alliberar i tornar la plenitud en tots els àmbits a la nació catalana, sinó que només rumien com acabar amb la fe i l’esperança que encara aguanta aquest poble, per condemnar-lo com ja s’han condemnat ells. “ Cada demagog pot arrossegar desenes de milers de xais humans amb ell. Se’ls fa seus. I fent-los seus, els fa nostres”(p.193). Recordin en aquesta línia les darreres declaracions del Sr. Pujol a l’Avui, o les contínues crides a la claudicació i a l’abandó de la nostra identitat des de la cúpula d’ERC.

Aquesta voluntat de minar la Voluntat de la gent del nostre poble perquè deixin de ser qui són, i en lloc de catalans esdevinguin “ciutadans” es concentra en tres àmbits als quals l’Screwtape hi concedeix una especial atenció.

El primer és la contínua manipulació dels mots, tergiversant-ne el sentit, buidant-los del seu contingut genuí i omplint-los d’ambigüitat.

En un reny al seu pupil, el vell Screwtaper, recorda que: “els nostres experts filològics ja han fet un bon treball en la corrupció del llenguatge”, que “ no s’ ha de permetre de donar un significat clar i definit a les paraules”, que “tot ha de ser capgirat perquè ens pugui ser útil”, i això, amb la finalitat “de mantenir la ment dels homes ben confusa” (p.7), i “ben allunyada de la simple antítesi entre allò que és veritat i allò que és fals”(p.47) perquè “l’emboirament de l’intel·lecte, reforça la corrupció de la voluntat”(p.138) i impedeix “adonar-se d’allò que és obvi”(p.11).

Aquesta estratègia és tan habitual a casa nostra, que moltíssima gent ni n’és conscient. I en això rau la seva efectivitat. Ens paralitzen en robar-nos el sentit i el poder dels mots. Dos exemples.

El primer. En la retransmissió per Catalunya Música del concert d’inauguració del centre Robert Gerard divendres passat, es recuperava producció del músic català del s.XVII Carles Bagué. Al descans, el locutor va entrevistar el responsable del centre, el Sr. Oriol Pérez de Treviño, i en congratular-se per la recuperació d’un músic català oblidat, el Sr. Treviño, en compliment de la seva tasca de “braç filològic”, només sentir que Bagués era qualificat d’autor català, hi afegí gairebé sense respirar “ i ibèric, i la seva música té una sonoritat mediterrània”. Feina feta. La catalanitat havia quedat completament desdibuixada, esclafada, sense valor. Una capa més de cendra sobre la nostra identitat col·lectiva.

Segon exemple. A la manifestació del final del Correllengua a Perpinyà, mentre es corejava el lema “Catalunya, Catalana”, se’ns va acostar una noia i ens va dir tota neguitosa: “No digueu això, que s’enfadaran els del Consell Regional”. Li varem replicar, que sospesés a quin tipus de persona podia molestar una cosa tan òbvia. Una cosa que tots els països lliures assumeixen amb plena naturalitat: que Grècia sigui grega, que Polònia sigui polonesa, que Portugal sigui portuguesa, perquè no, doncs, que Catalunya sigui catalana?. També li férem notar que el lema no recorda altra cosa que la necessitat, si volem ser lliures, de retornar-nos la nostra individualitat col·lectiva, negada pels nostres colonitzadors. La recuperació de la nostra individualitat és imprescindible perquè qui vingui a viure a la nostra pàtria s’hi integri amb la mateixa naturalitat que ho fa qui va a viure a Grècia, a Portugal o a Polònia. L’únic que la noia, com un lloro entrenat, sabé respondre, fou:” Catalunya ha de ser de tothom”. Una altra il·lusa que s’ha empassat el gripau que li enverina el cervell i el cor i no li permet de veure com els “amos” del “Consell Regional”, o sigui els colonitzadors socialistes francesos, quan diuen “de tots”, en realitat volen dir d’ells, dels colonitzadors. És en aquest sentit que exalcen la multiculturalitat, perquè en fomentar l’amuntegament de diversos grups ètnics, nacionals i culturals, en lloc de la seva integració harmònica a Catalunya, el què estan aconseguint és la desaparició de la nació catalana, en benefici, únicament i exclusivament, de l’estat colonitzador.

No ens enganyem, el rebuig al lema “Catalunya catalana” és tan furibund, perquè precisament encerta la diana, perquè diu la veritat amb tanta simplicitat, que els senyors de la mentida no ho poden tolerar.

El diable té múltiples cares. La nostra nació n’ha de sofrir dues de molt perverses. Una la sabem reconèixer força bé, la del feixisme brutal. Però ens costa reconèixer la que ara ens està fent més mal: la del progressisme socialista. La seva manipulació ideològica basada en l’ús pervers dels mots fabrica l’home-titella i la nació-massa, tots dos dramàticament obedients als seus dictats perquè han perdut la seva individualitat personal i col·lectiva. Seria molt bo que, quan amaguen la uniformització a què ens volen condemnar amb el mot “universalisme”, no oblidéssim les paraules d’uns homes savis, que assenyalen la Veritat amb claredat i rigor.

“ La individualitat (tant personal com col·lectiva) no és només el pol contrari, complementari i NECESSARI de la universalitat, sinó L’UNIC punt focal A TRAVÉS DEL QUAL ES POT EXPERIMENTAR la universalitat. La supressió de la individualitat, la negació religiosa, filosòfica (o política) de la seva importància, només condueix a un estat DE COMPLETA INDIFERÈNCIA I DISSOLUCIÓ”. ( lama Anagorika Govinda).

“ Els dos elements de la individualitat: la genuïnitat (each-ness), i la universalitat (all-ness), creixen plegats, fins que al final EL MÉS GENUÍ ESDEVE EL MÉS UNIVERSAL”. ( Radhakrishnan).

La uniformització i la negació del nostre genuí caràcter nacional, no ens farà, mai, més universals, com prediquen els colonitzadors pretesament “progressistes”, sinó que ens aboca directe a la desaparició. Exactament el que cerquen.

El segon àmbit de les temptacions es concentra en “atacar la fe”. Es convida al temptador a “ no distreure’s de la teva autèntica tasca, que és minar la fe, i així, prevenir la formació de virtuts”(p.22).

Mentre un home i un poble tenen fe en la seva capacitat i en les seves virtuts, mentre un home i un poble no han perdut la fe en la seva llum interior són imbatibles. Els atacs en lloc d’enfonsar-los, els fan més forts. És quan aquesta fe trontolla i es comença a dubtar tant de la justícia i la veritat d’allò que es defensa, com de la fe en les pròpies capacitats, quan l’ensorrament es precipita. Minar la fe i la confiança en la pròpia naturalesa i en la pròpia vàlua és l’atac més pervers i efectiu que hi ha.

Cal lluitar incansablement per mantenir aquesta fe, i no fer-se mereixedor del retret “homes de poca fe, encara no ho compreneu?” que Crist va proferir als deixebles.

El temptador vol homes plans, homes massa, incapaços d’obrir l’ull interior que els mostri la seva veritable naturalesa, una naturalesa lluminosa que els allunya del vell home víctima i els transforma en l’home creador, l’home capaç de “moure muntanyes” amb la fe profunda que neix de la comprensió i l’experiència de Qui és.

Robar la fe i l’esperança d’un poble, com reconeixia Tolstoi a les seves “Confessions”, aboca a la depressió i a la tristesa, perquè nega l’essència mateixa de la vida que de manera única es manifesta a través seu, i comporta inevitablement, la destrucció de la voluntat i l’anorreament de la capacitat d’autèntica acció transformadora. Dos objectius cabdals dels temptadors. “ Res no ens pot fer mal si aconseguim mantenir-lo allunyat de la seva voluntat”(p.67). “Deixa-li fer qualsevol cosa, però que no passi a l’acció”(p.67).

I el tercer àmbit on el temptador es concentra d’una manera ferotge és en la destrucció del coratge.

De fet a aquestes alçades, un cop pervertit el llenguatge i anorreada la fe, quina virtut pot subsistir? L’home que ha relliscat, s’aliena del seu centre vital. Es incapaç de reconèixer la veritat que el cor indefectiblement assenyala, i es veu engolit en el remolí del racionalisme estèril, que el temptador empra com l’eina predilecta per inocular la mentida.

Però, si alguna virtut encara quedava, la que cal fer desaparèixer, sense cap mena de dubte, és aquella que neix més directament del cor de l’home: el coratge.

“Per fer una ferida profunda en el seu amor, el primer que has de fer és vèncer el seu coratge”(p.160), perquè “el coratge no és simplement una virtut, sinó la forma que agafen totes les virtuts en el moment de la prova”(p.161).

En destruir el coratge, s’engendra el covard, “que evita el compromís”(p.167), i amb la seva feblesa malaltissa permet el creixement de tots els vicis, de totes les manipulacions i de totes les injustícies.

Per assegurar l’èxit d’aquest procés de devastació personal i nacional “ l’únic que compta és separar l’home del seu nucli vital. L’assassinat no és millor que qualsevol altre mitjà anodí, si aquest fa el fet. En efecte, el camí més segur cap a l’infern és el gradual, la baixada suau, el terra tou, sense corbes sobtades, sense fites, sense indicadors”(p.60).

Els temptadors, encarnats en aquest fals pensament progressista representat pels socialistes en saben un niu de fer-nos rodolar pendent avall. Ells són els vehiculadors d’aquestes temptacions que cerquen la destrucció de la fe i l’esperança del nostre poble, ells són els qui treballen incansablement per fer-nos una mediocre i uniformitzada província, tot ofegant el nostre ésser nacional genuí , bell i ric. Qui, si no ells, són els pares de la mentida i del paternalisme que ens converteix en una colla de xaiets desorientats. Qui, si no ells, amb cada decisió política que prenen, ara que regeixen gran part de la colònia, ens enfonsen més i més en la grisor absoluta. Qui, si no ells, disfressats d’ ecosocialistes, perpetren una terrible destrucció del territori: molins, Mat... que posa en evidència que per a ells el país és un objecte d’ús i abús, mai un subjecte d’amor.

Ja és hora que reconeguem allò que és obvi, i deixem de fer el joc, ni que sigui passivament, als senyors de la mentida i a tots aquells que cauen de quatre grapes dins la seva òrbita d’influència.

Cada home, cada dona que reconegui i venci aquestes temptacions, fa una aportació cabdal en la cristal·lització de la nova consciència que se sap lluminosa, fecunda i portadora de Voluntat creadora. La consciència que alliberarà el nostre poble.

Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció