Les temptacions
Una de les característiques més humanes és negar allò que és obvi. Per això ens resulta tan difícil de reconèixer el dimoni quan el tenim al davant. C.S Lewis, un dels gegants intel.lectuals del s. XX, en un acte lúdic i compassiu alhora, desenmascara el diable elusiu en el seu llibre “The Screwtape letters”, un recull de cartes que el vell Screwtaper adreça a un dels joves diables temptadors, per alliçonar-lo i tibar-li les orelles. Amb un estil mordaç i irònic, i amb una cruesa colpidora, posa en evidència les manipulacions a què els individus estan sotmesos amb la finalitat d’esdevenir cada vegada menys individus i cada cop més massa. Tot home que té la capacitat d’escoltar el seu cor, queda escruixit per la precisió amb què Lewis descriu la panòplia completa de les temptacions, tot posant en evidència, en boca del seu diable, la mentida i la manipulació en què s’emparen els temptadors.
Els catalans, que per la nostra condició de colonitzats, fa anys i segles que resistim algunes d’aquestes temptacions amb especial intensitat, hauríem de llegir amb atenció aquest llibre. Ens adonaríem de dues coses fonamentals.
1- Que tota la pressió política i mediàtica que ens mena a acceptar la nostra pèrdua d’identitat i la progressiva dissolució de la nostra individualitat nacional és
2- Que les elits de la classe política d’obediència catalana treballen per l’infern, com diríem en llenguatge popular, perquè ja han cedit a la temptació, i ja no pensen com poden alliberar i tornar la plenitud en tots els àmbits a la nació catalana, sinó que només rumien com acabar amb la fe i l’esperança que encara aguanta aquest poble, per condemnar-lo com ja s’han condemnat ells. “ Cada demagog pot arrossegar desenes de milers de xais humans amb ell. Se’ls fa seus. I fent-los seus, els fa nostres”(p.193). Recordin en aquesta línia les darreres declaracions del Sr. Pujol a l’Avui, o les contínues crides a la claudicació i a l’abandó de la nostra identitat des de la cúpula d’ERC.
Aquesta voluntat de minar
El primer és la contínua manipulació dels mots, tergiversant-ne el sentit, buidant-los del seu contingut genuí i omplint-los d’ambigüitat.
En un reny al seu pupil, el vell Screwtaper, recorda que: “els nostres experts filològics ja han fet un bon treball en la corrupció del llenguatge”, que “ no s’ ha de permetre de donar un significat clar i definit a les paraules”, que “tot ha de ser capgirat perquè ens pugui ser útil”, i això, amb la finalitat “de mantenir la ment dels homes ben confusa” (p.7), i “ben allunyada de la simple antítesi entre allò que és veritat i allò que és fals”(p.47) perquè “l’emboirament de l’intel·lecte, reforça la corrupció de la voluntat”(p.138) i impedeix “adonar-se d’allò que és obvi”(p.11).
Aquesta estratègia és tan habitual a casa nostra, que moltíssima gent ni n’és conscient. I en això rau la seva efectivitat. Ens paralitzen en robar-nos el sentit i el poder dels mots. Dos exemples.
El primer. En la retransmissió per Catalunya Música del concert d’inauguració del centre Robert Gerard divendres passat, es recuperava producció del músic català del s.XVII Carles Bagué. Al descans, el locutor va entrevistar el responsable del centre, el Sr. Oriol Pérez de Treviño, i en congratular-se per la recuperació d’un músic català oblidat, el Sr. Treviño, en compliment de la seva tasca de “braç filològic”, només sentir que Bagués era qualificat d’autor català, hi afegí gairebé sense respirar “ i ibèric, i la seva música té una sonoritat mediterrània”. Feina feta. La catalanitat havia quedat completament desdibuixada, esclafada, sense valor. Una capa més de cendra sobre la nostra identitat col·lectiva.
Segon exemple. A la manifestació del final del Correllengua a Perpinyà, mentre es corejava el lema “Catalunya, Catalana”, se’ns va acostar una noia i ens va dir tota neguitosa: “No digueu això, que s’enfadaran els del Consell Regional”. Li varem replicar, que sospesés a quin tipus de persona podia molestar una cosa tan òbvia. Una cosa que tots els països lliures assumeixen amb plena naturalitat: que Grècia sigui grega, que Polònia sigui polonesa, que Portugal sigui portuguesa, perquè no, doncs, que Catalunya sigui catalana?. També li férem notar que el lema no recorda altra cosa que la necessitat, si volem ser lliures, de retornar-nos la nostra individualitat col·lectiva, negada pels nostres colonitzadors. La recuperació de la nostra individualitat és imprescindible perquè qui vingui a viure a la nostra pàtria s’hi integri amb la mateixa naturalitat que ho fa qui va a viure a Grècia, a Portugal o a Polònia. L’únic que la noia, com un lloro entrenat, sabé respondre, fou:” Catalunya ha de ser de tothom”. Una altra il·lusa que s’ha empassat el gripau que li enverina el cervell i el cor i no li permet de veure com els “amos” del “Consell Regional”, o sigui els colonitzadors socialistes francesos, quan diuen “de tots”, en realitat volen dir d’ells, dels colonitzadors. És en aquest sentit que exalcen la multiculturalitat, perquè en fomentar l’amuntegament de diversos grups ètnics, nacionals i culturals, en lloc de la seva integració harmònica a Catalunya, el què estan aconseguint és la desaparició de la nació catalana, en benefici, únicament i exclusivament, de l’estat colonitzador.
No ens enganyem, el rebuig al lema “Catalunya catalana” és tan furibund, perquè precisament encerta la diana, perquè diu la veritat amb tanta simplicitat, que els senyors de la mentida no ho poden tolerar.
El diable té múltiples cares. La nostra nació n’ha de sofrir dues de molt perverses. Una la sabem reconèixer força bé, la del feixisme brutal. Però ens costa reconèixer la que ara ens està fent més mal: la del progressisme socialista. La seva manipulació ideològica basada en l’ús pervers dels mots fabrica l’home-titella i la nació-massa, tots dos dramàticament obedients als seus dictats perquè han perdut la seva individualitat personal i col·lectiva. Seria molt bo que, quan amaguen la uniformització a què ens volen condemnar amb el mot “universalisme”, no oblidéssim les paraules d’uns homes savis, que assenyalen
“ La individualitat (tant personal com col·lectiva) no és només el pol contrari, complementari i NECESSARI de la universalitat, sinó L’UNIC punt focal A TRAVÉS DEL QUAL ES POT EXPERIMENTAR la universalitat. La supressió de la individualitat, la negació religiosa, filosòfica (o política) de la seva importància, només condueix a un estat DE COMPLETA INDIFERÈNCIA I DISSOLUCIÓ”. ( lama Anagorika Govinda).
“ Els dos elements de la individualitat: la genuïnitat (each-ness), i la universalitat (all-ness), creixen plegats, fins que al final EL MÉS GENUÍ ESDEVE EL MÉS UNIVERSAL”. ( Radhakrishnan).
La uniformització i la negació del nostre genuí caràcter nacional, no ens farà, mai, més universals, com prediquen els colonitzadors pretesament “progressistes”, sinó que ens aboca directe a la desaparició. Exactament el que cerquen.
El segon àmbit de les temptacions es concentra en “atacar la fe”. Es convida al temptador a “ no distreure’s de la teva autèntica tasca, que és minar la fe, i així, prevenir la formació de virtuts”(p.22).
Mentre un home i un poble tenen fe en la seva capacitat i en les seves virtuts, mentre un home i un poble no han perdut la fe en la seva llum interior són imbatibles. Els atacs en lloc d’enfonsar-los, els fan més forts. És quan aquesta fe trontolla i es comença a dubtar tant de la justícia i la veritat d’allò que es defensa, com de la fe en les pròpies capacitats, quan l’ensorrament es precipita. Minar la fe i la confiança en la pròpia naturalesa i en la pròpia vàlua és l’atac més pervers i efectiu que hi ha.
Cal lluitar incansablement per mantenir aquesta fe, i no fer-se mereixedor del retret “homes de poca fe, encara no ho compreneu?” que Crist va proferir als deixebles.
El temptador vol homes plans, homes massa, incapaços d’obrir l’ull interior que els mostri la seva veritable naturalesa, una naturalesa lluminosa que els allunya del vell home víctima i els transforma en l’home creador, l’home capaç de “moure muntanyes” amb la fe profunda que neix de la comprensió i l’experiència de Qui és.
Robar la fe i l’esperança d’un poble, com reconeixia Tolstoi a les seves “Confessions”, aboca a la depressió i a la tristesa, perquè nega l’essència mateixa de la vida que de manera única es manifesta a través seu, i comporta inevitablement, la destrucció de la voluntat i l’anorreament de la capacitat d’autèntica acció transformadora. Dos objectius cabdals dels temptadors. “ Res no ens pot fer mal si aconseguim mantenir-lo allunyat de la seva voluntat”(p.67). “Deixa-li fer qualsevol cosa, però que no passi a l’acció”(p.67).
I el tercer àmbit on el temptador es concentra d’una manera ferotge és en la destrucció del coratge.
De fet a aquestes alçades, un cop pervertit el llenguatge i anorreada la fe, quina virtut pot subsistir? L’home que ha relliscat, s’aliena del seu centre vital. Es incapaç de reconèixer la veritat que el cor indefectiblement assenyala, i es veu engolit en el remolí del racionalisme estèril, que el temptador empra com l’eina predilecta per inocular la mentida.
Però, si alguna virtut encara quedava, la que cal fer desaparèixer, sense cap mena de dubte, és aquella que neix més directament del cor de l’home: el coratge.
“Per fer una ferida profunda en el seu amor, el primer que has de fer és vèncer el seu coratge”(p.160), perquè “el coratge no és simplement una virtut, sinó la forma que agafen totes les virtuts en el moment de la prova”(p.161).
En destruir el coratge, s’engendra el covard, “que evita el compromís”(p.167), i amb la seva feblesa malaltissa permet el creixement de tots els vicis, de totes les manipulacions i de totes les injustícies.
Per assegurar l’èxit d’aquest procés de devastació personal i nacional “ l’únic que compta és separar l’home del seu nucli vital. L’assassinat no és millor que qualsevol altre mitjà anodí, si aquest fa el fet. En efecte, el camí més segur cap a l’infern és el gradual, la baixada suau, el terra tou, sense corbes sobtades, sense fites, sense indicadors”(p.60).
Els temptadors, encarnats en aquest fals pensament progressista representat pels socialistes en saben un niu de fer-nos rodolar pendent avall. Ells són els vehiculadors d’aquestes temptacions que cerquen la destrucció de la fe i l’esperança del nostre poble, ells són els qui treballen incansablement per fer-nos una mediocre i uniformitzada província, tot ofegant el nostre ésser nacional genuí , bell i ric. Qui, si no ells, són els pares de la mentida i del paternalisme que ens converteix en una colla de xaiets desorientats. Qui, si no ells, amb cada decisió política que prenen, ara que regeixen gran part de la colònia, ens enfonsen més i més en la grisor absoluta. Qui, si no ells, disfressats d’ ecosocialistes, perpetren una terrible destrucció del territori: molins, Mat... que posa en evidència que per a ells el país és un objecte d’ús i abús, mai un subjecte d’amor.
Ja és hora que reconeguem allò que és obvi, i deixem de fer el joc, ni que sigui passivament, als senyors de la mentida i a tots aquells que cauen de quatre grapes dins la seva òrbita d’influència.
Cada home, cada dona que reconegui i venci aquestes temptacions, fa una aportació cabdal en la cristal·lització de la nova consciència que se sap lluminosa, fecunda i portadora de Voluntat creadora. La consciència que alliberarà el nostre poble.
Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció
Arxiu del blog
-
►
2010
(4)
- ► de novembre (1)
- ► de setembre (1)
-
►
2009
(12)
- ► de desembre (1)
- ► de novembre (1)
- ► de setembre (1)
-
▼
2008
(15)
- ► de desembre (2)
- ► de setembre (1)
-
►
2007
(19)
- ► de desembre (3)
- ► de novembre (1)
- ► de setembre (2)
-
►
2006
(1)
- ► de desembre (1)