27 de novembre 2010

Independència i descolonització

El procés que està vivint la nació catalana cap a la Independència, hauria d'implicar inequívocament l'alliberament radical, o sigui, el retrobament i la restitució de la identitat catalana. Només quan la manera de ser catalana sigui l'eix al voltant del qual s'estructuri la vida del país, haurem retornat a la normalitat que se'ns ha negat durant més de cinc-cents anys, i encetarem el camí cap a la plenitud nacional.

Aquest postulat del més elemental sentit comú, i que qualsevol nació que no hagi sofert cap procés de colonització assumeix amb absoluta naturalitat, aquí s'ha convertit en tabú.

I aquest és el principal tret que posa en evidència la colonització que tants dels nostres compatriotes refusen reconèixer. Perquè la colonització no és un fet històric determinat en el temps i l'espai, ni circumscrit al tercer món. La colonització és l'esclavatge de les nacions, i implica un procés de manipulació mental i psicològic molt profund que té com a objectiu fonamental alienar la nació que la sofreix i els seus connacionals de la pròpia manera de ser.

Es aquesta pèrdua de contacte amb el nucli del propi ésser el que precipita totes les claudicacions imaginables i obre el camí cap a la decadència.

Amb la finalitat de generar aquesta alienació i perpetuar-la, els colonitzadors han d'aconseguir que el colonitzat arribi a tenir una baixa consideració de la seva vàlua nacional, o dit d'altra manera, han de destruir l'autoestima i l'orgull nacional dels colonitzats.

El camí inequívoc per fer que un poble s'avergonyeixi, s'avorreixi de si mateix i renunciï a la seva identitat, és anar-li escapçant la seva plenitud, reduir-lo al gueto dins mateix de casa seva, menystenir, fent-los innecessaris, tots els seus signes identitaris, i confondre tant com es pugui el sentit de pertinença. Quan s'aconsegueix que una nació no es reconegui a si mateixa amb claredat, i no es valori ni s'estimi, la seva vitalitat queda segada i esdevé inexorablement invàlida i decadent, tot abocant-se a l'autodestrucció. Aquest és el desllorigador de tot esclavatge col·lectiu.

Un poble, doncs, que a casa seva, es resigna a escapçar la seva personalitat esdevé un poble feble i fàcilment sotmès a qualsevol abús, des del robatori impune -eufemísticament dit espoliació- fins a l'esquarterament del seu territori o l'apropiació il·legítima per part del colonitzador dels fruits del seu geni nacional.

Les estratègies colonitzadores són diverses i adaptades a les circumstàncies, però sempre inclouen una alta dosi de violència física i psicològica.

En el cas concret de la nostra nació, la destrucció material i humana a través de les diverses guerres amb la gran Castella-eufemísticament dita Espanya- i amb França han estat a l'ordre del dia des del Compromís de Casp. Aquestes guerres, han significat un autèntic genocidi i han extirpat de la nació catalana els millors, els més conscients, nacionalment parlant, dels seus fills, i han permès, a partir d'un inconscient col.lectiu aterrit, de continuar cada vegada amb més impunitat i brutalitat el procés colonitzador iniciat a partir del Compromís de Casp.

Un procés que va iniciar-se a la cúpula de la nació. El poder reial a partir de l'entronització dels Trastàmara ja no es va sentir lligat, ni va defensar els interessos de la nació catalana, i va començar un procés d'assimilació castellanitzadora entre les classes nobles i cultes tant pels lligams econòmics que es van anar bastint com per la castellanització lingüística i cultural que s'imposà a la vida de la cort. Aquesta assimilació de les classes nobles va preparar el terreny, en decapitar la nació catalana d'un lideratge compromès amb la nació, per la desfeta del 1707-14, que imposà la colonització sobre tota la nació catalana a través dels Decrets de Nova Planta. Aquesta opressió física i legal ha continuat fins al dia d'avui, perquè mai s'ha qüestionat des de l'estat francès ni espanyol la nostra dependència forçada ni la imposició legal i lingüística que patim.

La veritable clau de volta de la colonització però, és la gran mentida, la violència psicològica, que han bastit els colonitzadors, amb la finalitat d'engendrar la confusió i l'automenyspreu entre els catalans, i atiar l'odi dels espanyols envers la nació catalana. Aquesta mentida abraça tot l'espectre imaginable, des de la història que ha estat convenientment adulterada i ignorada, fins a la continua propaganda destil·lada des del poder i escampada pels mitjans de comunicació, amb l'objectiu d'anar desgastant i trastocant “el sentit comú”, i de soscavar la dignitat nacional i la mateixa idea de pertinença.

En aquesta línia deixeu-me parlar de dos exemples punyents que afecten el moll de l'os de la nostra vida col-lectiva.

El primer és la definició de catalanitat.

No és gens casual que aquesta insidiosa voluntat banalitzadora que des del poder s'abraona sobre tot el que és català, manipuli sense vergonya un tema tant sagrat com és el de pertinença a una nació.

Tal com la llengua reflecteix, “ser català” no és una qüestió d'estar ni de fer, com ens volen fer creure els diferents administradors de la colònia, en les respectives propagandes amb que han insultat el nostre poble.

Durant l'oasi pujolià i per amagar la putrefacció colonitzadora que les aigües entollades amagaven, es van treure una primera definició de catalanitat per a desactivar la lluita nacional que s'havia fet a la clandestinitat de la dictadura. Una definició que era un atemptat directe contra la racionalitat i la dignitat que els catalans servaven. Per enredar ben enredada la troca, el poder ens venia un slogan que no hauria gosat treure enlloc més. Com en època de rebaixes, per ser català ja no calia ser part d'una nació, estimar-la, assumir-ne els trets definidors, llengua, costums,...i voler-ne la seva plenitud. No, des d'aquell moment, s'iniciava la premeditada confusió que ja va denunciar Xirinacs entre el ser i l'estar. Per ser català, n'hi havia prou de viure i treballar a Catalunya (i quan deien Catalunya només es referien, és clar, a la Catalunya principatina. Les directrius dels colonitzadors eren inexorables!). I així s'anorreava el sentit comú. Segons aquesta galdosa definició que ha fet més mal que una pedregada, era català el militar que havia entrat amb les tropes franquistes i que residia a Catalunya amb la decidida voluntat de destruir-la i reduir-la a una província, el botifler que renegava de la seva catalanitat i feia la gara-gara a l'espanyolisme del color que fos, el jutge que imposava la llei dels vencedors en la llengua dels vencedors i tot aquell que visquent a Catalunya es negava a integrar-se, a emprar la llengua catalana i imposava sense miraments els seus costums.

Aquesta definició donà carta blanca als qui volien viure aquí sense ser d'aquí. Des del poder se'ls permeté ser un element de desintegració nacional que ningú es veia amb cor de qüestionar. Des d'aquell moment es va legalitzar l'esquizofrènia que tant tristament caracteritza aquesta nació. Es podia ser català en castellà! Ens podien vendre “Ferias de Abril de Catalunya”, quan en realitat són “Ferias de Abril a Catalunya”... ... I tothom content.

I això no només ha durat fins avui, sinó que s'ha institucionalitzat de tal manera que aquí ningú no gosa denunciar-ho. Ens ho presenten com un tret de la “tolerància” dels catalans. Hom s'imagina cap castellà, anglès, portuguès o alemany acceptant que algú es declari castellà, anglès, portuguès o alemany sense ni parlar la llengua ni voler la plenitud de la pàtria corresponent? Oi que no? Com és que ens empassem, doncs, aquest gripaus i encara hem de fer veure que hi trobem gust? Som tolerants o suïcides?

I com que quan s'entra en el joc de la manipulació, el darrer sempre l'ha de dir més grossa perquè se l'escoltin, ara, l'actual president de la colònia ja no en té prou de reduir la catalanitat al fet d'estar a Catalunya. La seva definició ha rebaixat la catalanitat al nivell del fer. “Es català qui treballa dur i amb les idees clares”. Així a mig món, mares de família, empresaris, atletes d'alt nivell siguin russos, xinesos o polonesos, de cop i volta, els atorguen la nacionalitat catalana, sense ni haver-la demanat. Costa tan poc de regalar allò que no estimes ni és teu!!

El segon és la llengua.

No fou per casualitat que Francesc Pujols digué que la llengua era l'ànima de Catalunya. La llengua és per excel·lència el tret definidor de la catalanitat. Es l'aroma de la catalanitat. Això ho saben perfectament aquells que volen el nostre anorreament i és per això que la colonització va començar per la cúpula de la nació i per la llengua.

La llengua és i serà la gran batalla de la nostra descolonització, allà on es produiran les resistències més ferotges, precisament perquè és el més consubstancial a la nostra manera de ser. La fidelitat a l'ús de la llengua ens manté vius com a nació. Quan la negligim, desapareixem.

Es pel seu valor fonamental, que els atacs a la llengua han estat i seguiran sent els més virulents, tant físicament (tortures, humiliacions i mort per emprar la llengua fins fa relativament pocs anys), legalment com a través de la manipulació propagandística.

En el moment històric actual les eines predilectes a mans dels colonitzadors, encobertes cínicament amb l'embolcall democràtic són les dues darreres, la legal, a l'ordre del dia amb recursos i sentències del “seu” Tribunal Constitucional, i la propagandística, que els ha permès de destruir amb una perversió absoluta la llengua catalana, tant pel què fa al seu ús com pel què fa al model.

Només mencionaré aquí dues de les mentides que s'han demostrat més nefastes:

Pel què fa a l'ús, ens han fet creure que ara, després de segles de genocidi lingüístic i cultural, la llengua catalana pot viure per art i gràcia de la voluntat dels seus parlants, sense una legalitat que la faci necessària, sense un aparell mediàtic poderós, sense una estructura cultural i institucional digna i sense uns governants que la emprin amb orgull i dignitat en tota circumstància. Es a dir, sense un estat català.

No hi ha cap llengua que visqui amb dignitat i molt menys que expressi la seva plenitud si no és necessària dintre el seu territori. Aquí això s'ignora volgudament. L'aparent tolerància lingüística, de fet, és la imposició de la llengua emparada pel poder, la llengua dels colonitzadors, una llengua que sí que té una legislació i uns instruments culturals i mediàtics poderosíssims al seu servei.

Només la necessitat, la mateixa necessitat que hom té d'emprar l'anglès quan viu a Anglaterra o d'emprar l'italià quan viu a Itàlia, farà que la llengua catalana esdevingui la llengua d'ús social i de creació, la llengua seductora, que convidarà tothom a fer-se la seva.

Mentre visquem en una situació de colonització que consenteix i fomenta que hom pugui viure a Catalunya, treballar-hi, fer-hi classes... sense emprar la llengua del país; en una situació de colonització que imposa les llengües i l'imaginari dels colonitzadors-castellà i francès- des dels mitjans de comunicació, amb el desvergonyiment del qui s'ha fet amo de casa d'un altre i vol acabar tant aviat com pugui el procés d'assimilació; en una situació de colonització que molts dels nostres connacionals i tots els representants polítics han interioritzat i la viuen com a “normal”, la llengua s'anirà esllanguint sense remissió. De fet, l'absoluta inhibició dels representants polítics a Catalunya pel què fa a la defensa de la llengua catalana, deixa en mans de la inèrcia posada en marxa amb el bilingüisme, la substitució lingüística definitiva.

I pel què fa al model, s'ha obert un front de degradació dintre mateix de la llengua amb la progressiva expansió del model de català “light”, un català hibrid que arracona mots, girs i expressions genuïnament catalanes en benefici de traduccions literals del castellà. Ara, els catalans ja no “tenim tard”, ara “tenim pressa”, ja no “tenim temps”, “ens dóna temps”, ja no “estem drets”, “estem de peu”, ja no “ens llevem”,”ens aixequem”, ja no “ens girem d'esquena a una persona “, “li donem l'esquena”, ja no tenim “dues mans”, sinó “dos mans”…. Els pronoms en i hi han desparegut del vocabulari de gran part dels parlants, així com el mot gaire. Expressions catalanes com“creure's una cosa a cluc ulls” , “agafar-s'ho a la valenta”.... han estat substituïdes per les expressions castellanes, introduïdes directament sense miraments, o per la seva traducció literal. La llista seria tristament inacabable.

Això ha estat possible perquè d'una banda les institucions que havien de ser el focus d'un model de llengua genuïnament català, s'han inhibit de la seva responsabilitat, tot deixant-se engolir per aquest permissivisme lingüístic que tenalla les institucions del país, i per l'altra, l'omnipresència de mitjans de comunicació en castellà, fa d'aquesta llengua la dominant, i model de referència per a molts parlants..

Amb això els colonitzadors i tots els que els hi han seguit el joc, han infligit a la llengua una ferida més profunda que qualsevol prohibició. La hibridació afaiçona una llengua feble, una llengua que ha perdut l'espurna, precisament perquè ha anat menystenint la seva originalitat. La hibridació ha fet del català que ara es parla un clònic del castellà. Una llengua sense suc ni bruc. Una llengua fàcilment negligible.

Aquest era precisament, l'objectiu darrer dels seus ideòlegs.

Aquest parell d'exemples evidencien d'una banda com la mentida institucionalitzada podreix la nostra vida nacional i de l'altra que, mentre no es desemmascarin tots i cada un dels mecanismes de la colonització i tots els seus responsables, no hi ha cap possibilitat d'integritat ni nacional, ni ètica, ni intel·lectual en la nostra vida pública. La colonització és com un virus que infecta i perverteix tot aquell que no la reconeix, ni la qüestiona ni la denuncia.

Si volem per a la nostre nació una Independència veritablement regeneradora no podem caure en l'error tant comú entre la nostra gent d'esperar que els mateixos que han perpetrat la colonització i els que l'han tolerat, hi han col·laborat o s'hi han fet d'or, esdevinguin ara els artífexs de la nova Catalunya lliure.

El continuisme de les elits implicades en el vell ordre assegurarà la repetició dels errors, dels tics, de les claudicacions, dels límits mentals que ens estan ofegant.

Per alliberar-nos d'aquesta colonització que ens ha llevat la vitalitat en alienar-nos de la nostra ànima i el nostre esperit nacional, que ens ha sumit en la banalització, el menyspreu i la fugida cap enfora de la nostra psique col·lectiva, és d'una urgència històrica inajornable que els catalans compromesos amb la nostra nació ens girem definitivament d'esquena al vell ordre, i a tots els qui l'apuntalen, i retornem la nostra atenció cap al cor de la nació, tot valorant, estimant i apreciant la sacralitat de l'esperit nacional català, l'autèntica raó de ser de la nostra independència, i sapiguem reconèixer els homes i les dones que li són fidels. Ells han de ser els artífexs de la nova pàtria.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

07 de setembre 2010

La independència borda

No hi ha nació més trista ni miserable que la que assoleix la independència política, però és incapaç de descolonitzar-se mentalment, psíquicament, culturalment i lingüística.

La història en va plena. Una ullada ens permet veureu com aquestes nacions han esdevingut corruptes, febles, caòtiques, incapaces de trobar el seu lloc. Han esdevingut preses fàcils tant dels oportunistes interns com de les antigues metròpolis o d’altres nacions poderoses. I això, perquè han estat incapaces de regenerar el seu cos nacional, corromput per la colonització. No s’han volgut adonar que per tenir un lloc en la història cal retrobar i retornar al centre de la vida nacional, la seva pròpia manera de ser, la seva idiosincràsia, en tots els àmbits. Qui no és ell mateix, només pot ser un fracàs. Sigui home o nació.

Aquesta capacitat de retornar-se la pròpia manera de ser i de pensar és el repte més gran a què s’enfronta qualsevol nació que encara un procés d’independència. Perquè la submissió política, sempre, sempre, va de la mà d’un procés de colonització que cerca en darrera instància esborrar del mapa la nació sotmesa i transformar-la en un apèndix de la metròpolis.

El processos de colonització són fenòmens profunds de manipulació històrica, mental i psíquica, en els quals els colonitzadors no han demostrat mai escrúpols per emprar l’eina que se’ls fa més útil per al seu objectiu últim: l’assimilació de la nació sotmesa. L’ús de la força militar, la imposició legal, la substitució demogràfica, la manipulació i la mentida a través dels mitjans de comunicació…..

La nació catalana ha iniciat el seu procés cap a la independència i ha de posar sobre la taula sense embuts i amb urgència la necessitat de la descolonització, el repte de la regeneració nacional profunda, que garanteixi l’emergència d’una Catalunya genuïnament catalana.

Hi ha unes forces poderosíssimes que volen frenar aquesta regeneració, aquesta descolonització. Més poderoses encara que les que cerquen de frenar el procés d’independència política. Unes forces que s’alimenten de la mentida i la negació que l’estat espanyol i totes i cada una de les organitzacions polítiques i culturals col·laboracionistes alimenten en no voler reconèixer ni denunciar l’arrel dels nostres mals. Als colonitzadors, la negació de la colonització els permet amb total impunitat eternitzar-se al lloc que han usurpat, i als col·laboracionistes, emmascarats amb el títol de catalanistes i, fins i tot, d’independentistes, els permet passar per alt el seu vassallatge, justificar una praxis política que no mira més enllà de la legislatura, i ignorar la vexació a què la seva inconsciència i feblesa condemna la nació catalana.

El més greu de tot és que el poble català, en la seva gran majoria, és incapaç de discriminar els veritables patriotes, d’aquells oportunistes que utilitzen Catalunya per a les seves finalitats personals. Aquesta incapacitat de veure més enllà de les paraules, aquesta confusió, aquest infantilisme polític de gran part del nostre poble ha estat conscientment conreat i propiciat sobretot en condemnar a l’oblit, en ignorar i negar els dos conceptes cabdals que ha de fer conscient el poble català de la situació real en què viu: La colonització i la negació del conflicte que aquesta colonització comporta.

Tant la classe política que exerceix a Catalunya com gran part del nostre poble ha oblidat, tot reduint a l’inconscient que la situació de submissió a Espanya i de decadència actual no és cosa de l’atzar, sinó la conseqüència lògica i inevitable d’un procés d’assimilació que va començar ja fa segles i que s’ha mostrat amb tota la seva brutalitat repetidament al llarg de la història des del 1714. Aquells qui neguen que visquem en un procés de colonització perquè som a L’Europa del segle XXI i tenim una democràcia formal, farien bé de recordar que aquesta democràcia ha servit per rentar la cara a l’estat espanyol i li ha fornit les eines per a finalitzar el procés d’assimilació que va començar ja fa segles: mitjans de comunicació massius en llengua castellana(i francesa a la Catalunya del Nord) i un aparell d’etat beneït internacionalment, amb poders com el judicial, que fa la tasca d’aniquilació nacional que abans feien els exercits. Ara no maten els homes, maten l’ànima de la nació. La democràcia en cap moment ha propiciat que es reconegués, ni es passessin comptes, ni s’invertís el procés assimilacionista que és un dels trets definidors de tota colonització. La colonització s’ha fet tant subtil i eficient que fins poden permetre’s la barra de negar-la.

Si es nega la colonització és nega lògicament l’existència del conflicte. En lloc de reconèixer la magnitud de la tragèdia que està vivint la nostra nació en aquestes etapes finals del procés colonitzador, tot es redueix a un joc on els polítics de Catalunya s’acontenten a salvar les estovalles, mentre la casa se’ns ensorra.

La negació d’aquest conflicte entre la nació catalana i la castellana i francesa ha infectat tota la nostra vida política, l’ha feta falsa, superficial i la condemna al fracàs una vegada i una altra. Que aquesta actitud poruga sigui el segell de les forces regionalistes és comprensible. La seva por ha ressonat i ha reforçat la por de molts catalans que estan disposats a reduir la seva catalanitat a folklore, i com deia un bon amic, a ser catalans de diumenge, si poden anar fent la viu-viu sense haver-se d’enfrontar a qui cal enfrontar-se. Aquesta por ha reduït el seu objectiu només a administrar la colònia i saben perfectament que no poden, i de fet, no volen salvar la pàtria catalana. La seva por al conflicte els ha fet girar-se d’esquena a la realitat de la nació i vendre oasis que s’han demostrat clavegueres. Però quan aquesta negació del conflicte es reprodueix en les persones i les noves forces polítiques que diuen voler la independència per la nació Catalana entrem en un terreny realment perillós. Si el poble català no és capaç d’adonar-se de l’error fonamental que consisteix a parlar d’independència ignorant la necessitat de regeneració nacional/descolonització, si es continua en el camí cap a la independència amb aquesta frivolitat i manca de visió que estant demostrant els protagonistes polítics que postulen la independència, el fracàs està servit.

Per a evitar un procés d’independència de baixa intensitat que desemboqui irremeiablement en una independència borda en la qual tot allò que se’ns ha pres pel camí no ens sigui retituït, cal primer de tot reconèixer la por al conflicte que rau amagada a l’inconscient col.lectiu del nostre poble. Una por al conflicte que neix de l’experiència històrica de massacres i traïcions repetides i patides en la pròpia carn per generacions de catalans. No hem de negar la nostra por al conflicte. L’hem de reconèixer i patir-la i plorar-la i integrar-la . Només quan un nombre crític de catalans i catalanes hàgim estat capaços d’integrar aquesta ombra tant poderosa del poble català, començarem a parlar amb absoluta naturalitat de colonització i conflicte amb els estats espanyols i francés, percebrem amb claredat el qui encara parla des de la por i el sabrem inútil per a la tasca d’alliberament per molta cobertura mediàtica i poder econòmic que l’embolcalli i, sobretot trobarem la força que ara ens roba la por per a encarar el conflicte i els qui ens volen submisos i assimilats.

Només aquell que es complert, aquell que s’ha retrobat amb la seva ombra, amb la seva por, amb la seva negació veu amb una claredat meridiana aquells que encara estan governats per la por que rau al seu inconscient i no són capaços de visualitzar per a la nació catalana lliure res que vagi més enllà del benestar material. No tenen el tremp per parlar de l’esperit de la nació ni de l’ànima que anhela cavalcar senyora i mestressa de la seva pàtria. Són capats, incomplerts i no poden oferir la visió d’una nació plena, tant sols el miratge d’una província amb papers d’estat.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

08 de juliol 2010

Força Catalunya

Catalunya nasqué per ser nació, no per esdevenir  província.

La presentació que fem avui a la  sala del col·legi de periodistes, del web de Força Catalunya, pot semblar a primer cop d'ull, un acte purament polític. Tanmateix, per entendre'n i copsar-ne el seu sentit profund cal emmarcar-la en un context més ampli: el de la transformació de consciència que s'està produint arreu i molt especialment dins la nostra nació.

La vella consciència, omnipresent encara en amplis sectors de la població, està regida per la mentida, l'error i la por. En la concepció del món que engendra aquesta consciència, les persones, la Naturalesa i les nacions són reduïdes a objectes que es poden manipular i sotmetre. L'home que està ancorat en aquesta consciència oscil·la entre la feblesa i el despotisme, engendrant el vell joc de les dominacions, on uns fan el paper de víctimes i es dediquen a pidolar allò que ja és seu i d'altres s'erigeixen en amos d'allò que no els correspon.

Aquesta vella consciència ens ha fornit el món que trobem en sortir al carrer, en obrir el TV o en fullejar els diaris. Un món farcit de contradiccions tan punyents, que s'està esqueixant per tot arreu.

La nova consciència que està emergint arreu sense fer grans escarafalls reconeix el caràcter sagrat de l'home, de la Naturalesa i de les nacions. Tots els éssers són subjectes dignes d'honor. Aquesta nova consciència engendra una percepció nítida de l'ordre profund de la realitat i del lloc que cada home i cada nació hi ocupa, i sap que el destí de les persones i dels pobles està determinat per la seva capacitat de pouar de la pròpia creativitat tot allò que els calgui. Aquesta concepció de la realitat engendra un nou tipus de relació de profund respecte i valoració de l'altre, de cooperació i de gaudi conjunt de les riqueses materials i espirituals de les quals tothom se'n sap portador.

El procés polític que està vivint en aquests moments la nació catalana s'inscriu de ple en aquest paradigma de canvi on totes les submissions, i específicament les nacionals, estan destinades a ser superades. Hem entrat en una etapa en la qual una quantitat creixent de catalans ja no estem disposats a que la nostra nació segueixi fent de Ventafocs. Volem que es a torni a proclamar mestressa de la seva història.

Per dignitat dels mateixos catalans, i per precipitar aquesta nova consciència d'homes lliures que s'està congriant, ja no podem seguir permeten com ha passat els darrers segles que una altra nació s'apropiï il.legitimament dels fruits de la nostra intel·ligència i del nostre treball. D'aquí a ben poc, serà la nació catalana la que compartirà els fruits del seu geni nacional, d'igual a igual, amb la resta de nacions del món.

Fer visible aquest canvi de consciència al si de la nostra nació exigeix al capdavant del país homes i dones que l'estimin amb cada un dels seus actes, homes i dones que en copsin el seu caràcter sagrat i tinguin la íntima convicció de les seves immenses capacitats. Homes i dones que transmetin amb el seu fer, l'orgull de ser catalans i el coratge per coronar amb èxit la tasca d'alliberament nacional. Homes i dones que siguin portantveus dignes de la pàtria catalana davant la resta de la humanitat.

Es, precisament, doncs, per precipitar l'emergència dels homes i dones que encarnen aquesta nova consciència que ha nascut Força Catalunya.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

19 de juny 2010

L’apàtrida

Sóc una apàtrida.

I no pas per ganes. Sinó per força.

No renego ni fujo de cap pàtria. Simplement no en tinc. La meva pàtria s'ha enrunat sota el pes de la traïció, de la mentida, de la negligència, de la covardia dels seus fills. Me l'han anat prenent bocí a bocí. Me l'han anat trasmudant en tota una altre a còpia de fornades de gent forastera que rarament han sabut parar l'orella a la melodia de l'ànima i l'esperit de la terra catalana. La pàtria, ignorada i envilida, s'ha anat replegant sobre ella mateixa, i ens hem quedat sense mare.

Som orfes dins la nostra terra. Ens hem deixat furtar l'escalf i la certesa de saber qui som. Hem renunciat al lloc que ens corresponia. I ara som homes i dones errants en una pàtria cremada. Som animalons esporuguits que no gosem afirmar-nos perquè ens manca l'ànima i, amb ella, la paraula.

Estic tota jo adolorida. Em percebo escapçada, incompleta, sense les arrels que m'han de fer créixer joiosa en el món. I visc com un insult a la meva integritat, la banal xerrameca dels qui, mentre ens volen fer creure que cal enterrar la pàtria catalana per ser ciutadans del món, ens embolcallen amb madrastres postisses, amb pàtries alienes, imposades amb la prepotència dels qui redueixen tot el món al seu melic. I ens forcen, tot violant la sacralitat de la nostra pàtria, a enfonsar les  arrels en les aigües fètides de la colonització.

Són molts, massa, els qui han renunciat al coratge de mantenir-se fidels. I bevent en copes temptadores que no els estaven destinades, esdevenen llops vestits amb pells d'ovella, mesquins xucladors de la vitalitat de la pàtria. Fan el sord al panteix angoixós de la pàtria dessagnada. Es renten les mans de la crucifixió que s'està consumant i, tot emmascarant-la amb paraules buides i fets inútils, s'hi giren d'esquena, per a poder-se ocupar sense angúnies dels seus ventres i de les seves butxaques.

I més encara són els qui intoxicats per les aigües fètides, engreixen amb una inconsciència absoluta la massa amorfa dels colonitzats. Es dobleguen sota el poder de la mentida, i sotmetent-s'hi, la justifiquen. Ramat patèticament ingenu, destinat a l'escorxador pels seus mateixos pastors.

On són els homes que l'esperit de la terra manté encara drets? On són els qui s'han tret la bena dels ulls i han vist amb nítid horror la mentida ingent que ens corseca? On són els qui ja han deixat de fer de comparses d'intel·lectuals i polítics aprofitats i porucs? On són els qui han posat la seva esperança, la seva fe, en l'esperit que batega a les seves entranyes? On són els germans catalans?

Hem estat provats al bat dels vents de la història com la plata depurada al foc. Molts han relliscat i caigut, i amb ells han estimbat la pàtria. Una resta pateix desesmada l'esquinçament de l'autèntic apàtrida. Ha replegat les arrels que s'havien estès en la història. I ha après a escoltar el silenci. I serà en aquesta escolta sincera que s' afaiçonaran sencers els nous hereus de la pàtria. Una pàtria d'arrels immarcibles.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Llibre de presentació internacional