Ahir al vespre es va llegir a la plaça St. Jaume la declaració per una nova Constitució Catalana. La veu del Sr. Espot va ser clara i poderosa, com fou també contundent la fotografia del final de l’acte en què es visualitzaven amb nitidesa els homes valents que ja han apostat obertament, sense ambigüitats, per l’alliberament del nostre poble. Una foto memorable. Una data històrica.

Mentre es desenvolupava l’acte, no vaig poder evitar de mirar el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Totes les finestres tancades. Sords a les legítimes exigències del poble català. Que lluny de l’esperit d’ homes com el Dr. Robert o el President Macià, que van saber posar aquestes institucions al servei de la llibertat de la nació! Vaig veure per uns instants el president Macià parlant des del balcó de la generalitat al poble català. Vaig veure l’home noble, de paraula, que va tenir el coratge i la integritat d’abandonar l’exèrcit espanyol quan va fer-se conscient que havia de posar-se al servei del seu poble, un poble negat i ferit per les forces que ell havia servit fins aquell moment.

En un instant es van encarar la imatge ferma, i profundament senzilla i humana del President Macià, amb la imatge “del crit”, el quadre d’Edvard Munsch. Aquella cara esqueixada per l’angoixa, amb la boca badada expressant l’agonia interior de l’home que s’ha separat del seu ésser autèntic. I vaig entendre, com en un llampec de lucidesa, perquè Macià va ser adorat i respectat pel seu poble: perquè va obrir-se al crit adolorit de la seva gent i el va acollir amb plena compassió.

“ Ploraré amargament.

No em vulgueu consolar

pel desastre del meu poble” (Is.22,14)

Aquesta acceptació genuïna i sense defenses de la vivència anímica del seu poble va ser la clau del corrent d’empatia i simpatia que desvetllà.

Vaig entendre que avui a tots els racons de la nostra nació, els guerrers que han acceptat lliurement de treballar per retornar-nos el nostre ésser nacional, havien de saber que ahir a la plaça St. Jaume se’ns va recordar quina és l’arma definitiva d’alliberament.

A la intel.ligència, la insubornable voluntat i el coratge hem d’afegir-hi la compassió en la seva dimensió més profunda.

Hem d’estar disposats a viure en els nostres cors i, per tant, fer lloc en les nostres emocions i els nostres cossos a totes aquelles defenses que els homes i les dones del nostre poble han construït per fer suportable el dolor profund: la indiferència, la ràbia, l’odi, l'enduriment, el tancament en els interessos personals, la covardia, la por, la traïció. Només acceptant i mirant cara a cara aquestes actituds i entenent-les com el què són, unes defenses, podrem arribar al nucli que intenten amagar. L’angoixa més pregona que existeix: la negació i esclafament del propi ésser.

Quan siguem capaços de viure sense pal·liatius aquest dolor profund, començarà a sorgir la tendresa compassiva que ens fa abraçar, dins del cor, tots els homes i dones d’aquesta nació, malgrat els seus actes. I d’aquesta capacitat de comprendre i viure les febleses, de redimir-les, es desplegarà la nostra fortalesa. L’autèntica. No la feta només de voluntat malgrat tot, sinó la de l’home que se sap capaç de contenir-ho tot i d’harmonitzar-ho al servei de l’expressió de la Vida, que s’ha manifestat, aquí, com a poble català.

I comprendrem amb una nitidesa perfecta i una joia esclatant, que

“ Jo, el teu Esser, seré sempre

la teva llum”(Is. 60,19)

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Srs:

En tancar dos repetidors de TV3 al país Valencià, mostren una vegada més la seva voluntat de continuar implacables l’anorreament de la llengua, ànima de la nació catalana.

S’han repartit els papers i els interpreten a la perfecció.

Els senyor Montilla va servir amb safata el pretext, amb els repartiment de freqüències quan era ministre. El senyor Zapatero, en els seu paper de mentider empedreït, va dilatant el document que podria posar fi a aquesta salvatjada. Els seus jutges “demòcrates” han donat cobertura legal a l’ atac. I vostès, que ja tenen molta pràctica en això de ser els executors directes del genocidi, perquè fa més de tres-cents anys que s’hi dediquen amb cos i ànima, només els ha calgut el gest que convè a tots els imperialistes espanyols, socialistes i peperos.

Ja no intenten dissimular de cap manera que estan entestats a concloure la feina de destrucció de la nació catalana, però com que ara els tancs i els fusells els farien quedar malament, i fan molt de soroll, manipulen i empren els exercits mediàtics, que s’han demostrat molt més efectius.

Amb la vergonya del procés estatutari del Principat, han trinxat el concepte de nació, allà on encara treia el cap, han institucionalitzat el robatori sistemàtic, i, un cop enllestit això, ara concentren totes les seves energies per atacar el centre neuràlgic de la nació catalana: la llengua. El tancament dels repetidors, de fet, és només un pas més entre molts d’altres per anar-la ofegant, i substituir-la d’una manera definitiva per la llengua dels colonitzadors, la llengua imposada per la força de les armes i de la llei dictada pels usurpadors. Perquè vostès sí que saben que la llengua és l’ànima del nostre poble, i pensen que si aconsegueixen fer-la invisible, la seva batalla estarà guanyada.

Hem de reconèixer també que els hi han posat fàcil. En aquesta feina bruta han tingut comparses valuosos: la classe política del Principat, que amb la seva por i feblesa endèmiques, amb el seu col·laboracionisme, i amb la seva incapacitat de defensar el poble que diuen representar, han fet des de la transició les coses tan mal fetes, que han assegurat la collita d’uns fruits podrits.

Quan es posà en marxa TV3, el govern del Sr.Pujol acceptà que la televisió del Principat no es pogués veure al País Valencià. Què esperava? Que la iniciativa popular fes la feina que ell no volia fer?. Ja la feren. Es posaren els repetidors amb els diners i l’esforç de particulars, però el conflicte ja estava servit. I el resultat cantat.

I l’actual tripartit, amb el Sr. Montilla al capdavant, escenifiquen el paper de la trista figura, sense la més mínima intenció d’emprendre cap acció que realment sigui efectiva. Però, que dic? I tant si són efectius. Efectius en l’acompliment de l’estratègia que socialistes i Pp tenen en comú per a l’assimilació definitiva de la nació catalana.

I en aquesta escenificació, mentre el Sr. Camps tanca repetidors, al Sr. Tresserres li toca fer el gest d’obrir les freqüències del Principat al Canal 9, fent passar com a bona voluntat dels socialistes, el què realment és el premi a l’estratègia comuna.

De fet és tan grollera tota l’escenificació que als catalans ja només ens provoca fàstic, perquè, de fet, no són ni originals. Són tan antics com el món, i les paraules del profeta Isaïes els van com a sabata en son peu.

“ Amb quin dret tritureu el meu poble?”( Is.3,15)

“ Poble meu
els opressors t’escanyen amb tributs,
els usurers et governen.

Poble meu,
els teus guies t’esgarrien,
t’embullen els camins”(Is.3.12)

Vostès pensen que condemnant aquest poble a viure en el dolor, la ràbia i la humiliació, el venceran.

Però d’aquest arbre caigut que tothom en fa estelles, n’ha sorgit un brot nou. El nostre poble

“és com l’alzina o el roure tallats,
que tenen la soca i prou.
Però d’aquesta soca,
En naixerà un rebrot sant”(Is.6,13)

Un rebrot fet de guerrers que no es deixen vèncer per la seva mentida ni pels seus actes sacrílegs contra l’ànima i l’esperit de la nació catalana. Un rebrot de guerrers, que vostès, “senyors de la mentida i la malícia” fan cada dia més forts. Uns guerrers que transformen el dolor, la ràbia i la frustració que vostès ens regalen, en palanca per assolir la victòria final. Es l’Esperit d’aquests guerrers lliures, “que obren com cal i diuen la veritat” el que “ alliberarà, rescatarà i salvarà” la nació catalana. L’Esperit que ens empeny transmuta l’odi que vostès destil·len, en el nostre aliment.

Vostès, els imperialistes castellans, fa més de tres-cents anys que van començar la guerra contra la nació catalana. S’hi han acarnissat. Al llarg d’aquests segles han torturat, matat i assassinat els millors homes i dones de la nació catalana. Han forçat a l’exili, repetidament, la crema de les nostres elits dirigents. Han xuclat els diners i la intel·ligència d’aquest poble en benefici de la seva maquinària genocida. I, ara, per culminar la seva obra, cerquen amb desfici rematar l’ànima del nostre poble: la llengua.

Vostès van començar aquesta guerra, però l’acabarem nosaltres. Amb la victòria. Una victòria que retornarà a Catalunya l’expressió plena de la seva ànima nacional i instaurarà el bon govern.

“ Quan s’acabarà l’opressió
I els estralls arribaran a la fi,
quan en el país el tirà desaparegui,
el tron del nostre poble
es fonamentarà en l’amor.

S’hi asseurà un govern lleial,
ferm en el dret,
decidit en la justícia”(Is.16, 4-5)

Cada atac seu ens fa avançar amb més tremp cap a l’alliberament final, ja nítidament dibuixat en el cor i la ment dels catalans.

Sé que són conscients que se’ls acaba el temps, i aquests actes sacrílegs contra tota la nació catalana són només l’expressió de la seva ràbia i la seva impotència per evitar el restabliment de la veritat i la justícia, que comportarà inevitablement la caiguda del seu imperi corcat, caduc i miseriós.

“ Ai de tu
devastador mai devastat,
traïdor encara no traït!

Quan acabaràs de devastar i de trair,
Tu seràs el devastat i el traït”(Is.33,1)

Per més que facin, per més genolls que es continuïn doblegant davant el Baal del seu poder, no podran vèncer l’Esperit d’aquest poble, que interpel·la durament als traïdors.

“Tu has oblidat el teu Esser,
No t’has recordat de la teva Roca,
defensa teva.

Per això plantes jardins exòtics
Amb esqueixos dedicats
a déus estrangers.

Però no en colliràs res.
Vindrà un dia que seràs malferit
amb un mal que no tindrà remei”(Is.33,1)

Un Esperit que omple de vida el nou tany, cor de la nova Catalunya lliure. Un Esperit que ja ha escrit la vostra fi.

“ Quina fi, la del tirà!
S’ha acabat la seva arrogància,
s’ha trencat el ceptre dels malvats,
la vara dels dominadors
que bastonegen els pobles
furiosament i sense parar,
que dominava amb ràbia les nacions
i les perseguia sense treva.

Ara la terra reposa tranquil·la
I esclata en crits d’entusiasme”(Is.14,4-8)

Ja s’acosta, ja és a tocar l’hora de la Catalunya lliure i íntegra. La Catalunya portadora de la llum interior, que ha estat durant tants segles retinguda pels poders que vostès serveixen.

I ningú, ni tan sols vostès amb tots els seus exèrcits mediàtics ho podran evitar, perquè ara ja "no és Catalunya qui viu, sinó l’Esperit que viu en Catalunya”.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció