29 de novembre 2012

Sense Visió

“No doneu als gossos les coses santes, ni tireu les perles als porcs, perquè les trepitjaran i després encara es giraran per destrossar-vos” ( Mat.7,6)

“Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent, fruits bons(...)Així, doncs, pels seus fruits els coneixereu”(Mat.7,18-20)


Els catalans demostrem una vegada i una altra una manca absoluta de visió pel què fa a la nostra vida nacional.

Una simple comparació ho posa en evidència.

Si nosaltres fóssim propietaris d'una empresa, i haguéssim fet confiança a un consell d'administració, n'esperaríem fidelitat i bons resultats. Si amb el temps es demostrés que la seva gestió estava, de fet, al servei d'una altra empresa en detriment de la nostra, que omplia la casa de personal que tenia com a objectiu diluir el tarannà i la veu de la nostra empresa, fent-la esdevenir una filial sense suc ni bruc, i ens dessagnava contínuament transferint els nostres beneficis econòmics cap a l'altra, no correríem a destituir tot el consell d'administració i cercaríem gent fidel que ens restituís tot allò que la traïció i una gestió que no estava al nostre servei, ens havia robat?

Cap persona amb sentit comú no negaria que aquest és l'únic camí possible si volem salvar l'empresa i tornar-li el prestigi. Ningú, ni els tòfols, intentarien convèncer el consell d'administració

traïdor i corrupte que canviés d'actitud i sigués fidel a l'empresa a la qual havia traït des d'un bon començament.

Doncs, aquest sentit comú es fon quan s'ha d'aplicar a la nostra vida nacional. Ens entestem a posar el vi nou que ha de ser la independència dins els bots vells d'uns partits polítics que ja han demostrat qui són, els seus límits i la seva absoluta manca de visió pel què fa a la nació catalana. Són l'expressió del vell ordre colonial, disfressat amb els guarniments demòcrates de conveniència. Pretendre que els qui han sigut fins avui mateix els garants de l'ordre colonial, esdevinguin els artífexs del vi nou de la independència és assegurar-se, en el millor dels casos, un vi agre, tan agre que no ens el podrem beure, i la probabilitat més gran és que continuïn obsequiant-nos amb el mateix pixum pudent que ha podrit l'ànima i el cos de la nació.

És cert que no hi havia una alternativa política amb gruix, amb un discurs ben travat i profundament regenerador, encarnat en gent que traspués la Visió i la convicció per encomanar-la al nostre poble. Però sí que hi havia a l'escena política qui havia iniciat aquest camí. Un camí que s'ha d'aprofundir s'hi vol donar fruit i ser reconegut. Tanmateix el poble català, tan poruc encara, s'ha negat a córrer el risc de confiar ens els qui malgrat les seves moltes mancances havien iniciat el canvi de consciència posicionant-se obertament en contra del vell ordre i del vell discurs que ha estovat el cervell dels catalans fins a uns límits esgarrifosos. Els catalans s'han estimat més seguir confiant en “aquells que els fereixen”, només perquè els han posat la mel a la boca insinuant més que comprometent-se a fer allò que no són capaços de fer, i molt menys de fer ben fet: portar aquest país a la independència.

Segurament havia de ser així. Per posar en evidència l'error de la tria. Per fer temps perquè el canvi de consciència que molts catalans han iniciat es consolidi i s'eixampli, i per acabar el procés de destrucció de tot el vell ordre.

Una veritat elemental que la gent no vol entendre, i que ens porta a entrepussar sempre amb la mateixa pedra, és que la nostra realitat només canvia quan hi ha un canvi en la nostra consciència.

És impossible assolir la independència, una independència real i regeneradora, no només literal i farcida dels vells tics ideològics heretats del vell ordre, si primer no ens esbandim la perniciosa, profunda i silenciada colonització que ens afeixuga, i deixem de confiar d'una vegada “en els qui ens han mantingut amorrats al piló”i han reduït la nació catalana a una màquina de fer calés per a engreixar Espanya, i òbviament, de retruc, les seves butxaques.

Per què el poble català no és capaç d'avaluar la classe política pel què fa i no pel què diu segons el ben que bufa? Les elits polítiques de Catalunya ens han fet creure que els catalans n'hem de tenir prou amb una pelleringa de nació, amb una mica de llengua i un vernís de cultura mentre la butxaca soni. I ara que no sona són incapaços d'entendre i de verbalitzar on és l'arrel del mal, i s'entesten a centrar el seu discurs només en l'economia. Il·lusos! Cecs! No volen veure que hem perdut els calés perquè ens hem deixat arrabassar l'ànima, ens hem negat el nostre ésser.

Aquests polítics “grassos” han permès que l'ànima de la nació s'anés esllanguint i que la nostra catalanitat fos sospitosa, vergonyant.

No, els catalans, Déu nos en guard, no podem expressar amb naturalitat la joia de ser catalans, de viure i respirar la sentor de la catalanitat dins de casa nostra. Ens han forçat a estrafer el nostre ésser i la nostra ànima nacional. Ens han fet esclaus, ablanint el nostre caràcter col·lectiu perquè ens volen productors de riquesa per a la metròpoli i per als que encarnen el mateix punt de vista que fa segles que traeix la nostra nació, tot servint-la en safata als depredadors espanyols i francesos.

I els catalans no volent reconèixer aquesta “anormalitat” en la que viuen ni tampoc el mal que els corseca: l'escapçament del caràcter i la pèrdua de l'ànima que aquest llarg procés de colonització ha portat a terme, tornen a confiar en els responsables del nostre desastre nacional.

Aquesta colonització ha modelat el poble català actual, i l'ha destruït, en determinats moments històrics físicament, però sempre, psíquicament, forçant la repressió i el desplaçament cap a l'inconscient de tots aquells trets més vitals del nostre caràcter: l'agressivitat, l'orgull, el sentit de la pròpia vàlua...creant així un poble escapçat, feble, poruc, incapaç d'alliberar-se dels seus opressors, perquè tot allò que s'ha anat negant a si mateix ho projecta en els seus colonitzadors, i li encadena.

Ens han convertit en un poble prim com el paper de fumar, que fàcilment s'estripa i no aguanta les tensions, i que per a evitar-les està disposat a renunciar a tot. Ens ha convertit en un poble sense gruix, fàcilment dominat, manipulat i espantadís. En definitiva, hem creat en aquest procés de colonització una ombra poderosíssima, que es dreça davant nostra cada vegada més grossa i amenaçadora, esperant que la reconeguem i la integrem.

Aquesta ombra està encarnada en l'espanyolisme agressiu, profundament orgullós d'ell mateix, amb un afany imperialista i de domini sense mesura i que per autoafirmar-se recorre cínicament a tot el què li és útil: la força, la mentida....

I aquesta ombra es tornarà cada cop més maliciosa si els catalans persisteixen en mantenir-se escapçats, en no voler recuperar aquesta part d'ells mateixos que els fa tanta basarda: l'afirmació de la seva vàlua i del seu domini. Només si les integrem esdevindrem sencers, i per tant, forts. En ser íntegres, reequilibrarem el nostre caràcter i es posarà fi d'una manera natural a la submissió que patim.

El curiós del nostre cas nacional és que els catalans ens neguem a reconèixer en la nostra vida col·lectiva una llei psicològica que acceptem com a inevitable a nivell individual: que tots aquells trets psicològics que no reconeixes ni acceptes en tu mateix i arracones cap a l'inconscient et persegueixen com la teva ombra i et devoren. Ens neguem a fer el pas de reconèixer i integrar la nostra agressivitat, el nostre domini, el nostre orgull, i sense el canvi de consciència que implica aquesta integració de l'ombra, volem la independència cercant-la allà on no es pot trobar: en els qui estan compromesos fins al coll amb el vell ordre colonial, en els qui trair la pàtria catalana els hi és tan natural com respirar.

Només quan un ésser, sigui individual o col·lectiu, reconeix i accepta la seva totalitat, totes les seves energies psíquiques, sense excepció, pot exercir el domini de la seva vida i gaudir de llibertat. Perquè la llibertat mai no la determinen factors externs, sinó la nostra integritat psicològica.

Aquest és el gran canvi de consciència que se'ns està exigint, i sense el qual no sortirem de l'atzucac en què estem encallats.

La veritable resposta a la nostra desfeta col·lectiva ha de començar per cada un de nosaltres i especialment per aquells que actius en la política, i desitjant sincerament la independència i la plenitud de la nostra nació, han estat bandejats de l'escenari polític. Ara tenen l'oportunitat si realment volen servir la nació, de desfer-se dels seus egos, i d'arrelar-se en la veritat, en l'esperit d'aquest poble. I aquest esperit no es pot experimentar fins que hom no és sencer, sense ombra.

És un treball exigent el que tenim a davant, però inexcusable si volem ser-hi quan la destrucció dels destructors, la destrucció d'aquesta vella consciència desintegradora perquè és desintegrada, s'hagi consumat.

Només la resta que hagi portat a terme la tasca gaudirà de la Visió, de la fortalesa i del domini, fent possible la unitat, i esdevenint la saba de la nova Catalunya lliure i plena.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

06 de setembre 2012

11 de setembre del 2012

“ Si vols canviar el teu món, canvia la teva manera de mirar-lo. Neteja el teu cos i la teva ment de les empremtes dels vells pensaments i límits que l'han encotillat i n'han fet una presó en lloc d'un temple” S. Covey

“Allò que marca la diferència no és tant adoptar noves idees i paradigmes, sinó desfer-se d'aquelles velles idees que ens limiten” A. Lowen

“Quan una cultura, la flor més preciosa de la llarga lluita humana cap a la llum, és destruïda, només l'esforç dels homes i dones que han retingut la Visió de la seva vàlua, la pot reconstruir. I la reconstrucció pot durar tant com va durar la construcció original, perquè allò que queda de les seves runes, farà més nosa que servei en el treball de reconstrucció” E.  Harding

“Aquest és el vici de l'home ordinari, menysprear tot el què li és propi, i anar sempre rere el que li és foraster” Dorn

Aquest onze de Setembre, marcat per la tensió entre l'estat espanyol, que està tancant el cercle iniciat al compromís de Casp, a fi assimilar i destruir definitivament la nació catalana, i el creixent anhel d'independència dels catalans, cal entendre més que mai com s'ha creat el marc on ens trobem encallats, i quines en són les causes profundes i els seus actors, per a evitar caure en la trampa que ja s'està dibuixant: la de la independència a qualsevol preu.

En aquest moment crític de la nostra història cal estar molt atents per a detectar i rebutjar sense contemplacions la darrera temptació que se'ns presenta: la d'acceptar que l'assoliment de la independència només és possible si renunciem a la plenitud d'aspectes fonamentals de la nostra nació.

Cal un esperit atent i una Visió clara de la plenitud nacional per a no deixar-se vèncer ni convèncer per aquesta temptació que cerca repetir en la Catalunya lliure el mateix error encastat en la nostra vida nacional des de fa segles i que s'ha exacerbat aquest darrers trenta anys: el de negar-nos l'expressió plena del nostre ésser nacional.

Negar la plenitud de la pàtria catalana, és l'error fonamental, la mentida bàsica que fa sis segles que ens té atrapats, i que ha condicionat la nostra història.

Si volem restituir-nos una pàtria plenament lliure, la independència és imprescindible, però no és suficient en si mateixa. Es la Visió dels homes que la portin a terme i la seva capacitat per endegar una autèntica regeneració nacional allò que és fonamental i que ens ha d'alliberar del llast colonitzador que ens castra.

La Visió i el caràcter que hem d'exigir als qui vagin a davant del procés d'independència, i que hem de trobar en cada un dels qui estem compromesos amb l'alliberament de la nació catalana, ha de qüestionar els vells tòpics en què estem atrapats. Un de fonamental és creure que la submissió de la nació catalana començà el 1714.

El desllorigador per entendre la nostra història de submissió a Espanya és el Compromís de Casp. Allà la mentida començà el seu regnat de manera desvergonyida. Una mentida que anà minant la integritat i la grandesa de la nostra nació en escanyar progressivament la nostra ànima, la llengua, i en apropiar-se dels majors fruits del geni nacional català.

El punt de vista que que ideà i empenyé aquell procés l'encarnà una part de la classe noble que s'avingué a sacrificar la nació per assegurar els seus interessos particulars, i sobretot, l'església, que se sentia incòmode en una nació d'esperit lliure, gnòstic, on hi havia massa homes i dones que cercaven la Veritat al marge de dogmes i jerarquies, i que es resistien a seguir sense dir “ni piu” els dictats de l'església oficial.

Els reis catalans, protectors d'aquest esperit lliure, que reconeixien com l'autèntica riquesa de la nació, no eren útils als interessos dels qui només cercaven poder, influència i riqueses. Els reis castellans s'avenien més amb els seus interessos i visió del món.

Casp fou preparat, forçat i consumat minuciosament, desfent-se dels hereus directes al tron català, i fent passar per boges les veus lúcides que s'adonaren de la conxorxa que s'havia ordit, com la del notari barceloní Genís Rabassa.

Només quan siguem capaços de comprendre el Compromís de Casp, de capir l'estratègia assimiladora que s'hi posà en marxa, i d'entendre que aquell mateix punt de vista que posà els interessos econòmics i de poder per davant de la integritat nacional i de la llibertat d'esperit, encara és ben viu en la major part de les classes dirigents del país, serem capaços de no caure de quatre potes en els límits que se'ns proposen i serem prou madurs, perquè haurem mirat l'error de cara, per portar a terme la independència amb garanties, perquè sabrem amb quines forces reals estem jugant.

Unes forces que posen contínuament en entredit la plenitud de la nació i que condicionen l'expressió plena de la nostra ànima nacional a la quantitat o a la grandària física.

És una trampa subtil i que sedueix fàcilment creure que la plenitud va lligada als paràmetres físics. I és una trampa que es reprodueix contínuament dins la nostra nació. No paren de repetir-nos, els nostres mateixos compatriotes, que som un país petit, i amb això ens diuen implícitament, conformeu-vos amb poc: una mica de llengua, una mica de cultura, una mica de territori. No són capaços de pensar en clau de grandesa anímica i espiritual, que és la mare de la grandesa material, com sabien bé els reis catalans que protegien la llibertat d'esperit, a l'època de màxim esplendor nacional.

I aquest miratge enganyós dels qui tenen la consciència encotillada en els límits, ha creat i està reproduint el món nacional que veuen els nostres ulls i senten les nostres orelles: esquifit, decrèpit, amb l'ànima pròpia colgada sota capes i més capes d'engany, claudicació i acomodament.

Que il·lusos que som si ens creiem aquest engany. La nació catalana té l'ànima gran i lluminosa, perquè des de l'inici del seu periple humà guarda el coneixement de la Veritat. Les nostres arrels càtares, van engendrar l'esperit lliure. L'esperit que s'ha anat encarnant tot al llarg de la nostra història en homes i dones que no s'han doblegat a la mentida i han servat la consciència de la plenitud. Uns homes que han viscut amb la convicció profunda, com expressa F. Pujols, que “la Veritat sempre rebrota malgrat els seus il·lusos enterradors”.

I la Veritat sempre va lligada a la plena consciència i, per tant, a l'expressió plena del propi ésser, individual i nacional.

No hi ha veritable llibertat al marge d'aquesta veritat fonamental.

Ja és hora que ens desvetllem del tot. I siguem prou lúcids i valents per desemmascarar i girar l'esquena definitivament al punt de vista que s'erigeix encara dominant dins la nostra nació, tant entre els qui ens volen assimilats a l'Espanya de la mentida, com entre els qui volen una independència feta amb paràmetres econòmics, i que deixi de banda la regeneració nacional, imperativa si volem ser una nació rica i plena. Una regeneració que ha de posar en evidència tot el llast colonitzador i desfer-se'n. Una regeneració que ha de restituir els dos pilars de la pàtria més castigats durant aquests sis segles, la unitat territorial i la integritat lingüística, reconeixent que tots dos són l'expressió física d'una Realitat espiritual que copsen els qui estimen, els qui tenen el cor obert i no limiten ni escapcen l'ésser.

Mentre vulguem enganyar-nos i creure i que la nostra desgràcia és fruit de l'atzar històric i que les causes són externes a la nostra nació, farem el camí errat perquè serem incapaços de reconèixer que el punt de vista que ens té doblegats és dins mateix de casa nostra. I és ben viu.

La força que ha de sacsejar la nostra nació és a l'abast de cada un de nosaltres: la de refusar la mentida que ens sedueix amb límits i claudicacions, i girar la mirada cap a la integritat de nostre ésser nacional. Una integritat que farem palpable si som capaços de fixar-hi el cor i el cap, sense fer cas dels cants de sirena que ens parlen de possibilismes, que només ens ofereixen realitats escapçades.

Des de Heisenberg sabem científicament que el resultat de qualsevol experiència implica de manera directa la consciència de l'observador humà. El nostre nivell de consciència, allò que decidim acceptar com la nostra veritat, és determinant, doncs, en la configuració final del procés d'independència.

La nostra consciència, la nostra mirada sobre el món, pot fer evident la Realitat de l'ésser, sencera i bella, o la pot emmascarar rere la mentida. Fins que no ens espolsem els límits i deixem de doblegar-nos-hi no serem, doncs, autèntics alliberadors.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

09 de març 2012

Decàleg de la independència

“La batalla per la llibertat és fonamentalment una batalla interna, la de detectar i fer conscients les creences i els límits tant mentals com psicològics a què ens hem encadenat”

“ Es dintre seu que un home ha d'assolir la llibertat si la vol expressar en la seva vida”

Per a fer els continguts exposats al meu darrer escrit més fàcils de pair, i atenent els desitjos dels qui s'hi han interessat, intentaré desgranar en diversos punts el que jo considero les reflexions bàsiques que tota persona que sincerament vol la llibertat i la plenitud de la nació catalana, s'hauria de fer.

Aquest decàleg està pensat com una seqüència per a la reflexió, a fi que el significat darrera les paraules ens penetri, i sacsegi fins a trastocar-les totes les manipulacions i mentides amb què la colonització ens ha malejat.

a. La independència de la nació catalana s'inscriu en un període de canvi de consciència profund. La vella manera de veure el món basada en la separació i la competència, i que ha engendrat una manera de fer basada en l'abús de poder, l'opressió, la força, l'explotació, la quantitat, la mentida, la manipulació i el caos ha entrat en una crisi profunda. És evident que el seu camí ha arribat al final. Aquesta manera de veure el món, tot i que era un pas potser necessari en l'evolució de la humanitat, i ha reportat beneficis i avenços en diversos camps, s'està demostrant ineficaç per a satisfer les demandes més profundes i imperioses que estan inscrites en el cor de la Realitat, i que homes i nacions estan cridats a expressar.

b. La nova consciència que està emergint i, en la qual la independència de la nació catalana s'ha d'inscriure, si vol representar un pas endavant i estar en harmonia amb aquest procés d'eclosió de consciència en què està embarcada la humanitat, sap amb la convicció que dóna la Visió del cor, que tota la Realitat és fonamenta en un patró de perfecció, basat en la plenitud, o sigui, l'expressió de totes les seves possibilitats, i en l'ordre, l'harmonia implícita en tota expressió perfecta.

La llibertat no és res més ni res menys que l'expressió, sense interferències, d'aquest patró de perfecció que hem d'actualitzar en el nostre fer quotidià.

c. La situació actual de la nació catalana és la d'un emmascarament absolut del seu patró de perfecció únic i genuí. Actualment la nostra nació sobreviu esquifida, distorsionada i malejada per un procés de colonització no reconegut, que ha anat erosionant la percepció del nostre ésser nacional. Aquest procés de colonització, iniciat subtilment a partir del Compromís de Casp, ha emprat la brutalitat física i legal, la traïció i la mentida per a enfonsar la nació catalana en el menyspreu i el menysteniment, escapçant el caràcter i la vitalitat del nostre poble, i fent així possible la usurpació per part dels estats espanyol i francès d'allò que no els correspon.

d. Aquesta colonització s'ha acarnissat en els dos elements fonamentals que configuren la nació catalana: el territori, el nostre cos nacional, i la llengua, l'ànima de la nació.

Amb una estratègia a llarg termini i congruent amb la finalitat que es persegueix: la total assimilació de la nació catalana dins els estats espanyol i francès, s'han anat diluint els referents i el sentiment d'unitat nacional, sobretot:

1. Esquarterant el territori en províncies, comunitats, i dividint-lo entre els dos estats.

2. Esclafant la llengua, en un primer període amb la brutalitat física i la prohibició legal, i ja en l'etapa “democràtica” amb una triple estratègia:

  • de divisió i enfrontament lingüístic, elevant a la categoria de llengua les varietats dialectals, propiciant així la secessió i l'enfrontament, atiat des dels sectors espanyolistes, i recollit amb absoluta inconsciència per amplis segments dels qui treballen per la llengua. Fruit d'aquesta estratègia han sorgit els termes: llengua valenciana, escola valenciana...
  • de progressiu ofec de l'ús públic de la llengua que la revifalla postfranquista havia permès, amb:
  • l'abassegadora presència dins la nació catalana de mitjans de comunicació en llengua castellana, i francesa al Nord.
  • i, amb la imposició d'un bilingüisme en el millor dels casos,(recordem l'oficialitat única de les llengües imposades, el castellà i el francès, a la Franja i a la Catalunya del Nord, respectivament), que s'ha demostrat l'eina perfecte per a anar reduint l'espai que li pertoca naturalment al català (és en el marc legal del bilingüisme que s'han emparat les darreres actuacions judicials i polítiques contra el català, tot al llarg de la nació)
  • de degradació progressiva del model de llengua, propiciat per la presència massiva de les llengües castellana i francesa, al Nord, i per la negligència absoluta dels poders públics responsables, que no han fet res per a mantenir un model de llengua genuí. El català que es parla i s'escriu en molts sectors de la nostra nació és més un patuès, un clònic del castellà traduït al català, que la llengua rica i original de Verdaguer i d'Estellés. Un model de llengua tant deteriorat dificulta enormement l'espurna creativa, i n'assegura la substitució de manera imperceptible.

e. Els darrers responsables de la nostra colonització són les elits polítiques, econòmiques, culturals i religioses que exerceixen dins la nació catalana.

Les classes que són al poder han acceptat secularment la submissió, l'escapçament i la progressiva dissolució de la nació catalana, a canvi de poder, diners, i per un factor que no poden reconèixer, però que és determinant en la seva manera de fer: la feblesa de caràcter que engendra la traïció a la pròpia nació, i que desenvolupa des de l'aversió fins a la negligència en tots els temes identitaris.

Una mostra encara calenta en són les declaracions del Sr. Pujol fa pocs dies a una cadena de TV estatal on deia que ara ja no li quedaven arguments contra la independència. Aquestes paraules haurien d'obrir els ulls dels catalans, perquè reconeixen que tots aquests anys la seva tasca i la del seu partit ha estat frenar la independència de Catalunya, intentar de manera suïcida encaixar la nostra nació dins d'un estat que té com a finalitat dessagnar-nos i assimilar-nos. I, el més gros de tot, és que fins i tot ara, que les intencions estatals són inequívoques en aquesta línia, continuen disposats a mantenir Catalunya sotmesa a Espanya si els donen quatre duros en aquest concert econòmic, que segons ells en ha de salvar de tot. Són l'exemple perfecte dels qui durant segles han venut la nostra nació per un plat de llenties.

Es molt important que els catalans entenguin qui ens ha portat i qui ens manté en aquesta situació d'ofec nacional. Una nació no pot estar tants segles sotmesa si les seves classes dirigents no hi consenten.

f. La colonització, amb la insidiosa erosió que fa de la vàlua del colonitzat, i dels seus símbols i signes d'identitat, ha contaminat la nostra manera de pensar, de sentir i d'actuar. Ens ha segat la normalitat d'homes lliures i ens ha fet esclaus. Ens ha fet homes incapaços d'expressar amb assertivitat i joia la nostra manera de ser col·lectiva com a catalans, ens ha fet homes esporuguits propensos a justificar-se a tort i a dret, per allò que els home lliures fan amb absoluta naturalitat : decidir, manar i mostrar la seva plenitud dins de la pròpia nació.

g. L'objectiu final de la independència ha de ser la creació de les condicions polítiques i legals que facin possible l'expressió de la nostra manera de ser, del nostre patró de perfecció col·lectiu. Aquest és l'objectiu primordial de tot ésser sigui individual o nacional.

Per tant l'expressió del propi ésser nacional en plenitud i en harmonia amb la resta de les nacions del món s'ha d'entendre com el marc imprescindible i necessari que permetrà el desplegament equilibrat de tots els altres objectius: econòmics, socials....

h. La independència ha d'implicar un procés de regeneració nacional que desemmascari la colonització que patim i n'asseguri la desaparició a tots els nivells: d'idees, de tics de caràcter, d'ús dels signes i símbols propis........

Només una regeneració profunda i real evitarà la consecució d'una independència borda, on l'objectiu prioritari siguin els diners i on les distorsions d'idees i l'escapçament del caràcter continuïn campant a l'ample i reproduint els mateixos errors que patim ara.

i. Aquesta regeneració ha de ser especialment enèrgica. Ha de revertir els efectes que ha generat la colonització a tots nivells, i especialment allà on ha mostrat major virulència: el territori i la llengua.

Cal que els qui portin el timó tinguin la Visió clara d'allò que s'ha d'aconseguir, i no cessin, insubornables a les intimidacions i les pressions de què seran objecte, fins a restituir la independència de tot el nostre territori nacional, i la oficialitat única del català, els dos elements definidors de la nació catalana. Qualsevol concessió a la confusió, a les limitacions, i a la destrucció que ha portat a terme la colonització en aquests dos temes, implicarà una independència de poca volada i que haurà negligit la tasca fonamental que tenim al davant: retornar la plenitud a la nació catalana, especialment en aquells aspectes que li són consubstancials.

Hi ha una feina per fer, la independència, i s'ha de fer ben feta.

I això ens porta al darrer punt de la nostra reflexió, i al més fonamental

j. El resultat final del procés d'independència està íntimament lligat a la integritat i fidelitat al país dels homes i dones que en dirigeixin el timó.

Els actuals dirigents polítics fan del vici, virtut. No es qüestionen els grans mals que pateix la nostra nació: la submissió política i la colonització. Ni els seus nefastos efectes: la divisió nacional, la galopant decadència lingüística i cultural, la sagnia de talents humans i materials.......no, la seva màxima preocupació és anar fent la viu viu en el marc de la legalitat vigent, per il·legítima que sigui, per nociva que sigui. El seu caràcter queda reflectit, en plena embranzida contra la llengua, en una esperpèntica i vomitiva promesa de fidelitat a Espanya si ens respecta la identitat. Quina identitat? se'ls hauria de preguntar. La d'aquesta pelleringa de llengua que la seva connivència amb Espanya ens ha deixat? La d'unes províncies que s'ignoren entre elles? Els actuals dirigents, com a gestors que són d'una colònia, es mostren incapaços de pensar en plenitud quan es tracta de la nació catalana. S'acontenten amb les engrunes que l'estat els tolera, negant sistemàticament l'expressió plena de qualsevol aspecte de la vida nacional. Aquesta actitud genera en els catalans una frustració i un automenyspreu permanent. Una situació contra natura com aquesta és absolutament inestable i de manera inevitable tendeix a cercar l'equilibri per la via menys conflictiva, el de la dissolució definitiva dins d'Espanya i França.

Ens sobren polítics mesells.

I ens calen homes fidels al país i a la Veritat, ens calen líders amb visió d'estat, prou astuts per apamar acuradament tant els colonitzadors com els col·laboracionistes interns, prou coratjosos per encara-s'hi amb l'arma de la veracitat, prou generosos per comprendre la desfeta anímica dels catalans.

Ens calen líders amb l'autoritat innata que desintegri la mentida i els falsos tòpics que ens tenen encadenats, i desfent els grillons mentals i vitals que ens atrapen, retornin a aquest poble, la confiança, l'orgull i l'estima que durant segles li han arrabassat.

Ens calen líders empesos per l'esperit que guia la nostra nació en aquestes hores crucials.

Homes que s'hagin desfet del llast colonitzador, que és la gran xacra de l'actual classe política, i visquin ancorats en la Visió de la Catalunya lliure i plena que ha guiat tots els grans homes de la nostra història.

Només homes d'aquesta talla podran garantir una independència que impliqui una profunda regeneració. Una regeneració que escombri els límits i les inèrcies que ens corsequen i posi uns fonaments sòlids i legítims per al futur de la nostra nació.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

16 de febrer 2012

Carta oberta a tots els membres de Solidaritat Catalana per la Independència

Tota situació té les seves arrels en una determinada concepció del món, en una manera de pensar articulada a través de creences, punts de vista, percepcions....que conscientment o inconscientment hem interioritzat i que acostumem a acceptar com a inqüestionables, com a quelcom objectiu, quan de fet són el reflex i la projecció del nostre món psicològic intern.

Contínuament estem alimentant i recreant el “nostre món” i específicament la nostre nació, amb la projecció d'aquest món psicològic i mental interior, configurat, ens n'adonem o no, pel profund procés de colonització que fa segles que té presonera la nació catalana. De fet, com menys ens adonem del paper determinant que la colonització té sobre el nostre psiquisme, més presoners en som. I és aquesta colonització no reconeguda la que ha generat l'escissió psíquica que pateix el nostre poble i que és manifesta en el caos, la confusió i la feblesa de pensament i d'acció en tot allò que té a veure amb les qüestions nacionals.

Per això pretendre canviar el món exterior sense canviar la correlació del nostre món psíquic, sense qüestionar-nos les nostres creences, els nostres punts de vista i les nostres actituds, sense una voluntat decidida d'ancorar la nostra vida en el nostre centre d'integritat interior, està condemnat al fracàs més absolut. D'aquí que els canvis polítics que no van del bracet d'un canvi profund de consciència tornin a reproduir els vells errors, les velles injustícies i els vells límits.

La comprensió i la interiorització d'aquest principi és vàlid arreu, però és inexcusable ara i aquí per tots aquells que volem una pàtria lliure, plena i gloriosa, i és sobretot, inexcusable i imperiós per els qui es postulen com a líders del procés d'independència.

Tots els catalans nascuts i pujats en aquestes províncies en què s'ha esbocinat la pàtria catalana hem estat profundament afaiçonats per una colonització endèmica i una submissió política nacional, que ha modelat el nostre món psíquic interior i el nostre caràcter col·lectiu. La catalanitat, en el sentit més genuí del mot, o sigui de reconeixement i expressió joiosa d'allò que som; la força, l'orgull i l'assertivitat per a ocupar amb absoluta naturalitat el lloc que se'ns ha assignat com a hereus de la nostra nació, són absents en la majoria de catalans. Fins i tot molts dels qui lluiten per la independència tenen pendent l'exercici de mirar-se de fit a fit i adonar-se com tots els aspectes més vitals del seu ésser han estat domesticats, anorreats o escapçats per un llast ideològic desvitalitzador que hem assimilat de grat o per força, i que massa pocs s'han vist en cor de qüestionar.

Aquest exercici d'observació, reavaluació i canvi de les nostres idees, de les nostres actituds, de la configuració de les energies del nostre món interior és especialment urgent pel què fa a la llengua, precisament perquè és aquí on els atacs, les mentides i la confusió inoculades durant segles, però d'una manera especial aquests darrers trenta anys, han obert una ferida tan profunda i sagnant, que si no hi ha una clara voluntat de regenerar la nostra visió en aquest tema, no serem capaços d'exercir l'autoritat i la fermesa indispensables per a redreçar i invertir l'avançat procés de decadència lingüística que patim.

El primer pas en aquest exercici és adonar-se que el discurs polític sobre la llengua és l'imposat pels colonitzadors, amb l'objectiu de destruir-la i assimilar així definitivament la nació catalana. Fer-se conscient d'això implica reconèixer que no hi ha un discurs propi i genuí, desacomplexat i valent pel què fa a la llengua. El discurs lingüístic de tot l'espectre polític i de gran part de l'espectre cultural català es basa en aquest discurs imposat pels nostres colonitzadors. Un discurs al qual es dobleguen sense qüestionar.

Les actuals classes dirigents dels diferents territoris en què s'ha dividit la nació són, doncs, l'instrument de la nostra destrucció nacional. La seva traïció és tan endèmica com la nostra colonització.

En molts casos, a València, a les illes, al Nord, a la franja, actuen amb un cinisme descarat contra la nació i especialment la seva llengua, i al Principat la incapacitat i la impotència de les actuals classes dirigents per posar “allò que és important primer” tal com intuïtivament saben fer els autèntics líders, condemnen la llengua, el tret més distintiu i primer del nostre ésser nacional, a l'arraconament i a la decadència. Aquesta impotència es tradueix en una absoluta negligència en tot el que té a veure amb la llengua, una tendència a amagar el cap sota l'alà i a desviar la responsabilitat que els correspon cap al poble, esperant que el voluntarisme amagui la seva traïció, o com a mínim, distregui els catalans més conscients, i els impedeixi veure que tot el seu esforç no implicarà cap canvi efectiu, mentre no es porti a terme en el marc d'una voluntat política clara de redreçament lingüístic.

La capacitat i voluntat política de les actuals classes dirigents pel què fa a la llengua va des de l'odi declarat fins a la deserció, amb actituds ploramiques i victimistes, i en el millor dels casos, és buida d'actes que posin en qüestió el procés de colonització que ens ofega.

El discurs lingüístic imposat pels colonitzadors i que aquesta classe política implementa, s'articula al voltant de dos punts:

a. La primacia dels drets lingüístics individuals per sobre dels col·lectius de la nació catalana.

De fet, aquests drets, que desapareixen com per art de màgia quan anem a qualsevol altre país, entronitzen la imposició de les llengües castellana i francesa feta pels colonitzadors amb les armes i la llei dins la nostra nació, i es concreten, en el millor dels casos, en la imposició d'un bilingüisme, que ja s'ha demostrat que és només un pas intermedi en el procés de substitució de la llengua catalana per la castellana, i per la francesa al Nord.

Per tant el què cínicament anomenen un dret no és res més que una estratègia colonitzadora. Una mentida que massa catalans s'han empassat, tot fent el joc, sovint sense adonar-se'n, als estats espanyol i francès.

b. La fragmentació lingüística.

Seguint l'estratègia del “divideix i venceràs”, s'ha bastit una estratègia per fer perdre la consciència d'unitat lingüística, exacerbant les varietats dialectals tot erigint-les en “llengües”, amb la voluntat evident d'afeblir el català. A fora del Principat s'ha demonitzat el terme “català” per a denominar la llengua. Els catalans arreu de la nació han caigut de quatre grapes en aquesta trampa, i en denominar la llengua pel seu nom dialectal, enlloc del nom comú, no han fet fet res més que enfortir el discurs lingüístic secessionista.

Fer-se conscient de l'estratègia colonitzadora imperant i de l'objectiu últim que té marcat: el progressiu afebliment de la llengua pròpia de la nació catalana, fins a la seva desaparició definitiva de la vida pública, exigeix de cada un de nosaltres qüestionar absolutament aquest discurs que se'ns ha imposat subtilment, sibil·linament, embolcallat sota falsos conceptes de tolerància; desenmascarar-lo; deixar-lo enrere i començar a pensar i actuar en qüestió de llengua com fan els països que mai han patit colonització, assumint amb absoluta naturalitat :

a. Que la llengua pròpia de la nostra nació, el català, ha de ser la única llengua oficial i necessària en la vida pública per a tothom qui visqui aquí.

b. Que cap dret lingüístic individual pot vulnerar o limitar els drets lingüístics col·lectius de tota la nació a viure en plenitud la seva llengua dintre el territori propi.

c. Que tothom qui viu dins la nació catalana, en sigui fill o no, té el deure d'integrar-s'hi i assumir la llengua catalana en totes les seves activitats socials i públiques, i que no se li permetrà esdevenir un element de desintegració.

d. Que la llengua, rica en varietats dialectals, té un nom comú i un Standard que ha de ser reconegut com a model des de les instàncies de govern.

Aprendre a pensar d'una manera desacomplexada i natural sobre la llengua implica no tant sols qüestionar el discurs lingüístic imperant, i tots els límits que ens ha imposat en l'expressió i utilització de la llengua catalana, sinó també assumir l'autoritat per regenerar la nació catalana en matèria lingüística.

En aquesta línia cal entendre que la tasca primordial de l'estat català ha de ser:

a. Restituir la oficialitat única del català, fent-lo així necessari en tots els àmbits de la vida pública, i assegurant així la integració lingüística.

b. Retornar-li el prestigi nacional i internacional que la colonització li ha arrabassat. No ha de ser tasca del proper estat català defensar altres llengües que no siguin la pròpia. Totes aquestes altres llengües, inclòs el castellà i el francès, ja tenen uns estats que les defenses prou més bé del que han fet les elits polítiques actuals amb el català.

No ens enganyem, la incapacitat imperant per entendre i assumir amb naturalitat que la llengua pròpia de Catalunya ha de ser la única llengua oficial de la nació, és conseqüència del llast colonitzador que ens ha emboirat el pensament i ens ha afeblit la voluntat, perquè aquest és precisament un tret definidor de la colonització: un cop la confusió d'idees i la destrucció de la pròpia vàlua s'han instal·lat en el psiquisme d'un poble, la feina d'assimilació a la metròpoli ja la fan els mateixos colonitzats, esdevenint així les eines més poderoses de la seva pròpia anihilació.

Un altre tret característic del colonitzat és la manca de consideració pels seus clàssics. La normalitat que trobem en totes les nacions que no han patit aquest flagell, de valorar, llegir, estudiar i conèixer els fruits més madurs del seu esperit nacional encarnat en els clàssics, aquí és inexistent.

Quants catalans coneixem els nostres clàssics? Quants infants pugen a les nostres escoles, llegint-los i assimilant-los?

Si tinguéssim aquest hàbit saludable que ens ha furtat la colonització, sabríem que un d'ells, un clàssic contemporani, en Francesc Pujols va deixar escrit, potser pensant en els moments que ara vivim:” la llengua és l'ànima de la nació”.

La meditació sobre aquesta frase ens dóna la resposta clara, contundent, sense ambigüitats sobre l'estatus que ha de tenir la llengua catalana. Ens diu que si volem una nació catalana rica en vitalitat i creativitat, una nació amb ànima, hem de fer brillar la llengua en tot el seu esplendor.

Si la menystenim, si l'afeblim permetent que altres llengües ocupin el lloc que li correspon, tal com ha estat la pràctica sistemàtica del procés colonitzador, potser assolirem la independència política, però la nació catalana perirà, perquè ens haurem negat la tasca fonamental de regeneració nacional, la de retornar a la nostra ànima nacional, la llengua, el lloc que li ha usurpat la colonització: el d'única llengua oficial de la nació catalana. 

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

16 de gener 2012

1412-2012

Aquest any 2012 fa exactament sis segles de la signatura del Compromís de Casp. Sis segles que la nació catalana va engendrar la creació de la seva ombra nacional. Una ombra que l'ha anat engolint fins arribar a l'etapa final que ara vivim, on l'anorreament del nostre poble és un fet innegable.

Al Compromís de Casp l'afany de poder, de riquesa i d'expansió, l'orgull, la prepotència, el cinisme i la capacitat de manipulació d'una part important de la noblesa de la corona catalano-aragonesa, de la burgesia mercantil i de l'església es van girar contra la pròpia nació, tot posant els seus interessos partidistes i personals per sobre de l'interès nacional. Van perpetrar una traïció, que en posar totes aquestes energies al servei d'una monarquia que mai va mirar pels interessos del país, sinó per la d'aquests magnats que l'havien entronitzat, i en darrera instància pels interessos de la nació castellana, generà una clivella profundament patògena per a la integritat de la nostra nació. Desproveïa el país d'unes energies psíquiques, les més primàries, que havien jugat un paper decisiu en la configuració de la grandesa de la corona catalano-aragonesa.

Des d'aquell moment la capacitat de poder s'anà esllanguint i amb això la nostre grandesa nacional.

Aquest procés no va ser ni senzill ni ràpid ni incruent. Hi hagué moltes veus lúcides, homes valents que el denunciaren i hi plantaren cara, però foren eliminats. I totes aquestes energies anaren a parar a mans d'una altra nació, que s'ha erigit en l'instrument de la nostra ombra. Una ombra que no para d'encalçar-nos, perquè en darrera instància, o vulguem o no, és part consubstancial de la nostra pàtria.

En sis segles s'ha tancat el cercle colonitzador que s'inicià el 1412, un llarg període en què aquesta ombra s'ha acarnissat sobre la nostra identitat i la nostra ànima, per recordar-nos de manera brutal i dolorosa, que no podem sobreviure si no la tornem a integrar. No és casual que aquest procés hagi durat sis segles. El sis és el nombre del Maligne, el senyor de la mentida i la confusió, el rebel, el no reconegut. Aquest ha estat el seu temps. Un temps i una força que els catalans li han cedit, perquè no podem oblidar que al maligne li donen forma totes les energies psíquiques, tots els trets de caràcter que ens neguem. En ser incapaços de mirar-lo de fit a fit i d'integrar-lo al nostre món interior amb autoritat, esdevé l'ombra poderosa que es fa mestressa de la nostra vida, i la desfà. Només quan reconeixem en nosaltres totes les possibilitat, totes les energies, tots els trets de caràcter des del nucli d'autoritat interior, esdevenim sencers i forts. I l'ombra s'esvaeix, perquè ja no té cap funció.

Hem arribat, doncs, al final del cicle. Només tenim davant nostre dues sortides. Seguir-nos negant a restituir-nos aquestes energies, seguir-nos negant a esdevenir sencers, restar en la nostra feblesa i convidar així definitivament a que la ràbia que conté aquesta ombra engoleixi aquells que no la volen reconèixer, i amb ells, la nació sencera. O bé, reconèixer que som nosaltres els que hem creat el Maligne, aquesta ombra poderosa que s'ha ensenyorit de casa nostra amb tota la ràbia del qui és ignorat, i que és la nostra inconsciència la que l'engreixa cada dia que passa.

No ens ha de fer por ser conscients que dintre nostre hi rauen possibilitats d'un poder infinit. Rebutjar-les ens hi encadena, com s'ha demostrat en la nostra vida nacional. Allò que s'espera de nosaltres és que assumim la responsabilitat del nostre poder i siguem molt conscients de com el canalitzem, al servei de què i de qui.

La feblesa que ha engendrat la pèrdua i la persistent negació d'una part fonamental de les nostres energies psíquiques ens ha portat on som. I no podem esperar que cap iniciativa política ens en tregui mentre no es corregeixi l'error fonamental que l'ha permès.

Cal, amb una urgència peremptòria que els catalans s'adonin de la necessitat de portar a terme aquesta integració de la nostra ombra, i sobretot de la necessitat de posar al davant del procés d'independència homes i dones que demostrin amb actes aquesta integritat psíquica i de caràcter. Homes que exerceixin l'autoritat de la qual el país n'està orfe. Homes i dones que tinguin visió d'estat català, i pensin i actuïn com els estadistes que aquest país necessita per ressorgir de les seves cendres, tot posant èmfasis en els actes i en les paraules que han de ser conductores de la unitat i l'autoritat que ens són indispensables. Així doncs, cal parlar de nació catalana enlloc de Països catalans, cal parlar de català quan ens referim a qualsevol varietat dialectal de la nostra llengua...

Els eunucs de la política autonomista, són el fruit insípid d'una terra capada. Són l'antítesi del que la nació catalana necessita per assolir una independència digna, que regeneri tot el nostre cos nacional. Amb la seva feblesa inciten els atacs contra la nostra nació. Es per això que la prepotència i la provocació, el menyspreu i la humiliació a la nostra llengua i a la nostra identitat són el nostre pa de cada dia.

No entenen que per encarar i integrar l'ombra poderosíssima que hem generat no s'hi val el diàleg, ni fer pedagogia, només compta l'autoritat autèntica, la que neix d'un ésser integrat. L'únic diàleg que els colonitzadors de la nostra nació entenen és trobar davant seu la pròpia imatge. Això és l'únic que els aturarà i els dissoldrà. Creieu que els aliats a la segona guerra mundial els hi va passar pel cap fer pedagogia a Hitler? Sabien massa bé que una ombra poderosa com la que s'havia ensenyorit del poble alemany només es podia neutralitzar amb autoritat i poder. Els veieu capaços, a aquests eunucs de la política autonòmica d'obrir expedients disciplinaris i expulsar del cos de mossos d'esquadra els qui qüestionen i manipulen la legalitat lingüística, per citar només un cas?

Aquest eunucs no poden entendre que la feblesa convida la prepotència, mentre l'autoritat coratjosa, l'atura i la dissol.

Amb la seva feblesa encoratgen la humiliació i la destrucció del les restes de la nostra pàtria.

Segurament, però, havia de ser així. “Perquè si el blat de gra no mor, no pot donar fruit abundós”

La nació catalana va fer una florida primerenca i excepcional. Donà el seu fruit, i entrà en un procés de decadència perquè va negligir el seu ésser psíquic nacional en benefici del poder i dels diners. Aquest procés de podridura nacional ens ha obligat a sofrir allò que ens negàvem, a esdevenir més conscients per a poder superar el remolí que ens engoleix. I ens posa altra volta al capdavant, com a nació, del procés evolutiu de la humanitat, en aquests dolors de part d'una nova consciència, una consciència integrada, que reconegui la seva plenitud, i que superi aquest món polaritzat, endèmic i gastat.

La nostra batalla per la independència s'inscriu en una batalla còsmica, la de descobrir la veritable naturalesa del mal, que nosaltres hem creat i hem fet poderós, en escindir-nos i negar-nos aquelles energies que formen, ho vulguem o no, part del nostre ésser, però que en la nostra miopia dualista ens neguem a actualitzar, i projectem cap enfora creant els nostres enemics.

Tot aquest procés de podridura i sofriment nacional, té, en aquest context, quatre finalitats evidents:

1. Passar el sedàs per provar els qui són dignes del nou món que s'albira, els qui s'han mantingut fidels a a la plenitud del seu ésser individual i nacional, i no han doblegat el genoll davant el Baal de la colonització, l'escissió i la destrucció del nostre ésser.

2. Fer conscient per un nombre cada vegada més gran de persones, que l'exterior és el reflex del nostre món interior. I, per tant, fer evident que el renaixement de la nació catalana exigeix un nombre crític de catalans, disposats a mirar-se a ells mateixos amb sinceritat absoluta, i amb ells, la pàtria; assumir la tasca feixuga i dolorosa de reintegrar la nostra ombra i, tancant així la vella clivella que ens ha portat on som, recuperar l'autoritat i el poder intrínsecs de tot ésser sencer. Aquesta és la tasca inexcusable que ens interpel·la, i que espera la nostra resposta.

3. Aprendre les grans lliçons que la història ens forneix:

La lliçó de la humilitat, que no hem de confondre amb la feblesa. Només els forts poden ser prou humils per mirar-se i adonar-se que és un mateix el qui crea el seu enemic i la font de la seva destrucció. Aquest lliçó ens ensenya que hem estat desfets per allò que ens hem negat.

La lliçó de la unitat. En la doble vessant d'entendre que:

a. La divisió de les lluites partidistes per sobre del bé nacional, i de l'individualisme patològic,”el rei al cos” que massa catalans semblen tenir, i que els impedeix d'escoltar l'altre i de mirar-se amb sinceritat a ells mateixos, han estat el germen de tots els nostres mals.

b. Que la integració de totes les energies psíquiques que malden per reunificar-se en cada un de nosaltres i en la nació catalana és l'únic camí per a regenerar-la i fer-la ressorgir de les cendres.

4. Fer possible que totes les immenses energies que s'havien desplegat en l'esclat de la nació catalana, que va florir i fruitar amb intensitat i bellesa durant unes quants segles, s'anessin replegant i l'abandonessin, per a congriar-se i possibilitar el salt cap al nou nivell de consciència i el món nou que construiran els qui estiguin disposats a fer aquest treball d'integració, l'única garantia de regeneració tant individual com nacional.

Ja ho va anunciar Jung fa més de mig segle “Només a través de l'individual que conscientment integra la seva ombra pot esdevenir-se la regeneració”.

La història ens interpel·la ara i aquí.. La resposta correcta és escrita a les nostres entranyes i als nostres cors. No la defugim!!

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

08 de gener 2012

Per tenir, primer cal ser

“la lliçó definitiva de la història és que els homes i les seves societats poden suportar i superar qualsevol dificultat, excepte una situació desproveïda de sentit” Lauren Van der Post

“Perquè qualsevol iniciativa triomfi no n'hi ha prou amb tenir els mitjans necessaris i el motiu legítim, cal també encertar el moment precís i comptar amb la persona adient” dita xinesa

Ara que els representants polítics del Principat s'esquincen les vestidures perquè Madrid ens ofega financerament, mentre no mouen ni un dit per acabar amb aquest abús, faríem bé de recordar, de gravar-nos al cervell i al moll de l'os aquella frase que va dir el savi alemany Goethe “ per tenir, primer cal ser”.

El nostre món, i especialment la nostra nació, no només ha oblidat aquesta veritat fonamental, sinó que s'hi ha girat d'esquena. Hem reduït la nostra realitat a una carcassa buida que gira al voltant de la quantitat i el tenir, tot creant un món turmentat, que no es coneix a si mateix. Un món que no se sent ric de contingut, de les infinites potencialitats que està cridat a expressar, d'una manera única i original en cada home i en cada nació. Un món que s'ha perdut a si mateix. Un món que ha perdut el sentit del seu destí, i no li queda altre recurs que omplir-se amb “coses”.

La nostra nació, sotmesa a un procés de colonització llarguíssim, de més de cinc-cents anys, ha tastat el fel amargant tant de la brutalitat contra la identitat catalana, a tots nivells, històric, cultural, lingüístic, com el de la mentida subtil i confusionària que s'ha abraonat contra el nostre ésser nacional amb un cinisme i una prepotència obscenes. Aquesta colonització ha aconseguit que àmplies capes del nostre poble, i sobretot les elits polítiques, econòmiques, culturals i religioses, claudiquessin del seu ésser nacional, i anessin acceptant escapçaments continuats de tots aquells trets que ens fan catalans. Aquest vinclament, aquest avenir-se a “sobreviure” com a catalans dins mateix de casa nostra, és la ferida més sagnant contra el nostre ésser nacional, perquè ha minat de soca-rel el nostre caràcter col·lectiu. Ens ha fet esclaus. Ens ha llevat la nostra força, el nostre sentit com a nació. I quan hom accepta que li escapcin el seu ésser, obre la porta a què li prenguin tot. No ens estranyem, doncs, de l'espoliació que patim. Es el fruit inevitable, de la pèrdua de la nostra ànima, de l'escapçament vergonyós del nostre ésser nacional.

El qui renuncia, com fan els administradors polítics de les autonomies en què s'ha esquarterat la nostra nació, a expressar la plenitud de la seva heretat nacional, i s'avé a esclafar-la i esquifir-la acaba inevitablement perdent ”bous i esquelles”. Aquesta “llei” fonamental de l'Univers s'ha formulat àmpliament a través de diversos mites i històries, que el nostre món escapçat i estèril menysprea, perquè és incapaç de copsar-ne el seu profund simbolisme, la seva pregona veritat. En aquest sentit farien bé aquests polítics de rellegir la història d'Esaú, que ven per un plat de llenties els drets de primogènit al seu germà, i en fer això hi queda sotmès. O meditar sobre aquesta frase evangèlica ” A aquell qui té li serà donat, i a aquell que no té fins el poc que té li serà pres”.

Perquè el tenir va íntimament lligat amb el ser. Som aquí per a reconèixer la plenitud del nostre ésser i expressar-la. I quan hom viu des de la integritat de l'ésser, ho té tot. Aquesta és la tasca essencial de la nostra vida. Quan hi renunciem, el nostre lloc és donat a un altre que en sigui més digne. L'Univers es desfà d'aquells que s'avenen a la limitació de la seva plenitud, es faci en nom del possibilisme, o de qualsevol altre excusa: comoditat, impotència, circumstàncies adverses.....

Per això és fonamental, ara que el preludi de la independència ja enfila el seu crescendo, que els qui treballen de cor per assolir-la, facin de la restitució del nostre ésser nacional l'eix del seu discurs. Seria un error imperdonable i de funestes conseqüències encarar la nostra independència negligint aquesta veritat. Ens negaríem el sentit darrer i autèntic que implica tot alliberament: restituir la consciència i l'expressió de qui som.

Tenim al davant una tasca ingent de restitució de tots els aspectes del nostre ésser nacional que hem anat enterrant, oblidant, negligint, menyspreant.

Aquest procés de recuperació de la nostra ànima ha de fer-se a tres nivells:

a- reconeixent que aquesta plenitud existeix, per molt que ara estigui amagada en la foscor, i portar a terme la tasca de fer-la eixir a la llum.

b- valorant i celebrant-ne tots els aspectes.

c- expressant-la amb dignitat i orgull, tot regalant-la tant als qui viuen dins la nostra nació, com a als qui, des de la resta del món, la vulguin fruir.

En aquest procés de recuperació del nostre ésser nacional, de restitució de la nostra ànima, el nostre caràcter col·lectiu es redreçarà i l'esperit del nostre poble tornarà a brillar amb tot el seu esplendor, perquè l'esperit és l'aroma de l'ésser. I, allà on és l'un, hi trobem sempre l'altre.

Fa cinc-cents anys que la nació catalana, des de la feblesa que ha engendrat la pèrdua progressiva de la seva ànima, juga el joc dissenyat per Espanya.

Hem d'evitar, en aquest procés d'alliberament que hem encetat, de caure en el mateix parany: d'acceptar els límits a què la inèrcia de la situació actual ens empeny, i que la comunitat internacional, pressionada pels estats espanyol i francès voldrà imposar-nos, a l'hora de la independència, i això només serà possible si els que en porten el timó estan ancorats en la Visió clara, nítida, sense esquerdes, de la integritat de la nació catalana. Si estan fidelment compromesos amb la restitució de la seva ànima i del seu ésser.

Cal articular un discurs propi que parli desacomplexadament i amb coratge de la legitimitat de la restitució del nostre ésser nacional com a nucli cohesionador de la independència que volem.

S'han de tenir actituds i conviccions clares que contemplin la possibilitat de suportar fortes tensions, cops de porta als morros, però amb la decisió presa que allò que és intrínsec a la identitat nacional catalana no serà objecte de negociacions.

Qui porti el timó ha d'haver demostrat en aquest procés una profunda integritat i fortalesa de caràcter, que garantirà en els moments decisius la independència que restitueixi la plenitud del nostre ésser nacional. No oblidem que “el caràcter és el destí”, perquè el caràcter és allò que realment es comunica, el què s'imposa. Es el què som el què es percep, i no el què diem o fem. Davant de posicions legítimes que es mantenen sense esquerdes ni vacil·lacions, el món sempre acaba doblegant-s'hi.

Vivim uns moments crítics. I la dita popular, com sempre, l'encerta: “a grans mals, grans remeis”.

I per al gran mal que corseca la nostra nació, només hi ha un remei que en garanteixi el guariment: una independència que tingui com a eix central la restitució de la plenitud del nostre ésser nacional.

Basar el discurs de la independència en l'economia és d'una miopia perillosíssima. Cal ja, des d'ara, portar al centre del debat el genocidi que ha representat cinc-cents anys de submissió política i de colonització nacional, que ha matat la nostra ànima; i de la necessitat imperiosa de la restitució del nostre ésser nacional de mà de la independència.

Qui porti el timó del procés de la independència ha de deixar clar, ja ara, que no és pels diners que la volem, deixar clar que no acceptarem la independència a qualsevol preu, com ens la voldran vendre, i com hi haurà qui estarà temptat d'acceptar en nom del possibilisme, malgrat que la nostra història no para de demostrar-nos que el possibilisme emmascara massa sovint la feblesa i la traïció. Hem de deixar clar que no volem esdevenir una altra Irlanda, dividida i amb la llengua pròpia totalment substituïda, com va passar allà per la manca de visió dels qui portaven el timó.

Quan el nord diàfan de la nostra independència sigui la restitució de la plenitud del nostre ésser nacional, i es verbalitzi amb claredat i coratge, el procés esdevindrà fàcil i natural. La independència recobrarà el seu sentit més autèntic. I els diners, oh, els diners!! com diu la saviesa popular, sortiran de les pedres.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Llibre de presentació internacional