Sres, Srs,

Estic segura que tots els que som aquí tenim la convicció que només la independència, o sigui, la recuperació de la nostra llibertat, pot salvar la nació catalana de la profunda decadència en la que està immersa, i que la condueix inexorablement a la seva desaparició com a nació.

Hem arribat a una cruïlla històrica on s’ha constatat que l’intent de mantenir-nos dins del marc legal espanyol i, alhora, salvaguardar la nostra identitat i dignitat nacionals és impossible. No fa falta ser gaire sagaç per adonar-se que la idea d’Espanya, que no és altra que la d’una metròpolis assimiladora, és incompatible amb la de la pervivència dintre de la seva àrea d’acció de qualsevol altra nació. I, de fet, tot al llarg de la nostra història de colonitzats, hi ha hagut gent plenament conscient d’aquesta impossibilitat. Són tots els que durant aquests segles han treballat per l’alliberament de la nostra nació. Ara, però, la constatació d’aquesta inviabilitat és ja tan evident que tots aquells que tenen ulls ho poden veure.

Pot passar, però, que el nostre profund anhel d’assolir la independència ens porti a mitificar-la, i a pensar que la independència per ella mateixa i assolida a qualsevol preu, és l’objectiu final.

De fet, la independència ha de ser l’acte polític imprescindible i necessari per a retornar-nos la plenitud, ara tan malmesa, de la nostra nació. Però no és ni de bon tros suficient en ella mateixa. És el camí que encetarem amb la independència el que garantirà l’èxit de la nostra empresa.

Hi ha un axioma que postula que la solució dels problemes no es troba mai a nivell del problema, sinó en el canvi de consciència que actualitzi noves potencialitats i obri noves perspectives que precipitin la solució.

El problema de Catalunya és fonamentalment el de la submissió política, el de la seva colonització, i la solució només s’aconseguirà amb la cristal·lització d’un canvi de consciència, que obliteri (esborri) la Catalunya esclava i instauri la consciència de l’home lliure, que ocupa amb dignitat el lloc que li correspon com a hereu legítim de la pròpia nació.

Molts de vostès podrien dir-me que aquesta consciència ja existeix al si del nostre poble, i els hauria de donar la raó. És la que l’ha mantingut dret, mentre molts claudicaven i esdevenien esclaus servils. És la que ha mobilitzat milers de catalans en les manifestacions massives dels darrers temps. I és certament la que avui es respira en aquesta sala. Però el quid de la qüestió és que aquesta consciència per a exercir una veritable acció regeneradora que amari tota la nació catalana, ha d’estar encarnada per les classes dirigents de la nació.

I aquesta és la gran tragèdia de la Catalunya actual: que les classes dirigents no són portadores d’aquesta consciència, i accepten amb una irresponsabilitat esborronadora la submissió de la nostra pàtria a la metròpolis. No qüestionen la nostra colonització, i manipulen en molts casos els sentiments sagrats que hi ha implícits en el concepte d’independència per guanyar escons que no es tradueixen mai en dignitat nacional.

I, per què és vital que siguin les classes dirigents les portadores de la nova consciència de dignitat i regeneració? Doncs, perquè un poble no pot anar mai més enllà d’on arriben les seves classes dirigents.

Per més que el poble espernegui, faci manifestacions o doni la volta al món reclamant allò que legítimament li correspon, si els que tenen el poder dins la pròpia nació no estan disposats a transformar en praxis política aquests anhels, queden en absolutament no res. I encara més, tan sols generen frustració entre el poble, perquè la gent del carrer constata que tots els seus esforços no canvien res.

Per això en aquests moments històrics que preludien la nostra independència és de cabdal importància que tots els qui tenim un compromís vital amb l’alliberament de la nostra nació, comencem a desvetllar-nos, a veure les coses tal com són i a desfer-nos de tota una sèrie de tòpics que s’han demostrat erronis.

a- En primer lloc cal pensar totes les accions que es portin a terme en el marc d’una estratègia encaminada a l’objectiu.

Cal preguntar-se sempre qui recollirà el fruit de les nostres accions i què en farà. Pensem en totes les accions que es fan en nom de la independència, i acaben beneficiant políticament als qui estan treballant per mantenir-nos encaixats i, per tant, sotmesos a Espanya.

És imperatiu també trobar el to de dignitat que reclama l’afer històric que tenim encomanat. No podem pidolar que se’ns reconegui el dret a l’autodeterminació. L’hem d’exercir. Aquesta és la via que n’assegura el reconeixement.

b- En segon lloc hem d’entendre que la dita tan comuna a casa nostra “ que entre tots ho farem tot” només es fa efectiva si hi ha un lideratge, una punta de llança que assenya-li amb claredat, audàcia i intel.ligència l’objectiu i el camí, i es comprometi a fer fructífer l’esforç de tots.

c- I per últim cal treure’ns la bena dels ulls i deixar d’esperar i creure que els polítics que han permès i han empès, amb les seves accions i omissions, la nostra nació fins al caire de l’abisme on ara es troba, poden liderar la independència i fer efectiva la nostra regeneració nacional.

Deixar-ho a les seves mans seria d’una irresponsabilitat enorme, perquè n’asseguraria el fracàs, ja que han demostrat a bastament que són incapaços d’exercir la voluntat i la fermesa que calen no només per a culminar amb èxit el procés d’independència, sinó sobretot per assumir el procés de descolonització, imprescindible per a retornar-nos la nostra plenitud nacional.

No en dubtin, en el millor dels casos, ens condemnarien a la vergonya de ser políticament independents, però mantenint intactes les rèmores de la colonització, que hipotecarien, de facto, la nostra vida nacional, com ha passat amb més d’un poble colonitzat, que tot i haver assolit la independència no ha estat capaç de forjar-se una llibertat genuïna.

La història ens ensenya que tots els canvis polítics que han representat una autèntica transformació, s’han generat gràcies a un canvi profund de consciència, que ha provocat l’enderrocament de la vella consciència i, amb ella, del vell ordre, i s’ha espargit de dalt a baix per tot el cos nacional, impregnant-lo d’una nova vitalitat.

És en aquesta línia que CA està treballant per a fer quallar una nova força política integradora de totes les sensibilitats independentistes i que visualitzi el gran pacte nacional que l’electorat català reclama i la nació necessita. És aquesta força política sense malejar la que ha de fer possible l’entronització al Parlament de Catalunya d’aquesta nova consciència de dignitat, integritat i absoluta fermesa per a proclamar en primera instància la nostra independència, i iniciar tot seguit el procés de regeneració nacional i política indispensable per a retornar-nos la nostra plenitud. Una plenitud que el nostre poble anhela i es mereix, i que serà l’expressió i la garantia de la nostra llibertat.

Maria Torrents

Consellera de Catalunya Acció.