Avui començaré la primera bugada, però abans vull fer memòria que:

a- Una llengua no es mata prohibint-la, es mata fent-la innecessària, o sigui quan a casa seva ha de conviure amb una altra llengua. I sobretot es mata deteriorant-la, llevant-li mica en mica totes les seves expressions i girs genuïns i substituint-los pels de la llengua dominant/ imposada.

Tots dos aspectes són propis del procés de colonització que pateix la llengua catalana.

I, per tant, per arreglar d'arrel el problema lingüístic, primer cal reconèixer que existeix i ser precís en l'anàlisi de les causes i els processos. Qualsevol generalització com les que es fan, que les llengües evolucionen, que quan dues llengües estan en contacte hi ha interferències, ...és només fugir d'estudi i permetre que el procés de colonització que està matant la llengua no sigui qüestionat , aturat ni revertit.

b- Una anàlisi curosa i precisa només assenyala un camí per revertir el daltabaix lingüístic que patim:

• Retornar a la llengua catalana, l'estatus d'única llengua oficial, fent-la per tant necessària en la vida pública en tots els àmbits.

• Endegar un procés de regeneració lingüística profund i que abraci tots els àmbits, i posi els instruments reals per al canvi. S'ha de superar la fase de les paraules i el voluntarisme si volem sortir del cul de sac on som.

El recull de paraules i expressions que trobareu tot seguit són d'una banda les expressions catalanes que s'han substituït per les traduccions literals del castellà, i també expressions i paraules que s'han anat menystenint en un procés de homogeneïtzació i simplificació que fa eixorca la llengua catalana, tan rica i bella com és. Feu només una ullada als clàssics i quedareu esmaperduts. És immensa la responsabilitat dels qui per acció o omissió han permès que s'arribés a l'agonia actual.

Hi ha un procés i uns responsables que han portat la llengua on és. Si això s'ignora no trobarem el camí de la regeneració.

I, ara, som-mi.

 

Si ets conscient de l'ensulsiada lingüística, hi pateixes, i vols crear un nucli de gent conscient i amb esperit regenerador, escriu-nos.

 

Paraula o expressió genuïna                                                                         expressió castellanitzada

Sóc aquí                                                                                                 Estic aquí

Ja hi sóc jo. No cal que et quedis

Ell llibre és al prestatge                                                                                  la torreta està al terrat

Que hi és el Joan?                                                                                       Què està l'Oriol?

M'estimo més que facis verdura                                                                          prefereixo que facis.....

Com més aviat millor                                                                                    com abans millor/quan abans

Fa dos dies que he encetat el pot                                                                        el pot porta dos dies encetat

Fa dos dies que plou porta dos dies plovent

Fa deu anys que ens vam casar                                                                          portem deu anys casats

Tot seguit...                                                                                               A continuació ......

Ja venim/Ja pugem/ fem camí                                                                             estem de camí

Em ve de pas                                                                                             em ve de camí

Se li veu el llautó                                                                                         Se li veu el plumero

Calla/ tanca la boca                                                                                       calla la boca

No en parlem més                                                                                         deixem de parlar-ne

Parlem-ne                                                                                                  Parlem-ho

Deixa-m'ho fer/ deixa-m'hi anar                                                                            Si em deixes, aniré....

Fer nosa (la jaqueta, el cotxe..)                                                                            molestar

No t'amoïnis                                                                                                No et preocupis

M'amoïno per tot                                                                                            Em preocupo per tot

Estic amoïnat                                                                                                Estic preocupat

Ho ha desmanegat/Ho ha trinxat                                                                             Ho ha destrossat

 

Totes aquestes expressions són recollides de catalanoparlants amb estudis: mestres, periodistes.......

 

Segona bugada

Si ets conscient de l'ensulsiada lingüística, hi pateixes, i vols crear un nucli de gent conscient i amb esperit regenerador, escriu-nos.

 

Paraula o expressió genuïna                                                                       Expressió castellanitzada

Estic dret                                                                                                Estic de peu

Poseu-vos drets                                                                                          Poseu-vos de peu

Posa el cap dret                                                                                          Posa el cap tieso

En menjarem dos                                                                                         Ho menjarem

En parlarem                                                                                               ho parlarem

Hi havia dues cadires                                                                                      havia dues cadires

D'aquí dues hores serà fosc                                                                               Dintre de dues hores...

D'aquí dos mesos serà Pasqua

No ve d'un dia                                                                                              No corre pressa

No tenim tar                                                                                                No tenim pressa

La setmana que ve, no, l'altra                                                                              la setmana següent

La setmana passada no, l'altra                                                                              la setmana anterior

Aquest fet és molt tendre                                                                                   aquest fet és molt recent

anava negra/ fosca / de coloraines                                                                          Anava de negra/de fosc/de col...

Anar de fosc (en català vol dir, venir quan ja és fosc.)

Va ser a l'hospital dues setmanes                                                                            Va ser a l'h. Durant dues .....

De tant en tant plou                                                                                          de quan en quan/de tan en quan

A tot estirar serem aquí a les deu                                                                            Com a molt serem aquí....

La jaqueta i els pantalons lliguen                                                                              la jaqueta i els p.. casen

Aquests colors s'avenen                                                                                       aquests colors casen

la salsa s'ha lligat bé

La salsa s'ha negat                                                                                            la salsa s'ha tallat

vam fer totes dues coses a l'hora                                                                             totes dues coses a la vegada

Ja n'hi ha prou                                                                                                és suficient

 

Totes aquestes expressions són recollides de catalanoparlants amb estudis: mestres, periodistes .......

 

tercera bugada

 

Si ets conscient de l'ensulsiada lingüística, hi pateixes, i vols crear un nucli de gent conscient i amb esperit regenerador, escriu-nos.

 

Expressió genuïna                                                                                   Expressió castellanitzada

Que et fa res que segui aquí?                                                                           Que t'importa si sec aquí?

No em fa res que ...                                                                                    No m'importa que....

tant me fa                                                                                               No m'importa/tant me dona

Fa cent anys que dic això                                                                                Vinc dient això des de fa segles

Van a l'ample

van llargs d'armilla                                                                                       Van sobrats

Van granats

Pel què fa a ..                                                                                            En quan a allò que vas dir-me

Un cop de vent...                                                                                          Una ratxa de vent

venteguera/ventada                                                                                        vendaval

polseguera/polsim

Porta corredissa                                                                                            porta corredera

Hem fet una corredissa

aquest gos és bellugadís i espantadís

No tinc gaire gana                                                                                         No tinc molta gana/massa

No hi sóc gaire aquí                                                                                       No hi sóc massa

que tens gaire feina? Que tens molta feina?

Com te trobes? Més bé                                                                                     Com te trobes? Millor

Miraré de venir demà                                                                                       Intentaré de venir....

Miro de fer el que puc                                                                                      Intento de fer el.....

van venir tots dos                                                                                           van venir els dos

Canten totes dues                                                                                           canten les dues

Fas goig                                                                                                     estàs de bon veure

Aquesta noia és eixerida                                                                                     és guapa

Vaig just de temps/de cales                                                                                  No vaig sobrat de .....

Agafar-se una cosa a la valenta                                                                              Agafar-s'ho a pit

 

Totes aquestes expressions són recollides de catalanoparlants amb estudis: mestres, periodistes .......

Quarta bugada

 

Si ets conscient de l'ensulsiada lingüística, hi pateixes, i vols crear un nucli de gent conscient i amb esperit regenerador, escriu-nos.

 

Expressió genuIna                                                                                   Expressió castellanitzada

 

tenir tard                                                                                                     tenir pressa

Anar a corre cuita                                                                                            Anar amb presses

M'ha relliscat de les mans

Se m'ha escorregut dels dits

Això m'ha caigut dels dits

Fer malbé/trinxar una cosa                                                                                    destrossar una cosa

fer confiança

no tenir esma                                                                                                  no tenir forces

encongir-se el cor

caure les ales del cor

fer el cor fort

em va fer un salt al cor

(em vaig espantar)

fer-te conèixer                                                                                                  donar-te a conèixer

fer el cafè

això no fa per a mi                                                                                             això no va amb mi

Ja tenim temps

Ja hi som a   temps                                                                                            ja ens dona temps

van ser-hi dues setmanes                                                                                       van estar-s'hi durant dues ...

 

No cal fer servir la paraula “durant” per expressar temps quan ja hi ha un altre temporal com ara “dues setmanes”.

 

S'agafa les coses a la valenta                                                                                    s'ho agafa a pit

Treballa igual/com els altres                                                                                      treballa el mateix que els altres

 

Totes aquestes expressions són recollides de catalanoparlants amb estudis: mestres, periodistes .......

 

 

 

L'ofensiva dels russos a Ucraïna posa en evidència la fragilitat dels processos d'independència que pretenen alliberar una nació de les urpes dels seus colonitzadors, però no lliguen la independència a la regeneració, o sigui, els manca un lideratge amb el ferm determini de retornar a la nació la plenitud que la colonització li ha arrabassat.

Quan un procés d'independència es limita a embolcallar-se d'un discurs econòmic i evita posar sobre la taula que l'estabilitat del nou estat va indissolublement lligada a la capacitat de revertir les empremtes tant polítiques com culturals que la colonització ha imposat, convida la manipulació i la mentida en que s'emparen els colonitzadors a tornar amb embranzida.

Totes les armes són bones per esgarrapar un tros del pastís que ja es feien seu: la força bruta i les disfresses pretesament democràtiques com ara la defensa dels prorussos, en el cas d'Ucraïna, o l'exigència de “referèndums” per fer legal la colonització demogràfica i cultural que anys de submissió han imposat forçadament, i facilitar la posterior annexió a l'estat colonitzador.

Entenc perfectament que els estats que fa segles que oprimeixen, manipulen, colonitzen... evitin mirar enrere i justifiquin i donin per bona cada situació imposada per la força, ja sigui la força militar, política o demogràfica, que és en darrera instància el trumfo més potent i definitiu dels colonitzadors. Però els qui han patit els mètodes de la colonització per anihilar-los haurien d'adonar-se que la seva única sortida real i segura és denunciar amb precisió i contundència el procés que han viscut i afirmar sense embuts que la finalitat darrera i fonamental del nou estat és retornar-se la plenitud, tant política com territorial i cultural.

Per què fa tanta por posar el dit a la nafra i parlar clar dient les coses pel seu nom?

Per què costa tant d'encara-se amb la simplicitat de la veritat als qui fan de la manipulació i la mentida les seves armes?

Una raó fonamental és que la colonització afebleix molt la nació que la pateix, tant econòmicament com cultural, i sobretot, en xuclar-li la identitat, li desfà el caràcter. La fa poruga, espantadissa, li lleva la convicció que té la capacitat i la vàlua per retornar-se la plenitud i el lloc que li correspon.

Aquesta feblesa nacional, fa tancar els ulls a les tàctiques dels colonitzadors, d'altra banda ben barroeres i repetitives pel qui és mínimament observador; escampa la confusió en què sempre, sense excepció, s'empara la mentida i porta irremissiblement a sortides de compromís per apaivagar el furor dels qui amb la seva fam de més poder, més territori i més diners no tenen escrúpols per crear conflictes dins les nacions que es volen escapolir de les seves grapes.

Aquesta confusió que és a la base dels conflictes com el que es viu a Ucraïna, és atiada:

a- pel discurs internacional “políticament correcte” que emfatitza els drets individuals, i ignora els drets nacionals. Segurament perquè els qui dissenyen aquest discurs són estats, a la majoria dels quals les nacions reals els fan més nosa que servei, perquè s'han construït sobre la repressió i destrucció de nacions senceres. Només cal fer una ullada a la vella Europa: França, Espanya, la Gran Bretanya i, no cal dir, Rússia. Tots s'han construït ofegant nacions.

b- per la deïficació que s'ha fet d'una economia que afavoreix només el gran capital, i propugna la massificació i la desintegració de les nacions per assegurar una mà d'obra poc arrelada i fàcilment manipulable.

El discurs polític internacional està encallat en els drets humans. I, de fet, els drets humans són el fonament de tota construcció social que cerqui la justícia, però no ho són tot.

La dimensió nacional és fonamental per a garantir la felicitat dels homes i la pau real del món.

Fins que el discurs internacional no reconegui amb la mateixa contundència i claredat amb que reconeix els drets humans de l'individu:

a- els drets inalienables de les nacions reals a existir amb plenitud al territori que els hi és propi,

b- que els drets individuals dels qui viuen dintre d'una nació, però s'identifiquen amb una altra, mai han de passar per davant de la integritat lingüística, cultural o territorial de la nació on viuen,

no s'articularà el discurs ni l'acció correcta per a neutralitzar les agressions d'una nació sobre una altra.

En aquest tipus de conflicte, és fill de l'error i la confusió reduir-ho tot al drets dels individus sense tenir en compte tot el procés.

Així, quan hi ha qui diu que és la mateixa situació que els ucraïnesos vulguin la independència de Rússia, o que els pro-russos d'Ucraïna vulguin annexionar el territori on viuen a l'estat rus, es passen per alt dues qüestions fonamentals, que quan es consideren, posen les coses al seu lloc.

a- per quina raó hi ha un nombre tant important de russos i prorussos a Ucraïna, una nació de la que no se'n senten part, i a la que no tenen cap voluntat d'integrar-se?

b- per què creuen que tenen drets dins d'Ucraïna, i se senten prou forts per crear un conflicte?

Perquè se senten part, i estan emparats, pels qui molts anys n'han sigut els amos.

Només un procés d'independència amb profunda voluntat de regeneració, que posi en evidència els fruits enverinats de la colonització i desmunti un per un els falsos arguments i les mentides que nodreixen els conflictes, pot assegurar l'estabilitat de la nació tant a curt com a llarg termini, i posar els fonaments per a refer tot el que la colonització ha trinxat.

Si els catalans no ens desvetllem, i ens anem arrepenjant només en els tòpics econòmics prevalents, per a justificar i bastir el procés d'independència, ignorant la necessitat d'articular un discurs regenerador clar, tenim tots els números per fer una independència tant passada per aigua que no sigui capaç, i probablement ni es plantegi, portar a terme la seva finalitat darrera: retornar-nos la nació sencera, la llengua sense escapçaments ni d'ús ni de model, la catalanitat en definitiva.

Malgrat la demonització que se n'ha fet, i el confusionisme de conceptes i termes que s'ha bastit, per a evitar que ocupi el lloc que li correspon en el procés d'independència, la identitat, la manera de ser de la nació catalana, és allò més fonamental, i per això els colonitzadors fa sis-cents anys que malden per destruir-la incessantment i amb tots els mitjans a l'abast.

Només si en un procés de regeneració es restitueix la catalanitat amb plenitud, es desactivaran les bombes de rellotgeria que la colonització ha sembrat, sobretot a nivell de les idees.

Si ens dobleguem i acceptem els efectes de la colonització, altres que els econòmics, que ara per ara, semblen els únics que som capaços de qüestionar i posar en evidència, haurem construït una independència falsa, una independència borda, que potser ens farà més rics, però no farà canviar el sentit d'aquest pendent avall nacional i lingüístic en què llisquem.

Sense un discurs regenerador no hi pot haver uns plantejaments correctes, alliberats de la mentida, la confusió i la feblesa que la colonització ha inoculat. I sense uns plantejaments correctes no hi pot haver cap acció correcta.

La situació que es viu a Ucraïna ens hauria d'obrir els ulls. Malgrat la diferència de contextos, els tics i les estratègies dels colonitzadors són arreu molt similars.

Només els atura la fortalesa de la seva víctima. I la fortalesa no la donen, com ens volen fer creure, l'economia i les armes. No, la fortalesa neix de la convicció que la integritat, la identitat nacional és profundament valuosa. És la convicció que la nació catalana, com totes les nacions del món ha de tenir el seu lloc i ocupar-lo amb dignitat per a poder expressar amb plenitud la seva idiosincràsia. Quan els catalans, i especialment els seus governants, actuïn des d'aquesta convicció, i no des del temor dels qui no volen fer nosa, farem forta la nació i en farem fora tots els paràsits, que no ho oblidem, només s'eternitzen sobre els cossos febles.

Pocs dies després d'aquest darrer onze de Setembre, xerrant amb un senyor sobre els esdeveniments de la diada, li expressava que malgrat la decisiva importància d'aquestes mobilitzacions massives de la nostra gent per la independència continuo constatant la feblesa d'unes accions que volen forçar la situació i els polítics asseguts al parlament del Principat, però que negligeixen dos dels punts fonamentals que s'haurien de tenir en compte:

1- a qui donem les regnes del procés d'Independència.

2- l'articulació d'un discurs clarament regenerador tant en l'àmbit nacional com lingüístic pel què fa al contingut de la Independència i del procés que ens hi ha de portar.

Em deia aquest senyor que cal ser seductor per a convèncer la gent i que potser això obliga a l'ambigüitat i a no anar al moll de la qüestió. Crec amb absoluta convicció que només l'error i la mentida s'han d'embolcallar de seducció per a evitar que la gent obri els ulls, i quedin satisfets fent soroll i escarafalls que no alcin el tel de la mentida i, per tant, deixin de banda, com aquell qui res, tots aquells punts fonamentals que s'haurien de qüestionar i posar obertament sobre la taula.

A la veritat, en canvi, li fa nosa la seducció. Només li calen cors sincers que la cerquin amb delit, i la vulguin comprendre, més enllà de tota la faramalla que sovint l'emmascara.

Per a mi com per a molts catalans, és d'això, en darrer terme, del què es tracta. De restituir la veritat, tot posant en evidència d'una vegada i per sempre la teranyina de manipulació i de mentida que té atrapada la nostra nació.

No podem posar uns fonaments sòlids per a la independència de la nació catalana mentre continuem fent la puta i la ramoneta, intentant esquivar les envestides del discurs i de la praxis del dominador i dels seus lacais, i no articulem el discurs que ens ha de fornir tots els arguments que ens calen per posar en evidència la mentida dels pseudointel·lectuals espanyolistes, i les inèrcies i els estralls mentals que aquest discurs, que fa segles que dura amb diferents matisos, ha fet en el pensament d'àmplies capes de catalans. L'argument de “la seducció” que esmentava el meu contertulià és una mostra d'aquestes inèrcies mentals que ens tenen engrillonats.

A aquestes alçades del procés, la negligència d'aquests dos punts implicarà unes conseqüències desastroses.

Us imagineu quina diferència de panorama hi hauria si, tota l'energia d'un poble que ja s'ha posat dret per a alliberar-se, en lloc de donar-se a uns polítics que bàsicament es dediquen a aturar cops i a anar a empentes i tombarellons cap a una independència que els ve ample, la poséssim al servei d'uns homes i un discurs que evidenciés la colonització que patim i hem patit al llarg de sis segles, i que ha deixat empremtes profundes en la nostra psicologia col·lectiva, que cal reconèixer i redreçar? Perquè el primer que hem d'acceptar i verbalitzar és que la colonització de la nació catalana va començar amb el Compromís de Casp, no el 1714 com molts s'entesten a mantenir. Casp va representar la victòria dels traïdors a la nació catalana i va iniciar l'assimilació de les classes nobles als interessos castellans i la colonització de la llengua a nivell cultural i de les elits.

Anar cap a la independència sense posar el tema cabdal de la colonització com un dels elements articuladors del discurs, tot fent veure que aquí no ha passat gran cosa, i que amb la independència política d'un trosset de la nació ja ho tindrem tot arreglat és un error fonamental, perquè permetrà l'enquistament de la colonització en tots els àmbits de la nostra vida nacional, i la permanència de tots aquells que l'han sostinguda i l'han permesa als llocs de decisió nacionals.

Crec amb una absoluta convicció que els interessos econòmics no haurien de ser la raó fonamental de la independència nacional. Les forces que ens empenyen cap a l'alliberament són profundes i poderoses i no permetran que la nostra miopia o la nostra por esguerrin la plenitud que la nació catalana està cridada a expressar.

La nació catalana va cap a la independència per a restituir-se la unitat de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per a restituir-se la plenitud lingüística, per a tornar a ser un bressol per als qui es consagren a la Veritat, com ho fou en temps dels reis catalans i per a garantir la justícia social i territorial, que no té res que veure amb el paternalisme estatal amb que avui es confon.

Per a garantir que aquest objectiu primordial i innegociable de la independència es faci viable ens cal que tota aquesta gent que sent l' empenta interior que els fa sortir al carrer per reclamar la seva llibertat, assumeixi i exigeixi dels qui portin el procés d'independència endavant, un discurs articulat al voltant d'aquests punts fonamentals i indefugibles:

• independència.

• Inici del procés de reunificació nacional.

• Procés de regeneració nacional que destapi i posi en evidència les conseqüències del procés colonitzador a tots nivells, i reverteixi aquests efectes.

• Català, única llengua oficial.

• Creació d'un sistema social i econòmic just i sostenible.

Tenim un repte important al davant i el seu èxit depèn de la capacitat que tinguem per no deixar-nos enlluernar pel discurs “fàcil”, pel que se'ns serveix amb safata, i que no vol remenar fondo. L'esperit d'aquesta nació espera dels que ara vivim aquests moments la lucidesa i el coratge per desemmascarar la gran mentida de la colonització que ens ha robat l'ànima i el ser.

Si en som capaços, haurem fet la nostra tasca. Sinó haurem d'esperar una nova generació de catalans que fidels a la veritat, tinguin el coratge d'esquinçar la mentida, desfer-la i regenerar decididament la nació catalana.

“Són pocs els que hi veuen amb els seus ulls i hi senten amb els seus cors” A. Einstein

“La llibertat s'experimenta en expressar el propi ésser sense traves, ni límits, ni pors, ni prejudicis” M. Torrents

Després d'un silenci de mesos torno a agafar la ploma. Una pruïja, que he volgut ignorar setmanes senceres, s'ha acabat imposant.

Amb el cor a la mà he intentat transmetre al meu bloc una Visió interior que s'ha anat desplegant davant meu responent a una voluntat decidida d'entendre les causes i els errors que ens han abocat a l'estimball per on rodola sense aturador la pàtria catalana. I, per sobre de tot, com a resposta a un pregon anhel de llibertat.

Tot allò que he escrit és el reflex d'una cerca interior que vaig decidir no continuar compartint, en adonar-me, arrel de les darreres eleccions, que el nostre poble no vol mirar-se de fit a fit. Vol continuar enganyant-se i, arrapat als mateixos tòpics i amb el mateix caràcter escapçat, arrossegar la nació catalana cap a una independència borda que només deixarà satisfets els homes de cor eixarreït, els qui no copsen ni l'ànima ni l'esperit d'una Pàtria, que hem lligat i ofegat durant segles. I que ara, acabaran destruint del tot.

Les entrades del meu bloc repeteixen una vegada i una altra que no podem crear una nova realitat sense canviar la nostra consciència, i amb això vull dir, la nostra manera de percebre, de veure, de pensar, d'actuar. En definitiva, la nostra manera de ser. Mentre aquest poble no sigui conscient que és impossible crear una realitat lliure i plena si continuem enxampats en la por i la claudicació i donem les regnes del país als qui encarnen la feblesa i l'arrupiment institucionalitzat, tot el què es faci està condemnat al fracàs més absolut. Els homes, com els que hi ha al davant de les nostres institucions, que pensen i actuen des de la desintegració, fragmentats, escapçats, capats, són inevitablement febles, homes de cor indecís, sense Visió, incapaços d'experimentar el seu centre i de crear des de la vitalitat. Les seves creacions són realitats esvaïdes que s'esfondren a la primera empenta.

Aquest poble s'entesta a posar el vi nou de la independència als bots vells de partits i d'homes que ja han mostrat clarament els seus límits. I se li està fent agre abans de tenir-lo a taula.

Els lúcids fa dies que se n'adonen.

Aquests mesos de silenci han fet més clara, més definida, més concreta la proposta que s'ha anat perfilant al llarg del bloc.

Si abans encara creia que el nostre món nacional es podia salvar, ara ja sé que no.

Només hi ha un camí, l'ensulsiada absoluta. Tot el vell, les velles formes, les velles actituds, l'home vell, escapçat i poruc han de desaparèixer.

No sé quan temps pot tardar, però el fil a l'agulla està ben enfilat, i la immaduresa política que evidencia el poble català ho està precipitant.

Aquest darrer escrit no és, doncs, l'intent de comunicar una Visió i un camí en genèric. És un crida concreta i específica als desenganyats. Només els desenganyats han fet el camí per a poder saltar d'aquest carro, que grinyola per totes les juntes.

Si ens entretenim un moment en el sentit de la paraula desenganyar, ens adonem que vol dir desfer l'engany, tal com deslligar vol dir desfer el lligam.

Per tant són els qui s'han adonat que el nostre món nacional està basat en l'engany de la desintegració psíquica i nacional en que estem instal·lats, els únics que ja no esperen res d'un sistema i d'uns actors polítics fills d'aquesta desintegració, i doncs, estan a punt per fer el salt.

Només els qui tenen el coratge de sentir la fiblada llarga i fonda del desengany que els amara, un desengany que fa evident la nostra desintegració individual i nacional, han arribat prou lluny per a fer aquest canvi de consciència indefugible si volem sortir de l'empantanegada on som : reintegrar la nostra unitat psíquica primordial, una unitat on el físic, el mental i l'espiritual són indestriables.

I encetar el jorn d'un nou origen, guiats no per dictats externs, sinó per l'impuls orgànic intern i savi que és el nucli cohesionador del nostre ésser.. Són aquests que se senten empesos ha deixar enrere l'home vell, escapçat, poruc, sotmès al món, els cridats a ser la llavor d'una pàtria radicalment lliure i plena.

Són els qui ja no miren enfora, cap a sistemes polítics, econòmics, sanitaris i educatius mediocres i alienadors, que fan aigua per tot arreu, i es giren endintre cap al centre del seu ésser, on tot és, els qui tenen el poder per crear aquest món nou, sense permisos, sense pors, sense límits.

Per a la nova consciència és clar com l'aigua que la llibertat autèntica va intrínsecament unida a la integritat, a la unitat de l'ésser, tant individual com nacional, i que quan aquesta unitat primordial és negada i esbocinada, la llibertat esdevé un miratge, que sempre se'ns esmuny.

És, doncs, als desenganyats d'aquest món vell, d'aquesta pàtria desllorigada i esqueixada, a qui es fa la crida. Als qui senten la força immensa que rau dins seu, i que els fa uns inadaptats en aquesta Catalunya nacionalment miserable que hem construït i que ens resistim a deixar enrere, perquè, en definitiva, som els catalans els darrers responsables que Espanya i França parasitin sobre el nostre cos nacional i el destrueixin. Ningú més. És patètic a aquestes alçades de la nostra història continuar encallats en les actituds victimistes que només veuen les culpes d'uns estats que no fa res més que propiciar i aprofitar-se de les febleses de la nació catalana. Si mai aquest poble es posa dret sense vacil·lacions, tots els paràsits s'esvairan. I la condició primera per a posar-se dret és estimar-se, reconèixer la pròpia vàlua. Saber que tens un lloc per ocupar i que ocupar-lo amb plenitud és la font de la felicitat.

Els qui ja han arribat al final del desert, s'adonen que la independència d'un bocí de Catalunya, si n'hi ha, serà un nyap, un pedaç sucós per a les butxaques dels poderosos, i la possibilitat d'incrementar la repartidora, mentre tot allò fonamental s'amaga i s'evita sistemàticament: no hi ha cap voluntat ni Visió de regeneració nacional ni lingüística, la idea de reunificació nacional és tabú... Quan hom s'adona que la força regeneradora primordial és l'estima, la valoració d'allò que som tant individualment com nacionalment, s'entén que aquesta independència que estan amanint els que fins ara havien anat bé amb Espanya, sigui òrfena de vitalitat. Tot es vol fer perquè els mateixos que fins ara havien anat molt bé amb Espanya, traint la nació catalana, ara vagin bé amb un trosset de nació legalment independent, però nacionalment, culturalment i lingüísticament ofegada sota el llast de la colonització.

És als desenganyats, als qui veuen que fins que no es reintegri l'home fragmentat i alienat del seu centre, no es pot canviar el nostre món, als qui s'adrecen aquestes ratlles.

Un canvi substancial que cal fer en aquest procés d'esdevenir sencers, és acollir tot allò que vivim com una maledicció i a què ens resistim, com el repte que ens empeny a superar els límits en què estem encallats. Saber veure la benedicció dintre d'allò que més ens revolta. Saber veure la vida al si de la destrucció. Saber veure la possibilitat d'un nou origen enmig del caos més absolut. Saber acceptar el repte de llevar-se la pell vella, les rutinàries maneres de mirar-se a un mateix i al món, i començar de cap i de nou, sense llast, sense recances.

Aquest és l'objectiu d'aquesta crida. Encetar un segon origen que s'ha de construir indefugiblement sobre dos eixos:

a- Ser capaços de mirar i pair les nostres emocions, nades de les experiències vitals individuals i col·lectives alienadores. I a través d'aquest pair i integrar, fer-nos sencers. No deixar cap ombra que ens ofegui.

b- Estimar-nos. Reconèixer la vàlua de tot ésser, individual i nacional. Expressar en plenitud la genuïnitat de Qui som, retornant a la força alliberadora del contacte ple de tendresa i de profund respecte i meravella per la insondable pregonesa de l'ésser.

Són els qui es comprometin a viure des d'aquesta integritat que engendra la sinceritat i l'amor a un mateix i als altres els qui podran “veure-hi amb els seus ulls i sentir-hi amb el seu cor”, ser genuïns i autèntics. Una llavor de regeneració alliberadora.

elsegonorigen@gmail.com

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

“No doneu als gossos les coses santes, ni tireu les perles als porcs, perquè les trepitjaran i després encara es giraran per destrossar-vos” ( Mat.7,6)

“Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent, fruits bons(...)Així, doncs, pels seus fruits els coneixereu”(Mat.7,18-20)

Els catalans demostrem una vegada i una altra una manca absoluta de visió pel què fa a la nostra vida nacional.

Una simple comparació ho posa en evidència.

Si nosaltres fóssim propietaris d'una empresa, i haguéssim fet confiança a un consell d'administració, n'esperaríem fidelitat i bons resultats. Si amb el temps es demostrés que la seva gestió estava, de fet, al servei d'una altra empresa en detriment de la nostra, que omplia la casa de personal que tenia com a objectiu diluir el tarannà i la veu de la nostra empresa, fent-la esdevenir una filial sense suc ni bruc, i ens dessagnava contínuament transferint els nostres beneficis econòmics cap a l'altra, no correríem a destituir tot el consell d'administració i cercaríem gent fidel que ens restituís tot allò que la traïció i una gestió que no estava al nostre servei, ens havia robat?

Cap persona amb sentit comú no negaria que aquest és l'únic camí possible si volem salvar l'empresa i tornar-li el prestigi. Ningú, ni els tòfols, intentarien convèncer el consell d'administració

traïdor i corrupte que canviés d'actitud i sigués fidel a l'empresa a la qual havia traït des d'un bon començament.

Doncs, aquest sentit comú es fon quan s'ha d'aplicar a la nostra vida nacional. Ens entestem a posar el vi nou que ha de ser la independència dins els bots vells d'uns partits polítics que ja han demostrat qui són, els seus límits i la seva absoluta manca de visió pel què fa a la nació catalana. Són l'expressió del vell ordre colonial, disfressat amb els guarniments demòcrates de conveniència. Pretendre que els qui han sigut fins avui mateix els garants de l'ordre colonial, esdevinguin els artífexs del vi nou de la independència és assegurar-se, en el millor dels casos, un vi agre, tan agre que no ens el podrem beure, i la probabilitat més gran és que continuïn obsequiant-nos amb el mateix pixum pudent que ha podrit l'ànima i el cos de la nació.

És cert que no hi havia una alternativa política amb gruix, amb un discurs ben travat i profundament regenerador, encarnat en gent que traspués la Visió i la convicció per encomanar-la al nostre poble. Però sí que hi havia a l'escena política qui havia iniciat aquest camí. Un camí que s'ha d'aprofundir s'hi vol donar fruit i ser reconegut. Tanmateix el poble català, tan poruc encara, s'ha negat a córrer el risc de confiar ens els qui malgrat les seves moltes mancances havien iniciat el canvi de consciència posicionant-se obertament en contra del vell ordre i del vell discurs que ha estovat el cervell dels catalans fins a uns límits esgarrifosos. Els catalans s'han estimat més seguir confiant en “aquells que els fereixen”, només perquè els han posat la mel a la boca insinuant més que comprometent-se a fer allò que no són capaços de fer, i molt menys de fer ben fet: portar aquest país a la independència.

Segurament havia de ser així. Per posar en evidència l'error de la tria. Per fer temps perquè el canvi de consciència que molts catalans han iniciat es consolidi i s'eixampli, i per acabar el procés de destrucció de tot el vell ordre.

Una veritat elemental que la gent no vol entendre, i que ens porta a entrepussar sempre amb la mateixa pedra, és que la nostra realitat només canvia quan hi ha un canvi en la nostra consciència.

És impossible assolir la independència, una independència real i regeneradora, no només literal i farcida dels vells tics ideològics heretats del vell ordre, si primer no ens esbandim la perniciosa, profunda i silenciada colonització que ens afeixuga, i deixem de confiar d'una vegada “en els qui ens han mantingut amorrats al piló”i han reduït la nació catalana a una màquina de fer calés per a engreixar Espanya, i òbviament, de retruc, les seves butxaques.

Per què el poble català no és capaç d'avaluar la classe política pel què fa i no pel què diu segons el ben que bufa? Les elits polítiques de Catalunya ens han fet creure que els catalans n'hem de tenir prou amb una pelleringa de nació, amb una mica de llengua i un vernís de cultura mentre la butxaca soni. I ara que no sona són incapaços d'entendre i de verbalitzar on és l'arrel del mal, i s'entesten a centrar el seu discurs només en l'economia. Il·lusos! Cecs! No volen veure que hem perdut els calés perquè ens hem deixat arrabassar l'ànima, ens hem negat el nostre ésser.

Aquests polítics “grassos” han permès que l'ànima de la nació s'anés esllanguint i que la nostra catalanitat fos sospitosa, vergonyant.

No, els catalans, Déu nos en guard, no podem expressar amb naturalitat la joia de ser catalans, de viure i respirar la sentor de la catalanitat dins de casa nostra. Ens han forçat a estrafer el nostre ésser i la nostra ànima nacional. Ens han fet esclaus, ablanint el nostre caràcter col·lectiu perquè ens volen productors de riquesa per a la metròpoli i per als que encarnen el mateix punt de vista que fa segles que traeix la nostra nació, tot servint-la en safata als depredadors espanyols i francesos.

I els catalans no volent reconèixer aquesta “anormalitat” en la que viuen ni tampoc el mal que els corseca: l'escapçament del caràcter i la pèrdua de l'ànima que aquest llarg procés de colonització ha portat a terme, tornen a confiar en els responsables del nostre desastre nacional.

Aquesta colonització ha modelat el poble català actual, i l'ha destruït, en determinats moments històrics físicament, però sempre, psíquicament, forçant la repressió i el desplaçament cap a l'inconscient de tots aquells trets més vitals del nostre caràcter: l'agressivitat, l'orgull, el sentit de la pròpia vàlua...creant així un poble escapçat, feble, poruc, incapaç d'alliberar-se dels seus opressors, perquè tot allò que s'ha anat negant a si mateix ho projecta en els seus colonitzadors, i li encadena.

Ens han convertit en un poble prim com el paper de fumar, que fàcilment s'estripa i no aguanta les tensions, i que per a evitar-les està disposat a renunciar a tot. Ens ha convertit en un poble sense gruix, fàcilment dominat, manipulat i espantadís. En definitiva, hem creat en aquest procés de colonització una ombra poderosíssima, que es dreça davant nostra cada vegada més grossa i amenaçadora, esperant que la reconeguem i la integrem.

Aquesta ombra està encarnada en l'espanyolisme agressiu, profundament orgullós d'ell mateix, amb un afany imperialista i de domini sense mesura i que per autoafirmar-se recorre cínicament a tot el què li és útil: la força, la mentida....

I aquesta ombra es tornarà cada cop més maliciosa si els catalans persisteixen en mantenir-se escapçats, en no voler recuperar aquesta part d'ells mateixos que els fa tanta basarda: l'afirmació de la seva vàlua i del seu domini. Només si les integrem esdevindrem sencers, i per tant, forts. En ser íntegres, reequilibrarem el nostre caràcter i es posarà fi d'una manera natural a la submissió que patim.

El curiós del nostre cas nacional és que els catalans ens neguem a reconèixer en la nostra vida col·lectiva una llei psicològica que acceptem com a inevitable a nivell individual: que tots aquells trets psicològics que no reconeixes ni acceptes en tu mateix i arracones cap a l'inconscient et persegueixen com la teva ombra i et devoren. Ens neguem a fer el pas de reconèixer i integrar la nostra agressivitat, el nostre domini, el nostre orgull, i sense el canvi de consciència que implica aquesta integració de l'ombra, volem la independència cercant-la allà on no es pot trobar: en els qui estan compromesos fins al coll amb el vell ordre colonial, en els qui trair la pàtria catalana els hi és tan natural com respirar.

Només quan un ésser, sigui individual o col·lectiu, reconeix i accepta la seva totalitat, totes les seves energies psíquiques, sense excepció, pot exercir el domini de la seva vida i gaudir de llibertat. Perquè la llibertat mai no la determinen factors externs, sinó la nostra integritat psicològica.

Aquest és el gran canvi de consciència que se'ns està exigint, i sense el qual no sortirem de l'atzucac en què estem encallats.

La veritable resposta a la nostra desfeta col·lectiva ha de començar per cada un de nosaltres i especialment per aquells que actius en la política, i desitjant sincerament la independència i la plenitud de la nostra nació, han estat bandejats de l'escenari polític. Ara tenen l'oportunitat si realment volen servir la nació, de desfer-se dels seus egos, i d'arrelar-se en la veritat, en l'esperit d'aquest poble. I aquest esperit no es pot experimentar fins que hom no és sencer, sense ombra.

És un treball exigent el que tenim a davant, però inexcusable si volem ser-hi quan la destrucció dels destructors, la destrucció d'aquesta vella consciència desintegradora perquè és desintegrada, s'hagi consumat.

Només la resta que hagi portat a terme la tasca gaudirà de la Visió, de la fortalesa i del domini, fent possible la unitat, i esdevenint la saba de la nova Catalunya lliure i plena.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

“ Si vols canviar el teu món, canvia la teva manera de mirar-lo. Neteja el teu cos i la teva ment de les empremtes dels vells pensaments i límits que l'han encotillat i n'han fet una presó en lloc d'un temple” S. Covey

“Allò que marca la diferència no és tant adoptar noves idees i paradigmes, sinó desfer-se d'aquelles velles idees que ens limiten” A. Lowen

“Quan una cultura, la flor més preciosa de la llarga lluita humana cap a la llum, és destruïda, només l'esforç dels homes i dones que han retingut la Visió de la seva vàlua, la pot reconstruir. I la reconstrucció pot durar tant com va durar la construcció original, perquè allò que queda de les seves runes, farà més nosa que servei en el treball de reconstrucció” E.  Harding

“Aquest és el vici de l'home ordinari, menysprear tot el què li és propi, i anar sempre rere el que li és foraster” Dorn

Aquest onze de Setembre, marcat per la tensió entre l'estat espanyol, que està tancant el cercle iniciat al compromís de Casp, a fi assimilar i destruir definitivament la nació catalana, i el creixent anhel d'independència dels catalans, cal entendre més que mai com s'ha creat el marc on ens trobem encallats, i quines en són les causes profundes i els seus actors, per a evitar caure en la trampa que ja s'està dibuixant: la de la independència a qualsevol preu.

En aquest moment crític de la nostra història cal estar molt atents per a detectar i rebutjar sense contemplacions la darrera temptació que se'ns presenta: la d'acceptar que l'assoliment de la independència només és possible si renunciem a la plenitud d'aspectes fonamentals de la nostra nació.

Cal un esperit atent i una Visió clara de la plenitud nacional per a no deixar-se vèncer ni convèncer per aquesta temptació que cerca repetir en la Catalunya lliure el mateix error encastat en la nostra vida nacional des de fa segles i que s'ha exacerbat aquest darrers trenta anys: el de negar-nos l'expressió plena del nostre ésser nacional.

Negar la plenitud de la pàtria catalana, és l'error fonamental, la mentida bàsica que fa sis segles que ens té atrapats, i que ha condicionat la nostra història.

Si volem restituir-nos una pàtria plenament lliure, la independència és imprescindible, però no és suficient en si mateixa. Es la Visió dels homes que la portin a terme i la seva capacitat per endegar una autèntica regeneració nacional allò que és fonamental i que ens ha d'alliberar del llast colonitzador que ens castra.

La Visió i el caràcter que hem d'exigir als qui vagin a davant del procés d'independència, i que hem de trobar en cada un dels qui estem compromesos amb l'alliberament de la nació catalana, ha de qüestionar els vells tòpics en què estem atrapats. Un de fonamental és creure que la submissió de la nació catalana començà el 1714.

El desllorigador per entendre la nostra història de submissió a Espanya és el Compromís de Casp. Allà la mentida començà el seu regnat de manera desvergonyida. Una mentida que anà minant la integritat i la grandesa de la nostra nació en escanyar progressivament la nostra ànima, la llengua, i en apropiar-se dels majors fruits del geni nacional català.

El punt de vista que que ideà i empenyé aquell procés l'encarnà una part de la classe noble que s'avingué a sacrificar la nació per assegurar els seus interessos particulars, i sobretot, l'església, que se sentia incòmode en una nació d'esperit lliure, gnòstic, on hi havia massa homes i dones que cercaven la Veritat al marge de dogmes i jerarquies, i que es resistien a seguir sense dir “ni piu” els dictats de l'església oficial.

Els reis catalans, protectors d'aquest esperit lliure, que reconeixien com l'autèntica riquesa de la nació, no eren útils als interessos dels qui només cercaven poder, influència i riqueses. Els reis castellans s'avenien més amb els seus interessos i visió del món.

Casp fou preparat, forçat i consumat minuciosament, desfent-se dels hereus directes al tron català, i fent passar per boges les veus lúcides que s'adonaren de la conxorxa que s'havia ordit, com la del notari barceloní Genís Rabassa.

Només quan siguem capaços de comprendre el Compromís de Casp, de capir l'estratègia assimiladora que s'hi posà en marxa, i d'entendre que aquell mateix punt de vista que posà els interessos econòmics i de poder per davant de la integritat nacional i de la llibertat d'esperit, encara és ben viu en la major part de les classes dirigents del país, serem capaços de no caure de quatre potes en els límits que se'ns proposen i serem prou madurs, perquè haurem mirat l'error de cara, per portar a terme la independència amb garanties, perquè sabrem amb quines forces reals estem jugant.

Unes forces que posen contínuament en entredit la plenitud de la nació i que condicionen l'expressió plena de la nostra ànima nacional a la quantitat o a la grandària física.

És una trampa subtil i que sedueix fàcilment creure que la plenitud va lligada als paràmetres físics. I és una trampa que es reprodueix contínuament dins la nostra nació. No paren de repetir-nos, els nostres mateixos compatriotes, que som un país petit, i amb això ens diuen implícitament, conformeu-vos amb poc: una mica de llengua, una mica de cultura, una mica de territori. No són capaços de pensar en clau de grandesa anímica i espiritual, que és la mare de la grandesa material, com sabien bé els reis catalans que protegien la llibertat d'esperit, a l'època de màxim esplendor nacional.

I aquest miratge enganyós dels qui tenen la consciència encotillada en els límits, ha creat i està reproduint el món nacional que veuen els nostres ulls i senten les nostres orelles: esquifit, decrèpit, amb l'ànima pròpia colgada sota capes i més capes d'engany, claudicació i acomodament.

Que il·lusos que som si ens creiem aquest engany. La nació catalana té l'ànima gran i lluminosa, perquè des de l'inici del seu periple humà guarda el coneixement de la Veritat. Les nostres arrels càtares, van engendrar l'esperit lliure. L'esperit que s'ha anat encarnant tot al llarg de la nostra història en homes i dones que no s'han doblegat a la mentida i han servat la consciència de la plenitud. Uns homes que han viscut amb la convicció profunda, com expressa F. Pujols, que “la Veritat sempre rebrota malgrat els seus il·lusos enterradors”.

I la Veritat sempre va lligada a la plena consciència i, per tant, a l'expressió plena del propi ésser, individual i nacional.

No hi ha veritable llibertat al marge d'aquesta veritat fonamental.

Ja és hora que ens desvetllem del tot. I siguem prou lúcids i valents per desemmascarar i girar l'esquena definitivament al punt de vista que s'erigeix encara dominant dins la nostra nació, tant entre els qui ens volen assimilats a l'Espanya de la mentida, com entre els qui volen una independència feta amb paràmetres econòmics, i que deixi de banda la regeneració nacional, imperativa si volem ser una nació rica i plena. Una regeneració que ha de posar en evidència tot el llast colonitzador i desfer-se'n. Una regeneració que ha de restituir els dos pilars de la pàtria més castigats durant aquests sis segles, la unitat territorial i la integritat lingüística, reconeixent que tots dos són l'expressió física d'una Realitat espiritual que copsen els qui estimen, els qui tenen el cor obert i no limiten ni escapcen l'ésser.

Mentre vulguem enganyar-nos i creure i que la nostra desgràcia és fruit de l'atzar històric i que les causes són externes a la nostra nació, farem el camí errat perquè serem incapaços de reconèixer que el punt de vista que ens té doblegats és dins mateix de casa nostra. I és ben viu.

La força que ha de sacsejar la nostra nació és a l'abast de cada un de nosaltres: la de refusar la mentida que ens sedueix amb límits i claudicacions, i girar la mirada cap a la integritat de nostre ésser nacional. Una integritat que farem palpable si som capaços de fixar-hi el cor i el cap, sense fer cas dels cants de sirena que ens parlen de possibilismes, que només ens ofereixen realitats escapçades.

Des de Heisenberg sabem científicament que el resultat de qualsevol experiència implica de manera directa la consciència de l'observador humà. El nostre nivell de consciència, allò que decidim acceptar com la nostra veritat, és determinant, doncs, en la configuració final del procés d'independència.

La nostra consciència, la nostra mirada sobre el món, pot fer evident la Realitat de l'ésser, sencera i bella, o la pot emmascarar rere la mentida. Fins que no ens espolsem els límits i deixem de doblegar-nos-hi no serem, doncs, autèntics alliberadors.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

“La batalla per la llibertat és fonamentalment una batalla interna, la de detectar i fer conscients les creences i els límits tant mentals com psicològics a què ens hem encadenat”

“ Es dintre seu que un home ha d'assolir la llibertat si la vol expressar en la seva vida”

Per a fer els continguts exposats al meu darrer escrit més fàcils de pair, i atenent els desitjos dels qui s'hi han interessat, intentaré desgranar en diversos punts el que jo considero les reflexions bàsiques que tota persona que sincerament vol la llibertat i la plenitud de la nació catalana, s'hauria de fer.

Aquest decàleg està pensat com una seqüència per a la reflexió, a fi que el significat darrera les paraules ens penetri, i sacsegi fins a trastocar-les totes les manipulacions i mentides amb què la colonització ens ha malejat.

a. La independència de la nació catalana s'inscriu en un període de canvi de consciència profund. La vella manera de veure el món basada en la separació i la competència, i que ha engendrat una manera de fer basada en l'abús de poder, l'opressió, la força, l'explotació, la quantitat, la mentida, la manipulació i el caos ha entrat en una crisi profunda. És evident que el seu camí ha arribat al final. Aquesta manera de veure el món, tot i que era un pas potser necessari en l'evolució de la humanitat, i ha reportat beneficis i avenços en diversos camps, s'està demostrant ineficaç per a satisfer les demandes més profundes i imperioses que estan inscrites en el cor de la Realitat, i que homes i nacions estan cridats a expressar.

b. La nova consciència que està emergint i, en la qual la independència de la nació catalana s'ha d'inscriure, si vol representar un pas endavant i estar en harmonia amb aquest procés d'eclosió de consciència en què està embarcada la humanitat, sap amb la convicció que dóna la Visió del cor, que tota la Realitat és fonamenta en un patró de perfecció, basat en la plenitud, o sigui, l'expressió de totes les seves possibilitats, i en l'ordre, l'harmonia implícita en tota expressió perfecta.

La llibertat no és res més ni res menys que l'expressió, sense interferències, d'aquest patró de perfecció que hem d'actualitzar en el nostre fer quotidià.

c. La situació actual de la nació catalana és la d'un emmascarament absolut del seu patró de perfecció únic i genuí. Actualment la nostra nació sobreviu esquifida, distorsionada i malejada per un procés de colonització no reconegut, que ha anat erosionant la percepció del nostre ésser nacional. Aquest procés de colonització, iniciat subtilment a partir del Compromís de Casp, ha emprat la brutalitat física i legal, la traïció i la mentida per a enfonsar la nació catalana en el menyspreu i el menysteniment, escapçant el caràcter i la vitalitat del nostre poble, i fent així possible la usurpació per part dels estats espanyol i francès d'allò que no els correspon.

d. Aquesta colonització s'ha acarnissat en els dos elements fonamentals que configuren la nació catalana: el territori, el nostre cos nacional, i la llengua, l'ànima de la nació.

Amb una estratègia a llarg termini i congruent amb la finalitat que es persegueix: la total assimilació de la nació catalana dins els estats espanyol i francès, s'han anat diluint els referents i el sentiment d'unitat nacional, sobretot:

1. Esquarterant el territori en províncies, comunitats, i dividint-lo entre els dos estats.

2. Esclafant la llengua, en un primer període amb la brutalitat física i la prohibició legal, i ja en l'etapa “democràtica” amb una triple estratègia:

• de divisió i enfrontament lingüístic, elevant a la categoria de llengua les varietats dialectals, propiciant així la secessió i l'enfrontament, atiat des dels sectors espanyolistes, i recollit amb absoluta inconsciència per amplis segments dels qui treballen per la llengua. Fruit d'aquesta estratègia han sorgit els termes: llengua valenciana, escola valenciana...
• de progressiu ofec de l'ús públic de la llengua que la revifalla postfranquista havia permès, amb:
• l'abassegadora presència dins la nació catalana de mitjans de comunicació en llengua castellana, i francesa al Nord.
• i, amb la imposició d'un bilingüisme en el millor dels casos,(recordem l'oficialitat única de les llengües imposades, el castellà i el francès, a la Franja i a la Catalunya del Nord, respectivament), que s'ha demostrat l'eina perfecte per a anar reduint l'espai que li pertoca naturalment al català (és en el marc legal del bilingüisme que s'han emparat les darreres actuacions judicials i polítiques contra el català, tot al llarg de la nació)
• de degradació progressiva del model de llengua, propiciat per la presència massiva de les llengües castellana i francesa, al Nord, i per la negligència absoluta dels poders públics responsables, que no han fet res per a mantenir un model de llengua genuí. El català que es parla i s'escriu en molts sectors de la nostra nació és més un patuès, un clònic del castellà traduït al català, que la llengua rica i original de Verdaguer i d'Estellés. Un model de llengua tant deteriorat dificulta enormement l'espurna creativa, i n'assegura la substitució de manera imperceptible.

e. Els darrers responsables de la nostra colonització són les elits polítiques, econòmiques, culturals i religioses que exerceixen dins la nació catalana.

Les classes que són al poder han acceptat secularment la submissió, l'escapçament i la progressiva dissolució de la nació catalana, a canvi de poder, diners, i per un factor que no poden reconèixer, però que és determinant en la seva manera de fer: la feblesa de caràcter que engendra la traïció a la pròpia nació, i que desenvolupa des de l'aversió fins a la negligència en tots els temes identitaris.

Una mostra encara calenta en són les declaracions del Sr. Pujol fa pocs dies a una cadena de TV estatal on deia que ara ja no li quedaven arguments contra la independència. Aquestes paraules haurien d'obrir els ulls dels catalans, perquè reconeixen que tots aquests anys la seva tasca i la del seu partit ha estat frenar la independència de Catalunya, intentar de manera suïcida encaixar la nostra nació dins d'un estat que té com a finalitat dessagnar-nos i assimilar-nos. I, el més gros de tot, és que fins i tot ara, que les intencions estatals són inequívoques en aquesta línia, continuen disposats a mantenir Catalunya sotmesa a Espanya si els donen quatre duros en aquest concert econòmic, que segons ells en ha de salvar de tot. Són l'exemple perfecte dels qui durant segles han venut la nostra nació per un plat de llenties.

Es molt important que els catalans entenguin qui ens ha portat i qui ens manté en aquesta situació d'ofec nacional. Una nació no pot estar tants segles sotmesa si les seves classes dirigents no hi consenten.

f. La colonització, amb la insidiosa erosió que fa de la vàlua del colonitzat, i dels seus símbols i signes d'identitat, ha contaminat la nostra manera de pensar, de sentir i d'actuar. Ens ha segat la normalitat d'homes lliures i ens ha fet esclaus. Ens ha fet homes incapaços d'expressar amb assertivitat i joia la nostra manera de ser col·lectiva com a catalans, ens ha fet homes esporuguits propensos a justificar-se a tort i a dret, per allò que els home lliures fan amb absoluta naturalitat : decidir, manar i mostrar la seva plenitud dins de la pròpia nació.

g. L'objectiu final de la independència ha de ser la creació de les condicions polítiques i legals que facin possible l'expressió de la nostra manera de ser, del nostre patró de perfecció col·lectiu. Aquest és l'objectiu primordial de tot ésser sigui individual o nacional.

Per tant l'expressió del propi ésser nacional en plenitud i en harmonia amb la resta de les nacions del món s'ha d'entendre com el marc imprescindible i necessari que permetrà el desplegament equilibrat de tots els altres objectius: econòmics, socials....

h. La independència ha d'implicar un procés de regeneració nacional que desemmascari la colonització que patim i n'asseguri la desaparició a tots els nivells: d'idees, de tics de caràcter, d'ús dels signes i símbols propis........

Només una regeneració profunda i real evitarà la consecució d'una independència borda, on l'objectiu prioritari siguin els diners i on les distorsions d'idees i l'escapçament del caràcter continuïn campant a l'ample i reproduint els mateixos errors que patim ara.

i. Aquesta regeneració ha de ser especialment enèrgica. Ha de revertir els efectes que ha generat la colonització a tots nivells, i especialment allà on ha mostrat major virulència: el territori i la llengua.

Cal que els qui portin el timó tinguin la Visió clara d'allò que s'ha d'aconseguir, i no cessin, insubornables a les intimidacions i les pressions de què seran objecte, fins a restituir la independència de tot el nostre territori nacional, i la oficialitat única del català, els dos elements definidors de la nació catalana. Qualsevol concessió a la confusió, a les limitacions, i a la destrucció que ha portat a terme la colonització en aquests dos temes, implicarà una independència de poca volada i que haurà negligit la tasca fonamental que tenim al davant: retornar la plenitud a la nació catalana, especialment en aquells aspectes que li són consubstancials.

Hi ha una feina per fer, la independència, i s'ha de fer ben feta.

I això ens porta al darrer punt de la nostra reflexió, i al més fonamental

j. El resultat final del procés d'independència està íntimament lligat a la integritat i fidelitat al país dels homes i dones que en dirigeixin el timó.

Els actuals dirigents polítics fan del vici, virtut. No es qüestionen els grans mals que pateix la nostra nació: la submissió política i la colonització. Ni els seus nefastos efectes: la divisió nacional, la galopant decadència lingüística i cultural, la sagnia de talents humans i materials.......no, la seva màxima preocupació és anar fent la viu viu en el marc de la legalitat vigent, per il·legítima que sigui, per nociva que sigui. El seu caràcter queda reflectit, en plena embranzida contra la llengua, en una esperpèntica i vomitiva promesa de fidelitat a Espanya si ens respecta la identitat. Quina identitat? se'ls hauria de preguntar. La d'aquesta pelleringa de llengua que la seva connivència amb Espanya ens ha deixat? La d'unes províncies que s'ignoren entre elles? Els actuals dirigents, com a gestors que són d'una colònia, es mostren incapaços de pensar en plenitud quan es tracta de la nació catalana. S'acontenten amb les engrunes que l'estat els tolera, negant sistemàticament l'expressió plena de qualsevol aspecte de la vida nacional. Aquesta actitud genera en els catalans una frustració i un automenyspreu permanent. Una situació contra natura com aquesta és absolutament inestable i de manera inevitable tendeix a cercar l'equilibri per la via menys conflictiva, el de la dissolució definitiva dins d'Espanya i França.

Ens sobren polítics mesells.

I ens calen homes fidels al país i a la Veritat, ens calen líders amb visió d'estat, prou astuts per apamar acuradament tant els colonitzadors com els col·laboracionistes interns, prou coratjosos per encara-s'hi amb l'arma de la veracitat, prou generosos per comprendre la desfeta anímica dels catalans.

Ens calen líders amb l'autoritat innata que desintegri la mentida i els falsos tòpics que ens tenen encadenats, i desfent els grillons mentals i vitals que ens atrapen, retornin a aquest poble, la confiança, l'orgull i l'estima que durant segles li han arrabassat.

Ens calen líders empesos per l'esperit que guia la nostra nació en aquestes hores crucials.

Homes que s'hagin desfet del llast colonitzador, que és la gran xacra de l'actual classe política, i visquin ancorats en la Visió de la Catalunya lliure i plena que ha guiat tots els grans homes de la nostra història.

Només homes d'aquesta talla podran garantir una independència que impliqui una profunda regeneració. Una regeneració que escombri els límits i les inèrcies que ens corsequen i posi uns fonaments sòlids i legítims per al futur de la nostra nació.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció