Tot procés d’alliberament és un test d’autenticitat. Qui es compromet amb l’alliberament, individual i col·lectiu, ha d’exigir-se una sinceritat interior absoluta a fi de desemmascarar l’autoengany que ens porta a fer els ulls grossos i a justificar, sovint, tant les claudicacions autoimposades com les manipulacions i mentides que se’ns proposen des de les instàncies de poder. Perquè l’ autoengany és, en última instància, la cadena que ens manté esclaus.

A nivell nacional, perpetrem l’autoengany quan no volem veure amb tota cruesa els motius dels qui estan als llocs de poder per actuar en contra dels interessos justos de la nació. Sovint es prefereix trobar excuses i justificacions per amagar la terrible veritat: que els governants catalans actuen amb una covardia injustificable per als qui haurien de ser els líders de la nació, que els governants catalans massifiquen el nostre poble per retardar tant com puguin l’alliberament.

Es propi dels qui s’autoenganyen voler creure que els polítics fan el que poden i que són pragmàtics en adaptar-se a la situació. Aquesta justificació només amaga una irresponsabilitat i una covardia absolutes. Perquè, parafrasejant Xirinacs “ No sé on és la responsabilitat d’un càrrec que mai no arrisca res”.

Només quan siguem conscients de tot allò que ens resistim a acceptar, impulsats per falses imatges de com haurien de ser les coses i les persones, només quan ens hàgim familiaritzat amb aquelles zones que més amaguem de nosaltres mateixos i de la nostra col·lectivitat nacional, i les reconeguem, per més dolor, desengany o ràbia que ens provoquin, començarem a ser immunes a les manipulacions sorgides de les instàncies de poder que ens volen eternament incomplets, infantilitzats i idiotitzats, i tindrem el coratge de qüestionar creences que se’ns han donades com a certes des de les estructures d’autoritat acadèmiques i polítiques.

Tot procés d’alliberament genuí, no simplement formal, exigeix, doncs, l’emergència d’una nova consciència: la de l’home que en no protegir-se amb l’autoengany, en no negar res de si mateix i del seu poble, s’experimenta com un ésser sencer, sense espais ocults de la psique que puguin ser manipulats. En aquesta sinceritat i coneixement de les pròpies ombres rau el nostre poder.

Un estudi fet fa poc per l’IEC constata que els catalans estan estupefactes davant la situació nacional que vivim. Aquesta estupefacció neix de l’autoengany, sovint inconscient, que durant molts anys ens ha impedit veure els mecanismes amb què se’ns té sotmesos. La situació límit que ara vivim posa, però, en evidència, cada dia, per més persones, la mentida enorme que plana sobre aquest poble, construïda amb plena consciència pels nostres opressors i consentida pels qui diuen defensar els interessos del nostre poble. Una mentida que se’ns ha anat inoculant per tapar opressions, traïcions i claudicacions imperdonables.

Ja som molts els que veiem clarament que no ens podem autoenganyar més, que aquesta actitud ens aboca directament al suïcidi col·lectiu, i que per a iniciar l’autèntic procés d’alliberament cal reconèixer i assumir el desengany i la ràbia que la veritat comporta.

L’alliberament col·lectiu no serà viable si no esmicolem aquesta mentida que ens xucla l’enteniment i la força, i no descobrim en cada un de nosaltres aquells racons no reconeguts que ens fan susceptibles de justificar-la i de ser-ne víctimes.

L’home íntegre sap reconèixer la mentida quan la troba en el seu camí, només aquell que encara s’autoenganya, que no és capaç de mirar-se la seva ombra, personal i col·lectiva, sense angúnia, pot ser engrapat per la mentida. I, per tant, sotmès.

Superar l’autoengany és el desllorigador de tot procés d’alliberament. I es resol en tres passos:

A) Prendre consciència de les cadenes mentals, emocionals, físiques i socials que ens empresonen.

B) Observar desapassionadament i amb absoluta precisió les causes i els mecanismes d’allò que ens esclavitza.

C) Redescobrir qui som, assumir el nostre poder, i exercir-lo, esdevenint tant destructors de l’opressió com creadors de la realitat que volem.

A) Si no som conscients de les cadenes mentals, físiques, socials....que ens tenen sotmesos, és impossible iniciar el procés d’alliberament. Sovint el dolor que produeix la situació d’opressió és l’origen de la presa de consciència. Cal, però, saber encarar aquest malestar, aquest dolor sovint somort que rosega aquell qui viu aquestes situacions, i reconèixer amb precisió i sense subterfugis les seves causes profundes.

I, sempre, la causa última de tot desequilibri experimentat a nivell anímic, i expressat en símptomes físics i psíquics, s’origina en la negació o en la mutilació de la pròpia manera de ser, ja sigui individual o col·lectiva.

En el cas de la nació catalana la negació i mutilació del nostre ésser col·lectiu és causada per la colonització que patim. Ningú gosa posar el dit a la nafra del nostre sofriment col·lectiu, i la paraula colonització és paraula tabú. El cert és que els nostres mals i el terme que els desemmascara incomoden a molta gent, especialment aquells que malden per assimilar-nos.

A això cal afegir-hi que els dirigents que ha de suportar aquest poble s’han donat amb una irresponsabilitat total a la lògica i a la dinàmica dels colonitzadors. Han esdevingut tan aliens al funcionament de la Realitat, tan desconnectats de les necessitats vitals del nostre poble, tan insensibles a les justes exigències de la nació catalana, que no tenen vergonya de predicar que com que vivim en un marc “democràtic” (s’obliden d’afegir que el marc és espanyol o francès), ja som lliures. No tenen vergonya de dir que la identitat, l’expressió del nostre ésser col.lectiu, no té importància. Són uns dirigents cecs que no volen veure que quan a un poble se li nega el dret de viure la seva plenitud al territori que li és propi, quan un poble no és amo de si mateix, no hi ha llibertat, només hi ha “il·lusió” de llibertat. Perquè la llibertat és impossible allà on no hi ha la vivència en plenitud del propi ésser col·lectiu, on no hi ha la plena eclosió de l’ànima col·lectiva.

Quan hom es fa conscient de la magnitud de la ceguesa i col·laboracionisme d’aquests dirigents, entén el desgavell, l’anèmia i l’ensulsiada de la nostra nació.

El primer pas ineludible, doncs, del procés d’alliberament nacional és fer-se plenament conscients de la nostra colonització, dels qui la perpetren, i dels qui la toleren.

B) Quan un home no pot tolerar l’opressió ni emmotllar-s’hi, quan un imperatiu dins seu el mena a trencar les cadenes que l’estrafan i el limiten, s’ha de ser molt curós a no errar el mètode per a assolir l’alliberament.

Sovint la passió per la llibertat obnubila el pensament i hom pot condemnar-se a lluitar contra els obstacles, persones o situacions, que percep com a impediments per assolir- la. I, lluitar-hi els fa més forts, perquè els alimenta.

Es cabdal adonar-se que la resolució autèntica de les situacions d’opressió és fer emergir una nova consciència. Una consciència que no jugui més el joc dels opressors i que tingui la convicció que la instauració de la nova realitat és a les pròpies mans.

Un instrument bàsic per a la consecució d’aquesta nova consciència és tant l’autoobservació com l’observació de les situacions. La psicologia ha demostrat experimentalment que la simple observació atenta de reaccions, fets i situacions posa en marxa un mecanisme que dissol els lligams, dependències, hàbits.... que ens encadenen a un pensament i a unes pautes de conducta determinades.

Aquest procés té les seves arrels en l’estructura profunda de l’univers físic, on, d’acord amb el principi d’incertesa d’Heisenberg, l’acte d’observar una cosa canvia la naturalesa d’allò observat. L’observació conscient, modifica la realitat. L’experiència clínica demostra que en centrar el focus d’atenció en una reacció, situació... el principi que postula que la llum( l’atenció) dispersa la foscor, fa la resta. La consciència atenta és un solvent universal, el més poderós que tenim al nostre servei.

En el cas de la nostra nació, l’observació dels fets polítics, socials... i el comportament de les persones posa en evidència l’ànima d’esclau de molts dels nostres compatriotes i la colonització que l’engendra. Fer-se conscient d’això representa l’inici del procés d’alliberament. Per això és cabdal que dirigim la nostra atenció atenta sobre tots aquells tòpics que se’ns donen fets.

Un d’aquests tòpics bàsics que cal il.luminar, perquè acabi esfondrant-se, és la idea d’Espanya. Ens vénen Espanya com una nació, quan de fet, Espanya és l’eufemisme que amaga la “gran Castella”, la “Castella imperial”, que amb una prepotent voluntat assimiladora ha tingut com a objectiu polític fagocitar totes les nacions peninsulars. Per facilitar el procés, el primer que els calia era crear un nom que ja designava una unitat política en temps d’un altre imperi, el romà, i identificar-lo únicament amb la llengua, la cultura i els interessos castellans. En abraçar el concepte d’Espanya tot el territori peninsular (Portugal va salvar-se’n pels pèls), es projectaven els trets castellans sobre tota la península i amb això reduïen les autèntiques nacions, altres que la castellana, a problemes dels quals calia desfer-se. A aquest afer han dedicat la seva història, una història consagrada al genocidi tant físic com cultural de tots aquells pobles peninsulars diferents de Castella. Espanya és l’exemple paradigmàtic de la història al servei d’una mentida.

Una altra d’aquestes mentides que s’han begut l’enteniment de mols catalans és la que diu que “és català tothom qui viu i treballa a Catalunya”. Seguint aquesta lògica maquiavèl·lica són catalans tots aquells jutges, polítics, guàrdies civils, periodistes .....que se senten nacionalment “espanyols” i que desenvolupen una praxis de colonització sistemàtica sobre el nostre poble. Aquest enunciat, sorgit de les actituds de feblesa i por de la transició, ha provocat també que molta gent no faci l’esforç d’integració lingüística, pas imprescindible per a la integració en el cos nacional català, i els converteix de fet en els instruments perfectes dels colonitzadors, alguns per ignorància i comoditat i d’altres amb plena consciència de la tasca de desintegració de la nació catalana que la seva actitud comporta.

El sentit comú ens fa evident que, ja que en aquests moments a la nostra nació, la pertinença i integració no es pot donar d’una manera natural a causa de la colonització que ens sotmet i ens tritura, la catalanitat no es guanya pel fet de viure i treballar a Catalunya, sinó a partir de la lliure voluntat de les persones, decisió que implica l’exercici de catalanitat en tots el àmbits, començant pel lingüístic.

Voldria acabar aquestes reflexions amb el punt de vista d’en Xirinacs sobre aquest tema..

Xirinacs a “el terror, la pau i el sagrat” diu: “ L’argument del PSOE i del PP que ells són euskalduns és falsa. Els invasors, sobretot si fa temps que mantenen la invasió, semblen del país, però no en són. S’estan al país per dominar-lo. Confonen estar-se i ser-ne. Només que fos pel principi de subsidiarietat, caldria que els habitants d’un país, primàriament, defensessin les coses del país i, secundàriament altres interessos més amples. (...) Volen trinxar els pobles i les nacions, i reduir-los a polpa informe, a massa.

Tota Amèrica és un horrible exemple d’un territori on els autòctons han estat bandejats, i on els espais “alliberats” han estat ocupats per una massa heteròclita d’immigrants. Les societats resultants són societats perfectament manejables, carn de canó de la informació global, del pensament únic (...). Segresten la sobirania radical a la comunitat troncal (la nació), amb l’únic argument de llur prepotència. Qualsevol brot d’autèntica intel·ligència particular resta ofegat en la idiotesa col·lectiva que pren el nom de “discurs políticament correcte”. Desarticulades (...) les nacions, tots esdevenim un ramat de xais.

L’autoengany fa la vida més fàcil. Es difícil viure sense la protecció i la comoditat que ens ofereix. Mantenir-nos-hi, però, ens barra el camí cap a l’alliberament, perquè ofega la pròpia consciència. I només la consciència atenta posa en evidència les contradiccions enormes i l’esclavatge que vivim com a nació. Per això, des del poder, amb l’aquiescència dels porucs i dels mediocres, es treballa per adormir les consciències, fomentant l’autoengany.

És primordial, doncs, que aprenguem a conrear l’hàbit de l’atenció conscient, tant sobre un mateix com sobre els fets externs, perquè aquesta llum de l’atenció és la que posa en evidència el caos i la desraó a què ens condemnem a viure. Aquesta llum de l’atenció és la que posa en evidència la mentida que corromp l’ordre profund de la realitat, i la que farà possible la seva reinstauració.

C) No hi ha poder més gran que la “voluntat de ser” de l’individu o de la nació que ha començat a obrir la seva consciència a nivells més profunds d’integració, i que percep amb una convicció absoluta que no hi ha res més sagrat que l’expressió en plenitud del propi ésser.

Només en viure des del centre de la consciència integrada, que ha fet seves totes les ombres i contradiccions, que ha observat amb deteniment l’autoengany i que poua de la primigènia “voluntat de ser”, és possible dur a terme l’acció transformadora de la realitat, i consumar l’alliberament. I això gràcies a la Voluntat insubornable, que s’erigeix com a nucli bàsic d’aquesta nova consciència.

L’acció alliberadora neix, doncs, de la plena consciència de ser. ”No hi ha cap diable per encalçar-te ni cap Déu per salvar-te. Només hi ha la tria de continuar vivint immersos en la consciència humana ordinària, o de fer emergir la consciència integrada”. Aquesta frase de J. Goldsmith és una síntesi precisa del procés d’alliberament, perquè emfatitza que l’alliberament no és res més que l’eclosió d’una nova consciència que ja no es contempla com a víctima o beneficiària dels poders i dels afers del món, sinó que se sap un centre de poder, d’acció transformadora, i per tant de creació.

Cal, doncs, que no perdem de vista, que és aquesta “voluntat de ser”, amb l’optimisme, la moral alta i la nova consciència que li són inherents, el veritable motor, la força profunda del nostre alliberament. Ni la falsa força dels colonitzadors, ni la ceguesa dels qui diuen amb la boca petita que volen la independència algun dia llunyà, tot convidant-nos a renegar de la nostra identitat, ni el fals pragmatisme dels qui no volen anar més enllà dels límits imposats pels colonitzadors, poden impedir la victòria de “la voluntat de ser” de la nació catalana.

Els qui estimem la nostra pàtria i no acceptem cap altra possibilitat que la llibertat en serem els seus artífexs.

Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció