En un article anterior parlava de l'enorme mentida en què vivim inmersos. Una mentida que ens confon i ens xucla la vida. Un aspecte cabdal d'aquesta mentida és la supressió que es fa del pensament genuïnament català. He hagut de descobrir, ja adulta, en Ramon LLull, Jaume Balmes, Batista i Roca, Fuster, Deulofeu, Pujols, i la llista podria allargar-se amb molts d'altres que encara no conec, tot i ser universitària. Els currículums escolars i universitaris negligeixen tot aquest nostre pensament que seria l'orgull i l'honor de països com Anglaterra o Alemanya, on als seus joves se'ls fa conèixer i llegir i se'ls ensenya a valorar els seus pensadors i literats. I on els periodistes i homes públics poden citar els seus clàssics perquè els coneixen i estan orgullosos de ser-ne hereus. A casa nostra, la mala fe i l'encarallotament dels polítics ha perllongat i ha portat a una situació excruciant el silenciament de la cultura pròpia que el franquisme havia imposat. Tots els "tics" de considerar de poca vàlua i per tant de passar per alt tot allò que és genuí i propi, encara que siguin profundament valuosos, han esdevingut norma. Estem profundament colonitzats. Les nostres autoritats ho promouen i ho permeten, dissimulant-ho amb eufemismes diversos, i molta gent ni se n'adona. Cal desemmascarar la mentida denunciant l'estafa que se'ns està fent. S'està soterrant l'ànima més genial i creativa d'aquest poble, la que ens entronca amb veu pròpia amb les grans tradicions universals, i es substitueix per una mediocritat esborronadora. Des d'aquesta article reivindico el pensament català i us recomano un gran desemmascarador, un pensador que a Anglaterra, França o EUA seria un número u, per l'agudesa del seu criteri, pel coneixement profund que demostra d'allò que parla i per la força que encomana. És en Carles Muñoz Espinalt, en el seu "Recull d'escrits", publicats per Muñoz Espinalt edicions. Acabo, tot esperonant-vos a comprar-lo, amb uns fragments extrets d'una conferència pronunciada l'any 92 titulada "Una desmoralització superable" i que sembla escrita per als nostres dies, tant pel context que retrata com per l'anàlisi, que, ara i aquí, ens assenyala amb clarividència la causa i la solució del problema.

Tenir capacitat d'inspirar confiança per a guanyar-se la voluntat d'altres persones a hom li reclama moral ètica, però també moral de caràcter. La moral d'un mateix depèn no sols de la clara virtut en el fer, sinó d'un tremp ferm. Per això, la millor i més entenedora definició dels mots desmoralització o desmoralitzar, la dóna el diccionari: "Privar de l'energia moral". Exacte, el desmoralitzat està com buit per dins, entre atordit i atuït, talment com si no tingués ni esma per a refer-se. Ara es palpa la desmoralització a cada cantonada i tothom treu a relluir la crisi. Què s'anuncia? Crisi en grec equivalia a la necessitat d'una decisió important. Una determinació molt resolutiva que demana, en primer lloc, empenta de caràcter. Si no hi ha prou empenta de caràcter, les decisions importants no es prenen a temps i aviat entra la sensació d'impotència i el neguit de no saber com sortir-se'n. Llavors sorgeix la desmoralització i el campi qui pugui. A Catalunya mateix, com que no es gosa plantejar-se un plesbicit per la Independència, veiem que tota la política queda reduïda a una permanent decepció que va d'un absurd a l'altre. En una de les darreres sessions del parlament català, el president del Govern, va dir que "havia acabat la paciència, però que havia anat a comprar-ne més". Tot allargant l'acudit, va ser una llàstima que no hi hagués cap diputat amb prou talent per preguntar-li: si en aquella botiga on havia anat a comprar la paciència també venien valentia, determinació i dignitat. No trobeu que ens escasseja? Com podem esmenar-ho? En primer terme hem d'estimular i formar nous dirigents que sàpiguen vestir una ètica adequada a l'evolució dels temps i que tinguin prou caràcter per lliurar-nos de la postmoralitat que tot ho abassega. Cada dia hem de ser més exigents amb els homes que ostenten càrrecs polítics. Com a mínim hauríem de fer-nos nostre el que deia a primers de segle l'eminent psiquiatre Domènec Martí i Julià, amb un clar sentit de la moral del treball: "Quan un català entra o vol entrar en la vida política, mireu abans de què viu: si és sabater, mireu si és un bon sabater; si és advocat, mireu si és un bon advocat i si és metge, mireu si és un bon metge, etc. , i tingueu la seguretat que si és un dolent sabater, o un dolent advocat o un mal metge, serà un dolent polític i per tant un mal representant de la cosa pública". Si gairebé cap dels dirigents polítics actuals podrien sortir ben parats de la prova, com voleu que no hi hagi desmoralització? Què ens queda? Afortunadament, els homes tendim a refer la nostra moral i a recuperar el to quan nous caps de brot abranden les consciències. Sí, podem superar l'actual desmoralització, però no serà pas possible dignificar-nos, si no partim de la premissa que mai no hi ha justícia ni ètica, si els dirigents són corruptes, curts de gambals o actuen d'esquena al poble.

Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

La lluita per la llibertat és una qüestió ontològica. El Ser, la Realitat, de la qual homes i pobles en som expressions camina inexorablement cap a la manifestació de cotes més elevades de llibertat i de consciència. La Realitat exigeix l'expressió en plenitud de cada una de les seves manifestacions. Quan hi ha energies, com en el cas del nostre poble, encarnades en persones i institucions que n'obstaculitzen l'expressió en tota la seva bellesa, es genera un conflicte que s'ha d'acarar indefugiblement si volem avançar en el camí de l'evolució, que és el camí de la llibertat. La situació de marasme en què estem inmersos ha estat ocasionada per la incapacitat per part dels nostres representants polítics d'acarar aquest conflicte, de denunciar clarament que hi ha una situació de submissió i opressió, i d'assumir l'exigència i el dolor que això comporta. Per motius històrics dolorosos, el conflicte ens espanta. I hem optat per la resposta infantil, ignorar-lo. I no ens hem adonat que defugint i negant el conflicte només l'enmascarem i l'augmentem. La confusió generada ha estat tan enorme que fins hi ha qui ens vol fer creure que no existeix. No acarar el conflicte augmenta l'opressió, perquè ens fa més febles. Cada vegada que una persona o un poble es neguen a acarar el conflicte que se'ls presenta, i no el solucionen, s'estan debilitant, perden el poder i una oportunitat meravellosa de creixement. Quin és l'instrument imprescindible per encarar els conflictes? La responsabilitat. Cal assumir la responsabilitat de cercar en primer lloc la Veritat, la clarividència d'entendre que qualsevol opressió és injusta i contrària a la Voluntat última de la Realitat. I cal assumir la responsabilitat d'actuar-hi en conseqüència, a nivell individual i col.lectiu. En un cas de conflicte com el que vivim no hi ha neutralitat possible. O ets part de la solució o esdevens part del problema. Si continuem ancorats en les actituds acomodatícies i covardes que ens han caracteritzat en els darrers anys som part del problema, i en som tant responsables com l'estat espanyol o la partitocràcia catalana. Si decidim reconèixer el conflicte, acarar-lo i respondre-hi amb la contundència i la coherència que cal, assumirem la nostra resposabilitat i podrem transformar-lo en una palanca cap a la llibertat. L'exercici de la responsabilitat ens transformarà de víctimes en creadors de la nostra realitat. Si no encarem el conflicte estem permetent que l'opressió augmenti. El desenllaç en serà la desaparició com a poble. Tot manllevant un concepte d'en Raimon Pannikkar, haurem generat amb la nostra covardia i la nostra irresposabilitat un avortament còsmic, un forat en la trama universal cap a la plena expressió de l'Esser/Realitat en totes les seves facetes (de la qual el poble català n'és una). L'alliberament genuí comença a nivell individual, amb l'exercici coherent de la responsabilitat aplicada a transformar el conflicte a través d'actes concrets que vagin trencant els lligams de subjecció que hem permès: emprar sempre la llengua catalana, consumir productes culturals catalans i/o en català, verbalitzar obertament la paraula llibertat i independència, comprometre's amb accions concretes.... La responsabilitat i el compromís personal és necessari però no suficient. Per a una resolució total del conflicte es fa imprescindible la plasmació col·lectiva d'aquesta voluntat d'acarar el conflicte i transformar-lo utilitzant actituds valentes, coratjoses i intel.ligents. Es fa imprescindible entendre que aquest conflicte és el repte que se'ns ofereix i que hem de saber superar per créixer com a poble cap a un nivell més elevat de llibertat. L'organització col·lectiva que assumeix aquesta responsabilitat històrica ja existeix. Es CATALUNYA ACCIO. Ara és l'hora de passar del compromís individual al col.lectiu per fer units el pas definitiu cap a la LLIBERTAT. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

La llengua és l'ànima del poble català. Per això, els que se n'han autoproclamat enemics la volen destruir. La qüestió de la llengua no es pot descontextualitzar de la situació de submissió en què vivim com a nació. Des de fa centúries, l'estat espanyol amb tots els seus col·laboradors interns ha emprat les armes, les lleis, el joc polític, la diplomàcia per a dur a terme una política sistemàtica que va més enllà del pur colonialisme, caracteritzada per dos trets que patim d'una manera escruixidora: l'espoliació econòmica i la colonització/substitució lingüística i cultural. Aquesta política estatal té com a objectiu final la nostra desaparició com a poble. I la llengua n'és la pedra de toc. Per això tanta ràbia i tenacitat. El poble català pateix una malaltia gravíssima: la submissió a Espanya. Tots els remeis que s'han assajat fins ara (encaix amb Espanya, autonomies, temptejos federalistes) han resultat clarament infructuosos i inefectius. Només han anestesiat i han empitjorat la situació. S'ha fet evident que l'única solució és la superació d'aquesta submissió. Aconseguir ràpidament la llibertat a travès de la Independència és l'única garantia de la nostra pervivència com a poble. Un poble que farà de la seva llengua pròpia, com fan d'altra banda tots els pobles lliures al seu territori, la llengua oficial i única de la vida pública, en tots els àmbits: educatiu, judicial, comunicatiu, laboral, etc. Catalunya Acció té la claredat mental per fer el diagnòstic de la situació, té l'estratègia per a arribar a la Independència a curt termini (any 2014 aproximadament) i el coratge i la voluntat d'acarar el conflicte en què estem inmersos. Fem una crida a la dignitat! Fem una crida a tots els homes i dones sincers, intel·ligents i coratjosos per a anar convergint en aquest camí que fem cap a la llibertat i la plenitud! La llengua, el país i la llibertat et reclamen ! Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

La vida no és fàcil. Es plena de reptes tant a nivell personal com col.lectiu. A nivell col.lectiu, el repte més important que tenim plantejat és el de l'alliberament. Si hi volem donar una resposta adequada, una resposta que no només solucioni el problema sinó que faci la nostra vida més valuosa, cal fer-nos conscients i aplicar amb determinació les eines o tècniques que ens permetin experimentar i solucionar els reptes/problemes constructivament. Aquestes tècniques són elementals. La qüestió no rau en la dificultat de copsar-ne l'evidència i la necessitat, sinó en la voluntat de voler-les emprar, en la voluntat de fer-ne una disciplina a l'hora d'encarar i solucionar el repte que tenim entre les mans. Són: l'ajornament de la gratificació, la capacitat d'assumir responsabilitat, la dedicació a la Veritat i l'equilibri. Ajornar la gratificació. L'anima de l'esclau és aquella que no és capaç de postposar les gratificacions inmediates en funció d'un bé més gran. Es aquella que tolera els grillons amb l'excusa de tenir la panxa plena i les comoditats satisfetes. Es aquella que es valora tan poc, es té una estima tan baixa que no es creu ni digne ni capaç de suportar una autodisciplina que suposi renúncies a fi d'assolir l'objectiu més digne de la llibertat i la plenitud. Tants anys de submissió ha desenvolupat en el nostre poble aquesta ànima d'esclau que es pot copsar a tots nivells. Som incapaços de mantenir actituds de renúncia de consum de béns culturals que no estiguin fets en la nostra llengua per a forçar-ne la normalització. Ens empassem tot el què ens posen al davant. L'important és consumir, divertir-se, passar-s'ho bé, anar a l'últim crit en tecnologia. Tant és si fent-ho menyspreem la nostra pròpia llengua i l'enfonsem en el no res. També són ànimes d'esclaus la dels polítics catalans. Tenen tan poca fe en aquest poble, l'estimen tan poc que tenen la poca vergonya de permetre'n l'espoliació fiscal i la colonització cultural sense dir ni piu. I tot sovint justificant-ho, només per anar sortint del pas a empentes i tombarelles, sense tenir una perspectiva a llarg termini que contempli la plena dignitat del poble català. Un autèntic procès d'alliberament ha de començar per capgirar en cada un de nosaltres aquesta actitud d'esclau que es basa en una baixa autoestima. Qui es valora és capaç de les renúncies i la disciplina que calgui per assolir el bé més elevat. No s'acomforma amb les engrunes, com diu el poeta, vol el pa sencer. Vol tot el que conforma la seva dignitat humana, de la qual la llibertat n'és el bé més preuat. I hi posa tots els mitjans per aconseguir-ho. Capacitat d'assumir responsabilitat. Cap problema no pot solucionar-se fins que l'individu, cada individu, assumeix la responsabilitat de solventar-lo. Quan culpabilitzem l'altre: en el cas català, els polítics, l'estat, els mitjans de comunicació com a responsables del problema i ens neguem a fer-nos-en responsables, el problema persisteix. La dificultat que tenim per acceptar la nostra responsabilitat en el procès d'alliberament descansa en el desig d'evitar el dolor i la lluita contra la inercia que comporta actuar amb coherència amb aquesta responsabilitat. Un cop acceptada la pròpia resposabilitat, ja no pots criticar i espolsar-te les culpes. Has d'actuar, has de dedicar-hi temps i esforços i això sovint fa mandra. Eric Fromm ja deia que en intentar evitar el dolor de la responsabilitat, el que la gent intenta és escapar-se de la llibertat, perquè la llibertat és un exercici de responsabilitat. Aquesta tendència a evitar la responsabilitat genera un problema psicològic molt estudiat i que constatem en la nostra gent: un sentiment de desesperança, de por, una íntima convicció de ser incapaç de canviar les coses. Ens sentim impotents perquè hem renunciat i hem cedit el nostre poder. Un pas essencial de l'alliberament és, doncs, recuperar el nostre poder a través de l'exercici de la responsabilitat. Aquest exercici ens confirmarà la nostra vàlua, ens obrirà noves perspectives que ens faran conscients que som generadors de canvi. Esdevimdrem actors i no víctimes desolades. Deixarem de ser un llast. Hem de gravar a la nostra consciència les paraules atribuïdes a Elridge Cleaver: " Si no ets part de la solució, llavors ets part del problema". Servir la Veritat. La veritat és la realitat. I no em refereixo només a la realitat que podem captar amb els sentits, canviant i que ens mostra sempre noves perspectives, sinó a la naturalesa mateixa de la realitat en el sentit més profund. Una realitat que en tots els seus vessants: material, humà, històric.., es mostra sempre amb una contínua voluntat d'aixamplar els límits, d'assolir noves possibilitats. En aquest context de la naturalesa última de la Realitat, qualsevol opressió és una aberració i un repte alhora. Una aberració que nega i impedeix la manifestació joiosa d'un aspecte de la Realitat (sigui un home, un poble..), i un repte perquè en la seva superació, la persona o el poble implicat viu un procès de creixement, de maduració, de renaixement. Treballar i comprometre's per la llibertat del nostre poble és, doncs, una resposabilitat ontològica. Es un compromís amb l'essència de l' Esser i, per tant, dels éssers. Una exigència d'expansió contínua de la consciència, una superació dels límits que ens ancoren a qualsevol dependència malaltissa,contrària a la voluntat última de la Realitat, a la voluntat última de tots i cada un dels éssers. L'equilibri. L'equilibri és la disciplina que ens dóna la flexibilitat necessària per sortir-se'n d'una manera exitosa en qualsevol esfera de la vida. Cal trobar l'equilibri per saber com has de dir i fer les coses, i quan les has de dir i fer. La flexibilitat ens diu com saber tractar les qüestions sota diferents angles en diferents moments, i també com fer coincidir el temps i la situació adequada amb la manera més idònia d'expressar la idea que vols comunicar, sense distorsionar ni encongir el missatge o l'acció. L'alliberament del poble català no és un problema merament polític. Si volem que el fruit de la independència sigui una renovació i una plenitud en tots els àmbits hem de posar-hi les bases a partir de la transformació personal. Incluir en el nostre bagatge i en el nostre comportament quotidià les tècniques que he intentat esbossar, farà més clar i imparable el camí cap a la llibertat, i el que és més important, en garantirà uns fruits abundosos. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Vivim uns moments convulsos. El desengany es va ensenyorir de bona part del poble català després de les eleccions i els pactes post-electorals del novembre. S’havia perdut un Nord feblement albirat. El desànim i la confusió es van instal·lar en molts cors i en moltes ments. Analitzant la paraula desengany, ens adonem que significa «sortir o alliberar-se de l’engany, d’un fals concepte o idea». Com a poble, havíem cedit la solució de les nostres aspiracions col·lectives a uns partits polítics, que tot i haver-se mostrat clarament inútils, encara ens resistíem a deixar de banda. Vivíem en un engany. I quan la il·lusió, l’engany, el què esperàvem que fos, s’esmicola, només ens queda l’evidència de com n’hem estat d’il·lusos. T’omple un desànim profund perquè t’adones que els qui es diuen els representants del teu poble són uns grans farsants i no faran res per a la seva llibertat i plenitud. T’adones que la responasabilitat és a les mans, al cor i al cap de cada un dels qui estimem aquest poble. I adonar-se d’aquesta responsabilitat ha creat primer un gran desassossec, perquè ens obliga a treure de cada un de nosaltres tot el millor per servir l’ideal de la llibertat. Ens obliga a deixar de ser espectadors i esdevenir actors de primera línia. Ens obliga a arraconar les nostres postures còmodes i assumir la tasca que ens correspongui. Adonar-se d’aquesta responsabilitat ha generat també immediatament unes enormes energies creatives que havíem mantingut adormides en delegar les nostres aspiracions legítimes com a poble, en uns quants «professionals». Aquestes energies creatives soterrades, ara estan emergint en forma d’actituds clares, de consolidació de projectes que es basen en allò que hem defugit durant tants anys: l’autenticitat. L’autenticitat que només es pot trobar anant cap al centre de cada ésser. En el cas que ens ocupa, anant cap a al centre de l’ànima del nostre poble. Aquesta autenticitat passa per assumir clarament la nostra catalanitat. Ja n’hi ha prou d’enmascarar-la i dissimular-la perquè no faci nosa a segons qui!. Passa per dir ben alt que volem tornar a ser un poble lliure, que es pugui relacionar en igualtat de condicions amb els altres pobles del món. Passa per crear la nostra pròpia dinàmica d’alliberament. Ser nosaltres els creadors de la nostra realitat. I ja no acceptar més les realitats esquifides, les pelleringues lingüístiques que ens permeten i que fins ara hem acceptat com esclaus. L’autenticitat passa per tenir la convicció que treballar per la llibertat i la plenitud del poble català és just i necessari perquè esmicola l’opressió i la mentida de molts segles. En definitiva, l’autenticitat passa per ocupar sense complexos i amb la dignitat que ens correspon el nostre lloc en el món com a catalans lliures. Aquesta llibertat no ens l’ha de donar ningú ni cap institució. La llibertat l’hem d’exercir cada un de nosaltres en cada un dels nostres actes. Reptant cada proposta de submissió política. Plantant cara a la colonització i substitució lingüística. Cercant les respostes més genuïnes i imaginatives al centre del nostre ésser. Deixant clar que ja no claudicarem més. Que volem ser qui som, com a poble, sense entrebancs ni llasts.

I és aquest exercici tossut de la llibertat i la plenitud en les coses quotidianes el que possibilitarà la regeneració i el trencament de les cadenes que ens han posat i hem consentit. I el que farà que el món, en un termini no gaire llarg, ens reconegui com un poble lliure. Si sabem utilitzar el desengany creativament, l’energia que fins ara havíem invertit en les nostres il.lusions (o enganys) s’allibera i la podem redirigir cap a perspectives noves i més elevades. Això ens permetrà contactar energies inèdites, creant noves i insospitades relacions i possibilitats. És un repte enorme. Però només en els reptes difícils, quan s’actua intel·ligentment i amb coratge, es forgen els grans homes i els grans pobles. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Des de Catalunya Acció propugnem que no pot haver alliberament real dels Països Catalans sense una regeneració moral i política. Una emergència a l’escena pública dels homes i les dones que han estat capaços de superar la confusió creada per l’enorme mentida i manipulació a què estem sotmesos com a poble. Una mentida que, quan no pot utilitzar la força bruta de les armes, es disfressa de llei, de drets individuals, que empra paraules nobles com unitat o universalisme per amagar la voluntat de destrucció del nostre poble. Una mentida que cerca per tots els mitjans que visquem la colonització cultural i lingüística que patim com un fet desitjable del progrés. Tota la confusió engendrada per aquesta mentida només té un objectiu: fer-nos perdre la força que neix de la certesa d’allò que és just. De fer-nos un poble feble i il.lús que vagi acceptant sense dir ni piu tot allò que ens va diluint. Iniciar aquesta regeneració política i moral és donar veu als homes i les dones lúcids que s’adonen d’aquesta mentida-trampa que va matant l’esperit del nostre poble; és donar veu als homes i dones que s’han compromès a desemnascarar, i a dir amb veu clara, que qualsevol colonització és malèvola, i que l’autèntica pau i harmonia de la humanitat no s’aconseguirà fins que tots els pobles no ocupin el seu lloc en el món i expressin en plenitud els seus trets culturals i creatius més genuïns. La regeneració moral és afirmar que la persona ha d’estar al servei del poble en el qual viu. I que si no vol comportar-se com una cèl.lula d’aquest organisme, col.laborant en l’expressió de la seva plenitud, esdevé patològica i creadora de caos, d’inharmonia. Es a dir, que això és el què passa en els processos de colonització, quan individus d’un poble i cultura específica volen enquistar-se en un altre cos social i continuar mantenint les funcions de l’organisme, cultura o poble d’on provenen. La regeneració que propugna Catalunya Acció va indestriablement lligada a l’audàcia, la intel.ligència i el coratge. L’audàcia i el coratge per plantar cara a la mentida i als mentiders, desenmascarant-los, i la intel.ligència per a traçar amb claredat el camí que ens porta cap a l’alliberament, i alhora saber preveure i neutralitzar les forces antagòniques que ens anem trobant al llarg del camí. Aquest procés de regeneració exigeix gent valenta, conscient i amb una infinita voluntat de servei. Catalunya Acció és la llum que crida a tots els homes i dones de cor generós, mirada clara, intel.ligència esmolada i voluntat indomable a unir-se a aquest projecte de regeneració moral i polític que, no ho dubteu, ens porta sense aturador, cap a la LLibertat. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció