Nietzche va entendre i exposar en un llenguatge provocador i avançat al seu temps la sacralitat de la manifestació de l'Ésser en l'individu. El que ell anomena el superhome no és res més que l'emergència de la nova consciència, una consciència que supera la limitació humana engendrada pels poders que ens volen immersos en la polaritat i que ens afebleixen en propugnar la repressió d'allò titllat de dolent. Nietzche preconitza l'home integral, rodó, expressió de totes les potències. I per tant, l'home compromès que entén que la llibertat implica sempre la responsabilitat d'ordenar, de superar l'oposició i assolir l'harmonització de totes les potències físiques, psíquiques i espirituals al servei del conjunt. Sense reprimir.
El tot es manifesta en cada part. L'home és un univers. Aquesta manifestació magnífica de la plenitud de l'Ésser en cada individu que la nova consciència posa en evidència, no és, però, tot el dibuix. Aquesta expressió íntegra de l'Ésser en cada manifestació individual s'expandeix cap a nivells més amplis.
Les nacions, la humanitat i l'univers són manifestacions de l'Ésser, en les quals cada part més elemental s'integra i serveix a la superior per configurar un organisme còsmic, seguint la llei " Tal com és a dalt, així és a baix". L'individu, la nació, la humanitat i tot l'univers són expressions sagrades de l'Ésser, però allò cabdal, i que cal recordar perquè és continuament transgredit, és que en aquest organisme còsmic,
les unitats més elementals han estat dissenyades per posar-se al servei de les unitats naturals més complexes. L'individu, doncs, ha de ser un element al servei de la integritat i harmonització de la nació on viu, la nació ha d'estar al servei de la humanitat... I aquest servei no es pot fer efectiu si l'individu i la nació no s'han fet conscients de la seva plenitud i l'han fet efectiva.
Aquesta veritat tan evident, però sistemàticament transgredida per part dels estats que ens colonitzen, és corroborada per la física quàntica que demostra que una partícula elemental com l' electró-l'equivalent a l'individu, en el camp de la física-, "mostra diferents propietats- partícula, ona, o una propietat intermitja- en funció del context ambiental en què es troba", tal com explica el Dr. D. Bohm en el seu llibre "wholeness and the implicate order".
Aquesta llei d'adaptació de la partícula elemental a les característiques del camp on es troba, que en la física és observable com expressió de la naturalesa de la realitat, i que s'hauria de traduir en el camp social, en la integració/adaptació de l'individu a la nació on viu, és vulnerada per les actituds colonitzadores que desintegren la nostra nació tant superestructuralment com per la base amb polítiques com la legalització, i posem un exemple significatiu, del bilingüisme que afavoreix que els individus en lloc d'integrar-se a la nació, n'esdevinguin elements desharmonitzadors i destructors.
Les aberracions que s'estan cometent contra la nostra nació són de fet un sacrilegi contra el disseny de l'univers, són un intent de prostituir la bellíssima Realitat, de la qual en som expressió. L'opressió contra una nació, la voluntat de liquidar-la, és una sacrilegi tant, per no dir més gran, que l'opressió individual. La superació d'aquesta situació i la consecució de l'alliberament, condició necessària per retornar-nos la plenitud i la possibilitat de servei, exigeix un canvi polític radical, però no només això. Va molt més enllà de la política i implica, de fet, un canvi de consciència.
La creació d'una nova realitat exigeix forçosament l'emergència d'una consciència que se sàpiga portadora d'aquesta realitat, perquè en última instància, allò que experimentem en la nostra vida és allò que vivim en la nostra consciència.
No podem articular una nació lliure si no som lliures. Nietzche, Goethe, tots els grans homes ens ho diuen del dret i del revés: per tenir, per gaudir de qualsevol cosa, primer has de ser.
La construcció d'una nació lliure només pot ser liderada per homes de consciència lliure que evidenciïn amb els seus actes, les seves paraules i les seves actituds aquesta llibertat. Es d'una ingenuïtat malaltissa esperar que aquells que han demostrat una continuada connivència amb l'estat i una claudicació submisa als límits que se'ns imposen, siguin els artífexs de la nova Catalunya lliure. Es com demanar peres a l'om. La consciència de l'esclau que es conforma amb les molles de la seva heretat, mai pot engendrar llibertat. En això, com en moltes altres coses, la saviesa popular és taxativa: d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.
Si hom no hi sucumbeix, totes les situacions difícils esperonen l'emergència de qualitats, recursos adormits i noves perspectives que conformen, a la pràctica, un eixamplament de la consciència.
El repte, doncs, que ha suposat i suposa per a la nostra nació la submissió als estats espanyol i francès, històricament hostils a Catalunya, i decidits a fer-nos desaparèixer, desvetlla cada vegada en més homes i dones aquesta nova consciència que sap amb certesa que la llibertat no es pidola.
Hi ha un ancestral llei espiritual que diu que hom només té allò que dóna, que transcrit en un llenguatge més actual diria: hom només té allò que expressa. Es expressant allò que vols, que ho tens. Ningú t'ho pot donar. Som els amos de la nostra plenitud. I això vol dir, exercir-la en tots els àmbits.
L'home que té la clarividència d'entendre això, deixa de ser esclau. Es posa dret i esdevé l'autor de la seva vida individual i col.lectiva, perquè sap que allò que vol veure en el món, és allò que ha de viure en la seva vida. Només ell és, en darrera instància, el creador de la seva realitat. L'home que no és capaç de percebre aquesta veritat, és esclafat per les situacions hostils i difícils, i esdevé més esclau, més mesquí. Esdevé un pidolaire d'allò que ja és seu pel simple fet d'existir.
L'home i el poble que no és fa càrrec amb dignitat i orgull de la seva herència nacional per portar-la a la plenitud, sinó que només pidola les engrunes d'allò que li correspon de ple dret, tan sols desperta el menyspreu d'aquells que l'oprimeixen. I no podrà assolir la llibertat mentre no trenqui les seduccions i els lligams que el mantenen esclau.
Els homes que encarnen la nova consciència nacional emergent han de tenir, doncs, la lucidesa tant de veure amb precisió el dibuix de l'heretat que els ha estat encomanada i que han de plasmar en la realitat material, com de discernir els errors que ens han portat a la situació actual, i que es podrien resumir en la ingenuïtat immadura i la feblesa de caràcter de les classes dirigents, que han pressuposat que el pacte amb el colonitzador ens podria retornar una part d'allò que ens correspon, sense adonar-se que en acceptar el paper de comparses traïen la seva funció de líders.
Aquest terrible error de no posar-se dempeus per retornar-nos allò que és nostre, tot foragitant els usurpadors, i que neix de la por que en posar-te dret et decapitin, és propi de la consciència d'esclau que prefereix viure en la misèria espiritual i material, abans que assumir el risc de plantar cara a una situació injusta i denigrant pel nostre poble. Aquesta vella consciència de l'esclau esporuguit i temorenc és la que ens ha portat a la situació agònica que vivim. I mentre aquesta vella consciència continuï instal.lada als centres de poder del nostre poble, ens condemna irremissiblement a enfonsar-nos més i més en la decadència.
Els homes que encarnen la nova consciència i que se saben cridats a forjar el futur de la nostra nació, que se saben hereus i responsables d'un llegat espiritual, cultural i lingüístic de primer ordre, ja s'han posat dempeus, amb la ferma decisió de restituir-nos allò que ens correspon, i no vendre's per un miserable plat de llenties. Ens hem aixecat per retornar-nos la dignitat, per deixar enrere els cants de sirena de la feblesa i l'esclavatge i recuperar la nostra veu, emmascarada durant tants segles per una veu estranya, amb la convicció que aquesta és l'única actitud que ens restituirà la nostra heretat. En darrera instància, el que s'està manifestant en aquests homes i dones és l'esperit d'un poble mil.lenari que sap arribada la seva hora, després de segles d'emmudiment forçat, i que alena amb una energia inusual perquè cerca transformar la vella consciència d'esclau en la nova consciència d'home lliure, noble i valent, que reconegui la seva vàlua i decideixi assumir el paper que li pertoca en la història.
Si som fidels a aquesta força interior, res no podrà impedir que ens restituïm la llibertat i la plenitud perdudes, perquè en ocupar el lloc que ens correspon com hereus legítims de la nostra nació i assumir la consciència que li correspon, tot l'Univers saltarà de goig i se'ns aplanaran els camins per a assolir l'objectiu que ens ha estat encomanat: l'alliberament històric de la nació catalana.
Quan l'esperit, manifestat en aquesta nova consciència, s'erigeixi en el centre director de la nostra vida col.lectiva, totes les potències que l'integren, s'harmonitzaran i es posaran al servei les unes de les altres. S'instaurarà la meravellosa capacitat de no negar res de si mateix, redimint-ho tot i afirmant-ho tot, imprimint a la vida nacional un estil fort i decidit.
Quan el nostre poble descobreixi que el nostre tresor no és altre que allò que manifesta la nostra ànima: el caràcter, el pensament, la llengua pròpia, entendrà que només la immersió en la pròpia ànima li obrirà les portes a l'espai d'on provenen totes les potencialitats: l'espai espiritual.
Pretendre entrar en aquest espai interior per un altre camí que no sigui el propi, només demostra confusió i feblesa. Com diu Nietzche dels qui reneguen de la pròpia ànima col.lectiva, "no deixa de ser cert que practicar una jardineria acultural és el seu estil de cultivar l'única jardineria de què són capaços".
Un poble que sigui capaç de descobrir el seu propi tresor, " és un poble que ha superat els seus lligams, que ha aconseguit remuntar la seva decadència i que de nou és capaç d'insuflar la vida més potent en totes les seves manifestacions". Quan la nostra nació arribi a aquest estat de maduració psíquica i espiritual, haurà arribat l'hora de la creativitat, De la plenitud. Del nostre renaixement. L'hora en què les grans obres de la literatura, la filosofia, la ciència, la música i l'arquitectura brollaran a dojo, com un regal dels Déus als pobles i als homes que, encarant totes les dificultats, han sabut trobar el seu propi camí.
Es per això que ens cal instaurar aquesta nova consciència que ens portarà sense dilació a la independència. Per poder fer festa en la joia del nostre ésser nacional, per tornar a viure, i cantar, i respirar amb tots els nostres porus l'aroma "d'aquest esperit que ens aguanta" i que vol jugar al joc de la plenitud amb el nostre poble.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció
