La nostra consciència determina el nostre món.(1)

Per això qualsevol transformació exterior que no neixi d’un canvi de consciència, acaba degenerant i retornant, sota formes potser diferents, a la mateixa manera de fer que es volia superar.

Es cabdal entendre que el moment històric que viu la humanitat, i de manera especial la nostra nació, és el del col.lapse de la consciència humana”racional”. Aquesta consciència que cerca la felicitat, l’abundància, el benestar…. a l’exterior, a través del poder, la manipulació i l’abús tant de la Naturalesa, de l’home, com de les nacions, està tancant la seva etapa. Aquesta consciència que ja ha col.lapsat, ha assolit d’una banda l’objectiu per al qual havia emergit: refinar la ment i la personalitat humana a fi de fer-les aptes per a la tasca a què s’han d’encarar en la nova etapa que s’està obrint davant nostre, i de l’altra, ha mostrat amb una cruesa irrefutable que la dualitat i la concepció de la realitat que engendra, basada en la separació, l’enfrontament i el domini conté implícits els seus propis límits i la seva destrucció.

Només quan deixem d’identificar-nos amb els paràmetres que encotillen la nostra consciència, permetem que aquesta s’eixampli i ens mostri dimensions noves, que creen una nova percepció del món, una nova Realitat.

La cotilla que la nova consciència que s’albirà s’està traient de sobre és la identificació unilateral amb la ment i amb els sentits. De la mateixa manera que en tots els esglaons evolutius, cada regne ha refinat uns instruments de percepció que l’home ha recapitulat i ha posat al servei de la ment racional, ara ens obrim a una era en què s’estan desvetllant, cada vegada en més homes i dones, nous instruments de percepció i coneixement. Instruments que dirigeixen i obren la mirada cap al món interior. L’espai subtil, profundament real. El cor de la Realitat.

Aquesta nova consciència integra tots els instruments refinats en etapes evolutives anteriors, i ens obre a una visió de la Realitat diferenciada, ordenada, integrada, harmoniosa i sagrada. Una Realitat que es desplega sota un designi que, un cop copsat, només podem admirar i servir.

Una Consciència que, com diu Aurobindo, “ empra l’individu com a centre i instrument i la col.lectivitat com a condició i com a camp” (The Life Divine p.19)

L’home en què aquest canvi de consciència ha arribat al seu punt crític, experimenta una reavaluació en els símbols de la seva consciència, no en un, sinó en tots els camps simbòlics, que resulten en una revolució del seu ser interior, i, a través de l'interior, de la seva vida exterior. I aquest home esdevé instrument conscient i voluntari dels organismes(camps) més amplis dels quals ell se’n sent cèl.lula integrant, i dintre dels quals troba la seva compleció: la família, les nacions, la humanitat, i més enllà, com apuntava Teilhard de Chardin, “un organisme còsmic” que l’home només pot copsar amb la visió i l’escolta interior, els intruments de coneixement que estan madurant en l’eclosió d’aquesta nova consciència.

La nació catalana ha estat pionera en anteriors canvis de consciència històrics. La nostra Edat Medieval fou madura molt abans que a la resta d’Europa i forní un segle d’or enlluernador. L’eclosió humanista i renaixentista, tot i que silenciada, esclatà primerenca a casa nostra amb homes de la talla d’un Cristòfor Colom, que la història oficial encara ha de restituir a la nació catalana, i de tants d’altres que aquesta nova consciència rescatarà de la confusió en què la mentida els ha condemnat.

Només una nació madura podia suportar i havia de patir aquests segles de negació, de colonització, de nit fosca de la nostra ànima nacional, sense perir. Tant sofriment no ha estat casualitat, no ha estat en va. Ha estat el ferment necessari, l’alquímia dolorosa que l’ànima de la nació havia de patir per a poder emergir, ara, al caire de la Nova Era, madura, en comunió íntima amb l’Esperit de la Pàtria.

Hi ha una massa del nostre poble que viu distreta, immersa en els tràfecs quotidians, doblegats els genolls davants els poders que sotmeten la nostra nació, i no és capaç de percebre els dolors de part que sacsegen la Pàtria, i dels quals el preludi de la Independència que vivim, n’és part. Uns dolors dels quals n’emergirà molt més que la independència política, l'eclosió d’aquesta nova consciència.

Però hi ha una resta que està atenta, vigilant, bategant ja amb aquesta nova consciència ordenadora, íntegra i integradora, sacralitzadora, que fondrà com el sol fon el glaç el caos, la mentida, la usurpació, la colonització, la traïció que ara campa amb cinisme prepotent a l’ampla de la nació. Una nova consciència que superarà la primitiva i caduca “unitat uniformitzadora” a la qual les forces involutives ens volen condemnar, i farà quallar la unitat integradora on l’autoexpressió original i diferenciada de tots els éssers, cada un al lloc que li pertoca, engendrarà organismes vius i dinàmics en continu refinament i harmonització, i on l’exercici lliure de la pròpia funció, l’expressió de la pròpia plenitud, serà el veritable servei al conjunt.

I és com a heralds d’aquesta eclosió que s’albira, que els afanys i la lluita per l’alliberament de la Pàtria catalana esdevé una tasca sagrada que malhauradament al món independentista li costa verbalitzar, però que cada cop més homes i dones del nostre poble intueixen. Es una empenta, una visió interior que es va fent diàfana, en la qual la llibertat i la plenitud personal només assoleixen el seu ple sentit dins la llibertat i la plenitud de la Pàtria i dins la llibertat i la plenitud de la humanitat sencera.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció


(1)Per consciència entenem una capacitat evolutiva que emergeix del subconscient i es manifesta en un primer estadi a través de sensacions, de percepcions físiques i materials, s'expandeix després cap al mental tot incloent el bagatge històric, cultural i ètic que ens ha modelat, les creences profundes que dicten les nostres actituds, la capacitat d'aprendre de les experiències que sacsegen i qüestionen les nostres certeses, els graus d'identificació que hom té amb les pròpies percepcions; i s'obre en una fase posterior més enllà de la ment cap a un principi més profund, cap a un ordre més perfecte que el físic i el mental.

Cada nivell de consciència forneix uns instruments de percepció que determinen una visió del món. Durant amplis períodes d'evolució, en els quals s'hi inclou encara gran part de la humanitat, la identificació inqüestionada amb l'experiència que proporcionen els instruments de percepció, propicien la confusió de considerar el món que es percep com la realitat, quan de fet és només una manera de copsar i interpretar la realitat.

Per a fer-ho entenedor, imaginem-nos un parc on hi ha plantes, insectes, animalons diversos, gent passejant amb gossos i un home assegut en meditació profunda. Cada un d'aquests éssers ha desenvolupat uns instruments de percepció lligats intrínsicament a la funció que desenvolupen i que li fan percebre uns paràmetres concrets de la realitat. El món que percep la planta es basa en les sensacions: claror, humitat, tendresa..., els insectes perceben amb uns sentits especialitzats per a afavorir les seves funcions dins la natura i la vida de grup: les abelles, per exemple tenen desenvolupada la “visió” de proximitat, per afavorir la vida dins del rusc. Els gossos, tenen els sentits “instintius” gust, olfacte, més desenvolupats que, per exemple, el visual. El seu món és, doncs, bàsicament un món d'olors. L'home ha integrat tota l'escala de percepcions del món mineral, vegetal i animal, i ha incorporat als sentits, l'ús de la ment, que li permet interpretar els paràmetres rebuts a través d'aquests sentits. En cada un d'aquests éssers el món es fa més ampli i complex, però es mou encara a l'epidermis de la realitat. S'ha passat de la sensació a la percepció instintiva , fins a la interpretació mental. Però és això la realitat? Si ho preguntem al meditador, ens dirà que els sentits i la ment ens donen només la fenomenologia de la Realitat, però que hi ha un nucli essencial, intrínsec en tot fenòmen i comú a tots ells, que es capta intuïtivament i experimentalment i que s'esmuny dels esforços de la ment, precisament perquè les eines que en possibiliten l'experiència no són en l'àmbit dels sentits físics ni del mental. Són sentits interiors subtils. Uns sentits que amplien dramàticament la percepció de la Realitat, que la mostren integrada, sencera i integradora. I que en permeten copsar la intencionalitat.