“Els veritables obscurantistes són aquells que de les llums de colors en componen la llum blanca fonamental” Goethe

És evident que, per superar aquest cul de sac fatal en què estem atrapats, cal que tots aquells que ja han saltat del carro de la “morta” i s’han encarat decididament cap a la consecució de la independència, bandegin personalismes i partidismes i construeixin la “unitat” que el nostre poble reclama.

Però, quins dels potencials implicats s’han plantejat, amb rigor, com es construeix una “unió” fecunda i quins són els factors i les actituds que en garanteixen l’èxit?

Estem immersos en una inèrcia de pensament que estrafà la concepció d’“unió”, tot fent-la sinònim d’assimilació, d’aglutinament amorf. El mot “unitat” ha esdevingut, de facto, un sinònim “d’unitarisme”. Aquest emmascarament és fruit directe de la nostra experiència històrica i psicològica que ha emprat equívocament la paraula”unitat” allà on s’estava experimentant “l’unitarisme”, o sigui, la destrucció de les individualitats, personals o col·lectives, en benefici d’un únic poder, sovint imposat.
La història en va plena d’imperis que, en nom de “la unitat”, han desencadenat autèntics processos fagocitaris on una nació n’ha destruït i n’ha sotmès d’altres per a engreixar-se i fer-se monstruosa. El grup nacional no dominant s’ha vist sotmès a la dissolució, mentre “les dretes” i “les esquerres” que aparentment polaritzen la història, es dibuixen com a “anècdotes” puntuals en un model més ampli.
En aquest context continua plenament vigent la vella idea que per unir-se en un grup, partit ... cal amuntegar-se i dissoldre’s dintre d’unes sigles, fent inevitable la massificació i la depauperació progressiva de la societat que hi està sotmesa.
La por i, el seus inevitables corol·laris, la violència i la manipulació física i psíquica, esdevenen els trets característics d’aquesta manera primitiva i poc madura de concebre “la unió”.

La mentalitat “unitarista” empobreix el conjunt i el porta a l’autodestrucció en no entendre ni la funció de catalitzador que ha de tenir l’objectiu comú, ni el paper enriquidor que ha de jugar cada una de les parts, ni com el paper del lideratge s’imposa de manera natural en qualsevol procés d’unió saludable.
I tampoc no entén que qualsevol “unió” sorgida sota els vells paràmetres ha de fracassar perquè és incapaç de fomentar una actitud de confiança mútua i de valoració respectuosa de l’altre. El possible “aliat” és percebut com una crossa que et permet fer-te més gran quantitativament, però, alhora, és una nosa, un perill potencial que cal neutralitzar, tot diluint-lo, dintre d’aquest magma que en diuen “unió”.

Aquest model ha dominat la història fins als nostres dies, i malgrat que ara es mostri més prepotent que mai, està tocat de mort. Es un exemple fefaent que “abans de la tempesta s’alça impetuosament per última volta allò que després ha de quedar llargament humiliat en el fang”.

Signes inequívocs provinents tant de la nova percepció de la realitat que va dibuixant la ciència, com de la mateixa dinàmica psicològica i històrica assenyalen l’emergència d’un nou paradigma on la unió es concep a partir de la integració d’elements diferents que treballen coordinadament, en xarxa, en benefici de tot el conjunt, en un context de confiança i acceptació profunda, agraïda.
En aquesta nova concepció emergent, la configuració de la unitat reconeix el valor de la individualitat humana i nacional com un factor fonamental. Com més ric és cada individu, més ric és el conjunt.
La lliure responsabilitat d’integració substitueix la submissió, que s’ha comprovat empobridora i distorsionadora del benefici comú.
És un paradigma on cada individu i cada nació han d’ocupar el seu lloc i assolir la seva plenitud per assegurar l’excel.lència del conjunt.
Es perfila una realitat orgànica, on les qualitats de cada individu, posades de manera natural al servei del conjunt, acaben revertint, incrementades, en benefici propi.
És el paradigma de l’organisme sa.
Aquesta concepció post-històrica de la unió, retroalimenta un ambient de confiança que incentiva les qualitats existents i permet l’eclosió de qualitats adormides i insospitades que només poden desenvolupar-se en un context d’aquestes característiques.
És a través d’aquesta unitat integrada que l’home, les nacions i la humanitat desplegaran la seva nova etapa evolutiva, mostrant capacitats mentals, psíquiques i sensitives, ara encara embrionàries.

En el vell paradigma històric, convulsament agònic, el tot mai no arriba a ser la suma de les parts, perquè hi ha una dinàmica contínua d’assimilació i destrucció. En el nou paradigma que estem fent emergir, el tot és sempre més que la suma de les parts perquè la cooperació i la interacció crea una nova realitat rica i dinàmica.

La construcció de la unitat que demana el futur immediat implica la superació del concepte uniformitzador i assimilador tan estès encara avui a casa nostra, i la seva substitució per la del concepte d’unitat integradora.
És cert que el poble català reclama i necessita la unió, però cal que entenguem que la frontissa històrica en què la independència de Catalunya està cridada a consumar-se, exigeix no caure en l’error de repetir anacronismes històrics.
Només la integració de les diverses sensibilitats independentistes, la seva coordinació al servei de la nació i l’emergència natural de lideratge que propiciarà, farà possible una força potent i imparable que alliberarà el nostre poble de les grapes de la històrica unitat castradora dels imperis espanyol i francès, i la catapultarà cap a una experiència integradora i regeneradora, cap a un model post-històric.

Tindrem tots els actors implicats la lucidesa d’assumir la responsabilitat que se’ns demana?
Serem capaços de fer aquest salt qualitatiu en la manera de concebre i construir la unitat que els temps exigeixen?
Qui quedi ancorat en els vells models regits per la por i la desconfiança s’autoexclourà del procés en negar la llavor de futur que vol germinar al si d’aquest nostre poble.

La unió fecunda que portarà la nació catalana cap al seu futur la consumaran aquells que ja han saltat del carro de la “morta”, s’han girat definitivament d’esquena al vell ordre, i ressonant amb la visió vital i acolorida que s’obre davant la nostra nació, treballen decidits, des el cor, amb el cap i amb totes les fibres del seu ésser per fer-la possible.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció