En un article anterior parlava de l'enorme mentida en què vivim inmersos. Una mentida que ens confon i ens xucla la vida. Un aspecte cabdal d'aquesta mentida és la supressió que es fa del pensament genuïnament català. He hagut de descobrir, ja adulta, en Ramon LLull, Jaume Balmes, Batista i Roca, Fuster, Deulofeu, Pujols, i la llista podria allargar-se amb molts d'altres que encara no conec, tot i ser universitària. Els currículums escolars i universitaris negligeixen tot aquest nostre pensament que seria l'orgull i l'honor de països com Anglaterra o Alemanya, on als seus joves se'ls fa conèixer i llegir i se'ls ensenya a valorar els seus pensadors i literats. I on els periodistes i homes públics poden citar els seus clàssics perquè els coneixen i estan orgullosos de ser-ne hereus. A casa nostra, la mala fe i l'encarallotament dels polítics ha perllongat i ha portat a una situació excruciant el silenciament de la cultura pròpia que el franquisme havia imposat. Tots els "tics" de considerar de poca vàlua i per tant de passar per alt tot allò que és genuí i propi, encara que siguin profundament valuosos, han esdevingut norma. Estem profundament colonitzats. Les nostres autoritats ho promouen i ho permeten, dissimulant-ho amb eufemismes diversos, i molta gent ni se n'adona. Cal desemmascarar la mentida denunciant l'estafa que se'ns està fent. S'està soterrant l'ànima més genial i creativa d'aquest poble, la que ens entronca amb veu pròpia amb les grans tradicions universals, i es substitueix per una mediocritat esborronadora. Des d'aquesta article reivindico el pensament català i us recomano un gran desemmascarador, un pensador que a Anglaterra, França o EUA seria un número u, per l'agudesa del seu criteri, pel coneixement profund que demostra d'allò que parla i per la força que encomana. És en Carles Muñoz Espinalt, en el seu "Recull d'escrits", publicats per Muñoz Espinalt edicions. Acabo, tot esperonant-vos a comprar-lo, amb uns fragments extrets d'una conferència pronunciada l'any 92 titulada "Una desmoralització superable" i que sembla escrita per als nostres dies, tant pel context que retrata com per l'anàlisi, que, ara i aquí, ens assenyala amb clarividència la causa i la solució del problema.

Tenir capacitat d'inspirar confiança per a guanyar-se la voluntat d'altres persones a hom li reclama moral ètica, però també moral de caràcter. La moral d'un mateix depèn no sols de la clara virtut en el fer, sinó d'un tremp ferm. Per això, la millor i més entenedora definició dels mots desmoralització o desmoralitzar, la dóna el diccionari: "Privar de l'energia moral". Exacte, el desmoralitzat està com buit per dins, entre atordit i atuït, talment com si no tingués ni esma per a refer-se. Ara es palpa la desmoralització a cada cantonada i tothom treu a relluir la crisi. Què s'anuncia? Crisi en grec equivalia a la necessitat d'una decisió important. Una determinació molt resolutiva que demana, en primer lloc, empenta de caràcter. Si no hi ha prou empenta de caràcter, les decisions importants no es prenen a temps i aviat entra la sensació d'impotència i el neguit de no saber com sortir-se'n. Llavors sorgeix la desmoralització i el campi qui pugui. A Catalunya mateix, com que no es gosa plantejar-se un plesbicit per la Independència, veiem que tota la política queda reduïda a una permanent decepció que va d'un absurd a l'altre. En una de les darreres sessions del parlament català, el president del Govern, va dir que "havia acabat la paciència, però que havia anat a comprar-ne més". Tot allargant l'acudit, va ser una llàstima que no hi hagués cap diputat amb prou talent per preguntar-li: si en aquella botiga on havia anat a comprar la paciència també venien valentia, determinació i dignitat. No trobeu que ens escasseja? Com podem esmenar-ho? En primer terme hem d'estimular i formar nous dirigents que sàpiguen vestir una ètica adequada a l'evolució dels temps i que tinguin prou caràcter per lliurar-nos de la postmoralitat que tot ho abassega. Cada dia hem de ser més exigents amb els homes que ostenten càrrecs polítics. Com a mínim hauríem de fer-nos nostre el que deia a primers de segle l'eminent psiquiatre Domènec Martí i Julià, amb un clar sentit de la moral del treball: "Quan un català entra o vol entrar en la vida política, mireu abans de què viu: si és sabater, mireu si és un bon sabater; si és advocat, mireu si és un bon advocat i si és metge, mireu si és un bon metge, etc. , i tingueu la seguretat que si és un dolent sabater, o un dolent advocat o un mal metge, serà un dolent polític i per tant un mal representant de la cosa pública". Si gairebé cap dels dirigents polítics actuals podrien sortir ben parats de la prova, com voleu que no hi hagi desmoralització? Què ens queda? Afortunadament, els homes tendim a refer la nostra moral i a recuperar el to quan nous caps de brot abranden les consciències. Sí, podem superar l'actual desmoralització, però no serà pas possible dignificar-nos, si no partim de la premissa que mai no hi ha justícia ni ètica, si els dirigents són corruptes, curts de gambals o actuen d'esquena al poble.

Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

La lluita per la llibertat és una qüestió ontològica. El Ser, la Realitat, de la qual homes i pobles en som expressions camina inexorablement cap a la manifestació de cotes més elevades de llibertat i de consciència. La Realitat exigeix l'expressió en plenitud de cada una de les seves manifestacions. Quan hi ha energies, com en el cas del nostre poble, encarnades en persones i institucions que n'obstaculitzen l'expressió en tota la seva bellesa, es genera un conflicte que s'ha d'acarar indefugiblement si volem avançar en el camí de l'evolució, que és el camí de la llibertat. La situació de marasme en què estem inmersos ha estat ocasionada per la incapacitat per part dels nostres representants polítics d'acarar aquest conflicte, de denunciar clarament que hi ha una situació de submissió i opressió, i d'assumir l'exigència i el dolor que això comporta. Per motius històrics dolorosos, el conflicte ens espanta. I hem optat per la resposta infantil, ignorar-lo. I no ens hem adonat que defugint i negant el conflicte només l'enmascarem i l'augmentem. La confusió generada ha estat tan enorme que fins hi ha qui ens vol fer creure que no existeix. No acarar el conflicte augmenta l'opressió, perquè ens fa més febles. Cada vegada que una persona o un poble es neguen a acarar el conflicte que se'ls presenta, i no el solucionen, s'estan debilitant, perden el poder i una oportunitat meravellosa de creixement. Quin és l'instrument imprescindible per encarar els conflictes? La responsabilitat. Cal assumir la responsabilitat de cercar en primer lloc la Veritat, la clarividència d'entendre que qualsevol opressió és injusta i contrària a la Voluntat última de la Realitat. I cal assumir la responsabilitat d'actuar-hi en conseqüència, a nivell individual i col.lectiu. En un cas de conflicte com el que vivim no hi ha neutralitat possible. O ets part de la solució o esdevens part del problema. Si continuem ancorats en les actituds acomodatícies i covardes que ens han caracteritzat en els darrers anys som part del problema, i en som tant responsables com l'estat espanyol o la partitocràcia catalana. Si decidim reconèixer el conflicte, acarar-lo i respondre-hi amb la contundència i la coherència que cal, assumirem la nostra resposabilitat i podrem transformar-lo en una palanca cap a la llibertat. L'exercici de la responsabilitat ens transformarà de víctimes en creadors de la nostra realitat. Si no encarem el conflicte estem permetent que l'opressió augmenti. El desenllaç en serà la desaparició com a poble. Tot manllevant un concepte d'en Raimon Pannikkar, haurem generat amb la nostra covardia i la nostra irresposabilitat un avortament còsmic, un forat en la trama universal cap a la plena expressió de l'Esser/Realitat en totes les seves facetes (de la qual el poble català n'és una). L'alliberament genuí comença a nivell individual, amb l'exercici coherent de la responsabilitat aplicada a transformar el conflicte a través d'actes concrets que vagin trencant els lligams de subjecció que hem permès: emprar sempre la llengua catalana, consumir productes culturals catalans i/o en català, verbalitzar obertament la paraula llibertat i independència, comprometre's amb accions concretes.... La responsabilitat i el compromís personal és necessari però no suficient. Per a una resolució total del conflicte es fa imprescindible la plasmació col·lectiva d'aquesta voluntat d'acarar el conflicte i transformar-lo utilitzant actituds valentes, coratjoses i intel.ligents. Es fa imprescindible entendre que aquest conflicte és el repte que se'ns ofereix i que hem de saber superar per créixer com a poble cap a un nivell més elevat de llibertat. L'organització col·lectiva que assumeix aquesta responsabilitat històrica ja existeix. Es CATALUNYA ACCIO. Ara és l'hora de passar del compromís individual al col.lectiu per fer units el pas definitiu cap a la LLIBERTAT. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

La llengua és l'ànima del poble català. Per això, els que se n'han autoproclamat enemics la volen destruir. La qüestió de la llengua no es pot descontextualitzar de la situació de submissió en què vivim com a nació. Des de fa centúries, l'estat espanyol amb tots els seus col·laboradors interns ha emprat les armes, les lleis, el joc polític, la diplomàcia per a dur a terme una política sistemàtica que va més enllà del pur colonialisme, caracteritzada per dos trets que patim d'una manera escruixidora: l'espoliació econòmica i la colonització/substitució lingüística i cultural. Aquesta política estatal té com a objectiu final la nostra desaparició com a poble. I la llengua n'és la pedra de toc. Per això tanta ràbia i tenacitat. El poble català pateix una malaltia gravíssima: la submissió a Espanya. Tots els remeis que s'han assajat fins ara (encaix amb Espanya, autonomies, temptejos federalistes) han resultat clarament infructuosos i inefectius. Només han anestesiat i han empitjorat la situació. S'ha fet evident que l'única solució és la superació d'aquesta submissió. Aconseguir ràpidament la llibertat a travès de la Independència és l'única garantia de la nostra pervivència com a poble. Un poble que farà de la seva llengua pròpia, com fan d'altra banda tots els pobles lliures al seu territori, la llengua oficial i única de la vida pública, en tots els àmbits: educatiu, judicial, comunicatiu, laboral, etc. Catalunya Acció té la claredat mental per fer el diagnòstic de la situació, té l'estratègia per a arribar a la Independència a curt termini (any 2014 aproximadament) i el coratge i la voluntat d'acarar el conflicte en què estem inmersos. Fem una crida a la dignitat! Fem una crida a tots els homes i dones sincers, intel·ligents i coratjosos per a anar convergint en aquest camí que fem cap a la llibertat i la plenitud! La llengua, el país i la llibertat et reclamen ! Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció