Quan hom vol resultats diferents, ha de pensar i actuar d'una manera diferent.

Si volem assolir la nostra llibertat hem d'assumir la responsabilitat total per la nostra situació nacional. Hem de superar el paper de víctimes que contínuament excusen la seva misèria nacional per l'acció de causes externes poderoses, i entendre que la submissió a forces i institucions hostils és efecte directe d'uns factors interns que han fet possible aquesta submissió.

Només quan assumim totalment aquesta responsabilitat i entenguem que les agressions externes tant sols fan presa d'una nació quan hi ha unes febleses internes que les conviden i les eternitzen, podrem actuar amb encert.

La responsabilitat implica que sigui quina sigui la gravetat i la injustícia de la situació, no hem d'esperar ni fer mai pedagogia perquè algú extern a nosaltres canviï d'actitud. Hem de ser nosaltres els qui hem de canviar, i tot agafant el timó de la nostra vida col.lectiva amb absoluta determinació, conduir-la al port que nosaltres volem, tot erigint-nos ens amos i directors de la nostra vida nacional.

La responsabilitat implica mirar-nos amb madura lucidesa i amb incisiva intel.ligència per descobrir com hem arribat on som. Quins errors, quines claudicacions, quines traïcions, quines manipulacions, quines mentides ens han portat pendent avall i ens hi mantenen.

Significa adonar-se que la colonització i tants anys de submissió ha doblegat la fortalesa dels nostre caràcter col.lectiu i ens ha infantilitzat políticament fins al punt de justificar allò que cap poble lliure justificaria: una classe política que actua, majoritàriament, en contra de la nació que diu representar.

Responsabilitat significa adonar-se que l'enemic és dins de casa, encarnat en tots els traïdors, covards i pulsil.lànimes que vénen sistemàticament la pàtria catalana per interessos econòmics, de poder o, simplement per la incapacitat que caracteritza el poder de tota colònia, de pensar en majúscules quan es tracta de Catalunya.

Significa adonar-se que que hem permès que allò que és un dels trets més representatius del nostre caràcter col.lectiu: l'originalitat I la cel.lebració de la diferència, s'hagi girat en contra de Catalunya, i hagi estat exacerbat i aprofitat per dividir-nos, separar-nos i enfrontar-nos, tant a nivell lingüístic , territorial com polític.

La responsabilitat implica tenir el coratge d'acceptar que el poder de controlar el nostre destí rau dins nostre, i que cap persona o grup de persones, cap nació, cap condició o circumstància pot impedir-nos d'assolir-lo, sempre i quan siguem capaços de no enganyar-nos esperant solucions alienes, sempre i quan siguem capaços de posar la llibertat de Catalunya per davant de qualsevol altre interès, sempre i quan siguem capaços d'actuar des del propi nucli d'integritat i convicció interior, tot exercint l'autoritat que neix d'aquesta convicció de domini sobre el propi destí nacional.

La responsabilitat implica, en darrera instància, portar a la plenitud allò que som com a nació, expressant totes les nostres possibilitats.

I és en aquest punt que cal introduir l'altre factor decisiu en la configuració de la nova manera de pensar i de fer que ha de superar els vells hàbits, les velles fixacions que s'han demostrat nefastes per a la nació catalana.

Aquest factor és la capacitat d'estimar incondicionalment la pàtria catalana, de valorar profundament la catalanitat, de sentir-se orgullosos de formar part de la humanitat com a catalans.

Es precisament aquesta tendència natural a estimar la pròpia nació, aquesta tendència natural a viure amb joia i orgull la identitat emocional amb la pàtria catalana, allò que ha erosionat amb més insistència la colonització que hem suportat durant segles, i que ara més que mai patim de manera descarada i no reconeguda.

Només allò que s'estima creix i viu d'una manera saludable. I això tant val per un nadó, per un cadell, per una família com per una nació. La manera més segura de destruir qualsevol ésser viu és no estimar-lo. I hi ha múltiples maneres de fer-ho: des de la ignorància fins al menyspreu, des de la negligència fins a l'abús de poder, des de l'enveja fins a l'odi. I tots aquests camins tortuosos cerquen un únic objectiu: destruir la confiança en la pròpia vàlua, desfer la integritat física i psíquica, per tal que aquest ésser no pugui ocupar, amb la dignitat que li correspon, el seu lloc al món.

I això és el què s'està fent amb la nació catalana. Esquifir-la, negar-la, menysprear-la, atacar-la, odiar-la, perquè es vagi esmorteint fins a no deixar-ne res més que un lleu record folklòric que no faci nosa ni tingui la mínima capacitat d'atreure i seduir els qui viuen al seu si. D'aquí neix l' autoodi, que engendra els covards I els traïdors. D'aquí neix la resistència obtusa que repeteix una vegada i un altra els mateixos errors.

Si volem invertir aquesta tendència vers l'anorreament que pateix la nació catalana, hem de canviar moltes de les nostres actituds I accions.

Hem d'adonar-nos de com n'estem de segrestats en els nostres pensaments I en els nostres actes per una llarga història de colonització que ens ha obnubilat la capacitat d'acceptar com a bo allò que és natural: la joia de ser catalans dins la nació catalana; que ha convertit a gran part dels nostres connacionals, I especialment els qui detenten el poder, en pidolaires dels nostres drets; i que els ha segat la voluntat, el coratge i la intel.ligència per retornar-nos amb autoritat allò que és nostre.

Hem d'adonar-nos que aquestes dues virtuts, la responsabilitat i l'amor per la nostra pàtria, configuren una nova manera de ser i de fer radicalment allunyada de les actituds claudicacionistes, distractòries I mesquines de gran part de les elits dels nostre país, i són el fonament de la regeneració individual i col.lectiva, que és ineludible si volem una pàtria lliure i plena.

Hem d’adonar-nos que són els homes i dones que encarnen aquesta regeneració, els únics capaços de construir un lideratge autèntic, que articuli una unitat sòlida, estructurada de manera natural al voltant dels qui són fidels al seu centre d'integritat interior.

Ja és hora que els qui estimem Catalunya garbellem amb intel.ligència, perquè no a tots els qui s'omplen la boca parlant de Catalunya, se'ls pot confiar el timó de la independència.

Hem d'exigir molt més que paraules, perquè l'objectiu que perseguim no és una independència a qualsevol preu, farcida de claudicacions, sinó la independència que asseguri la reunificació i la regeneració nacional en tots els àmbits.

Un tast d’aquesta actitud regeneradora és la claredat mental i la fortalesa d'ànim que planteja la pregunta adequada al moment precís, la pregunta que ha de sacsejar i reordenar el nostre panorama nacional:

QUIN TIPUS D'HOMES HEM DE POSAR AL CAPDAVANT PER A FER POSSIBLE AQUEST OBJECTIU?

La resposta intel.ligent i responsable és la clau del nostre futur.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Tot i que la vella consciència ja ha entrat en un col.lapse irreversible, els seus servidors estan oferint una resistència ingent per a continuar controlant i acabar la tasca destructora que els hi és pròpia, amb la mentida i la confusió com a eines predilectes. Des del poder, i amb el cinisme que els caracteritza, atien la confusió amb la pràctica i la perícia dels qui fa segles que no fan altra cosa.

Alguns dels casos encara frescos són la manifestació antiretallades, convocada pels mateixos que des de l'estat roben sistemàticament la nostra nació a través de l'espoli fiscal, i que en el seu pas per la Generalitat van estirar tant el braç que van perdre la màniga de vista, mentre es regalaven uns sous vitalicis escandalosos. I quan els dits encara els cremen, s'atreveixen a acusar els tristos col.laboracionistes de CiU, que fan mans i mànigues per arreglar els desgavells dels seus amos amb el servilisme de l'esclau, de provocadors de la misèria en què vivim.

I les acusacions del PP a Convergència ( pobrissons, es veu que com més es vinclen, més s'hi veuen amb cor de dir-los-hi tot) de deixar entrar immigració. Ells, la dreta espanyola, que han fet dels processos immigratoris la seva arma predilecta de desnacionalització. Ells, que noliegen avions sencers d'immigrants cap a Barcelona. Ells, els cínics, acusen als qui saben que mai els replicaran, els qui han triat vendre la pàtria catalana per apaivagar durant uns breus instants la fam voraç dels colonitzadors insaciables, a fi de guanyar els vots d'aquells espanyolistes més recalcitrants, que no volen reconèixer que ells han estat també immigrants, i a més han esdevingut pèrfida eina colonitzadora, en imposar la seva espanyolitat dins la nació catalana.

Doncs, ara aquesta vella consciència, que vol retardar l'eclosió de l'ordre profund de la Realitat, on les nacions hi tenen un paper fonamental, no en té prou de destruir nacions senceres des del poder. Ara, dicta iniciatives que des de la base diuen qüestionar l'actual ordre, però que aboquen a una massificació encara més profunda, on la bellesa i la llum pròpia de cada nació queda ofegada en un magma globalitzador on l'únic factor determinant és la quantitat.

Totes dues estratègies, tot i que per als ulls de l'observador superficial semblen antagòniques, són en realitat complementàries, i cerquen incrementar la massificació, la mentida i el caos tot estrenyent l'espai on poden respirar els esperits lliures. L'objectiu darrer és ofegar la seva veu entre el soroll incessant que no aturen mai. Un soroll que des de totes dues bandes només contempla l'individu dintre d'una humanitat atrofiada en unes quantes nacions-estat que per a poder ocupar tot l'espai que no els pertoca, estan disposades a fer morir tot allò que té llum pròpia i que per naturalesa és resisteix a la massificació i a la mediocritat.

Tanmateix, aquest caos és el preludi inequívoc de la fi de l'imperi de la vella consciència i el filtre d'on n'emergiran tots els éssers tant individuals com col.lectius que hauran mantingut la comunió amb el seu esperit més profund. Per això és vital que tots els qui sentim la crida de l'esperit de la pàtria catalana hi restem fidels malgrat els continus embats que ens sacsegen. Tot i que el temps se'ns faci llarg i feixuc, des de la perspectiva evolutiva ja som al caire de la nova era, on com ens recorda Francesc Pujols “ l'esperit català tornarà a rebrotar malgrat els seus il·lusos enterradors”,

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

El món actual viu convulsionat pels paroxismes finals de la vella consciència, que posen en evidència la voluntat massificadora i desintegradora que li és pròpia a través de la cínicament anomenada “globalització” i dels moviments migratoris propiciats.

La nova consciència en desplaçar l'exhacerbació egotista, el vell utilitarisme i l'explotació per la visió de l'ordre profund de la Realitat, pel respecte i la veneració sagrada de tot el què és, posarà els fonaments sòlids per finiquitar les opressions, no només d'un home sobre un altre home, sinó sobretot i, especialment, d'una nació sobre una altra nació, d'una cultura sobre una altra cultura.

Això implicarà l'esmorteïment de les temptacions imperialistes i colonitzadores, disfressades ara amb noms diversos i amb actituds sovint pseudopaternalistes d'estats que amb l'ús de la força legal, militar i mediàtica han aniquilat o han intentat aniquilar nacions senceres. Però sobretot implicarà l'assumpció ghandiana “ tot dret implica un deure acomplert” per part de tot individu o grup d'individus que es desplacin d'una nació a una altra per a viure-hi.

Es veurà amb una claredat meridiana que el dret de gaudir dels avantatges de tot tipus que atorga viure en una nació determinada, implica el deure primer d'integrar-s'hi i d'esdevenir un element enriquidor de la nació que acull.

Es viurà amb una normalitat absoluta allò que ara s'intenta mistificar per tots els mitjans, propaganda, acusacions...: que tot aquell que viu en una nació sense integrar-s'hi, esdevé un element patològic al si de la nació.

De fet tota nació que no ha estat colonitzada, que té el seu propi estat i no ha perdut la capacitat de pouar del seu propi esperit, ha desenvolupat la vigoria, la capacitat i els instruments per dotar-se de les estratègies legals que assegurin la integració de tots els membres que viuen al seu si.

Amb l'eclosió d'aquesta nova consciència s'afermarà la convicció que tota nació té una ànima pròpia , expressada a través de la llengua, la cultura, la història, l'art....que ha d'emetre la seva llum i expressar-se amb tota plenitud, no només per dignitat de la pròpia nació, sinó pel benefici de  la humanitat sencera. L'expressió en plenitud de l'ànima de totes i cada una de les nacions del món serà un dels trets definidors i fonamentals de la nova consciència.

Envigorir l'ànima de la nació catalana, els nostres trets propis i retornar-nos la plenitud nacional , en el marc de l'eclosió de la nova consciència que s'està congriant, ha de ser, doncs, l'objectiu immediat i, alhora, la garantia de la integritat de la independència, que ja ha iniciat el seu preludi.

Cada nació té el seu territori en el món, i és en aquest territori que li és propi  on ha de brillar en plenitud, l'ànima, el caràcter, la manera pròpia de veure i entendre el món que té cada poble.  Expressar el propi Ser en plenitud per a ocupar l' espai que li pertoca amb dignitat són els dos reptes indestriables que la nació catalana, i amb ella tots els quim la volem lliure i plena, hem d’assumir amb absoluta convicció.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

La nostra consciència determina el nostre món.(1)

Per això qualsevol transformació exterior que no neixi d’un canvi de consciència, acaba degenerant i retornant, sota formes potser diferents, a la mateixa manera de fer que es volia superar.

Es cabdal entendre que el moment històric que viu la humanitat, i de manera especial la nostra nació, és el del col.lapse de la consciència humana”racional”. Aquesta consciència que cerca la felicitat, l’abundància, el benestar…. a l’exterior, a través del poder, la manipulació i l’abús tant de la Naturalesa, de l’home, com de les nacions, està tancant la seva etapa. Aquesta consciència que ja ha col.lapsat, ha assolit d’una banda l’objectiu per al qual havia emergit: refinar la ment i la personalitat humana a fi de fer-les aptes per a la tasca a què s’han d’encarar en la nova etapa que s’està obrint davant nostre, i de l’altra, ha mostrat amb una cruesa irrefutable que la dualitat i la concepció de la realitat que engendra, basada en la separació, l’enfrontament i el domini conté implícits els seus propis límits i la seva destrucció.

Només quan deixem d’identificar-nos amb els paràmetres que encotillen la nostra consciència, permetem que aquesta s’eixampli i ens mostri dimensions noves, que creen una nova percepció del món, una nova Realitat.

La cotilla que la nova consciència que s’albirà s’està traient de sobre és la identificació unilateral amb la ment i amb els sentits. De la mateixa manera que en tots els esglaons evolutius, cada regne ha refinat uns instruments de percepció que l’home ha recapitulat i ha posat al servei de la ment racional, ara ens obrim a una era en què s’estan desvetllant, cada vegada en més homes i dones, nous instruments de percepció i coneixement. Instruments que dirigeixen i obren la mirada cap al món interior. L’espai subtil, profundament real. El cor de la Realitat.

Aquesta nova consciència integra tots els instruments refinats en etapes evolutives anteriors, i ens obre a una visió de la Realitat diferenciada, ordenada, integrada, harmoniosa i sagrada. Una Realitat que es desplega sota un designi que, un cop copsat, només podem admirar i servir.

Una Consciència que, com diu Aurobindo, “ empra l’individu com a centre i instrument i la col.lectivitat com a condició i com a camp” (The Life Divine p.19)

L’home en què aquest canvi de consciència ha arribat al seu punt crític, experimenta una reavaluació en els símbols de la seva consciència, no en un, sinó en tots els camps simbòlics, que resulten en una revolució del seu ser interior, i, a través de l'interior, de la seva vida exterior. I aquest home esdevé instrument conscient i voluntari dels organismes(camps) més amplis dels quals ell se’n sent cèl.lula integrant, i dintre dels quals troba la seva compleció: la família, les nacions, la humanitat, i més enllà, com apuntava Teilhard de Chardin, “un organisme còsmic” que l’home només pot copsar amb la visió i l’escolta interior, els intruments de coneixement que estan madurant en l’eclosió d’aquesta nova consciència.

La nació catalana ha estat pionera en anteriors canvis de consciència històrics. La nostra Edat Medieval fou madura molt abans que a la resta d’Europa i forní un segle d’or enlluernador. L’eclosió humanista i renaixentista, tot i que silenciada, esclatà primerenca a casa nostra amb homes de la talla d’un Cristòfor Colom, que la història oficial encara ha de restituir a la nació catalana, i de tants d’altres que aquesta nova consciència rescatarà de la confusió en què la mentida els ha condemnat.

Només una nació madura podia suportar i havia de patir aquests segles de negació, de colonització, de nit fosca de la nostra ànima nacional, sense perir. Tant sofriment no ha estat casualitat, no ha estat en va. Ha estat el ferment necessari, l’alquímia dolorosa que l’ànima de la nació havia de patir per a poder emergir, ara, al caire de la Nova Era, madura, en comunió íntima amb l’Esperit de la Pàtria.

Hi ha una massa del nostre poble que viu distreta, immersa en els tràfecs quotidians, doblegats els genolls davants els poders que sotmeten la nostra nació, i no és capaç de percebre els dolors de part que sacsegen la Pàtria, i dels quals el preludi de la Independència que vivim, n’és part. Uns dolors dels quals n’emergirà molt més que la independència política, l'eclosió d’aquesta nova consciència.

Però hi ha una resta que està atenta, vigilant, bategant ja amb aquesta nova consciència ordenadora, íntegra i integradora, sacralitzadora, que fondrà com el sol fon el glaç el caos, la mentida, la usurpació, la colonització, la traïció que ara campa amb cinisme prepotent a l’ampla de la nació. Una nova consciència que superarà la primitiva i caduca “unitat uniformitzadora” a la qual les forces involutives ens volen condemnar, i farà quallar la unitat integradora on l’autoexpressió original i diferenciada de tots els éssers, cada un al lloc que li pertoca, engendrarà organismes vius i dinàmics en continu refinament i harmonització, i on l’exercici lliure de la pròpia funció, l’expressió de la pròpia plenitud, serà el veritable servei al conjunt.

I és com a heralds d’aquesta eclosió que s’albira, que els afanys i la lluita per l’alliberament de la Pàtria catalana esdevé una tasca sagrada que malhauradament al món independentista li costa verbalitzar, però que cada cop més homes i dones del nostre poble intueixen. Es una empenta, una visió interior que es va fent diàfana, en la qual la llibertat i la plenitud personal només assoleixen el seu ple sentit dins la llibertat i la plenitud de la Pàtria i dins la llibertat i la plenitud de la humanitat sencera.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció


(1)Per consciència entenem una capacitat evolutiva que emergeix del subconscient i es manifesta en un primer estadi a través de sensacions, de percepcions físiques i materials, s'expandeix després cap al mental tot incloent el bagatge històric, cultural i ètic que ens ha modelat, les creences profundes que dicten les nostres actituds, la capacitat d'aprendre de les experiències que sacsegen i qüestionen les nostres certeses, els graus d'identificació que hom té amb les pròpies percepcions; i s'obre en una fase posterior més enllà de la ment cap a un principi més profund, cap a un ordre més perfecte que el físic i el mental.

Cada nivell de consciència forneix uns instruments de percepció que determinen una visió del món. Durant amplis períodes d'evolució, en els quals s'hi inclou encara gran part de la humanitat, la identificació inqüestionada amb l'experiència que proporcionen els instruments de percepció, propicien la confusió de considerar el món que es percep com la realitat, quan de fet és només una manera de copsar i interpretar la realitat.

Per a fer-ho entenedor, imaginem-nos un parc on hi ha plantes, insectes, animalons diversos, gent passejant amb gossos i un home assegut en meditació profunda. Cada un d'aquests éssers ha desenvolupat uns instruments de percepció lligats intrínsicament a la funció que desenvolupen i que li fan percebre uns paràmetres concrets de la realitat. El món que percep la planta es basa en les sensacions: claror, humitat, tendresa..., els insectes perceben amb uns sentits especialitzats per a afavorir les seves funcions dins la natura i la vida de grup: les abelles, per exemple tenen desenvolupada la “visió” de proximitat, per afavorir la vida dins del rusc. Els gossos, tenen els sentits “instintius” gust, olfacte, més desenvolupats que, per exemple, el visual. El seu món és, doncs, bàsicament un món d'olors. L'home ha integrat tota l'escala de percepcions del món mineral, vegetal i animal, i ha incorporat als sentits, l'ús de la ment, que li permet interpretar els paràmetres rebuts a través d'aquests sentits. En cada un d'aquests éssers el món es fa més ampli i complex, però es mou encara a l'epidermis de la realitat. S'ha passat de la sensació a la percepció instintiva , fins a la interpretació mental. Però és això la realitat? Si ho preguntem al meditador, ens dirà que els sentits i la ment ens donen només la fenomenologia de la Realitat, però que hi ha un nucli essencial, intrínsec en tot fenòmen i comú a tots ells, que es capta intuïtivament i experimentalment i que s'esmuny dels esforços de la ment, precisament perquè les eines que en possibiliten l'experiència no són en l'àmbit dels sentits físics ni del mental. Són sentits interiors subtils. Uns sentits que amplien dramàticament la percepció de la Realitat, que la mostren integrada, sencera i integradora. I que en permeten copsar la intencionalitat.

Amb aquests darrers atacs a la llengua catalana i, especialment amb el tancament de les emissions de TV3 a València, el procés colonitzador que es va iniciar fa sis segles, precisament amb la llengua i l’assimilació de les classes aristocràtiques catalanes als interessos castellans, està tancant el cercle d’una estratègia perfectament definida i curosament portada a terme. Una estratègia que té com a objectiu final l’assimilació i dissolució de la nació catalana dins de la Gran Castella, eufemísticament dita Espanya.

Aquesta estratègia s’ha desenvolupat en tres fases:

a-una primera fase d’afebliment nacional, a partir del Compromís de Casp. La colonització va començar pels dos centres neuràlgics de la nació: la classe dirigent, i l’ànima de la nació, la llengua. I va continuar per l’apropiació il.legítima de la nostra història i la nostra cultura, i la cessió de la Catalunya del Nord als reis francesos.

Es va assimilar la noblesa catalana als interessos castellans i es va substituir la llengua catalana per la castellana a la vida de la cort, iniciant així un procés en què el prestigi lingüístic i cultural dins la nostra nació l’anà ocupant progressivament la llengua castellana.

2- Una fase de brutalitat física i legal, que tot haver-se iniciat i experimentat puntualment ja en el període anterior, esclatà  i fou carta de naturalesa a partir de la desfeta del 1707-14, amb els Decrets de Nova Planta. Una desfeta que fou la conseqüència lògica i inevitable de la manca de classes dirigents fidels a la nació que havia engendrat el període anterior. La nació, sense un generalat que planifiqués una defensa unitària, es defensà anàrquicament, territori per territori i ciutat per ciutat, i inevitablement sucumbí. En aquesta fase els atacs i les prohibicions a la llengua  foren implacables. I s’allarga fins la darrera guerra d’Espanya contra la nació catalana, on l’aferrissament de Franco contra la llengua, o sigui, contra el nostre signe d’identitat més clar,  és expressió del llarg genocidi a què hem estat i, encara estem sotmesos. Un genocidi que en aquesta etapa començà a emprar l’arma predilecta dels colonitzadors: el procés de substitució demogràfica amb l’entrada d’onades immigratòries massives, que havien de servir com a força de xoc per a desintegrar una nació i una llengua afeblida i castigada.

En aquest període, els continus càstigs i humiliacions que van haver de suportar els catalans, van defomar el nostra caràcter col.lectiu llevant-li aquells trets més combatius i vitals, i dibuixant el català servil, conformista i disposat a justificar els seus botxins que és el prototip actual de gran part dels nostres connacionals.

3- A la tercera etapa, iniciada amb la llufa de la “transició”, l’ammnèsia històrica que s’imposà  i la disfressa democràtica  amb què es vestí l’estat, serví als colonitzadors per bastir l’actual manipulació ideològica, imposar el bilingüisme, l’autèntica bomba activada per acabar el procés de substitució lingüística, i dotar-se de les seves armes modernes, no censurades per la comunitat internacional: els mitjans de comunicació i el Tribunal Constitucional, que els permet des de la legalitat cometre els abusos que els convenen.

La pretesa ignorància de l’existència d’aquest procés per part de tots els polítics que han exercit des de la transició ha legalitzat l’acció dels colonitzadors, dels traïdors i dels col.laboracionistes  dins mateix de la nació catalana, fent-la veure com un “dret democràtic” a defensar el seu punt de vista, enlloc de denunciar-la com el què és realment: un genocidi en tota regla de la nació catalana.

S’evita des de qualsevol esfera de poder la referència a la colonització i al genocidi a tots nivells que s’està perpetrant, perquè això els deixaria en evidència i  posaria en qüestió  la impunitat democràtica amb què s’escuda la brutalitat dels colonitzadors  i les claudicacions i genuflexions vergonyoses dels col.laboracionistes.

Però, aquesta obstinació a no voler dir les coses pel seu nom, no tant sols ha servit per armar els enemics de Catalunya, i els traïdors, sinó que també ha pervertit la possibilitat d’una resposta efectiva des de la societat civil, que en negar-se els arguments històrics que el concepte de colonització li forneix, ha caigut en la trampa que se li ha parat des de l’estat. Voler fer creure que hi ha els espanyols “bons”, que s’han identificat amb les esquerres, i els espanyols “dolents”, que, és clar, són el PP i afins. I aleshores es produeixen errors i cegueses tan greus com les que estan passant arran del tancament de TV3 a gran part de la nació. Com que s’han negat a verbalitzar la paraula colonització i a assumir que vivim un procés centenari orquestrat des de l’estat, on cada un dels seus braços juga el seu paper a la perfecció, carreguen els neulers contra els blaveros, i s’obliden que fou el partit socialista, exactament el discret Sr. Montilla, a la seva època de misnistre, qui  deixà les portes obertes als blaveros i cia, per fer el que ara estan fent.

Aquesta mateixa ceguesa converteix aquest actes genocides en tema de tertúlies on el dret de vida d’una nació i d’una llengua a casa seva, queda sotmés a la “sagrada” llei democràtica dels mai denominats”colonitzadors”. Valga’m Déu! Aquí per sobre de tot s’ha de ser demòcrata i justificar  qualsevol abús, i crim comés per l’estat mentre es faci emparat en la “seva” llei.

Sí, estem vivint les etapes finals del procés colonitzador que ha fet d’una nació gran, poderosa i respectada com era la Catalunya del s.XV, unes provincietes tristes i desvitalitzades en avançat estat d’assimilació. I la única possiblitat real d’aturar el procés i reverti-lo, de restituir-nos allò que ens correspon a través de la Independència, encara és titllat per molts com el caprici d’uns catalanets enfadats perquè la butxaca no els sona. I això, perquè des de les files independentistes encara no s’ha trobat, majoritàriament, la força per verbalitzar la paraula colonització, ni per acusar de genocides els estats que ens estan matant, ni per assenyalar i dir els noms i els cognoms de colonitzadors, traïdors i col.laboracionistes.

Si de veritat ens en volem sortir, i no acabar cremats en actituds resistencialistes que no porten enlloc, ara és l’hora de posar-nos drets i començar a dir les coses pel seu nom i a dir els noms dels qui han atemptat i atempten contra la nació catalana. Apropiar-nos dels arguments històrics que ens calen i desenmascarar els grans “demòcrates” és el pas necessari per caminar amb garanties cap a la independència, l’únic camí digne per a la nació catalana.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

El sacrilegi més tenaç contra la nació catalana l’han perpetrat tots aquells que arreu de la pàtria, però sobretot des dels centres de poder, no han estimat tota la profunditat de l’ésser nacional català, no han estat atents a les necessitats de la seva ànima, li han segrestat tota vida simbòlica i espiritual, li han negat la sacralitat, i l’han reduïda a una “fàbrica” que engreixa l’opressor i omple la nació d’oportunistes i rellogats. Xucladors de la sang de la pàtria.

L’han convertida en una esclava menyspreada, l’han desposseïda del seu caràcter. L’han aprimat i escapçat tant, que ara el més poderós de la nació catalana és la seva ombra, tots aquells trets que tot i ser nostres ja ni reconeixem com a propis: la força, la dignitat, el coratge, l’autoritat, el carisma, l’astúcia, l’odi……I és aquesta ombra, projectada sobre els nostres colonitzadors, la que s’abraona sobre nosaltres i ens devora.

I els mateixos que han banalitzat la nació tot reduint-la a una màquina de fer diners, ara que l’aigua els arriba al coll, són incapaços de veure-hi més enllà del trist panorama que ha engendrat la seva traïció a l’esperit de la pàtria.

Una traïció exhibida impúdicament i descarada per gran part dels polítics asseguts a les diferents administracions colonials en què han esquarterat la nació, i emmascarada barroerament per d’altres, que s’omplen la boca de discursos nacionals  ambigus, però l’enfonsen amb els seus actes dintre del llot i del fangar. Per a molts d’ells, la nació catalana es redueix, en el millor dels casos, a una xarxa d’interessos econòmics i de poder. Idòlatres. Carnassa. Miserables corruptors.

A la nostra nació no la salvarà aquesta “política” ni aquests “polítics”. Només una nova consciència fonamentada en la fidelitat i l’amor a la pàtria, una consciència que engendri una manera de ser i de fer sincera, tindrà el tremp necessari per a escombrar el vell ordre i iniciar la necessària regeneració nacional.

En aquest moment històric crucial, en què es decideix la vida o la mort de la nació catalana, la pàtria fa una crida a tots els homes i dones d’entranyes ardents, de cor generós i de ment humil, a tots els homes i dones  que vulguin esdevenir-ne el hereus, a fer una tasca solitària i costeruda, però inajornable. Retornar-li a la pàtria catalana, amb cada un dels nostres actes i pensaments, la sacralitat que li han arrabassat, tot aprenent a escoltar-ne el batec profund, estimant-la, servint-la. Integrant la seva ombra. Fent nostre l’esperit dels Templers que la van fer gran i foren els garants de la plenitud nacional. Aquesta era la seva tasca. Aquesta ha de ser la nostra.

La nova consciència ancorada en l’amor fidel serà l’autèntic fonament de la regeneració nacional. La pedra angular de la salvació de la nació catalana. Depèn de cada un de nosaltres que acabi emergint i quallant.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

El procés que està vivint la nació catalana cap a la Independència, hauria d'implicar inequívocament l'alliberament radical, o sigui, el retrobament i la restitució de la identitat catalana. Només quan la manera de ser catalana sigui l'eix al voltant del qual s'estructuri la vida del país, haurem retornat a la normalitat que se'ns ha negat durant més de cinc-cents anys, i encetarem el camí cap a la plenitud nacional.

Aquest postulat del més elemental sentit comú, i que qualsevol nació que no hagi sofert cap procés de colonització assumeix amb absoluta naturalitat, aquí s'ha convertit en tabú.

I aquest és el principal tret que posa en evidència la colonització que tants dels nostres compatriotes refusen reconèixer. Perquè la colonització no és un fet històric determinat en el temps i l'espai, ni circumscrit al tercer món. La colonització és l'esclavatge de les nacions, i implica un procés de manipulació mental i psicològic molt profund que té com a objectiu fonamental alienar la nació que la sofreix i els seus connacionals de la pròpia manera de ser.

Es aquesta pèrdua de contacte amb el nucli del propi ésser el que precipita totes les claudicacions imaginables i obre el camí cap a la decadència.

Amb la finalitat de generar aquesta alienació i perpetuar-la, els colonitzadors han d'aconseguir que el colonitzat arribi a tenir una baixa consideració de la seva vàlua nacional, o dit d'altra manera, han de destruir l'autoestima i l'orgull nacional dels colonitzats.

El camí inequívoc per fer que un poble s'avergonyeixi, s'avorreixi de si mateix i renunciï a la seva identitat, és anar-li escapçant la seva plenitud, reduir-lo al gueto dins mateix de casa seva, menystenir, fent-los innecessaris, tots els seus signes identitaris, i confondre tant com es pugui el sentit de pertinença. Quan s'aconsegueix que una nació no es reconegui a si mateixa amb claredat, i no es valori ni s'estimi, la seva vitalitat queda segada i esdevé inexorablement invàlida i decadent, tot abocant-se a l'autodestrucció. Aquest és el desllorigador de tot esclavatge col·lectiu.

Un poble, doncs, que a casa seva, es resigna a escapçar la seva personalitat esdevé un poble feble i fàcilment sotmès a qualsevol abús, des del robatori impune -eufemísticament dit espoliació- fins a l'esquarterament del seu territori o l'apropiació il·legítima per part del colonitzador dels fruits del seu geni nacional.

Les estratègies colonitzadores són diverses i adaptades a les circumstàncies, però sempre inclouen una alta dosi de violència física i psicològica.

En el cas concret de la nostra nació, la destrucció material i humana a través de les diverses guerres amb la gran Castella-eufemísticament dita Espanya- i amb França han estat a l'ordre del dia des del Compromís de Casp. Aquestes guerres, han significat un autèntic genocidi i han extirpat de la nació catalana els millors, els més conscients, nacionalment parlant, dels seus fills, i han permès, a partir d'un inconscient col.lectiu aterrit, de continuar cada vegada amb més impunitat i brutalitat el procés colonitzador iniciat a partir del Compromís de Casp.

Un procés que va iniciar-se a la cúpula de la nació. El poder reial a partir de l'entronització dels Trastàmara ja no es va sentir lligat, ni va defensar els interessos de la nació catalana, i va començar un procés d'assimilació castellanitzadora entre les classes nobles i cultes tant pels lligams econòmics que es van anar bastint com per la castellanització lingüística i cultural que s'imposà a la vida de la cort. Aquesta assimilació de les classes nobles va preparar el terreny, en decapitar la nació catalana d'un lideratge compromès amb la nació, per la desfeta del 1707-14, que imposà la colonització sobre tota la nació catalana a través dels Decrets de Nova Planta. Aquesta opressió física i legal ha continuat fins al dia d'avui, perquè mai s'ha qüestionat des de l'estat francès ni espanyol la nostra dependència forçada ni la imposició legal i lingüística que patim.

La veritable clau de volta de la colonització però, és la gran mentida, la violència psicològica, que han bastit els colonitzadors, amb la finalitat d'engendrar la confusió i l'automenyspreu entre els catalans, i atiar l'odi dels espanyols envers la nació catalana. Aquesta mentida abraça tot l'espectre imaginable, des de la història que ha estat convenientment adulterada i ignorada, fins a la continua propaganda destil·lada des del poder i escampada pels mitjans de comunicació, amb l'objectiu d'anar desgastant i trastocant “el sentit comú”, i de soscavar la dignitat nacional i la mateixa idea de pertinença.

En aquesta línia deixeu-me parlar de dos exemples punyents que afecten el moll de l'os de la nostra vida col-lectiva.

El primer és la definició de catalanitat.

No és gens casual que aquesta insidiosa voluntat banalitzadora que des del poder s'abraona sobre tot el que és català, manipuli sense vergonya un tema tant sagrat com és el de pertinença a una nació.

Tal com la llengua reflecteix, “ser català” no és una qüestió d'estar ni de fer, com ens volen fer creure els diferents administradors de la colònia, en les respectives propagandes amb que han insultat el nostre poble.

Durant l'oasi pujolià i per amagar la putrefacció colonitzadora que les aigües entollades amagaven, es van treure una primera definició de catalanitat per a desactivar la lluita nacional que s'havia fet a la clandestinitat de la dictadura. Una definició que era un atemptat directe contra la racionalitat i la dignitat que els catalans servaven. Per enredar ben enredada la troca, el poder ens venia un slogan que no hauria gosat treure enlloc més. Com en època de rebaixes, per ser català ja no calia ser part d'una nació, estimar-la, assumir-ne els trets definidors, llengua, costums,...i voler-ne la seva plenitud. No, des d'aquell moment, s'iniciava la premeditada confusió que ja va denunciar Xirinacs entre el ser i l'estar. Per ser català, n'hi havia prou de viure i treballar a Catalunya (i quan deien Catalunya només es referien, és clar, a la Catalunya principatina. Les directrius dels colonitzadors eren inexorables!). I així s'anorreava el sentit comú. Segons aquesta galdosa definició que ha fet més mal que una pedregada, era català el militar que havia entrat amb les tropes franquistes i que residia a Catalunya amb la decidida voluntat de destruir-la i reduir-la a una província, el botifler que renegava de la seva catalanitat i feia la gara-gara a l'espanyolisme del color que fos, el jutge que imposava la llei dels vencedors en la llengua dels vencedors i tot aquell que visquent a Catalunya es negava a integrar-se, a emprar la llengua catalana i imposava sense miraments els seus costums.

Aquesta definició donà carta blanca als qui volien viure aquí sense ser d'aquí. Des del poder se'ls permeté ser un element de desintegració nacional que ningú es veia amb cor de qüestionar. Des d'aquell moment es va legalitzar l'esquizofrènia que tant tristament caracteritza aquesta nació. Es podia ser català en castellà! Ens podien vendre “Ferias de Abril de Catalunya”, quan en realitat són “Ferias de Abril a Catalunya”... ... I tothom content.

I això no només ha durat fins avui, sinó que s'ha institucionalitzat de tal manera que aquí ningú no gosa denunciar-ho. Ens ho presenten com un tret de la “tolerància” dels catalans. Hom s'imagina cap castellà, anglès, portuguès o alemany acceptant que algú es declari castellà, anglès, portuguès o alemany sense ni parlar la llengua ni voler la plenitud de la pàtria corresponent? Oi que no? Com és que ens empassem, doncs, aquest gripaus i encara hem de fer veure que hi trobem gust? Som tolerants o suïcides?

I com que quan s'entra en el joc de la manipulació, el darrer sempre l'ha de dir més grossa perquè se l'escoltin, ara, l'actual president de la colònia ja no en té prou de reduir la catalanitat al fet d'estar a Catalunya. La seva definició ha rebaixat la catalanitat al nivell del fer. “Es català qui treballa dur i amb les idees clares”. Així a mig món, mares de família, empresaris, atletes d'alt nivell siguin russos, xinesos o polonesos, de cop i volta, els atorguen la nacionalitat catalana, sense ni haver-la demanat. Costa tan poc de regalar allò que no estimes ni és teu!!

El segon és la llengua.

No fou per casualitat que Francesc Pujols digué que la llengua era l'ànima de Catalunya. La llengua és per excel·lència el tret definidor de la catalanitat. Es l'aroma de la catalanitat. Això ho saben perfectament aquells que volen el nostre anorreament i és per això que la colonització va començar per la cúpula de la nació i per la llengua.

La llengua és i serà la gran batalla de la nostra descolonització, allà on es produiran les resistències més ferotges, precisament perquè és el més consubstancial a la nostra manera de ser. La fidelitat a l'ús de la llengua ens manté vius com a nació. Quan la negligim, desapareixem.

Es pel seu valor fonamental, que els atacs a la llengua han estat i seguiran sent els més virulents, tant físicament (tortures, humiliacions i mort per emprar la llengua fins fa relativament pocs anys), legalment com a través de la manipulació propagandística.

En el moment històric actual les eines predilectes a mans dels colonitzadors, encobertes cínicament amb l'embolcall democràtic són les dues darreres, la legal, a l'ordre del dia amb recursos i sentències del “seu” Tribunal Constitucional, i la propagandística, que els ha permès de destruir amb una perversió absoluta la llengua catalana, tant pel què fa al seu ús com pel què fa al model.

Només mencionaré aquí dues de les mentides que s'han demostrat més nefastes:

Pel què fa a l'ús, ens han fet creure que ara, després de segles de genocidi lingüístic i cultural, la llengua catalana pot viure per art i gràcia de la voluntat dels seus parlants, sense una legalitat que la faci necessària, sense un aparell mediàtic poderós, sense una estructura cultural i institucional digna i sense uns governants que la emprin amb orgull i dignitat en tota circumstància. Es a dir, sense un estat català.

No hi ha cap llengua que visqui amb dignitat i molt menys que expressi la seva plenitud si no és necessària dintre el seu territori. Aquí això s'ignora volgudament. L'aparent tolerància lingüística, de fet, és la imposició de la llengua emparada pel poder, la llengua dels colonitzadors, una llengua que sí que té una legislació i uns instruments culturals i mediàtics poderosíssims al seu servei.

Només la necessitat, la mateixa necessitat que hom té d'emprar l'anglès quan viu a Anglaterra o d'emprar l'italià quan viu a Itàlia, farà que la llengua catalana esdevingui la llengua d'ús social i de creació, la llengua seductora, que convidarà tothom a fer-se la seva.

Mentre visquem en una situació de colonització que consenteix i fomenta que hom pugui viure a Catalunya, treballar-hi, fer-hi classes... sense emprar la llengua del país; en una situació de colonització que imposa les llengües i l'imaginari dels colonitzadors-castellà i francès- des dels mitjans de comunicació, amb el desvergonyiment del qui s'ha fet amo de casa d'un altre i vol acabar tant aviat com pugui el procés d'assimilació; en una situació de colonització que molts dels nostres connacionals i tots els representants polítics han interioritzat i la viuen com a “normal”, la llengua s'anirà esllanguint sense remissió. De fet, l'absoluta inhibició dels representants polítics a Catalunya pel què fa a la defensa de la llengua catalana, deixa en mans de la inèrcia posada en marxa amb el bilingüisme, la substitució lingüística definitiva.

I pel què fa al model, s'ha obert un front de degradació dintre mateix de la llengua amb la progressiva expansió del model de català “light”, un català hibrid que arracona mots, girs i expressions genuïnament catalanes en benefici de traduccions literals del castellà. Ara, els catalans ja no “tenim tard”, ara “tenim pressa”, ja no “tenim temps”, “ens dóna temps”, ja no “estem drets”, “estem de peu”, ja no “ens llevem”,”ens aixequem”, ja no “ens girem d'esquena a una persona “, “li donem l'esquena”, ja no tenim “dues mans”, sinó “dos mans”…. Els pronoms en i hi han desparegut del vocabulari de gran part dels parlants, així com el mot gaire. Expressions catalanes com“creure's una cosa a cluc ulls” , “agafar-s'ho a la valenta”.... han estat substituïdes per les expressions castellanes, introduïdes directament sense miraments, o per la seva traducció literal. La llista seria tristament inacabable.

Això ha estat possible perquè d'una banda les institucions que havien de ser el focus d'un model de llengua genuïnament català, s'han inhibit de la seva responsabilitat, tot deixant-se engolir per aquest permissivisme lingüístic que tenalla les institucions del país, i per l'altra, l'omnipresència de mitjans de comunicació en castellà, fa d'aquesta llengua la dominant, i model de referència per a molts parlants..

Amb això els colonitzadors i tots els que els hi han seguit el joc, han infligit a la llengua una ferida més profunda que qualsevol prohibició. La hibridació afaiçona una llengua feble, una llengua que ha perdut l'espurna, precisament perquè ha anat menystenint la seva originalitat. La hibridació ha fet del català que ara es parla un clònic del castellà. Una llengua sense suc ni bruc. Una llengua fàcilment negligible.

Aquest era precisament, l'objectiu darrer dels seus ideòlegs.

Aquest parell d'exemples evidencien d'una banda com la mentida institucionalitzada podreix la nostra vida nacional i de l'altra que, mentre no es desemmascarin tots i cada un dels mecanismes de la colonització i tots els seus responsables, no hi ha cap possibilitat d'integritat ni nacional, ni ètica, ni intel·lectual en la nostra vida pública. La colonització és com un virus que infecta i perverteix tot aquell que no la reconeix, ni la qüestiona ni la denuncia.

Si volem per a la nostre nació una Independència veritablement regeneradora no podem caure en l'error tant comú entre la nostra gent d'esperar que els mateixos que han perpetrat la colonització i els que l'han tolerat, hi han col·laborat o s'hi han fet d'or, esdevinguin ara els artífexs de la nova Catalunya lliure.

El continuisme de les elits implicades en el vell ordre assegurarà la repetició dels errors, dels tics, de les claudicacions, dels límits mentals que ens estan ofegant.

Per alliberar-nos d'aquesta colonització que ens ha llevat la vitalitat en alienar-nos de la nostra ànima i el nostre esperit nacional, que ens ha sumit en la banalització, el menyspreu i la fugida cap enfora de la nostra psique col·lectiva, és d'una urgència històrica inajornable que els catalans compromesos amb la nostra nació ens girem definitivament d'esquena al vell ordre, i a tots els qui l'apuntalen, i retornem la nostra atenció cap al cor de la nació, tot valorant, estimant i apreciant la sacralitat de l'esperit nacional català, l'autèntica raó de ser de la nostra independència, i sapiguem reconèixer els homes i les dones que li són fidels. Ells han de ser els artífexs de la nova pàtria.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

No hi ha nació més trista ni miserable que la que assoleix la independència política, però és incapaç de descolonitzar-se mentalment, psíquicament, culturalment i lingüística.

La història en va plena. Una ullada ens permet veureu com aquestes nacions han esdevingut corruptes, febles, caòtiques, incapaces de trobar el seu lloc. Han esdevingut preses fàcils tant dels oportunistes interns com de les antigues metròpolis o d’altres nacions poderoses. I això, perquè han estat incapaces de regenerar el seu cos nacional, corromput per la colonització. No s’han volgut adonar que per tenir un lloc en la història cal retrobar i retornar al centre de la vida nacional, la seva pròpia manera de ser, la seva idiosincràsia, en tots els àmbits. Qui no és ell mateix, només pot ser un fracàs. Sigui home o nació.

Aquesta capacitat de retornar-se la pròpia manera de ser i de pensar és el repte més gran a què s’enfronta qualsevol nació que encara un procés d’independència. Perquè la submissió política, sempre, sempre, va de la mà d’un procés de colonització que cerca en darrera instància esborrar del mapa la nació sotmesa i transformar-la en un apèndix de la metròpolis.

El processos de colonització són fenòmens profunds de manipulació històrica, mental i psíquica, en els quals els colonitzadors no han demostrat mai escrúpols per emprar l’eina que se’ls fa més útil per al seu objectiu últim: l’assimilació de la nació sotmesa. L’ús de la força militar, la imposició legal, la substitució demogràfica, la manipulació i la mentida a través dels mitjans de comunicació…..

La nació catalana ha iniciat el seu procés cap a la independència i ha de posar sobre la taula sense embuts i amb urgència la necessitat de la descolonització, el repte de la regeneració nacional profunda, que garanteixi l’emergència d’una Catalunya genuïnament catalana.

Hi ha unes forces poderosíssimes que volen frenar aquesta regeneració, aquesta descolonització. Més poderoses encara que les que cerquen de frenar el procés d’independència política. Unes forces que s’alimenten de la mentida i la negació que l’estat espanyol i totes i cada una de les organitzacions polítiques i culturals col·laboracionistes alimenten en no voler reconèixer ni denunciar l’arrel dels nostres mals. Als colonitzadors, la negació de la colonització els permet amb total impunitat eternitzar-se al lloc que han usurpat, i als col·laboracionistes, emmascarats amb el títol de catalanistes i, fins i tot, d’independentistes, els permet passar per alt el seu vassallatge, justificar una praxis política que no mira més enllà de la legislatura, i ignorar la vexació a què la seva inconsciència i feblesa condemna la nació catalana.

El més greu de tot és que el poble català, en la seva gran majoria, és incapaç de discriminar els veritables patriotes, d’aquells oportunistes que utilitzen Catalunya per a les seves finalitats personals. Aquesta incapacitat de veure més enllà de les paraules, aquesta confusió, aquest infantilisme polític de gran part del nostre poble ha estat conscientment conreat i propiciat sobretot en condemnar a l’oblit, en ignorar i negar els dos conceptes cabdals que ha de fer conscient el poble català de la situació real en què viu: La colonització i la negació del conflicte que aquesta colonització comporta.

Tant la classe política que exerceix a Catalunya com gran part del nostre poble ha oblidat, tot reduint a l’inconscient que la situació de submissió a Espanya i de decadència actual no és cosa de l’atzar, sinó la conseqüència lògica i inevitable d’un procés d’assimilació que va començar ja fa segles i que s’ha mostrat amb tota la seva brutalitat repetidament al llarg de la història des del 1714. Aquells qui neguen que visquem en un procés de colonització perquè som a L’Europa del segle XXI i tenim una democràcia formal, farien bé de recordar que aquesta democràcia ha servit per rentar la cara a l’estat espanyol i li ha fornit les eines per a finalitzar el procés d’assimilació que va començar ja fa segles: mitjans de comunicació massius en llengua castellana(i francesa a la Catalunya del Nord) i un aparell d’etat beneït internacionalment, amb poders com el judicial, que fa la tasca d’aniquilació nacional que abans feien els exercits. Ara no maten els homes, maten l’ànima de la nació. La democràcia en cap moment ha propiciat que es reconegués, ni es passessin comptes, ni s’invertís el procés assimilacionista que és un dels trets definidors de tota colonització. La colonització s’ha fet tant subtil i eficient que fins poden permetre’s la barra de negar-la.

Si es nega la colonització és nega lògicament l’existència del conflicte. En lloc de reconèixer la magnitud de la tragèdia que està vivint la nostra nació en aquestes etapes finals del procés colonitzador, tot es redueix a un joc on els polítics de Catalunya s’acontenten a salvar les estovalles, mentre la casa se’ns ensorra.

La negació d’aquest conflicte entre la nació catalana i la castellana i francesa ha infectat tota la nostra vida política, l’ha feta falsa, superficial i la condemna al fracàs una vegada i una altra. Que aquesta actitud poruga sigui el segell de les forces regionalistes és comprensible. La seva por ha ressonat i ha reforçat la por de molts catalans que estan disposats a reduir la seva catalanitat a folklore, i com deia un bon amic, a ser catalans de diumenge, si poden anar fent la viu-viu sense haver-se d’enfrontar a qui cal enfrontar-se. Aquesta por ha reduït el seu objectiu només a administrar la colònia i saben perfectament que no poden, i de fet, no volen salvar la pàtria catalana. La seva por al conflicte els ha fet girar-se d’esquena a la realitat de la nació i vendre oasis que s’han demostrat clavegueres. Però quan aquesta negació del conflicte es reprodueix en les persones i les noves forces polítiques que diuen voler la independència per la nació Catalana entrem en un terreny realment perillós. Si el poble català no és capaç d’adonar-se de l’error fonamental que consisteix a parlar d’independència ignorant la necessitat de regeneració nacional/descolonització, si es continua en el camí cap a la independència amb aquesta frivolitat i manca de visió que estant demostrant els protagonistes polítics que postulen la independència, el fracàs està servit.

Per a evitar un procés d’independència de baixa intensitat que desemboqui irremeiablement en una independència borda en la qual tot allò que se’ns ha pres pel camí no ens sigui retituït, cal primer de tot reconèixer la por al conflicte que rau amagada a l’inconscient col.lectiu del nostre poble. Una por al conflicte que neix de l’experiència històrica de massacres i traïcions repetides i patides en la pròpia carn per generacions de catalans. No hem de negar la nostra por al conflicte. L’hem de reconèixer i patir-la i plorar-la i integrar-la . Només quan un nombre crític de catalans i catalanes hàgim estat capaços d’integrar aquesta ombra tant poderosa del poble català, començarem a parlar amb absoluta naturalitat de colonització i conflicte amb els estats espanyols i francés, percebrem amb claredat el qui encara parla des de la por i el sabrem inútil per a la tasca d’alliberament per molta cobertura mediàtica i poder econòmic que l’embolcalli i, sobretot trobarem la força que ara ens roba la por per a encarar el conflicte i els qui ens volen submisos i assimilats.

Només aquell que es complert, aquell que s’ha retrobat amb la seva ombra, amb la seva por, amb la seva negació veu amb una claredat meridiana aquells que encara estan governats per la por que rau al seu inconscient i no són capaços de visualitzar per a la nació catalana lliure res que vagi més enllà del benestar material. No tenen el tremp per parlar de l’esperit de la nació ni de l’ànima que anhela cavalcar senyora i mestressa de la seva pàtria. Són capats, incomplerts i no poden oferir la visió d’una nació plena, tant sols el miratge d’una província amb papers d’estat.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Catalunya nasqué per ser nació, no per esdevenir  província.

La presentació que fem avui a la  sala del col·legi de periodistes, del web de Força Catalunya, pot semblar a primer cop d'ull, un acte purament polític. Tanmateix, per entendre'n i copsar-ne el seu sentit profund cal emmarcar-la en un context més ampli: el de la transformació de consciència que s'està produint arreu i molt especialment dins la nostra nació.

La vella consciència, omnipresent encara en amplis sectors de la població, està regida per la mentida, l'error i la por. En la concepció del món que engendra aquesta consciència, les persones, la Naturalesa i les nacions són reduïdes a objectes que es poden manipular i sotmetre. L'home que està ancorat en aquesta consciència oscil·la entre la feblesa i el despotisme, engendrant el vell joc de les dominacions, on uns fan el paper de víctimes i es dediquen a pidolar allò que ja és seu i d'altres s'erigeixen en amos d'allò que no els correspon.

Aquesta vella consciència ens ha fornit el món que trobem en sortir al carrer, en obrir el TV o en fullejar els diaris. Un món farcit de contradiccions tan punyents, que s'està esqueixant per tot arreu.

La nova consciència que està emergint arreu sense fer grans escarafalls reconeix el caràcter sagrat de l'home, de la Naturalesa i de les nacions. Tots els éssers són subjectes dignes d'honor. Aquesta nova consciència engendra una percepció nítida de l'ordre profund de la realitat i del lloc que cada home i cada nació hi ocupa, i sap que el destí de les persones i dels pobles està determinat per la seva capacitat de pouar de la pròpia creativitat tot allò que els calgui. Aquesta concepció de la realitat engendra un nou tipus de relació de profund respecte i valoració de l'altre, de cooperació i de gaudi conjunt de les riqueses materials i espirituals de les quals tothom se'n sap portador.

El procés polític que està vivint en aquests moments la nació catalana s'inscriu de ple en aquest paradigma de canvi on totes les submissions, i específicament les nacionals, estan destinades a ser superades. Hem entrat en una etapa en la qual una quantitat creixent de catalans ja no estem disposats a que la nostra nació segueixi fent de Ventafocs. Volem que es a torni a proclamar mestressa de la seva història.

Per dignitat dels mateixos catalans, i per precipitar aquesta nova consciència d'homes lliures que s'està congriant, ja no podem seguir permeten com ha passat els darrers segles que una altra nació s'apropiï il.legitimament dels fruits de la nostra intel·ligència i del nostre treball. D'aquí a ben poc, serà la nació catalana la que compartirà els fruits del seu geni nacional, d'igual a igual, amb la resta de nacions del món.

Fer visible aquest canvi de consciència al si de la nostra nació exigeix al capdavant del país homes i dones que l'estimin amb cada un dels seus actes, homes i dones que en copsin el seu caràcter sagrat i tinguin la íntima convicció de les seves immenses capacitats. Homes i dones que transmetin amb el seu fer, l'orgull de ser catalans i el coratge per coronar amb èxit la tasca d'alliberament nacional. Homes i dones que siguin portantveus dignes de la pàtria catalana davant la resta de la humanitat.

Es, precisament, doncs, per precipitar l'emergència dels homes i dones que encarnen aquesta nova consciència que ha nascut Força Catalunya.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Sóc una apàtrida.

I no pas per ganes. Sinó per força.

No renego ni fujo de cap pàtria. Simplement no en tinc. La meva pàtria s'ha enrunat sota el pes de la traïció, de la mentida, de la negligència, de la covardia dels seus fills. Me l'han anat prenent bocí a bocí. Me l'han anat trasmudant en tota una altre a còpia de fornades de gent forastera que rarament han sabut parar l'orella a la melodia de l'ànima i l'esperit de la terra catalana. La pàtria, ignorada i envilida, s'ha anat replegant sobre ella mateixa, i ens hem quedat sense mare.

Som orfes dins la nostra terra. Ens hem deixat furtar l'escalf i la certesa de saber qui som. Hem renunciat al lloc que ens corresponia. I ara som homes i dones errants en una pàtria cremada. Som animalons esporuguits que no gosem afirmar-nos perquè ens manca l'ànima i, amb ella, la paraula.

Estic tota jo adolorida. Em percebo escapçada, incompleta, sense les arrels que m'han de fer créixer joiosa en el món. I visc com un insult a la meva integritat, la banal xerrameca dels qui, mentre ens volen fer creure que cal enterrar la pàtria catalana per ser ciutadans del món, ens embolcallen amb madrastres postisses, amb pàtries alienes, imposades amb la prepotència dels qui redueixen tot el món al seu melic. I ens forcen, tot violant la sacralitat de la nostra pàtria, a enfonsar les  arrels en les aigües fètides de la colonització.

Són molts, massa, els qui han renunciat al coratge de mantenir-se fidels. I bevent en copes temptadores que no els estaven destinades, esdevenen llops vestits amb pells d'ovella, mesquins xucladors de la vitalitat de la pàtria. Fan el sord al panteix angoixós de la pàtria dessagnada. Es renten les mans de la crucifixió que s'està consumant i, tot emmascarant-la amb paraules buides i fets inútils, s'hi giren d'esquena, per a poder-se ocupar sense angúnies dels seus ventres i de les seves butxaques.

I més encara són els qui intoxicats per les aigües fètides, engreixen amb una inconsciència absoluta la massa amorfa dels colonitzats. Es dobleguen sota el poder de la mentida, i sotmetent-s'hi, la justifiquen. Ramat patèticament ingenu, destinat a l'escorxador pels seus mateixos pastors.

On són els homes que l'esperit de la terra manté encara drets? On són els qui s'han tret la bena dels ulls i han vist amb nítid horror la mentida ingent que ens corseca? On són els qui ja han deixat de fer de comparses d'intel·lectuals i polítics aprofitats i porucs? On són els qui han posat la seva esperança, la seva fe, en l'esperit que batega a les seves entranyes? On són els germans catalans?

Hem estat provats al bat dels vents de la història com la plata depurada al foc. Molts han relliscat i caigut, i amb ells han estimbat la pàtria. Una resta pateix desesmada l'esquinçament de l'autèntic apàtrida. Ha replegat les arrels que s'havien estès en la història. I ha après a escoltar el silenci. I serà en aquesta escolta sincera que s' afaiçonaran sencers els nous hereus de la pàtria. Una pàtria d'arrels immarcibles.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Benvolguts compatriotes,

Es un honor ser avui aquí, davant uns homes i unes dones disposats a esbotzar els límits mentals i polítics que ens constrenyen, tot participant activament en aquesta consulta popular que és el preludi irreversible del nostre alliberament.

L'esperit que està demostrant el poble català en fer possible, en crear el seu camí cap a la independència, malgrat i al marge de les elits polítiques, posa en evidència que som un poble ocupat, però que no ens han vençut.

I que ningú s'esgarrifi quan dic que som un poble ocupat. Avui les forces que subjuguen el nostre poble no tenen la brutalitat dels exercits, però despleguen una capacitat de domini encara més gran, a través de la seva omnipresència i capacitat de persuasió. El seu poder rau precisament en què gran part del nostre poble no és conscient de la funció assimiladora que estan portant a terme d'una manera subtil i continuada vint-i-quatre hores al dia, tres-cents seixanta-cinc dies l'any.

Aquestes forces es concreten:

a- tots els mitjans de comunicació que no qüestionen la dependència forçada de la nació catalana respecte l'estat espanyol.
b- el corpus legal que ens limita i sotmet cada vegada més, com ho evidencia el procés delirant de l'estatut.
c- les persones que viuen aquí amb mentalitat de colonitzador, i que des de llocs de poder, o des de la quotidianitat del carrer, de l'escola, del jutjat, de l'hospital o de la universitat imposen, amb una impunitat absoluta, la manera de fer i la llengua dels colonitzadors.

Es en resposta a aquesta ocupació que l'esperit que va explosionar a Arenys, s'escampa sense aturador arreu del país, perquè respon a una necessitat vital de la nació catalana i de tots aquells que ens en sentim part.
Les nacions, com els homes, han nascut per ser lliures i expressar la seva plenitud. Ho portem gravat als gens.

Per això aquest esperit vital, aquest anhel de llibertat acabarà imposant-se sobre la voluntat colonitzadora que treballa incansablement per fer-nos invisibles i esborrar-nos del mapa.

I a aquest esperit que sacseja el nostre poble no li calen raons. La llibertat que engendra és, en ella mateixa, la raó, perquè és l'experiència íntima d'allò que és valuós i sagrat.

Ara bé, es bo que a l'esperit que neix de les entranyes i del cor, hi ajuntem la reflexió, i construïm uns arguments que ens facin de crosses, si cal, en moments en què el dubte o la por es fan presents.

Aquests raonaments que desplegaré volen respondre dues qüestions fonamentals:

Pe què volem la independència? I
Per a què la volem?, o sigui, quin és el seu objectiu final.

El crim central dels colonitzadors castellans i francesos contra la nació catalana, no és el robatori sistemàtic a què ens sotmeten, ni la deixadesa d'infraestructures que ofega la nostra economia, ni tan sols el genocidi físic que històricament ha patit Catalunya, concretat en milers i milers de catalans morts i exiliats forçosament pel fet d'haver defensat la nostra pàtria. Per terribles que siguin aquests crims, només són corol.laris del crim central a que colonitzadors castellans i francesos han condemnat la nostra pàtria: negar-li la seva manera de ser.

Durant més de tres segles de submissió forçada i d'una quarantena d'anys de democràcia formal però d'opressió psicològica, als catalans se'ns ha fet impossible la nostra autoafirmació com a poble.

La nostra continuada, però mai obertament reconeguda submissió, ha tingut unes conseqüències tràgiques: ens ha negat l'expressió del propi poder i ha escampat una terrible tristesa, apatia i misèria anímica dintre del nostre cos nacional.

L'alienació de la nostra catalanitat s'ha aconseguit històricament a través de la repressió brutal: assassinats, tortures i repressió legal i física han estat a l'ordre del dia durant molts períodes de la nostra història de poble colonitzat. Ara la democràcia formal amb que s'han disfressat els colonitzadors, els ha fet a mans una forma més efectiva per assolir encara una alienació més gran: ignorar, marginar i fer innecessària la manera de ser catalana i les seves expressions dintre mateix de casa nostra. Avui, passar de puntetes sobre la nostra identitat s'ha convertit en el denominador comú tant dels colonitzadors com dels polítics regionalistes. Els colonitzadors, des del poder i a través dels mitjans de comunicació no han cessat de negar-nos i menysprear-nos amb discursos i praxis que ridiculitzen el sentiment de catalanitat com una cosa provinciana, que neguen la integritat de la nació tot reduint-la a una massa despersonalitzada i que exacerben qualsevol expressió cultural i lingüística forana a fi que ocupi el lloc que correspon legítimament a la llengua i a la cultura catalanes. Els polítics regionalistes s'han venut la nostra ànima, la nostra identitat, i ignorant-la desvergonyidament només saben parlar de balances fiscals o de benestar econòmic. Com si la misèria de l'ànima no fos més trista que la material, com molt bé recordava el nostre estimat president Macià!

Tots junts, colonitzadors i regionalistes, formen part de l'statu quo que està reduint, de facto, la nostra nació, a unes tristes províncies sense caràcter, sense voluntat i sense ànima.

De què valen diners, progrés i benestar quan un poble es perd a si mateix?

La pobresa més gran, la misèria psicològica més profunda brollen d'aquesta pèrdua de l'ànima col·lectiva.
Perquè la necessitat ontològica més fonamental de qualsevol poble és el d'existir, de ser qui és dintre del seu territori. I només en l'expressió plena d'aquesta ànima col·lectiva rau l'autèntica llibertat.

Ignorar, abandonar, deixar perdre la pròpia manera de ser com a poble és la cosa més alienant que existeix, molt més que l'empresonament o la destrucció física. Aquesta alienació de la pròpia manera de ser s'ha fet palesa d'una manera més crua en aquelles manifestacions que són la més directa expressió de l'ànima del nostre poble: el caràcter, la història i la llengua.

Tants segles de submissió i sobretot de submissió no reconeguda, negada, manipulada han trinxat el nostre caràcter col·lectiu. El nostre poble té ara un caràcter escapçat, que nega tot aquells trets més vitals com a resposta d'adaptació a l'anòmala situació que vivim. Perquè, qui pot tenir un caràcter sencer, poderós i tolerar la submissió?
Però aquest no és el genuí caràcter del poble català, com es pot comprovar en el procés que estem vivint, i sobretot en caràcter dels homes que l'han iniciat i que han fet possible que siguem on som perquè s'han sabut mantenir ferms davant pressions i amenaces de tot tipus, fins i tot de mort. I com es pot veure una vegada i una altra en la nostra història, que per això és sistemàticament exclosa dels programes educatius i, quan hi treu el cap, està prou manipulada perquè la brutalitat i l'usurpació il·legítima quedin totalment desdibuixades, i els models de caràcter d'homes com Pau Claris, Macià, Batista i Roca i tants d'altres restin invisibles.

Pel què fa a la llengua, després de segles de prohibicions i atacs brutals, ara han trobat el sistema per acabar-se'n de desempallegar sense escarafalls: fer-la innecessària dintre del seu territori. Quan una llengua no és necessària, quan una llengua ha de sobreviure per voluntarisme sempre acaba desapareixent, quedant reduïda com a molt a expressions folklòriques. I aquest és el futur que s'ha dissenyat pel català amb l'enganyós mite del bilingüisme. No el defensen ni hi estan tots d'acord perquè sí els espanyolistes, des de Ciudadanos fins a socialistes, en aquest tema. Saben perfectament que és condemnar la llengua catalana a una mort segura i sense reaccions, perquè no ens oblidem que per no desamparar el bilingüisme, prou se'n cuiden de legislar a favor d'una aclaparadora majoria de mitjans de comunicació en castellà, mentre escanyen tant com volen els de llengua catalana. Recordem la vergonya del tancament de senyal de TV3 a València i a les illes.
El que fa escruixir és que aquells que es diuen nacionalistes i els independentistes asseguts avui al Parlament, acceptin el bilingüisme sense piular i en alguns casos fins i tot el defensin. Es que no s'adonen de la transcendència de la seva claudicació? Molt em temo que sí que se n'adonen, però saben que una actitud ferma en aquest àmbit desfermaria les ires de tot l'espectre dels colonitzadors. I ja han demostrat que no tenen ni la voluntat ni el caràcter per gestionar aquest conflicte.

En el procés d'alliberament és indispensable reconèixer allò que molts és neguen a acceptar, que UN POBLE QUE NO ES AMO DE CASA SEVA I QUE NO POT EXPRESSAR EN PLENITUD LA SEVA MANERA DE SER ES UN POBLE ESCLAU.

Quan hom reconeix aquesta veritat tan elemental es fa evident que només hi ha una manera de recuperar el nostre poder, de recuperar l'energia vital que ens retorni la joia i l'orgull de ser catalans: treure'ns de sobre, d'una vegada i per sempre, el jou que ens doblega i ens nega.
Només hi ha un camí que ens retorni la nostra veu en el concert de les nacions.
LA INDEPENDENCIA.
Es, doncs, per alliberar-nos de la misèria espiritual de la submissió que ens impedeix ser qui som, que ens cal la independència

I per això ens cal sobretot posar al capdavant del procés aquella gent de caràcter que representi la regeneració política que ha de garantir que l'objectiu primordial i prioritari del nou estat català sigui la recuperació de la nostra ànima col·lectiva, fomentant la regeneració del caràcter de les noves generacions, assegurant el coneixement de la nostra història i fent indispensable l'ús en plenitud de la nostra llengua.

Autoafirmar-nos, retornar-nos la llibertat i la dignitat no es pidola, s'exerceix i , per tant, demana ACTES clars, sense ambigüitat. “ El dir no emprenya” afirma la saviesa popular, perquè certament allò decisiu és el què es fa. Per això la votació a què esteu cridats més de cent seixanta pobles i ciutats de Catalunya és un acte de revolta i d'autoafirmació sense precedents en la història contemporània catalana dels darrers 50 anys. Amb aquest acte us negueu a acatar la llei del colonitzador i el confronteu obertament, però també, i molt important, poseu en evidència els polítics i intel·lectuals regionalistes que amb les seves polítiques pusil·lànimes i claudicacionistes han portat la nació catalana a l'agonia en què es troba actualment. Davant d'aquestes actituds vergonyants que no qüestionen l'stato quo, sinó que amb el seu pidolar miserable, el reforcen perquè eternitzen la nació catalana en el paper de víctima, la gesta a què esteu cridats esdevé autèntica dinamita.

Es, quan tot un poble com Berga, deixa d'identificar-se amb el paper de víctima i actua com a poble lliure per retornar-se unilateralment la llibertat usurpada, que es manifesta la PRESENCIA de l'autèntica Catalunya, d'aquesta Catalunya que malda per manifestar-se tot esmicolant la cotilla insostenible en que l'han atrapada.
Aquesta Presència, la nostra manera de ser genuïna i profunda, el cor de la nostra nació, més enllà de les falses identificacions que tants segles de submissió han teixit, és l'objectiu i la raó última des nostre alliberament. Es el tresor que ens retornarà la joia de ser catalans, l'espurna creadora i l'abundor material.

Bergadans, sou cridats a escriure una pàgina d'or de la nostra història. Que el vostre vot neixi del cor i sigui un sí clar a la recuperació de la llibertat i la plenitud que se'ns va arrabassar per la força i amb el preu de la sang dels millors fills de la nostra pàtria.
Que el vostre vot sigui un sí rotund a la vida de la nostra nació, un sí rotund a la joia de ser catalans.
Que el vostre vot sigui un homenatge a tots els qui ens han precedit en la lluita,
i un gest d'esperança per als qui ara toca teixir la història de la nostra pàtria.
Que el vostre vot sigui el model de dignitat que els homes i dones vinguts d'arreu del món esperen de nosaltres per a integrar-se a la nostra nació. Perquè, qui vol integrar-se en una nació esclava?
I, sobretot, que el vostre vot obri el camí per retornar a les generacions futures la realitat fecunda de la Catalunya lliure i plena que la història ens reclama.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Què li passaria a una persona si la seva llibertat li fos suprimida?
Ens aproparem a aquesta qüestió amb una paràbola. La podríem anomenar

L'home que va ser tancat en una gàbia

Un vespre un rei d'un regne llunyà estava dret darrera la finestra, sentint una música llunyana que li arribava a través del passadís des de l'altra ala del palau. El rei estava cansat de la darrera recepció diplomàtica, i mirava per la finestra rumiant sobre la manera de fer del món, en general, i sobre res en particular. La seva mirada es va fixar en un home a la cantonada de sota- en aparença un home normal,que caminava per agafar l'autobús cap a casa, que feia el mateix camí diàriament cinc dies a la setmana durant anys-. El rei s'imaginà l'home arribant a casa, mecànicament fent un petó a la seva dona, sopant, preguntant si tot anava bé amb la canalla, llegint el diari, anant a dormir, fent potser l'amor amb la seva dona, dormint i llevant-se l'endemà per tornar anar a treballar.

De cop una curiositat sobtada va esbandir el cansament del monarca “ em pregunto què passaria si un home fos tancat en una gàbia?"

L'endemà el rei va parlar amb un psicòleg de la seva idea i el convidà a observar l'experiment. El rei féu portar una gàbia i hi tancà l'home normal.

Primer l'home estava desconcertat, i deia al psicòleg “haig d'agafar l'autobús, haig d'anar a treballar, faré tard” Cap a la tarda l'home es va començar a adonar de què estava passant, i protestà amb vehemència “El rei no em pot fer això. Es injust”. La seva veu era potent i els seus ulls plens de ràbia.

Tota la resta de la setmana l'home continuà protestant amb vehemència. Quan el rei cada dia baixava a passejar davant la gàbia, l'home es dirigia directament al monarca amb les seves queixes. Però el rei li contestava “ Mira, tens menjar, un llit i no has de treballar. Ens cuidem de tu. Per què et queixes? Al cap d'unes setmanes les protestes van anar-se esmorteint fins que es van acabar. L'home estava silenciós, sense parlar, però el psicòleg va observar als seus ulls l'odi cremant com un foc profund.

Després d'unes quantes setmanes, el psicòleg es va adonar com si l'home reflexionés sobre les paraules del rei, i durant uns segons l'odi s'esvaïa de la seva mirada, talment si es preguntés si el rei tenia raó. Al cap d'unes quantes setmanes més, l'home va començar a discutir amb el psicòleg si era sensat per a un home a qui es donava menjar i aixopluc, d'acceptar el seu destí i si d'aquesta actitud se'n podia dir saviesa. Així quan un grup de professors i estudiants van anar a veure l'home a la gàbia, es mostrà amigable, i els explicava que havia triat aquesta manera de viure perquè hi havia un gran valor en la seguretat de la dependència. Que estrany! Pensava el psicòleg, i que patètic!- per què s'esforçava tant a fer que aprovessin la seva manera de viure?

Els dies que se succeïren, quan el rei passejava pel pati, l'home adulava el rei des de darrera els barrots i li agraïa el menjar i l'aixopluc. Però quan el rei no hi era i l'home es pensava que el psicòleg no el veia, la seva expressió era tota una altra- sorrut i taciturn-. Quan li donaven el menjar, li queien els plats de les mans i després estava avergonyit de la seva estupidesa i poca traça. La seva conversa es va tornar monòtona, i en lloc de les dissertacions filosòfiques sobre la vàlua de la dependència, es reduïa a “és així”, “ és el destí”, frases que repetia una vegada i una altra.

Fou difícil de dir quan l'home entrà en la darrera fase. El psicòleg s'adonà que la cara de l'home era inexpressiva: el seu somriure ja no era adulador, només buit i sense sentit, com la ganyota que fa un nadó quan té gasos a l'estómac. L'home menjava i intercanviava algunes paraules amb el psicòleg de tant en tant; els seus ulls eren distants i vagues, i tot i que mirava el psicòleg, de fet, no el veia.
I des d'aquell moment, l'home, en les seves converses intermitents no va emprar mai més el terme “jo”. Havia acceptat la seva gàbia. No tenia ràbia, ni odi, ni racionalitzava. Però ara era un alienat.

Aquella nit el psicòleg va seure al seu escriptori per escriure'n l'informe. Li era difícil trobar les paraules, perquè sentia dintre seu una gran buidor. Va intentar tranquil·litzar-se amb les paraules “diuen que res no es perd, que la matèria es transforma en energia i viceversa”. Però no va poder evitar sentir que a l'univers alguna cosa s'havia destruït amb aquest experiment, i que només hi havia quedat un buit.

Odi i ressentiment. El preu de la llibertat negada.

Un punt que cal remarcar en la paràbola anterior és que L'ODI VA EMERGIR EN L'HOME QUAN ES VA ADONAR QUE ERA CAPTIU. El fet que es generi tant d'odi quan als homes se'ls arrabassa la llibertat evidencia que és un valor essencial. Sovint, quan en la vida real les persones perden part de la seva llibertat, sembla que s'adapten a la situació. Però no cal gratar gaire per adonar-se que una altra cosa ha vingut a omplir el buit – l'odi i el ressentiment cap els qui l'han forçat a cedir la seva llibertat-. I sovint aquest odi somort és en proporció directe al grau en què se li ha negat el dret d'existir com un ésser lliure. De fet, l'odi és reprimit, perquè a l'esclau no li és permès d'expressar pensaments d'odi contra els amos; tanmateix l'odi hi és, i surt amb símptomes diversos. No és possible per als éssers humans perdre la llibertat sense que alguna cosa no restauri l'equilibri interior- alguna cosa que neix de la llibertat interior quan la llibertat exterior és negada- i aquesta cosa, és l'odi cap als seus conqueridors.

L'odi i el ressentiment és sovint l'únic camí que té la persona per evitar el suïcidi psicològic o espiritual. Té la funció de preservar un cert sentit de dignitat, un sentiment de la pròpia identitat, com si la persona, o persones en el cas de les nacions, diguessin silenciosament als seus conqueridors “m'has conquerit, però jo em reservo el dret d'odiar-te”. Aquest menyspreu pels conqueridors conserva la identitat de la persona -o nació-, encara que les condicions exteriors li neguin aquest dret essencial de l'ésser humà.

En casos terapèutics quan a algú que se li ha restringit l'exercici dels seus poders com a ésser humà és incapaç de sentir i expressar el seu odi, la prognosis és desfavorable. Així, doncs, la capacitat personal de finalment odiar o sentir ràbia és un senyal de les pròpies potencialitats internes per oposar-se als opressors.(...)

No volem pas dir que l'odi i el ressentiment siguin bons en ells mateixos. L'odi i el ressentiment són emocions destructives, i un senyal de maduresa és transformar-les en emocions constructives, però el fet que l'ésser humà estigui disposat a destruir- fins i tot a la llarga a ell mateix- abans de perdre la seva llibertat, prova com n'és d'important la llibertat.

A les obres de Kafka, podem veure com a l'home que ha perdut la capacitat de resistir els seus acusadors, un personatge l'interpel·la dient-li “ ja no et queda vitalitat?” “ no pots posar-te dret i afirmar-te?”

Avui, en cercles convencionals hom no admet l'odi, de la mateixa manera que unes quantes dècades enrere no s'admetien els impulsos sexuals o l'agressivitat.
Aquestes emocions negatives, encara que es poden dissimular com a lapses ocasionals, no encaixen amb la imatge ideal del ciutadà autocontrolat, equilibrat, amable i adaptat.
Com a conseqüència, l'odi i el ressentiment són normalment reprimits. Ara és ben sabuda la tendència psicològica que quan reprimim una actitud o emoció, sovint l'equilibrem actuant superficialment amb una actitud que és l'oposada.(...) No és estrany que una persona excessivament dependent d'una autoritat, actuï com si l'estimés per amagar-se l'odi que hi ha dintre seu. Com un boxador al ring, s'enganxa al seu enemic. En la vida real un no s'allibera de l'odi i el ressentiment amb aquestes actituds, d'aquesta manera només es desplacen aquestes emocions sobre altres persones, o ES GIREN CAP A L'INTERIOR EN FORMA D'AUTOODI.

Es, doncs, crucial que siguem capaços de confrontar el nostre odi obertament I encara és més essencial que confrontem el nostre ressentiment, ja que aquesta és la forma que adopta l'odi en la nostra vida civilitzada.(...)Potser la raó que el ressentiment sigui una emoció tan crònica, comú i corrossiva és perquè l'odi ha estat suprimit.

I encara més, si no confrontem el nostre odi i ressentiment, es convertiran més aviat o més tard en autocompassió. Hom pot llavors alimentar el seu odi i alhora preservar el seu equilibri psicològic, compadint-se de si mateix, consolant-se amb el pensament del sofriment que li ha tocat o de la mala sort que ha tingut, i eximint-se de fer-hi res.(...)

Ningú pot experimentar l'amor real o l'autèntica moralitat fins que no ha confrontat obertament i ha treballat amb el seu ressentiment. L'odi i el ressentiment haurien d'emprar-se com a motivacions per a restablir la llibertat genuïna: no es poden transformar aquestes emocions destructives en unes altres de constructives fins que hom no ho faci. I el primer graó és reconèixer què o a qui s'odia. Com a exemple, la gent que viu sota règims opressors, el primer graó en la seva lluita per la llibertat hauria de ser girar el seu odi cap els poders opressors.

L'odi i el ressentiment preserven temporalment la llibertat interior, però tard o d'hora hom ha d'emprar l'odi per establir la dignitat i la llibertat en el món real, sinó l'odi el destruirà. L'objectiu com va dir el poeta és “odiar a fi de guanyar allò que és nou”.

Rollo May ( Man's search for himself)

Tants segles de ser una mera ombra en la història, de ser reduïts al silenci, no han d'haver estat en va.

El dolor de saber-se negat en la pròpia manera de ser; el dolor de veure's ignorat i menyspreat; el dolor d'observar les potencialitats no desplegades, ens ha forçat a nedar en les aigües profundes de l'Esser, a cercar un sentit, una direcció, per sota de la superfície de la Realitat, per sota del finíssim i volàtil tel de la història.

Una Realitat alhora simple i complexa, multifacètica, orgànicament integrada, viu al cor de la breu consciència que hem configurat amb la ment humana, caracteritzada per la polaritat excloent, i l'ús limitat dels sentits. Una Realitat que espera ser reconeguda.

La nació catalana camina cap al seu alliberament en un moment històric en què la humanitat està immersa en un canvi de paradigma. Els vells models de percepció, de pensament i d'acció es comproven obsolets. Hi ha un anhel profund i cada vegada més ampli d'autenticitat. Allò que queda circumscrit als nivells purament externs ja no satisfà. I és precisament la recerca desficiosa de solucions limitada a la pell de la Realitat, la que engendra i continua alimentant un pregon desengany i disgust.

Aquesta constatació va imposant un ralentiment i fa girar la mirada cap al cor, perquè hom intueix que ara és l'hora d'escoltar pregonament i sincera per a poder actuar correctament.
Fins i tot el món s'està frenant. L'anomenada crisi econòmica és una aturada necessària d'aquesta consciència que viu circumscrita al nivell superficial de la Realitat.
La humanitat percep, d'una manera confusa en molts sectors, d'una manera lúcida i clara, en d'altres, que hi ha una Presència total, fins ara majoritâriament ignorada, de l'Esser, de la Realitat, que està explosionant.
La ciència està penetrant els secrets de la naturalesa, de l'univers, i mostrant una Realitat inesperada, que es desplega davant els ulls de la humanitat més conscient, amb una intel·ligència i una vitalitat que meravella i interpel·la. L'antic llenguatge de les grans religions va agafant sentit per l'home modern sota la llum dels avenços científics. Està eclosionant una nova consciència. Experimentada per alguns, intuïda per més, ignorada per molts. Però imparable.

I l'autèntic alliberament va indestriablement unit a l'assumpció individual i col.lectiva d'aquesta consciència que se sustenta en el gruix de la Realitat sencera.
Una consciència que es manifesta en el silenci de l'interval, en el silenci del”camí estret”que integra les polaritats en què hem fragmentat les nostres vides i el nostre món. Una consciència que ha estat sempre dintre nostre, esperant pacientment ser escoltada. Una consciència que ens parla de la integritat del nostre Esser, present en aquest ara intemporal, viu en l'escletxa de les polaritats a què hem reduït la nostra vida. Una consciència que ens revela l'home autèntic, l'home nou, l'home que ha integrat el cos, la ment i el cor, i ens revela també l'autèntica humanitat, orgànica, integrada, on “les nacions que no són nacions” periran, i on “les vinyes que no ha plantat el Pare, seran arrencades”. Una humanitat sense les artificiositats de l'opressió i la mentida.
Una humanitat portadora d'una consciència que entendrà el valor de la singularitat, que celebrarà la individualitat en front de la massificació; que celebrarà l'amor més enllà de la tolerància.
Perquè serà l'amor autèntic, no un amor sentimental, sinó un amor d'intenció i d'acció, que reconeix la plenitud de l'altre( sigui home, nació o natura) i l'honora, la força magnífica que sap fer presents totes les potencialitats i viu joiosament el seu desplegament, el bàlsam que guareix tots els errors, la presència inefable que anorrea totes les lleis i s'erigeix com la Llei, el que ha de caracteritzar la nova consciència. I el que farà l'home i la humanitat lliures en el sentit més radical del mot.

Aquesta nova consciència aguditza els sentits físics, allibera la ment de falses identificacions i d'errors, i incorpora el cor com a centre integrador. Perquè només el cor és capaç d'entendre allò que la ment no pot copsar, de sentir les melodies que l'orella no pot captar, i de ressonar amb la cançó de l'ànima de tots els éssers: l'ànima de la flor, de l'arbre i de la terra. L'ànima dels vents i de l'aigua, l'anima del foc i dels estels. I l'ànima de cada nació autèntica. Perquè només el cor és capaç de saber-se part integrant d'aquesta immensa simfonia de llibertat i de joia, que expressa l'Esser desplegant-se harmoniosament amb una bellesa intocada i intocable.

L'alliberament de Catalunya no s'escau per casualitat en el context formatiu d'aquesta nova consciència. Hem estat retinguts per poder sorgir a la llum d'aquesta etapa post-històrica amb la humilitat dels qui han vist destruït el seu fals orgull, la seva prepotència i la seva percepció de la realitat, i amb la força dels qui, obligats al silenci, han tingut el temps per trobar la veu autèntica de la seva ànima, la que neix directament de l'Esser, i que ens assenyala el camí, el lloc i el rol que hem de desplegar en aquest “món nou”.

Ens queda un tràmit inexcusable, per a poder començar a evolucionar joiosament en aquesta dansa de la nova consciència. El de la independència política i la reconstrucció nacional.
Una independència política que només assolirem si aconseguim superar el concepte d'unitat assimiladora i estèril que tant sofriment ha infligit a la nostra nació durant segles, i abracem la idea d'unitat vitalitzadora, que ha de visualitzar-se en la Gran Coalició integrada per les diferents veus i sensibilitats independentistes. Només aquesta unitat en la multiplicitat farà possible la victòria que Catalunya reclama, i garantirà la regeneració nacional, orquestrada per aquesta nova consciència, sota els paràmetres de la integritat i la voluntat de servei a la nació.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

La nostra vida nacional, immersa en la manipulació i la mentida, es caracteritza per la pèrdua del sentit de les paraules. El sentit genuí queda confós i sovint substituït per un altre que n'és sovint l'antagònic. L'ús d'eufemismes per evitar paraules massa clares és a l'ordre del dia. I tot perquè un llenguatge clar, que diu les coses pel seu nom dibuixa la realitat tal com és, sense màscares. I això és el que els senyors de la mentida volen evitar al preu que sigui. Sembrar la confusió, l'ambivalència, la tebior exigeix pervertir el llenguatge.

Estem tan immersos en aquest procés de degradació que sovint ni en som conscients. Per això molta gent no s'explica perquè passa el que passa, i tot continua igual.

Un exemple encara calent n'és el frau que ha fet el Sr. Millet i que saltà a la llum pública a mitjans setembre. El gruix de la premsa estripant-se les vestidures. On hem anat a parar! Un dels símbols més representatius del país empastifat!...Som un país de pandereta!. Paraules i més paraules que emmascaren i eviten la paraula clau que assenyala la realitat i que ho explica tot.
No, no som un país de pandereta, com molts s'entesten a proclamar. Som una colònia.
I en tota colònia, hi ha una elit que ha donat per bona l'usurpació dels colonitzadors, i venent la seva ànima col·lectiva ha acceptat per a la seva nació i per a ells mateixos el servilisme del vassall.

Això té un preu tàcitament acceptat pels colonitzadors i pels traïdors: la corrupció.
Aquest és el fil conductor de la història de totes les colònies, sense excepció. Una classe dirigent, política, econòmica i cultural que permet l'usurpació dels drets legítims del seu poble, però, a canvi, en cobra un preu elevat, en diners i en poder. Aquesta és la trista història de la nació catalana des de fa centúries, i que el franquisme exacerbà, tot convertint la corrupció en un fet tan acceptat que esdevingué normal.
Amb aquesta democràcia tan galdosa que ens han engiponat, i malgrat la llufa que ens han penjat de país “ lliure i democràtic”, aquest fet és més punyent que mai, perquè es continua sense reconèixer ni solucionar el problema de fons fonamental: l'usurpació dels drets de la pàtria catalana.

Aquesta usurpació consentida i, sovint, empesa per amplis sectors de la burgesia, sobretot de les principals ciutats de la nació, s'ha cobrat el preu d'una corrupció galopant a les Illes, a València i també al Principat. Com més interioritzada i desvergonyida la traïció, més estesa i evident la corrupció.

Però el que també saben molt bé tots els involucrats en aquest joc patològic de dominats i dominadors, és que els traïdors estan en darrera instància al servei dels colonitzadors i que seran utilitzats com a bocs expiatoris quan als colonitzadors els convingui.

I això ha passat ara.
Els usurpadors han posat al centre de la llum pública un dels qui, ben embolicat amb la senyera, s'havia venut l'ànima del seu poble per un plat de llenties, sucós, això sí! Just quan el galliner autonòmic se'ls començava a esvalotar, just quan es repetia massa sovint que l'estat ens roba cada dia 60 milions d'euros, han fet saltar a la palestra que el representant d'una institució senyera de Catalunya s'ha embutxacat un bon pessic.

En lloc de reaccionar com volen els qui han manipulat durant segles la nostra gent i la nostra pàtria, i alçar el crit al cel, podríem fer un simple exercici de sentit comú i preguntar-nos a qui serveix de veritat el Sr. Millet?
No oblidem que el Sr. Millet ha permès l'entrada al Palau als hereus directes del feixisme, a “Ciudadanos”, entre d'altres gestos “sospitosos”. I tot en nom de la tolerància i normalitat democràtica, que de fet signifiquen i impliquen acceptar el jou com si encara et fessin un favor.

No ens enganyem, massa homes com el Sr. Millet i moltes de les institucions que havien representat el cor de la nació catalana, avui són només una befa amarga pels qui encara resten fidels a l'esperit de Catalunya, perquè no n'hi havia prou de vendre l'ànima del seu poble, cobrar-ne el preu corruptament, que, a sobre, accepten ser utilitzats contra Catalunya quan convé a aquells a qui reten obediència, i amb els qui escenifiquen aquest joc fastigós: els nostres colonitzadors.

Qui té dos dits de front i es manté íntegre a si mateix i al país no cau en la pseudo-innocència que obnubila el pensament de tants catalans, que es neguen a veure, potser perquè fa massa mal al cor, que no som un poble normal, on els casos de corrupció són fruit de les ambicions personals patològiques. No, a la nostra nació, la corrupció, que és el preu amb què es paga la traïció a la pàtria , és una institució. Negada. Però real.

Es per això que cal que el nostre poble es desvetlli i es desempallegui d'aquesta pseudo-innocència que vol creure que vivim en una bassa d'oli, que els enemics de Catalunya s'han esfumat, i que entre tots ho farem tot, quan de fet, els enemics no només estan ben vius i espavilats, sinó que no paren de treballar com un càncer, rovellant i degradant tot allò més preuat i vital per a la nació, mentre els venuts es reparteixen les molles del pastís i del poder que els amos els deixen administrar.

A mida que va caient la bena dels ulls de cada vegada més compatriotes, es fa evident la profunda rellevància que té un dels punts fonamentals propugnats per Catalunya Acció des de la seva fundació: el de la regeneració política.

Anar cap a la nostra independència, com pretenen algunes veus independentistes mediàtiques, per cedir-la als homes i als partits que no han qüestionat l'stato quo imperant, sinó que s'hi han adaptat, significaria eternitzar al capdavant de la nostra nació el caràcter claudicacionista que ha tolerat i ha perpetrat, de vegades, la traïció, i significaria l'avortament de la regeneració nacional que ha d'assegurar l'esperit i el tremp de la nova Catalunya lliure.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

El crim central dels colonitzadors castellans i francesos contra la nació catalana no és el robatori sistemàtic a què ens sotmeten, ni la deixadesa d'infraestructures que ofega la nostra economia, ni tan sols el genocidi físic que històricament ha patit Catalunya, concretat en milers i milers de catalans morts i exiliats forçosament pel fet d'haver defensat la pàtria. Per terribles que siguin aquests crims, només són corol·laris del crim fonamental a què els colonitzadors han condemnat la pàtria catalana: negar-li la seva manera de ser.

Durant més de tres segles de submissió forçada i d'una quarantena d'anys de democràcia formal, però d'opressió i manipulació psicològica, als catalans se'ns ha fet impossible la nostra autoafirmació com a poble.

Deixar perdre la pròpia manera de ser com a nació és la cosa més alienant que existeix, molt més que la destrucció física.
Perquè la misèria de l'ànima és molt més trista que la material, com molt bé recordava el nostre estimat president Macià!!
De què valen progrés, diners i benestar quan un poble es perd a si mateix?
La pobresa més gran, la misèria psicològica més profunda brollen d'aquesta pèrdua de l'ànima col·lectiva.
Perquè la necessitat ontològica més fonamental de qualsevol poble és la de ser qui és dintre del seu territori. I només en l'expressió plena d'aquesta ànima col·lectiva rau l'autèntica llibertat.

I aquesta llibertat autèntica és la que ens neguen tant els colonitzadors com els polítics regionalistes que s'han posat d'acord en marginar i fer innecessària la manera de ser catalana dintre mateix de casa nostra, condemnant-nos així a una folklorització i desaparició segura.

En el procés d'alliberament que la nostra nació està encetant, és indispensable reconèixer allò que molts es neguen a acceptar, que UN POBLE QUE NO ÉS AMO DE CASA SEVA I QUE NO POT EXPRESSAR EN PLENITUD LA SEVA MANERA DE SER ÉS UN POBLE ESCLAU.

És això el que van comprendre amb una perfecta lucidesa els patriotes que avui i aquí homenatgem. Uns patriotes que van assumir que si els era negat el viure com a homes lliures, en la plenitud de la seva ànima col·lectiva, moririen com a homes lliures.

És aquest esperit dels homes que van lluitar amb el preu de la seva sang per evitar el jou que els volia doblegar i negar, el que avui està resorgint arreu de la nostra nació, i al marge i posant en evidència la classe política regionalista i claudicacionista que permet l'esllanguiment progressiu de la nostra identitat, del nostre caràcter i de la nostra llengua.

És en l'esperit d'aquests homes i dones valents que bateguen amb el cor de la nació, on es manifesta la PRESÈNCIA de l'autèntica Catalunya, d'aquesta Catalunya que malda per manifestar-se tot esmicolant la cotilla insostenible en què l'han atrapada.
Aquesta PRESÈNCIA, la nostra manera de ser genuïna i profunda, el cor de la nostra nació, més enllà de les falses identificacions que tants segles de submissió han teixit, és l'objectiu i la raó última del nostre alliberament. És el tresor que ens retornarà la joia de ser catalans, l'espurna creadora i l'abundor material.

Maria Torrents
Consellera Catalunya Acció