03 d’octubre 2009

El preu de la traïció, o dir les coses pel seu nom

La nostra vida nacional, immersa en la manipulació i la mentida, es caracteritza per la pèrdua del sentit de les paraules. El sentit genuí queda confós i sovint substituït per un altre que n'és sovint l'antagònic. L'ús d'eufemismes per evitar paraules massa clares és a l'ordre del dia. I tot perquè un llenguatge clar, que diu les coses pel seu nom dibuixa la realitat tal com és, sense màscares. I això és el que els senyors de la mentida volen evitar al preu que sigui. Sembrar la confusió, l'ambivalència, la tebior exigeix pervertir el llenguatge.

Estem tan immersos en aquest procés de degradació que sovint ni en som conscients. Per això molta gent no s'explica perquè passa el que passa, i tot continua igual.

Un exemple encara calent n'és el frau que ha fet el Sr. Millet i que saltà a la llum pública a mitjans setembre. El gruix de la premsa estripant-se les vestidures. On hem anat a parar! Un dels símbols més representatius del país empastifat!...Som un país de pandereta!. Paraules i més paraules que emmascaren i eviten la paraula clau que assenyala la realitat i que ho explica tot.
No, no som un país de pandereta, com molts s'entesten a proclamar. Som una colònia.
I en tota colònia, hi ha una elit que ha donat per bona l'usurpació dels colonitzadors, i venent la seva ànima col·lectiva ha acceptat per a la seva nació i per a ells mateixos el servilisme del vassall.

Això té un preu tàcitament acceptat pels colonitzadors i pels traïdors: la corrupció.
Aquest és el fil conductor de la història de totes les colònies, sense excepció. Una classe dirigent, política, econòmica i cultural que permet l'usurpació dels drets legítims del seu poble, però, a canvi, en cobra un preu elevat, en diners i en poder. Aquesta és la trista història de la nació catalana des de fa centúries, i que el franquisme exacerbà, tot convertint la corrupció en un fet tan acceptat que esdevingué normal.
Amb aquesta democràcia tan galdosa que ens han engiponat, i malgrat la llufa que ens han penjat de país “ lliure i democràtic”, aquest fet és més punyent que mai, perquè es continua sense reconèixer ni solucionar el problema de fons fonamental: l'usurpació dels drets de la pàtria catalana.

Aquesta usurpació consentida i, sovint, empesa per amplis sectors de la burgesia, sobretot de les principals ciutats de la nació, s'ha cobrat el preu d'una corrupció galopant a les Illes, a València i també al Principat. Com més interioritzada i desvergonyida la traïció, més estesa i evident la corrupció.

Però el que també saben molt bé tots els involucrats en aquest joc patològic de dominats i dominadors, és que els traïdors estan en darrera instància al servei dels colonitzadors i que seran utilitzats com a bocs expiatoris quan als colonitzadors els convingui.

I això ha passat ara.
Els usurpadors han posat al centre de la llum pública un dels qui, ben embolicat amb la senyera, s'havia venut l'ànima del seu poble per un plat de llenties, sucós, això sí! Just quan el galliner autonòmic se'ls començava a esvalotar, just quan es repetia massa sovint que l'estat ens roba cada dia 60 milions d'euros, han fet saltar a la palestra que el representant d'una institució senyera de Catalunya s'ha embutxacat un bon pessic.

En lloc de reaccionar com volen els qui han manipulat durant segles la nostra gent i la nostra pàtria, i alçar el crit al cel, podríem fer un simple exercici de sentit comú i preguntar-nos a qui serveix de veritat el Sr. Millet?
No oblidem que el Sr. Millet ha permès l'entrada al Palau als hereus directes del feixisme, a “Ciudadanos”, entre d'altres gestos “sospitosos”. I tot en nom de la tolerància i normalitat democràtica, que de fet signifiquen i impliquen acceptar el jou com si encara et fessin un favor.

No ens enganyem, massa homes com el Sr. Millet i moltes de les institucions que havien representat el cor de la nació catalana, avui són només una befa amarga pels qui encara resten fidels a l'esperit de Catalunya, perquè no n'hi havia prou de vendre l'ànima del seu poble, cobrar-ne el preu corruptament, que, a sobre, accepten ser utilitzats contra Catalunya quan convé a aquells a qui reten obediència, i amb els qui escenifiquen aquest joc fastigós: els nostres colonitzadors.

Qui té dos dits de front i es manté íntegre a si mateix i al país no cau en la pseudo-innocència que obnubila el pensament de tants catalans, que es neguen a veure, potser perquè fa massa mal al cor, que no som un poble normal, on els casos de corrupció són fruit de les ambicions personals patològiques. No, a la nostra nació, la corrupció, que és el preu amb què es paga la traïció a la pàtria , és una institució. Negada. Però real.

Es per això que cal que el nostre poble es desvetlli i es desempallegui d'aquesta pseudo-innocència que vol creure que vivim en una bassa d'oli, que els enemics de Catalunya s'han esfumat, i que entre tots ho farem tot, quan de fet, els enemics no només estan ben vius i espavilats, sinó que no paren de treballar com un càncer, rovellant i degradant tot allò més preuat i vital per a la nació, mentre els venuts es reparteixen les molles del pastís i del poder que els amos els deixen administrar.

A mida que va caient la bena dels ulls de cada vegada més compatriotes, es fa evident la profunda rellevància que té un dels punts fonamentals propugnats per Catalunya Acció des de la seva fundació: el de la regeneració política.

Anar cap a la nostra independència, com pretenen algunes veus independentistes mediàtiques, per cedir-la als homes i als partits que no han qüestionat l'stato quo imperant, sinó que s'hi han adaptat, significaria eternitzar al capdavant de la nostra nació el caràcter claudicacionista que ha tolerat i ha perpetrat, de vegades, la traïció, i significaria l'avortament de la regeneració nacional que ha d'assegurar l'esperit i el tremp de la nova Catalunya lliure.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Llibre de presentació internacional