Què li passaria a una persona si la seva llibertat li fos suprimida?
Ens aproparem a aquesta qüestió amb una paràbola. La podríem anomenar

L'home que va ser tancat en una gàbia

Un vespre un rei d'un regne llunyà estava dret darrera la finestra, sentint una música llunyana que li arribava a través del passadís des de l'altra ala del palau. El rei estava cansat de la darrera recepció diplomàtica, i mirava per la finestra rumiant sobre la manera de fer del món, en general, i sobre res en particular. La seva mirada es va fixar en un home a la cantonada de sota- en aparença un home normal,que caminava per agafar l'autobús cap a casa, que feia el mateix camí diàriament cinc dies a la setmana durant anys-. El rei s'imaginà l'home arribant a casa, mecànicament fent un petó a la seva dona, sopant, preguntant si tot anava bé amb la canalla, llegint el diari, anant a dormir, fent potser l'amor amb la seva dona, dormint i llevant-se l'endemà per tornar anar a treballar.

De cop una curiositat sobtada va esbandir el cansament del monarca “ em pregunto què passaria si un home fos tancat en una gàbia?"

L'endemà el rei va parlar amb un psicòleg de la seva idea i el convidà a observar l'experiment. El rei féu portar una gàbia i hi tancà l'home normal.

Primer l'home estava desconcertat, i deia al psicòleg “haig d'agafar l'autobús, haig d'anar a treballar, faré tard” Cap a la tarda l'home es va començar a adonar de què estava passant, i protestà amb vehemència “El rei no em pot fer això. Es injust”. La seva veu era potent i els seus ulls plens de ràbia.

Tota la resta de la setmana l'home continuà protestant amb vehemència. Quan el rei cada dia baixava a passejar davant la gàbia, l'home es dirigia directament al monarca amb les seves queixes. Però el rei li contestava “ Mira, tens menjar, un llit i no has de treballar. Ens cuidem de tu. Per què et queixes? Al cap d'unes setmanes les protestes van anar-se esmorteint fins que es van acabar. L'home estava silenciós, sense parlar, però el psicòleg va observar als seus ulls l'odi cremant com un foc profund.

Després d'unes quantes setmanes, el psicòleg es va adonar com si l'home reflexionés sobre les paraules del rei, i durant uns segons l'odi s'esvaïa de la seva mirada, talment si es preguntés si el rei tenia raó. Al cap d'unes quantes setmanes més, l'home va començar a discutir amb el psicòleg si era sensat per a un home a qui es donava menjar i aixopluc, d'acceptar el seu destí i si d'aquesta actitud se'n podia dir saviesa. Així quan un grup de professors i estudiants van anar a veure l'home a la gàbia, es mostrà amigable, i els explicava que havia triat aquesta manera de viure perquè hi havia un gran valor en la seguretat de la dependència. Que estrany! Pensava el psicòleg, i que patètic!- per què s'esforçava tant a fer que aprovessin la seva manera de viure?

Els dies que se succeïren, quan el rei passejava pel pati, l'home adulava el rei des de darrera els barrots i li agraïa el menjar i l'aixopluc. Però quan el rei no hi era i l'home es pensava que el psicòleg no el veia, la seva expressió era tota una altra- sorrut i taciturn-. Quan li donaven el menjar, li queien els plats de les mans i després estava avergonyit de la seva estupidesa i poca traça. La seva conversa es va tornar monòtona, i en lloc de les dissertacions filosòfiques sobre la vàlua de la dependència, es reduïa a “és així”, “ és el destí”, frases que repetia una vegada i una altra.

Fou difícil de dir quan l'home entrà en la darrera fase. El psicòleg s'adonà que la cara de l'home era inexpressiva: el seu somriure ja no era adulador, només buit i sense sentit, com la ganyota que fa un nadó quan té gasos a l'estómac. L'home menjava i intercanviava algunes paraules amb el psicòleg de tant en tant; els seus ulls eren distants i vagues, i tot i que mirava el psicòleg, de fet, no el veia.
I des d'aquell moment, l'home, en les seves converses intermitents no va emprar mai més el terme “jo”. Havia acceptat la seva gàbia. No tenia ràbia, ni odi, ni racionalitzava. Però ara era un alienat.

Aquella nit el psicòleg va seure al seu escriptori per escriure'n l'informe. Li era difícil trobar les paraules, perquè sentia dintre seu una gran buidor. Va intentar tranquil·litzar-se amb les paraules “diuen que res no es perd, que la matèria es transforma en energia i viceversa”. Però no va poder evitar sentir que a l'univers alguna cosa s'havia destruït amb aquest experiment, i que només hi havia quedat un buit.

Odi i ressentiment. El preu de la llibertat negada.

Un punt que cal remarcar en la paràbola anterior és que L'ODI VA EMERGIR EN L'HOME QUAN ES VA ADONAR QUE ERA CAPTIU. El fet que es generi tant d'odi quan als homes se'ls arrabassa la llibertat evidencia que és un valor essencial. Sovint, quan en la vida real les persones perden part de la seva llibertat, sembla que s'adapten a la situació. Però no cal gratar gaire per adonar-se que una altra cosa ha vingut a omplir el buit – l'odi i el ressentiment cap els qui l'han forçat a cedir la seva llibertat-. I sovint aquest odi somort és en proporció directe al grau en què se li ha negat el dret d'existir com un ésser lliure. De fet, l'odi és reprimit, perquè a l'esclau no li és permès d'expressar pensaments d'odi contra els amos; tanmateix l'odi hi és, i surt amb símptomes diversos. No és possible per als éssers humans perdre la llibertat sense que alguna cosa no restauri l'equilibri interior- alguna cosa que neix de la llibertat interior quan la llibertat exterior és negada- i aquesta cosa, és l'odi cap als seus conqueridors.

L'odi i el ressentiment és sovint l'únic camí que té la persona per evitar el suïcidi psicològic o espiritual. Té la funció de preservar un cert sentit de dignitat, un sentiment de la pròpia identitat, com si la persona, o persones en el cas de les nacions, diguessin silenciosament als seus conqueridors “m'has conquerit, però jo em reservo el dret d'odiar-te”. Aquest menyspreu pels conqueridors conserva la identitat de la persona -o nació-, encara que les condicions exteriors li neguin aquest dret essencial de l'ésser humà.

En casos terapèutics quan a algú que se li ha restringit l'exercici dels seus poders com a ésser humà és incapaç de sentir i expressar el seu odi, la prognosis és desfavorable. Així, doncs, la capacitat personal de finalment odiar o sentir ràbia és un senyal de les pròpies potencialitats internes per oposar-se als opressors.(...)

No volem pas dir que l'odi i el ressentiment siguin bons en ells mateixos. L'odi i el ressentiment són emocions destructives, i un senyal de maduresa és transformar-les en emocions constructives, però el fet que l'ésser humà estigui disposat a destruir- fins i tot a la llarga a ell mateix- abans de perdre la seva llibertat, prova com n'és d'important la llibertat.

A les obres de Kafka, podem veure com a l'home que ha perdut la capacitat de resistir els seus acusadors, un personatge l'interpel·la dient-li “ ja no et queda vitalitat?” “ no pots posar-te dret i afirmar-te?”

Avui, en cercles convencionals hom no admet l'odi, de la mateixa manera que unes quantes dècades enrere no s'admetien els impulsos sexuals o l'agressivitat.
Aquestes emocions negatives, encara que es poden dissimular com a lapses ocasionals, no encaixen amb la imatge ideal del ciutadà autocontrolat, equilibrat, amable i adaptat.
Com a conseqüència, l'odi i el ressentiment són normalment reprimits. Ara és ben sabuda la tendència psicològica que quan reprimim una actitud o emoció, sovint l'equilibrem actuant superficialment amb una actitud que és l'oposada.(...) No és estrany que una persona excessivament dependent d'una autoritat, actuï com si l'estimés per amagar-se l'odi que hi ha dintre seu. Com un boxador al ring, s'enganxa al seu enemic. En la vida real un no s'allibera de l'odi i el ressentiment amb aquestes actituds, d'aquesta manera només es desplacen aquestes emocions sobre altres persones, o ES GIREN CAP A L'INTERIOR EN FORMA D'AUTOODI.

Es, doncs, crucial que siguem capaços de confrontar el nostre odi obertament I encara és més essencial que confrontem el nostre ressentiment, ja que aquesta és la forma que adopta l'odi en la nostra vida civilitzada.(...)Potser la raó que el ressentiment sigui una emoció tan crònica, comú i corrossiva és perquè l'odi ha estat suprimit.

I encara més, si no confrontem el nostre odi i ressentiment, es convertiran més aviat o més tard en autocompassió. Hom pot llavors alimentar el seu odi i alhora preservar el seu equilibri psicològic, compadint-se de si mateix, consolant-se amb el pensament del sofriment que li ha tocat o de la mala sort que ha tingut, i eximint-se de fer-hi res.(...)

Ningú pot experimentar l'amor real o l'autèntica moralitat fins que no ha confrontat obertament i ha treballat amb el seu ressentiment. L'odi i el ressentiment haurien d'emprar-se com a motivacions per a restablir la llibertat genuïna: no es poden transformar aquestes emocions destructives en unes altres de constructives fins que hom no ho faci. I el primer graó és reconèixer què o a qui s'odia. Com a exemple, la gent que viu sota règims opressors, el primer graó en la seva lluita per la llibertat hauria de ser girar el seu odi cap els poders opressors.

L'odi i el ressentiment preserven temporalment la llibertat interior, però tard o d'hora hom ha d'emprar l'odi per establir la dignitat i la llibertat en el món real, sinó l'odi el destruirà. L'objectiu com va dir el poeta és “odiar a fi de guanyar allò que és nou”.

Rollo May ( Man's search for himself)