No hi ha nació més trista ni miserable que la que assoleix la independència política, però és incapaç de descolonitzar-se mentalment, psíquicament, culturalment i lingüística.

La història en va plena. Una ullada ens permet veureu com aquestes nacions han esdevingut corruptes, febles, caòtiques, incapaces de trobar el seu lloc. Han esdevingut preses fàcils tant dels oportunistes interns com de les antigues metròpolis o d’altres nacions poderoses. I això, perquè han estat incapaces de regenerar el seu cos nacional, corromput per la colonització. No s’han volgut adonar que per tenir un lloc en la història cal retrobar i retornar al centre de la vida nacional, la seva pròpia manera de ser, la seva idiosincràsia, en tots els àmbits. Qui no és ell mateix, només pot ser un fracàs. Sigui home o nació.

Aquesta capacitat de retornar-se la pròpia manera de ser i de pensar és el repte més gran a què s’enfronta qualsevol nació que encara un procés d’independència. Perquè la submissió política, sempre, sempre, va de la mà d’un procés de colonització que cerca en darrera instància esborrar del mapa la nació sotmesa i transformar-la en un apèndix de la metròpolis.

El processos de colonització són fenòmens profunds de manipulació històrica, mental i psíquica, en els quals els colonitzadors no han demostrat mai escrúpols per emprar l’eina que se’ls fa més útil per al seu objectiu últim: l’assimilació de la nació sotmesa. L’ús de la força militar, la imposició legal, la substitució demogràfica, la manipulació i la mentida a través dels mitjans de comunicació…..

La nació catalana ha iniciat el seu procés cap a la independència i ha de posar sobre la taula sense embuts i amb urgència la necessitat de la descolonització, el repte de la regeneració nacional profunda, que garanteixi l’emergència d’una Catalunya genuïnament catalana.

Hi ha unes forces poderosíssimes que volen frenar aquesta regeneració, aquesta descolonització. Més poderoses encara que les que cerquen de frenar el procés d’independència política. Unes forces que s’alimenten de la mentida i la negació que l’estat espanyol i totes i cada una de les organitzacions polítiques i culturals col·laboracionistes alimenten en no voler reconèixer ni denunciar l’arrel dels nostres mals. Als colonitzadors, la negació de la colonització els permet amb total impunitat eternitzar-se al lloc que han usurpat, i als col·laboracionistes, emmascarats amb el títol de catalanistes i, fins i tot, d’independentistes, els permet passar per alt el seu vassallatge, justificar una praxis política que no mira més enllà de la legislatura, i ignorar la vexació a què la seva inconsciència i feblesa condemna la nació catalana.

El més greu de tot és que el poble català, en la seva gran majoria, és incapaç de discriminar els veritables patriotes, d’aquells oportunistes que utilitzen Catalunya per a les seves finalitats personals. Aquesta incapacitat de veure més enllà de les paraules, aquesta confusió, aquest infantilisme polític de gran part del nostre poble ha estat conscientment conreat i propiciat sobretot en condemnar a l’oblit, en ignorar i negar els dos conceptes cabdals que ha de fer conscient el poble català de la situació real en què viu: La colonització i la negació del conflicte que aquesta colonització comporta.

Tant la classe política que exerceix a Catalunya com gran part del nostre poble ha oblidat, tot reduint a l’inconscient que la situació de submissió a Espanya i de decadència actual no és cosa de l’atzar, sinó la conseqüència lògica i inevitable d’un procés d’assimilació que va començar ja fa segles i que s’ha mostrat amb tota la seva brutalitat repetidament al llarg de la història des del 1714. Aquells qui neguen que visquem en un procés de colonització perquè som a L’Europa del segle XXI i tenim una democràcia formal, farien bé de recordar que aquesta democràcia ha servit per rentar la cara a l’estat espanyol i li ha fornit les eines per a finalitzar el procés d’assimilació que va començar ja fa segles: mitjans de comunicació massius en llengua castellana(i francesa a la Catalunya del Nord) i un aparell d’etat beneït internacionalment, amb poders com el judicial, que fa la tasca d’aniquilació nacional que abans feien els exercits. Ara no maten els homes, maten l’ànima de la nació. La democràcia en cap moment ha propiciat que es reconegués, ni es passessin comptes, ni s’invertís el procés assimilacionista que és un dels trets definidors de tota colonització. La colonització s’ha fet tant subtil i eficient que fins poden permetre’s la barra de negar-la.

Si es nega la colonització és nega lògicament l’existència del conflicte. En lloc de reconèixer la magnitud de la tragèdia que està vivint la nostra nació en aquestes etapes finals del procés colonitzador, tot es redueix a un joc on els polítics de Catalunya s’acontenten a salvar les estovalles, mentre la casa se’ns ensorra.

La negació d’aquest conflicte entre la nació catalana i la castellana i francesa ha infectat tota la nostra vida política, l’ha feta falsa, superficial i la condemna al fracàs una vegada i una altra. Que aquesta actitud poruga sigui el segell de les forces regionalistes és comprensible. La seva por ha ressonat i ha reforçat la por de molts catalans que estan disposats a reduir la seva catalanitat a folklore, i com deia un bon amic, a ser catalans de diumenge, si poden anar fent la viu-viu sense haver-se d’enfrontar a qui cal enfrontar-se. Aquesta por ha reduït el seu objectiu només a administrar la colònia i saben perfectament que no poden, i de fet, no volen salvar la pàtria catalana. La seva por al conflicte els ha fet girar-se d’esquena a la realitat de la nació i vendre oasis que s’han demostrat clavegueres. Però quan aquesta negació del conflicte es reprodueix en les persones i les noves forces polítiques que diuen voler la independència per la nació Catalana entrem en un terreny realment perillós. Si el poble català no és capaç d’adonar-se de l’error fonamental que consisteix a parlar d’independència ignorant la necessitat de regeneració nacional/descolonització, si es continua en el camí cap a la independència amb aquesta frivolitat i manca de visió que estant demostrant els protagonistes polítics que postulen la independència, el fracàs està servit.

Per a evitar un procés d’independència de baixa intensitat que desemboqui irremeiablement en una independència borda en la qual tot allò que se’ns ha pres pel camí no ens sigui retituït, cal primer de tot reconèixer la por al conflicte que rau amagada a l’inconscient col.lectiu del nostre poble. Una por al conflicte que neix de l’experiència històrica de massacres i traïcions repetides i patides en la pròpia carn per generacions de catalans. No hem de negar la nostra por al conflicte. L’hem de reconèixer i patir-la i plorar-la i integrar-la . Només quan un nombre crític de catalans i catalanes hàgim estat capaços d’integrar aquesta ombra tant poderosa del poble català, començarem a parlar amb absoluta naturalitat de colonització i conflicte amb els estats espanyols i francés, percebrem amb claredat el qui encara parla des de la por i el sabrem inútil per a la tasca d’alliberament per molta cobertura mediàtica i poder econòmic que l’embolcalli i, sobretot trobarem la força que ara ens roba la por per a encarar el conflicte i els qui ens volen submisos i assimilats.

Només aquell que es complert, aquell que s’ha retrobat amb la seva ombra, amb la seva por, amb la seva negació veu amb una claredat meridiana aquells que encara estan governats per la por que rau al seu inconscient i no són capaços de visualitzar per a la nació catalana lliure res que vagi més enllà del benestar material. No tenen el tremp per parlar de l’esperit de la nació ni de l’ànima que anhela cavalcar senyora i mestressa de la seva pàtria. Són capats, incomplerts i no poden oferir la visió d’una nació plena, tant sols el miratge d’una província amb papers d’estat.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció