La manifestació de l'1D ha estat una mostra evident de l'esquizofrènia que pateix la nostra nació. El gruix de la gent que desfilava mostrava, amb els crits i lemes que entonava, el seu anhel d'independència, d'alliberament, de trencar límits, mentre les capçaleres dels dos partits i la plataforma convocant semblaven marxes fúnebres: l'encarnació de l'acceptació patètica de l'estatus quo que ens tenalla. L'escisió, la manca d'unitat al si del cos nacional català entre el clam del català delerós de solucions efectives i la claudicació sistemàtica, la manca de voluntat de les èlits, polítiques i socials, d'anar a l'arrel dels problemes que patim, siguin infraestructures ronyoses, llengua moribunda o serveis sanitaris col.lapsats, es va mostrar amb una claredat brutal a mida que els manifestants anaven arribant al final de la manifestació, on des d'un entarimat es llegia un manifest que feia llàstima. El manifest dels pidolaires. Només s'hi gosava reclamar les engrunes de la nostra herència. I això sense convicció, ni força, ni voluntat real de fer res. Només paraules buides que ens condemnen al mateix forat. Mentre, des dels manifestants s'anaven cridant cada vegada amb menys convicció crits d'independència. El manifest va ser la galleda d'aigua freda perfecta per neutralitzar qualsevol vel.leitat massa enardida!! Ja fa temps que sé que la nostra batalla política és l'encarnació de la batalla espiritual. De la batalla que no podem defugir. Però dissabte es va fer evidentíssim el símptoma que la caracteritza: aquesta esquizofrènia nacional, que va encarar les dues forces que ens esquincen: les de l'alliberament i les de l'inmobilisme, escenificant un diàleg impossible. Hi va haver gent que en va ser conscient. Una senyora al meu costat em comentava que era una vergonya tanta energia esmerçada per acabar en aquella frustració. Una noia es preguntava si la gent era conscient de l'absoluta divergència de missatges entre els convocants i els convocats. Molta gent marxava amb el cap cot i trista. Es va fer visible la impossibilitat de diàleg perquè són dos universos que s'exclouen. La naturalesa de la llibertat dissol l'esclavatge. La del coratge, dissol la feblesa. No hi ha pacte possible. Cal que no ens enganyem. La batalla política que estem vivint és, en última instància, la pugna entre aquestes dues energies. L'enemic és dins de casa. A Mateu 10,34-36, el Crist, que és el nom que la nostra tradició juevo cristiana dóna a la consciència espiritual, ja ens va dir en boca de Jesús: "No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa.(...). Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva." En el llenguatge esotèric, l'espasa és el símbol de la saviesa, de la capacitat de discerniment per anar més enllà de les aparences i estripar el vel de foscor que ens amaga la visió de la Realitat. Aquesta espasa que ens ofereix la nostra pròpia consciència espiritual, aquesta llum que viu en cada un de nosaltres, ens ha de fer veure que en tot home i en tota nació, en tot ésser manifest en el món hi ha una pugna entre a - les forces que ens criden a la inèrcia, a acatar el límit, la feblesa i el domini de la por. Les forces que només contemplen la nostra interfície i es neguen a acceptar la totalitat del nostre Ésser. I, b - les potències espirituals Reals, les que ens diuen que som lliures, totals i perfectes. Les que ens criden a trencar tots els límits i mostrar la nostra veritable naturalesa. Per això, l'autèntic enemic no és mai exterior. Només en un home o una nació on les forces de la inèrcia són dominants pot un enemic exterior posar-hi les seves grapes. Un home o un poble que sigui conscient de la seva autèntica vàlua, que hagi integrat saludablement les energies que s'emparen en la feblesa, el límit i la por, mai pot ser dominat, sotmès, ni robat. És urgent, doncs, que no ens equivoquem i no desviem la nostra atenció del nucli allà on es dirimeix el conflicte. L'estat espanyol només és l'artista convidat que propicia i s'aprofita de la preeminència en la nostra nació de les energies limitadores, febles i porugues encarnades massa bé en els nostres governants, i que també es fan extensives a un gruix considerable de la nostra gent. A nivell nacional, aquestes energies preconitzen dos models antagònics. Els qui han esdevingut instruments de les forces de la inèrcia volen una societat desintegrada. Cerquen, perquè això reforça els límits, una societat on no s'exigeix la integració dels diversos grups culturals i lingüístics que s'han anat establint en territori català. El seu model és l'amuntegament de diferents grups de gent, sense una ànima comuna que en faciliti la integració. La transversalitat cultural que propugnen és l'eufemisme que amaga la mort de la nació en benefici de la societat-massa, el plethos, on l'únic important són els aspectes materials, infraestructures..... No hi ha cap sentiment de pertinença, cap tendresa pels diferents components de la nació, cap amor per la terra o per la llengua que expressa la cosmovisió genuïna del nostre poble. Tot esdevé només instrument per la supervivència, sense cap valor per se. Xirinacs, un nom que des de la tarima va citar sacrílegament algú dels qui propugnen aquesta societat-massa, ja va denunciar abans de deixar-nos, aquesta trampa. No sé, però, quanta gent va copsar la importància del seu missatge últim. Ens posava en alerta. Ens feia parar atenció al nucli de la mentida que ens vol destruir. Les potències espirituals que treballen per instaurar la llibertat, la integritat i la plenitud saben que l'únic model Real és el de la nació autèntica integrada, el demos, un organisme organitzat internament que ocupa el seu lloc en l'espai i en el temps, en perfecta harmonia amb la resta de les nacions, formant l'organisme espiritual de la humanitat. Aquestes energies treballen per construir una nació que mostri un esperit tan potent i lluminós que la integració dels qui van arribant sigui tan natural i desitjable, que esdevingui inevitable. Aquest model ja ha estat intuït per ments tan profundes com Teilhard de Chardin i Xirinacs, cada un des de les seva especificitat. La Veritat és molt simple. Ens revela la visió diàfana i harmònica de la Realitat. Tots la duem gravada i la podem intuir clarament quan deixem d'escoltar la xerrameca de les veus confusionàries que fan la nostra existència com a individus i com a poble una experiència estranya i complicada. La nostra força en aquesta batalla cabdal és ser conscients que hi ha l'emergència d'aquestes energies d'alliberament i dignitat que volen instaurar la Realitat de la nostra nació. I que aquesta emergència és frenada per la resistència de les forces desintegradores. Per superar aquesta resistència, no hem de lluitar-hi en contra, sinó que hem de dirigir la nostra atenció, la nostra escolta cap a l'esperit interior que no cessa ni un instant de mostra-nos el nostre nord i la nostra fortalesa. No hem de gastar ni una engruna d'energia per afeblir aquesta consciència caduca. Tota l'energia l'hem de dirigir a fer forta i poderosa aquesta nova consciència en cada un de nosaltres. En la convicció que neix d'aquesta escolta conscient hi trobarem el coratge i la saviesa a- per superar la inèrcia, el límit i la feblesa que ens vol deformats, desintegrats i infeliços. b- per posar al capdavant d'aquest poble aquesta consciència de llibertat, dignitat i plenitud, encarnada en un nou lideratge que garanteixi la reconstrucció d'aquesta nació íntegra que malda per manifestar-se. Allà on hi ha una sola consciència que s'ha obert a l'escolta de la Veritat, només hi pot haver un desenllaç: la instauració d'allò que és Real. La integritat de l'Ésser en tota i cada una de les seves manifestacions. Per això cloc aquest post amb una invitació a la confiança. " Per tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar ni res d'amagat que no s'hagi de saber (...) I no tingueu por dels que poden matar el cos, però no poden matar l'ànima(...) No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs, ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. I pel què fa a vosaltres fins i tot els cabells us té comptats. Per tant, no tingueu por." (Ma 10,26-32) Sapiguem llegir en aquest llenguatge antic el missatge de confiança, de protecció i de certesa del triomf de les energies de l'alliberament a tot arreu allà on hi ha consciències que han iniciat l'eclosió del seu autèntic Ésser. I saben que la victòria és inevitable perquè no depèn de processos externs, sinó de l'evolució de les consciències que són capaces de reconèixer i fer evident allò que és. No només us faig una invitació a la confiança, sinó que em permeto recordar-vos que la confiança, com molt bé diu Teilhard de Chardin, forma part substancial de l'armadura de tots els guerrers espirituals, de tots els portadors i lluitadors per l'emergència d'aquesta nova consciència. "La virtut suprema és la confiança total". Aquesta certesa absoluta que la plenitud que ja és en tots els àmbits, acabarà eclosionant en la nostra consciència i en la nostra experiència individual i nacional. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció