“ Si vols canviar el teu món, canvia la teva manera de mirar-lo. Neteja el teu cos i la teva ment de les empremtes dels vells pensaments i límits que l'han encotillat i n'han fet una presó en lloc d'un temple” S. Covey

“Allò que marca la diferència no és tant adoptar noves idees i paradigmes, sinó desfer-se d'aquelles velles idees que ens limiten” A. Lowen

“Quan una cultura, la flor més preciosa de la llarga lluita humana cap a la llum, és destruïda, només l'esforç dels homes i dones que han retingut la Visió de la seva vàlua, la pot reconstruir. I la reconstrucció pot durar tant com va durar la construcció original, perquè allò que queda de les seves runes, farà més nosa que servei en el treball de reconstrucció” E.  Harding

“Aquest és el vici de l'home ordinari, menysprear tot el què li és propi, i anar sempre rere el que li és foraster” Dorn

Aquest onze de Setembre, marcat per la tensió entre l'estat espanyol, que està tancant el cercle iniciat al compromís de Casp, a fi assimilar i destruir definitivament la nació catalana, i el creixent anhel d'independència dels catalans, cal entendre més que mai com s'ha creat el marc on ens trobem encallats, i quines en són les causes profundes i els seus actors, per a evitar caure en la trampa que ja s'està dibuixant: la de la independència a qualsevol preu.

En aquest moment crític de la nostra història cal estar molt atents per a detectar i rebutjar sense contemplacions la darrera temptació que se'ns presenta: la d'acceptar que l'assoliment de la independència només és possible si renunciem a la plenitud d'aspectes fonamentals de la nostra nació.

Cal un esperit atent i una Visió clara de la plenitud nacional per a no deixar-se vèncer ni convèncer per aquesta temptació que cerca repetir en la Catalunya lliure el mateix error encastat en la nostra vida nacional des de fa segles i que s'ha exacerbat aquest darrers trenta anys: el de negar-nos l'expressió plena del nostre ésser nacional.

Negar la plenitud de la pàtria catalana, és l'error fonamental, la mentida bàsica que fa sis segles que ens té atrapats, i que ha condicionat la nostra història.

Si volem restituir-nos una pàtria plenament lliure, la independència és imprescindible, però no és suficient en si mateixa. Es la Visió dels homes que la portin a terme i la seva capacitat per endegar una autèntica regeneració nacional allò que és fonamental i que ens ha d'alliberar del llast colonitzador que ens castra.

La Visió i el caràcter que hem d'exigir als qui vagin a davant del procés d'independència, i que hem de trobar en cada un dels qui estem compromesos amb l'alliberament de la nació catalana, ha de qüestionar els vells tòpics en què estem atrapats. Un de fonamental és creure que la submissió de la nació catalana començà el 1714.

El desllorigador per entendre la nostra història de submissió a Espanya és el Compromís de Casp. Allà la mentida començà el seu regnat de manera desvergonyida. Una mentida que anà minant la integritat i la grandesa de la nostra nació en escanyar progressivament la nostra ànima, la llengua, i en apropiar-se dels majors fruits del geni nacional català.

El punt de vista que que ideà i empenyé aquell procés l'encarnà una part de la classe noble que s'avingué a sacrificar la nació per assegurar els seus interessos particulars, i sobretot, l'església, que se sentia incòmode en una nació d'esperit lliure, gnòstic, on hi havia massa homes i dones que cercaven la Veritat al marge de dogmes i jerarquies, i que es resistien a seguir sense dir “ni piu” els dictats de l'església oficial.

Els reis catalans, protectors d'aquest esperit lliure, que reconeixien com l'autèntica riquesa de la nació, no eren útils als interessos dels qui només cercaven poder, influència i riqueses. Els reis castellans s'avenien més amb els seus interessos i visió del món.

Casp fou preparat, forçat i consumat minuciosament, desfent-se dels hereus directes al tron català, i fent passar per boges les veus lúcides que s'adonaren de la conxorxa que s'havia ordit, com la del notari barceloní Genís Rabassa.

Només quan siguem capaços de comprendre el Compromís de Casp, de capir l'estratègia assimiladora que s'hi posà en marxa, i d'entendre que aquell mateix punt de vista que posà els interessos econòmics i de poder per davant de la integritat nacional i de la llibertat d'esperit, encara és ben viu en la major part de les classes dirigents del país, serem capaços de no caure de quatre potes en els límits que se'ns proposen i serem prou madurs, perquè haurem mirat l'error de cara, per portar a terme la independència amb garanties, perquè sabrem amb quines forces reals estem jugant.

Unes forces que posen contínuament en entredit la plenitud de la nació i que condicionen l'expressió plena de la nostra ànima nacional a la quantitat o a la grandària física.

És una trampa subtil i que sedueix fàcilment creure que la plenitud va lligada als paràmetres físics. I és una trampa que es reprodueix contínuament dins la nostra nació. No paren de repetir-nos, els nostres mateixos compatriotes, que som un país petit, i amb això ens diuen implícitament, conformeu-vos amb poc: una mica de llengua, una mica de cultura, una mica de territori. No són capaços de pensar en clau de grandesa anímica i espiritual, que és la mare de la grandesa material, com sabien bé els reis catalans que protegien la llibertat d'esperit, a l'època de màxim esplendor nacional.

I aquest miratge enganyós dels qui tenen la consciència encotillada en els límits, ha creat i està reproduint el món nacional que veuen els nostres ulls i senten les nostres orelles: esquifit, decrèpit, amb l'ànima pròpia colgada sota capes i més capes d'engany, claudicació i acomodament.

Que il·lusos que som si ens creiem aquest engany. La nació catalana té l'ànima gran i lluminosa, perquè des de l'inici del seu periple humà guarda el coneixement de la Veritat. Les nostres arrels càtares, van engendrar l'esperit lliure. L'esperit que s'ha anat encarnant tot al llarg de la nostra història en homes i dones que no s'han doblegat a la mentida i han servat la consciència de la plenitud. Uns homes que han viscut amb la convicció profunda, com expressa F. Pujols, que “la Veritat sempre rebrota malgrat els seus il·lusos enterradors”.

I la Veritat sempre va lligada a la plena consciència i, per tant, a l'expressió plena del propi ésser, individual i nacional.

No hi ha veritable llibertat al marge d'aquesta veritat fonamental.

Ja és hora que ens desvetllem del tot. I siguem prou lúcids i valents per desemmascarar i girar l'esquena definitivament al punt de vista que s'erigeix encara dominant dins la nostra nació, tant entre els qui ens volen assimilats a l'Espanya de la mentida, com entre els qui volen una independència feta amb paràmetres econòmics, i que deixi de banda la regeneració nacional, imperativa si volem ser una nació rica i plena. Una regeneració que ha de posar en evidència tot el llast colonitzador i desfer-se'n. Una regeneració que ha de restituir els dos pilars de la pàtria més castigats durant aquests sis segles, la unitat territorial i la integritat lingüística, reconeixent que tots dos són l'expressió física d'una Realitat espiritual que copsen els qui estimen, els qui tenen el cor obert i no limiten ni escapcen l'ésser.

Mentre vulguem enganyar-nos i creure i que la nostra desgràcia és fruit de l'atzar històric i que les causes són externes a la nostra nació, farem el camí errat perquè serem incapaços de reconèixer que el punt de vista que ens té doblegats és dins mateix de casa nostra. I és ben viu.

La força que ha de sacsejar la nostra nació és a l'abast de cada un de nosaltres: la de refusar la mentida que ens sedueix amb límits i claudicacions, i girar la mirada cap a la integritat de nostre ésser nacional. Una integritat que farem palpable si som capaços de fixar-hi el cor i el cap, sense fer cas dels cants de sirena que ens parlen de possibilismes, que només ens ofereixen realitats escapçades.

Des de Heisenberg sabem científicament que el resultat de qualsevol experiència implica de manera directa la consciència de l'observador humà. El nostre nivell de consciència, allò que decidim acceptar com la nostra veritat, és determinant, doncs, en la configuració final del procés d'independència.

La nostra consciència, la nostra mirada sobre el món, pot fer evident la Realitat de l'ésser, sencera i bella, o la pot emmascarar rere la mentida. Fins que no ens espolsem els límits i deixem de doblegar-nos-hi no serem, doncs, autèntics alliberadors.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

“La batalla per la llibertat és fonamentalment una batalla interna, la de detectar i fer conscients les creences i els límits tant mentals com psicològics a què ens hem encadenat”

“ Es dintre seu que un home ha d'assolir la llibertat si la vol expressar en la seva vida”

Per a fer els continguts exposats al meu darrer escrit més fàcils de pair, i atenent els desitjos dels qui s'hi han interessat, intentaré desgranar en diversos punts el que jo considero les reflexions bàsiques que tota persona que sincerament vol la llibertat i la plenitud de la nació catalana, s'hauria de fer.

Aquest decàleg està pensat com una seqüència per a la reflexió, a fi que el significat darrera les paraules ens penetri, i sacsegi fins a trastocar-les totes les manipulacions i mentides amb què la colonització ens ha malejat.

a. La independència de la nació catalana s'inscriu en un període de canvi de consciència profund. La vella manera de veure el món basada en la separació i la competència, i que ha engendrat una manera de fer basada en l'abús de poder, l'opressió, la força, l'explotació, la quantitat, la mentida, la manipulació i el caos ha entrat en una crisi profunda. És evident que el seu camí ha arribat al final. Aquesta manera de veure el món, tot i que era un pas potser necessari en l'evolució de la humanitat, i ha reportat beneficis i avenços en diversos camps, s'està demostrant ineficaç per a satisfer les demandes més profundes i imperioses que estan inscrites en el cor de la Realitat, i que homes i nacions estan cridats a expressar.

b. La nova consciència que està emergint i, en la qual la independència de la nació catalana s'ha d'inscriure, si vol representar un pas endavant i estar en harmonia amb aquest procés d'eclosió de consciència en què està embarcada la humanitat, sap amb la convicció que dóna la Visió del cor, que tota la Realitat és fonamenta en un patró de perfecció, basat en la plenitud, o sigui, l'expressió de totes les seves possibilitats, i en l'ordre, l'harmonia implícita en tota expressió perfecta.

La llibertat no és res més ni res menys que l'expressió, sense interferències, d'aquest patró de perfecció que hem d'actualitzar en el nostre fer quotidià.

c. La situació actual de la nació catalana és la d'un emmascarament absolut del seu patró de perfecció únic i genuí. Actualment la nostra nació sobreviu esquifida, distorsionada i malejada per un procés de colonització no reconegut, que ha anat erosionant la percepció del nostre ésser nacional. Aquest procés de colonització, iniciat subtilment a partir del Compromís de Casp, ha emprat la brutalitat física i legal, la traïció i la mentida per a enfonsar la nació catalana en el menyspreu i el menysteniment, escapçant el caràcter i la vitalitat del nostre poble, i fent així possible la usurpació per part dels estats espanyol i francès d'allò que no els correspon.

d. Aquesta colonització s'ha acarnissat en els dos elements fonamentals que configuren la nació catalana: el territori, el nostre cos nacional, i la llengua, l'ànima de la nació.

Amb una estratègia a llarg termini i congruent amb la finalitat que es persegueix: la total assimilació de la nació catalana dins els estats espanyol i francès, s'han anat diluint els referents i el sentiment d'unitat nacional, sobretot:

1. Esquarterant el territori en províncies, comunitats, i dividint-lo entre els dos estats.

2. Esclafant la llengua, en un primer període amb la brutalitat física i la prohibició legal, i ja en l'etapa “democràtica” amb una triple estratègia:

• de divisió i enfrontament lingüístic, elevant a la categoria de llengua les varietats dialectals, propiciant així la secessió i l'enfrontament, atiat des dels sectors espanyolistes, i recollit amb absoluta inconsciència per amplis segments dels qui treballen per la llengua. Fruit d'aquesta estratègia han sorgit els termes: llengua valenciana, escola valenciana...
• de progressiu ofec de l'ús públic de la llengua que la revifalla postfranquista havia permès, amb:
• l'abassegadora presència dins la nació catalana de mitjans de comunicació en llengua castellana, i francesa al Nord.
• i, amb la imposició d'un bilingüisme en el millor dels casos,(recordem l'oficialitat única de les llengües imposades, el castellà i el francès, a la Franja i a la Catalunya del Nord, respectivament), que s'ha demostrat l'eina perfecte per a anar reduint l'espai que li pertoca naturalment al català (és en el marc legal del bilingüisme que s'han emparat les darreres actuacions judicials i polítiques contra el català, tot al llarg de la nació)
• de degradació progressiva del model de llengua, propiciat per la presència massiva de les llengües castellana i francesa, al Nord, i per la negligència absoluta dels poders públics responsables, que no han fet res per a mantenir un model de llengua genuí. El català que es parla i s'escriu en molts sectors de la nostra nació és més un patuès, un clònic del castellà traduït al català, que la llengua rica i original de Verdaguer i d'Estellés. Un model de llengua tant deteriorat dificulta enormement l'espurna creativa, i n'assegura la substitució de manera imperceptible.

e. Els darrers responsables de la nostra colonització són les elits polítiques, econòmiques, culturals i religioses que exerceixen dins la nació catalana.

Les classes que són al poder han acceptat secularment la submissió, l'escapçament i la progressiva dissolució de la nació catalana, a canvi de poder, diners, i per un factor que no poden reconèixer, però que és determinant en la seva manera de fer: la feblesa de caràcter que engendra la traïció a la pròpia nació, i que desenvolupa des de l'aversió fins a la negligència en tots els temes identitaris.

Una mostra encara calenta en són les declaracions del Sr. Pujol fa pocs dies a una cadena de TV estatal on deia que ara ja no li quedaven arguments contra la independència. Aquestes paraules haurien d'obrir els ulls dels catalans, perquè reconeixen que tots aquests anys la seva tasca i la del seu partit ha estat frenar la independència de Catalunya, intentar de manera suïcida encaixar la nostra nació dins d'un estat que té com a finalitat dessagnar-nos i assimilar-nos. I, el més gros de tot, és que fins i tot ara, que les intencions estatals són inequívoques en aquesta línia, continuen disposats a mantenir Catalunya sotmesa a Espanya si els donen quatre duros en aquest concert econòmic, que segons ells en ha de salvar de tot. Són l'exemple perfecte dels qui durant segles han venut la nostra nació per un plat de llenties.

Es molt important que els catalans entenguin qui ens ha portat i qui ens manté en aquesta situació d'ofec nacional. Una nació no pot estar tants segles sotmesa si les seves classes dirigents no hi consenten.

f. La colonització, amb la insidiosa erosió que fa de la vàlua del colonitzat, i dels seus símbols i signes d'identitat, ha contaminat la nostra manera de pensar, de sentir i d'actuar. Ens ha segat la normalitat d'homes lliures i ens ha fet esclaus. Ens ha fet homes incapaços d'expressar amb assertivitat i joia la nostra manera de ser col·lectiva com a catalans, ens ha fet homes esporuguits propensos a justificar-se a tort i a dret, per allò que els home lliures fan amb absoluta naturalitat : decidir, manar i mostrar la seva plenitud dins de la pròpia nació.

g. L'objectiu final de la independència ha de ser la creació de les condicions polítiques i legals que facin possible l'expressió de la nostra manera de ser, del nostre patró de perfecció col·lectiu. Aquest és l'objectiu primordial de tot ésser sigui individual o nacional.

Per tant l'expressió del propi ésser nacional en plenitud i en harmonia amb la resta de les nacions del món s'ha d'entendre com el marc imprescindible i necessari que permetrà el desplegament equilibrat de tots els altres objectius: econòmics, socials....

h. La independència ha d'implicar un procés de regeneració nacional que desemmascari la colonització que patim i n'asseguri la desaparició a tots els nivells: d'idees, de tics de caràcter, d'ús dels signes i símbols propis........

Només una regeneració profunda i real evitarà la consecució d'una independència borda, on l'objectiu prioritari siguin els diners i on les distorsions d'idees i l'escapçament del caràcter continuïn campant a l'ample i reproduint els mateixos errors que patim ara.

i. Aquesta regeneració ha de ser especialment enèrgica. Ha de revertir els efectes que ha generat la colonització a tots nivells, i especialment allà on ha mostrat major virulència: el territori i la llengua.

Cal que els qui portin el timó tinguin la Visió clara d'allò que s'ha d'aconseguir, i no cessin, insubornables a les intimidacions i les pressions de què seran objecte, fins a restituir la independència de tot el nostre territori nacional, i la oficialitat única del català, els dos elements definidors de la nació catalana. Qualsevol concessió a la confusió, a les limitacions, i a la destrucció que ha portat a terme la colonització en aquests dos temes, implicarà una independència de poca volada i que haurà negligit la tasca fonamental que tenim al davant: retornar la plenitud a la nació catalana, especialment en aquells aspectes que li són consubstancials.

Hi ha una feina per fer, la independència, i s'ha de fer ben feta.

I això ens porta al darrer punt de la nostra reflexió, i al més fonamental

j. El resultat final del procés d'independència està íntimament lligat a la integritat i fidelitat al país dels homes i dones que en dirigeixin el timó.

Els actuals dirigents polítics fan del vici, virtut. No es qüestionen els grans mals que pateix la nostra nació: la submissió política i la colonització. Ni els seus nefastos efectes: la divisió nacional, la galopant decadència lingüística i cultural, la sagnia de talents humans i materials.......no, la seva màxima preocupació és anar fent la viu viu en el marc de la legalitat vigent, per il·legítima que sigui, per nociva que sigui. El seu caràcter queda reflectit, en plena embranzida contra la llengua, en una esperpèntica i vomitiva promesa de fidelitat a Espanya si ens respecta la identitat. Quina identitat? se'ls hauria de preguntar. La d'aquesta pelleringa de llengua que la seva connivència amb Espanya ens ha deixat? La d'unes províncies que s'ignoren entre elles? Els actuals dirigents, com a gestors que són d'una colònia, es mostren incapaços de pensar en plenitud quan es tracta de la nació catalana. S'acontenten amb les engrunes que l'estat els tolera, negant sistemàticament l'expressió plena de qualsevol aspecte de la vida nacional. Aquesta actitud genera en els catalans una frustració i un automenyspreu permanent. Una situació contra natura com aquesta és absolutament inestable i de manera inevitable tendeix a cercar l'equilibri per la via menys conflictiva, el de la dissolució definitiva dins d'Espanya i França.

Ens sobren polítics mesells.

I ens calen homes fidels al país i a la Veritat, ens calen líders amb visió d'estat, prou astuts per apamar acuradament tant els colonitzadors com els col·laboracionistes interns, prou coratjosos per encara-s'hi amb l'arma de la veracitat, prou generosos per comprendre la desfeta anímica dels catalans.

Ens calen líders amb l'autoritat innata que desintegri la mentida i els falsos tòpics que ens tenen encadenats, i desfent els grillons mentals i vitals que ens atrapen, retornin a aquest poble, la confiança, l'orgull i l'estima que durant segles li han arrabassat.

Ens calen líders empesos per l'esperit que guia la nostra nació en aquestes hores crucials.

Homes que s'hagin desfet del llast colonitzador, que és la gran xacra de l'actual classe política, i visquin ancorats en la Visió de la Catalunya lliure i plena que ha guiat tots els grans homes de la nostra història.

Només homes d'aquesta talla podran garantir una independència que impliqui una profunda regeneració. Una regeneració que escombri els límits i les inèrcies que ens corsequen i posi uns fonaments sòlids i legítims per al futur de la nostra nació.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Tota situació té les seves arrels en una determinada concepció del món, en una manera de pensar articulada a través de creences, punts de vista, percepcions....que conscientment o inconscientment hem interioritzat i que acostumem a acceptar com a inqüestionables, com a quelcom objectiu, quan de fet són el reflex i la projecció del nostre món psicològic intern.

Contínuament estem alimentant i recreant el “nostre món” i específicament la nostre nació, amb la projecció d'aquest món psicològic i mental interior, configurat, ens n'adonem o no, pel profund procés de colonització que fa segles que té presonera la nació catalana. De fet, com menys ens adonem del paper determinant que la colonització té sobre el nostre psiquisme, més presoners en som. I és aquesta colonització no reconeguda la que ha generat l'escissió psíquica que pateix el nostre poble i que és manifesta en el caos, la confusió i la feblesa de pensament i d'acció en tot allò que té a veure amb les qüestions nacionals.

Per això pretendre canviar el món exterior sense canviar la correlació del nostre món psíquic, sense qüestionar-nos les nostres creences, els nostres punts de vista i les nostres actituds, sense una voluntat decidida d'ancorar la nostra vida en el nostre centre d'integritat interior, està condemnat al fracàs més absolut. D'aquí que els canvis polítics que no van del bracet d'un canvi profund de consciència tornin a reproduir els vells errors, les velles injustícies i els vells límits.

La comprensió i la interiorització d'aquest principi és vàlid arreu, però és inexcusable ara i aquí per tots aquells que volem una pàtria lliure, plena i gloriosa, i és sobretot, inexcusable i imperiós per els qui es postulen com a líders del procés d'independència.

Tots els catalans nascuts i pujats en aquestes províncies en què s'ha esbocinat la pàtria catalana hem estat profundament afaiçonats per una colonització endèmica i una submissió política nacional, que ha modelat el nostre món psíquic interior i el nostre caràcter col·lectiu. La catalanitat, en el sentit més genuí del mot, o sigui de reconeixement i expressió joiosa d'allò que som; la força, l'orgull i l'assertivitat per a ocupar amb absoluta naturalitat el lloc que se'ns ha assignat com a hereus de la nostra nació, són absents en la majoria de catalans. Fins i tot molts dels qui lluiten per la independència tenen pendent l'exercici de mirar-se de fit a fit i adonar-se com tots els aspectes més vitals del seu ésser han estat domesticats, anorreats o escapçats per un llast ideològic desvitalitzador que hem assimilat de grat o per força, i que massa pocs s'han vist en cor de qüestionar.

Aquest exercici d'observació, reavaluació i canvi de les nostres idees, de les nostres actituds, de la configuració de les energies del nostre món interior és especialment urgent pel què fa a la llengua, precisament perquè és aquí on els atacs, les mentides i la confusió inoculades durant segles, però d'una manera especial aquests darrers trenta anys, han obert una ferida tan profunda i sagnant, que si no hi ha una clara voluntat de regenerar la nostra visió en aquest tema, no serem capaços d'exercir l'autoritat i la fermesa indispensables per a redreçar i invertir l'avançat procés de decadència lingüística que patim.

El primer pas en aquest exercici és adonar-se que el discurs polític sobre la llengua és l'imposat pels colonitzadors, amb l'objectiu de destruir-la i assimilar així definitivament la nació catalana. Fer-se conscient d'això implica reconèixer que no hi ha un discurs propi i genuí, desacomplexat i valent pel què fa a la llengua. El discurs lingüístic de tot l'espectre polític i de gran part de l'espectre cultural català es basa en aquest discurs imposat pels nostres colonitzadors. Un discurs al qual es dobleguen sense qüestionar.

Les actuals classes dirigents dels diferents territoris en què s'ha dividit la nació són, doncs, l'instrument de la nostra destrucció nacional. La seva traïció és tan endèmica com la nostra colonització.

En molts casos, a València, a les illes, al Nord, a la franja, actuen amb un cinisme descarat contra la nació i especialment la seva llengua, i al Principat la incapacitat i la impotència de les actuals classes dirigents per posar “allò que és important primer” tal com intuïtivament saben fer els autèntics líders, condemnen la llengua, el tret més distintiu i primer del nostre ésser nacional, a l'arraconament i a la decadència. Aquesta impotència es tradueix en una absoluta negligència en tot el que té a veure amb la llengua, una tendència a amagar el cap sota l'alà i a desviar la responsabilitat que els correspon cap al poble, esperant que el voluntarisme amagui la seva traïció, o com a mínim, distregui els catalans més conscients, i els impedeixi veure que tot el seu esforç no implicarà cap canvi efectiu, mentre no es porti a terme en el marc d'una voluntat política clara de redreçament lingüístic.

La capacitat i voluntat política de les actuals classes dirigents pel què fa a la llengua va des de l'odi declarat fins a la deserció, amb actituds ploramiques i victimistes, i en el millor dels casos, és buida d'actes que posin en qüestió el procés de colonització que ens ofega.

El discurs lingüístic imposat pels colonitzadors i que aquesta classe política implementa, s'articula al voltant de dos punts:

a. La primacia dels drets lingüístics individuals per sobre dels col·lectius de la nació catalana.

De fet, aquests drets, que desapareixen com per art de màgia quan anem a qualsevol altre país, entronitzen la imposició de les llengües castellana i francesa feta pels colonitzadors amb les armes i la llei dins la nostra nació, i es concreten, en el millor dels casos, en la imposició d'un bilingüisme, que ja s'ha demostrat que és només un pas intermedi en el procés de substitució de la llengua catalana per la castellana, i per la francesa al Nord.

Per tant el què cínicament anomenen un dret no és res més que una estratègia colonitzadora. Una mentida que massa catalans s'han empassat, tot fent el joc, sovint sense adonar-se'n, als estats espanyol i francès.

b. La fragmentació lingüística.

Seguint l'estratègia del “divideix i venceràs”, s'ha bastit una estratègia per fer perdre la consciència d'unitat lingüística, exacerbant les varietats dialectals tot erigint-les en “llengües”, amb la voluntat evident d'afeblir el català. A fora del Principat s'ha demonitzat el terme “català” per a denominar la llengua. Els catalans arreu de la nació han caigut de quatre grapes en aquesta trampa, i en denominar la llengua pel seu nom dialectal, enlloc del nom comú, no han fet fet res més que enfortir el discurs lingüístic secessionista.

Fer-se conscient de l'estratègia colonitzadora imperant i de l'objectiu últim que té marcat: el progressiu afebliment de la llengua pròpia de la nació catalana, fins a la seva desaparició definitiva de la vida pública, exigeix de cada un de nosaltres qüestionar absolutament aquest discurs que se'ns ha imposat subtilment, sibil·linament, embolcallat sota falsos conceptes de tolerància; desenmascarar-lo; deixar-lo enrere i començar a pensar i actuar en qüestió de llengua com fan els països que mai han patit colonització, assumint amb absoluta naturalitat :

a. Que la llengua pròpia de la nostra nació, el català, ha de ser la única llengua oficial i necessària en la vida pública per a tothom qui visqui aquí.

b. Que cap dret lingüístic individual pot vulnerar o limitar els drets lingüístics col·lectius de tota la nació a viure en plenitud la seva llengua dintre el territori propi.

c. Que tothom qui viu dins la nació catalana, en sigui fill o no, té el deure d'integrar-s'hi i assumir la llengua catalana en totes les seves activitats socials i públiques, i que no se li permetrà esdevenir un element de desintegració.

d. Que la llengua, rica en varietats dialectals, té un nom comú i un Standard que ha de ser reconegut com a model des de les instàncies de govern.

Aprendre a pensar d'una manera desacomplexada i natural sobre la llengua implica no tant sols qüestionar el discurs lingüístic imperant, i tots els límits que ens ha imposat en l'expressió i utilització de la llengua catalana, sinó també assumir l'autoritat per regenerar la nació catalana en matèria lingüística.

En aquesta línia cal entendre que la tasca primordial de l'estat català ha de ser:

a. Restituir la oficialitat única del català, fent-lo així necessari en tots els àmbits de la vida pública, i assegurant així la integració lingüística.

b. Retornar-li el prestigi nacional i internacional que la colonització li ha arrabassat. No ha de ser tasca del proper estat català defensar altres llengües que no siguin la pròpia. Totes aquestes altres llengües, inclòs el castellà i el francès, ja tenen uns estats que les defenses prou més bé del que han fet les elits polítiques actuals amb el català.

No ens enganyem, la incapacitat imperant per entendre i assumir amb naturalitat que la llengua pròpia de Catalunya ha de ser la única llengua oficial de la nació, és conseqüència del llast colonitzador que ens ha emboirat el pensament i ens ha afeblit la voluntat, perquè aquest és precisament un tret definidor de la colonització: un cop la confusió d'idees i la destrucció de la pròpia vàlua s'han instal·lat en el psiquisme d'un poble, la feina d'assimilació a la metròpoli ja la fan els mateixos colonitzats, esdevenint així les eines més poderoses de la seva pròpia anihilació.

Un altre tret característic del colonitzat és la manca de consideració pels seus clàssics. La normalitat que trobem en totes les nacions que no han patit aquest flagell, de valorar, llegir, estudiar i conèixer els fruits més madurs del seu esperit nacional encarnat en els clàssics, aquí és inexistent.

Quants catalans coneixem els nostres clàssics? Quants infants pugen a les nostres escoles, llegint-los i assimilant-los?

Si tinguéssim aquest hàbit saludable que ens ha furtat la colonització, sabríem que un d'ells, un clàssic contemporani, en Francesc Pujols va deixar escrit, potser pensant en els moments que ara vivim:” la llengua és l'ànima de la nació”.

La meditació sobre aquesta frase ens dóna la resposta clara, contundent, sense ambigüitats sobre l'estatus que ha de tenir la llengua catalana. Ens diu que si volem una nació catalana rica en vitalitat i creativitat, una nació amb ànima, hem de fer brillar la llengua en tot el seu esplendor.

Si la menystenim, si l'afeblim permetent que altres llengües ocupin el lloc que li correspon, tal com ha estat la pràctica sistemàtica del procés colonitzador, potser assolirem la independència política, però la nació catalana perirà, perquè ens haurem negat la tasca fonamental de regeneració nacional, la de retornar a la nostra ànima nacional, la llengua, el lloc que li ha usurpat la colonització: el d'única llengua oficial de la nació catalana. 

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Aquest any 2012 fa exactament sis segles de la signatura del Compromís de Casp. Sis segles que la nació catalana va engendrar la creació de la seva ombra nacional. Una ombra que l'ha anat engolint fins arribar a l'etapa final que ara vivim, on l'anorreament del nostre poble és un fet innegable.

Al Compromís de Casp l'afany de poder, de riquesa i d'expansió, l'orgull, la prepotència, el cinisme i la capacitat de manipulació d'una part important de la noblesa de la corona catalano-aragonesa, de la burgesia mercantil i de l'església es van girar contra la pròpia nació, tot posant els seus interessos partidistes i personals per sobre de l'interès nacional. Van perpetrar una traïció, que en posar totes aquestes energies al servei d'una monarquia que mai va mirar pels interessos del país, sinó per la d'aquests magnats que l'havien entronitzat, i en darrera instància pels interessos de la nació castellana, generà una clivella profundament patògena per a la integritat de la nostra nació. Desproveïa el país d'unes energies psíquiques, les més primàries, que havien jugat un paper decisiu en la configuració de la grandesa de la corona catalano-aragonesa.

Des d'aquell moment la capacitat de poder s'anà esllanguint i amb això la nostre grandesa nacional.

Aquest procés no va ser ni senzill ni ràpid ni incruent. Hi hagué moltes veus lúcides, homes valents que el denunciaren i hi plantaren cara, però foren eliminats. I totes aquestes energies anaren a parar a mans d'una altra nació, que s'ha erigit en l'instrument de la nostra ombra. Una ombra que no para d'encalçar-nos, perquè en darrera instància, o vulguem o no, és part consubstancial de la nostra pàtria.

En sis segles s'ha tancat el cercle colonitzador que s'inicià el 1412, un llarg període en què aquesta ombra s'ha acarnissat sobre la nostra identitat i la nostra ànima, per recordar-nos de manera brutal i dolorosa, que no podem sobreviure si no la tornem a integrar. No és casual que aquest procés hagi durat sis segles. El sis és el nombre del Maligne, el senyor de la mentida i la confusió, el rebel, el no reconegut. Aquest ha estat el seu temps. Un temps i una força que els catalans li han cedit, perquè no podem oblidar que al maligne li donen forma totes les energies psíquiques, tots els trets de caràcter que ens neguem. En ser incapaços de mirar-lo de fit a fit i d'integrar-lo al nostre món interior amb autoritat, esdevé l'ombra poderosa que es fa mestressa de la nostra vida, i la desfà. Només quan reconeixem en nosaltres totes les possibilitat, totes les energies, tots els trets de caràcter des del nucli d'autoritat interior, esdevenim sencers i forts. I l'ombra s'esvaeix, perquè ja no té cap funció.

Hem arribat, doncs, al final del cicle. Només tenim davant nostre dues sortides. Seguir-nos negant a restituir-nos aquestes energies, seguir-nos negant a esdevenir sencers, restar en la nostra feblesa i convidar així definitivament a que la ràbia que conté aquesta ombra engoleixi aquells que no la volen reconèixer, i amb ells, la nació sencera. O bé, reconèixer que som nosaltres els que hem creat el Maligne, aquesta ombra poderosa que s'ha ensenyorit de casa nostra amb tota la ràbia del qui és ignorat, i que és la nostra inconsciència la que l'engreixa cada dia que passa.

No ens ha de fer por ser conscients que dintre nostre hi rauen possibilitats d'un poder infinit. Rebutjar-les ens hi encadena, com s'ha demostrat en la nostra vida nacional. Allò que s'espera de nosaltres és que assumim la responsabilitat del nostre poder i siguem molt conscients de com el canalitzem, al servei de què i de qui.

La feblesa que ha engendrat la pèrdua i la persistent negació d'una part fonamental de les nostres energies psíquiques ens ha portat on som. I no podem esperar que cap iniciativa política ens en tregui mentre no es corregeixi l'error fonamental que l'ha permès.

Cal, amb una urgència peremptòria que els catalans s'adonin de la necessitat de portar a terme aquesta integració de la nostra ombra, i sobretot de la necessitat de posar al davant del procés d'independència homes i dones que demostrin amb actes aquesta integritat psíquica i de caràcter. Homes que exerceixin l'autoritat de la qual el país n'està orfe. Homes i dones que tinguin visió d'estat català, i pensin i actuïn com els estadistes que aquest país necessita per ressorgir de les seves cendres, tot posant èmfasis en els actes i en les paraules que han de ser conductores de la unitat i l'autoritat que ens són indispensables. Així doncs, cal parlar de nació catalana enlloc de Països catalans, cal parlar de català quan ens referim a qualsevol varietat dialectal de la nostra llengua...

Els eunucs de la política autonomista, són el fruit insípid d'una terra capada. Són l'antítesi del que la nació catalana necessita per assolir una independència digna, que regeneri tot el nostre cos nacional. Amb la seva feblesa inciten els atacs contra la nostra nació. Es per això que la prepotència i la provocació, el menyspreu i la humiliació a la nostra llengua i a la nostra identitat són el nostre pa de cada dia.

No entenen que per encarar i integrar l'ombra poderosíssima que hem generat no s'hi val el diàleg, ni fer pedagogia, només compta l'autoritat autèntica, la que neix d'un ésser integrat. L'únic diàleg que els colonitzadors de la nostra nació entenen és trobar davant seu la pròpia imatge. Això és l'únic que els aturarà i els dissoldrà. Creieu que els aliats a la segona guerra mundial els hi va passar pel cap fer pedagogia a Hitler? Sabien massa bé que una ombra poderosa com la que s'havia ensenyorit del poble alemany només es podia neutralitzar amb autoritat i poder. Els veieu capaços, a aquests eunucs de la política autonòmica d'obrir expedients disciplinaris i expulsar del cos de mossos d'esquadra els qui qüestionen i manipulen la legalitat lingüística, per citar només un cas?

Aquest eunucs no poden entendre que la feblesa convida la prepotència, mentre l'autoritat coratjosa, l'atura i la dissol.

Amb la seva feblesa encoratgen la humiliació i la destrucció del les restes de la nostra pàtria.

Segurament, però, havia de ser així. “Perquè si el blat de gra no mor, no pot donar fruit abundós”

La nació catalana va fer una florida primerenca i excepcional. Donà el seu fruit, i entrà en un procés de decadència perquè va negligir el seu ésser psíquic nacional en benefici del poder i dels diners. Aquest procés de podridura nacional ens ha obligat a sofrir allò que ens negàvem, a esdevenir més conscients per a poder superar el remolí que ens engoleix. I ens posa altra volta al capdavant, com a nació, del procés evolutiu de la humanitat, en aquests dolors de part d'una nova consciència, una consciència integrada, que reconegui la seva plenitud, i que superi aquest món polaritzat, endèmic i gastat.

La nostra batalla per la independència s'inscriu en una batalla còsmica, la de descobrir la veritable naturalesa del mal, que nosaltres hem creat i hem fet poderós, en escindir-nos i negar-nos aquelles energies que formen, ho vulguem o no, part del nostre ésser, però que en la nostra miopia dualista ens neguem a actualitzar, i projectem cap enfora creant els nostres enemics.

Tot aquest procés de podridura i sofriment nacional, té, en aquest context, quatre finalitats evidents:

1. Passar el sedàs per provar els qui són dignes del nou món que s'albira, els qui s'han mantingut fidels a a la plenitud del seu ésser individual i nacional, i no han doblegat el genoll davant el Baal de la colonització, l'escissió i la destrucció del nostre ésser.

2. Fer conscient per un nombre cada vegada més gran de persones, que l'exterior és el reflex del nostre món interior. I, per tant, fer evident que el renaixement de la nació catalana exigeix un nombre crític de catalans, disposats a mirar-se a ells mateixos amb sinceritat absoluta, i amb ells, la pàtria; assumir la tasca feixuga i dolorosa de reintegrar la nostra ombra i, tancant així la vella clivella que ens ha portat on som, recuperar l'autoritat i el poder intrínsecs de tot ésser sencer. Aquesta és la tasca inexcusable que ens interpel·la, i que espera la nostra resposta.

3. Aprendre les grans lliçons que la història ens forneix:

La lliçó de la humilitat, que no hem de confondre amb la feblesa. Només els forts poden ser prou humils per mirar-se i adonar-se que és un mateix el qui crea el seu enemic i la font de la seva destrucció. Aquest lliçó ens ensenya que hem estat desfets per allò que ens hem negat.

La lliçó de la unitat. En la doble vessant d'entendre que:

a. La divisió de les lluites partidistes per sobre del bé nacional, i de l'individualisme patològic,”el rei al cos” que massa catalans semblen tenir, i que els impedeix d'escoltar l'altre i de mirar-se amb sinceritat a ells mateixos, han estat el germen de tots els nostres mals.

b. Que la integració de totes les energies psíquiques que malden per reunificar-se en cada un de nosaltres i en la nació catalana és l'únic camí per a regenerar-la i fer-la ressorgir de les cendres.

4. Fer possible que totes les immenses energies que s'havien desplegat en l'esclat de la nació catalana, que va florir i fruitar amb intensitat i bellesa durant unes quants segles, s'anessin replegant i l'abandonessin, per a congriar-se i possibilitar el salt cap al nou nivell de consciència i el món nou que construiran els qui estiguin disposats a fer aquest treball d'integració, l'única garantia de regeneració tant individual com nacional.

Ja ho va anunciar Jung fa més de mig segle “Només a través de l'individual que conscientment integra la seva ombra pot esdevenir-se la regeneració”.

La història ens interpel·la ara i aquí.. La resposta correcta és escrita a les nostres entranyes i als nostres cors. No la defugim!!

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

“la lliçó definitiva de la història és que els homes i les seves societats poden suportar i superar qualsevol dificultat, excepte una situació desproveïda de sentit” Lauren Van der Post

“Perquè qualsevol iniciativa triomfi no n'hi ha prou amb tenir els mitjans necessaris i el motiu legítim, cal també encertar el moment precís i comptar amb la persona adient” dita xinesa

Ara que els representants polítics del Principat s'esquincen les vestidures perquè Madrid ens ofega financerament, mentre no mouen ni un dit per acabar amb aquest abús, faríem bé de recordar, de gravar-nos al cervell i al moll de l'os aquella frase que va dir el savi alemany Goethe “ per tenir, primer cal ser”.

El nostre món, i especialment la nostra nació, no només ha oblidat aquesta veritat fonamental, sinó que s'hi ha girat d'esquena. Hem reduït la nostra realitat a una carcassa buida que gira al voltant de la quantitat i el tenir, tot creant un món turmentat, que no es coneix a si mateix. Un món que no se sent ric de contingut, de les infinites potencialitats que està cridat a expressar, d'una manera única i original en cada home i en cada nació. Un món que s'ha perdut a si mateix. Un món que ha perdut el sentit del seu destí, i no li queda altre recurs que omplir-se amb “coses”.

La nostra nació, sotmesa a un procés de colonització llarguíssim, de més de cinc-cents anys, ha tastat el fel amargant tant de la brutalitat contra la identitat catalana, a tots nivells, històric, cultural, lingüístic, com el de la mentida subtil i confusionària que s'ha abraonat contra el nostre ésser nacional amb un cinisme i una prepotència obscenes. Aquesta colonització ha aconseguit que àmplies capes del nostre poble, i sobretot les elits polítiques, econòmiques, culturals i religioses, claudiquessin del seu ésser nacional, i anessin acceptant escapçaments continuats de tots aquells trets que ens fan catalans. Aquest vinclament, aquest avenir-se a “sobreviure” com a catalans dins mateix de casa nostra, és la ferida més sagnant contra el nostre ésser nacional, perquè ha minat de soca-rel el nostre caràcter col·lectiu. Ens ha fet esclaus. Ens ha llevat la nostra força, el nostre sentit com a nació. I quan hom accepta que li escapcin el seu ésser, obre la porta a què li prenguin tot. No ens estranyem, doncs, de l'espoliació que patim. Es el fruit inevitable, de la pèrdua de la nostra ànima, de l'escapçament vergonyós del nostre ésser nacional.

El qui renuncia, com fan els administradors polítics de les autonomies en què s'ha esquarterat la nostra nació, a expressar la plenitud de la seva heretat nacional, i s'avé a esclafar-la i esquifir-la acaba inevitablement perdent ”bous i esquelles”. Aquesta “llei” fonamental de l'Univers s'ha formulat àmpliament a través de diversos mites i històries, que el nostre món escapçat i estèril menysprea, perquè és incapaç de copsar-ne el seu profund simbolisme, la seva pregona veritat. En aquest sentit farien bé aquests polítics de rellegir la història d'Esaú, que ven per un plat de llenties els drets de primogènit al seu germà, i en fer això hi queda sotmès. O meditar sobre aquesta frase evangèlica ” A aquell qui té li serà donat, i a aquell que no té fins el poc que té li serà pres”.

Perquè el tenir va íntimament lligat amb el ser. Som aquí per a reconèixer la plenitud del nostre ésser i expressar-la. I quan hom viu des de la integritat de l'ésser, ho té tot. Aquesta és la tasca essencial de la nostra vida. Quan hi renunciem, el nostre lloc és donat a un altre que en sigui més digne. L'Univers es desfà d'aquells que s'avenen a la limitació de la seva plenitud, es faci en nom del possibilisme, o de qualsevol altre excusa: comoditat, impotència, circumstàncies adverses.....

Per això és fonamental, ara que el preludi de la independència ja enfila el seu crescendo, que els qui treballen de cor per assolir-la, facin de la restitució del nostre ésser nacional l'eix del seu discurs. Seria un error imperdonable i de funestes conseqüències encarar la nostra independència negligint aquesta veritat. Ens negaríem el sentit darrer i autèntic que implica tot alliberament: restituir la consciència i l'expressió de qui som.

Tenim al davant una tasca ingent de restitució de tots els aspectes del nostre ésser nacional que hem anat enterrant, oblidant, negligint, menyspreant.

Aquest procés de recuperació de la nostra ànima ha de fer-se a tres nivells:

a- reconeixent que aquesta plenitud existeix, per molt que ara estigui amagada en la foscor, i portar a terme la tasca de fer-la eixir a la llum.

b- valorant i celebrant-ne tots els aspectes.

c- expressant-la amb dignitat i orgull, tot regalant-la tant als qui viuen dins la nostra nació, com a als qui, des de la resta del món, la vulguin fruir.

En aquest procés de recuperació del nostre ésser nacional, de restitució de la nostra ànima, el nostre caràcter col·lectiu es redreçarà i l'esperit del nostre poble tornarà a brillar amb tot el seu esplendor, perquè l'esperit és l'aroma de l'ésser. I, allà on és l'un, hi trobem sempre l'altre.

Fa cinc-cents anys que la nació catalana, des de la feblesa que ha engendrat la pèrdua progressiva de la seva ànima, juga el joc dissenyat per Espanya.

Hem d'evitar, en aquest procés d'alliberament que hem encetat, de caure en el mateix parany: d'acceptar els límits a què la inèrcia de la situació actual ens empeny, i que la comunitat internacional, pressionada pels estats espanyol i francès voldrà imposar-nos, a l'hora de la independència, i això només serà possible si els que en porten el timó estan ancorats en la Visió clara, nítida, sense esquerdes, de la integritat de la nació catalana. Si estan fidelment compromesos amb la restitució de la seva ànima i del seu ésser.

Cal articular un discurs propi que parli desacomplexadament i amb coratge de la legitimitat de la restitució del nostre ésser nacional com a nucli cohesionador de la independència que volem.

S'han de tenir actituds i conviccions clares que contemplin la possibilitat de suportar fortes tensions, cops de porta als morros, però amb la decisió presa que allò que és intrínsec a la identitat nacional catalana no serà objecte de negociacions.

Qui porti el timó ha d'haver demostrat en aquest procés una profunda integritat i fortalesa de caràcter, que garantirà en els moments decisius la independència que restitueixi la plenitud del nostre ésser nacional. No oblidem que “el caràcter és el destí”, perquè el caràcter és allò que realment es comunica, el què s'imposa. Es el què som el què es percep, i no el què diem o fem. Davant de posicions legítimes que es mantenen sense esquerdes ni vacil·lacions, el món sempre acaba doblegant-s'hi.

Vivim uns moments crítics. I la dita popular, com sempre, l'encerta: “a grans mals, grans remeis”.

I per al gran mal que corseca la nostra nació, només hi ha un remei que en garanteixi el guariment: una independència que tingui com a eix central la restitució de la plenitud del nostre ésser nacional.

Basar el discurs de la independència en l'economia és d'una miopia perillosíssima. Cal ja, des d'ara, portar al centre del debat el genocidi que ha representat cinc-cents anys de submissió política i de colonització nacional, que ha matat la nostra ànima; i de la necessitat imperiosa de la restitució del nostre ésser nacional de mà de la independència.

Qui porti el timó del procés de la independència ha de deixar clar, ja ara, que no és pels diners que la volem, deixar clar que no acceptarem la independència a qualsevol preu, com ens la voldran vendre, i com hi haurà qui estarà temptat d'acceptar en nom del possibilisme, malgrat que la nostra història no para de demostrar-nos que el possibilisme emmascara massa sovint la feblesa i la traïció. Hem de deixar clar que no volem esdevenir una altra Irlanda, dividida i amb la llengua pròpia totalment substituïda, com va passar allà per la manca de visió dels qui portaven el timó.

Quan el nord diàfan de la nostra independència sigui la restitució de la plenitud del nostre ésser nacional, i es verbalitzi amb claredat i coratge, el procés esdevindrà fàcil i natural. La independència recobrarà el seu sentit més autèntic. I els diners, oh, els diners!! com diu la saviesa popular, sortiran de les pedres.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Un únic objectiu: la independència i la reunificació de tota la nació catalana.

Només grans homes, homes de caràcter íntegre i ferm, homes de visió i convicció profunda poden transformar moments de crisi pregona com els que vivim, en oportunitats úniques que culminin en victòria.

Aquest és el repte immediat i ineludible que tenim plantejat els qui estimem la nació catalana. Fer emergir un lideratge contundent d'idees i d'homes i dones de caràcter que tinguin la capacitat d'encarar-se definitivament als estats espanyol i francès, i transformar aquesta desfeta que patim, en l'empenta definitiva cap a la independència.

Aquest lideratge no pot sorgir de les forces polítiques representants de la legalitat estatal que ens vol assimilats i convertits en províncies sense suc ni bruc. I per tant, no pot sorgir ni de les files dels partits regionalistes, ni dels qui són independentistes de boca, però no de fets, i que amb la seva ambivalència i mesellisme permeten el procés d'assimilació i empobriment de la nostra pàtria.

Aquest lideratge ha de sorgir de les files de l'independentisme íntegre, dels homes i dones que tenen el cor, el cap i les accions consagrades a un únic objectiu: el de la independència i la reunificació de tota la nació catalana.

I per a fer emergir aquest lideratge contundent, sense el qual no és possible portar a terme amb èxit el procés d'independència, ens cal primer reafirmar el caràcter de tots els qui hi estem immersos, foragitant d'una vegada i per sempre l'espectre de l'uniformisme regressiu, heretat de les esquerres estatalistes i paternalistes, que estova la determinació, frena i ofega la veu dels més lúcids i valents, i que encara ara, en plena batalla per la nostra llibertat, es resisteix a assenyalar amb claredat les estratègies colonitzadores que ens estan matant, i els qui les porten a terme i les permeten.

Només l'emergència d'aquest lideratge coratjós i contundent, que digui les coses pel seu nom i que estigui disposat a arribar fins al final malgrat els obstacles que trobi al seu camí, serà capaç de vertebrar la unitat, que tots sabem imprescindible per a la consecució d'una independència digna, perquè la unitat va molt més enllà de l'amuntegament a que molts la volen reduir. La veritable unitat es fonamenta en el reconeixement de l'autoritat dels més íntegres, dels més capaços, i en la vertebració profunda que aquesta autoritat genera.

Una nació no pot anar més enllà d'on van els seus dirigents. D'això en tenim una amarga experiència. Quan els dirigents són febles, la nació esdevé feble. Quan els dirigents són traïdors, la nació és venuda i humiliada. Quan els dirigents són purs administradors mediocres i mancats d'amor al país, s'instaura el caos, brou de conreu perfecte per a les forces estatals més reaccionàries. Però quan els dirigents són autèntics líders al servei de la nació, aquesta desclou totes les seves possibilitats i viu èpoques glorioses. Es per això que ens calen líders fidels al país. Per esbotzar les cotilles, les limitacions angoixants que ens han imposat uns dirigent indignes de la nació catalana, i per portar amb mà ferma aquesta nació fins a la seva independència.

Ja és hora que els qui volem la pàtria catalana lliure i plena actuem amb intel·ligència, amb responsabilitat, amb generositat i amb amor vers la nostra nació, i fem possible l'emergència del lideratge dels més coratjosos, dels més lúcids, dels més íntegres.

Aquest és l'homenatge que tots els qui van morir defensant les llibertats de Catalunya, i que avui honorem, esperen de nosaltres, dels qui ara vivim aquests moments crítics i fascinants de la nostra història.

Visca Catalunya lliure !

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Els qui tenim la visió d'una nació catalana lliure i en plenitud, ens fa basques veure els escarafalls del president de la generalitat principatina per defensar un model d'escola catalana, que tots sabem que és més teòric que real, perquè el castellà, de fet, ja és amb una impunitat absoluta la llengua vehicular de moltes escoles.

Uns escarafalls que es redueixen a acceptar que tenir l'escola primària en la llengua pròpia del país és el màxim a què hem d'aspirar els catalans en matèria de llengua. Uns escarafalls que accepten i es justifiquen en el marc constitucional espanyol que ens està matant com a nació. Uns escarafalls que no qüestionen, Déu ens en guardi, el model bilingüe imposat a la transició. Un model que en fer innecessària la llengua catalana dins del territori que li és propi, es consagra com l'estratègia més eficient per anar-la esmorteint, i accelerar-ne la substitució per la castellana.

El bilingüisme és l'estratègia que cal desemmascarar si volem salvar la llengua. Fer veure, perquè l'actitud del Sr. Mas no va més enllà del posat, que defensa la llengua, sense encarar-se amb la submissió lingüística que implica el bilingüisme, és fer combregar els catalans més ingenus amb rodes de molí. Es enganyar-los. I és condemnar irremissiblement la llengua catalana a la seva progressiva substitució per la castellana.

La feinada que té el Sr. Mas a justificar el model escolar català en el marc de la constitució espanyola és com tota l'estratègia encaixista de Convergència un miratge fet de paraules i de formes buides que condemna Catalunya a ser sacrificada a l'escorxador espanyol.

Es evident que el Sr Mas no vol desvetllar-se d'aquesta amnèsia històrica en què s'ha instal.lat i en què vol insta.lar els catalans, però els qui tenim memòria històrica sabem que aquesta legalitat constitucional és d'un estricte punt de vista històric i ètic, absolutament il.legítima, perquè imposa per la força de la llei la submissió de la nació catalana, el seu esquarterament, i n'impedeix la plenitud lingüística i cultural, en fer la llengua catalana innecessària dins del seu territori natural.

L'estratègia del bilingüisme ja ha assolit gran part dels seus objectius. Avui, per a un catalanoparlant viure en català dins la nació catalana: anar a comprar, anar al cinema, a la Universitat, a cal metge... és gairebé èpic per a no dir impossible. Els estrategs del bilingüisme saben perfectament que quan la llengua pròpia del país esdevé innecessària, que quan tothom qui viu al país no l'ha d'emprar necessàriament per trobar feina, per anar a comprar o per accedir a l'oci o a la sanitat, aquesta llengua està condemnada a l'extinció en un termini curt de temps.

Els escarafalls del Sr. Mas, doncs, que no s'enganyi ningú, només allarguen l'agonia de la llengua, perquè no qüestionen, sinó que reforcen l'estratègia que l'està matant: el bilingüisme, expressió de la nostra submissió a l'estat espanyol i de la imposició de la llengua castellana com a cooficial dins de la nació catalana.

En matèria de llengua, als catalans fa anys que des del discurs oficial se'ns vol idiotitzar. Se'ns ha venut com a model de tolerància allò que no és res més que una eficient estratègia colonitzadora per acabar reduint al gueto i a la desaparició la llengua catalana. El model bilingüe no és un model de tolerància, és un model per afavorir el caos lingüístic i fer la farina plana a la substitució lingüística de la llengua pròpia per la llengua dels usurpadors.

I aquesta estratègia ens ha tenallat per totes bandes, perquè les forces espanyolistes colonitzadores empren sistemàticament els entronitzats drets lingüístics individuals dels castellanoparlants, com a argument per a vulnerar els drets lingüístics col.lectius de tota la nació catalana. Quin poble toleraria que els qui viuen a casa seva provinents d'una altra nacionalitat posessin en qüestió la seva integritat lingüística? Només un poble sotmès, gestionat per gent que accepta aquesta submissió!!

Es il.lustratiu del què hem dit, recordar que aquests drets lingüístics que es reclamen i s'atorguen “educadament” als castellanoparlants dins la nació catalana, s'esvaeixen quan els espanyols se situen a Itàlia, a Anglaterra o Polònia. Perquè, de fet, aquests “drets lingüístics individuals” emmascaren la colonització, la imposició lingüística d'una llengua forana, per la força de la llei. I allà on no hi ha hagut ni domini polític ni colonització, o allà on se n'han desempallegat definitivament, aquests drets són inexistents!!

Avesats a una classe política que, segrestada en el seu pensament i en la seva praxi, pel discurs polític imposat per les forces espanyolistes colonitzadores, ha desertat absolutament de la defensa de la llengua i l'ha abandonada al voluntarisme dels seus parlants més conscients, un gest en defensa de la llengua per part del president de la generalitat principatina, ha emocionat a més d'un i els ha obnubila la capacitat d'adonar-se que aquest gest és superflu i inútil perquè deixa que el procés de substitució lingüística avanci sense aturador.

Només hi ha un camí perquè la llengua catalana no sigui engolida i substituïda per la castellana, de la mateixa manera que ha passat amb el gaèlic a Irlanda. FER-LA NECESSARIA. I això vol dir superar el marc legal de submissió política als estats espanyol i francès, o sigui, la Independència. Una independència que restitueixi la legitimitat lingüística dins la nació catalana: l'oficialitat única del català.

Res més ni res menys que el marc legal en matèria lingüística que tenen els països lliures que no han sofert processos de colonització.

Mentre els qui tenen el poder al parlament de Catalunya ja els estigui bé el marc legal que imposa el bilingüisme, i no estiguin disposats a qüestionar-lo, tal com demostra la negació de la tramitació de la ILP presentada per Solidaritat Catalana. Mentre els qui tenen el poder no estiguin disposats a aturar les contínues agressions lingüístiques per part de l'estat, ni a qüestionar el marc legal que les fa possibles. Mentre els qui tenen el poder ja els està bé que el català, la llengua de Catalunya, sigui la Ventafocs dintre del seu regne, tots els escarafalls que puguin fer no representen cap acte substancialment efectiu per al redreçament lingüístic. Són només estratègies de distracció pròpies dels col.laboracionistes de CiU, que en la seva obsessió de reforçar Espanya, han enfonsat Catalunya, i especialment la seva llengua. Aquests escarafalls, però, davant d'un poble que està cansat d'abaixar el cap, si que són efectius , i molt, pel seu rèdit electoral. Prou que ho saben.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Quan hom vol resultats diferents, ha de pensar i actuar d'una manera diferent.

Si volem assolir la nostra llibertat hem d'assumir la responsabilitat total per la nostra situació nacional. Hem de superar el paper de víctimes que contínuament excusen la seva misèria nacional per l'acció de causes externes poderoses, i entendre que la submissió a forces i institucions hostils és efecte directe d'uns factors interns que han fet possible aquesta submissió.

Només quan assumim totalment aquesta responsabilitat i entenguem que les agressions externes tant sols fan presa d'una nació quan hi ha unes febleses internes que les conviden i les eternitzen, podrem actuar amb encert.

La responsabilitat implica que sigui quina sigui la gravetat i la injustícia de la situació, no hem d'esperar ni fer mai pedagogia perquè algú extern a nosaltres canviï d'actitud. Hem de ser nosaltres els qui hem de canviar, i tot agafant el timó de la nostra vida col.lectiva amb absoluta determinació, conduir-la al port que nosaltres volem, tot erigint-nos ens amos i directors de la nostra vida nacional.

La responsabilitat implica mirar-nos amb madura lucidesa i amb incisiva intel.ligència per descobrir com hem arribat on som. Quins errors, quines claudicacions, quines traïcions, quines manipulacions, quines mentides ens han portat pendent avall i ens hi mantenen.

Significa adonar-se que la colonització i tants anys de submissió ha doblegat la fortalesa dels nostre caràcter col.lectiu i ens ha infantilitzat políticament fins al punt de justificar allò que cap poble lliure justificaria: una classe política que actua, majoritàriament, en contra de la nació que diu representar.

Responsabilitat significa adonar-se que l'enemic és dins de casa, encarnat en tots els traïdors, covards i pulsil.lànimes que vénen sistemàticament la pàtria catalana per interessos econòmics, de poder o, simplement per la incapacitat que caracteritza el poder de tota colònia, de pensar en majúscules quan es tracta de Catalunya.

Significa adonar-se que que hem permès que allò que és un dels trets més representatius del nostre caràcter col.lectiu: l'originalitat I la cel.lebració de la diferència, s'hagi girat en contra de Catalunya, i hagi estat exacerbat i aprofitat per dividir-nos, separar-nos i enfrontar-nos, tant a nivell lingüístic , territorial com polític.

La responsabilitat implica tenir el coratge d'acceptar que el poder de controlar el nostre destí rau dins nostre, i que cap persona o grup de persones, cap nació, cap condició o circumstància pot impedir-nos d'assolir-lo, sempre i quan siguem capaços de no enganyar-nos esperant solucions alienes, sempre i quan siguem capaços de posar la llibertat de Catalunya per davant de qualsevol altre interès, sempre i quan siguem capaços d'actuar des del propi nucli d'integritat i convicció interior, tot exercint l'autoritat que neix d'aquesta convicció de domini sobre el propi destí nacional.

La responsabilitat implica, en darrera instància, portar a la plenitud allò que som com a nació, expressant totes les nostres possibilitats.

I és en aquest punt que cal introduir l'altre factor decisiu en la configuració de la nova manera de pensar i de fer que ha de superar els vells hàbits, les velles fixacions que s'han demostrat nefastes per a la nació catalana.

Aquest factor és la capacitat d'estimar incondicionalment la pàtria catalana, de valorar profundament la catalanitat, de sentir-se orgullosos de formar part de la humanitat com a catalans.

Es precisament aquesta tendència natural a estimar la pròpia nació, aquesta tendència natural a viure amb joia i orgull la identitat emocional amb la pàtria catalana, allò que ha erosionat amb més insistència la colonització que hem suportat durant segles, i que ara més que mai patim de manera descarada i no reconeguda.

Només allò que s'estima creix i viu d'una manera saludable. I això tant val per un nadó, per un cadell, per una família com per una nació. La manera més segura de destruir qualsevol ésser viu és no estimar-lo. I hi ha múltiples maneres de fer-ho: des de la ignorància fins al menyspreu, des de la negligència fins a l'abús de poder, des de l'enveja fins a l'odi. I tots aquests camins tortuosos cerquen un únic objectiu: destruir la confiança en la pròpia vàlua, desfer la integritat física i psíquica, per tal que aquest ésser no pugui ocupar, amb la dignitat que li correspon, el seu lloc al món.

I això és el què s'està fent amb la nació catalana. Esquifir-la, negar-la, menysprear-la, atacar-la, odiar-la, perquè es vagi esmorteint fins a no deixar-ne res més que un lleu record folklòric que no faci nosa ni tingui la mínima capacitat d'atreure i seduir els qui viuen al seu si. D'aquí neix l' autoodi, que engendra els covards I els traïdors. D'aquí neix la resistència obtusa que repeteix una vegada i un altra els mateixos errors.

Si volem invertir aquesta tendència vers l'anorreament que pateix la nació catalana, hem de canviar moltes de les nostres actituds I accions.

Hem d'adonar-nos de com n'estem de segrestats en els nostres pensaments I en els nostres actes per una llarga història de colonització que ens ha obnubilat la capacitat d'acceptar com a bo allò que és natural: la joia de ser catalans dins la nació catalana; que ha convertit a gran part dels nostres connacionals, I especialment els qui detenten el poder, en pidolaires dels nostres drets; i que els ha segat la voluntat, el coratge i la intel.ligència per retornar-nos amb autoritat allò que és nostre.

Hem d'adonar-nos que aquestes dues virtuts, la responsabilitat i l'amor per la nostra pàtria, configuren una nova manera de ser i de fer radicalment allunyada de les actituds claudicacionistes, distractòries I mesquines de gran part de les elits dels nostre país, i són el fonament de la regeneració individual i col.lectiva, que és ineludible si volem una pàtria lliure i plena.

Hem d’adonar-nos que són els homes i dones que encarnen aquesta regeneració, els únics capaços de construir un lideratge autèntic, que articuli una unitat sòlida, estructurada de manera natural al voltant dels qui són fidels al seu centre d'integritat interior.

Ja és hora que els qui estimem Catalunya garbellem amb intel.ligència, perquè no a tots els qui s'omplen la boca parlant de Catalunya, se'ls pot confiar el timó de la independència.

Hem d'exigir molt més que paraules, perquè l'objectiu que perseguim no és una independència a qualsevol preu, farcida de claudicacions, sinó la independència que asseguri la reunificació i la regeneració nacional en tots els àmbits.

Un tast d’aquesta actitud regeneradora és la claredat mental i la fortalesa d'ànim que planteja la pregunta adequada al moment precís, la pregunta que ha de sacsejar i reordenar el nostre panorama nacional:

QUIN TIPUS D'HOMES HEM DE POSAR AL CAPDAVANT PER A FER POSSIBLE AQUEST OBJECTIU?

La resposta intel.ligent i responsable és la clau del nostre futur.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Tot i que la vella consciència ja ha entrat en un col.lapse irreversible, els seus servidors estan oferint una resistència ingent per a continuar controlant i acabar la tasca destructora que els hi és pròpia, amb la mentida i la confusió com a eines predilectes. Des del poder, i amb el cinisme que els caracteritza, atien la confusió amb la pràctica i la perícia dels qui fa segles que no fan altra cosa.

Alguns dels casos encara frescos són la manifestació antiretallades, convocada pels mateixos que des de l'estat roben sistemàticament la nostra nació a través de l'espoli fiscal, i que en el seu pas per la Generalitat van estirar tant el braç que van perdre la màniga de vista, mentre es regalaven uns sous vitalicis escandalosos. I quan els dits encara els cremen, s'atreveixen a acusar els tristos col.laboracionistes de CiU, que fan mans i mànigues per arreglar els desgavells dels seus amos amb el servilisme de l'esclau, de provocadors de la misèria en què vivim.

I les acusacions del PP a Convergència ( pobrissons, es veu que com més es vinclen, més s'hi veuen amb cor de dir-los-hi tot) de deixar entrar immigració. Ells, la dreta espanyola, que han fet dels processos immigratoris la seva arma predilecta de desnacionalització. Ells, que noliegen avions sencers d'immigrants cap a Barcelona. Ells, els cínics, acusen als qui saben que mai els replicaran, els qui han triat vendre la pàtria catalana per apaivagar durant uns breus instants la fam voraç dels colonitzadors insaciables, a fi de guanyar els vots d'aquells espanyolistes més recalcitrants, que no volen reconèixer que ells han estat també immigrants, i a més han esdevingut pèrfida eina colonitzadora, en imposar la seva espanyolitat dins la nació catalana.

Doncs, ara aquesta vella consciència, que vol retardar l'eclosió de l'ordre profund de la Realitat, on les nacions hi tenen un paper fonamental, no en té prou de destruir nacions senceres des del poder. Ara, dicta iniciatives que des de la base diuen qüestionar l'actual ordre, però que aboquen a una massificació encara més profunda, on la bellesa i la llum pròpia de cada nació queda ofegada en un magma globalitzador on l'únic factor determinant és la quantitat.

Totes dues estratègies, tot i que per als ulls de l'observador superficial semblen antagòniques, són en realitat complementàries, i cerquen incrementar la massificació, la mentida i el caos tot estrenyent l'espai on poden respirar els esperits lliures. L'objectiu darrer és ofegar la seva veu entre el soroll incessant que no aturen mai. Un soroll que des de totes dues bandes només contempla l'individu dintre d'una humanitat atrofiada en unes quantes nacions-estat que per a poder ocupar tot l'espai que no els pertoca, estan disposades a fer morir tot allò que té llum pròpia i que per naturalesa és resisteix a la massificació i a la mediocritat.

Tanmateix, aquest caos és el preludi inequívoc de la fi de l'imperi de la vella consciència i el filtre d'on n'emergiran tots els éssers tant individuals com col.lectius que hauran mantingut la comunió amb el seu esperit més profund. Per això és vital que tots els qui sentim la crida de l'esperit de la pàtria catalana hi restem fidels malgrat els continus embats que ens sacsegen. Tot i que el temps se'ns faci llarg i feixuc, des de la perspectiva evolutiva ja som al caire de la nova era, on com ens recorda Francesc Pujols “ l'esperit català tornarà a rebrotar malgrat els seus il·lusos enterradors”,

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

El món actual viu convulsionat pels paroxismes finals de la vella consciència, que posen en evidència la voluntat massificadora i desintegradora que li és pròpia a través de la cínicament anomenada “globalització” i dels moviments migratoris propiciats.

La nova consciència en desplaçar l'exhacerbació egotista, el vell utilitarisme i l'explotació per la visió de l'ordre profund de la Realitat, pel respecte i la veneració sagrada de tot el què és, posarà els fonaments sòlids per finiquitar les opressions, no només d'un home sobre un altre home, sinó sobretot i, especialment, d'una nació sobre una altra nació, d'una cultura sobre una altra cultura.

Això implicarà l'esmorteïment de les temptacions imperialistes i colonitzadores, disfressades ara amb noms diversos i amb actituds sovint pseudopaternalistes d'estats que amb l'ús de la força legal, militar i mediàtica han aniquilat o han intentat aniquilar nacions senceres. Però sobretot implicarà l'assumpció ghandiana “ tot dret implica un deure acomplert” per part de tot individu o grup d'individus que es desplacin d'una nació a una altra per a viure-hi.

Es veurà amb una claredat meridiana que el dret de gaudir dels avantatges de tot tipus que atorga viure en una nació determinada, implica el deure primer d'integrar-s'hi i d'esdevenir un element enriquidor de la nació que acull.

Es viurà amb una normalitat absoluta allò que ara s'intenta mistificar per tots els mitjans, propaganda, acusacions...: que tot aquell que viu en una nació sense integrar-s'hi, esdevé un element patològic al si de la nació.

De fet tota nació que no ha estat colonitzada, que té el seu propi estat i no ha perdut la capacitat de pouar del seu propi esperit, ha desenvolupat la vigoria, la capacitat i els instruments per dotar-se de les estratègies legals que assegurin la integració de tots els membres que viuen al seu si.

Amb l'eclosió d'aquesta nova consciència s'afermarà la convicció que tota nació té una ànima pròpia , expressada a través de la llengua, la cultura, la història, l'art....que ha d'emetre la seva llum i expressar-se amb tota plenitud, no només per dignitat de la pròpia nació, sinó pel benefici de  la humanitat sencera. L'expressió en plenitud de l'ànima de totes i cada una de les nacions del món serà un dels trets definidors i fonamentals de la nova consciència.

Envigorir l'ànima de la nació catalana, els nostres trets propis i retornar-nos la plenitud nacional , en el marc de l'eclosió de la nova consciència que s'està congriant, ha de ser, doncs, l'objectiu immediat i, alhora, la garantia de la integritat de la independència, que ja ha iniciat el seu preludi.

Cada nació té el seu territori en el món, i és en aquest territori que li és propi  on ha de brillar en plenitud, l'ànima, el caràcter, la manera pròpia de veure i entendre el món que té cada poble.  Expressar el propi Ser en plenitud per a ocupar l' espai que li pertoca amb dignitat són els dos reptes indestriables que la nació catalana, i amb ella tots els quim la volem lliure i plena, hem d’assumir amb absoluta convicció.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

La nostra consciència determina el nostre món.(1)

Per això qualsevol transformació exterior que no neixi d’un canvi de consciència, acaba degenerant i retornant, sota formes potser diferents, a la mateixa manera de fer que es volia superar.

Es cabdal entendre que el moment històric que viu la humanitat, i de manera especial la nostra nació, és el del col.lapse de la consciència humana”racional”. Aquesta consciència que cerca la felicitat, l’abundància, el benestar…. a l’exterior, a través del poder, la manipulació i l’abús tant de la Naturalesa, de l’home, com de les nacions, està tancant la seva etapa. Aquesta consciència que ja ha col.lapsat, ha assolit d’una banda l’objectiu per al qual havia emergit: refinar la ment i la personalitat humana a fi de fer-les aptes per a la tasca a què s’han d’encarar en la nova etapa que s’està obrint davant nostre, i de l’altra, ha mostrat amb una cruesa irrefutable que la dualitat i la concepció de la realitat que engendra, basada en la separació, l’enfrontament i el domini conté implícits els seus propis límits i la seva destrucció.

Només quan deixem d’identificar-nos amb els paràmetres que encotillen la nostra consciència, permetem que aquesta s’eixampli i ens mostri dimensions noves, que creen una nova percepció del món, una nova Realitat.

La cotilla que la nova consciència que s’albirà s’està traient de sobre és la identificació unilateral amb la ment i amb els sentits. De la mateixa manera que en tots els esglaons evolutius, cada regne ha refinat uns instruments de percepció que l’home ha recapitulat i ha posat al servei de la ment racional, ara ens obrim a una era en què s’estan desvetllant, cada vegada en més homes i dones, nous instruments de percepció i coneixement. Instruments que dirigeixen i obren la mirada cap al món interior. L’espai subtil, profundament real. El cor de la Realitat.

Aquesta nova consciència integra tots els instruments refinats en etapes evolutives anteriors, i ens obre a una visió de la Realitat diferenciada, ordenada, integrada, harmoniosa i sagrada. Una Realitat que es desplega sota un designi que, un cop copsat, només podem admirar i servir.

Una Consciència que, com diu Aurobindo, “ empra l’individu com a centre i instrument i la col.lectivitat com a condició i com a camp” (The Life Divine p.19)

L’home en què aquest canvi de consciència ha arribat al seu punt crític, experimenta una reavaluació en els símbols de la seva consciència, no en un, sinó en tots els camps simbòlics, que resulten en una revolució del seu ser interior, i, a través de l'interior, de la seva vida exterior. I aquest home esdevé instrument conscient i voluntari dels organismes(camps) més amplis dels quals ell se’n sent cèl.lula integrant, i dintre dels quals troba la seva compleció: la família, les nacions, la humanitat, i més enllà, com apuntava Teilhard de Chardin, “un organisme còsmic” que l’home només pot copsar amb la visió i l’escolta interior, els intruments de coneixement que estan madurant en l’eclosió d’aquesta nova consciència.

La nació catalana ha estat pionera en anteriors canvis de consciència històrics. La nostra Edat Medieval fou madura molt abans que a la resta d’Europa i forní un segle d’or enlluernador. L’eclosió humanista i renaixentista, tot i que silenciada, esclatà primerenca a casa nostra amb homes de la talla d’un Cristòfor Colom, que la història oficial encara ha de restituir a la nació catalana, i de tants d’altres que aquesta nova consciència rescatarà de la confusió en què la mentida els ha condemnat.

Només una nació madura podia suportar i havia de patir aquests segles de negació, de colonització, de nit fosca de la nostra ànima nacional, sense perir. Tant sofriment no ha estat casualitat, no ha estat en va. Ha estat el ferment necessari, l’alquímia dolorosa que l’ànima de la nació havia de patir per a poder emergir, ara, al caire de la Nova Era, madura, en comunió íntima amb l’Esperit de la Pàtria.

Hi ha una massa del nostre poble que viu distreta, immersa en els tràfecs quotidians, doblegats els genolls davants els poders que sotmeten la nostra nació, i no és capaç de percebre els dolors de part que sacsegen la Pàtria, i dels quals el preludi de la Independència que vivim, n’és part. Uns dolors dels quals n’emergirà molt més que la independència política, l'eclosió d’aquesta nova consciència.

Però hi ha una resta que està atenta, vigilant, bategant ja amb aquesta nova consciència ordenadora, íntegra i integradora, sacralitzadora, que fondrà com el sol fon el glaç el caos, la mentida, la usurpació, la colonització, la traïció que ara campa amb cinisme prepotent a l’ampla de la nació. Una nova consciència que superarà la primitiva i caduca “unitat uniformitzadora” a la qual les forces involutives ens volen condemnar, i farà quallar la unitat integradora on l’autoexpressió original i diferenciada de tots els éssers, cada un al lloc que li pertoca, engendrarà organismes vius i dinàmics en continu refinament i harmonització, i on l’exercici lliure de la pròpia funció, l’expressió de la pròpia plenitud, serà el veritable servei al conjunt.

I és com a heralds d’aquesta eclosió que s’albira, que els afanys i la lluita per l’alliberament de la Pàtria catalana esdevé una tasca sagrada que malhauradament al món independentista li costa verbalitzar, però que cada cop més homes i dones del nostre poble intueixen. Es una empenta, una visió interior que es va fent diàfana, en la qual la llibertat i la plenitud personal només assoleixen el seu ple sentit dins la llibertat i la plenitud de la Pàtria i dins la llibertat i la plenitud de la humanitat sencera.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció


(1)Per consciència entenem una capacitat evolutiva que emergeix del subconscient i es manifesta en un primer estadi a través de sensacions, de percepcions físiques i materials, s'expandeix després cap al mental tot incloent el bagatge històric, cultural i ètic que ens ha modelat, les creences profundes que dicten les nostres actituds, la capacitat d'aprendre de les experiències que sacsegen i qüestionen les nostres certeses, els graus d'identificació que hom té amb les pròpies percepcions; i s'obre en una fase posterior més enllà de la ment cap a un principi més profund, cap a un ordre més perfecte que el físic i el mental.

Cada nivell de consciència forneix uns instruments de percepció que determinen una visió del món. Durant amplis períodes d'evolució, en els quals s'hi inclou encara gran part de la humanitat, la identificació inqüestionada amb l'experiència que proporcionen els instruments de percepció, propicien la confusió de considerar el món que es percep com la realitat, quan de fet és només una manera de copsar i interpretar la realitat.

Per a fer-ho entenedor, imaginem-nos un parc on hi ha plantes, insectes, animalons diversos, gent passejant amb gossos i un home assegut en meditació profunda. Cada un d'aquests éssers ha desenvolupat uns instruments de percepció lligats intrínsicament a la funció que desenvolupen i que li fan percebre uns paràmetres concrets de la realitat. El món que percep la planta es basa en les sensacions: claror, humitat, tendresa..., els insectes perceben amb uns sentits especialitzats per a afavorir les seves funcions dins la natura i la vida de grup: les abelles, per exemple tenen desenvolupada la “visió” de proximitat, per afavorir la vida dins del rusc. Els gossos, tenen els sentits “instintius” gust, olfacte, més desenvolupats que, per exemple, el visual. El seu món és, doncs, bàsicament un món d'olors. L'home ha integrat tota l'escala de percepcions del món mineral, vegetal i animal, i ha incorporat als sentits, l'ús de la ment, que li permet interpretar els paràmetres rebuts a través d'aquests sentits. En cada un d'aquests éssers el món es fa més ampli i complex, però es mou encara a l'epidermis de la realitat. S'ha passat de la sensació a la percepció instintiva , fins a la interpretació mental. Però és això la realitat? Si ho preguntem al meditador, ens dirà que els sentits i la ment ens donen només la fenomenologia de la Realitat, però que hi ha un nucli essencial, intrínsec en tot fenòmen i comú a tots ells, que es capta intuïtivament i experimentalment i que s'esmuny dels esforços de la ment, precisament perquè les eines que en possibiliten l'experiència no són en l'àmbit dels sentits físics ni del mental. Són sentits interiors subtils. Uns sentits que amplien dramàticament la percepció de la Realitat, que la mostren integrada, sencera i integradora. I que en permeten copsar la intencionalitat.

Amb aquests darrers atacs a la llengua catalana i, especialment amb el tancament de les emissions de TV3 a València, el procés colonitzador que es va iniciar fa sis segles, precisament amb la llengua i l’assimilació de les classes aristocràtiques catalanes als interessos castellans, està tancant el cercle d’una estratègia perfectament definida i curosament portada a terme. Una estratègia que té com a objectiu final l’assimilació i dissolució de la nació catalana dins de la Gran Castella, eufemísticament dita Espanya.

Aquesta estratègia s’ha desenvolupat en tres fases:

a-una primera fase d’afebliment nacional, a partir del Compromís de Casp. La colonització va començar pels dos centres neuràlgics de la nació: la classe dirigent, i l’ànima de la nació, la llengua. I va continuar per l’apropiació il.legítima de la nostra història i la nostra cultura, i la cessió de la Catalunya del Nord als reis francesos.

Es va assimilar la noblesa catalana als interessos castellans i es va substituir la llengua catalana per la castellana a la vida de la cort, iniciant així un procés en què el prestigi lingüístic i cultural dins la nostra nació l’anà ocupant progressivament la llengua castellana.

2- Una fase de brutalitat física i legal, que tot haver-se iniciat i experimentat puntualment ja en el període anterior, esclatà  i fou carta de naturalesa a partir de la desfeta del 1707-14, amb els Decrets de Nova Planta. Una desfeta que fou la conseqüència lògica i inevitable de la manca de classes dirigents fidels a la nació que havia engendrat el període anterior. La nació, sense un generalat que planifiqués una defensa unitària, es defensà anàrquicament, territori per territori i ciutat per ciutat, i inevitablement sucumbí. En aquesta fase els atacs i les prohibicions a la llengua  foren implacables. I s’allarga fins la darrera guerra d’Espanya contra la nació catalana, on l’aferrissament de Franco contra la llengua, o sigui, contra el nostre signe d’identitat més clar,  és expressió del llarg genocidi a què hem estat i, encara estem sotmesos. Un genocidi que en aquesta etapa començà a emprar l’arma predilecta dels colonitzadors: el procés de substitució demogràfica amb l’entrada d’onades immigratòries massives, que havien de servir com a força de xoc per a desintegrar una nació i una llengua afeblida i castigada.

En aquest període, els continus càstigs i humiliacions que van haver de suportar els catalans, van defomar el nostra caràcter col.lectiu llevant-li aquells trets més combatius i vitals, i dibuixant el català servil, conformista i disposat a justificar els seus botxins que és el prototip actual de gran part dels nostres connacionals.

3- A la tercera etapa, iniciada amb la llufa de la “transició”, l’ammnèsia històrica que s’imposà  i la disfressa democràtica  amb què es vestí l’estat, serví als colonitzadors per bastir l’actual manipulació ideològica, imposar el bilingüisme, l’autèntica bomba activada per acabar el procés de substitució lingüística, i dotar-se de les seves armes modernes, no censurades per la comunitat internacional: els mitjans de comunicació i el Tribunal Constitucional, que els permet des de la legalitat cometre els abusos que els convenen.

La pretesa ignorància de l’existència d’aquest procés per part de tots els polítics que han exercit des de la transició ha legalitzat l’acció dels colonitzadors, dels traïdors i dels col.laboracionistes  dins mateix de la nació catalana, fent-la veure com un “dret democràtic” a defensar el seu punt de vista, enlloc de denunciar-la com el què és realment: un genocidi en tota regla de la nació catalana.

S’evita des de qualsevol esfera de poder la referència a la colonització i al genocidi a tots nivells que s’està perpetrant, perquè això els deixaria en evidència i  posaria en qüestió  la impunitat democràtica amb què s’escuda la brutalitat dels colonitzadors  i les claudicacions i genuflexions vergonyoses dels col.laboracionistes.

Però, aquesta obstinació a no voler dir les coses pel seu nom, no tant sols ha servit per armar els enemics de Catalunya, i els traïdors, sinó que també ha pervertit la possibilitat d’una resposta efectiva des de la societat civil, que en negar-se els arguments històrics que el concepte de colonització li forneix, ha caigut en la trampa que se li ha parat des de l’estat. Voler fer creure que hi ha els espanyols “bons”, que s’han identificat amb les esquerres, i els espanyols “dolents”, que, és clar, són el PP i afins. I aleshores es produeixen errors i cegueses tan greus com les que estan passant arran del tancament de TV3 a gran part de la nació. Com que s’han negat a verbalitzar la paraula colonització i a assumir que vivim un procés centenari orquestrat des de l’estat, on cada un dels seus braços juga el seu paper a la perfecció, carreguen els neulers contra els blaveros, i s’obliden que fou el partit socialista, exactament el discret Sr. Montilla, a la seva època de misnistre, qui  deixà les portes obertes als blaveros i cia, per fer el que ara estan fent.

Aquesta mateixa ceguesa converteix aquest actes genocides en tema de tertúlies on el dret de vida d’una nació i d’una llengua a casa seva, queda sotmés a la “sagrada” llei democràtica dels mai denominats”colonitzadors”. Valga’m Déu! Aquí per sobre de tot s’ha de ser demòcrata i justificar  qualsevol abús, i crim comés per l’estat mentre es faci emparat en la “seva” llei.

Sí, estem vivint les etapes finals del procés colonitzador que ha fet d’una nació gran, poderosa i respectada com era la Catalunya del s.XV, unes provincietes tristes i desvitalitzades en avançat estat d’assimilació. I la única possiblitat real d’aturar el procés i reverti-lo, de restituir-nos allò que ens correspon a través de la Independència, encara és titllat per molts com el caprici d’uns catalanets enfadats perquè la butxaca no els sona. I això, perquè des de les files independentistes encara no s’ha trobat, majoritàriament, la força per verbalitzar la paraula colonització, ni per acusar de genocides els estats que ens estan matant, ni per assenyalar i dir els noms i els cognoms de colonitzadors, traïdors i col.laboracionistes.

Si de veritat ens en volem sortir, i no acabar cremats en actituds resistencialistes que no porten enlloc, ara és l’hora de posar-nos drets i començar a dir les coses pel seu nom i a dir els noms dels qui han atemptat i atempten contra la nació catalana. Apropiar-nos dels arguments històrics que ens calen i desenmascarar els grans “demòcrates” és el pas necessari per caminar amb garanties cap a la independència, l’únic camí digne per a la nació catalana.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

El sacrilegi més tenaç contra la nació catalana l’han perpetrat tots aquells que arreu de la pàtria, però sobretot des dels centres de poder, no han estimat tota la profunditat de l’ésser nacional català, no han estat atents a les necessitats de la seva ànima, li han segrestat tota vida simbòlica i espiritual, li han negat la sacralitat, i l’han reduïda a una “fàbrica” que engreixa l’opressor i omple la nació d’oportunistes i rellogats. Xucladors de la sang de la pàtria.

L’han convertida en una esclava menyspreada, l’han desposseïda del seu caràcter. L’han aprimat i escapçat tant, que ara el més poderós de la nació catalana és la seva ombra, tots aquells trets que tot i ser nostres ja ni reconeixem com a propis: la força, la dignitat, el coratge, l’autoritat, el carisma, l’astúcia, l’odi……I és aquesta ombra, projectada sobre els nostres colonitzadors, la que s’abraona sobre nosaltres i ens devora.

I els mateixos que han banalitzat la nació tot reduint-la a una màquina de fer diners, ara que l’aigua els arriba al coll, són incapaços de veure-hi més enllà del trist panorama que ha engendrat la seva traïció a l’esperit de la pàtria.

Una traïció exhibida impúdicament i descarada per gran part dels polítics asseguts a les diferents administracions colonials en què han esquarterat la nació, i emmascarada barroerament per d’altres, que s’omplen la boca de discursos nacionals  ambigus, però l’enfonsen amb els seus actes dintre del llot i del fangar. Per a molts d’ells, la nació catalana es redueix, en el millor dels casos, a una xarxa d’interessos econòmics i de poder. Idòlatres. Carnassa. Miserables corruptors.

A la nostra nació no la salvarà aquesta “política” ni aquests “polítics”. Només una nova consciència fonamentada en la fidelitat i l’amor a la pàtria, una consciència que engendri una manera de ser i de fer sincera, tindrà el tremp necessari per a escombrar el vell ordre i iniciar la necessària regeneració nacional.

En aquest moment històric crucial, en què es decideix la vida o la mort de la nació catalana, la pàtria fa una crida a tots els homes i dones d’entranyes ardents, de cor generós i de ment humil, a tots els homes i dones  que vulguin esdevenir-ne el hereus, a fer una tasca solitària i costeruda, però inajornable. Retornar-li a la pàtria catalana, amb cada un dels nostres actes i pensaments, la sacralitat que li han arrabassat, tot aprenent a escoltar-ne el batec profund, estimant-la, servint-la. Integrant la seva ombra. Fent nostre l’esperit dels Templers que la van fer gran i foren els garants de la plenitud nacional. Aquesta era la seva tasca. Aquesta ha de ser la nostra.

La nova consciència ancorada en l’amor fidel serà l’autèntic fonament de la regeneració nacional. La pedra angular de la salvació de la nació catalana. Depèn de cada un de nosaltres que acabi emergint i quallant.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

El procés que està vivint la nació catalana cap a la Independència, hauria d'implicar inequívocament l'alliberament radical, o sigui, el retrobament i la restitució de la identitat catalana. Només quan la manera de ser catalana sigui l'eix al voltant del qual s'estructuri la vida del país, haurem retornat a la normalitat que se'ns ha negat durant més de cinc-cents anys, i encetarem el camí cap a la plenitud nacional.

Aquest postulat del més elemental sentit comú, i que qualsevol nació que no hagi sofert cap procés de colonització assumeix amb absoluta naturalitat, aquí s'ha convertit en tabú.

I aquest és el principal tret que posa en evidència la colonització que tants dels nostres compatriotes refusen reconèixer. Perquè la colonització no és un fet històric determinat en el temps i l'espai, ni circumscrit al tercer món. La colonització és l'esclavatge de les nacions, i implica un procés de manipulació mental i psicològic molt profund que té com a objectiu fonamental alienar la nació que la sofreix i els seus connacionals de la pròpia manera de ser.

Es aquesta pèrdua de contacte amb el nucli del propi ésser el que precipita totes les claudicacions imaginables i obre el camí cap a la decadència.

Amb la finalitat de generar aquesta alienació i perpetuar-la, els colonitzadors han d'aconseguir que el colonitzat arribi a tenir una baixa consideració de la seva vàlua nacional, o dit d'altra manera, han de destruir l'autoestima i l'orgull nacional dels colonitzats.

El camí inequívoc per fer que un poble s'avergonyeixi, s'avorreixi de si mateix i renunciï a la seva identitat, és anar-li escapçant la seva plenitud, reduir-lo al gueto dins mateix de casa seva, menystenir, fent-los innecessaris, tots els seus signes identitaris, i confondre tant com es pugui el sentit de pertinença. Quan s'aconsegueix que una nació no es reconegui a si mateixa amb claredat, i no es valori ni s'estimi, la seva vitalitat queda segada i esdevé inexorablement invàlida i decadent, tot abocant-se a l'autodestrucció. Aquest és el desllorigador de tot esclavatge col·lectiu.

Un poble, doncs, que a casa seva, es resigna a escapçar la seva personalitat esdevé un poble feble i fàcilment sotmès a qualsevol abús, des del robatori impune -eufemísticament dit espoliació- fins a l'esquarterament del seu territori o l'apropiació il·legítima per part del colonitzador dels fruits del seu geni nacional.

Les estratègies colonitzadores són diverses i adaptades a les circumstàncies, però sempre inclouen una alta dosi de violència física i psicològica.

En el cas concret de la nostra nació, la destrucció material i humana a través de les diverses guerres amb la gran Castella-eufemísticament dita Espanya- i amb França han estat a l'ordre del dia des del Compromís de Casp. Aquestes guerres, han significat un autèntic genocidi i han extirpat de la nació catalana els millors, els més conscients, nacionalment parlant, dels seus fills, i han permès, a partir d'un inconscient col.lectiu aterrit, de continuar cada vegada amb més impunitat i brutalitat el procés colonitzador iniciat a partir del Compromís de Casp.

Un procés que va iniciar-se a la cúpula de la nació. El poder reial a partir de l'entronització dels Trastàmara ja no es va sentir lligat, ni va defensar els interessos de la nació catalana, i va començar un procés d'assimilació castellanitzadora entre les classes nobles i cultes tant pels lligams econòmics que es van anar bastint com per la castellanització lingüística i cultural que s'imposà a la vida de la cort. Aquesta assimilació de les classes nobles va preparar el terreny, en decapitar la nació catalana d'un lideratge compromès amb la nació, per la desfeta del 1707-14, que imposà la colonització sobre tota la nació catalana a través dels Decrets de Nova Planta. Aquesta opressió física i legal ha continuat fins al dia d'avui, perquè mai s'ha qüestionat des de l'estat francès ni espanyol la nostra dependència forçada ni la imposició legal i lingüística que patim.

La veritable clau de volta de la colonització però, és la gran mentida, la violència psicològica, que han bastit els colonitzadors, amb la finalitat d'engendrar la confusió i l'automenyspreu entre els catalans, i atiar l'odi dels espanyols envers la nació catalana. Aquesta mentida abraça tot l'espectre imaginable, des de la història que ha estat convenientment adulterada i ignorada, fins a la continua propaganda destil·lada des del poder i escampada pels mitjans de comunicació, amb l'objectiu d'anar desgastant i trastocant “el sentit comú”, i de soscavar la dignitat nacional i la mateixa idea de pertinença.

En aquesta línia deixeu-me parlar de dos exemples punyents que afecten el moll de l'os de la nostra vida col-lectiva.

El primer és la definició de catalanitat.

No és gens casual que aquesta insidiosa voluntat banalitzadora que des del poder s'abraona sobre tot el que és català, manipuli sense vergonya un tema tant sagrat com és el de pertinença a una nació.

Tal com la llengua reflecteix, “ser català” no és una qüestió d'estar ni de fer, com ens volen fer creure els diferents administradors de la colònia, en les respectives propagandes amb que han insultat el nostre poble.

Durant l'oasi pujolià i per amagar la putrefacció colonitzadora que les aigües entollades amagaven, es van treure una primera definició de catalanitat per a desactivar la lluita nacional que s'havia fet a la clandestinitat de la dictadura. Una definició que era un atemptat directe contra la racionalitat i la dignitat que els catalans servaven. Per enredar ben enredada la troca, el poder ens venia un slogan que no hauria gosat treure enlloc més. Com en època de rebaixes, per ser català ja no calia ser part d'una nació, estimar-la, assumir-ne els trets definidors, llengua, costums,...i voler-ne la seva plenitud. No, des d'aquell moment, s'iniciava la premeditada confusió que ja va denunciar Xirinacs entre el ser i l'estar. Per ser català, n'hi havia prou de viure i treballar a Catalunya (i quan deien Catalunya només es referien, és clar, a la Catalunya principatina. Les directrius dels colonitzadors eren inexorables!). I així s'anorreava el sentit comú. Segons aquesta galdosa definició que ha fet més mal que una pedregada, era català el militar que havia entrat amb les tropes franquistes i que residia a Catalunya amb la decidida voluntat de destruir-la i reduir-la a una província, el botifler que renegava de la seva catalanitat i feia la gara-gara a l'espanyolisme del color que fos, el jutge que imposava la llei dels vencedors en la llengua dels vencedors i tot aquell que visquent a Catalunya es negava a integrar-se, a emprar la llengua catalana i imposava sense miraments els seus costums.

Aquesta definició donà carta blanca als qui volien viure aquí sense ser d'aquí. Des del poder se'ls permeté ser un element de desintegració nacional que ningú es veia amb cor de qüestionar. Des d'aquell moment es va legalitzar l'esquizofrènia que tant tristament caracteritza aquesta nació. Es podia ser català en castellà! Ens podien vendre “Ferias de Abril de Catalunya”, quan en realitat són “Ferias de Abril a Catalunya”... ... I tothom content.

I això no només ha durat fins avui, sinó que s'ha institucionalitzat de tal manera que aquí ningú no gosa denunciar-ho. Ens ho presenten com un tret de la “tolerància” dels catalans. Hom s'imagina cap castellà, anglès, portuguès o alemany acceptant que algú es declari castellà, anglès, portuguès o alemany sense ni parlar la llengua ni voler la plenitud de la pàtria corresponent? Oi que no? Com és que ens empassem, doncs, aquest gripaus i encara hem de fer veure que hi trobem gust? Som tolerants o suïcides?

I com que quan s'entra en el joc de la manipulació, el darrer sempre l'ha de dir més grossa perquè se l'escoltin, ara, l'actual president de la colònia ja no en té prou de reduir la catalanitat al fet d'estar a Catalunya. La seva definició ha rebaixat la catalanitat al nivell del fer. “Es català qui treballa dur i amb les idees clares”. Així a mig món, mares de família, empresaris, atletes d'alt nivell siguin russos, xinesos o polonesos, de cop i volta, els atorguen la nacionalitat catalana, sense ni haver-la demanat. Costa tan poc de regalar allò que no estimes ni és teu!!

El segon és la llengua.

No fou per casualitat que Francesc Pujols digué que la llengua era l'ànima de Catalunya. La llengua és per excel·lència el tret definidor de la catalanitat. Es l'aroma de la catalanitat. Això ho saben perfectament aquells que volen el nostre anorreament i és per això que la colonització va començar per la cúpula de la nació i per la llengua.

La llengua és i serà la gran batalla de la nostra descolonització, allà on es produiran les resistències més ferotges, precisament perquè és el més consubstancial a la nostra manera de ser. La fidelitat a l'ús de la llengua ens manté vius com a nació. Quan la negligim, desapareixem.

Es pel seu valor fonamental, que els atacs a la llengua han estat i seguiran sent els més virulents, tant físicament (tortures, humiliacions i mort per emprar la llengua fins fa relativament pocs anys), legalment com a través de la manipulació propagandística.

En el moment històric actual les eines predilectes a mans dels colonitzadors, encobertes cínicament amb l'embolcall democràtic són les dues darreres, la legal, a l'ordre del dia amb recursos i sentències del “seu” Tribunal Constitucional, i la propagandística, que els ha permès de destruir amb una perversió absoluta la llengua catalana, tant pel què fa al seu ús com pel què fa al model.

Només mencionaré aquí dues de les mentides que s'han demostrat més nefastes:

Pel què fa a l'ús, ens han fet creure que ara, després de segles de genocidi lingüístic i cultural, la llengua catalana pot viure per art i gràcia de la voluntat dels seus parlants, sense una legalitat que la faci necessària, sense un aparell mediàtic poderós, sense una estructura cultural i institucional digna i sense uns governants que la emprin amb orgull i dignitat en tota circumstància. Es a dir, sense un estat català.

No hi ha cap llengua que visqui amb dignitat i molt menys que expressi la seva plenitud si no és necessària dintre el seu territori. Aquí això s'ignora volgudament. L'aparent tolerància lingüística, de fet, és la imposició de la llengua emparada pel poder, la llengua dels colonitzadors, una llengua que sí que té una legislació i uns instruments culturals i mediàtics poderosíssims al seu servei.

Només la necessitat, la mateixa necessitat que hom té d'emprar l'anglès quan viu a Anglaterra o d'emprar l'italià quan viu a Itàlia, farà que la llengua catalana esdevingui la llengua d'ús social i de creació, la llengua seductora, que convidarà tothom a fer-se la seva.

Mentre visquem en una situació de colonització que consenteix i fomenta que hom pugui viure a Catalunya, treballar-hi, fer-hi classes... sense emprar la llengua del país; en una situació de colonització que imposa les llengües i l'imaginari dels colonitzadors-castellà i francès- des dels mitjans de comunicació, amb el desvergonyiment del qui s'ha fet amo de casa d'un altre i vol acabar tant aviat com pugui el procés d'assimilació; en una situació de colonització que molts dels nostres connacionals i tots els representants polítics han interioritzat i la viuen com a “normal”, la llengua s'anirà esllanguint sense remissió. De fet, l'absoluta inhibició dels representants polítics a Catalunya pel què fa a la defensa de la llengua catalana, deixa en mans de la inèrcia posada en marxa amb el bilingüisme, la substitució lingüística definitiva.

I pel què fa al model, s'ha obert un front de degradació dintre mateix de la llengua amb la progressiva expansió del model de català “light”, un català hibrid que arracona mots, girs i expressions genuïnament catalanes en benefici de traduccions literals del castellà. Ara, els catalans ja no “tenim tard”, ara “tenim pressa”, ja no “tenim temps”, “ens dóna temps”, ja no “estem drets”, “estem de peu”, ja no “ens llevem”,”ens aixequem”, ja no “ens girem d'esquena a una persona “, “li donem l'esquena”, ja no tenim “dues mans”, sinó “dos mans”…. Els pronoms en i hi han desparegut del vocabulari de gran part dels parlants, així com el mot gaire. Expressions catalanes com“creure's una cosa a cluc ulls” , “agafar-s'ho a la valenta”.... han estat substituïdes per les expressions castellanes, introduïdes directament sense miraments, o per la seva traducció literal. La llista seria tristament inacabable.

Això ha estat possible perquè d'una banda les institucions que havien de ser el focus d'un model de llengua genuïnament català, s'han inhibit de la seva responsabilitat, tot deixant-se engolir per aquest permissivisme lingüístic que tenalla les institucions del país, i per l'altra, l'omnipresència de mitjans de comunicació en castellà, fa d'aquesta llengua la dominant, i model de referència per a molts parlants..

Amb això els colonitzadors i tots els que els hi han seguit el joc, han infligit a la llengua una ferida més profunda que qualsevol prohibició. La hibridació afaiçona una llengua feble, una llengua que ha perdut l'espurna, precisament perquè ha anat menystenint la seva originalitat. La hibridació ha fet del català que ara es parla un clònic del castellà. Una llengua sense suc ni bruc. Una llengua fàcilment negligible.

Aquest era precisament, l'objectiu darrer dels seus ideòlegs.

Aquest parell d'exemples evidencien d'una banda com la mentida institucionalitzada podreix la nostra vida nacional i de l'altra que, mentre no es desemmascarin tots i cada un dels mecanismes de la colonització i tots els seus responsables, no hi ha cap possibilitat d'integritat ni nacional, ni ètica, ni intel·lectual en la nostra vida pública. La colonització és com un virus que infecta i perverteix tot aquell que no la reconeix, ni la qüestiona ni la denuncia.

Si volem per a la nostre nació una Independència veritablement regeneradora no podem caure en l'error tant comú entre la nostra gent d'esperar que els mateixos que han perpetrat la colonització i els que l'han tolerat, hi han col·laborat o s'hi han fet d'or, esdevinguin ara els artífexs de la nova Catalunya lliure.

El continuisme de les elits implicades en el vell ordre assegurarà la repetició dels errors, dels tics, de les claudicacions, dels límits mentals que ens estan ofegant.

Per alliberar-nos d'aquesta colonització que ens ha llevat la vitalitat en alienar-nos de la nostra ànima i el nostre esperit nacional, que ens ha sumit en la banalització, el menyspreu i la fugida cap enfora de la nostra psique col·lectiva, és d'una urgència històrica inajornable que els catalans compromesos amb la nostra nació ens girem definitivament d'esquena al vell ordre, i a tots els qui l'apuntalen, i retornem la nostra atenció cap al cor de la nació, tot valorant, estimant i apreciant la sacralitat de l'esperit nacional català, l'autèntica raó de ser de la nostra independència, i sapiguem reconèixer els homes i les dones que li són fidels. Ells han de ser els artífexs de la nova pàtria.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció