07 de juliol 2008

Cria d'escurçons

La perversitat dels servidors de la mentida es torna a manifestar amb tota la seva cruesa. El seu objectiu és evident. Consumar la destrucció definitiva del centre vitalitzador de la nació catalana: la llengua. Matar-nos l'ànima. A aquesta tasca estan consagrats, perquè saben que un poble sense ànima és un poble vençut i anorreat. La seva escomesa cau sobre un poble afeblit i desorientat per una persecució històrica secular, concretada en les últimes dècades en el camp de concentració que va ser la dictadura franquista, i en la democràcia construïda sobre tants crims no reconeguts i enterament al servei dels interessos espanyols que, han sabut aprofitar aquest període de fals embelliment formal a fi de rearmar-se mediàticament i política, per rematar la seva feina. La tebior "que fa vomitar"(Ap.3,16) dels qui haurien de defensar amb força la Veritat i l'ànima del nostre poble, fa la farina plana als desvergonyits espanyols, que no troben cap impediment a la inoculació del seu verí letal. Espanya té una clara estratègia, amb un joc a dues bandes perfectament definit. La dreta més dura i sense escrúpols envesteix i podreix amb la seva mentida sistemàtica, i servint-se del seu armament mediàtic, els temorencs intents que els encaixistes catalans havien bastit entorn de la llengua- llei de normalització-, un cop constatat per part dels nostres colonitzadors que els polítics "nostrats" no tenien ni la voluntat ni la força per fer-la complir. Després d'impregnar totes les ments amb l'àcid corrosiu de la mentida, passen a darrera els "tolerants" socialistes a salvar-nos de la barbàrie dels seus socis estatals, i s'omplen la boca de declaracions buides als diaris d'àmbit català, no fos cas que els sentís algú més del qui els ha de sentir!, amb la intenció d'arreplegar els vots dels catalans que han perdut el Nord i aquella capacitat tan nostra de dir les coses pel seu nom. La funció dels socialistes és ser el braç executor, des de les mateixes butaques del parlament català, de les directius marcades pels seus socis- en els afers de l'estat imperialista- ultradretans. Perquè, per si hi ha encara algun despistat, la immersió lingüística que diuen defensar és concreta, a la pràctica, en permetre impunement l'afermament del castellà com a llengua vehicular a moltes escoles catalanes. La seva normalització lingüística fantasma és una comèdia amanida de tons multiculturals, perquè en surti beneficiada la "lengua común", que mai es recorden de dir que ha estat imposada amb vessament de sang. I qui són els impulsors i més decidits defensors del bilingüisme, o sigui de la substitució lingüística que no aixeca polseguera ni reaccions?: els socialistes. Ho hem de reconèixer. La seva estratègia és perfecta! I l'escenari molt ben preparat. Un poble idiotitzat per tants anys de manipulació i mentida. Uns polítics catalans??!! neutralitzats i inofensius com xaiets que ensumen la matança, però que són incapaços d'enfilar cap altre camí que no sigui el de la immolació nacional per a assortir el festí dels nostres assassins. Un estat homologat, ara sí, internacionalment, que els permet acabar el genocidi lingüístic amb la impunitat i la prepotència dels qui es creuen invencibles. Cal que siguem conscients d'una vegada que els espanyols ja fa segles que estan en guerra contra la nostra nació i la nostra llengua. Ara, però, les seves armes no són el fusell i el tanc. Els són molt més útils per a reduir les últimes defenses anímiques, la mentida i la dura realitat que ens obliguen a empassar-nos com fel amarg i destructor : que la nostra autoestima col.lectiva és inexistent, perquè els responsables de fer-la lluir, els representants polítics catalans?!s'amaguen com conills perseguits pel caçador. No cal que ens entretinguem a raonar les mentides sistemàtiques dels nostres colonitzadors. Jugaríem el joc que ells han marcat, i per tant els beneficiaríem. Els lúcids hem d'ententre que Espanya ha decidit acabar el joc de l'extermini, del genocidi de la nostra ànima. Que juguin amb els traïdors, amb els atuïts, amb els que no són capaços de res més!. Nosaltres hem d'encarar definitivament el nostre joc. El de la independència. L'únic camí de salvació possible per a la nostra nació. Cap paraula, només els actes decidits i sense aturador ens alliberaran! L'arma posada al nostre servei és invencible en mans d'aquells a qui va destinada: els qui ja han pres la decisió i han iniciat el camí de servei a la nació catalana, per restablir la justícia i la Veritat que ens neguen. La nostra arma és la força immensa de l'esperit amarat de Veritat del nostre poble, que ens dóna les" ales de l'àguila" per enlairar-nos per sobre de la mentida, que ens dóna la intel-ligència i el coratge que l'alliberament exigeix. I que posarà, ja està posant, de fet, les passeres que ens caldran per a la victòria final. Un Esperit que ja ha desemmascarat els falsaris homicides de la nació catalana, perquè la mentida que desplega Espanya per perpetrar el genocidi anímic del nostre poble és un atac contra l'Esperit de la Veritat i, "la blasfèmia contra l'Esperit no serà perdonada". Ni seran perdonats aquells que en són els seus instruments, i que s'han posat al servei del mal. "Cria d'escurçons! Com podríeu dir coses bones, vosaltres que sou dolents? Perquè del què sobreïx el cor en parla la boca" ( Mt. 12,33-34) "I li van donar una boca que proferia insolències i blasfèmies. també li van donar poder per triomfar durant uns anys. Dels llavis de la bèstia brollaran blasfèmies contra la Veritat"( Apocal.) Un mateix esperit, que n'ha deixat ben clar el desenllaç. " Els qui adorin la bèstia, hauran de beure el vi del càstig de la Veritat, abocat sense barreges a la copa de la seva indignació" (Apocal.) Hem arribat a l'hora de la Veritat. S'ha acabat el temps de les paraules, el temps de les raons. Es l'hora dels actes que han d'extirpar la mentida que ens consumeix. I això no ho faran els qui han doblegat el genoll davant la bèstia, ni els hipnotitzats per la seva seducció. Ho hem de fer, i ho farem, la resta lúcida d'aquest poble. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció.
12 de juny 2008

La mentida de la llengua

Conferència pronunciada el dia 19 d'abril del 2008, en motiu de l'acte "llengua i estat" organitzat per Catalunya Acció.

La mentida de la llengua

Sres, Srs,

Vull començar la meva intervenció amb una afirmació del filòsof Francesc Pujols, que és tota una declaració de principis.

“ la llengua és l’ànima del nostre poble”

Entenent com a ànima allò que dóna el caràcter, la manera única i genuïna de ser i manifestar-se de cada ésser, ja sigui individual o col·lectiu. Per això quan l’ànima és negada o suprimida el primer que es perd és la voluntat de ser i la força per expressar el caràcter propi.

Amb aquesta afirmació, doncs, ens neguem a acceptar l’escorça descarnada i purament materialista a què molts volen reduir la nostra nació.

La nació catalana, com qualsevol altra nació, és un organisme viu amb una força vital i una voluntat de ser que cerca amb anhel l’expressió de la seva plenitud. Reconèixer aquest gruix vital i espiritual del nostre poble, és la condició necessària per a copsar la magnitud de la tragèdia lingüística que patim, perquè en anorrear la llengua, es destrueix, de fet, la consciència de nació.

El sentit comú ens fa evident que podem ser espoliats fins a l’extrem, però continuarem sent una nació mentre mantinguem la qualitat que ens defineix: la llengua.

Ens poden ofegar amb aeroports i infraestructures col·lapsades, però continuarem bategant com a poble, mentre de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, parlem la mateixa llengua de Llull, Verdaguer i Fuster.

Ens poden esquarterar entre estats i reduir-nos a províncies, però el sentit de pertànyer a una mateixa unitat nacional perviu mentre hi hagi la llengua que ens uneixi.

La llengua,doncs, és el factor determinant no només per a conservar la consciència de nació, sinó per a mantenir el caràcter i la voluntat de ser.

Mentre la llengua és viva, l’ànima de la nació batega. Quan la llengua és substituïda, la consciència de nació i, per tant, la nació mateixa es va esllanguint sense remei, perquè li han sostret l’ànima, allò que li dóna l’alè vital.

Això ho saben molt bé tots els qui volen la nostra dissolució com a poble, i per això, amb l’ànim de rematar la llengua, ja prou ferida per la repressió legal, la substitució demogràfica i la violència de tants segles, ara insisteixen en inculcar un discurs frívol entorn de la llengua catalana, que ignora volgudament el significat de la llengua en relació a la nació, i vol fer-la veure només com un instrument de comunicació, sense cap més significat, conculcant la cosmovisió i la manera de ser del nostre poble, que la llengua reflecteix.

Aquest discurs frívol entorn de la llengua és promogut pels nostres colonitzadors, que curiosament, no l’apliquen mai a la llengua de la metròpoli, i per una part significant de la classe política i intel·lectual catalana, que s’ha venut per por, per interessos personals o per debilitat mental a aquest discurs letal, condemnant així la llengua a ser l’eterna Ventafocs del país.

Per CA la llengua és un dels eixos fonamentals de la reconstrucció nacional, per això a aquesta frivolitat conceptual tant de moda, nosaltres hi contrastem un discurs RIGORÓS.

El pensament rigorós et porta sempre a desxifrar les causes profundes dels problemes. I en el cas que ens ocupa, la CAUSA FONAMENTAL de l’ensulsiada lingüística del català no és altra que el fet de ser una COLÒNIA .

No m’estendré en aquest punt, però pels qui encara dubtin de la nostra condició de colonitzats, els diré que hi ha tres trets que són comuns a totes les situacions colonials, i que es compleixen amb escreix en el nostre cas.

-L’ús de la força de les armes i la repressió per mantenir el territori annexionat a la metròpoli. (Guerra dels Segadors, Guerra del 1707-14 , Guerra d'Espanya)

-L’espoliació econòmica.

-La substitució cultural i lingüística de la llengua i cultura pròpies per les de la metròpoli.

Els efectes que la colonització té són múltiples, però en el cas que ens ocupa n’hi ha dos que són evidents:

- La castellanització/afrancesament del nostre poble, en el territori depenent de cada un dels estats a què estem sotmesos.

- Generació de l’ànima d’esclau, que implica el debilitament progressiu del CARÀCTER del nostre poble.

Per mantenir i incrementar aquests dos trets, la substitució lingüística i l’afebliment del nostre caràcter col·lectiu, i amagar-ne la seva causa profunda, la colonització, s’ha teixit una enorme MENTIDA al voltant del nucli vitalitzador del nostre poble: la llengua. Aquesta Mentida, com certifiquen els psiquiatres que treballen amb gent que hi està sotmesa, cerca CONFONDRE, DEBILITAR i fer DEPENENT al nostre poble i evitar, d’una banda, que prenguem consciència de la nostra colonització i, de l’altra, que trobem les raons i la força per agafar les regnes de la nostra vida col·lectiva.

El pas inexcusable, doncs, per entendre i per resoldre la situació lingüística que patim passa per desmantellar la gran mentida a què estem sotmesos.

Aquesta mentida es basa en l’ocultació i manipulació de sis punts fonamentals:

1- Es vol amagar per tots els mitjans que vivim en una situació de colonització. Aquesta ocultació pretén ignorar la voluntat d’anihilació que els estats espanyols i francès han tingut històricament i encara tenen envers la llengua i la cultura catalanes. Ara, però, s’ha substituït la persecució brutal per la mentida. En ignorar volgudament que les llengües castellana i francesa són llengües imposades, es fa creure que aquestes són també llengües pròpies de Catalunya, perquè són les llengües dels estats en els quals està inserida la nostra nació.

2- El segon punt, que està íntimament lligat amb el primer, és l’exigència de la primacia dels drets individuals.

Aquesta exigència, que s’empara en el punt anterior: la negació que som una colònia, es fa amb la finalitat, lògicament mai explicitada, de conculcar i impedir el dret que té el nostre poble de fer de la seva llengua pròpia, en el seu territori, l’única llengua d’ús social.

Amb aquesta exigència s’entronitza la llengua del colonitzador en el nostre territori i s’accelera el procés de substitució lingüística.

No és gratuït que els qui tenen la poca vergonya d’exigir la imposició en l’àmbit lingüístic, dels drets individuals dels que empren la llengua del colonitzador, per sobre dels col·lectius del poble colonitzat, siguin els mateixos que promouen la substitució demogràfica en què emparen les seves exigències, i els mateixos que dicten les polítiques que situen la llengua catalana en clara inferioritat mediàtica i social. La situació no pot ser més rocambolesca. Els opressors pretenen presentar-se com les víctimes.

3- Es vol fer creure que qualsevol idea és defensable si es fa en un marc democràtic.

Aquesta idea que sovint surt en debats televisius i que accepta com a defensable la postura dels qui ens volen sotmesos a Espanya i França, perquè ho fan en un marc democràtic és una gran fal·làcia. D’entrada manipulen les paraules, perquè de la submissió en diuen unió, amagant així la colonització que s’entesten a negar per tots els mitjans.

La democràcia, com deia algú, és el menys dolent dels sistemes polítics que coneixem, però no és la panacea i menys la democràcia en què vivim, que evidencia contínuament que és més formal que real.

Emparar-se, doncs, en la democràcia per justificar la legalitat dels qui defensen l’opressió del nostre poble és d’un cinisme escruixidor.

Que permetríem que es plantegés la legalitat de l’esclavatge personal, per molt democràtic que fos el marc en què es produís?

Es més, una democràcia que donés llicència a aquesta formulació negaria la seva pròpia essència. Per què llavors consentim i justifiquem els que defensen l’opressió de la nostra nació adduint que els empara un marc pretesament democràtic?

Només això ja qüestiona la democràcia en què vivim i mostra la necessitat d’un aprofundiment real en el marc polític internacional pel que fa al respecte dels drets dels pobles en un context democràtic. Si la llibertat de cada home per a desenvolupar la seva plenitud és sagrada, més sagrada és la llibertat dels pobles i el seu dret de poder expressar la seva plenitud lingüística i cultural en el territori que els és propi.

4- Apel·lar al voluntarisme.

Senyors, no es pot delegar la pervivència d’una llengua al voluntarisme dels qui la parlen, i menys quan aquest voluntarisme ha de fer front a una situació clarament favorable a la llengua imposada.

Cal que entenguem d’un cop que UNA LLENGUA NO PERVIU SI NO ÉS NECESSÀRIA.

En el camp de la biologia és llei reconeguda que la necessitat fa d’un òrgan o una funció la garantia de la seva existència.

En el camp social, la llei regeix exactament igual. Si una llengua no és necessària en el territori que li és propi acaba per extingir-se.

Per tant fer del voluntarisme l’element clau per a la recuperació de la normalitat lingüística denota, o un desconeixement bàsic del funcionament de la realitat, o una profunda mala fe. I els qui ho propugnen, normalment homes públics, queden automàticament desqualificats.

5- El mite del provincianisme.

Fruit d’una política premeditada, s’han anat enfonsant en l’oblit els referents culturals catalans (pensadors, científics, literats, artistes..), donant preeminència a totes les manifestacions i referents culturals provinents de la metròpoli, de la cultura imposada. Això ha generat en molts catalans un menyspreu profund per les manifestacions culturals que els són pròpies.

El missatge fins fa poc expressament formulat, i sempre subliminalment comunicat que allò que sorgeix del geni català és provincià ha anat quallant en el psiquisme col·lectiu i ha generat autoodi en capes de població considerables.

Hi ha una voluntat decidida de fer-nos creure que adoptant els referents culturals espanyols/francesos no som provincians, quan és justament el contrari.

Provincià és, i llegeixo literalment, aquell que no té prou força per crear els seus referents culturals, o no dóna valor als que té i no els cultiva, tot recorrent als forans.

Totes les cultures potents són creadores i irradiadores de referents culturals. És quan un poble negligeix les seves expressions pròpies i adopta les d’una metròpoli que esdevé provincià. Tot el contrari del que ens volen fer creure.

Així, doncs, la pràctica de molts mitjans de comunicació que es fan des d’aquí, però que no es mereixen ser anomenats catalans, de cercar els referents fora de la nostra tradició no fa més que enfonsar-nos en el provincianisme més xaró.

6- I per últim el més pervers de tots el enganys, el del bilingüisme.

Els seus ordidors l’imposen venent-lo com un model de tolerància, quan de fet amaga la mort de la llengua catalana.

El bilingüisme és símptoma d’un procés de substitució lingüística, i imposa una situació sorgida de l’opressió i l’ús de la força, perquè en no qüestionar-la, la justifica i la normalitza, fent evident la manca total de voluntat per part dels que l’impulsen, de reconèixer el dret del nostre poble a ser en plenitud en el territori que li és propi, i, per tant, senyors, el bilingüisme no és de bon tros cap model de tolerància, sinó una autèntica i subtil perversió de la justícia.

Defensar el bilingüisme dintre d’un mateix territori és donar per bons els símptomes d’un mal social, és defensar el domini de la llengua imposada sobre la pròpia, i és condemnar inevitablement a la desaparició la llengua més feble.

Tot l’exposat fins ara ens ha de fer conscients:

a- Que la situació de la llengua catalana és el resultat d’unes polítiques colonitzadores perfectament definides i conscients, encaminades a reduir la llengua a guetos cada vegada més minoritaris, a fer-la innecessària i poc valuosa, convertint –la en una llengua de segona categoria. Aquesta poca vàlua genera en els qui la parlen un sentiment de rebuig i d’autoodi, que n’assegura la desaparició a través de l’abandó portat a terme voluntàriament pels mateixos parlants.

Ara ja no calen les prohibicions brutals de les dictadures. La inducció perpetrada a través de l'ofec dels mas mèdia i la destrucció de l’autoestima lingüística són molt més efectives.

b- Que hi ha uns responsables d’aquesta situació:

- L’estat espanyol i el francès, amb tot el seu cos legal, funcionarial, polític i militar.

- Els polítics instal·lats a casa nostra, que des de la transició i fins avui han promogut activament en alguns casos, com socialistes i PP, la mentida que ha configurat la situació actual, i en d’altres, l’han permès i l’han dissimulat.

En cap cas no han mostrat el coratge suficient per denunciar-la.

Això els fa, executors, a uns, i còmplices als altres del GENOCIDI LINGÜÍSTIC que pateix la nostra nació.

c- Que emmotllar-nos a questa situació, i acceptar com a normals o signe de tolerància els símptomes d’una malaltia lingüística, nascuda de l’opressió, la mentida, la manipulació i la covardia, ens en fa responsables en un o altre grau.

A aquestes alçades ja s’ha d’haver fet evident que aquesta situació generada per la colonització i manipulada per la mentida, només té una sortida: la descolonització.

I això passa per:

a- assolir en una primera instància un estat propi. Només així tindrem el poder i la responsabilitat per portar a terme les polítiques que situïn la llengua com un dels eixos vertebradors de la reconstrucció nacional i facin efectiva la nostra descolonització.

b- reconèixer el català com l’única llengua pròpia de Catalunya i fer-ne l’única llengua oficial i d’ús necessari en tots els àmbits.

c- Iniciar, en pic l’equilibri de poders ens ho permeti, un procés judicial amb observadors internacionals, que posi en evidència el genocidi lingüístic a què ha estat i està sotmès el nostre poble, i n’assenya-li els responsables i col·laboradors. Amb això passarem full a la història, restablirem la veritat, farem possible que tots els qui han atemptat amb els seus actes o amb les seves omissions contra la nació catalana, i encara són vius, quedin exclosos de la vida pública, i tallarem de soca-rel les vel·leïtats dels qui vulguin imposar, emparant-se en la demografia que les seves polítiques han configurat, les llengües colonitzadores com oficials en la nova Catalunya lliure.

La responsabilitat de fer que tot això s’esdevingui, només la poden exercir les persones que hagin demostrat amb els seus actes la llibertat d’esperit que no es deixa enganyar ni claudica davant la mentida, i sense la qual la mera consecució d’un estat propi representaria un pas endavant ben limitat. Catalunya Acció vol fer evident la necessitat de portar a la praxis política una nova manera de fer. La d’aquells homes i dones que tenen la convicció que la vida pública i la solució dels seus reptes exigeix una nova consciència que encarni alhora un profund sentit de la justícia, una clara intel·ligència, un coratge ingent i una decidida voluntat de servei. Només l’emergència d’aquesta nova consciència ens permetrà encarar i superar la mentida i la confusió que manté el nostre poble sotmès. Només aquesta nova consciència lúcida i insubornable assolirà l’alliberament que garanteixi el restabliment de la nostra plenitud nacional i, òbviament, lingüística.

Moltes gràcies.

El rei David

He llegit l'entrevista que directe.cat! va fer al Sr. Hernàndez. I continua, com la majoria de catalans, equivocant-se en la valoració de les causes que estan destruint la nostra nació. Creieu realment que és la mediocritat dels actuals polítics, la seva incapacitat, l'explicació última de l'eficàcia amb què acompleixen el genocidi lingüístic, històric....del nostre poble? Ja és hora, si realment volem portar a terme el nostre alliberament col.lectiu, d'abandonar aquesta ingenuïtat malaltissa que ens aboca al desastre, així com els tòpics que s'han mostrat inadequats i falsos. Afrontem d'una vegada que els nostres colonitzadors no són "rústecs", ni molt menys "incapaços de fer res". I tant si fan! Fan allò que han estat fent durant centúries: arruinar-nos, destruir-nos. Per quins set sous, després de tants segles d'intens treball destructiu, d'assassinar els nostres millors homes, de xuclar-nos l'ànima i cremar-nos la terra, ara ens hem de creure que, encara que s'autoanomenin catalans i s'hagin dotat d'un coixí pseudo democràtic, els espanyols apoltronats al Parlament de la nostra nació, conxorxats amb els seus amics a Madrid, tenen al cap algun altre objectiu que no sigui la nostra definitiva finiquització com a nació? En el que sí que l'encerta el Sr .Hernàndez és en la descripció d'allò que està fent el tripartit: " un procés de desconstrucció accelerat" " Desmantellament". Però no ens enganyem més!. Aquesta eficacíssima gestió CONTRA la nostra nació no és fruit de la seva incapacitat (A veure si encara ens hauran de fer llàstima!), sinó d'un pla pervers i perfectament estructurat. NO SÓN RUCS, SÓN DOLENTS. Es hora de dir i repetir la veritat sense pèls a la llengua. Tots aquests polítics, tan erròniament infravalorats per part de la majoria de catalans, SÓN INSTRUMENTS DEL SENYOR DE LA MENTIDA, d'una ment perversa i molt intel.ligent que sap confondre i encaterinar amb falses disfresses i discursos a les seves víctimes, o sigui, al poble català, adormint així la força que la pot destruir: la de la plena consciència de la seva presència i dels seus plans. La mediocritat que caracteritza els seus servidors, no és res més que el preu que han de pagar per acceptar ser instruments de la injustícia, de la mentida i de l'opressió. Però us ben asseguro que no és la causa de les seves obres, és només un símptoma del seu esclavatge. La nostra batalla va més enllà de la política, s'inscriu en l'ordre còsmic. És l'enfrontament dels "qui estimen la justícia i avorreixen la mentida" contra els "servidors de la foscor". Encara que el poder d'aquests enemics nostres sembli imponent, és no res, perquè es basa en la falsedat. La seva obsessió és emmascarar la llum que som. No poden suportar la creativitat ni la joia ni la vida que encarna la nostra ànima nacional. És per això que s'han abraonat secularment sobre el nostre poble, portador d'una ànima viva, noble i conscient de la seva veritable naturalesa. La seva força neix de la nostra ingenuïtat en permetre'ls anar teixint la teranyina amb què ens immobilitzen. Només hi ha un camí per acabar amb el domini del mal sobre el nostre poble. Ser plenament conscients que el nostre camp de batalla no és el pati de l'escola, no és un joc innocent i infantil. El nostre camp de batalla és el nostre món íntim, on hem de deixar d'agenollar-nos davant de falsos poders, tot restituint-nos la nostra veritable dimensió, la del nostre centre espiritual més enllà de l'espai i del temps, però ancorat en l'aquí i l'ara. Un centre que ens recorda que som lúcids i forts i que ens retorna el genuí control de la nostra vida. D'aquest centre neix el gest precís i l'autoritat que ordena: "Fora, maleït". I que és inexorablement obeïda. És el gest i el capteniment del futur rei David davant el gegant Goliat, que menyspreava i esporuguia el seu poble. És el gest de qui té la intíma convicció, perquè l'ha experimentada, "que no valen ni la força ni les armes, només val el meu esperit", l'esperit transmutat en pedra, que encerta el punt neuràlgic del gegant. I l'abat. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció
27 de maig 2008

Llops amb pell d'ovella

He dit diverses vegades que la mentida ha estat històricament i és, actualment, de forma descarada, el gran parany en què està atrapat el nostre poble i la nostra gent. Una mentida que ens confon i ens obnubila la capacitat de jutjar amb claredat les persones públiques i els fets que s'esdevenen a la nostra nació. Una mentida que ens afebleix i ens xucla la força per trobar la nostra veu i el gest precís que ens ha d'alliberar. Sortosament encara queden veus lúcides i valentes que denuncien la mentida i els seus forjadors, com és el cas de l'autor d'aquesta carta que us adjunto, i on es posa en evidència com en són de falsos alguns senyors, per no dir tots, de l'actual govern de la Generalitat colonial, que pretenen emparant-se en la seva doble cara que enganya a qui es deixa enganyar, acabar de convertir la nostra nació en meres províncies d'Espanya. Això sí, províncies multiculturals, on el català quedi reduït a pura anècdota folklòrica. No vull afegir gran cosa més al què posa en evidència aquesta carta. Només recordar als catalans que encara tenen l'esperit lliure, que facin l'esforç, gairebé sobrehumà, de no deixar-se seduir per aquestes mentides, i sobretot pels qui les impulsen i executen. Si volem realment l'alliberament de la nostra nació, cal deixar de confiar en aquests llops amb pell d'ovella, que són aquí per liquidar-nos. No penseu que poden donar un cop de timó i canviar d'actitud. No penseu que tinguin la més mínima estima per la nostra pàtria. No, són aquí amb una tasca molt precisa. Rematar la feina que les forces de la foscor encarnades en l'estat espanyol, fa més de tres-cents anys que estan portant a terme: destruir-nos. Si la nostra confusió i la nostra feblesa els permet continuar als llocs de decisió, no dubteu ni un moment que acompliran la seva tasca sense compassió ni contemplacions. L'enquistament de la seva mentida, comporta inexorablement la nostra mort nacional. La nació catalana és un camp de batalla entre les forces al servei de l'esperit de llibertat, que treballen perquè la bellesa d'allò que és, es manifesti en plenitud dintre l'ordre inherent de l'Univers, i les forces que odien la vida en la seva autèntica bellesa, i que treballen a favor de la uniformització, de la mentida i de la mort. No adonar-nos-en, ens condemna a ser-ne víctimes. Alice A Bailey, en el seu llibre " The soul, the quality of life" ens recorda amb precisió alguns trets de les forces a què ens enfrontem. Potser val la pena refrescar-ho: " Els germà de la foscor, no té en compte el sofriment que pot causar. Tant li fa l'agonia mental que infligeix a l'oponent; persisteix en la seva intenció i no desisteix del mal que fa, mentre pugui assolir els seus objectius. No espereu cap compassió d'aquests que s'oposen als germans de la llibertat.
Tot sovint el germà de la foscor es disfressa com un agent de la llum ( llegeixi's del progrés, de la tolerància..)." Seria bo que en llegir aquesta carta tinguéssim clar que no s'estan posant en evidència polítics, amb punts de vista diferents, sinó que s'està denunciant una voluntat, mai reconeguda obertament, de finiquitar la nostra nació.
PECAT D'ACCIÓ, PECAT D'OMISSIÓ
Francesc Mortés (Reagrupament.cat) · e-notícies · 30/4/2008
Joan Manel Tresserras és el conseller de Cultura i Mitjans de
Comunicació. Proposat per ERC, Tresserras passa per ser el conseller
més ben valorat del govern i les seves maneres amables i enraonades
fan que tingui, en general, bona premsa.

Ara el seu departament ha anunciat un ambiciós Pla de Foment de la
Lectura que pretén estendre l'hàbit lector entre els ciutadans i, molt
en particular, entre els joves. El pla inclou diverses iniciatives
interessants i algunes d'inspirades en programes que ja s'han provat
amb cert èxit en països del nord i el centre d'Europa. És una mostra
de fins a quin punt ens convé tenir gestors capacitats, que parlin
idiomes i sàpiguen mirar més enllà dels Pirineus, enlloc de buscar
referents -posem per cas- a Espanya.

Una de les potes del Pla de Foment de la Lectura és el programa de
subscripcions a diaris i revistes per a joves de 18 anys. El web del
departament de Cultura ens explica que 'aquest programa permetrà que
tots els joves que compleixin 18 anys al llarg del 2008, 2009 o 2010,
uns 170.000 aproximadament, puguin obtenir una subscripció gratuïta a
un diari o revista per un temps determinat.'

Tots els països seriosos tenen polítiques de foment de la lectura. Un
bon hàbit lector contribueix a formar ciutadans informats i crítics
amb allò que s'esdevé al seu voltant, cosa que millora la qualitat i
el gruix de les democràcies. La lectura, en definitiva, fa les
persones més lliures. A més, si aquest hàbit s'adquireix de petit, és
la millor vacuna contra el fracàs escolar.

És de celebrar que el conseller Tresserras endegui polítiques tan
necessàries com aquesta, malgrat que els seus efectes només seran
comprovables a llarg termini. És una virtut inhabitual en política, on
se sol primar la immediatesa dels resultats per sobre de les
veritables necessitats de la societat.

Fins aquí l'elogi i ara, com no podia ser d'una altra manera, una mica
de crítica.

Primera: Algú que no conegui el país es podria preguntar què fa el
govern subvencionant mitjans de comunicació privats. Si no n'hi havia
prou amb les subvencions directes d'altres departaments i les
camuflades en forma de subscripcions massives, ara la conselleria de
Cultura injectarà diners als mitjans de comunicació privats per una
tercera via.

En els països -diguem- normals, això simplement no es fa. Per lleig i
per contraproduent. Els diaris pertanyen a empreses privades i si el
producte no és competitiu i no interessa, simplement no es ven, no
atreu anunciants i acaben plegant. I tal dia farà un any. Les empreses
editores de premsa no són oenagés. Són societats mercantils amb afany
de lucre. Tornem-ho a dir: en les societats lliures, avançades i
majors d'edat, els mitjans privats competeixen en igualtat de
condicions en un mercat lliure. Potser per això comprar The Guardian a
Londres val la meitat que comprar El Periódico a Barcelona. A més,
subvencionar els mitjans de comunicació privats tendeix a amansir-los
i això no fa sinó afeblir el sistema de contrapoders i equilibris
sobre el qual basculen les democràcies madures. En resum, en aquells
països on el govern subvenciona els diaris, els ciutadans acaben
pagant més per un producte esbravat i de qualitat inferior.

Segona: El web de Cultura no diu allò que el departament només ha
reconegut a contracor i amb la boca petita: els tres milions d'euros
que s'esmerçaran en subscripcions es gastaran, també, en mitjans
escrits o pensats en espanyol. Per si no s'entén prou, vull dir que
els joves de divuit anys podran subscriure's a La Vanguardia o a El
Periódico a compte de l'erari públic. I potser també a El Mundo, La
Razón o l'ABC. L'únic requisit per participar en el programa serà que
els mitjans demanin formalment adherir-s'hi i arribin a un acord amb
l'administració pel que fa al preu de la subscripció. Em sorprendria
molt que hi hagués cap empresa editora que opti per quedar-ne al
marge. Tres milions d'euros són tres milions d'euros.

Posats a incloure premsa forastera, jo em pregunto si el programa del
conseller Tresserras inclourà capçaleres de referència en anglès, com
ara The Guardian o The New York Times. O en alemany, com el
Frankfurter Allgemeine. Si el programa funciona i es consolida, d'aquí
a uns anys els fills de l'actual president de la Generalitat podran
llegir el Frankfurter regularment i no perdran l'alemany que tant
haurà costat que aprenguin.

El conseller, que és un independentista intel·ligent, sap perfectament
que els diaris que s'editen a Catalunya escrits directament en
espanyol o bé pensats en espanyol i mal traduïts al català són
instruments al servei de l'unionisme. La seva missió és matar tot
referent catalanocèntric en l'imaginari col·lectiu català i substituir-
lo per imatgeria i referents espanyols. Aquests mitjans ja tenen prou
padrins i no necessiten ni subvencions ni subcriptors a granel. Si el
conseller vol fer país, a més de lectors, que regali subcripcions a
l'Avui, El Punt, El Temps i algun diari d'àmbit regional. I, per què
no, a premsa estrangera de qualitat -per entendre'ns, a The Economist
i no El País-. I para de comptar. Qui vulgui llegir premsa espanyola o
francesa, que se la pagui de la seva butxaca.

És el problema que té actuar com si aquest país fos normal, enlloc de
ser una colònia. Dissortadament, dins i a l'entorn d'ERC encara hi ha
qui teoritza que hem de governar el país com si aquí no hi hagués cap
conflicte nacional. Que si ho fem bé al govern, si som bons gestors i
injectem benestar a la societat (amb quins recursos?), un dia ens
llevarem de bon matí per anar a treballar i resultarà que, per art de
transmutació alquímica, ja serem independents. Els catalans haurem
inventat la independència indolora, incolora i insípida. Un procés
d'alliberament nacional sense precedents al món. Ja ens ho deien que
no érem com Lituània, Txèquia, Eslovènia, Kosovë, etc. Els catalans
mai no som com ningú altre. Som únics. Som tan especials que no tenim parangó.


Aquest capteniment il·lús i irresponsable recorda l'orquestreta del
Titànic: toca que tocaràs mentre el transatlàntic s'enfonsa. O aquell
infant que tanca els ulls i es tapa les orelles, per no sentir com el
renyen. Tresserras segurament seria un conseller excel·lent en un país
normalitzat. En aquest país, avui per avui, encara és hora que ens
expliqui què està fent per accel·lerar el procés d'alliberament
nacional, des de la seva conselleria.

Vull recordar que en els darrers mesos Joan Manel Tresserras ha trobat
temps per subscriure una declaració formal amb els seus homòlegs
gallec i basc demanant que l'estat espanyol sigui 'més plural' i
reconegui la diversitat cultural i lingüística. Qualsevol persona
reaonable, que conegui mínimament Espanya, sap que això és ridícul i
una pèrdua de temps. Darrerament Tresserras encara ha trobat hores per
dedicar-se a escriure, junt amb Josep Huguet i altres, la ponència
política que ERC debatrà en el proper congrés nacional. Ponència que,
per cert, ell no prodrà votar perquè no milita a ERC. Què carai fa
Tresserras escrivint la ponència d'estratègia política del meu partit?
Desconec qui escriu les ponències polítiques de CDC, el PP i el PSC,
tots tres amb congressos a la vista, però m'imagino que no ho deixen
en mans de persones de fora del partit.

Conseller, si us plau, deixi d'escriure ponències i firmar manifestos.
Prou perdre el temps. Que no se'n recorda que té feina amb allò de la
tele? Que les lleis (espanyoles) prohibeixen que TV3 emeti al País
Valencià? Noi, quin greu. Que la barbàrie espanyolista aplica la seva
llei i clausura els repetidors? Ves què hi farem. La llei és la llei.

Hi ha algú al govern amb la capacitat i la voluntat de trobar una
solució política al problema de TV3 al País Valencià, al marge de les
lleis espanyoles? Conseller Tresserras, vostè hauria de triar si vol
ser part del problema o part de la solució. En la mesura que no aporta
solucions, vostè ja és part del problema.

Igual que els governs de Jordi Pujol, aquest govern d'Entesa ens
espanyolitza. Per acció i per omissió.
06 de maig 2008

D'allà on no n'hi, ha no en pot rajar

Nietzche va entendre i exposar en un llenguatge provocador i avançat al seu temps la sacralitat de la manifestació de l'Ésser en l'individu. El que ell anomena el superhome no és res més que l'emergència de la nova consciència, una consciència que supera la limitació humana engendrada pels poders que ens volen immersos en la polaritat i que ens afebleixen en propugnar la repressió d'allò titllat de dolent. Nietzche preconitza l'home integral, rodó, expressió de totes les potències. I per tant, l'home compromès que entén que la llibertat implica sempre la responsabilitat d'ordenar, de superar l'oposició i assolir l'harmonització de totes les potències físiques, psíquiques i espirituals al servei del conjunt. Sense reprimir.
El tot es manifesta en cada part. L'home és un univers. Aquesta manifestació magnífica de la plenitud de l'Ésser en cada individu que la nova consciència posa en evidència, no és, però, tot el dibuix. Aquesta expressió íntegra de l'Ésser en cada manifestació individual s'expandeix cap a nivells més amplis. Les nacions, la humanitat i l'univers són manifestacions de l'Ésser, en les quals cada part més elemental s'integra i serveix a la superior per configurar un organisme còsmic, seguint la llei " Tal com és a dalt, així és a baix". L'individu, la nació, la humanitat i tot l'univers són expressions sagrades de l'Ésser, però allò cabdal, i que cal recordar perquè és continuament transgredit, és que en aquest organisme còsmic, les unitats més elementals han estat dissenyades per posar-se al servei de les unitats naturals més complexes. L'individu, doncs, ha de ser un element al servei de la integritat i harmonització de la nació on viu, la nació ha d'estar al servei de la humanitat... I aquest servei no es pot fer efectiu si l'individu i la nació no s'han fet conscients de la seva plenitud i l'han fet efectiva.
Aquesta veritat tan evident, però sistemàticament transgredida per part dels estats que ens colonitzen, és corroborada per la física quàntica que demostra que una partícula elemental com l' electró-l'equivalent a l'individu, en el camp de la física-, "mostra diferents propietats- partícula, ona, o una propietat intermitja- en funció del context ambiental en què es troba", tal com explica el Dr. D. Bohm en el seu llibre "wholeness and the implicate order". Aquesta llei d'adaptació de la partícula elemental a les característiques del camp on es troba, que en la física és observable com expressió de la naturalesa de la realitat, i que s'hauria de traduir en el camp social, en la integració/adaptació de l'individu a la nació on viu, és vulnerada per les actituds colonitzadores que desintegren la nostra nació tant superestructuralment com per la base amb polítiques com la legalització, i posem un exemple significatiu, del bilingüisme que afavoreix que els individus en lloc d'integrar-se a la nació, n'esdevinguin elements desharmonitzadors i destructors. Les aberracions que s'estan cometent contra la nostra nació són de fet un sacrilegi contra el disseny de l'univers, són un intent de prostituir la bellíssima Realitat, de la qual en som expressió. L'opressió contra una nació, la voluntat de liquidar-la, és una sacrilegi tant, per no dir més gran, que l'opressió individual. La superació d'aquesta situació i la consecució de l'alliberament, condició necessària per retornar-nos la plenitud i la possibilitat de servei, exigeix un canvi polític radical, però no només això. Va molt més enllà de la política i implica, de fet, un canvi de consciència. La creació d'una nova realitat exigeix forçosament l'emergència d'una consciència que se sàpiga portadora d'aquesta realitat, perquè en última instància, allò que experimentem en la nostra vida és allò que vivim en la nostra consciència. No podem articular una nació lliure si no som lliures. Nietzche, Goethe, tots els grans homes ens ho diuen del dret i del revés: per tenir, per gaudir de qualsevol cosa, primer has de ser. La construcció d'una nació lliure només pot ser liderada per homes de consciència lliure que evidenciïn amb els seus actes, les seves paraules i les seves actituds aquesta llibertat. Es d'una ingenuïtat malaltissa esperar que aquells que han demostrat una continuada connivència amb l'estat i una claudicació submisa als límits que se'ns imposen, siguin els artífexs de la nova Catalunya lliure. Es com demanar peres a l'om. La consciència de l'esclau que es conforma amb les molles de la seva heretat, mai pot engendrar llibertat. En això, com en moltes altres coses, la saviesa popular és taxativa: d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar. Si hom no hi sucumbeix, totes les situacions difícils esperonen l'emergència de qualitats, recursos adormits i noves perspectives que conformen, a la pràctica, un eixamplament de la consciència. El repte, doncs, que ha suposat i suposa per a la nostra nació la submissió als estats espanyol i francès, històricament hostils a Catalunya, i decidits a fer-nos desaparèixer, desvetlla cada vegada en més homes i dones aquesta nova consciència que sap amb certesa que la llibertat no es pidola. Hi ha un ancestral llei espiritual que diu que hom només té allò que dóna, que transcrit en un llenguatge més actual diria: hom només té allò que expressa. Es expressant allò que vols, que ho tens. Ningú t'ho pot donar. Som els amos de la nostra plenitud. I això vol dir, exercir-la en tots els àmbits. L'home que té la clarividència d'entendre això, deixa de ser esclau. Es posa dret i esdevé l'autor de la seva vida individual i col.lectiva, perquè sap que allò que vol veure en el món, és allò que ha de viure en la seva vida. Només ell és, en darrera instància, el creador de la seva realitat. L'home que no és capaç de percebre aquesta veritat, és esclafat per les situacions hostils i difícils, i esdevé més esclau, més mesquí. Esdevé un pidolaire d'allò que ja és seu pel simple fet d'existir. L'home i el poble que no és fa càrrec amb dignitat i orgull de la seva herència nacional per portar-la a la plenitud, sinó que només pidola les engrunes d'allò que li correspon de ple dret, tan sols desperta el menyspreu d'aquells que l'oprimeixen. I no podrà assolir la llibertat mentre no trenqui les seduccions i els lligams que el mantenen esclau. Els homes que encarnen la nova consciència nacional emergent han de tenir, doncs, la lucidesa tant de veure amb precisió el dibuix de l'heretat que els ha estat encomanada i que han de plasmar en la realitat material, com de discernir els errors que ens han portat a la situació actual, i que es podrien resumir en la ingenuïtat immadura i la feblesa de caràcter de les classes dirigents, que han pressuposat que el pacte amb el colonitzador ens podria retornar una part d'allò que ens correspon, sense adonar-se que en acceptar el paper de comparses traïen la seva funció de líders. Aquest terrible error de no posar-se dempeus per retornar-nos allò que és nostre, tot foragitant els usurpadors, i que neix de la por que en posar-te dret et decapitin, és propi de la consciència d'esclau que prefereix viure en la misèria espiritual i material, abans que assumir el risc de plantar cara a una situació injusta i denigrant pel nostre poble. Aquesta vella consciència de l'esclau esporuguit i temorenc és la que ens ha portat a la situació agònica que vivim. I mentre aquesta vella consciència continuï instal.lada als centres de poder del nostre poble, ens condemna irremissiblement a enfonsar-nos més i més en la decadència. Els homes que encarnen la nova consciència i que se saben cridats a forjar el futur de la nostra nació, que se saben hereus i responsables d'un llegat espiritual, cultural i lingüístic de primer ordre, ja s'han posat dempeus, amb la ferma decisió de restituir-nos allò que ens correspon, i no vendre's per un miserable plat de llenties. Ens hem aixecat per retornar-nos la dignitat, per deixar enrere els cants de sirena de la feblesa i l'esclavatge i recuperar la nostra veu, emmascarada durant tants segles per una veu estranya, amb la convicció que aquesta és l'única actitud que ens restituirà la nostra heretat. En darrera instància, el que s'està manifestant en aquests homes i dones és l'esperit d'un poble mil.lenari que sap arribada la seva hora, després de segles d'emmudiment forçat, i que alena amb una energia inusual perquè cerca transformar la vella consciència d'esclau en la nova consciència d'home lliure, noble i valent, que reconegui la seva vàlua i decideixi assumir el paper que li pertoca en la història. Si som fidels a aquesta força interior, res no podrà impedir que ens restituïm la llibertat i la plenitud perdudes, perquè en ocupar el lloc que ens correspon com hereus legítims de la nostra nació i assumir la consciència que li correspon, tot l'Univers saltarà de goig i se'ns aplanaran els camins per a assolir l'objectiu que ens ha estat encomanat: l'alliberament històric de la nació catalana. Quan l'esperit, manifestat en aquesta nova consciència, s'erigeixi en el centre director de la nostra vida col.lectiva, totes les potències que l'integren, s'harmonitzaran i es posaran al servei les unes de les altres. S'instaurarà la meravellosa capacitat de no negar res de si mateix, redimint-ho tot i afirmant-ho tot, imprimint a la vida nacional un estil fort i decidit. Quan el nostre poble descobreixi que el nostre tresor no és altre que allò que manifesta la nostra ànima: el caràcter, el pensament, la llengua pròpia, entendrà que només la immersió en la pròpia ànima li obrirà les portes a l'espai d'on provenen totes les potencialitats: l'espai espiritual. Pretendre entrar en aquest espai interior per un altre camí que no sigui el propi, només demostra confusió i feblesa. Com diu Nietzche dels qui reneguen de la pròpia ànima col.lectiva, "no deixa de ser cert que practicar una jardineria acultural és el seu estil de cultivar l'única jardineria de què són capaços". Un poble que sigui capaç de descobrir el seu propi tresor, " és un poble que ha superat els seus lligams, que ha aconseguit remuntar la seva decadència i que de nou és capaç d'insuflar la vida més potent en totes les seves manifestacions". Quan la nostra nació arribi a aquest estat de maduració psíquica i espiritual, haurà arribat l'hora de la creativitat, De la plenitud. Del nostre renaixement. L'hora en què les grans obres de la literatura, la filosofia, la ciència, la música i l'arquitectura brollaran a dojo, com un regal dels Déus als pobles i als homes que, encarant totes les dificultats, han sabut trobar el seu propi camí. Es per això que ens cal instaurar aquesta nova consciència que ens portarà sense dilació a la independència. Per poder fer festa en la joia del nostre ésser nacional, per tornar a viure, i cantar, i respirar amb tots els nostres porus l'aroma "d'aquest esperit que ens aguanta" i que vol jugar al joc de la plenitud amb el nostre poble. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció
02 d’abril 2008

Venedors de fum

Al servei de qui està Sr. Carod? És evident que no de Catalunya ni dels catalans. Durant la seva gestió al capdavant d'ERC ha utilitzat els profunds anhels de llibertat de tot un poble i els ha manipulat per imposar unes estratègies que han embarcat ERC en un cúmul de despropòsits, aconseguint fer estavellar i destruir el partit que hauria pogut liderar el procés d'independència. I encara hi ha qui vol creure que el càstig rebut a les darreres eleccions és el càstig a la suposada ingenuïtat d'ERC en el pacte amb els socialistes. Cal que els que encara volen amorosir el fracàs que la seva gestió ha suposat pels anhels de llibertat es treguin la bena dels ulls. L'ensulsiada d'ERC, que vostè i la seva camarilla han aconseguit, és fruit d'una estratègia ben pensada i que té les seves arrels anys enrera. Recorda quan va visitar les seccions comarcals comunicant que s'havia de refer l'estratègia del partit i considerar el castellà com llengua de Catalunya? Quan algú a Igualada li va preguntar què ens diferenciaria aleshores dels socialistes i amb quina dignitat podíem defensar la independència si utilitzàvem la llengua com a moneda de canvi, vostè va eludir la resposta. Sabia perfectament que acabava de posar en marxa un pla suïcida per al nostre poble, basat en destruir l'autèntic sentit dels mots. I ha continuat des d'aleshores encunyant expressions com "despolititzar la llengua", "pluja fina" o "independentisme social", creant la subtil teranyina amb què ha confós els catalans i ha distorsionat la realitat que vivim. Des del centre neuràlgic de l'independentisme teixia una estratègia que feia un seguidisme total als interessos socialistes i sobretot a la mentida orquestrada amb el bilingüisme, que cerca ferir de mort l'ànima del nostre poble amb el mínim de soroll possible. Mentida que vol entronitzar la llengua del colonitzador com a llengua pròpia de Catalunya, i fer menys visible la substitució lingüística que amaga el bilingüisme. Sí, vostè va apostar per fer de la llengua del colonitzador, llengua pròpia de Catalunya. Embolica que fa fort! Com més confusió i més mentida, més segava la força dels catalans. I vostè n'era plenament conscient! Sabia abans de cada una de les darreres eleccions que pactaria amb els socialistes, donant-los més parcel·les de poder des d'on escampar el procés d'espanyolització que porten a terme. Fins va arribar a acceptar la comèdia de l'expulsió en el primer tripartit per a rentar-se les mans del gran pas endavant que va representar en aquest procés l'escruixidor repartiment de llicències de tdt, que varen córrer a fer els seus bons amics socialistes un pic vostès van acceptar de deixar un govern que podien haver esbotzat en qualsevol moment. Però no n'hi ha hagut prou amb el daltabaix que ha provocat. La seva estratègia és continuar fent estelles de l'arbre caigut, de l'arbre que vostè ha fet caure! No sé si empés per un ego enorme que no es pertorba davant la destrucció i el dolor que ha creat al cor de molts catalans, o sota les ordres explícites de les forces que volen la nostra anihilació com a nació, ara s'ha apropiat d'una data, el 2014, que Catalunya Acció va fixar com a data per a la independència, i la vol manipular per a acabar de matar l'esperança del nostre poble. Vol buidar-la de contingut tot convertint-la en la data d'un referèndum absurd que no fa avançar ni un milímetre l'assoliment de la independència. Què pretén? Anar marejant la perdiu per entretenir i augmentar el sentiment d'impotència dels catalans? No continuï més aquest joc, Sr. Carod. Se li veu tant el llautó que fa basques! Si estimés Catalunya i hagués volgut gestionar amb integritat i intel·ligència la confiança que molts catalans li van concedir el 2004 seríem ja a les portes de la independència. Però vostè no és aquí per a això, oi? Hi és per matar des del cor de l'independentisme la possibilitat d'alliberament. Vostè no és tonto Sr. Carod, ni ingenu. Cal que tots els catalans se n'adonin i tinguin el coratge de reconèixer allò que s'ha posat en evidència. Vostè ha actuat com un traïdor. Si volem refer-nos de l'afebliment i regenerar el nostre cos nacional hem de començar, com deia Confuci, a retornar-nos l'autèntic sentit dels mots. No podem titllar d'ingenus, els traïdors. Adoptant el rigor en la utilització dels mots, la nostra nació es traurà de sobre la boira de la mentida que ens confon, que ens asfixia i que ens redueix a "massa" en lloc de ser poble. Pobra Catalunya! No en té prou de veure destructors d'esperança allà on hi hagueren homes de la talla humana i política d'en Macià, sinó que ha d'observar astorada i fastiguejada com els dits catalanistes continuen a la deriva sense aprendre dels seus errors. Ara s'empesquen un nou Congrés Catalanista que representarà un pas més en l'aprofundiment de la frustració nacional. Què es pot esperar d'uns catalanistes que no volen canviar el seu rumb d'encaix amb Espanya i, que sentint-se cada vegada més febles, pretenen incorporar persones com el Sr. Maragall per dissimular la seva decadència? Tan difícil és adonar-se que pera Catalunya només hi ha un camí de dignitat: la independència, i que només la decisió ferma del líder/s i el coratge d'encarar-se amb l'estat, la farà possible? Què es pensen que fan amb el Sr. Maragall al seu vaixell? Què pot aportar un federalista de boca, que ha estat sempre al servei del colonitzador, fins que se'ls ha fet innecessari i se l'han espolsat de sobre sense miraments? Només han incorporat un llast més, que fa més predictible la inoperància d'aquest congrés. Més foc d'encenalls que no portarà enlloc, mentre els nostres colonitzadors, ben organitzats i determinats no perden el temps en el seu procés uniformitzador. De fet els polítics "independentistes" i "nacionalistes" els faciliten la seva feina assimilacionista, perquè en perpetuar-se amb polítiques fracassades, creen la crosta que impedeix l'emergència del nou lideratge que s'encari obertament a l'estat espanyol i construeixi amb decisió la nostra independència. El desengany que ha generat tota aquesta classe política ha fet evident que només pot liderar l'alliberament del nostre poble, el qui ja ha esdevingut lliure en el més pregon del seu ésser: l'home que no dóna poder ni a l'opressió ni a la mentida perquè ha deixat de vinclar-hi l'esquena i de col.laborar-hi, l'home que s'obre a l'influx del nucli íntim d'on brolla la integritat, la fortalesa i la capacitat de veure la realitat amb una nova consciència; una consciència que no fa de la por o de l'afany de protagonisme i poder els motors de l'acció. Només l'home guiat per aquesta nova consciència pot trobar les actituds contundents i el recte camí de la llibertat sense caure en els errors, les claudicacions i les falsedats que condemnen irremissiblement a la submissió. L'alliberament només el pot portar a terme l'home de consciència lliure, que amb el seu exemple arrossegui aquest poble cap a noves actituds de fermesa i insubornabilitat. Deixem, doncs, de perdre el temps i no posem més l'esperança en aquests incansables venedors de fum i de fracàs. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció
27 de març 2008

Unitat

Sovint es retreu a Catalunya Acció el llenguatge dur que emprem quan ens referim a la classe política catalana i a tots aquells que segueixen el seu joc. Se'ns recrimina que això posa pals a les rodes per a la unió política dels catalans. En un temps de feblesa, de tebior i de confusió no és gens estrany que el llenguatge clar i contundent espanti. CA està al servei de l'alliberament del poble català, i s'erigeix en la seva veu lúcida. Això exigeix anar a l'arrel dels problemes i posar-ne en evidència les causes i els qui les possibiliten. La gran tragèdia d'aquest país nostre és tant la colonització que patim com la mentida amb què es vol amagar. Una mentida que es nega a dir les coses pel seu nom, i que cerca capgirar i canviar el sentit dels mots i de les coses. Aquesta mentida és generada per la classe política que està al servei directe de l'estat colonitzador i imposada a través dels media i els espais de poder que controlen, i el més punyent és que és acceptada sense qüestionar pels polítics d'obediència catalana. Les persones i els pobles que viuen immersos en la mentida sofreixen uns efectes clarament observats per psiquiatres i estudiosos de diverses disciplines, i que són facilment observables en el nostre poble:

  • Estan confosos i els és difícil de veure amb claredat allò que un observador extern veu amb evidència.
  • Es tornen febles i porucs i creen una profunda dependència amb els creadors i executors de la mentida.

Per això CA, fidel a l'esperit de llibertat que la guia, ha de ser la veu d'un poble que la mentida ha fet mut i curt de vista, especialment en l'àmbit del nostres polítics. És un error bàsic creure que podem alliberar el nostre poble sense posar en evidència l'opressió, els seus creadors, i els que hi dobleguen el genoll. Això que és tan difícil de copsar pels que estan encara atrapats en la teranyina enganxosa del discurs fals dels nostres colonitzadors, és enunciat en un antic llibre de saviesa com la norma bàsica de comportament per aquells que volen viure una vida ancorada en la Veritat i la Justícia. " I no col·laboreu en les obres estèrils dels que són tenebra: més aviat denuncieu-les " (carta als Efesis,5,11) Aquesta és la clarividència de totes les ments lliures, que saben que tot allò que es pretén construir fent el joc a la mentida en què vivim, mentida que inclou tot el sistema polític i els seus representants, és estèril i està condemnada al fracàs. I no només això, sinó que enfonsa cada cop més el nostre poble en la impotència, perquè l'enfanga en una decadència de la qual és impossible sortir-ne si no se n'assenyala la causa i els responsables. Es imperatiu que aquells que treballen per l'alliberament qüestionin obertament el joc dissenyat perquè siguem sempre els eterns perdedors. La denúncia de la mentida, dels seus executors i de les actituds claudicants que la fan possible és el pas previ i ineludible de qualsevol posició regeneracionista, com la que sosté CA. Quina capacitat es pot tenir per instaurar la justícia i l'harmonia, si no hi ha la lucidesa per veure la mentida amb què ens tenen atenallats, i el coratge per denunciar-la, juntament amb els seus estrategues? Per a CA la regeneració que propugnem va lligada a l'emergència de la nova consciència, la consciència de l'home lliure i capaç de travessar amb la seva visió penetrant les trampes de l'opressió, de l'home coratjós capaç de trencar les cadenes que ens fan esclaus. Voler basar la unitat, per assolir l'alliberament, en la vella consciència que no denuncia clarament i sense embuts l'opressió i la mentida, està condemnada al fracàs. No es pot posar vi nou en bots vells, ja ens recorda un dels més radicals alliberadors de la humanitat, perquè els bots vells, tornaran agre, corrompran el vi nou sense remei. Qui no vulgui comprendre aquesta veritat tan elemental està condemnat a repetir el mateix error una i altre vagada. Ara bé, a aquesta insubornable actitud de denúncia, li cal una segona condició perquè la unitat autèntica, no el mer amuntegament, sigui possible. Tots els grans homes que han treballat per l'alliberament: Gandhi, Luther King... ho tenien clar quan van començar la seva tasca. Quan hom estima vol la llibertat d'aquells a qui estima, i això inclou també l'alliberament de l'opressor de l'arrogància que li permet oprimir i no adonar-se del gran crim que està cometent. Per assolir aquesta llibertat hom ha d'estar disposat a donar-ho tot. Fins la vida, si cal. Xirinacs va deixar escrit en el seu "dietari final" aquesta mateixa convicció. En paraules seves, només serà capaç de portar aquest poble a l'alliberament aquell/s que estiguin disposats a donar el seu temps, els seus diners, a assumir el sofriment que el procés comportarà i a lliurar fins la vida, si cal, per fer-ho possible. Els homes i dones de CA tenim aquesta veritat gravada al nostre cor i volem ser-hi fidels. Som conscients que a mida que el procés d'independència avanci les tensions seran més fortes i les actituds de coratge i de servei s'hauran de fer més evidents. Només els qui tinguin aquest esperit de servei, i la lucidesa i el coratge insubornables seran bons per a liderar l'alliberament i aglutinar la unitat del nostre poble. Ni els claudicants, ni els porucs, ni els que volen quedar bé amb tothom, ni els que cofonen ser bo amb ser bleda, ni els que no volen assumir riscos, ni els que no tinguin un clar esperit de servei no estan preparats per aquesta tasca. És evident que aquesta nova consciència, garantia del nostre alliberament, no és la dels homes que han permès que la nostra nació hagi esdevingut la bagassa de l'estat espanyol, com un esperit lliure denunciava dies enrera. Només la conjunció d'aquests dos aspectes, la denúncia de la incapacitat de la vella consciència acomodatícia i confosa, i un profund i genuí esperit de servei faran possible la consecució de la Independència digna que volem i que ens cal per ser realment lliures i garantir la manifestació en plenitud del nostre Esser nacional. Només aquestes dues actituds ens salvaran de la independència a qualsevol preu i plena de claudicacions que ens serà oferta i que els porucs correran a acceptar. De la mateixa manera que un tros de carbó sotmès a les elevades pressions i temperatures que hi ha al cor de la terra, esdevé una pedra preciosa que traspua la llum amb una brillantor pròpia, també el nostre poble sota l'enorme pressió de l'opressió i de la colonització encoberta, està fent un procés de decantació de tot allò que amaga la llum autèntica de la nostra ànima. És inevitable que en aquest procés vagin aflorant totes les capacitats i els trets més nobles del nostre poble, ara adormits sota el verí de la mentida. I d'esclaus mesells i porucs esdevindrem homes lliures. I el lloc que ocupava "l'home transformat en gos, envilit pel ventre, per l'afalac al ventre, per la por" com denunciava Espriu, serà pres per l'home nou, l'home que trenca cadenes i dissol mentides, no perquè hi lluiti en contra, sinó perquè se'n fa CONSCIENT, hi deixa de col.laborar-hi.

Quan ens adonem que és amb el nostre canvi de consciència, que el nostre món canvia, quan ens adonem que nosaltres podem fer que les coses passin, estarem en el recte camí de l'alliberament, i farem possible que d'aquest poble trist, menyspreat i envilit en sorgeixi la pedra preciosa d'una nació catalana lliure, que reflecteixi al món la llum amb la seva brillantor única i genuïna. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

09 de març 2008

El Tao diu: abstenció

Tingues joia en el que tu ets; i així no podran prendre el que tens. Tao Te Ching XLIV de la traducció anglesa de Joan Mascaró Com pot cap català conscient donar el seu vot a uns polítics que maten amb els seus actes i les seves paraules la nostra joia de ser com a poble, que ens neguen la joia de ser catalans? Ells són els principals responsables de la progressiva anihilació del nostre ésser col·lectiu i per tant de l'espoliació que sofrim a tots nivells, perquè quan es mata l'ànima d'un poble, es destrueix la seva dignitat. La dignitat que aturaria el despropòsit en què vivim. L'única actitud possible avui per a qui estima de cor aquest país és l'abstenció, el rebuig més clar a la mentida que ens xucla i als qui en són els seus instruments. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció
10 de febrer 2008

Equació genocida

El genocidi lingüístic que el partit socialista està portant a terme metòdicament i sense aixecar polseguera amb la imposició del bilingüisme, fent innecessari el català i, per tant, condemnant-lo a una extinció segura i sense soroll, sembla massa lent als manaires del PP i als seus satèl.lits. Els senyors del PP frisen per concloure el genocidi lingüístic tan aviat com puguin perquè són perversos, però no són rucs, i s'adonen que alguna cosa molt poderosa està removent les consciències del poble català, que ells volen agenollat i vençut. Es per això que ara fan mans i mànigues per acabar la feina de substitució lingüística que els seus bons amics socialistes fan tan efectivament i discreta, amb guants blancs. Els capitostos del PP, hereus directes dels qui no han dubtat a matar i a imposar-se per la força de les armes, dels qui porten les mans tacades de sang i el cor corcat per la mentida, els sembla massa suau la mort per inanició a que els socialistes condemnen la llengua d'aquest poble. Els cal posar en evidència la seva prepotència i brutalitat fins i tot en el genocidi de la nostra llengua tan malferida. I què fan davant d'això els polítics que diuen defensar la llengua dels catalans? Què poden fer uns polítics que ja han claudicat davant de l'engany del bilingüisme, i s'han fet així còmplices, amb la seva passivitat i acceptació, de la mort de la llengua? Només el què han fet: llàstima! El Sr. Vidal Cuadras i companyia esgrimeixen l'eterna cantarella de la primacia dels drets individuals per imposar el castellà a l'ensenyament primari. Aquesta cantarella no és res més que la fal.làcia amb què amaguen la voluntat d'entronitzar els drets dels colonitzadors i rematar la substitució lingüística. Uns drets, els que reclamen, que van ser imposats amb sang i després legalitzats amb les seves lleis, i ara amb una democràcia feta a la seva mida. S'emparen en uns drets que ells han fet legals, però que no seran mai legítims, perquè el dret que es basa en l'anorreament i en el genocidi lingüístic de tot un poble és fora de tota justícia veritable! Pe rebatre aquests arguments enganyosos i tragirats, els polítics catalanistes i "independentistes" "assenyats" es neguen a si mateixos l'únic argument que desmunta tot el castell de cartes sobre el qual es fonamenten els nostre botxins. Es neguen a denunciar en veu alta al Parlament de Catalunya i a tot el poble català allò que és el desllorigador de tots els nostres mals. Som una colònia. I els nostres colonitzadors volen acabar el genocidi ben de pressa, perquè els posa nerviosos una feina que se'ls allarga tant. Als polítics d'ERC i de CiU els fa por dir que els catalans tenim una llengua pròpia, i els fa por actuar en conseqüència perquè el català sigui la única llengua en la vida pública, laboral, mediàtica i educativa. Els fa por dir que la presència abassegadora del castellà en la nostra vida social és la prova més evident de la nostra colonització. I com que es neguen l'autèntic argument, l'únic que posa en evidència la mentida amb que ens volen fer beure a galet, entren en el joc del colonitzador i, els toca fer el paper assignat, el de la trista figura, el del perdedor. A aquesta vella consciència, encarnada tant per l'esclau claudicant com pel colonitzador prepotent , se li escapa, però, un element cabdal d'aquesta equació genocida, de la qual uns en són els executors i els altres els qui submisament la permeten. No han pres en consideració l'esperit d'aquest poble. I no l'han pres en consideració perquè no el poden percebre. La mentida, en uns, i l'actitud mesella en els altres, els fa cecs a allò que la realitat té de més genuí i autèntic. Els colonitzadors genocides no són conscients que no és un poble masegat i malferit el que volen acabar d'anorrear, sinó que pretenen ofegar el seu esperit. En la seva arrogància no s'adonen que han esdevingut l'instrument d'aquest esperit que "sempre sobreviu als seus il.lusos enterradors", i amb el sofriment que ens estan infligint, forcen la purificació de l'ànima d'aquest poble, forcen la separació del gra de la palla, forcen allò que tot home i tot poble no pot eludir: reconèixer la seva autèntica Realitat, la font última del seu poder. I és la comunió íntima de l'ànima catalana amb l'Esperit que tot ho sustenta, el factor que mostrarà errònia l'equació humana que els colonitzadors d'aquest poble han planificat. Hi ha una hora per a cada cosa sota el sol. El temps de l'imperi espanyol, presó de pobles, arriba a la seva fi. Es evident per a qui sap llegir els signes dels temps. De la nació catalana saquejada i anorreada pels vells colonitzadors, en sorgirà una pàtria nova, assentada sobre uns fonaments ferms i liderada per homes i dones que serveixen la Veritat i treballen per l'alliberament i la justícia. Són vostès senyors del PP, guiats per un auto-odi que els seria molt terapèutic mirar de fit a fit, els qui han triat enfrontar-se a aquest poble i al seu esperit. No cal que corrin. Ja se'ls ha acabat el temps. Totes les atrocitats que aconsegueixin imposar als qui en aquest poble encara són esclaus, seran com les darreres boires del matí que clou la llarga nit fosca del nostre poble. Aquest sol que dirigeix ara la vida del nostre poble, i que està fent emergir la nova consciència dels homes lliures, les dissiparà en un obrir i tancar d'ulls, al moment que vostès menys s'ho esperin. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció
15 de gener 2008

Motiu d'escàndol

I continuen escampant com pèrfids ofidis arraulits al centre neuràlgic de la nostra nació, el seu verí letal, el seu missatge de mort. Ja denunciava el passat novembre el discurs que representants de la plataforma pel dret a decidir, com a titelles obedients de l’actual direcció d’esquerra, s’encarreguen d’inocular en les capes més conscients de la nostra nació.

Han perdut la decència i utilitzen totes les portes que com a “independentistes” se’ls han obert per a espargir el seu missatge destructor. Fa poc ha estat a la llibreria Tralla de Vic, però, de fet és un degoteig continu tot al llarg i ample del país.

Desactiven els catalans més conscients atacant la seva línia de flotació. Propugnen que abandonem allò que constitueix el nucli essencial del nostre ésser nacional. Que girem l’esquena a la nostra ànima. Ens demanen pla i simple que renunciem a ser catalans per anar cap a la independència. Il.lusos! Quina llibertat pots exercir quan t’has venut l’ànima!

Adonem-nos de la seva perversitat.

Les temptatives d’aniquilació i dissolució del poble català ja són velles. Ho han intentat amb les armes, amb les lleis, amb la substitució demogràfica, però el que fa aquesta temptativa perniciosament original, és que es fa des de les files dels pretesament propis. Fins ara els intents, brutals o subtils, d’afebliment i substitució de la nostra ànima nacional venien des de les posicions dels colonitzadors. Ara aquest discurs afeblidor és articulat pels qui es declaren independentistes i va dirigit a minar la convicció que aquest poble, com tots els pobles, només pot ser realment lliure si manté la seva integritat, el seu caràcter, la seva llengua, la seva manera de ser i de veure el món. En definitiva si som capaços de fer de la nostra ànima nacional la columna vertebral de la nostra vida col.lectiva.

Que aquells a qui bona part dels catalans més conscients van confiar, amb el seu vot, la tasca de revifar les brases del nostre esperit col.lectiu, colgades sota les cendres de tants segles de colonització, ara vinguin amb el discurs que hem de renunciar precisament al nucli generador de la nostra força com a nació, es converteix no només en una traïció flagrant, sinó en un acte perversament criminal.

Ja no és el colonitzador el que ens vol anihilar. Ara, el qui es presentava com l’amic, el que havia de jugar un paper cabdal en el procés d’alliberament s’ha revelat com l’arma més efectiva i letal per anorrear el nostre valor col.lectiu. Sembren el desànim i el desencoratjament i inciten al suïcidi nacional, perquè empenyen els catalans a renunciar a allò que dóna sentit a la lluita per la independència i l’alliberament: la recuperació de la nostra ànima nacional com a eix vertebrador de la Catalunya independent.

Ens volen encomanar la seva niciesa, la niciesa dels que no són capaços de penetrar el cor de les coses i es queden a la superfície de la realitat. No s’adonen que és la qualitat, la força, la determinació, el compromís, en definitiva, la força anímica i espiritual el veritable motor de les persones i la història.

Gent que han seccionat totalment el cordó umbilical amb la seva ànima nacional, no poden entendre el que és meridianament clar pel qui percep amb nitidesa l’origen i causa profunda dels fets externs. No poden entendre que “un amb l’esperit és majoria”.

Aquests necis estan fent una tasca demolidora: desactivar l’esperança. Em comentava un xicot que va sentir aquest discurs a la llibreria Tralla de Vic : “fan fàstic”. Han esdevingut motiu d’escàndol. I l’Esperit encarnat en l’ànima d’aquest poble ja els ha sospesat i ha emès sentència: “ aquell qui escandalitza un d’aquests petits, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar”.

I aquest mateix esperit que volen ofegar sota les cendres de la desesperança, el desengany i el desànim, està atiant ja les brases que aquests mesells traïdors cerquen ofegar. Un vent poderós que no saben d’on ve ha començat a escampar les cendres que colguen les brases de la nostra ànima i atiarà amb tanta força el seu foc intern que tots els necis doblement culpables de girar l’esquena a l’esperit que ens aguanta i d’incitar escandalosament als homes i dones més conscients d’aquest poble a renunciar a la seva ànima, seran consumits com palla seca en un obrir i tancar d’ulls.

Cal que els catalans deixin d’escoltar aquests cants de sirena que emfatitzen la nostra feblesa, que ens empenyen a renunciar a la nostra plenitud, dient-nos que per assolir la nostra llibertat hem de renunciar a aspectes tan fonamentals del nostre ésser col.lectiu com la plenitud lingüística. Cants de sirena que volen la nostra destrucció, perquè sota el gemec planyívol només cerquen entronitzar els drets d’usurpació que els colonitzadors han imposat amb la força i la mentida. Cal que deixem d’escoltar aquests cants de sirena que desvien la nostra atenció de la nostra font de fortalesa.

Girem els ulls cap a la nostra ànima, expressió de l’esperit que ens aguanta. Escoltem-lo silenciosament i ens parlarà de plenitud i llibertat, de creativitat i poder. D’un poder que crida a la manifestació de totes i cada una de les potencialitats del nostre poble. Un poder que expressa una infinita voluntat de Ser. Us parlarà de la justícia que no demana ni accepta claudicacions. I us omplirà d’una força i una joia tan immenses que els cants de sirena us semblaran innocus. Només un estadi de consciència que aquest poble està cridat a deixar enrera.

El futur que crearem serà brillant en la mesura que escoltem els dictats del nostre esperit, que ens exigeix absoluta fidelitat a la originalitat del nostre ésser nacional. A un poble només se li pot arrabassar allò que està disposat a cedir. I hom només cedeix i claudica quan se sent feble. Això és el què pretenen aquests cants de sirena. No us deixeu seduir.

S’acosta l’hora de la veritat. Aixequem-nos com a actors decidits de la nostra història. Mantinguem-nos íntegres en el nostre centre espiritual, el que ens defineix com som. Aixequem-nos resoluts a plasmar la nostra plenitud en el nou paradigma català que crearem. Cap renúncia. Cap claudicació. La nostra força rau en aquesta integritat. No hi ha cap altre camí. No hi ha cap altre argument.

Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Llibre de presentació internacional