Una situació de deteriorament com la que vivim, evident en tots els àmbits (cultural, lingüístic, infraestructures...) prové de múltiples i reiterades claudicacions i errors que hem comés com a poble. Tots n'hem d'assumir la culpa, però, com en tota organització, la responsabilitat última ha de recaure sobre qui detenta el màxim poder. Són les elits d'un país: econòmiques, intel·lectuals i sobretot polítiques, les primeres responsables. Les elits del nostre país han abdicat des de fa molt temps d'exercir les funcions que els corresponen. Han preferit el pacte amb l'estato quo, la claudicació sistemàtica i fins la defensa del interessos de la metròpoli colonitzadora, que el compromís i la defensa del seu poble. La seva política tova i poruga és fruit lògic de la seva tria. L'aquiescència de ser el braç executiu d'un sistema basat en la mentida i les actituds colonials els han fet perdre qualsevol legitimitat moral. En perdre la legitimitat moral, han perdut automàticament la capacitat de lideratge que ha de ser el tret més definitori de qualsevol dirigent. La manca de lideratge és un problema greu per a qualsevol poble. Un poble sense lideratge és més fàcil de disgregar i assimilar perquè ha perdut els referents que precisament els seus líders han d'encarnar. Catalunya Acció entén que tot procés de regeneració com el que propugna, i que és la condició bàsica per a l'alliberament, necessita un lideratge clar i potent. Aquest lideratge neix de la capacitat d'uns homes per desentranyar i entendre els anhels més profunds del seu poble: el desig de llibertat i ple control de la seva vida col·lectiva per a desenvolupar la plenitud de la seva pròpia idiosincràcia. I la voluntat de posar-se al servei del seu poble amb una absoluta fidelitat. Aquesta voluntat de ser fidel a allò que és més genuí i autèntic de qualsevol poble, per portar-ho a la plenitud dóna l'audàcia, la intel·ligència i les altres qualitats que caracteritzen el líder. Quan un poble està fermament ancorat en la seva essència és indestructible. I aquest ha de ser el paper dels líders: ser un model de fidelitat, de servei i d'integritat a l'essència que et fa ser qui ets, que et dóna la llum pròpia, que et dóna els teus atributs qualitatius. Quan els que haurien de ser els líders, han esdevingut com en el cas del nostre poble, els instigadors i/o col·laboradors de la colonització, de la confusió i la mentida, l'esfondrament i el desànim s'ensenyoregen del poble que governen. Quan els models que haurien de mantenir la dignitat s'han venut i rebaixat tot el cos social queda ferit. Per a caminar amb confiança cap a l'alliberament es fa imperatiu substituir aquests models de lideratge corcat i tou pel nou tremp que aporta la visió clara del qui s'ha alineat amb la defensa de la justícia que es mereix el nostre poble. Aquest nou tremp és el que fa del líder un visionari. És el que fa del líder l'home capaç de pensar una realitat que encara no està materialitzada, i li dóna la capacitat d'organitzar l'estratègia per a fer-la real. Es el que el transforma en l'home capaç d'encarar-se i plantar cara a aquells interessos partidistes (econòmics o polítics) que entrebanquen l'assoliment de l'objectiu comú. És el que fa del líder l'home capaç de teixir xarxes de complicitats i de generar un respecte profund. El líder és l'home que batega amb l'home del carrer, amb la societat civil, però no s'hi amaga darrera ni li demana que passi al davant, sinó que l'arrossega amb la seva força, la seva energia i la seva empenta cap a fites més nobles, més altes, més dignes. El lideratge, en definitiva, és una qualitat de l'ànima que els altres t'han de reconèixer en virtut de la pròpia trajectòria. No és un lloc que es guanyi amb vots ni amb influències. I és evident que l'arc parlamentari català està orfe de líders. La seva tebior els delata: són els perfectes administradors de la colònia. El lideratge que porti aquest país cap a la llibertat no sortirà de les files dels polítics actuals. Les seves accions els han desqualificat. La tasca primordial del líder d'un poble és fer brillar les millors qualitats de la seva gent. Encendre la guspira de la creativitat i fer créixer el respecte i l'autoestima, aportant la idiosincràcia pròpia en benefici de la comunitat internacional. I això només ho pot fer un home que estimi el seu poble, que hi confiï malgrat tots els defectes que hi pugui veure, i que tingui l'audàcia i el coratge de no deixar-se seduir per la mediocritat i les contínues temptacions que sorgeixen. L'autèntic líder d'un poble és aquell que sap veure l'ànima delerosa d'expressió del seu poble enmig de la foscor més pregona, i això només ho pot fer aquell que ha l'ha trobat i li és fidel. En definitiva, el líder d'un poble és aquell que se'n sap el seu servidor. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

El missatge central de Catalunya Acció situa la regeneració com la força transformadora que ha de portar el nostre país a l'alliberament. Aquesta regeneració exigeix la instauració de nous valors i noves maneres de fer que, ara com ara, s'han esvaït de les vides quotidianes de moltes persones, però, sobretot, s'han fet fonedissos de la nostra vida social i nacional: el sentit de la responsabilitat històrica, la capacitat de ser fidel a ideals i persones, l'honestedat, l'esperit de servei, que implica la capacitat de denunciar i plantar cara quan una situació ho requereix. Es ben sabut que totes les dependències i submissions són castradores, perquè impedeixen a qui està sotmés de brillar amb la seva pròpia llum, d'expressar la seva plenitud. La submissió sempre emmascara i distorsiona, i impedeix portar a terme el propòsit bàsic que dóna sentit a la vida, ja es tracti d'un individu o d'un poble sencer: Ser. Manifestar-se des de la més pregona autenticitat. Quan hom no porta a terme el propòsit més elemental de la seva vida, la conseqüència immediata n'és la depressió i el desànim. Tot esdevé gris. En lloc de treballar per l'excel·lència, la vida social esdevé presonera de valors de supervivència, de plaers inmediats (consumisme, drogues...). El materialisme i la rapinya esdevenen déus, l'individualisme, en els sentit més pejoratiu del terme, així com el conformisme és fan amos de la situació. Si volem esdevenir un poble feliç que es sustenti en la seva pròpia cosmovisió, és imperatiu retrobar el nostre propòsit, la nostra manera genuïna de ser, la nostra idiosincràcia, que tants segles de colonització han desdibuixat i corromput. I això només serà possible quan ens desempalleguem de la dependència i la submissió. Quan deixem de pensar i actuar com a víctimes i decidim esdevenir els creadors de la nostra realitat. Només quan hom accepta agafar i dirigir les regnes del seu destí, esdevé poderós i capaç de transformar la seva vida i la seva realitat. I això és el què s'espera de cada un de nosaltres. Que sapiguem trobar en nosaltres la saviesa i la intel.ligència, la fermesa i l'audàcia per esdevenir instruments d'alliberament d' aquesta Realitat que ha d'acabar mostrant la seva plenitud en totes i cada una de les seves manifestacions individuals i nacionals. Una eina poderosíssima al servei d'aquesta regeneració és esdevenir conscients i directors del nostre funcionament mental. Hi ha una llei universal que posa en evidència la primacia del pensament en la configuració de la realitat, el seu enunciat diu: l'energia segueix el pensament. O sigui allò en què centres la teva atenció, el teu pensament, crea les teves emocions, els teus sentiments i en definitiva la teva vida. Les nostres actituds estan construïdes sobre una sola cosa: les nostres creences i els nostres pensaments. Si els canviem, el nostre món també canviarà. Quan estem inmersos en una situacií difícil i problemàtica aquesta llei continua funcionant i es fa més evident. Si ens centrem en el problema, es fa cada vegada més gran i paorós. L'estudi de la ment ens ha demostrat que intentar trobar la solució a un problema o situació delicada centrant-se en el problema és un error enorme. Com més ens centrem en el problema, menys capaços serem de trobar la solució. Einstein ja va dir: "La solució d'un problema, mai vindrà del mateix nivell de comprensió que ha engendrat el problema". En altres paraules, mantenir-nos absorts en el problema, no ens ajudarà a superar-lo, perquè serem incapaços de veure la solució que necessitem. Les solucions es troben quan som capaços de veure les coses d'una manera fresca i nova. Per irònic que pugui semblar, has de deixar de pensar en un problema per trobar-hi solució. La saviesa i les solucions sorgeixen quan sabem veure els vells problemes d'una manera nova. És important que ens adonem que com a poble, sovint ens deixem arrossegar pels pensaments negatius i limitadors, que són engendrats i reflecteixen a l'hora la dependència en què vivim. Però hem de ser capaços de veure que mantenir-nos en aquest hàbit de pensament negatiu, de visualitzar-nos com a víctimes no ens ajudarà a sortir-nos-en. Al contrari, ens hi enfonsarà encara més. Cal que ens disciplinem i enfoquem l'atenció cap a tots aquells pensaments que ens han de fer sortir del pou. Tots els pensaments que ens retornin el protagonisme, el poder i la confiança, engendraran aquests sentiments i les actituds valentes que caracteritzen l'home regenerat. L'home que sap que la seva força interior és molt més poderosa que el problema a què s'enfronta. Cal que ens disciplinem a crear voluntariament un estat mental positiu, perquè qualsevol situació difícil i complexa és més facilment solucionable en l' estat de ment positiu, que fa aflorar totes les nostres potencialitats. Cal que siguem conscients que la nostra atenció és la clau del nostre èxit. Si la nostra atenció se centra en els problemes que ens aclaparen, estem alimentant-los, i ens hi enfonsem. Però si l'atenció la dirigim cap a pensaments i actituda regeneradores i d'alliberament, és cap aquí cap on ens encaminarem. Tal com diu el Dr. Lieberman, un gran estudiós en el camp de la llum com a eina guaridora: "Ens hem d'adonar que donem vida a allò en què concentrem la nostra atenció. Tan és si l'atenció és positiva o negativa. Qualsevol tipus d'atenció enfocada sobre una idea o situació li dóna vida, exagera la seva mida i actua com a element fertilitzador". Cal, doncs, que siguem plenament conscients de la direcció i focalització del nostre pensament. Es la nostra eina bàsica de regeneració. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

En totes les situacions de crisi, l'única manera de redreçar la situació és anar a l'arrel del problema. Detectar allò que n'és la causa i esmenar-ho. Vivim en una societat tan confosa que anar a l'arrel dels problemes fa basarda perquè sovint posaria en qüestió tot el sistema. Per això ens limitem a posar pedaços, que només fan més dramàtica i evident l'ensulsiada. En el cas concret del nostre poble, aquesta manera d'actuar, la filosofia del "qui dia passa, any empeny" és tan escandalosa que clama al cel. Els "nostres" prohoms de la política proclamen a tort i a dret, com a remei de tots els mals que ens afligeixen, la instauració de la Catalunya social. Hipòcrites! Com si es pogués construir cap ordre social just quan es nega la pedra angular sobre la que descansa tota societat digna: la llibertat. Els "nostres" polítics actuen com aquells carcellers a les ordres de l'amo, que volen repartir els quatre cigrons que tenim assignats, intentant-nos convéncer que els grillons que portem fan bonic. Ens volen fer creure que són els braçalets d'última moda, i que la foscor en què vivim evitarà que ens cremem la pell. Ho repeteixo. Hipòcrites! La seva incapacitat i manca de voluntat de denunciar l'arrel on s'origina la tragèdia dels catalans, els fa inútils per la causa de la llibertat del nostre poble. La paraula i l'acció és ara a les nostres mans. A les mans dels qui hem signat un compromís vital amb la Veritat, i per tant amb la LLibertat. I quin és l'orígen últim dels nostres mals socials? Allò que eviten pronunciar com si fos un concepte caducat i perdut en la història? La colonització. Pérez Esquivel, premi nobel de la pau, ja denunciava en una entrevista que li van fer fa pocs mesos a la revista IO, que la prioritat de tots els processos colonitzadors és conquerir la mentalitat i la manera de pensar del colonitzat. La colonització és l'anorreament de la pròpia manera de pensar, de ser, de veure la vida i la realitat. Tots els colonitzadors saben que per sotmetre un poble primer cal xuclar-li l'ànima, la seva pròpia manera de ser, que es manifesta bàsicament, en el nostre cas, a travès de la llengua i la cultura pròpies. Per això els nostres colonitzadors centren tots els seus esforços en aconseguir la substitució lingüistica i cultural, i l'anorreament de la manera singular de veure el món que la nostra cultura reflecteix. Els mitjans per aconseguir-ho han estat al llarg de la història la repressió per la força de les armes i les lleis quan el context històric els ho ha permès, i quan ha calgut ser més subtil i adaptar-se a unes formes democratiques han emprat la inundació mediàtica , que infiltra continuament com un verí, una cosmovisió espanyola i sembra llavors de confusió en temes bàsics com la llengua: promoció del bilingüisme, voler fer passar per cultura catalana cultura feta en castellà al nostre territori... I tot això amb l'única finalitat d'afeblir la presència i el prestigi de la llengua i la cultura pròpies i establir en lloc dominant la llengua i la cultura colonitzadora. L'objectiu és reduir el català a una situació de gueto. Amb aquest continu rentat de cervell, aconsegueixen que una gran part de la població, ja no vegi una situació de flagrant opressió i injustícia com el què és, sinó com un signe dels temps, al qual hom s'ha de rendir. I ja tenim els colonitzats assumint la colonització i, per tant, esdevenint els seus propis colonitzadors. L'estratègia perfecta. Se'ls ha xuclat l'ànima i ni en són conscients. Uns perfectes zombis que poden ser manipulats a cor que vols. A partir d'aquí se'ls pot espoliar fiscalment, se'ls pot destruir el territori, se'ls pot fer passar el TGV per sota del seu temple més emblemàtic, i ningú piula, perquè els han convertit en homes que han perdut els seus autèntics valors. La pròpia concepció del món. Allò que els donava força. El seu poder. Aquesta situació només té una sortida. Denunciar en veu alta la mentida i l'estratègia a què estem sotmesos, però sobretot prendre la ferma i irrevocable decisió de descolonitzar-nos. De retornar-nos el propi poder, que és sinònim de recatalanitzar-nos. Aquest procès exigeix un doble compromís, personal i col·lectiu, que s'ha de coronar a nivell polític amb la creació d'un estat propi, on una nova fornada d'homes lliures al servei del nostre poble substitueixi els qui ara controlen les nostres institucions, que són els executors i col-laboradors d'aquest pla pervers de colonització. El camí cap a l'alliberament ens exigeix actuar en tot moment com a homes lliures, no sotmesos a les trampes colonitzadores. No hi ha camí cap a la llibertat, la llibertat és el camí. Per això cal que ens entossudim a pensar com pensaria un català lliure, a viure en català en tots els àmbits i en tot moment, a exercir aquesta llibertat i aquesta normalitat que ens neguen i ens neguem nosaltres mateixos. Cal que fem nostres les paraules i les actituds de Gandhi: "No vull que casa meva estigui enmurallada, ni vull que les finestres estiguin entatxonades. Desitjo que les cultures de totes les nacions vagin d'aci d'allà al voltant de casa meva tan llirurament com sigui possible. Però refuso que cap d'aquestes cultures m 'arrabassin els peus. Em nego a viure a casa meva com si fos a casa d'un altre, com un intrús, un captaire o un esclau". Sigues inconquerible interiorment i res ni ningú et podrà véncer exteriorment. Perquè la pressió mediàtica i legislativa colonitzadora no pot res contra la persona conscient que ja ha fet la seva tria, però sí que guanya a aquells que s'acomoden a la situació, i als que tot i ser-ne conscients, n'esdevenen col·laboradors en la seva vida quotidiana, sovint inconscientment, consumint i fent el joc a la cultura imposada o amb actituds tèbies que no posen en evidència la gran farsa. Un gran mestre de saviesa va dir : "Sigueu freds o calents. No sigueu tebis". La radicalitat en el sentit més genuí i noble de la paraula és patrimoni dels qui s'han fet servidors de la Veritat i han decidit ser fidels als seus reptes. La tebior és les escorrialles de la vida que queden als qui es deixen comprar. Els homes i dones decidits a viure amb radicalitat el compromís de l'alliberament d'aquest poble som la punta de diamant que està perforant el vel de foscor que ens envolta. I ens retornarem la llum. Només el compromís i l'acció valenta en la quotidianitat otorguen el privilegi de formar-ne part. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Els temps de crisis profundes són temps de grans desafiaments i, per tant, de grans oportunitats. Saber entrellucar i fer créixer les oportunitats allà on aparentment només hi ha caos, mediocritat, odi, límit, desengany, és patrimoni dels guerrers espirituals, tal com els defineix el xaman indi iaqui D. Joan: "La vida d'un guerrer espiritual és un desafiament sense fi i els desafiaments poden ser bons o dolents. La diferència bàsica entre una persona ordinària i un guerrer és que un guerrer s'ho pren tot com un desfiament, mentre que una persona ordinària s'ho pren tot com una benedicció o com una maledicció". Vivim uns moments històrics, en els quals la tragèdia del poble català és tan escruixidora que ens obliga a fer la tria entre continuar sent persones ordinàries, persones que es veuen i es viuen com a víctimes del destí, de la història, o esdevenir guerrers espirituals. Esdevenir homes que assumeixen el seu lloc i el seu moment personal i històric. No el blasmen, sinó que l'entenen com l'oportunitat per a esdevenir actors, per a créixer a un nou nivell de coneixement i de praxis que els fa conscients d'infinites capacitats adormides en el seu interior que malden per manifestar-se, per encarnar-se. Assumir com a patrimoni propi aquesta capacitat de ser el creador de la teva pròpia realitat individual i col·lectiva és un procés ardu. Deixar enrera l'home ordinari, l'home-víctima, passa per assumir plenament el nostre aquí i ara, consumint-lo. Experimentant el dolor, la ràbia, la por, els límits que intentem evitar, negar i reprimir tot al llarg de la nostra vida. El primer pas per a esdevenir guerrer demana obrir-se plenament i acceptar totes aquestes emocions i vivències: experimentar el dolor que et consumeix les entranyes, plorar fins que se t'assequin els ulls, sentir la ràbia que t'inunda el pit com una onada calenta i el cor com un verí. Viure l'abandonament i la impotència amb plena consciència, sense pal·liar-los. Només quan haurem passat per aquesta catarsi, vivint aquestes emocions i deixant-les enrera, descobrirem que cap d'aquestes energies que tant havíem temut i evitat és en realitat el nostre enemic, i que consumint-les quan es presenten i deixar-les inmediatament enrera, ens obren a tota una nova perspectiva del nostre ésser, ens obren les portes a forces més profundes que es mantenien a l'espera. La transformació que hom experimenta quan assumeix l'aquí i l'ara, quan assumeix viure plenament el regal del seu moment vital i històric, quan es beu tota la copa de vi, per amarg que sigui, que la vida li ofereix, és d'una qualitat difícil d'explicar. Cal viure-la. Quan hom accepta esdevenir guerrer espiritual s'adona que la situació més injusta esdevé la més gran oportunitat i aprèn a beneir les persones i les situacions més abjectes. Un gran guerrer, el Dalai Lama, beneeix els xinesos com a instruments del seu destí. D'un destí que l'empeny cap a un nivell més elevat de coneixement i de praxis. És plenament conscient del sofriment, el dolor i la injustícia que els xinesos fan viure al poble tibetà, però la seva perspectiva, enlloc d'encallar-lo en l'odi, el victimisme, o la resistència estèril, l'obliga a cercar en el més profund de si mateix tot de capacitats creatives insospitades. El condueix a viure en aquest espai interior d'on brolla tot. Aquest punt que ens manté ferms enmig de les tempestes de la vida. El nostre moment històric ens empeny a fer el salt. A passar d'homes ordinaris a guerrers espirituals, per esdevenir homes de coneixement i de poder, de compassió i fermesa, d'humilitat i fortalesa, d'intel.ligència i pragmatisme, de saviesa i coratge. Homes de servei. Homes dignes. Tenim un repte històric que ens apel.la: l'alliberament del nostre poble. Tots aquests segles de colonització i opressió, a voltes brutal, a voltes més subtil, però sempre present, ens han corcat l'ànima i la voluntat. Han desenvolupat els aspectes més mesquins del nostre caràcter col·lectiu: ens han fet mesells, acomodaticis i egoistes, han corsecat els nostres ideals com a poble i ens han fet refugiar en "el cadascú a casa seva". Han desenvolupat l'autoodi i ens ha fet desentendre del benestar col.lectiu, deixant camp lliure als que veuen el nostre país com a objecte d'especulació i rapinya. No és estrany. Estem sotmesos a una metròpolis que només ens contempla com a objecte d'espoliació i de benefici, i incrusta aquesta mentalitat en els sectors de població més proclius a seguir el joc del poder establert. Aquesta mateixa situació, però, també ha interpel·lat moltes persones, que han respost esdevenint lluitadors clarividents per la llibertat. Homes que han esdevingut guerrers. Ara ens cal, més que mai, respondre a aquest impuls interior que el moment històric requereix. No és un moment per a homes ordinaris. Es un moment de grans decisions i de compromisos vitals. I el primer ha de ser a nivell individual. Cada un de nosaltres és cridat a decidir si vol assumir esdevenir un guerrer al servei d'aquest poble, o continuar com a víctima i instrument dels botxins. Només la transformació interior de cada un de nosaltres garantirà la regeneració col·lectiva necessària i vital per a l'alliberament del nostre poble. L'esperit que sacseja aquest poble, que l'empeny a desvetllar-se i a posar-se dempeus per ocupar el lloc que li correspon et repta a no doblegar més el genoll ni l'ànima davant la mentida i la manipulació. Et repta a desenmascarar la colonització cultural i lingüistica que ens ofega. Et repta a acceptar el compromís d'esdevenir llum en la foscor, regeneració davant la mediocritat, fermesa enmig de la tebior i la claudicació. Fes-te'n digne. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Tot procés d'alliberament personal exigeix la integració de l'ombra, del nostre drac personal. L'alliberament demana la integració de totes aquelles emocions, idees, vivències... que al llarg de la nostra vida hem anat reprimint, obeint pressupòsits culturals, o com a resposta inconscient al dolor i a la por que ens han provocat. La societat estimula des de la més tendra infantesa que l'individu s'esquinci en dues meitats: la màscara, el jo, aquella part de nosaltres que reuneix les qualitats, emocions... amb les quals som més ben acceptats o ens sentim més còmodes, més "normals", i la nostra ombra, on hi encabim tot allò que titllem de "negatiu" o "perillós". Però com més poderosa l'ombra, o sigui més reprimits i inconscients els seus continguts, més domina la vida dels individus, perquè irromp en la seva vida per canals patològics i dolorosos. L'home sa és aquell que accepta la seva totalitat. Entén que totes les energies presents a la seva vida, sigui la tendresa o la ràbia, són útils i creatives simplement perquè són. I les reconeix i els fa lloc en la seva quotidianitat. La integració de l'ombra passa, doncs, per abandonar la idea de voler ser "bons" o "purs" i assumir ésser complets. Superar la polaritat i cercar la integració. Només quan ens reconeixem complets i vivim des d'aquesta plenitud, som lliures, i la creativitat i la joia són llavors consubstancials en la nostra vida. El que s'esdevé en la psique humana, es reprodueix també en la psique dels pobles. Un poble per a ser lliure ha de reconèixer i integrar totes les energies que el conformen: el seny i la rauxa, els valors més angèlics i els més terrenals: la passió, la ràbia, l'odi.. Només l'expressió de totes les seves energies li donaran la capacitat de trobar la seva genuïnitat i d'assumir-la amb claredat i sense vacil·lacions. La història del poble català ha estat un procés d'esquinçament brutal. En el seu devenir històric, el nostre poble s'ha anat creant una màscara de poble assenyat, pactista, dialogant, civilitzat (1), i ha amagat a l'ombra tot d'altres valors i emocions més "perillosos", com ara la passió, l'agressivitat, la ràbia, l'odi i la revenja. Aquesta ombra s'ha fet tan poderosa i inconscient que ens surt per tot arreu com una amenaça. La ràbia i l'odi que no sabem viure amb naturalitat quan les circumstàncies ho demanen, tal com fan els pobles més sans que els nostre, s'expressa en forma d'autoodi, un autoodi que està profundament incrustat en el nostre cos social, i que té noms i cares : PP i Ciutadans en són la seva expressió política. La repressió d'aquestes energies vitals tan necessàries per al desenvolupament saludable, no només ens ha fornit amb una ombra que treu el cap per tot arreu, sinó que a més ens ha convertit en un poble anèmic, esmorteït, poruc. Un poble tan confós que, fins i tot els polítics que diuen representar-nos, justifiquen cofoiament l'opressió i la castració del nostre poble. No som capaços de trobar el nostre centre perquè estem tan polaritzats cap a la "màscara" de poble politicament correcte, sensat i dialogant, que no sabem ni reconèixer que tenim aquestes energies vitals enormes que estan rugint perquè les integrem. La llibertat del nostre poble depassa el vessant polític. És una qüestió d'entendre que en el nostre procés històric hem capat aquest poble de les energies més vitals per a la seva subsistència. O les reintegrem i assumim (que, com tots els pobles sans, tenim energies poderosíssimes en forma de passió...) o aquestes energies reprimides ens destruiran. Només quan acceptem la totalitat del nostre ésser com a poble, i per tant totes les energies implicades, podrem començar una integració que compensarà la polaritat de poble "assenyat i servil" amb què ens hem identificat, i ens fornirà del coratge, la passió, la sinceritat i la fortalesa per a fer el camí del mig: el de trobar la nostra verdadera vàlua i el d'assumir amb orgull i dignitat el nostre lloc en el món. Només assumint la nostra ombra podrem cavalcar el nostre drac col·lectiu i recuperar el nostre poder. (1) Seria interessant de fer una anàlisi històrica, des d'aquesta òptica, començant amb els càtars, que s'anomenaven a si mateixos "els purs", i que van ser anihilats a la batalla de Muret per les forces "més terrenals" del Vaticà i dels francs. Perquè allò que no reconeixes en tu, sempre acaba imposant-se, i normalment amb un cost altíssim.

Llegia ahir un article signat pel Sr. Josep Bellet a la web de la plataforma "Sobirania i progrés", proposant que els representants de "Sobirania i progrés" i els de la "Plataforma pel dret a decidir" es reunissin per a redactar una constitució catalana i l'oferissin als partits polítics per a què la defensessin. De moment no sabia si es tractava d'un acudit de mal gust o d'una enorme presa de pèl. De seguida em vaig adonar que no, que el Sr. Bellet realment ho deia de bona fe. El que fa la cosa encara molt més greu. De veritat es creu, Sr. Bellet, i tots els que com vostè encara estan imbuïts d'aquesta candidesa que els incapacita per a fer una anàlisi seriosa de la realitat històrica que vivim, que aquests partits que ens estan destruint el país, voldran o seran capaços de fer alguna cosa per a redreçar la situació? Ja som molts els lúcids que fa temps que ens hem tret la bena dels ulls i esperem pacientment que els fets continuïn desenganyant tots aquells que encara confien en els partits actuals i plataformes diverses per a sortir de l'atzucac en què ens trobem. Però articles com el seu obliguen a posar sobre el paper allò que qualsevol persona capaç de pensar sense el llast que limita la llibertat de pensament dels colonitzats, seria capaç de deduir ràpidament. Al parlament català hi tenim dos perfils de partits pel que fa a la defensa dels interessos catalans. Els clarament espanyolistes que cerquen la nostra dissolució com a poble. Volen que esdevinguem una província d'Espanya, tot i que permetrien, molt magnànimamant, és clar, alguna peculiaritat regional. Són Ciudadanos, el PP i el PSOE ( i els verds, la marca blanca del PSOE). D'aquests els més perillós i efectiu per a l'assoliment dels seus propòsits és el PSOE, i saben per què?, perquè s'enmascaren en la mentida i la manipulació. Són els que et maten mentre et diuen "compañero". Els seus actes els delaten contínuament, per als qui ho volen veure, però com que la intoxicació és tan potent han arribat a vendre els tòpics amb què revesteixen la mentida com a exponents del progressisme i del cosmopolitisme. I això enganya les ments més febles. L'altre perfil el dibuixen CiU i ERC, que sobre el paper diuen no voler la involució que patim, però en realitat les seves ments i els seus actes són tan esclaus del que dicten els partits espanyolistes, que s'aculen a la primera envestida. Quan se senten molt acorralats aixequen una mica la veu, però després res. No només no defensen els justos interessos catalans amb convicció i fermesa, i oblidant els seus odis interns, sinó que permeten que els pitjors enemics del poble català s'instal·lin al Govern de la Generalitat, com va fer en el seu dia Convergència pactant amb el PP, i com ha passat ara amb l'actual direcció d'ERC oferint la presidència al PSOE, mostrant amb això un nul sentit d'estratègia política i de visió de futur. I si no, mireu que feliços que estan personatges com el Sr. Ernest Maragall desmuntant el gran pacte per a l'ensenyament que els republicans, o hauria de dir els "d'esquerra", es pensaven que els socialistes respectarien perquè l'havien pactat en l'anterior legislatura. Sr. Carod, que han pactat amb el diable, i la naturalesa del diable és la mentida i la traïció! Està ja demostrat que ni CiU ni ERC no volen agafar el brau per les banyes, i en lloc de lamentar-se i fer-se els possibilistes, desenmascarar el conflicte que vivim i assumir amb fets que l'única solució del desgavell que patim és la independència. Deixar de ser esclaus. Que il·lusos! La història de la Catalunya lliure els jutjarà com els darrers governs colonialistes, els que fins a darrera hora van defensar els interessos d'una metròpoli, l'espanyola, que ens ha xuclat fins l'úlima gota de sang, moral i econòmica. I les plataformes? Puc suposar-ne la bona fe. Però els manquen tots els ingredients per a ser efectives. La plataforma "pel dret a decidir" ja ha passat d'exigir el dret a decidir, que en la manifestació del 18 de febrer del 2006 es va veure superat clarament pels manifestants que clamaven contínuament independència, a pidolar que ens regalin la pelleringa estatutària que ja ha passat per tots els ribots haguts i per haver. Si tinguessin dignitat, senyors promotors de la plataforma, i s'adonessin de la manipulació a què estan sotmesos, plegarien, i dirien clarament al poble català que han fracassat, perquè no han tingut el coratge ni la intel·ligència de recollir l'enorme energia que hi havia al carrer el 18 de febrer i utilitzar-la per a arribar allà on s'ha d'arribar: a la independència sense trampes intermèdies. La plataforma "Sobirania i progrés" ha representat la cara més sobiranista de l'actual ERC, que ha volgut rentar-se la cara de la injustificable praxis política que porta a terme l'actual direcció del partit. Ha promès que quan arribaria als 10.000 inscrits engegaria una campanya de recollida de signatures per a presentar al Parlament català a fi de convocar un referèndum d'autodeterminació. Encara confien que el Parlament en faci alguna cosa del 1.000.000 de signatures que volen recollir? No sospiten que faran el mateix que van fer amb les 500.000 recollides per demanar el reconeixement de les seleccions catalanes? Desar-les al cul d'un calaix. El problema greu d'aquestes plataformes, com el dels dos partits que diuen defensar els interessos catalans és que no tenen la llibertat de pensament per a analitzar la situació històrica amb claredat, perspectiva i indepèndència. Sempre miren cap a Espanya. Pensen i actuen reactivament, mai proactivament. Encara no s'han tret els tics de l'esclau. Els falta la llibertat de la ment i el coratge del cor per a entendre allò que els analistes polítics internacionals veuen clarament. Només hi ha una solució: La INDEPENDENCIA. I que per a arribar-hi, no es pot improvisar. Cal una estratègia intel·ligent que superi el joc polític de paràmetres colonialistes en què es mou l'actual política catalana. I cal una gent que hagi demostrat una clara regeneració moral. Que hagi superat la moral d'esclau tan estesa entre la classe política catalana. Mentre tota l'energia que representen les persones lligades a aquests dos partits i a aquestes plataformes no iniciï un camí clar i contundent cap a a l'alliberament de Catalunya, la partida la guanyaran, com està passant des de la transició, els que sí que tenen clar el que volen: la provincianització de Catalunya. Per això, Sr. Bellet, plantejar a aquestes alçades que plataformes que no tenen l'objectiu inalienable de la independència s'uneixin per redactar la constitució d'un país lliure, és demanar la lluna en un cove. Es molt possible que els sortís un rave més gran que el de l'agònic estatut que encara cueja al Constitucional! I que, a més, encara confiï que un govern "català", al servei dels interessos espanyols pugui defensar-la, ja és el súmmum de la bona fe, o l'expressió modèlica del pensament de l'esclau, que sentint-se incapaç de ser ell mateix el protagonista de la seva història, el gestor de la seva llibertat, espera que l'amo, que el té encadenat des de fa segles, ara li tregui l'anella del coll. Sr. Bellet, i tots els qui com vostè encara van amb el cor a la mà. Comencin a pensar com a homes lliures i a erigir-se en actors del seu moment històric. N'hi ha que ja ho estem fent. Quan els caigui la bena dels ulls, podrem treballar plegats per una Catalunya lliure i plena. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

En un article anterior parlava de l'enorme mentida en què vivim inmersos. Una mentida que ens confon i ens xucla la vida. Un aspecte cabdal d'aquesta mentida és la supressió que es fa del pensament genuïnament català. He hagut de descobrir, ja adulta, en Ramon LLull, Jaume Balmes, Batista i Roca, Fuster, Deulofeu, Pujols, i la llista podria allargar-se amb molts d'altres que encara no conec, tot i ser universitària. Els currículums escolars i universitaris negligeixen tot aquest nostre pensament que seria l'orgull i l'honor de països com Anglaterra o Alemanya, on als seus joves se'ls fa conèixer i llegir i se'ls ensenya a valorar els seus pensadors i literats. I on els periodistes i homes públics poden citar els seus clàssics perquè els coneixen i estan orgullosos de ser-ne hereus. A casa nostra, la mala fe i l'encarallotament dels polítics ha perllongat i ha portat a una situació excruciant el silenciament de la cultura pròpia que el franquisme havia imposat. Tots els "tics" de considerar de poca vàlua i per tant de passar per alt tot allò que és genuí i propi, encara que siguin profundament valuosos, han esdevingut norma. Estem profundament colonitzats. Les nostres autoritats ho promouen i ho permeten, dissimulant-ho amb eufemismes diversos, i molta gent ni se n'adona. Cal desemmascarar la mentida denunciant l'estafa que se'ns està fent. S'està soterrant l'ànima més genial i creativa d'aquest poble, la que ens entronca amb veu pròpia amb les grans tradicions universals, i es substitueix per una mediocritat esborronadora. Des d'aquesta article reivindico el pensament català i us recomano un gran desemmascarador, un pensador que a Anglaterra, França o EUA seria un número u, per l'agudesa del seu criteri, pel coneixement profund que demostra d'allò que parla i per la força que encomana. És en Carles Muñoz Espinalt, en el seu "Recull d'escrits", publicats per Muñoz Espinalt edicions. Acabo, tot esperonant-vos a comprar-lo, amb uns fragments extrets d'una conferència pronunciada l'any 92 titulada "Una desmoralització superable" i que sembla escrita per als nostres dies, tant pel context que retrata com per l'anàlisi, que, ara i aquí, ens assenyala amb clarividència la causa i la solució del problema.

Tenir capacitat d'inspirar confiança per a guanyar-se la voluntat d'altres persones a hom li reclama moral ètica, però també moral de caràcter. La moral d'un mateix depèn no sols de la clara virtut en el fer, sinó d'un tremp ferm. Per això, la millor i més entenedora definició dels mots desmoralització o desmoralitzar, la dóna el diccionari: "Privar de l'energia moral". Exacte, el desmoralitzat està com buit per dins, entre atordit i atuït, talment com si no tingués ni esma per a refer-se. Ara es palpa la desmoralització a cada cantonada i tothom treu a relluir la crisi. Què s'anuncia? Crisi en grec equivalia a la necessitat d'una decisió important. Una determinació molt resolutiva que demana, en primer lloc, empenta de caràcter. Si no hi ha prou empenta de caràcter, les decisions importants no es prenen a temps i aviat entra la sensació d'impotència i el neguit de no saber com sortir-se'n. Llavors sorgeix la desmoralització i el campi qui pugui. A Catalunya mateix, com que no es gosa plantejar-se un plesbicit per la Independència, veiem que tota la política queda reduïda a una permanent decepció que va d'un absurd a l'altre. En una de les darreres sessions del parlament català, el president del Govern, va dir que "havia acabat la paciència, però que havia anat a comprar-ne més". Tot allargant l'acudit, va ser una llàstima que no hi hagués cap diputat amb prou talent per preguntar-li: si en aquella botiga on havia anat a comprar la paciència també venien valentia, determinació i dignitat. No trobeu que ens escasseja? Com podem esmenar-ho? En primer terme hem d'estimular i formar nous dirigents que sàpiguen vestir una ètica adequada a l'evolució dels temps i que tinguin prou caràcter per lliurar-nos de la postmoralitat que tot ho abassega. Cada dia hem de ser més exigents amb els homes que ostenten càrrecs polítics. Com a mínim hauríem de fer-nos nostre el que deia a primers de segle l'eminent psiquiatre Domènec Martí i Julià, amb un clar sentit de la moral del treball: "Quan un català entra o vol entrar en la vida política, mireu abans de què viu: si és sabater, mireu si és un bon sabater; si és advocat, mireu si és un bon advocat i si és metge, mireu si és un bon metge, etc. , i tingueu la seguretat que si és un dolent sabater, o un dolent advocat o un mal metge, serà un dolent polític i per tant un mal representant de la cosa pública". Si gairebé cap dels dirigents polítics actuals podrien sortir ben parats de la prova, com voleu que no hi hagi desmoralització? Què ens queda? Afortunadament, els homes tendim a refer la nostra moral i a recuperar el to quan nous caps de brot abranden les consciències. Sí, podem superar l'actual desmoralització, però no serà pas possible dignificar-nos, si no partim de la premissa que mai no hi ha justícia ni ètica, si els dirigents són corruptes, curts de gambals o actuen d'esquena al poble.

Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

La lluita per la llibertat és una qüestió ontològica. El Ser, la Realitat, de la qual homes i pobles en som expressions camina inexorablement cap a la manifestació de cotes més elevades de llibertat i de consciència. La Realitat exigeix l'expressió en plenitud de cada una de les seves manifestacions. Quan hi ha energies, com en el cas del nostre poble, encarnades en persones i institucions que n'obstaculitzen l'expressió en tota la seva bellesa, es genera un conflicte que s'ha d'acarar indefugiblement si volem avançar en el camí de l'evolució, que és el camí de la llibertat. La situació de marasme en què estem inmersos ha estat ocasionada per la incapacitat per part dels nostres representants polítics d'acarar aquest conflicte, de denunciar clarament que hi ha una situació de submissió i opressió, i d'assumir l'exigència i el dolor que això comporta. Per motius històrics dolorosos, el conflicte ens espanta. I hem optat per la resposta infantil, ignorar-lo. I no ens hem adonat que defugint i negant el conflicte només l'enmascarem i l'augmentem. La confusió generada ha estat tan enorme que fins hi ha qui ens vol fer creure que no existeix. No acarar el conflicte augmenta l'opressió, perquè ens fa més febles. Cada vegada que una persona o un poble es neguen a acarar el conflicte que se'ls presenta, i no el solucionen, s'estan debilitant, perden el poder i una oportunitat meravellosa de creixement. Quin és l'instrument imprescindible per encarar els conflictes? La responsabilitat. Cal assumir la responsabilitat de cercar en primer lloc la Veritat, la clarividència d'entendre que qualsevol opressió és injusta i contrària a la Voluntat última de la Realitat. I cal assumir la responsabilitat d'actuar-hi en conseqüència, a nivell individual i col.lectiu. En un cas de conflicte com el que vivim no hi ha neutralitat possible. O ets part de la solució o esdevens part del problema. Si continuem ancorats en les actituds acomodatícies i covardes que ens han caracteritzat en els darrers anys som part del problema, i en som tant responsables com l'estat espanyol o la partitocràcia catalana. Si decidim reconèixer el conflicte, acarar-lo i respondre-hi amb la contundència i la coherència que cal, assumirem la nostra resposabilitat i podrem transformar-lo en una palanca cap a la llibertat. L'exercici de la responsabilitat ens transformarà de víctimes en creadors de la nostra realitat. Si no encarem el conflicte estem permetent que l'opressió augmenti. El desenllaç en serà la desaparició com a poble. Tot manllevant un concepte d'en Raimon Pannikkar, haurem generat amb la nostra covardia i la nostra irresposabilitat un avortament còsmic, un forat en la trama universal cap a la plena expressió de l'Esser/Realitat en totes les seves facetes (de la qual el poble català n'és una). L'alliberament genuí comença a nivell individual, amb l'exercici coherent de la responsabilitat aplicada a transformar el conflicte a través d'actes concrets que vagin trencant els lligams de subjecció que hem permès: emprar sempre la llengua catalana, consumir productes culturals catalans i/o en català, verbalitzar obertament la paraula llibertat i independència, comprometre's amb accions concretes.... La responsabilitat i el compromís personal és necessari però no suficient. Per a una resolució total del conflicte es fa imprescindible la plasmació col·lectiva d'aquesta voluntat d'acarar el conflicte i transformar-lo utilitzant actituds valentes, coratjoses i intel.ligents. Es fa imprescindible entendre que aquest conflicte és el repte que se'ns ofereix i que hem de saber superar per créixer com a poble cap a un nivell més elevat de llibertat. L'organització col·lectiva que assumeix aquesta responsabilitat històrica ja existeix. Es CATALUNYA ACCIO. Ara és l'hora de passar del compromís individual al col.lectiu per fer units el pas definitiu cap a la LLIBERTAT. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

La llengua és l'ànima del poble català. Per això, els que se n'han autoproclamat enemics la volen destruir. La qüestió de la llengua no es pot descontextualitzar de la situació de submissió en què vivim com a nació. Des de fa centúries, l'estat espanyol amb tots els seus col·laboradors interns ha emprat les armes, les lleis, el joc polític, la diplomàcia per a dur a terme una política sistemàtica que va més enllà del pur colonialisme, caracteritzada per dos trets que patim d'una manera escruixidora: l'espoliació econòmica i la colonització/substitució lingüística i cultural. Aquesta política estatal té com a objectiu final la nostra desaparició com a poble. I la llengua n'és la pedra de toc. Per això tanta ràbia i tenacitat. El poble català pateix una malaltia gravíssima: la submissió a Espanya. Tots els remeis que s'han assajat fins ara (encaix amb Espanya, autonomies, temptejos federalistes) han resultat clarament infructuosos i inefectius. Només han anestesiat i han empitjorat la situació. S'ha fet evident que l'única solució és la superació d'aquesta submissió. Aconseguir ràpidament la llibertat a travès de la Independència és l'única garantia de la nostra pervivència com a poble. Un poble que farà de la seva llengua pròpia, com fan d'altra banda tots els pobles lliures al seu territori, la llengua oficial i única de la vida pública, en tots els àmbits: educatiu, judicial, comunicatiu, laboral, etc. Catalunya Acció té la claredat mental per fer el diagnòstic de la situació, té l'estratègia per a arribar a la Independència a curt termini (any 2014 aproximadament) i el coratge i la voluntat d'acarar el conflicte en què estem inmersos. Fem una crida a la dignitat! Fem una crida a tots els homes i dones sincers, intel·ligents i coratjosos per a anar convergint en aquest camí que fem cap a la llibertat i la plenitud! La llengua, el país i la llibertat et reclamen ! Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

La vida no és fàcil. Es plena de reptes tant a nivell personal com col.lectiu. A nivell col.lectiu, el repte més important que tenim plantejat és el de l'alliberament. Si hi volem donar una resposta adequada, una resposta que no només solucioni el problema sinó que faci la nostra vida més valuosa, cal fer-nos conscients i aplicar amb determinació les eines o tècniques que ens permetin experimentar i solucionar els reptes/problemes constructivament. Aquestes tècniques són elementals. La qüestió no rau en la dificultat de copsar-ne l'evidència i la necessitat, sinó en la voluntat de voler-les emprar, en la voluntat de fer-ne una disciplina a l'hora d'encarar i solucionar el repte que tenim entre les mans. Són: l'ajornament de la gratificació, la capacitat d'assumir responsabilitat, la dedicació a la Veritat i l'equilibri. Ajornar la gratificació. L'anima de l'esclau és aquella que no és capaç de postposar les gratificacions inmediates en funció d'un bé més gran. Es aquella que tolera els grillons amb l'excusa de tenir la panxa plena i les comoditats satisfetes. Es aquella que es valora tan poc, es té una estima tan baixa que no es creu ni digne ni capaç de suportar una autodisciplina que suposi renúncies a fi d'assolir l'objectiu més digne de la llibertat i la plenitud. Tants anys de submissió ha desenvolupat en el nostre poble aquesta ànima d'esclau que es pot copsar a tots nivells. Som incapaços de mantenir actituds de renúncia de consum de béns culturals que no estiguin fets en la nostra llengua per a forçar-ne la normalització. Ens empassem tot el què ens posen al davant. L'important és consumir, divertir-se, passar-s'ho bé, anar a l'últim crit en tecnologia. Tant és si fent-ho menyspreem la nostra pròpia llengua i l'enfonsem en el no res. També són ànimes d'esclaus la dels polítics catalans. Tenen tan poca fe en aquest poble, l'estimen tan poc que tenen la poca vergonya de permetre'n l'espoliació fiscal i la colonització cultural sense dir ni piu. I tot sovint justificant-ho, només per anar sortint del pas a empentes i tombarelles, sense tenir una perspectiva a llarg termini que contempli la plena dignitat del poble català. Un autèntic procès d'alliberament ha de començar per capgirar en cada un de nosaltres aquesta actitud d'esclau que es basa en una baixa autoestima. Qui es valora és capaç de les renúncies i la disciplina que calgui per assolir el bé més elevat. No s'acomforma amb les engrunes, com diu el poeta, vol el pa sencer. Vol tot el que conforma la seva dignitat humana, de la qual la llibertat n'és el bé més preuat. I hi posa tots els mitjans per aconseguir-ho. Capacitat d'assumir responsabilitat. Cap problema no pot solucionar-se fins que l'individu, cada individu, assumeix la responsabilitat de solventar-lo. Quan culpabilitzem l'altre: en el cas català, els polítics, l'estat, els mitjans de comunicació com a responsables del problema i ens neguem a fer-nos-en responsables, el problema persisteix. La dificultat que tenim per acceptar la nostra responsabilitat en el procès d'alliberament descansa en el desig d'evitar el dolor i la lluita contra la inercia que comporta actuar amb coherència amb aquesta responsabilitat. Un cop acceptada la pròpia resposabilitat, ja no pots criticar i espolsar-te les culpes. Has d'actuar, has de dedicar-hi temps i esforços i això sovint fa mandra. Eric Fromm ja deia que en intentar evitar el dolor de la responsabilitat, el que la gent intenta és escapar-se de la llibertat, perquè la llibertat és un exercici de responsabilitat. Aquesta tendència a evitar la responsabilitat genera un problema psicològic molt estudiat i que constatem en la nostra gent: un sentiment de desesperança, de por, una íntima convicció de ser incapaç de canviar les coses. Ens sentim impotents perquè hem renunciat i hem cedit el nostre poder. Un pas essencial de l'alliberament és, doncs, recuperar el nostre poder a través de l'exercici de la responsabilitat. Aquest exercici ens confirmarà la nostra vàlua, ens obrirà noves perspectives que ens faran conscients que som generadors de canvi. Esdevimdrem actors i no víctimes desolades. Deixarem de ser un llast. Hem de gravar a la nostra consciència les paraules atribuïdes a Elridge Cleaver: " Si no ets part de la solució, llavors ets part del problema". Servir la Veritat. La veritat és la realitat. I no em refereixo només a la realitat que podem captar amb els sentits, canviant i que ens mostra sempre noves perspectives, sinó a la naturalesa mateixa de la realitat en el sentit més profund. Una realitat que en tots els seus vessants: material, humà, històric.., es mostra sempre amb una contínua voluntat d'aixamplar els límits, d'assolir noves possibilitats. En aquest context de la naturalesa última de la Realitat, qualsevol opressió és una aberració i un repte alhora. Una aberració que nega i impedeix la manifestació joiosa d'un aspecte de la Realitat (sigui un home, un poble..), i un repte perquè en la seva superació, la persona o el poble implicat viu un procès de creixement, de maduració, de renaixement. Treballar i comprometre's per la llibertat del nostre poble és, doncs, una resposabilitat ontològica. Es un compromís amb l'essència de l' Esser i, per tant, dels éssers. Una exigència d'expansió contínua de la consciència, una superació dels límits que ens ancoren a qualsevol dependència malaltissa,contrària a la voluntat última de la Realitat, a la voluntat última de tots i cada un dels éssers. L'equilibri. L'equilibri és la disciplina que ens dóna la flexibilitat necessària per sortir-se'n d'una manera exitosa en qualsevol esfera de la vida. Cal trobar l'equilibri per saber com has de dir i fer les coses, i quan les has de dir i fer. La flexibilitat ens diu com saber tractar les qüestions sota diferents angles en diferents moments, i també com fer coincidir el temps i la situació adequada amb la manera més idònia d'expressar la idea que vols comunicar, sense distorsionar ni encongir el missatge o l'acció. L'alliberament del poble català no és un problema merament polític. Si volem que el fruit de la independència sigui una renovació i una plenitud en tots els àmbits hem de posar-hi les bases a partir de la transformació personal. Incluir en el nostre bagatge i en el nostre comportament quotidià les tècniques que he intentat esbossar, farà més clar i imparable el camí cap a la llibertat, i el que és més important, en garantirà uns fruits abundosos. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Vivim uns moments convulsos. El desengany es va ensenyorir de bona part del poble català després de les eleccions i els pactes post-electorals del novembre. S’havia perdut un Nord feblement albirat. El desànim i la confusió es van instal·lar en molts cors i en moltes ments. Analitzant la paraula desengany, ens adonem que significa «sortir o alliberar-se de l’engany, d’un fals concepte o idea». Com a poble, havíem cedit la solució de les nostres aspiracions col·lectives a uns partits polítics, que tot i haver-se mostrat clarament inútils, encara ens resistíem a deixar de banda. Vivíem en un engany. I quan la il·lusió, l’engany, el què esperàvem que fos, s’esmicola, només ens queda l’evidència de com n’hem estat d’il·lusos. T’omple un desànim profund perquè t’adones que els qui es diuen els representants del teu poble són uns grans farsants i no faran res per a la seva llibertat i plenitud. T’adones que la responasabilitat és a les mans, al cor i al cap de cada un dels qui estimem aquest poble. I adonar-se d’aquesta responsabilitat ha creat primer un gran desassossec, perquè ens obliga a treure de cada un de nosaltres tot el millor per servir l’ideal de la llibertat. Ens obliga a deixar de ser espectadors i esdevenir actors de primera línia. Ens obliga a arraconar les nostres postures còmodes i assumir la tasca que ens correspongui. Adonar-se d’aquesta responsabilitat ha generat també immediatament unes enormes energies creatives que havíem mantingut adormides en delegar les nostres aspiracions legítimes com a poble, en uns quants «professionals». Aquestes energies creatives soterrades, ara estan emergint en forma d’actituds clares, de consolidació de projectes que es basen en allò que hem defugit durant tants anys: l’autenticitat. L’autenticitat que només es pot trobar anant cap al centre de cada ésser. En el cas que ens ocupa, anant cap a al centre de l’ànima del nostre poble. Aquesta autenticitat passa per assumir clarament la nostra catalanitat. Ja n’hi ha prou d’enmascarar-la i dissimular-la perquè no faci nosa a segons qui!. Passa per dir ben alt que volem tornar a ser un poble lliure, que es pugui relacionar en igualtat de condicions amb els altres pobles del món. Passa per crear la nostra pròpia dinàmica d’alliberament. Ser nosaltres els creadors de la nostra realitat. I ja no acceptar més les realitats esquifides, les pelleringues lingüístiques que ens permeten i que fins ara hem acceptat com esclaus. L’autenticitat passa per tenir la convicció que treballar per la llibertat i la plenitud del poble català és just i necessari perquè esmicola l’opressió i la mentida de molts segles. En definitiva, l’autenticitat passa per ocupar sense complexos i amb la dignitat que ens correspon el nostre lloc en el món com a catalans lliures. Aquesta llibertat no ens l’ha de donar ningú ni cap institució. La llibertat l’hem d’exercir cada un de nosaltres en cada un dels nostres actes. Reptant cada proposta de submissió política. Plantant cara a la colonització i substitució lingüística. Cercant les respostes més genuïnes i imaginatives al centre del nostre ésser. Deixant clar que ja no claudicarem més. Que volem ser qui som, com a poble, sense entrebancs ni llasts.

I és aquest exercici tossut de la llibertat i la plenitud en les coses quotidianes el que possibilitarà la regeneració i el trencament de les cadenes que ens han posat i hem consentit. I el que farà que el món, en un termini no gaire llarg, ens reconegui com un poble lliure. Si sabem utilitzar el desengany creativament, l’energia que fins ara havíem invertit en les nostres il.lusions (o enganys) s’allibera i la podem redirigir cap a perspectives noves i més elevades. Això ens permetrà contactar energies inèdites, creant noves i insospitades relacions i possibilitats. És un repte enorme. Però només en els reptes difícils, quan s’actua intel·ligentment i amb coratge, es forgen els grans homes i els grans pobles. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Des de Catalunya Acció propugnem que no pot haver alliberament real dels Països Catalans sense una regeneració moral i política. Una emergència a l’escena pública dels homes i les dones que han estat capaços de superar la confusió creada per l’enorme mentida i manipulació a què estem sotmesos com a poble. Una mentida que, quan no pot utilitzar la força bruta de les armes, es disfressa de llei, de drets individuals, que empra paraules nobles com unitat o universalisme per amagar la voluntat de destrucció del nostre poble. Una mentida que cerca per tots els mitjans que visquem la colonització cultural i lingüística que patim com un fet desitjable del progrés. Tota la confusió engendrada per aquesta mentida només té un objectiu: fer-nos perdre la força que neix de la certesa d’allò que és just. De fer-nos un poble feble i il.lús que vagi acceptant sense dir ni piu tot allò que ens va diluint. Iniciar aquesta regeneració política i moral és donar veu als homes i les dones lúcids que s’adonen d’aquesta mentida-trampa que va matant l’esperit del nostre poble; és donar veu als homes i dones que s’han compromès a desemnascarar, i a dir amb veu clara, que qualsevol colonització és malèvola, i que l’autèntica pau i harmonia de la humanitat no s’aconseguirà fins que tots els pobles no ocupin el seu lloc en el món i expressin en plenitud els seus trets culturals i creatius més genuïns. La regeneració moral és afirmar que la persona ha d’estar al servei del poble en el qual viu. I que si no vol comportar-se com una cèl.lula d’aquest organisme, col.laborant en l’expressió de la seva plenitud, esdevé patològica i creadora de caos, d’inharmonia. Es a dir, que això és el què passa en els processos de colonització, quan individus d’un poble i cultura específica volen enquistar-se en un altre cos social i continuar mantenint les funcions de l’organisme, cultura o poble d’on provenen. La regeneració que propugna Catalunya Acció va indestriablement lligada a l’audàcia, la intel.ligència i el coratge. L’audàcia i el coratge per plantar cara a la mentida i als mentiders, desenmascarant-los, i la intel.ligència per a traçar amb claredat el camí que ens porta cap a l’alliberament, i alhora saber preveure i neutralitzar les forces antagòniques que ens anem trobant al llarg del camí. Aquest procés de regeneració exigeix gent valenta, conscient i amb una infinita voluntat de servei. Catalunya Acció és la llum que crida a tots els homes i dones de cor generós, mirada clara, intel.ligència esmolada i voluntat indomable a unir-se a aquest projecte de regeneració moral i polític que, no ho dubteu, ens porta sense aturador, cap a la LLibertat. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció