Benvolgut Sr. Alexandre:

Acabo de llegir el seu article al número 36 de la revista Lletres, on l’Antígona de Jordi Coca li forneix l’excusa perfecta per a posar en evidència alguns dels caràcters tan comuns en totes les situacions d’opressió, i per tant molt habituals desgraciadament al nostre colonitzat país. Malgrat que comparteixo molts dels seus arguments, crec que és de vital importància, per a l’èxit de l’alliberament de Catalunya, puntualitzar sobre el punt amb què clou el quart paràgraf, i que al meu parer desvirtua totes les argumentacions anteriors, tant encertades.

Comparteixo amb vostè que “Catalunya com la Tebes de Creont, està tenallada per la por, i la por la fa vulnerable i submisa. Aquí, com allà, també el poder compra el silenci dels pensadors agraïts”. “Aquí, com allà, excel·leixen Tiresies, paradigma d’intel.lectual prestigiós vençut per la covardia, i també es prodiguen les Ismenes, model de ciutadana poruga i obedient. El primer, que podria exercir la seva influència contra l’opressió se n’acaba inhibint , i la segona, que podria rebel·lar-s’hi, demana prudència, mesura i moderació”.

Comparteixo amb vostè que” Catalunya és rica en Tiresies i pobra en Antígones, perquè la dignitat és un mot que els gestors del dia a dia, han capgirat de dalt a baix fins a fer-ne un defecte”.

Cal, però, que parem atenció en Antígona, el personatge coratjós que posa en evidència el poder del tirà i els que el justifiquen. La veu d’Antígona es caracteritza per dos trets fonamentals: d’una banda, desemmascara el mal que pateix Tebes, l’opressió, la tirania “t’acuso de fer d’aquesta ciutat una ciutat morta, sense veu ni voluntat”, però sobretot, posa nom i cognom al seu màxim responsable, i s’hi encara obertament, assumint el conflicte que això comporta.

Per això m’ha sobtat profundament quan vostè, emulant Antígona, després de denunciar el mal que ens doblega, s’hagi negat a assumir plenament el seu paper, i en lloc de posar nom als responsables, els excusi titllant-los de murris: “Catalunya no pot acusar ningú perquè els Creonts que la dominen són més murris que el Creont de Sòfocles”.

Sr Alexandre, i tant que podem acusar! I no només podem, sinó que cal acusar aquells que condemnen a mort la nostra nació. Només fa falta el coratge que encarna Antígona, i que trobem encara entre els nostres connacionals a l’hora de parlar dels nostres mals, però que és tant escadusser quan cal afinar i acusar amb nom i cognoms els seus responsables.

Crec que és urgent que això es faci, i se’ls apliquin els adjectius adients, no un “murris” que encara els pot fer semblar simpàtics. No li nego que en un grau o altre tots som responsables de la situació agònica de la nostra pàtria, però els màxims responsables i aquells a qui se’ls haurà de demanar comptes són els polítics que han tingut el comandament d’aquest país des de la transició: el Sr Pujol i els seus governs, i els integrants dels dos ignominiosos tripartits, amb els Srs. Maragall, Montilla, Carod i Puigcercós.

Sé que els estils han estat molt diferents, però tots han coincidit en un fet que els fa igualment culpables: han posat els interessos dels nostres colonitzadors i, sovint, els seus particulars o de partit, per davant dels de la nostra nació.

Es crucial que tots aquells que ens hem compromès amb l’alliberament del nostre poble, entre els quals li compto a vostè, no cometem més l’error d’excusar aquests polítics, que estan perpetrant i/ o col·laborant en el genocidi espiritual i físic de la nostra nació.

Omplint-se la boca de paraules grandiloqüents, manipulant el sentit de les paraules i fent de la mentida la seva eina predilecta estan substituint la nostra llengua per la dels colonitzadors, empobrint-nos sense aturador amb l’ofec fiscal, i desintegrant la nostra nació amb unes polítiques migratòries caòtiques i que només serveixen als interessos de la metròpoli.

Si realment volem reeixir, és fonamental posar-los en evidència, i deixar de fer veure, que els mals només venen de Madrid, i que els d’aquí, pobrets, fan el que poden.

Òbviament el mal fonamental és la nostra colonització, i els nostres colonitzadors els primers que ens hem de treure de sobre, però tots aquells que hi han col·laborat són tan responsables com els amos de Madrid, o més. Estudiïn la història, i veuran que aquells que venen els interessos de la seva nació en benefici de la nació que els colonitza, reben un nom no gaire agradable, però que ja hauríem de començar a fer servir quan ens referim als nostres polítics: traïdors. I quan els processos d’alliberament s’assoleixen sovint aquests traïdors han de passar comptes dels seus actes.

Hem de deixar de practicar el “coitus interruptus” en l’anàlisi política de la nostra realitat nacional. La precisió en l’anàlisi dels mals que patim, ha d’anar acompanyat del coratge en la denúncia dels màxims responsables. Aquesta immensa energia conscientment i coratjosament dirigida engendrarà una nova realitat, on la claredat, la veritat i la responsabilitat guanyaran inexorablement la batalla a la mentida, la manipulació i la feblesa que ens ofega.

No arribar al fons de l’anàlisi, i excusar els responsables o esperar que canviïn d’actituds és d’una follia o d’una covardia espaordidora i representa una irresponsabilitat històrica que no ens podem permetre, perquè cada ocasió perduda en aquest sentit ajuda a fer més gruixuda la crosta que impedeix l’emergència de les immenses energies alliberadores que s’estan conjurant silenciosament, i que són les que portaran la “voluntat de ser” del nostre poble a la plenitud.

Sí, ens calen més Antígones, però allò vital és que els qui se senten cridats a fer aquest paper no es quedin a mitges, perquè, si no, en lloc de generar claredat i esperança, només es genera confusió i frustració. Només dir les coses pel seu nom i assignar, amb coratge, la responsabilitat a qui pertoqui en els afers públics obre el camí cap a l’alliberament.

Cal que tots els que sincerament treballem per a l’alliberament del poble català, entre els quals li compto a vostè, afinem bé la veu i la dirigim amb precisió allà on ha d’anar dirigida. Quan aquesta veu d’Antígona, superi l’etapa del franctirador individual i esdevingui la veu de l’exèrcit dels guerrers per la llibertat, coordinats i valerosos, la victòria serà nostra.

Cordialment,
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció