Maria Torrents

1412-2012

2012-01-16T19:01:00.001+01:00

Aquest any 2012 fa exactament sis segles de la signatura del Compromís de Casp. Sis segles que la nació catalana va engendrar la creació de la seva ombra nacional. Una ombra que l'ha anat engolint fins arribar a l'etapa final que ara vivim, on l'anorreament del nostre poble és un fet innegable.

Al Compromís de Casp l'afany de poder, de riquesa i d'expansió, l'orgull, la prepotència, el cinisme i la capacitat de manipulació d'una part important de la noblesa de la corona catalano-aragonesa, de la burgesia mercantil i de l'església es van girar contra la pròpia nació, tot posant els seus interessos partidistes i personals per sobre de l'interès nacional. Van perpetrar una traïció, que en posar totes aquestes energies al servei d'una monarquia que mai va mirar pels interessos del país, sinó per la d'aquests magnats que l'havien entronitzat, i en darrera instància pels interessos de la nació castellana, generà una clivella profundament patògena per a la integritat de la nostra nació. Desproveïa el país d'unes energies psíquiques, les més primàries, que havien jugat un paper decisiu en la configuració de la grandesa de la corona catalano-aragonesa.

Des d'aquell moment la capacitat de poder s'anà esllanguint i amb això la nostre grandesa nacional.

Aquest procés no va ser ni senzill ni ràpid ni incruent. Hi hagué moltes veus lúcides, homes valents que el denunciaren i hi plantaren cara, però foren eliminats. I totes aquestes energies anaren a parar a mans d'una altra nació, que s'ha erigit en l'instrument de la nostra ombra. Una ombra que no para d'encalçar-nos, perquè en darrera instància, o vulguem o no, és part consubstancial de la nostra pàtria.

En sis segles s'ha tancat el cercle colonitzador que s'inicià el 1412, un llarg període en què aquesta ombra s'ha acarnissat sobre la nostra identitat i la nostra ànima, per recordar-nos de manera brutal i dolorosa, que no podem sobreviure si no la tornem a integrar. No és casual que aquest procés hagi durat sis segles. El sis és el nombre del Maligne, el senyor de la mentida i la confusió, el rebel, el no reconegut. Aquest ha estat el seu temps. Un temps i una força que els catalans li han cedit, perquè no podem oblidar que al maligne li donen forma totes les energies psíquiques, tots els trets de caràcter que ens neguem. En ser incapaços de mirar-lo de fit a fit i d'integrar-lo al nostre món interior amb autoritat, esdevé l'ombra poderosa que es fa mestressa de la nostra vida, i la desfà. Només quan reconeixem en nosaltres totes les possibilitat, totes les energies, tots els trets de caràcter des del nucli d'autoritat interior, esdevenim sencers i forts. I l'ombra s'esvaeix, perquè ja no té cap funció.

Hem arribat, doncs, al final del cicle. Només tenim davant nostre dues sortides. Seguir-nos negant a restituir-nos aquestes energies, seguir-nos negant a esdevenir sencers, restar en la nostra feblesa i convidar així definitivament a que la ràbia que conté aquesta ombra engoleixi aquells que no la volen reconèixer, i amb ells, la nació sencera. O bé, reconèixer que som nosaltres els que hem creat el Maligne, aquesta ombra poderosa que s'ha ensenyorit de casa nostra amb tota la ràbia del qui és ignorat, i que és la nostra inconsciència la que l'engreixa cada dia que passa.

No ens ha de fer por ser conscients que dintre nostre hi rauen possibilitats d'un poder infinit. Rebutjar-les ens hi encadena, com s'ha demostrat en la nostra vida nacional. Allò que s'espera de nosaltres és que assumim la responsabilitat del nostre poder i siguem molt conscients de com el canalitzem, al servei de què i de qui.

La feblesa que ha engendrat la pèrdua i la persistent negació d'una part fonamental de les nostres energies psíquiques ens ha portat on som. I no podem esperar que cap iniciativa política ens en tregui mentre no es corregeixi l'error fonamental que l'ha permès.

Cal, amb una urgència peremptòria que els catalans s'adonin de la necessitat de portar a terme aquesta integració de la nostra ombra, i sobretot de la necessitat de posar al davant del procés d'independència homes i dones que demostrin amb actes aquesta integritat psíquica i de caràcter. Homes que exerceixin l'autoritat de la qual el país n'està orfe. Homes i dones que tinguin visió d'estat català, i pensin i actuïn com els estadistes que aquest país necessita per ressorgir de les seves cendres, tot posant èmfasis en els actes i en les paraules que han de ser conductores de la unitat i l'autoritat que ens són indispensables. Així doncs, cal parlar de nació catalana enlloc de Països catalans, cal parlar de català quan ens referim a qualsevol varietat dialectal de la nostra llengua...

Els eunucs de la política autonomista, són el fruit insípid d'una terra capada. Són l'antítesi del que la nació catalana necessita per assolir una independència digna, que regeneri tot el nostre cos nacional. Amb la seva feblesa inciten els atacs contra la nostra nació. Es per això que la prepotència i la provocació, el menyspreu i la humiliació a la nostra llengua i a la nostra identitat són el nostre pa de cada dia.

No entenen que per encarar i integrar l'ombra poderosíssima que hem generat no s'hi val el diàleg, ni fer pedagogia, només compta l'autoritat autèntica, la que neix d'un ésser integrat. L'únic diàleg que els colonitzadors de la nostra nació entenen és trobar davant seu la pròpia imatge. Això és l'únic que els aturarà i els dissoldrà. Creieu que els aliats a la segona guerra mundial els hi va passar pel cap fer pedagogia a Hitler? Sabien massa bé que una ombra poderosa com la que s'havia ensenyorit del poble alemany només es podia neutralitzar amb autoritat i poder. Els veieu capaços, a aquests eunucs de la política autonòmica d'obrir expedients disciplinaris i expulsar del cos de mossos d'esquadra els qui qüestionen i manipulen la legalitat lingüística, per citar només un cas?

Aquest eunucs no poden entendre que la feblesa convida la prepotència, mentre l'autoritat coratjosa, l'atura i la dissol.

Amb la seva feblesa encoratgen la humiliació i la destrucció del les restes de la nostra pàtria.

Segurament, però, havia de ser així. “Perquè si el blat de gra no mor, no pot donar fruit abundós”

La nació catalana va fer una florida primerenca i excepcional. Donà el seu fruit, i entrà en un procés de decadència perquè va negligir el seu ésser psíquic nacional en benefici del poder i dels diners. Aquest procés de podridura nacional ens ha obligat a sofrir allò que ens negàvem, a esdevenir més conscients per a poder superar el remolí que ens engoleix. I ens posa altra volta al capdavant, com a nació, del procés evolutiu de la humanitat, en aquests dolors de part d'una nova consciència, una consciència integrada, que reconegui la seva plenitud, i que superi aquest món polaritzat, endèmic i gastat.

La nostra batalla per la independència s'inscriu en una batalla còsmica, la de descobrir la veritable naturalesa del mal, que nosaltres hem creat i hem fet poderós, en escindir-nos i negar-nos aquelles energies que formen, ho vulguem o no, part del nostre ésser, però que en la nostra miopia dualista ens neguem a actualitzar, i projectem cap enfora creant els nostres enemics.

Tot aquest procés de podridura i sofriment nacional, té, en aquest context, quatre finalitats evidents:

1-passar el sedàs per provar els qui són dignes del nou món que s'albira, els qui s'han mantingut fidels a a la plenitud del seu ésser individual i nacional, i no han doblegat el genoll davant el Baal de la colonització, l'escissió i la destrucció del nostre ésser.

2-fer conscient per un nombre cada vegada més gran de persones, que l'exterior és el reflex del nostre món interior. I, per tant, fer evident que el renaixement de la nació catalana exigeix un nombre crític de catalans, disposats a mirar-se a ells mateixos amb sinceritat absoluta, i amb ells, la pàtria; assumir la tasca feixuga i dolorosa de reintegrar la nostra ombra i, tancant així la vella clivella que ens ha portat on som, recuperar l'autoritat i el poder intrínsecs de tot ésser sencer. Aquesta és la tasca inexcusable que ens interpel·la, i que espera la nostra resposta.

3-aprendre les grans lliçons que la història ens forneix:

La lliçó de la humilitat, que no hem de confondre amb la feblesa. Només els forts poden ser prou humils per mirar-se i adonar-se que és un mateix el qui crea el seu enemic i la font de la seva destrucció. Aquest lliçó ens ensenya que hem estat desfets per allò que ens hem negat.

La lliçó de la unitat. En la doble vessant d'entendre que:

a- la divisió de les lluites partidistes per sobre del bé nacional, i de l'individualisme patològic,”el rei al cos” que massa catalans semblen tenir, i que els impedeix d'escoltar l'altre i de mirar-se amb sinceritat a ells mateixos, han estat el germen de tots els nostres mals.

b- que la integració de totes les energies psíquiques que malden per reunificar-se en cada un de nosaltres i en la nació catalana és l'únic camí per a regenerar-la i fer-la ressorgir de les cendres.

4-fer possible que totes les immenses energies que s'havien desplegat en l'esclat de la nació catalana, que va florir i fruitar amb intensitat i bellesa durant unes quants segles, s'anessin replegant i l'abandonessin, per a congriar-se i possibilitar el salt cap al nou nivell de consciència i el món nou que construiran els qui estiguin disposats a fer aquest treball d'integració, l'única garantia de regeneració tant individual com nacional.

Ja ho va anunciar Jung fa més de mig segle “Només a través de l'individual que conscientment integra la seva ombra pot esdevenir-se la regeneració”.

La història ens interpel·la ara i aquí.. La resposta correcta és escrita a les nostres entranyes i als nostres cors. No la defugim!!

Maria Torrents. Consellera de CA.

Per tenir, primer cal ser

2012-01-08T18:56:00.001+01:00

“la lliçó definitiva de la història és que els homes i les seves societats poden suportar i superar qualsevol dificultat, excepte una situació desproveïda de sentit” Lauren Van der Post

“Perquè qualsevol iniciativa triomfi no n'hi ha prou amb tenir els mitjans necessaris i el motiu legítim, cal també encertar el moment precís i comptar amb la persona adient” dita xinesa

Ara que els representants polítics del Principat s'esquincen les vestidures perquè Madrid ens ofega financerament, mentre no mouen ni un dit per acabar amb aquest abús, faríem bé de recordar, de gravar-nos al cervell i al moll de l'os aquella frase que va dir el savi alemany Goethe “ per tenir, primer cal ser”.

El nostre món, i especialment la nostra nació, no només ha oblidat aquesta veritat fonamental, sinó que s'hi ha girat d'esquena. Hem reduït la nostra realitat a una carcassa buida que gira al voltant de la quantitat i el tenir, tot creant un món turmentat, que no es coneix a si mateix. Un món que no se sent ric de contingut, de les infinites potencialitats que està cridat a expressar, d'una manera única i original en cada home i en cada nació. Un món que s'ha perdut a si mateix. Un món que ha perdut el sentit del seu destí, i no li queda altre recurs que omplir-se amb “coses”.

La nostra nació, sotmesa a un procés de colonització llarguíssim, de més de cinc-cents anys, ha tastat el fel amargant tant de la brutalitat contra la identitat catalana, a tots nivells, històric, cultural, lingüístic, com el de la mentida subtil i confusionària que s'ha abraonat contra el nostre ésser nacional amb un cinisme i una prepotència obscenes. Aquesta colonització ha aconseguit que àmplies capes del nostre poble, i sobretot les elits polítiques, econòmiques, culturals i religioses, claudiquessin del seu ésser nacional, i anessin acceptant escapçaments continuats de tots aquells trets que ens fan catalans. Aquest vinclament, aquest avenir-se a “sobreviure” com a catalans dins mateix de casa nostra, és la ferida més sagnant contra el nostre ésser nacional, perquè ha minat de soca-rel el nostre caràcter col·lectiu. Ens ha fet esclaus. Ens ha llevat la nostra força, el nostre sentit com a nació. I quan hom accepta que li escapcin el seu ésser, obre la porta a què li prenguin tot. No ens estranyem, doncs, de l'espoliació que patim. Es el fruit inevitable, de la pèrdua de la nostra ànima, de l'escapçament vergonyós del nostre ésser nacional.

El qui renuncia, com fan els administradors polítics de les autonomies en què s'ha esquarterat la nostra nació, a expressar la plenitud de la seva heretat nacional, i s'avé a esclafar-la i esquifir-la acaba inevitablement perdent ”bous i esquelles”. Aquesta “llei” fonamental de l'Univers s'ha formulat àmpliament a través de diversos mites i històries, que el nostre món escapçat i estèril menysprea, perquè és incapaç de copsar-ne el seu profund simbolisme, la seva pregona veritat. En aquest sentit farien bé aquests polítics de rellegir la història d'Esaú, que ven per un plat de llenties els drets de primogènit al seu germà, i en fer això hi queda sotmès. O meditar sobre aquesta frase evangèlica ” A aquell qui té li serà donat, i a aquell que no té fins el poc que té li serà pres”.

Perquè el tenir va íntimament lligat amb el ser. Som aquí per a reconèixer la plenitud del nostre ésser i expressar-la. I quan hom viu des de la integritat de l'ésser, ho té tot. Aquesta és la tasca essencial de la nostra vida. Quan hi renunciem, el nostre lloc és donat a un altre que en sigui més digne. L'Univers es desfà d'aquells que s'avenen a la limitació de la seva plenitud, es faci en nom del possibilisme, o de qualsevol altre excusa: comoditat, impotència, circumstàncies adverses.....

Per això és fonamental, ara que el preludi de la independència ja enfila el seu crescendo, que els qui treballen de cor per assolir-la, facin de la restitució del nostre ésser nacional l'eix del seu discurs. Seria un error imperdonable i de funestes conseqüències encarar la nostra independència negligint aquesta veritat. Ens negaríem el sentit darrer i autèntic que implica tot alliberament: restituir la consciència i l'expressió de qui som.

Tenim al davant una tasca ingent de restitució de tots els aspectes del nostre ésser nacional que hem anat enterrant, oblidant, negligint, menyspreant.

Aquest procés de recuperació de la nostra ànima ha de fer-se a tres nivells:

a- reconeixent que aquesta plenitud existeix, per molt que ara estigui amagada en la foscor, i portar a terme la tasca de fer-la eixir a la llum.

b- valorant i celebrant-ne tots els aspectes.

c- expressant-la amb dignitat i orgull, tot regalant-la tant als qui viuen dins la nostra nació, com a als qui, des de la resta del món, la vulguin fruir.

En aquest procés de recuperació del nostre ésser nacional, de restitució de la nostra ànima, el nostre caràcter col·lectiu es redreçarà i l'esperit del nostre poble tornarà a brillar amb tot el seu esplendor, perquè l'esperit és l'aroma de l'ésser. I, allà on és l'un, hi trobem sempre l'altre.

Fa cinc-cents anys que la nació catalana, des de la feblesa que ha engendrat la pèrdua progressiva de la seva ànima, juga el joc dissenyat per Espanya.

Hem d'evitar, en aquest procés d'alliberament que hem encetat, de caure en el mateix parany: d'acceptar els límits a què la inèrcia de la situació actual ens empeny, i que la comunitat internacional, pressionada pels estats espanyol i francès voldrà imposar-nos, a l'hora de la independència, i això només serà possible si els que en porten el timó estan ancorats en la Visió clara, nítida, sense esquerdes, de la integritat de la nació catalana. Si estan fidelment compromesos amb la restitució de la seva ànima i del seu ésser.

Cal articular un discurs propi que parli desacomplexadament i amb coratge de la legitimitat de la restitució del nostre ésser nacional com a nucli cohesionador de la independència que volem.

S'han de tenir actituds i conviccions clares que contemplin la possibilitat de suportar fortes tensions, cops de porta als morros, però amb la decisió presa que allò que és intrínsec a la identitat nacional catalana no serà objecte de negociacions.

Qui porti el timó ha d'haver demostrat en aquest procés una profunda integritat i fortalesa de caràcter, que garantirà en els moments decisius la independència que restitueixi la plenitud del nostre ésser nacional. No oblidem que “el caràcter és el destí”, perquè el caràcter és allò que realment es comunica, el què s'imposa. Es el què som el què es percep, i no el què diem o fem. Davant de posicions legítimes que es mantenen sense esquerdes ni vacil·lacions, el món sempre acaba doblegant-s'hi.

Vivim uns moments crítics. I la dita popular, com sempre, l'encerta: “a grans mals, grans remeis”.

I per al gran mal que corseca la nostra nació, només hi ha un remei que en garanteixi el guariment: una independència que tingui com a eix central la restitució de la plenitud del nostre ésser nacional.

Basar el discurs de la independència en l'economia és d'una miopia perillosíssima. Cal ja, des d'ara, portar al centre del debat el genocidi que ha representat cinc-cents anys de submissió política i de colonització nacional, que ha matat la nostra ànima; i de la necessitat imperiosa de la restitució del nostre ésser nacional de mà de la independència.

Qui porti el timó del procés de la independència ha de deixar clar, ja ara, que no és pels diners que la volem, deixar clar que no acceptarem la independència a qualsevol preu, com ens la voldran vendre, i com hi haurà qui estarà temptat d'acceptar en nom del possibilisme, malgrat que la nostra història no para de demostrar-nos que el possibilisme emmascara massa sovint la feblesa i la traïció. Hem de deixar clar que no volem esdevenir una altra Irlanda, dividida i amb la llengua pròpia totalment substituïda, com va passar allà per la manca de visió dels qui portaven el timó.

Quan el nord diàfan de la nostra independència sigui la restitució de la plenitud del nostre ésser nacional, i es verbalitzi amb claredat i coratge, el procés esdevindrà fàcil i natural. La independència recobrarà el seu sentit més autèntic. I els diners, oh, els diners!! com diu la saviesa popular, sortiran de les pedres.

Maria Torrents.Consellera de CA.

Homenatge als patriotes catalans. 11 de setembre del 2011.

2011-10-23T18:16:00.001+02:00

Un únic objectiu: la independència i la reunificació de tota la nació catalana.

Només grans homes, homes de caràcter íntegre i ferm, homes de visió i convicció profunda poden transformar moments de crisi pregona com els que vivim, en oportunitats úniques que culminin en victòria.

Aquest és el repte immediat i ineludible que tenim plantejat els qui estimem la nació catalana. Fer emergir un lideratge contundent d'idees i d'homes i dones de caràcter que tinguin la capacitat d'encarar-se definitivament als estats espanyol i francès, i transformar aquesta desfeta que patim, en l'empenta definitiva cap a la independència.

Aquest lideratge no pot sorgir de les forces polítiques representants de la legalitat estatal que ens vol assimilats i convertits en províncies sense suc ni bruc. I per tant, no pot sorgir ni de les files dels partits regionalistes, ni dels qui són independentistes de boca, però no de fets, i que amb la seva ambivalència i mesellisme permeten el procés d'assimilació i empobriment de la nostra pàtria.

Aquest lideratge ha de sorgir de les files de l'independentisme íntegre, dels homes i dones que tenen el cor, el cap i les accions consagrades a un únic objectiu: el de la independència i la reunificació de tota la nació catalana.

I per a fer emergir aquest lideratge contundent, sense el qual no és possible portar a terme amb èxit el procés d'independència, ens cal primer reafirmar el caràcter de tots els qui hi estem immersos, foragitant d'una vegada i per sempre l'espectre de l'uniformisme regressiu, heretat de les esquerres estatalistes i paternalistes, que estova la determinació, frena i ofega la veu dels més lúcids i valents, i que encara ara, en plena batalla per la nostra llibertat, es resisteix a assenyalar amb claredat les estratègies colonitzadores que ens estan matant, i els qui les porten a terme i les permeten.

Només l'emergència d'aquest lideratge coratjós i contundent, que digui les coses pel seu nom i que estigui disposat a arribar fins al final malgrat els obstacles que trobi al seu camí, serà capaç de vertebrar la unitat, que tots sabem imprescindible per a la consecució d'una independència digna, perquè la unitat va molt més enllà de l'amuntegament a que molts la volen reduir. La veritable unitat es fonamenta en el reconeixement de l'autoritat dels més íntegres, dels més capaços, i en la vertebració profunda que aquesta autoritat genera.

Una nació no pot anar més enllà d'on van els seus dirigents. D'això en tenim una amarga experiència. Quan els dirigents són febles, la nació esdevé feble. Quan els dirigents són traïdors, la nació és venuda i humiliada. Quan els dirigents són purs administradors mediocres i mancats d'amor al país, s'instaura el caos, brou de conreu perfecte per a les forces estatals més reaccionàries. Però quan els dirigents són autèntics líders al servei de la nació, aquesta desclou totes les seves possibilitats i viu èpoques glorioses. Es per això que ens calen líders fidels al país. Per esbotzar les cotilles, les limitacions angoixants que ens han imposat uns dirigent indignes de la nació catalana, i per portar amb mà ferma aquesta nació fins a la seva independència.

Ja és hora que els qui volem la pàtria catalana lliure i plena actuem amb intel·ligència, amb responsabilitat, amb generositat i amb amor vers la nostra nació, i fem possible l'emergència del lideratge dels més coratjosos, dels més lúcids, dels més íntegres.

Aquest és l'homenatge que tots els qui van morir defensant les llibertats de Catalunya, i que avui honorem, esperen de nosaltres, dels qui ara vivim aquests moments crítics i fascinants de la nostra història.

Visca Catalunya lliure !

Maria Torrents. Consellera de CA.

Per què tants escarafalls?

2011-10-01T20:21:00.001+02:00

Els qui tenim la visió d'una nació catalana lliure i en plenitud, ens fa basques veure els escarafalls del president de la generalitat principatina per defensar un model d'escola catalana, que tots sabem que és més teòric que real, perquè el castellà, de fet, ja és amb una impunitat absoluta la llengua vehicular de moltes escoles.

Uns escarafalls que es redueixen a acceptar que tenir l'escola primària en la llengua pròpia del país és el màxim a què hem d'aspirar els catalans en matèria de llengua. Uns escarafalls que accepten i es justifiquen en el marc constitucional espanyol que ens està matant com a nació. Uns escarafalls que no qüestionen, Déu ens en guardi, el model bilingüe imposat a la transició. Un model que en fer innecessària la llengua catalana dins del territori que li és propi, es consagra com l'estratègia més eficient per anar-la esmorteint, i accelerar-ne la substitució per la castellana.

El bilingüisme és l'estratègia que cal desemmascarar si volem salvar la llengua. Fer veure, perquè l'actitud del Sr. Mas no va més enllà del posat, que defensa la llengua, sense encarar-se amb la submissió lingüística que implica el bilingüisme, és fer combregar els catalans més ingenus amb rodes de molí. Es enganyar-los. I és condemnar irremissiblement la llengua catalana a la seva progressiva substitució per la castellana.

La feinada que té el Sr. Mas a justificar el model escolar català en el marc de la constitució espanyola és com tota l'estratègia encaixista de Convergència un miratge fet de paraules i de formes buides que condemna Catalunya a ser sacrificada a l'escorxador espanyol.

Es evident que el Sr Mas no vol desvetllar-se d'aquesta amnèsia històrica en què s'ha instal.lat i en què vol insta.lar els catalans, però els qui tenim memòria històrica sabem que aquesta legalitat constitucional és d'un estricte punt de vista històric i ètic, absolutament il.legítima, perquè imposa per la força de la llei la submissió de la nació catalana, el seu esquarterament, i n'impedeix la plenitud lingüística i cultural, en fer la llengua catalana innecessària dins del seu territori natural.

L'estratègia del bilingüisme ja ha assolit gran part dels seus objectius. Avui, per a un catalanoparlant viure en català dins la nació catalana: anar a comprar, anar al cinema, a la Universitat, a cal metge... és gairebé èpic per a no dir impossible. Els estrategs del bilingüisme saben perfectament que quan la llengua pròpia del país esdevé innecessària, que quan tothom qui viu al país no l'ha d'emprar necessàriament per trobar feina, per anar a comprar o per accedir a l'oci o a la sanitat, aquesta llengua està condemnada a l'extinció en un termini curt de temps.

Els escarafalls del Sr. Mas, doncs, que no s'enganyi ningú, només allarguen l'agonia de la llengua, perquè no qüestionen, sinó que reforcen l'estratègia que l'està matant: el bilingüisme, expressió de la nostra submissió a l'estat espanyol i de la imposició de la llengua castellana com a cooficial dins de la nació catalana.

En matèria de llengua, als catalans fa anys que des del discurs oficial se'ns vol idiotitzar. Se'ns ha venut com a model de tolerància allò que no és res més que una eficient estratègia colonitzadora per acabar reduint al gueto i a la desaparició la llengua catalana. El model bilingüe no és un model de tolerància, és un model per afavorir el caos lingüístic i fer la farina plana a la substitució lingüística de la llengua pròpia per la llengua dels usurpadors.

I aquesta estratègia ens ha tenallat per totes bandes, perquè les forces espanyolistes colonitzadores empren sistemàticament els entronitzats drets lingüístics individuals dels castellanoparlants, com a argument per a vulnerar els drets lingüístics col.lectius de tota la nació catalana. Quin poble toleraria que els qui viuen a casa seva provinents d'una altra nacionalitat posessin en qüestió la seva integritat lingüística? Només un poble sotmès, gestionat per gent que accepta aquesta submissió!!

Es il.lustratiu del què hem dit, recordar que aquests drets lingüístics que es reclamen i s'atorguen “educadament” als castellanoparlants dins la nació catalana, s'esvaeixen quan els espanyols se situen a Itàlia, a Anglaterra o Polònia. Perquè, de fet, aquests “drets lingüístics individuals” emmascaren la colonització, la imposició lingüística d'una llengua forana, per la força de la llei. I allà on no hi ha hagut ni domini polític ni colonització, o allà on se n'han desempallegat definitivament, aquests drets són inexistents!!

Avesats a una classe política que, segrestada en el seu pensament i en la seva praxi, pel discurs polític imposat per les forces espanyolistes colonitzadores, ha desertat absolutament de la defensa de la llengua i l'ha abandonada al voluntarisme dels seus parlants més conscients, un gest en defensa de la llengua per part del president de la generalitat principatina, ha emocionat a més d'un i els ha obnubila la capacitat d'adonar-se que aquest gest és superflu i inútil perquè deixa que el procés de substitució lingüística avanci sense aturador.

Només hi ha un camí perquè la llengua catalana no sigui engolida i substituïda per la castellana, de la mateixa manera que ha passat amb el gaèlic a Irlanda. FER-LA NECESSARIA. I això vol dir superar el marc legal de submissió política als estats espanyol i francès, o sigui, la Independència. Una independència que restitueixi la legitimitat lingüística dins la nació catalana: l'oficialitat única del català.

Res més ni res menys que el marc legal en matèria lingüística que tenen els països lliures que no han sofert processos de colonització.

Mentre els qui tenen el poder al parlament de Catalunya ja els estigui bé el marc legal que imposa el bilingüisme, i no estiguin disposats a qüestionar-lo, tal com demostra la negació de la tramitació de la ILP presentada per Solidaritat Catalana. Mentre els qui tenen el poder no estiguin disposats a aturar les contínues agressions lingüístiques per part de l'estat, ni a qüestionar el marc legal que les fa possibles. Mentre els qui tenen el poder ja els està bé que el català, la llengua de Catalunya, sigui la Ventafocs dintre del seu regne, tots els escarafalls que puguin fer no representen cap acte substancialment efectiu per al redreçament lingüístic. Són només estratègies de distracció pròpies dels col.laboracionistes de CiU, que en la seva obsessió de reforçar Espanya, han enfonsat Catalunya, i especialment la seva llengua. Aquests escarafalls, però, davant d'un poble que està cansat d'abaixar el cap, si que són efectius , i molt, pel seu rèdit electoral. Prou que ho saben.

Maria Torrents. Consellera de CA.

Regeneració i unitat

2011-08-29T18:06:00.001+02:00

Quan hom vol resultats diferents, ha de pensar i actuar d'una manera diferent.

Si volem assolir la nostra llibertat hem d'assumir la responsabilitat total per la nostra situació nacional. Hem de superar el paper de víctimes que contínuament excusen la seva misèria nacional per l'acció de causes externes poderoses, i entendre que la submissió a forces i institucions hostils és efecte directe d'uns factors interns que han fet possible aquesta submissió.

Només quan assumim totalment aquesta responsabilitat i entenguem que les agressions externes tant sols fan presa d'una nació quan hi ha unes febleses internes que les conviden i les eternitzen, podrem actuar amb encert.

La responsabilitat implica que sigui quina sigui la gravetat i la injustícia de la situació, no hem d'esperar ni fer mai pedagogia perquè algú extern a nosaltres canviï d'actitud. Hem de ser nosaltres els qui hem de canviar, i tot agafant el timó de la nostra vida col.lectiva amb absoluta determinació, conduir-la al port que nosaltres volem, tot erigint-nos ens amos i directors de la nostra vida nacional.

La responsabilitat implica mirar-nos amb madura lucidesa i amb incisiva intel.ligència per descobrir com hem arribat on som. Quins errors, quines claudicacions, quines traïcions, quines manipulacions, quines mentides ens han portat pendent avall i ens hi mantenen.

Significa adonar-se que la colonització i tants anys de submissió ha doblegat la fortalesa dels nostre caràcter col.lectiu i ens ha infantilitzat políticament fins al punt de justificar allò que cap poble lliure justificaria: una classe política que actua, majoritàriament, en contra de la nació que diu representar.

Responsabilitat significa adonar-se que l'enemic és dins de casa, encarnat en tots els traïdors, covards i pulsil.lànimes que vénen sistemàticament la pàtria catalana per interessos econòmics, de poder o, simplement per la incapacitat que caracteritza el poder de tota colònia, de pensar en majúscules quan es tracta de Catalunya.

Significa adonar-se que que hem permès que allò que és un dels trets més representatius del nostre caràcter col.lectiu: l'originalitat I la cel.lebració de la diferència, s'hagi girat en contra de Catalunya, i hagi estat exacerbat i aprofitat per dividir-nos, separar-nos i enfrontar-nos, tant a nivell lingüístic , territorial com polític.

La responsabilitat implica tenir el coratge d'acceptar que el poder de controlar el nostre destí rau dins nostre, i que cap persona o grup de persones, cap nació, cap condició o circumstància pot impedir-nos d'assolir-lo, sempre i quan siguem capaços de no enganyar-nos esperant solucions alienes, sempre i quan siguem capaços de posar la llibertat de Catalunya per davant de qualsevol altre interès, sempre i quan siguem capaços d'actuar des del propi nucli d'integritat i convicció interior, tot exercint l'autoritat que neix d'aquesta convicció de domini sobre el propi destí nacional.

La responsabilitat implica, en darrera instància, portar a la plenitud allò que som com a nació, expressant totes les nostres possibilitats.

I és en aquest punt que cal introduir l'altre factor decisiu en la configuració de la nova manera de pensar i de fer que ha de superar els vells hàbits, les velles fixacions que s'han demostrat nefastes per a la nació catalana.

Aquest factor és la capacitat d'estimar incondicionalment la pàtria catalana, de valorar profundament la catalanitat, de sentir-se orgullosos de formar part de la humanitat com a catalans.

Es precisament aquesta tendència natural a estimar la pròpia nació, aquesta tendència natural a viure amb joia i orgull la identitat emocional amb la pàtria catalana, allò que ha erosionat amb més insistència la colonització que hem suportat durant segles, i que ara més que mai patim de manera descarada i no reconeguda.

Només allò que s'estima creix i viu d'una manera saludable. I això tant val per un nadó, per un cadell, per una família com per una nació. La manera més segura de destruir qualsevol ésser viu és no estimar-lo. I hi ha múltiples maneres de fer-ho: des de la ignorància fins al menyspreu, des de la negligència fins a l'abús de poder, des de l'enveja fins a l'odi. I tots aquests camins tortuosos cerquen un únic objectiu: destruir la confiança en la pròpia vàlua, desfer la integritat física i psíquica, per tal que aquest ésser no pugui ocupar, amb la dignitat que li correspon, el seu lloc al món.

I això és el què s'està fent amb la nació catalana. Esquifir-la, negar-la, menysprear-la, atacar-la, odiar-la, perquè es vagi esmorteint fins a no deixar-ne res més que un lleu record folklòric que no faci nosa ni tingui la mínima capacitat d'atreure i seduir els qui viuen al seu si. D'aquí neix l' autoodi, que engendra els covards I els traïdors. D'aquí neix la resistència obtusa que repeteix una vegada i un altra els mateixos errors.

Si volem invertir aquesta tendència vers l'anorreament que pateix la nació catalana, hem de canviar moltes de les nostres actituds I accions.

Hem d'adonar-nos de com n'estem de segrestats en els nostres pensaments I en els nostres actes per una llarga història de colonització que ens ha obnubilat la capacitat d'acceptar com a bo allò que és natural: la joia de ser catalans dins la nació catalana; que ha convertit a gran part dels nostres connacionals, I especialment els qui detenten el poder, en pidolaires dels nostres drets; i que els ha segat la voluntat, el coratge i la intel.ligència per retornar-nos amb autoritat allò que és nostre.

Hem d'adonar-nos que aquestes dues virtuts, la responsabilitat i l'amor per la nostra pàtria, configuren una nova manera de ser i de fer radicalment allunyada de les actituds claudicacionistes, distractòries I mesquines de gran part de les elits dels nostre país, i són el fonament de la regeneració individual i col.lectiva, que és ineludible si volem una pàtria lliure i plena.

Hem d’adonar-nos que són els homes i dones que encarnen aquesta regeneració, els únics capaços de construir un lideratge autèntic, que articuli una unitat sòlida, estructurada de manera natural al voltant dels qui són fidels al seu centre d'integritat interior.

Ja és hora que els qui estimem Catalunya garbellem amb intel.ligència, perquè no a tots els qui s'omplen la boca parlant de Catalunya, se'ls pot confiar el timó de la independència.

Hem d'exigir molt més que paraules, perquè l'objectiu que perseguim no és una independència a qualsevol preu, farcida de claudicacions, sinó la independència que asseguri la reunificació i la regeneració nacional en tots els àmbits.

Un tast d’aquesta actitud regeneradora és la claredat mental i la fortalesa d'ànim que planteja la pregunta adequada al moment precís, la pregunta que ha de sacsejar i reordenar el nostre panorama nacional:

QUIN TIPUS D'HOMES HEM DE POSAR AL CAPDAVANT PER A FER POSSIBLE AQUEST OBJECTIU?

La resposta intel.ligent i responsable és la clau del nostre futur.

Maria Torrents. Consellera de CA.

Als esperits lliures

2011-05-21T16:15:00.002+02:00

Tot i que la vella consciència ja ha entrat en un col.lapse irreversible, els seus servidors estan oferint una resistència ingent per a continuar controlant i acabar la tasca destructora que els hi és pròpia, amb la mentida i la confusió com a eines predilectes. Des del poder, i amb el cinisme que els caracteritza, atien la confusió amb la pràctica i la perícia dels qui fa segles que no fan altra cosa.

Alguns dels casos encara frescos són la manifestació antiretallades, convocada pels mateixos que des de l'estat roben sistemàticament la nostra nació a través de l'espoli fiscal, i que en el seu pas per la Generalitat van estirar tant el braç que van perdre la màniga de vista, mentre es regalaven uns sous vitalicis escandalosos. I quan els dits encara els cremen, s'atreveixen a acusar els tristos col.laboracionistes de CiU, que fan mans i mànigues per arreglar els desgavells dels seus amos amb el servilisme de l'esclau, de provocadors de la misèria en què vivim.

I les acusacions del PP a Convergència ( pobrissons, es veu que com més es vinclen, més s'hi veuen amb cor de dir-los-hi tot) de deixar entrar immigració. Ells, la dreta espanyola, que han fet dels processos immigratoris la seva arma predilecta de desnacionalització. Ells, que noliegen avions sencers d'immigrants cap a Barcelona. Ells, els cínics, acusen als qui saben que mai els replicaran, els qui han triat vendre la pàtria catalana per apaivagar durant uns breus instants la fam voraç dels colonitzadors insaciables, a fi de guanyar els vots d'aquells espanyolistes més recalcitrants, que no volen reconèixer que ells han estat també immigrants, i a més han esdevingut pèrfida eina colonitzadora, en imposar la seva espanyolitat dins la nació catalana.

Doncs, ara aquesta vella consciència, que vol retardar l'eclosió de l'ordre profund de la Realitat, on les nacions hi tenen un paper fonamental, no en té prou de destruir nacions senceres des del poder. Ara, dicta iniciatives que des de la base diuen qüestionar l'actual ordre, però que aboquen a una massificació encara més profunda, on la bellesa i la llum pròpia de cada nació queda ofegada en un magma globalitzador on l'únic factor determinant és la quantitat.

Totes dues estratègies, tot i que per als ulls de l'observador superficial semblen antagòniques, són en realitat complementàries, i cerquen incrementar la massificació, la mentida i el caos tot estrenyent l'espai on poden respirar els esperits lliures. L'objectiu darrer és ofegar la seva veu entre el soroll incessant que no aturen mai. Un soroll que des de totes dues bandes només contempla l'individu dintre d'una humanitat atrofiada en unes quantes nacions-estat que per a poder ocupar tot l'espai que no els pertoca, estan disposades a fer morir tot allò que té llum pròpia i que per naturalesa és resisteix a la massificació i a la mediocritat.

Tanmateix, aquest caos és el preludi inequívoc de la fi de l'imperi de la vella consciència i el filtre d'on n'emergiran tots els éssers tant individuals com col.lectius que hauran mantingut la comunió amb el seu esperit més profund. Per això és vital que tots els qui sentim la crida de l'esperit de la pàtria catalana hi restem fidels malgrat els continus embats que ens sacsegen. Tot i que el temps se'ns faci llarg i feixuc, des de la perspectiva evolutiva ja som al caire de la nova era, on com ens recorda Francesc Pujols “ l'esperit català tornarà a rebrotar malgrat els seus il·lusos enterradors”,

Maria Torrents. Consellera de CA.

Integració i nova consciència

2011-05-14T18:57:00.001+02:00

El món actual viu convulsionat pels paroxismes finals de la vella consciència, que posen en evidència la voluntat massificadora i desintegradora que li és pròpia a través de la cínicament anomenada “globalització” i dels moviments migratoris propiciats.

La nova consciència en desplaçar l'exhacerbació egotista, el vell utilitarisme i l'explotació per la visió de l'ordre profund de la Realitat, pel respecte i la veneració sagrada de tot el què és, posarà els fonaments sòlids per finiquitar les opressions, no només d'un home sobre un altre home, sinó sobretot i, especialment, d'una nació sobre una altra nació, d'una cultura sobre una altra cultura.

Això implicarà l'esmorteïment de les temptacions imperialistes i colonitzadores, disfressades ara amb noms diversos i amb actituds sovint pseudopaternalistes d'estats que amb l'ús de la força legal, militar i mediàtica han aniquilat o han intentat aniquilar nacions senceres. Però sobretot implicarà l'assumpció ghandiana “ tot dret implica un deure acomplert” per part de tot individu o grup d'individus que es desplacin d'una nació a una altra per a viure-hi.

Es veurà amb una claredat meridiana que el dret de gaudir dels avantatges de tot tipus que atorga viure en una nació determinada, implica el deure primer d'integrar-s'hi i d'esdevenir un element enriquidor de la nació que acull.

Es viurà amb una normalitat absoluta allò que ara s'intenta mistificar per tots els mitjans, propaganda, acusacions...: que tot aquell que viu en una nació sense integrar-s'hi, esdevé un element patològic al si de la nació.

De fet tota nació que no ha estat colonitzada, que té el seu propi estat i no ha perdut la capacitat de pouar del seu propi esperit, ha desenvolupat la vigoria, la capacitat i els instruments per dotar-se de les estratègies legals que assegurin la integració de tots els membres que viuen al seu si.

Amb l'eclosió d'aquesta nova consciència s'afermarà la convicció que tota nació té una ànima pròpia , expressada a través de la llengua, la cultura, la història, l'art....que ha d'emetre la seva llum i expressar-se amb tota plenitud, no només per dignitat de la pròpia nació, sinó pel benefici de la humanitat sencera. L'expressió en plenitud de l'ànima de totes i cada una de les nacions del món serà un dels trets definidors i fonamentals de la nova consciència.

Envigorir l'ànima de la nació catalana, els nostres trets propis i retornar-nos la plenitud nacional , en el marc de l'eclosió de la nova consciència que s'està congriant, ha de ser, doncs, l'objectiu immediat i, alhora, la garantia de la integritat de la independència, que ja ha iniciat el seu preludi.

Cada nació té el seu territori en el món, i és en aquest territori que li és propi on ha de brillar en plenitud, l'ànima, el caràcter, la manera pròpia de veure i entendre el món que té cada poble. Expressar el propi Ser en plenitud per a ocupar l' espai que li pertoca amb dignitat són els dos reptes indestriables que la nació catalana, i amb ella tots els quim la volem lliure i plena, hem d’assumir amb absoluta convicció.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

El col.lapse de la vella consciència

2011-04-06T23:35:00.004+02:00

La nostra consciència determina el nostre món.(1)

Per això qualsevol transformació exterior que no neixi d’un canvi de consciència, acaba degenerant i retornant, sota formes potser diferents, a la mateixa manera de fer que es volia superar.

Es cabdal entendre que el moment històric que viu la humanitat, i de manera especial la nostra nació, és el del col.lapse de la consciència humana”racional”. Aquesta consciència que cerca la felicitat, l’abundància, el benestar…. a l’exterior, a través del poder, la manipulació i l’abús tant de la Naturalesa, de l’home, com de les nacions, està tancant la seva etapa. Aquesta consciència que ja ha col.lapsat, ha assolit d’una banda l’objectiu per al qual havia emergit: refinar la ment i la personalitat humana a fi de fer-les aptes per a la tasca a què s’han d’encarar en la nova etapa que s’està obrint davant nostre, i de l’altra, ha mostrat amb una cruesa irrefutable que la dualitat i la concepció de la realitat que engendra, basada en la separació, l’enfrontament i el domini conté implícits els seus propis límits i la seva destrucció.

Només quan deixem d’identificar-nos amb els paràmetres que encotillen la nostra consciència, permetem que aquesta s’eixampli i ens mostri dimensions noves, que creen una nova percepció del món, una nova Realitat.

La cotilla que la nova consciència que s’albirà s’està traient de sobre és la identificació unilateral amb la ment i amb els sentits. De la mateixa manera que en tots els esglaons evolutius, cada regne ha refinat uns instruments de percepció que l’home ha recapitulat i ha posat al servei de la ment racional, ara ens obrim a una era en què s’estan desvetllant, cada vegada en més homes i dones, nous instruments de percepció i coneixement. Instruments que dirigeixen i obren la mirada cap al món interior. L’espai subtil, profundament real. El cor de la Realitat.

Aquesta nova consciència integra tots els instruments refinats en etapes evolutives anteriors, i ens obre a una visió de la Realitat diferenciada, ordenada, integrada, harmoniosa i sagrada. Una Realitat que es desplega sota un designi que, un cop copsat, només podem admirar i servir.

Una Consciència que, com diu Aurobindo, “ empra l’individu com a centre i instrument i la col.lectivitat com a condició i com a camp” (The Life Divine p.19)

L’home en què aquest canvi de consciència ha arribat al seu punt crític, experimenta una reavaluació en els símbols de la seva consciència, no en un, sinó en tots els camps simbòlics, que resulten en una revolució del seu ser interior, i, a través de l'interior, de la seva vida exterior. I aquest home esdevé instrument conscient i voluntari dels organismes(camps) més amplis dels quals ell se’n sent cèl.lula integrant, i dintre dels quals troba la seva compleció: la família, les nacions, la humanitat, i més enllà, com apuntava Teilhard de Chardin, “un organisme còsmic” que l’home només pot copsar amb la visió i l’escolta interior, els intruments de coneixement que estan madurant en l’eclosió d’aquesta nova consciència.

La nació catalana ha estat pionera en anteriors canvis de consciència històrics. La nostra Edat Medieval fou madura molt abans que a la resta d’Europa i forní un segle d’or enlluernador. L’eclosió humanista i renaixentista, tot i que silenciada, esclatà primerenca a casa nostra amb homes de la talla d’un Cristòfor Colom, que la història oficial encara ha de restituir a la nació catalana, i de tants d’altres que aquesta nova consciència rescatarà de la confusió en què la mentida els ha condemnat.

Només una nació madura podia suportar i havia de patir aquests segles de negació, de colonització, de nit fosca de la nostra ànima nacional, sense perir. Tant sofriment no ha estat casualitat, no ha estat en va. Ha estat el ferment necessari, l’alquímia dolorosa que l’ànima de la nació havia de patir per a poder emergir, ara, al caire de la Nova Era, madura, en comunió íntima amb l’Esperit de la Pàtria.

Hi ha una massa del nostre poble que viu distreta, immersa en els tràfecs quotidians, doblegats els genolls davants els poders que sotmeten la nostra nació, i no és capaç de percebre els dolors de part que sacsegen la Pàtria, i dels quals el preludi de la Independència que vivim, n’és part. Uns dolors dels quals n’emergirà molt més que la independència política, l'eclosió d’aquesta nova consciència.

Però hi ha una resta que està atenta, vigilant, bategant ja amb aquesta nova consciència ordenadora, íntegra i integradora, sacralitzadora, que fondrà com el sol fon el glaç el caos, la mentida, la usurpació, la colonització, la traïció que ara campa amb cinisme prepotent a l’ampla de la nació. Una nova consciència que superarà la primitiva i caduca “unitat uniformitzadora” a la qual les forces involutives ens volen condemnar, i farà quallar la unitat integradora on l’autoexpressió original i diferenciada de tots els éssers, cada un al lloc que li pertoca, engendrarà organismes vius i dinàmics en continu refinament i harmonització, i on l’exercici lliure de la pròpia funció, l’expressió de la pròpia plenitud, serà el veritable servei al conjunt.

I és com a heralds d’aquesta eclosió que s’albira, que els afanys i la lluita per l’alliberament de la Pàtria catalana esdevé una tasca sagrada que malhauradament al món independentista li costa verbalitzar, però que cada cop més homes i dones del nostre poble intueixen. Es una empenta, una visió interior que es va fent diàfana, en la qual la llibertat i la plenitud personal només assoleixen el seu ple sentit dins la llibertat i la plenitud de la Pàtria i dins la llibertat i la plenitud de la humanitat sencera.

Maria Torrents
Consellera de CA

(1)Per consciència entenem una capacitat evolutiva que emergeix del subconscient i es manifesta en un primer estadi a través de sensacions, de percepcions físiques i materials, s'expandeix després cap al mental tot incloent el bagatge històric, cultural i ètic que ens ha modelat, les creences profundes que dicten les nostres actituds, la capacitat d'aprendre de les experiències que sacsegen i qüestionen les nostres certeses, els graus d'identificació que hom té amb les pròpies percepcions; i s'obre en una fase posterior més enllà de la ment cap a un principi més profund, cap a un ordre més perfecte que el físic i el mental.

Cada nivell de consciència forneix uns instruments de percepció que determinen una visió del món. Durant amplis períodes d'evolució, en els quals s'hi inclou encara gran part de la humanitat, la identificació inqüestionada amb l'experiència que proporcionen els instruments de percepció, propicien la confusió de considerar el món que es percep com la realitat, quan de fet és només una manera de copsar i interpretar la realitat.

Per a fer-ho entenedor, imaginem-nos un parc on hi ha plantes, insectes, animalons diversos, gent passejant amb gossos i un home assegut en meditació profunda. Cada un d'aquests éssers ha desenvolupat uns instruments de percepció lligats intrínsicament a la funció que desenvolupen i que li fan percebre uns paràmetres concrets de la realitat. El món que percep la planta es basa en les sensacions: claror, humitat, tendresa..., els insectes perceben amb uns sentits especialitzats per a afavorir les seves funcions dins la natura i la vida de grup: les abelles, per exemple tenen desenvolupada la “visió” de proximitat, per afavorir la vida dins del rusc. Els gossos, tenen els sentits “instintius” gust, olfacte, més desenvolupats que, per exemple, el visual. El seu món és, doncs, bàsicament un món d'olors. L'home ha integrat tota l'escala de percepcions del món mineral, vegetal i animal, i ha incorporat als sentits, l'ús de la ment, que li permet interpretar els paràmetres rebuts a través d'aquests sentits. En cada un d'aquests éssers el món es fa més ampli i complex, però es mou encara a l'epidermis de la realitat. S'ha passat de la sensació a la percepció instintiva , fins a la interpretació mental. Però és això la realitat? Si ho preguntem al meditador, ens dirà que els sentits i la ment ens donen només la fenomenologia de la Realitat, però que hi ha un nucli essencial, intrínsec en tot fenòmen i comú a tots ells, que es capta intuïtivament i experimentalment i que s'esmuny dels esforços de la ment, precisament perquè les eines que en possibiliten l'experiència no són en l'àmbit dels sentits físics ni del mental. Són sentits interiors subtils. Uns sentits que amplien dramàticament la percepció de la Realitat, que la mostren integrada, sencera i integradora. I que en permeten copsar la intencionalitat.

València. Els genocides tanquen el cercle.

2011-02-19T19:04:00.001+01:00

Amb aquests darrers atacs a la llengua catalana i, especialment amb el tancament de les emissions de TV3 a València, el procés colonitzador que es va iniciar fa sis segles, precisament amb la llengua i l’assimilació de les classes aristocràtiques catalanes als interessos castellans, està tancant el cercle d’una estratègia perfectament definida i curosament portada a terme. Una estratègia que té com a objectiu final l’assimilació i dissolució de la nació catalana dins de la Gran Castella, eufemísticament dita Espanya.

Aquesta estratègia s’ha desenvolupat en tres fases:

a-una primera fase d’afebliment nacional, a partir del Compromís de Casp. La colonització va començar pels dos centres neuràlgics de la nació: la classe dirigent, i l’ànima de la nació, la llengua. I va continuar per l’apropiació il.legítima de la nostra història i la nostra cultura, i la cessió de la Catalunya del Nord als reis francesos.

Es va assimilar la noblesa catalana als interessos castellans i es va substituir la llengua catalana per la castellana a la vida de la cort, iniciant així un procés en què el prestigi lingüístic i cultural dins la nostra nació l’anà ocupant progressivament la llengua castellana.

2- Una fase de brutalitat física i legal, que tot haver-se iniciat i experimentat puntualment ja en el període anterior, esclatà i fou carta de naturalesa a partir de la desfeta del 1707-14, amb els Decrets de Nova Planta. Una desfeta que fou la conseqüència lògica i inevitable de la manca de classes dirigents fidels a la nació que havia engendrat el període anterior. La nació, sense un generalat que planifiqués una defensa unitària, es defensà anàrquicament, territori per territori i ciutat per ciutat, i inevitablement sucumbí. En aquesta fase els atacs i les prohibicions a la llengua foren implacables. I s’allarga fins la darrera guerra d’Espanya contra la nació catalana, on l’aferrissament de Franco contra la llengua, o sigui, contra el nostre signe d’identitat més clar, és expressió del llarg genocidi a què hem estat i, encara estem sotmesos. Un genocidi que en aquesta etapa començà a emprar l’arma predilecta dels colonitzadors: el procés de substitució demogràfica amb l’entrada d’onades immigratòries massives, que havien de servir com a força de xoc per a desintegrar una nació i una llengua afeblida i castigada.

En aquest període, els continus càstigs i humiliacions que van haver de suportar els catalans, van defomar el nostra caràcter col.lectiu llevant-li aquells trets més combatius i vitals, i dibuixant el català servil, conformista i disposat a justificar els seus botxins que és el prototip actual de gran part dels nostres connacionals.

3- A la tercera etapa, iniciada amb la llufa de la “transició”, l’ammnèsia històrica que s’imposà i la disfressa democràtica amb què es vestí l’estat, serví als colonitzadors per bastir l’actual manipulació ideològica, imposar el bilingüisme, l’autèntica bomba activada per acabar el procés de substitució lingüística, i dotar-se de les seves armes modernes, no censurades per la comunitat internacional: els mitjans de comunicació i el Tribunal Constitucional, que els permet des de la legalitat cometre els abusos que els convenen.

La pretesa ignorància de l’existència d’aquest procés per part de tots els polítics que han exercit des de la transició ha legalitzat l’acció dels colonitzadors, dels traïdors i dels col.laboracionistes dins mateix de la nació catalana, fent-la veure com un “dret democràtic” a defensar el seu punt de vista, enlloc de denunciar-la com el què és realment: un genocidi en tota regla de la nació catalana.

S’evita des de qualsevol esfera de poder la referència a la colonització i al genocidi a tots nivells que s’està perpetrant, perquè això els deixaria en evidència i posaria en qüestió la impunitat democràtica amb què s’escuda la brutalitat dels colonitzadors i les claudicacions i genuflexions vergonyoses dels col.laboracionistes.

Però, aquesta obstinació a no voler dir les coses pel seu nom, no tant sols ha servit per armar els enemics de Catalunya, i els traïdors, sinó que també ha pervertit la possibilitat d’una resposta efectiva des de la societat civil, que en negar-se els arguments històrics que el concepte de colonització li forneix, ha caigut en la trampa que se li ha parat des de l’estat. Voler fer creure que hi ha els espanyols “bons”, que s’han identificat amb les esquerres, i els espanyols “dolents”, que, és clar, són el PP i afins. I aleshores es produeixen errors i cegueses tan greus com les que estan passant arran del tancament de TV3 a gran part de la nació. Com que s’han negat a verbalitzar la paraula colonització i a assumir que vivim un procés centenari orquestrat des de l’estat, on cada un dels seus braços juga el seu paper a la perfecció, carreguen els neulers contra els blaveros, i s’obliden que fou el partit socialista, exactament el discret Sr. Montilla, a la seva època de misnistre, qui deixà les portes obertes als blaveros i cia, per fer el que ara estan fent.

Aquesta mateixa ceguesa converteix aquest actes genocides en tema de tertúlies on el dret de vida d’una nació i d’una llengua a casa seva, queda sotmés a la “sagrada” llei democràtica dels mai denominats”colonitzadors”. Valga’m Déu! Aquí per sobre de tot s’ha de ser demòcrata i justificar qualsevol abús, i crim comés per l’estat mentre es faci emparat en la “seva” llei.

Sí, estem vivint les etapes finals del procés colonitzador que ha fet d’una nació gran, poderosa i respectada com era la Catalunya del s.XV, unes provincietes tristes i desvitalitzades en avançat estat d’assimilació. I la única possiblitat real d’aturar el procés i reverti-lo, de restituir-nos allò que ens correspon a través de la Independència, encara és titllat per molts com el caprici d’uns catalanets enfadats perquè la butxaca no els sona. I això, perquè des de les files independentistes encara no s’ha trobat, majoritàriament, la força per verbalitzar la paraula colonització, ni per acusar de genocides els estats que ens estan matant, ni per assenyalar i dir els noms i els cognoms de colonitzadors, traïdors i col.laboracionistes.

Si de veritat ens en volem sortir, i no acabar cremats en actituds resistencialistes que no porten enlloc, ara és l’hora de posar-nos drets i començar a dir les coses pel seu nom i a dir els noms dels qui han atemptat i atempten contra la nació catalana. Apropiar-nos dels arguments històrics que ens calen i desenmascarar els grans “demòcrates” és el pas necessari per caminar amb garanties cap a la independència, l’únic camí digne per a la nació catalana.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

L’esperit dels Templers

2011-01-07T12:44:00.001+01:00

El sacrilegi més tenaç contra la nació catalana l’han perpetrat tots aquells que arreu de la pàtria, però sobretot des dels centres de poder, no han estimat tota la profunditat de l’ésser nacional català, no han estat atents a les necessitats de la seva ànima, li han segrestat tota vida simbòlica i espiritual, li han negat la sacralitat, i l’han reduïda a una “fàbrica” que engreixa l’opressor i omple la nació d’oportunistes i rellogats. Xucladors de la sang de la pàtria.

L’han convertida en una esclava menyspreada, l’han desposseïda del seu caràcter. L’han aprimat i escapçat tant, que ara el més poderós de la nació catalana és la seva ombra, tots aquells trets que tot i ser nostres ja ni reconeixem com a propis: la força, la dignitat, el coratge, l’autoritat, el carisma, l’astúcia, l’odi……I és aquesta ombra, projectada sobre els nostres colonitzadors, la que s’abraona sobre nosaltres i ens devora.

I els mateixos que han banalitzat la nació tot reduint-la a una màquina de fer diners, ara que l’aigua els arriba al coll, són incapaços de veure-hi més enllà del trist panorama que ha engendrat la seva traïció a l’esperit de la pàtria.

Una traïció exhibida impúdicament i descarada per gran part dels polítics asseguts a les diferents administracions colonials en què han esquarterat la nació, i emmascarada barroerament per d’altres, que s’omplen la boca de discursos nacionals ambigus, però l’enfonsen amb els seus actes dintre del llot i del fangar. Per a molts d’ells, la nació catalana es redueix, en el millor dels casos, a una xarxa d’interessos econòmics i de poder. Idòlatres. Carnassa. Miserables corruptors.

A la nostra nació no la salvarà aquesta “política” ni aquests “polítics”. Només una nova consciència fonamentada en la fidelitat i l’amor a la pàtria, una consciència que engendri una manera de ser i de fer sincera, tindrà el tremp necessari per a escombrar el vell ordre i iniciar la necessària regeneració nacional.

En aquest moment històric crucial, en què es decideix la vida o la mort de la nació catalana, la pàtria fa una crida a tots els homes i dones d’entranyes ardents, de cor generós i de ment humil, a tots els homes i dones que vulguin esdevenir-ne el hereus, a fer una tasca solitària i costeruda, però inajornable. Retornar-li a la pàtria catalana, amb cada un dels nostres actes i pensaments, la sacralitat que li han arrabassat, tot aprenent a escoltar-ne el batec profund, estimant-la, servint-la. Integrant la seva ombra. Fent nostre l’esperit dels Templers que la van fer gran i foren els garants de la plenitud nacional. Aquesta era la seva tasca. Aquesta ha de ser la nostra.

La nova consciència ancorada en l’amor fidel serà l’autèntic fonament de la regeneració nacional. La pedra angular de la salvació de la nació catalana. Depèn de cada un de nosaltres que acabi emergint i quallant.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Independència i descolonització

2010-11-27T19:03:00.002+01:00

El procés que està vivint la nació catalana cap a la Independència, hauria d'implicar inequívocament l'alliberament radical, o sigui, el retrobament i la restitució de la identitat catalana. Només quan la manera de ser catalana sigui l'eix al voltant del qual s'estructuri la vida del país, haurem retornat a la normalitat que se'ns ha negat durant més de cinc-cents anys, i encetarem el camí cap a la plenitud nacional.

Aquest postulat del més elemental sentit comú, i que qualsevol nació que no hagi sofert cap procés de colonització assumeix amb absoluta naturalitat, aquí s'ha convertit en tabú.

I aquest és el principal tret que posa en evidència la colonització que tants dels nostres compatriotes refusen reconèixer. Perquè la colonització no és un fet històric determinat en el temps i l'espai, ni circumscrit al tercer món. La colonització és l'esclavatge de les nacions, i implica un procés de manipulació mental i psicològic molt profund que té com a objectiu fonamental alienar la nació que la sofreix i els seus connacionals de la pròpia manera de ser.

Es aquesta pèrdua de contacte amb el nucli del propi ésser el que precipita totes les claudicacions imaginables i obre el camí cap a la decadència.

Amb la finalitat de generar aquesta alienació i perpetuar-la, els colonitzadors han d'aconseguir que el colonitzat arribi a tenir una baixa consideració de la seva vàlua nacional, o dit d'altra manera, han de destruir l'autoestima i l'orgull nacional dels colonitzats.

El camí inequívoc per fer que un poble s'avergonyeixi, s'avorreixi de si mateix i renunciï a la seva identitat, és anar-li escapçant la seva plenitud, reduir-lo al gueto dins mateix de casa seva, menystenir, fent-los innecessaris, tots els seus signes identitaris, i confondre tant com es pugui el sentit de pertinença. Quan s'aconsegueix que una nació no es reconegui a si mateixa amb claredat, i no es valori ni s'estimi, la seva vitalitat queda segada i esdevé inexorablement invàlida i decadent, tot abocant-se a l'autodestrucció. Aquest és el desllorigador de tot esclavatge col·lectiu.

Un poble, doncs, que a casa seva, es resigna a escapçar la seva personalitat esdevé un poble feble i fàcilment sotmès a qualsevol abús, des del robatori impune -eufemísticament dit espoliació- fins a l'esquarterament del seu territori o l'apropiació il·legítima per part del colonitzador dels fruits del seu geni nacional.

Les estratègies colonitzadores són diverses i adaptades a les circumstàncies, però sempre inclouen una alta dosi de violència física i psicològica.

En el cas concret de la nostra nació, la destrucció material i humana a través de les diverses guerres amb la gran Castella-eufemísticament dita Espanya- i amb França han estat a l'ordre del dia des del Compromís de Casp. Aquestes guerres, han significat un autèntic genocidi i han extirpat de la nació catalana els millors, els més conscients, nacionalment parlant, dels seus fills, i han permès, a partir d'un inconscient col.lectiu aterrit, de continuar cada vegada amb més impunitat i brutalitat el procés colonitzador iniciat a partir del Compromís de Casp.

Un procés que va iniciar-se a la cúpula de la nació. El poder reial a partir de l'entronització dels Trastàmara ja no es va sentir lligat, ni va defensar els interessos de la nació catalana, i va començar un procés d'assimilació castellanitzadora entre les classes nobles i cultes tant pels lligams econòmics que es van anar bastint com per la castellanització lingüística i cultural que s'imposà a la vida de la cort. Aquesta assimilació de les classes nobles va preparar el terreny, en decapitar la nació catalana d'un lideratge compromès amb la nació, per la desfeta del 1707-14, que imposà la colonització sobre tota la nació catalana a través dels Decrets de Nova Planta. Aquesta opressió física i legal ha continuat fins al dia d'avui, perquè mai s'ha qüestionat des de l'estat francès ni espanyol la nostra dependència forçada ni la imposició legal i lingüística que patim.

La veritable clau de volta de la colonització però, és la gran mentida, la violència psicològica, que han bastit els colonitzadors, amb la finalitat d'engendrar la confusió i l'automenyspreu entre els catalans, i atiar l'odi dels espanyols envers la nació catalana. Aquesta mentida abraça tot l'espectre imaginable, des de la història que ha estat convenientment adulterada i ignorada, fins a la continua propaganda destil·lada des del poder i escampada pels mitjans de comunicació, amb l'objectiu d'anar desgastant i trastocant “el sentit comú”, i de soscavar la dignitat nacional i la mateixa idea de pertinença.

En aquesta línia deixeu-me parlar de dos exemples punyents que afecten el moll de l'os de la nostra vida col-lectiva.

El primer és la definició de catalanitat.

No és gens casual que aquesta insidiosa voluntat banalitzadora que des del poder s'abraona sobre tot el que és català, manipuli sense vergonya un tema tant sagrat com és el de pertinença a una nació.

Tal com la llengua reflecteix, “ser català” no és una qüestió d'estar ni de fer, com ens volen fer creure els diferents administradors de la colònia, en les respectives propagandes amb que han insultat el nostre poble.

Durant l'oasi pujolià i per amagar la putrefacció colonitzadora que les aigües entollades amagaven, es van treure una primera definició de catalanitat per a desactivar la lluita nacional que s'havia fet a la clandestinitat de la dictadura. Una definició que era un atemptat directe contra la racionalitat i la dignitat que els catalans servaven. Per enredar ben enredada la troca, el poder ens venia un slogan que no hauria gosat treure enlloc més. Com en època de rebaixes, per ser català ja no calia ser part d'una nació, estimar-la, assumir-ne els trets definidors, llengua, costums,...i voler-ne la seva plenitud. No, des d'aquell moment, s'iniciava la premeditada confusió que ja va denunciar Xirinacs entre el ser i l'estar. Per ser català, n'hi havia prou de viure i treballar a Catalunya (i quan deien Catalunya només es referien, és clar, a la Catalunya principatina. Les directrius dels colonitzadors eren inexorables!). I així s'anorreava el sentit comú. Segons aquesta galdosa definició que ha fet més mal que una pedregada, era català el militar que havia entrat amb les tropes franquistes i que residia a Catalunya amb la decidida voluntat de destruir-la i reduir-la a una província, el botifler que renegava de la seva catalanitat i feia la gara-gara a l'espanyolisme del color que fos, el jutge que imposava la llei dels vencedors en la llengua dels vencedors i tot aquell que visquent a Catalunya es negava a integrar-se, a emprar la llengua catalana i imposava sense miraments els seus costums.

Aquesta definició donà carta blanca als qui volien viure aquí sense ser d'aquí. Des del poder se'ls permeté ser un element de desintegració nacional que ningú es veia amb cor de qüestionar. Des d'aquell moment es va legalitzar l'esquizofrènia que tant tristament caracteritza aquesta nació. Es podia ser català en castellà! Ens podien vendre “Ferias de Abril de Catalunya”, quan en realitat són “Ferias de Abril a Catalunya”... ... I tothom content.

I això no només ha durat fins avui, sinó que s'ha institucionalitzat de tal manera que aquí ningú no gosa denunciar-ho. Ens ho presenten com un tret de la “tolerància” dels catalans. Hom s'imagina cap castellà, anglès, portuguès o alemany acceptant que algú es declari castellà, anglès, portuguès o alemany sense ni parlar la llengua ni voler la plenitud de la pàtria corresponent? Oi que no? Com és que ens empassem, doncs, aquest gripaus i encara hem de fer veure que hi trobem gust? Som tolerants o suïcides?

I com que quan s'entra en el joc de la manipulació, el darrer sempre l'ha de dir més grossa perquè se l'escoltin, ara, l'actual president de la colònia ja no en té prou de reduir la catalanitat al fet d'estar a Catalunya. La seva definició ha rebaixat la catalanitat al nivell del fer. “Es català qui treballa dur i amb les idees clares”. Així a mig món, mares de família, empresaris, atletes d'alt nivell siguin russos, xinesos o polonesos, de cop i volta, els atorguen la nacionalitat catalana, sense ni haver-la demanat. Costa tan poc de regalar allò que no estimes ni és teu!!

El segon és la llengua.

No fou per casualitat que Francesc Pujols digué que la llengua era l'ànima de Catalunya. La llengua és per excel·lència el tret definidor de la catalanitat. Es l'aroma de la catalanitat. Això ho saben perfectament aquells que volen el nostre anorreament i és per això que la colonització va començar per la cúpula de la nació i per la llengua.

La llengua és i serà la gran batalla de la nostra descolonització, allà on es produiran les resistències més ferotges, precisament perquè és el més consubstancial a la nostra manera de ser. La fidelitat a l'ús de la llengua ens manté vius com a nació. Quan la negligim, desapareixem.

Es pel seu valor fonamental, que els atacs a la llengua han estat i seguiran sent els més virulents, tant físicament (tortures, humiliacions i mort per emprar la llengua fins fa relativament pocs anys), legalment com a través de la manipulació propagandística.

En el moment històric actual les eines predilectes a mans dels colonitzadors, encobertes cínicament amb l'embolcall democràtic són les dues darreres, la legal, a l'ordre del dia amb recursos i sentències del “seu” Tribunal Constitucional, i la propagandística, que els ha permès de destruir amb una perversió absoluta la llengua catalana, tant pel què fa al seu ús com pel què fa al model.

Només mencionaré aquí dues de les mentides que s'han demostrat més nefastes:

Pel què fa a l'ús, ens han fet creure que ara, després de segles de genocidi lingüístic i cultural, la llengua catalana pot viure per art i gràcia de la voluntat dels seus parlants, sense una legalitat que la faci necessària, sense un aparell mediàtic poderós, sense una estructura cultural i institucional digna i sense uns governants que la emprin amb orgull i dignitat en tota circumstància. Es a dir, sense un estat català.

No hi ha cap llengua que visqui amb dignitat i molt menys que expressi la seva plenitud si no és necessària dintre el seu territori. Aquí això s'ignora volgudament. L'aparent tolerància lingüística, de fet, és la imposició de la llengua emparada pel poder, la llengua dels colonitzadors, una llengua que sí que té una legislació i uns instruments culturals i mediàtics poderosíssims al seu servei.

Només la necessitat, la mateixa necessitat que hom té d'emprar l'anglès quan viu a Anglaterra o d'emprar l'italià quan viu a Itàlia, farà que la llengua catalana esdevingui la llengua d'ús social i de creació, la llengua seductora, que convidarà tothom a fer-se la seva.

Mentre visquem en una situació de colonització que consenteix i fomenta que hom pugui viure a Catalunya, treballar-hi, fer-hi classes... sense emprar la llengua del país; en una situació de colonització que imposa les llengües i l'imaginari dels colonitzadors-castellà i francès- des dels mitjans de comunicació, amb el desvergonyiment del qui s'ha fet amo de casa d'un altre i vol acabar tant aviat com pugui el procés d'assimilació; en una situació de colonització que molts dels nostres connacionals i tots els representants polítics han interioritzat i la viuen com a “normal”, la llengua s'anirà esllanguint sense remissió. De fet, l'absoluta inhibició dels representants polítics a Catalunya pel què fa a la defensa de la llengua catalana, deixa en mans de la inèrcia posada en marxa amb el bilingüisme, la substitució lingüística definitiva.

I pel què fa al model, s'ha obert un front de degradació dintre mateix de la llengua amb la progressiva expansió del model de català “light”, un català hibrid que arracona mots, girs i expressions genuïnament catalanes en benefici de traduccions literals del castellà. Ara, els catalans ja no “tenim tard”, ara “tenim pressa”, ja no “tenim temps”, “ens dóna temps”, ja no “estem drets”, “estem de peu”, ja no “ens llevem”,”ens aixequem”, ja no “ens girem d'esquena a una persona “, “li donem l'esquena”, ja no tenim “dues mans”, sinó “dos mans”…. Els pronoms en i hi han desparegut del vocabulari de gran part dels parlants, així com el mot gaire. Expressions catalanes com“creure's una cosa a cluc ulls” , “agafar-s'ho a la valenta”.... han estat substituïdes per les expressions castellanes, introduïdes directament sense miraments, o per la seva traducció literal. La llista seria tristament inacabable.

Això ha estat possible perquè d'una banda les institucions que havien de ser el focus d'un model de llengua genuïnament català, s'han inhibit de la seva responsabilitat, tot deixant-se engolir per aquest permissivisme lingüístic que tenalla les institucions del país, i per l'altra, l'omnipresència de mitjans de comunicació en castellà, fa d'aquesta llengua la dominant, i model de referència per a molts parlants..

Amb això els colonitzadors i tots els que els hi han seguit el joc, han infligit a la llengua una ferida més profunda que qualsevol prohibició. La hibridació afaiçona una llengua feble, una llengua que ha perdut l'espurna, precisament perquè ha anat menystenint la seva originalitat. La hibridació ha fet del català que ara es parla un clònic del castellà. Una llengua sense suc ni bruc. Una llengua fàcilment negligible.

Aquest era precisament, l'objectiu darrer dels seus ideòlegs.

Aquest parell d'exemples evidencien d'una banda com la mentida institucionalitzada podreix la nostra vida nacional i de l'altra que, mentre no es desemmascarin tots i cada un dels mecanismes de la colonització i tots els seus responsables, no hi ha cap possibilitat d'integritat ni nacional, ni ètica, ni intel·lectual en la nostra vida pública. La colonització és com un virus que infecta i perverteix tot aquell que no la reconeix, ni la qüestiona ni la denuncia.

Si volem per a la nostre nació una Independència veritablement regeneradora no podem caure en l'error tant comú entre la nostra gent d'esperar que els mateixos que han perpetrat la colonització i els que l'han tolerat, hi han col·laborat o s'hi han fet d'or, esdevinguin ara els artífexs de la nova Catalunya lliure.

El continuisme de les elits implicades en el vell ordre assegurarà la repetició dels errors, dels tics, de les claudicacions, dels límits mentals que ens estan ofegant.

Per alliberar-nos d'aquesta colonització que ens ha llevat la vitalitat en alienar-nos de la nostra ànima i el nostre esperit nacional, que ens ha sumit en la banalització, el menyspreu i la fugida cap enfora de la nostra psique col·lectiva, és d'una urgència històrica inajornable que els catalans compromesos amb la nostra nació ens girem definitivament d'esquena al vell ordre, i a tots els qui l'apuntalen, i retornem la nostra atenció cap al cor de la nació, tot valorant, estimant i apreciant la sacralitat de l'esperit nacional català, l'autèntica raó de ser de la nostra independència, i sapiguem reconèixer els homes i les dones que li són fidels. Ells han de ser els artífexs de la nova pàtria.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

La independència borda

2010-09-07T13:22:00.002+02:00

No hi ha nació més trista ni miserable que la que assoleix la independència política, però és incapaç de descolonitzar-se mentalment, psíquicament, culturalment i lingüística.

La història en va plena. Una ullada ens permet veureu com aquestes nacions han esdevingut corruptes, febles, caòtiques, incapaces de trobar el seu lloc. Han esdevingut preses fàcils tant dels oportunistes interns com de les antigues metròpolis o d’altres nacions poderoses. I això, perquè han estat incapaces de regenerar el seu cos nacional, corromput per la colonització. No s’han volgut adonar que per tenir un lloc en la història cal retrobar i retornar al centre de la vida nacional, la seva pròpia manera de ser, la seva idiosincràsia, en tots els àmbits. Qui no és ell mateix, només pot ser un fracàs. Sigui home o nació.

Aquesta capacitat de retornar-se la pròpia manera de ser i de pensar és el repte més gran a què s’enfronta qualsevol nació que encara un procés d’independència. Perquè la submissió política, sempre, sempre, va de la mà d’un procés de colonització que cerca en darrera instància esborrar del mapa la nació sotmesa i transformar-la en un apèndix de la metròpolis.

El processos de colonització són fenòmens profunds de manipulació històrica, mental i psíquica, en els quals els colonitzadors no han demostrat mai escrúpols per emprar l’eina que se’ls fa més útil per al seu objectiu últim: l’assimilació de la nació sotmesa. L’ús de la força militar, la imposició legal, la substitució demogràfica, la manipulació i la mentida a través dels mitjans de comunicació…..

La nació catalana ha iniciat el seu procés cap a la independència i ha de posar sobre la taula sense embuts i amb urgència la necessitat de la descolonització, el repte de la regeneració nacional profunda, que garanteixi l’emergència d’una Catalunya genuïnament catalana.

Hi ha unes forces poderosíssimes que volen frenar aquesta regeneració, aquesta descolonització. Més poderoses encara que les que cerquen de frenar el procés d’independència política. Unes forces que s’alimenten de la mentida i la negació que l’estat espanyol i totes i cada una de les organitzacions polítiques i culturals col·laboracionistes alimenten en no voler reconèixer ni denunciar l’arrel dels nostres mals. Als colonitzadors, la negació de la colonització els permet amb total impunitat eternitzar-se al lloc que han usurpat, i als col·laboracionistes, emmascarats amb el títol de catalanistes i, fins i tot, d’independentistes, els permet passar per alt el seu vassallatge, justificar una praxis política que no mira més enllà de la legislatura, i ignorar la vexació a què la seva inconsciència i feblesa condemna la nació catalana.

El més greu de tot és que el poble català, en la seva gran majoria, és incapaç de discriminar els veritables patriotes, d’aquells oportunistes que utilitzen Catalunya per a les seves finalitats personals. Aquesta incapacitat de veure més enllà de les paraules, aquesta confusió, aquest infantilisme polític de gran part del nostre poble ha estat conscientment conreat i propiciat sobretot en condemnar a l’oblit, en ignorar i negar els dos conceptes cabdals que ha de fer conscient el poble català de la situació real en què viu: La colonització i la negació del conflicte que aquesta colonització comporta.

Tant la classe política que exerceix a Catalunya com gran part del nostre poble ha oblidat, tot reduint a l’inconscient que la situació de submissió a Espanya i de decadència actual no és cosa de l’atzar, sinó la conseqüència lògica i inevitable d’un procés d’assimilació que va començar ja fa segles i que s’ha mostrat amb tota la seva brutalitat repetidament al llarg de la història des del 1714. Aquells qui neguen que visquem en un procés de colonització perquè som a L’Europa del segle XXI i tenim una democràcia formal, farien bé de recordar que aquesta democràcia ha servit per rentar la cara a l’estat espanyol i li ha fornit les eines per a finalitzar el procés d’assimilació que va començar ja fa segles: mitjans de comunicació massius en llengua castellana(i francesa a la Catalunya del Nord) i un aparell d’etat beneït internacionalment, amb poders com el judicial, que fa la tasca d’aniquilació nacional que abans feien els exercits. Ara no maten els homes, maten l’ànima de la nació. La democràcia en cap moment ha propiciat que es reconegués, ni es passessin comptes, ni s’invertís el procés assimilacionista que és un dels trets definidors de tota colonització. La colonització s’ha fet tant subtil i eficient que fins poden permetre’s la barra de negar-la.

Si es nega la colonització és nega lògicament l’existència del conflicte. En lloc de reconèixer la magnitud de la tragèdia que està vivint la nostra nació en aquestes etapes finals del procés colonitzador, tot es redueix a un joc on els polítics de Catalunya s’acontenten a salvar les estovalles, mentre la casa se’ns ensorra.

La negació d’aquest conflicte entre la nació catalana i la castellana i francesa ha infectat tota la nostra vida política, l’ha feta falsa, superficial i la condemna al fracàs una vegada i una altra. Que aquesta actitud poruga sigui el segell de les forces regionalistes és comprensible. La seva por ha ressonat i ha reforçat la por de molts catalans que estan disposats a reduir la seva catalanitat a folklore, i com deia un bon amic, a ser catalans de diumenge, si poden anar fent la viu-viu sense haver-se d’enfrontar a qui cal enfrontar-se. Aquesta por ha reduït el seu objectiu només a administrar la colònia i saben perfectament que no poden, i de fet, no volen salvar la pàtria catalana. La seva por al conflicte els ha fet girar-se d’esquena a la realitat de la nació i vendre oasis que s’han demostrat clavegueres. Però quan aquesta negació del conflicte es reprodueix en les persones i les noves forces polítiques que diuen voler la independència per la nació Catalana entrem en un terreny realment perillós. Si el poble català no és capaç d’adonar-se de l’error fonamental que consisteix a parlar d’independència ignorant la necessitat de regeneració nacional/descolonització, si es continua en el camí cap a la independència amb aquesta frivolitat i manca de visió que estant demostrant els protagonistes polítics que postulen la independència, el fracàs està servit.

Per a evitar un procés d’independència de baixa intensitat que desemboqui irremeiablement en una independència borda en la qual tot allò que se’ns ha pres pel camí no ens sigui retituït, cal primer de tot reconèixer la por al conflicte que rau amagada a l’inconscient col.lectiu del nostre poble. Una por al conflicte que neix de l’experiència històrica de massacres i traïcions repetides i patides en la pròpia carn per generacions de catalans. No hem de negar la nostra por al conflicte. L’hem de reconèixer i patir-la i plorar-la i integrar-la . Només quan un nombre crític de catalans i catalanes hàgim estat capaços d’integrar aquesta ombra tant poderosa del poble català, començarem a parlar amb absoluta naturalitat de colonització i conflicte amb els estats espanyols i francés, percebrem amb claredat el qui encara parla des de la por i el sabrem inútil per a la tasca d’alliberament per molta cobertura mediàtica i poder econòmic que l’embolcalli i, sobretot trobarem la força que ara ens roba la por per a encarar el conflicte i els qui ens volen submisos i assimilats.

Només aquell que es complert, aquell que s’ha retrobat amb la seva ombra, amb la seva por, amb la seva negació veu amb una claredat meridiana aquells que encara estan governats per la por que rau al seu inconscient i no són capaços de visualitzar per a la nació catalana lliure res que vagi més enllà del benestar material. No tenen el tremp per parlar de l’esperit de la nació ni de l’ànima que anhela cavalcar senyora i mestressa de la seva pàtria. Són capats, incomplerts i no poden oferir la visió d’una nació plena, tant sols el miratge d’una província amb papers d’estat.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Força Catalunya

2010-07-08T11:58:00.001+02:00

Catalunya nasqué per ser nació, no per esdevenir província.

La presentació que fem avui a la sala del col·legi de periodistes, del web de Força Catalunya, pot semblar a primer cop d'ull, un acte purament polític. Tanmateix, per entendre'n i copsar-ne el seu sentit profund cal emmarcar-la en un context més ampli: el de la transformació de consciència que s'està produint arreu i molt especialment dins la nostra nació.

La vella consciència, omnipresent encara en amplis sectors de la població, està regida per la mentida, l'error i la por. En la concepció del món que engendra aquesta consciència, les persones, la Naturalesa i les nacions són reduïdes a objectes que es poden manipular i sotmetre. L'home que està ancorat en aquesta consciència oscil·la entre la feblesa i el despotisme, engendrant el vell joc de les dominacions, on uns fan el paper de víctimes i es dediquen a pidolar allò que ja és seu i d'altres s'erigeixen en amos d'allò que no els correspon.

Aquesta vella consciència ens ha fornit el món que trobem en sortir al carrer, en obrir el TV o en fullejar els diaris. Un món farcit de contradiccions tan punyents, que s'està esqueixant per tot arreu.

La nova consciència que està emergint arreu sense fer grans escarafalls reconeix el caràcter sagrat de l'home, de la Naturalesa i de les nacions. Tots els éssers són subjectes dignes d'honor. Aquesta nova consciència engendra una percepció nítida de l'ordre profund de la realitat i del lloc que cada home i cada nació hi ocupa, i sap que el destí de les persones i dels pobles està determinat per la seva capacitat de pouar de la pròpia creativitat tot allò que els calgui. Aquesta concepció de la realitat engendra un nou tipus de relació de profund respecte i valoració de l'altre, de cooperació i de gaudi conjunt de les riqueses materials i espirituals de les quals tothom se'n sap portador.

El procés polític que està vivint en aquests moments la nació catalana s'inscriu de ple en aquest paradigma de canvi on totes les submissions, i específicament les nacionals, estan destinades a ser superades. Hem entrat en una etapa en la qual una quantitat creixent de catalans ja no estem disposats a que la nostra nació segueixi fent de Ventafocs. Volem que es a torni a proclamar mestressa de la seva història.

Per dignitat dels mateixos catalans, i per precipitar aquesta nova consciència d'homes lliures que s'està congriant, ja no podem seguir permeten com ha passat els darrers segles que una altra nació s'apropiï il.legitimament dels fruits de la nostra intel·ligència i del nostre treball. D'aquí a ben poc, serà la nació catalana la que compartirà els fruits del seu geni nacional, d'igual a igual, amb la resta de nacions del món.

Fer visible aquest canvi de consciència al si de la nostra nació exigeix al capdavant del país homes i dones que l'estimin amb cada un dels seus actes, homes i dones que en copsin el seu caràcter sagrat i tinguin la íntima convicció de les seves immenses capacitats. Homes i dones que transmetin amb el seu fer, l'orgull de ser catalans i el coratge per coronar amb èxit la tasca d'alliberament nacional. Homes i dones que siguin portantveus dignes de la pàtria catalana davant la resta de la humanitat.

Es, precisament, doncs, per precipitar l'emergència dels homes i dones que encarnen aquesta nova consciència que ha nascut Força Catalunya.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

L’apàtrida

2010-06-19T20:26:00.001+02:00

Sóc una apàtrida.

I no pas per ganes. Sinó per força.

No renego ni fujo de cap pàtria. Simplement no en tinc. La meva pàtria s'ha enrunat sota el pes de la traïció, de la mentida, de la negligència, de la covardia dels seus fills. Me l'han anat prenent bocí a bocí. Me l'han anat trasmudant en tota una altre a còpia de fornades de gent forastera que rarament han sabut parar l'orella a la melodia de l'ànima i l'esperit de la terra catalana. La pàtria, ignorada i envilida, s'ha anat replegant sobre ella mateixa, i ens hem quedat sense mare.

Som orfes dins la nostra terra. Ens hem deixat furtar l'escalf i la certesa de saber qui som. Hem renunciat al lloc que ens corresponia. I ara som homes i dones errants en una pàtria cremada. Som animalons esporuguits que no gosem afirmar-nos perquè ens manca l'ànima i, amb ella, la paraula.

Estic tota jo adolorida. Em percebo escapçada, incompleta, sense les arrels que m'han de fer créixer joiosa en el món. I visc com un insult a la meva integritat, la banal xerrameca dels qui, mentre ens volen fer creure que cal enterrar la pàtria catalana per ser ciutadans del món, ens embolcallen amb madrastres postisses, amb pàtries alienes, imposades amb la prepotència dels qui redueixen tot el món al seu melic. I ens forcen, tot violant la sacralitat de la nostra pàtria, a enfonsar les arrels en les aigües fètides de la colonització.

Són molts, massa, els qui han renunciat al coratge de mantenir-se fidels. I bevent en copes temptadores que no els estaven destinades, esdevenen llops vestits amb pells d'ovella, mesquins xucladors de la vitalitat de la pàtria. Fan el sord al panteix angoixós de la pàtria dessagnada. Es renten les mans de la crucifixió que s'està consumant i, tot emmascarant-la amb paraules buides i fets inútils, s'hi giren d'esquena, per a poder-se ocupar sense angúnies dels seus ventres i de les seves butxaques.

I més encara són els qui intoxicats per les aigües fètides, engreixen amb una inconsciència absoluta la massa amorfa dels colonitzats. Es dobleguen sota el poder de la mentida, i sotmetent-s'hi, la justifiquen. Ramat patèticament ingenu, destinat a l'escorxador pels seus mateixos pastors.

On són els homes que l'esperit de la terra manté encara drets? On són els qui s'han tret la bena dels ulls i han vist amb nítid horror la mentida ingent que ens corseca? On són els qui ja han deixat de fer de comparses d'intel·lectuals i polítics aprofitats i porucs? On són els qui han posat la seva esperança, la seva fe, en l'esperit que batega a les seves entranyes? On són els germans catalans?

Hem estat provats al bat dels vents de la història com la plata depurada al foc. Molts han relliscat i caigut, i amb ells han estimbat la pàtria. Una resta pateix desesmada l'esquinçament de l'autèntic apàtrida. Ha replegat les arrels que s'havien estès en la història. I ha après a escoltar el silenci. I serà en aquesta escolta sincera que s' afaiçonaran sencers els nous hereus de la pàtria. Una pàtria d'arrels immarcibles.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Les raons del si. Acte a Berga.

2009-12-06T18:55:00.002+01:00

Benvolguts compatriotes,

Es un honor ser avui aquí, davant uns homes i unes dones disposats a esbotzar els límits mentals i polítics que ens constrenyen, tot participant activament en aquesta consulta popular que és el preludi irreversible del nostre alliberament.

L'esperit que està demostrant el poble català en fer possible, en crear el seu camí cap a la independència, malgrat i al marge de les elits polítiques, posa en evidència que som un poble ocupat, però que no ens han vençut.

I que ningú s'esgarrifi quan dic que som un poble ocupat. Avui les forces que subjuguen el nostre poble no tenen la brutalitat dels exercits, però despleguen una capacitat de domini encara més gran, a través de la seva omnipresència i capacitat de persuasió. El seu poder rau precisament en què gran part del nostre poble no és conscient de la funció assimiladora que estan portant a terme d'una manera subtil i continuada vint-i-quatre hores al dia, tres-cents seixanta-cinc dies l'any.

Aquestes forces es concreten:

a- tots els mitjans de comunicació que no qüestionen la dependència forçada de la nació catalana respecte l'estat espanyol.
b- el corpus legal que ens limita i sotmet cada vegada més, com ho evidencia el procés delirant de l'estatut.
c- les persones que viuen aquí amb mentalitat de colonitzador, i que des de llocs de poder, o des de la quotidianitat del carrer, de l'escola, del jutjat, de l'hospital o de la universitat imposen, amb una impunitat absoluta, la manera de fer i la llengua dels colonitzadors.

Es en resposta a aquesta ocupació que l'esperit que va explosionar a Arenys, s'escampa sense aturador arreu del país, perquè respon a una necessitat vital de la nació catalana i de tots aquells que ens en sentim part.
Les nacions, com els homes, han nascut per ser lliures i expressar la seva plenitud. Ho portem gravat als gens.

Per això aquest esperit vital, aquest anhel de llibertat acabarà imposant-se sobre la voluntat colonitzadora que treballa incansablement per fer-nos invisibles i esborrar-nos del mapa.

I a aquest esperit que sacseja el nostre poble no li calen raons. La llibertat que engendra és, en ella mateixa, la raó, perquè és l'experiència íntima d'allò que és valuós i sagrat.

Ara bé, es bo que a l'esperit que neix de les entranyes i del cor, hi ajuntem la reflexió, i construïm uns arguments que ens facin de crosses, si cal, en moments en què el dubte o la por es fan presents.

Aquests raonaments que desplegaré volen respondre dues qüestions fonamentals:

Pe què volem la independència? I
Per a què la volem?, o sigui, quin és el seu objectiu final.

El crim central dels colonitzadors castellans i francesos contra la nació catalana, no és el robatori sistemàtic a què ens sotmeten, ni la deixadesa d'infraestructures que ofega la nostra economia, ni tan sols el genocidi físic que històricament ha patit Catalunya, concretat en milers i milers de catalans morts i exiliats forçosament pel fet d'haver defensat la nostra pàtria. Per terribles que siguin aquests crims, només són corol.laris del crim central a que colonitzadors castellans i francesos han condemnat la nostra pàtria: negar-li la seva manera de ser.

Durant més de tres segles de submissió forçada i d'una quarantena d'anys de democràcia formal però d'opressió psicològica, als catalans se'ns ha fet impossible la nostra autoafirmació com a poble.

La nostra continuada, però mai obertament reconeguda submissió, ha tingut unes conseqüències tràgiques: ens ha negat l'expressió del propi poder i ha escampat una terrible tristesa, apatia i misèria anímica dintre del nostre cos nacional.

L'alienació de la nostra catalanitat s'ha aconseguit històricament a través de la repressió brutal: assassinats, tortures i repressió legal i física han estat a l'ordre del dia durant molts períodes de la nostra història de poble colonitzat. Ara la democràcia formal amb que s'han disfressat els colonitzadors, els ha fet a mans una forma més efectiva per assolir encara una alienació més gran: ignorar, marginar i fer innecessària la manera de ser catalana i les seves expressions dintre mateix de casa nostra. Avui, passar de puntetes sobre la nostra identitat s'ha convertit en el denominador comú tant dels colonitzadors com dels polítics regionalistes. Els colonitzadors, des del poder i a través dels mitjans de comunicació no han cessat de negar-nos i menysprear-nos amb discursos i praxis que ridiculitzen el sentiment de catalanitat com una cosa provinciana, que neguen la integritat de la nació tot reduint-la a una massa despersonalitzada i que exacerben qualsevol expressió cultural i lingüística forana a fi que ocupi el lloc que correspon legítimament a la llengua i a la cultura catalanes. Els polítics regionalistes s'han venut la nostra ànima, la nostra identitat, i ignorant-la desvergonyidament només saben parlar de balances fiscals o de benestar econòmic. Com si la misèria de l'ànima no fos més trista que la material, com molt bé recordava el nostre estimat president Macià!

Tots junts, colonitzadors i regionalistes, formen part de l'statu quo que està reduint, de facto, la nostra nació, a unes tristes províncies sense caràcter, sense voluntat i sense ànima.

De què valen diners, progrés i benestar quan un poble es perd a si mateix?

La pobresa més gran, la misèria psicològica més profunda brollen d'aquesta pèrdua de l'ànima col·lectiva.
Perquè la necessitat ontològica més fonamental de qualsevol poble és el d'existir, de ser qui és dintre del seu territori. I només en l'expressió plena d'aquesta ànima col·lectiva rau l'autèntica llibertat.

Ignorar, abandonar, deixar perdre la pròpia manera de ser com a poble és la cosa més alienant que existeix, molt més que l'empresonament o la destrucció física. Aquesta alienació de la pròpia manera de ser s'ha fet palesa d'una manera més crua en aquelles manifestacions que són la més directa expressió de l'ànima del nostre poble: el caràcter, la història i la llengua.

Tants segles de submissió i sobretot de submissió no reconeguda, negada, manipulada han trinxat el nostre caràcter col·lectiu. El nostre poble té ara un caràcter escapçat, que nega tot aquells trets més vitals com a resposta d'adaptació a l'anòmala situació que vivim. Perquè, qui pot tenir un caràcter sencer, poderós i tolerar la submissió?
Però aquest no és el genuí caràcter del poble català, com es pot comprovar en el procés que estem vivint, i sobretot en caràcter dels homes que l'han iniciat i que han fet possible que siguem on som perquè s'han sabut mantenir ferms davant pressions i amenaces de tot tipus, fins i tot de mort. I com es pot veure una vegada i una altra en la nostra història, que per això és sistemàticament exclosa dels programes educatius i, quan hi treu el cap, està prou manipulada perquè la brutalitat i l'usurpació il·legítima quedin totalment desdibuixades, i els models de caràcter d'homes com Pau Claris, Macià, Batista i Roca i tants d'altres restin invisibles.

Pel què fa a la llengua, després de segles de prohibicions i atacs brutals, ara han trobat el sistema per acabar-se'n de desempallegar sense escarafalls: fer-la innecessària dintre del seu territori. Quan una llengua no és necessària, quan una llengua ha de sobreviure per voluntarisme sempre acaba desapareixent, quedant reduïda com a molt a expressions folklòriques. I aquest és el futur que s'ha dissenyat pel català amb l'enganyós mite del bilingüisme. No el defensen ni hi estan tots d'acord perquè sí els espanyolistes, des de Ciudadanos fins a socialistes, en aquest tema. Saben perfectament que és condemnar la llengua catalana a una mort segura i sense reaccions, perquè no ens oblidem que per no desamparar el bilingüisme, prou se'n cuiden de legislar a favor d'una aclaparadora majoria de mitjans de comunicació en castellà, mentre escanyen tant com volen els de llengua catalana. Recordem la vergonya del tancament de senyal de TV3 a València i a les illes.
El que fa escruixir és que aquells que es diuen nacionalistes i els independentistes asseguts avui al Parlament, acceptin el bilingüisme sense piular i en alguns casos fins i tot el defensin. Es que no s'adonen de la transcendència de la seva claudicació? Molt em temo que sí que se n'adonen, però saben que una actitud ferma en aquest àmbit desfermaria les ires de tot l'espectre dels colonitzadors. I ja han demostrat que no tenen ni la voluntat ni el caràcter per gestionar aquest conflicte.

En el procés d'alliberament és indispensable reconèixer allò que molts és neguen a acceptar, que UN POBLE QUE NO ES AMO DE CASA SEVA I QUE NO POT EXPRESSAR EN PLENITUD LA SEVA MANERA DE SER ES UN POBLE ESCLAU.

Quan hom reconeix aquesta veritat tan elemental es fa evident que només hi ha una manera de recuperar el nostre poder, de recuperar l'energia vital que ens retorni la joia i l'orgull de ser catalans: treure'ns de sobre, d'una vegada i per sempre, el jou que ens doblega i ens nega.
Només hi ha un camí que ens retorni la nostra veu en el concert de les nacions.
LA INDEPENDENCIA.
Es, doncs, per alliberar-nos de la misèria espiritual de la submissió que ens impedeix ser qui som, que ens cal la independència

I per això ens cal sobretot posar al capdavant del procés aquella gent de caràcter que representi la regeneració política que ha de garantir que l'objectiu primordial i prioritari del nou estat català sigui la recuperació de la nostra ànima col·lectiva, fomentant la regeneració del caràcter de les noves generacions, assegurant el coneixement de la nostra història i fent indispensable l'ús en plenitud de la nostra llengua.

Autoafirmar-nos, retornar-nos la llibertat i la dignitat no es pidola, s'exerceix i , per tant, demana ACTES clars, sense ambigüitat. “ El dir no emprenya” afirma la saviesa popular, perquè certament allò decisiu és el què es fa. Per això la votació a què esteu cridats més de cent seixanta pobles i ciutats de Catalunya és un acte de revolta i d'autoafirmació sense precedents en la història contemporània catalana dels darrers 50 anys. Amb aquest acte us negueu a acatar la llei del colonitzador i el confronteu obertament, però també, i molt important, poseu en evidència els polítics i intel·lectuals regionalistes que amb les seves polítiques pusil·lànimes i claudicacionistes han portat la nació catalana a l'agonia en què es troba actualment. Davant d'aquestes actituds vergonyants que no qüestionen l'stato quo, sinó que amb el seu pidolar miserable, el reforcen perquè eternitzen la nació catalana en el paper de víctima, la gesta a què esteu cridats esdevé autèntica dinamita.

Es, quan tot un poble com Berga, deixa d'identificar-se amb el paper de víctima i actua com a poble lliure per retornar-se unilateralment la llibertat usurpada, que es manifesta la PRESENCIA de l'autèntica Catalunya, d'aquesta Catalunya que malda per manifestar-se tot esmicolant la cotilla insostenible en que l'han atrapada.
Aquesta Presència, la nostra manera de ser genuïna i profunda, el cor de la nostra nació, més enllà de les falses identificacions que tants segles de submissió han teixit, és l'objectiu i la raó última des nostre alliberament. Es el tresor que ens retornarà la joia de ser catalans, l'espurna creadora i l'abundor material.

Bergadans, sou cridats a escriure una pàgina d'or de la nostra història. Que el vostre vot neixi del cor i sigui un sí clar a la recuperació de la llibertat i la plenitud que se'ns va arrabassar per la força i amb el preu de la sang dels millors fills de la nostra pàtria.
Que el vostre vot sigui un sí rotund a la vida de la nostra nació, un sí rotund a la joia de ser catalans.
Que el vostre vot sigui un homenatge a tots els qui ens han precedit en la lluita,
i un gest d'esperança per als qui ara toca teixir la història de la nostra pàtria.
Que el vostre vot sigui el model de dignitat que els homes i dones vinguts d'arreu del món esperen de nosaltres per a integrar-se a la nostra nació. Perquè, qui vol integrar-se en una nació esclava?
I, sobretot, que el vostre vot obri el camí per retornar a les generacions futures la realitat fecunda de la Catalunya lliure i plena que la història ens reclama.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Llibertat i fortalesa interior

2009-11-29T20:32:00.002+01:00

Què li passaria a una persona si la seva llibertat li fos suprimida?
Ens aproparem a aquesta qüestió amb una paràbola. La podríem anomenar

L'home que va ser tancat en una gàbia

Un vespre un rei d'un regne llunyà estava dret darrera la finestra, sentint una música llunyana que li arribava a través del passadís des de l'altra ala del palau. El rei estava cansat de la darrera recepció diplomàtica, i mirava per la finestra rumiant sobre la manera de fer del món, en general, i sobre res en particular. La seva mirada es va fixar en un home a la cantonada de sota- en aparença un home normal,que caminava per agafar l'autobús cap a casa, que feia el mateix camí diàriament cinc dies a la setmana durant anys-. El rei s'imaginà l'home arribant a casa, mecànicament fent un petó a la seva dona, sopant, preguntant si tot anava bé amb la canalla, llegint el diari, anant a dormir, fent potser l'amor amb la seva dona, dormint i llevant-se l'endemà per tornar anar a treballar.

De cop una curiositat sobtada va esbandir el cansament del monarca “ em pregunto què passaria si un home fos tancat en una gàbia?"

L'endemà el rei va parlar amb un psicòleg de la seva idea i el convidà a observar l'experiment. El rei féu portar una gàbia i hi tancà l'home normal.

Primer l'home estava desconcertat, i deia al psicòleg “haig d'agafar l'autobús, haig d'anar a treballar, faré tard” Cap a la tarda l'home es va començar a adonar de què estava passant, i protestà amb vehemència “El rei no em pot fer això. Es injust”. La seva veu era potent i els seus ulls plens de ràbia.

Tota la resta de la setmana l'home continuà protestant amb vehemència. Quan el rei cada dia baixava a passejar davant la gàbia, l'home es dirigia directament al monarca amb les seves queixes. Però el rei li contestava “ Mira, tens menjar, un llit i no has de treballar. Ens cuidem de tu. Per què et queixes? Al cap d'unes setmanes les protestes van anar-se esmorteint fins que es van acabar. L'home estava silenciós, sense parlar, però el psicòleg va observar als seus ulls l'odi cremant com un foc profund.

Després d'unes quantes setmanes, el psicòleg es va adonar com si l'home reflexionés sobre les paraules del rei, i durant uns segons l'odi s'esvaïa de la seva mirada, talment si es preguntés si el rei tenia raó. Al cap d'unes quantes setmanes més, l'home va començar a discutir amb el psicòleg si era sensat per a un home a qui es donava menjar i aixopluc, d'acceptar el seu destí i si d'aquesta actitud se'n podia dir saviesa. Així quan un grup de professors i estudiants van anar a veure l'home a la gàbia, es mostrà amigable, i els explicava que havia triat aquesta manera de viure perquè hi havia un gran valor en la seguretat de la dependència. Que estrany! Pensava el psicòleg, i que patètic!- per què s'esforçava tant a fer que aprovessin la seva manera de viure?

Els dies que se succeïren, quan el rei passejava pel pati, l'home adulava el rei des de darrera els barrots i li agraïa el menjar i l'aixopluc. Però quan el rei no hi era i l'home es pensava que el psicòleg no el veia, la seva expressió era tota una altra- sorrut i taciturn-. Quan li donaven el menjar, li queien els plats de les mans i després estava avergonyit de la seva estupidesa i poca traça. La seva conversa es va tornar monòtona, i en lloc de les dissertacions filosòfiques sobre la vàlua de la dependència, es reduïa a “és així”, “ és el destí”, frases que repetia una vegada i una altra.

Fou difícil de dir quan l'home entrà en la darrera fase. El psicòleg s'adonà que la cara de l'home era inexpressiva: el seu somriure ja no era adulador, només buit i sense sentit, com la ganyota que fa un nadó quan té gasos a l'estómac. L'home menjava i intercanviava algunes paraules amb el psicòleg de tant en tant; els seus ulls eren distants i vagues, i tot i que mirava el psicòleg, de fet, no el veia.
I des d'aquell moment, l'home, en les seves converses intermitents no va emprar mai més el terme “jo”. Havia acceptat la seva gàbia. No tenia ràbia, ni odi, ni racionalitzava. Però ara era un alienat.

Aquella nit el psicòleg va seure al seu escriptori per escriure'n l'informe. Li era difícil trobar les paraules, perquè sentia dintre seu una gran buidor. Va intentar tranquil·litzar-se amb les paraules “diuen que res no es perd, que la matèria es transforma en energia i viceversa”. Però no va poder evitar sentir que a l'univers alguna cosa s'havia destruït amb aquest experiment, i que només hi havia quedat un buit.

Odi i ressentiment. El preu de la llibertat negada.

Un punt que cal remarcar en la paràbola anterior és que L'ODI VA EMERGIR EN L'HOME QUAN ES VA ADONAR QUE ERA CAPTIU. El fet que es generi tant d'odi quan als homes se'ls arrabassa la llibertat evidencia que és un valor essencial. Sovint, quan en la vida real les persones perden part de la seva llibertat, sembla que s'adapten a la situació. Però no cal gratar gaire per adonar-se que una altra cosa ha vingut a omplir el buit – l'odi i el ressentiment cap els qui l'han forçat a cedir la seva llibertat-. I sovint aquest odi somort és en proporció directe al grau en què se li ha negat el dret d'existir com un ésser lliure. De fet, l'odi és reprimit, perquè a l'esclau no li és permès d'expressar pensaments d'odi contra els amos; tanmateix l'odi hi és, i surt amb símptomes diversos. No és possible per als éssers humans perdre la llibertat sense que alguna cosa no restauri l'equilibri interior- alguna cosa que neix de la llibertat interior quan la llibertat exterior és negada- i aquesta cosa, és l'odi cap als seus conqueridors.

L'odi i el ressentiment és sovint l'únic camí que té la persona per evitar el suïcidi psicològic o espiritual. Té la funció de preservar un cert sentit de dignitat, un sentiment de la pròpia identitat, com si la persona, o persones en el cas de les nacions, diguessin silenciosament als seus conqueridors “m'has conquerit, però jo em reservo el dret d'odiar-te”. Aquest menyspreu pels conqueridors conserva la identitat de la persona -o nació-, encara que les condicions exteriors li neguin aquest dret essencial de l'ésser humà.

En casos terapèutics quan a algú que se li ha restringit l'exercici dels seus poders com a ésser humà és incapaç de sentir i expressar el seu odi, la prognosis és desfavorable. Així, doncs, la capacitat personal de finalment odiar o sentir ràbia és un senyal de les pròpies potencialitats internes per oposar-se als opressors.(...)

No volem pas dir que l'odi i el ressentiment siguin bons en ells mateixos. L'odi i el ressentiment són emocions destructives, i un senyal de maduresa és transformar-les en emocions constructives, però el fet que l'ésser humà estigui disposat a destruir- fins i tot a la llarga a ell mateix- abans de perdre la seva llibertat, prova com n'és d'important la llibertat.

A les obres de Kafka, podem veure com a l'home que ha perdut la capacitat de resistir els seus acusadors, un personatge l'interpel·la dient-li “ ja no et queda vitalitat?” “ no pots posar-te dret i afirmar-te?”

Avui, en cercles convencionals hom no admet l'odi, de la mateixa manera que unes quantes dècades enrere no s'admetien els impulsos sexuals o l'agressivitat.
Aquestes emocions negatives, encara que es poden dissimular com a lapses ocasionals, no encaixen amb la imatge ideal del ciutadà autocontrolat, equilibrat, amable i adaptat.
Com a conseqüència, l'odi i el ressentiment són normalment reprimits. Ara és ben sabuda la tendència psicològica que quan reprimim una actitud o emoció, sovint l'equilibrem actuant superficialment amb una actitud que és l'oposada.(...) No és estrany que una persona excessivament dependent d'una autoritat, actuï com si l'estimés per amagar-se l'odi que hi ha dintre seu. Com un boxador al ring, s'enganxa al seu enemic. En la vida real un no s'allibera de l'odi i el ressentiment amb aquestes actituds, d'aquesta manera només es desplacen aquestes emocions sobre altres persones, o ES GIREN CAP A L'INTERIOR EN FORMA D'AUTOODI.

Es, doncs, crucial que siguem capaços de confrontar el nostre odi obertament I encara és més essencial que confrontem el nostre ressentiment, ja que aquesta és la forma que adopta l'odi en la nostra vida civilitzada.(...)Potser la raó que el ressentiment sigui una emoció tan crònica, comú i corrossiva és perquè l'odi ha estat suprimit.

I encara més, si no confrontem el nostre odi i ressentiment, es convertiran més aviat o més tard en autocompassió. Hom pot llavors alimentar el seu odi i alhora preservar el seu equilibri psicològic, compadint-se de si mateix, consolant-se amb el pensament del sofriment que li ha tocat o de la mala sort que ha tingut, i eximint-se de fer-hi res.(...)

Ningú pot experimentar l'amor real o l'autèntica moralitat fins que no ha confrontat obertament i ha treballat amb el seu ressentiment. L'odi i el ressentiment haurien d'emprar-se com a motivacions per a restablir la llibertat genuïna: no es poden transformar aquestes emocions destructives en unes altres de constructives fins que hom no ho faci. I el primer graó és reconèixer què o a qui s'odia. Com a exemple, la gent que viu sota règims opressors, el primer graó en la seva lluita per la llibertat hauria de ser girar el seu odi cap els poders opressors.

L'odi i el ressentiment preserven temporalment la llibertat interior, però tard o d'hora hom ha d'emprar l'odi per establir la dignitat i la llibertat en el món real, sinó l'odi el destruirà. L'objectiu com va dir el poeta és “odiar a fi de guanyar allò que és nou”.

Rollo May ( Man's search for himself)

El segon origen

2009-10-26T17:22:00.001+01:00

Tants segles de ser una mera ombra en la història, de ser reduïts al silenci, no han d'haver estat en va.

El dolor de saber-se negat en la pròpia manera de ser; el dolor de veure's ignorat i menyspreat; el dolor d'observar les potencialitats no desplegades, ens ha forçat a nedar en les aigües profundes de l'Esser, a cercar un sentit, una direcció, per sota de la superfície de la Realitat, per sota del finíssim i volàtil tel de la història.

Una Realitat alhora simple i complexa, multifacètica, orgànicament integrada, viu al cor de la breu consciència que hem configurat amb la ment humana, caracteritzada per la polaritat excloent, i l'ús limitat dels sentits. Una Realitat que espera ser reconeguda.

La nació catalana camina cap al seu alliberament en un moment històric en què la humanitat està immersa en un canvi de paradigma. Els vells models de percepció, de pensament i d'acció es comproven obsolets. Hi ha un anhel profund i cada vegada més ampli d'autenticitat. Allò que queda circumscrit als nivells purament externs ja no satisfà. I és precisament la recerca desficiosa de solucions limitada a la pell de la Realitat, la que engendra i continua alimentant un pregon desengany i disgust.

Aquesta constatació va imposant un ralentiment i fa girar la mirada cap al cor, perquè hom intueix que ara és l'hora d'escoltar pregonament i sincera per a poder actuar correctament.
Fins i tot el món s'està frenant. L'anomenada crisi econòmica és una aturada necessària d'aquesta consciència que viu circumscrita al nivell superficial de la Realitat.
La humanitat percep, d'una manera confusa en molts sectors, d'una manera lúcida i clara, en d'altres, que hi ha una Presència total, fins ara majoritâriament ignorada, de l'Esser, de la Realitat, que està explosionant.
La ciència està penetrant els secrets de la naturalesa, de l'univers, i mostrant una Realitat inesperada, que es desplega davant els ulls de la humanitat més conscient, amb una intel·ligència i una vitalitat que meravella i interpel·la. L'antic llenguatge de les grans religions va agafant sentit per l'home modern sota la llum dels avenços científics. Està eclosionant una nova consciència. Experimentada per alguns, intuïda per més, ignorada per molts. Però imparable.

I l'autèntic alliberament va indestriablement unit a l'assumpció individual i col.lectiva d'aquesta consciència que se sustenta en el gruix de la Realitat sencera.
Una consciència que es manifesta en el silenci de l'interval, en el silenci del”camí estret”que integra les polaritats en què hem fragmentat les nostres vides i el nostre món. Una consciència que ha estat sempre dintre nostre, esperant pacientment ser escoltada. Una consciència que ens parla de la integritat del nostre Esser, present en aquest ara intemporal, viu en l'escletxa de les polaritats a què hem reduït la nostra vida. Una consciència que ens revela l'home autèntic, l'home nou, l'home que ha integrat el cos, la ment i el cor, i ens revela també l'autèntica humanitat, orgànica, integrada, on “les nacions que no són nacions” periran, i on “les vinyes que no ha plantat el Pare, seran arrencades”. Una humanitat sense les artificiositats de l'opressió i la mentida.
Una humanitat portadora d'una consciència que entendrà el valor de la singularitat, que celebrarà la individualitat en front de la massificació; que celebrarà l'amor més enllà de la tolerància.
Perquè serà l'amor autèntic, no un amor sentimental, sinó un amor d'intenció i d'acció, que reconeix la plenitud de l'altre( sigui home, nació o natura) i l'honora, la força magnífica que sap fer presents totes les potencialitats i viu joiosament el seu desplegament, el bàlsam que guareix tots els errors, la presència inefable que anorrea totes les lleis i s'erigeix com la Llei, el que ha de caracteritzar la nova consciència. I el que farà l'home i la humanitat lliures en el sentit més radical del mot.

Aquesta nova consciència aguditza els sentits físics, allibera la ment de falses identificacions i d'errors, i incorpora el cor com a centre integrador. Perquè només el cor és capaç d'entendre allò que la ment no pot copsar, de sentir les melodies que l'orella no pot captar, i de ressonar amb la cançó de l'ànima de tots els éssers: l'ànima de la flor, de l'arbre i de la terra. L'ànima dels vents i de l'aigua, l'anima del foc i dels estels. I l'ànima de cada nació autèntica. Perquè només el cor és capaç de saber-se part integrant d'aquesta immensa simfonia de llibertat i de joia, que expressa l'Esser desplegant-se harmoniosament amb una bellesa intocada i intocable.

L'alliberament de Catalunya no s'escau per casualitat en el context formatiu d'aquesta nova consciència. Hem estat retinguts per poder sorgir a la llum d'aquesta etapa post-històrica amb la humilitat dels qui han vist destruït el seu fals orgull, la seva prepotència i la seva percepció de la realitat, i amb la força dels qui, obligats al silenci, han tingut el temps per trobar la veu autèntica de la seva ànima, la que neix directament de l'Esser, i que ens assenyala el camí, el lloc i el rol que hem de desplegar en aquest “món nou”.

Ens queda un tràmit inexcusable, per a poder començar a evolucionar joiosament en aquesta dansa de la nova consciència. El de la independència política i la reconstrucció nacional.
Una independència política que només assolirem si aconseguim superar el concepte d'unitat assimiladora i estèril que tant sofriment ha infligit a la nostra nació durant segles, i abracem la idea d'unitat vitalitzadora, que ha de visualitzar-se en la Gran Coalició integrada per les diferents veus i sensibilitats independentistes. Només aquesta unitat en la multiplicitat farà possible la victòria que Catalunya reclama, i garantirà la regeneració nacional, orquestrada per aquesta nova consciència, sota els paràmetres de la integritat i la voluntat de servei a la nació.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

El preu de la traïció, o dir les coses pel seu nom

2009-10-03T19:16:00.003+02:00

La nostra vida nacional, immersa en la manipulació i la mentida, es caracteritza per la pèrdua del sentit de les paraules. El sentit genuí queda confós i sovint substituït per un altre que n'és sovint l'antagònic. L'ús d'eufemismes per evitar paraules massa clares és a l'ordre del dia. I tot perquè un llenguatge clar, que diu les coses pel seu nom dibuixa la realitat tal com és, sense màscares. I això és el que els senyors de la mentida volen evitar al preu que sigui. Sembrar la confusió, l'ambivalència, la tebior exigeix pervertir el llenguatge.

Estem tan immersos en aquest procés de degradació que sovint ni en som conscients. Per això molta gent no s'explica perquè passa el que passa, i tot continua igual.

Un exemple encara calent n'és el frau que ha fet el Sr. Millet i que saltà a la llum pública a mitjans setembre. El gruix de la premsa estripant-se les vestidures. On hem anat a parar! Un dels símbols més representatius del país empastifat!...Som un país de pandereta!. Paraules i més paraules que emmascaren i eviten la paraula clau que assenyala la realitat i que ho explica tot.
No, no som un país de pandereta, com molts s'entesten a proclamar. Som una colònia.
I en tota colònia, hi ha una elit que ha donat per bona l'usurpació dels colonitzadors, i venent la seva ànima col·lectiva ha acceptat per a la seva nació i per a ells mateixos el servilisme del vassall.

Això té un preu tàcitament acceptat pels colonitzadors i pels traïdors: la corrupció.
Aquest és el fil conductor de la història de totes les colònies, sense excepció. Una classe dirigent, política, econòmica i cultural que permet l'usurpació dels drets legítims del seu poble, però, a canvi, en cobra un preu elevat, en diners i en poder. Aquesta és la trista història de la nació catalana des de fa centúries, i que el franquisme exacerbà, tot convertint la corrupció en un fet tan acceptat que esdevingué normal.
Amb aquesta democràcia tan galdosa que ens han engiponat, i malgrat la llufa que ens han penjat de país “ lliure i democràtic”, aquest fet és més punyent que mai, perquè es continua sense reconèixer ni solucionar el problema de fons fonamental: l'usurpació dels drets de la pàtria catalana.

Aquesta usurpació consentida i, sovint, empesa per amplis sectors de la burgesia, sobretot de les principals ciutats de la nació, s'ha cobrat el preu d'una corrupció galopant a les Illes, a València i també al Principat. Com més interioritzada i desvergonyida la traïció, més estesa i evident la corrupció.

Però el que també saben molt bé tots els involucrats en aquest joc patològic de dominats i dominadors, és que els traïdors estan en darrera instància al servei dels colonitzadors i que seran utilitzats com a bocs expiatoris quan als colonitzadors els convingui.

I això ha passat ara.
Els usurpadors han posat al centre de la llum pública un dels qui, ben embolicat amb la senyera, s'havia venut l'ànima del seu poble per un plat de llenties, sucós, això sí! Just quan el galliner autonòmic se'ls començava a esvalotar, just quan es repetia massa sovint que l'estat ens roba cada dia 60 milions d'euros, han fet saltar a la palestra que el representant d'una institució senyera de Catalunya s'ha embutxacat un bon pessic.

En lloc de reaccionar com volen els qui han manipulat durant segles la nostra gent i la nostra pàtria, i alçar el crit al cel, podríem fer un simple exercici de sentit comú i preguntar-nos a qui serveix de veritat el Sr. Millet?
No oblidem que el Sr. Millet ha permès l'entrada al Palau als hereus directes del feixisme, a “Ciudadanos”, entre d'altres gestos “sospitosos”. I tot en nom de la tolerància i normalitat democràtica, que de fet signifiquen i impliquen acceptar el jou com si encara et fessin un favor.

No ens enganyem, massa homes com el Sr. Millet i moltes de les institucions que havien representat el cor de la nació catalana, avui són només una befa amarga pels qui encara resten fidels a l'esperit de Catalunya, perquè no n'hi havia prou de vendre l'ànima del seu poble, cobrar-ne el preu corruptament, que, a sobre, accepten ser utilitzats contra Catalunya quan convé a aquells a qui reten obediència, i amb els qui escenifiquen aquest joc fastigós: els nostres colonitzadors.

Qui té dos dits de front i es manté íntegre a si mateix i al país no cau en la pseudo-innocència que obnubila el pensament de tants catalans, que es neguen a veure, potser perquè fa massa mal al cor, que no som un poble normal, on els casos de corrupció són fruit de les ambicions personals patològiques. No, a la nostra nació, la corrupció, que és el preu amb què es paga la traïció a la pàtria , és una institució. Negada. Però real.

Es per això que cal que el nostre poble es desvetlli i es desempallegui d'aquesta pseudo-innocència que vol creure que vivim en una bassa d'oli, que els enemics de Catalunya s'han esfumat, i que entre tots ho farem tot, quan de fet, els enemics no només estan ben vius i espavilats, sinó que no paren de treballar com un càncer, rovellant i degradant tot allò més preuat i vital per a la nació, mentre els venuts es reparteixen les molles del pastís i del poder que els amos els deixen administrar.

A mida que va caient la bena dels ulls de cada vegada més compatriotes, es fa evident la profunda rellevància que té un dels punts fonamentals propugnats per Catalunya Acció des de la seva fundació: el de la regeneració política.

Anar cap a la nostra independència, com pretenen algunes veus independentistes mediàtiques, per cedir-la als homes i als partits que no han qüestionat l'stato quo imperant, sinó que s'hi han adaptat, significaria eternitzar al capdavant de la nostra nació el caràcter claudicacionista que ha tolerat i ha perpetrat, de vegades, la traïció, i significaria l'avortament de la regeneració nacional que ha d'assegurar l'esperit i el tremp de la nova Catalunya lliure.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Ofrena monument Rafael de Casanova, 11 de setembre del 2009.

2009-09-15T15:55:00.003+02:00

El crim central dels colonitzadors castellans i francesos contra la nació catalana no és el robatori sistemàtic a què ens sotmeten, ni la deixadesa d'infraestructures que ofega la nostra economia, ni tan sols el genocidi físic que històricament ha patit Catalunya, concretat en milers i milers de catalans morts i exiliats forçosament pel fet d'haver defensat la pàtria. Per terribles que siguin aquests crims, només són corol·laris del crim fonamental a què els colonitzadors han condemnat la pàtria catalana: negar-li la seva manera de ser.

Durant més de tres segles de submissió forçada i d'una quarantena d'anys de democràcia formal, però d'opressió i manipulació psicològica, als catalans se'ns ha fet impossible la nostra autoafirmació com a poble.

Deixar perdre la pròpia manera de ser com a nació és la cosa més alienant que existeix, molt més que la destrucció física.
Perquè la misèria de l'ànima és molt més trista que la material, com molt bé recordava el nostre estimat president Macià!!
De què valen progrés, diners i benestar quan un poble es perd a si mateix?
La pobresa més gran, la misèria psicològica més profunda brollen d'aquesta pèrdua de l'ànima col·lectiva.
Perquè la necessitat ontològica més fonamental de qualsevol poble és la de ser qui és dintre del seu territori. I només en l'expressió plena d'aquesta ànima col·lectiva rau l'autèntica llibertat.

I aquesta llibertat autèntica és la que ens neguen tant els colonitzadors com els polítics regionalistes que s'han posat d'acord en marginar i fer innecessària la manera de ser catalana dintre mateix de casa nostra, condemnant-nos així a una folklorització i desaparició segura.

En el procés d'alliberament que la nostra nació està encetant, és indispensable reconèixer allò que molts es neguen a acceptar, que UN POBLE QUE NO ÉS AMO DE CASA SEVA I QUE NO POT EXPRESSAR EN PLENITUD LA SEVA MANERA DE SER ÉS UN POBLE ESCLAU.

És això el que van comprendre amb una perfecta lucidesa els patriotes que avui i aquí homenatgem. Uns patriotes que van assumir que si els era negat el viure com a homes lliures, en la plenitud de la seva ànima col·lectiva, moririen com a homes lliures.

És aquest esperit dels homes que van lluitar amb el preu de la seva sang per evitar el jou que els volia doblegar i negar, el que avui està resorgint arreu de la nostra nació, i al marge i posant en evidència la classe política regionalista i claudicacionista que permet l'esllanguiment progressiu de la nostra identitat, del nostre caràcter i de la nostra llengua.

És en l'esperit d'aquests homes i dones valents que bateguen amb el cor de la nació, on es manifesta la PRESÈNCIA de l'autèntica Catalunya, d'aquesta Catalunya que malda per manifestar-se tot esmicolant la cotilla insostenible en què l'han atrapada.
Aquesta PRESÈNCIA, la nostra manera de ser genuïna i profunda, el cor de la nostra nació, més enllà de les falses identificacions que tants segles de submissió han teixit, és l'objectiu i la raó última del nostre alliberament. És el tresor que ens retornarà la joia de ser catalans, l'espurna creadora i l'abundor material.

Maria Torrents
Consellera Catalunya Acció

Unió. Quina unió?

2009-07-02T11:03:00.004+02:00

“Els veritables obscurantistes són aquells que de les llums de colors en componen la llum blanca fonamental” Goethe

És evident que, per superar aquest cul de sac fatal en què estem atrapats, cal que tots aquells que ja han saltat del carro de la “morta” i s’han encarat decididament cap a la consecució de la independència, bandegin personalismes i partidismes i construeixin la “unitat” que el nostre poble reclama.

Però, quins dels potencials implicats s’han plantejat, amb rigor, com es construeix una “unió” fecunda i quins són els factors i les actituds que en garanteixen l’èxit?

Estem immersos en una inèrcia de pensament que estrafà la concepció d’“unió”, tot fent-la sinònim d’assimilació, d’aglutinament amorf. El mot “unitat” ha esdevingut, de facto, un sinònim “d’unitarisme”. Aquest emmascarament és fruit directe de la nostra experiència històrica i psicològica que ha emprat equívocament la paraula”unitat” allà on s’estava experimentant “l’unitarisme”, o sigui, la destrucció de les individualitats, personals o col·lectives, en benefici d’un únic poder, sovint imposat.
La història en va plena d’imperis que, en nom de “la unitat”, han desencadenat autèntics processos fagocitaris on una nació n’ha destruït i n’ha sotmès d’altres per a engreixar-se i fer-se monstruosa. El grup nacional no dominant s’ha vist sotmès a la dissolució, mentre “les dretes” i “les esquerres” que aparentment polaritzen la història, es dibuixen com a “anècdotes” puntuals en un model més ampli.
En aquest context continua plenament vigent la vella idea que per unir-se en un grup, partit ... cal amuntegar-se i dissoldre’s dintre d’unes sigles, fent inevitable la massificació i la depauperació progressiva de la societat que hi està sotmesa.
La por i, el seus inevitables corol·laris, la violència i la manipulació física i psíquica, esdevenen els trets característics d’aquesta manera primitiva i poc madura de concebre “la unió”.

La mentalitat “unitarista” empobreix el conjunt i el porta a l’autodestrucció en no entendre ni la funció de catalitzador que ha de tenir l’objectiu comú, ni el paper enriquidor que ha de jugar cada una de les parts, ni com el paper del lideratge s’imposa de manera natural en qualsevol procés d’unió saludable.
I tampoc no entén que qualsevol “unió” sorgida sota els vells paràmetres ha de fracassar perquè és incapaç de fomentar una actitud de confiança mútua i de valoració respectuosa de l’altre. El possible “aliat” és percebut com una crossa que et permet fer-te més gran quantitativament, però, alhora, és una nosa, un perill potencial que cal neutralitzar, tot diluint-lo, dintre d’aquest magma que en diuen “unió”.

Aquest model ha dominat la història fins als nostres dies, i malgrat que ara es mostri més prepotent que mai, està tocat de mort. Es un exemple fefaent que “abans de la tempesta s’alça impetuosament per última volta allò que després ha de quedar llargament humiliat en el fang”.

Signes inequívocs provinents tant de la nova percepció de la realitat que va dibuixant la ciència, com de la mateixa dinàmica psicològica i històrica assenyalen l’emergència d’un nou paradigma on la unió es concep a partir de la integració d’elements diferents que treballen coordinadament, en xarxa, en benefici de tot el conjunt, en un context de confiança i acceptació profunda, agraïda.
En aquesta nova concepció emergent, la configuració de la unitat reconeix el valor de la individualitat humana i nacional com un factor fonamental. Com més ric és cada individu, més ric és el conjunt.
La lliure responsabilitat d’integració substitueix la submissió, que s’ha comprovat empobridora i distorsionadora del benefici comú.
És un paradigma on cada individu i cada nació han d’ocupar el seu lloc i assolir la seva plenitud per assegurar l’excel.lència del conjunt.
Es perfila una realitat orgànica, on les qualitats de cada individu, posades de manera natural al servei del conjunt, acaben revertint, incrementades, en benefici propi.
És el paradigma de l’organisme sa.
Aquesta concepció post-històrica de la unió, retroalimenta un ambient de confiança que incentiva les qualitats existents i permet l’eclosió de qualitats adormides i insospitades que només poden desenvolupar-se en un context d’aquestes característiques.
És a través d’aquesta unitat integrada que l’home, les nacions i la humanitat desplegaran la seva nova etapa evolutiva, mostrant capacitats mentals, psíquiques i sensitives, ara encara embrionàries.

En el vell paradigma històric, convulsament agònic, el tot mai no arriba a ser la suma de les parts, perquè hi ha una dinàmica contínua d’assimilació i destrucció. En el nou paradigma que estem fent emergir, el tot és sempre més que la suma de les parts perquè la cooperació i la interacció crea una nova realitat rica i dinàmica.

La construcció de la unitat que demana el futur immediat implica la superació del concepte uniformitzador i assimilador tan estès encara avui a casa nostra, i la seva substitució per la del concepte d’unitat integradora.
És cert que el poble català reclama i necessita la unió, però cal que entenguem que la frontissa històrica en què la independència de Catalunya està cridada a consumar-se, exigeix no caure en l’error de repetir anacronismes històrics.
Només la integració de les diverses sensibilitats independentistes, la seva coordinació al servei de la nació i l’emergència natural de lideratge que propiciarà, farà possible una força potent i imparable que alliberarà el nostre poble de les grapes de la històrica unitat castradora dels imperis espanyol i francès, i la catapultarà cap a una experiència integradora i regeneradora, cap a un model post-històric.

Tindrem tots els actors implicats la lucidesa d’assumir la responsabilitat que se’ns demana?
Serem capaços de fer aquest salt qualitatiu en la manera de concebre i construir la unitat que els temps exigeixen?
Qui quedi ancorat en els vells models regits per la por i la desconfiança s’autoexclourà del procés en negar la llavor de futur que vol germinar al si d’aquest nostre poble.

La unió fecunda que portarà la nació catalana cap al seu futur la consumaran aquells que ja han saltat del carro de la “morta”, s’han girat definitivament d’esquena al vell ordre, i ressonant amb la visió vital i acolorida que s’obre davant la nostra nació, treballen decidits, des el cor, amb el cap i amb totes les fibres del seu ésser per fer-la possible.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Caràcter i alliberament

2009-05-12T10:46:00.005+02:00

“Volen, volen, de dia i de nit! Les àguiles d'or, fill d'Ulisses! Em sents? Ja s'han alçat dels cims les àguiles augurals! I volen, de dia i de nit, les grans àguiles. I tot allò que s'arrossega en el fang, i s'esllavissa en l'ombra, i campa en els tebis recers, es posa a tremolar i a petar de dents! Ja estàs a punt Telèmac? No és prou forta la branca de la teva ànima perquè s'hi posin les àguiles resplendents? Què esperes a deixar de ser fill per a convertir-te en hereu?” Agustí Bartra.

“Coneix-te a tu mateix, dic jo ara a Catalunya, traduint-li els oracles que li assenyalen grans destins(..) El coneixement és l'únic recurs que tenim contra la fatalitat” Francesc Pujols

L'anàlisi i intent de definició del nostre caràcter nacional ja va ser objecte d'estudi de les ments més preclares de la Renaixença: Almirall, Prat de la Riba, Torres i Bages. Homes plenament conscients que el ressorgiment de Catalunya havia d'anar íntimament lligat al coneixement del caràcter del nostre poble.
Torres i Bages reconeix que “qui s'apodera del pensament d'un poble es fa amo d'aquest poble; el posseeix, el domina i en disposa i que la transformació del pensament comporta la transformació del país i constitueix una veritable transmutació”.
Aquests homes, al marge dels seus encerts i errors en l'anàlisi del caràcter col·lectiu català, van mostrar la sagacitat d'assenyalar amb precisió el desllorigador del problema de Catalunya: el nostre caràcter col·lectiu.

Però en fer l'anàlisi caracterològica dels seus contemporanis, tant aquests primers teòrics com molts dels que els seguiren, van reflectir-hi, sense adonar-se'n, els seus prejudicis. No eren conscients que feien el retrat d'un poble que portava segles sotmès, i que ells mateixos formaven part d'aquest col·lectiu que vivia, pensava i es comportava en condicions alterades per una secular manca de llibertat que negava la pròpia manera de ser històrica i cultural.
Van confondre les característiques que ells observaven amb la genuïna totalitat del caràcter català. Si mai miraven enrere i veien trets que no quadraven amb el dibuix que ells havien fet, com, posem per cas, el coratge de Pau Claris, simplement negaven l'evidència o la categoritzaven a tall d'anècdota.
Tots aquests prohoms van passar per alt el fet històric que estrafeia i encara continua estrafent la manera de ser i de pensar del nostre poble: la nostra condició de colonitzats. Van dibuixar, potser sense saber-ho, els efectes que la submissió interioritzada té sobre el caràcter d'un poble, i que avui es palesa d'una manera execrable en gran part de la nostra gent.

Muñoz Espinalt, en una fina anàlisi de la psicologia catalana ja ho assenyala amb precisió quan ens diu que “l'individualisme català, aquest ”anar a la seva” i la brillantor que el català exhibeix en allò que pot controlar individualment o en el clos familiar o associatiu, i el rebuig o la inhibició que mostra per la cosa pública són una resposta de supervivència al fet de sentir que la seva vida col·lectiva està sotmesa a una mentalitat forastera hostil a la seva pròpia manera de ser”.

Tota individualitat nacional ben estructurada va sempre acompanyada d'un caràcter i d'un pensament genuïns i originals. El caràcter, la manera pròpia de ser i de veure el món, engendra i garanteix un espai territorial on florir i una llibertat que agomboli la pròpia creativitat, per així generar la riquesa espiritual, cultural, científica i material, característica de les nacions madures, plenament individualitzades.
La nostra nació va assolir ja durant l'edat medieval un grau de maduresa inusual, tot expressant un caràcter “sencer”, un “geni” propi, on l'èpica se sustentava en el rigor i el treball, on els trets espirituals i materials convivien en harmonia, on la grandesa sorgia naturalment de la “integritat” de la vida nacional. I és aquest caràcter el que ha donat, fins i tot durant els llargs segles de postració nacional, homes i dones que amb la seva manera de fer ens han recordat qui som en realitat, més enllà de la castració col·lectiva en què hem viscut i encara vivim.

Ha estat la supressió de la nostra llibertat, la negació del nostre espai nacional, la repressió sistemàtica i brutal, que ha adoptat diversos rostres, la submissió forçada, i la traïció i la confusió propiciades, allò que ha atrofiat el nostre caràcter col·lectiu, i sovint també l'individual de molts dels nostres compatriotes.

Com a resposta d'autodefensa a la brutalitat i a la mentida hem relegat a l'oblit l'expressió d'aquells trets del nostre caràcter que més molestaven el colonitzador, tot identificant-nos unilateralment amb una polaritat de la nostra manera de ser, aquella que ens era més útil en la situació anòmala en què tantes generacions de catalans han nascut, viscut i mort.

Aquest procés de repressió i oblit dels trets més significatius del nostre caràcter ha generat un buit que ha estat ocupat sense dilació, emparant-se en la llei de “l'horror vaqui” que regeix la Naturalesa, per la prepotència i la grandiloqüència dels usurpadors. I s'ha generat la perversa dependència a la qual estem sotmesos. Els espanyols s'han identificat amb “el domini”, i la nostra capacitat de treball, rigor i creativitat ha quedat sota el seu servei. No només hem estat durant molts anys la fàbrica d'Espanya, sinó que hem alimentat la seva cultura, la seva llengua i les seves gestes històriques.

De fet, la força vital que es manifesta com a caràcter d'un poble, i en aquest cas del nostre poble, no desapareix per molt que es reprimeixi o s'ofegui. Quan l'hem honorat cedint-li el lloc que li correspon en la vida nacional ha esdevingut la força simbòlica que ha ajuntat, que ha lligat, que ens ha integrat com a individus amb nosaltres mateixos i amb el nostre poble. En negar-la, ha pres possessió del lloc que li correspon en la vida nacional a través de la força desintegradora dels colonitzadors, perquè allò que neguem del nostre caràcter, ho hem de sofrir, deformat, en l'altre. En negar-nos la grandesa, la potència, la dignitat, ens ha vençut la grandiloqüència, la prepotència i la supèrbia encarnades en l'opressor. Els enemics, des d'aquesta perspectiva, “ens ensenyen què hem de fer” perquè ens mostren el que neguem, ignorem o rebutgem de nosaltres mateixos.

En el procés d'assimilació a la Castella imperial, hem perdut, doncs, el nostre “geni” nacional, en el sentit que hi donaven els clàssics com la pròpia, única i genuïna estructura de sensibilitats i poders que constitueixen una individualitat, sigui personal o nacional, i que defineix la seva relació amb el món. El “geni” fa referència a una funció arquetípica fonamental de l'experiència humana, que urgeix a cada ésser, individual i nacional a afirmar-se, a perpetuar-se i a mostrar la seva plenitud. Es la força vital que lluita contra l'assimilació, la destrucció, la desaparició. Heràclit ens recorda que “el geni és el caràcter”, i per això la negació i repressió d'aquesta força vital, amb tot el seu corol·lari de trets psicològics, implica l'autocastració i l'autoanul·lació de la voluntat, i condemnen al poble que se la nega a la feblesa, a la ingenuïtat patològica i a l'apatia.
I aquest és l'objectiu primordial de l'usurpador, perquè un poble amb un caràcter i una voluntat atrofiades és un poble anorreat.
Desestimar el nostre “geni” ens ha afeblit d'una manera tan perversa que ja gairebé no recordem la bella plenitud de la veu del nostre poble: la veu d'autoritat majestuosa d'Oliba i del rei en Jaume, la veu indòmita dels innombrables defensors de la terra, la veu màgica de Verdaguer, la veu mística de Llull, la veu grandiosa i còsmica de Gaudí. Prou se'n cuiden d'evitar que remembrem la plenitud que va intrínsecament lligada a la nostra grandesa! Aquest oblit és tan punyent que ha distorsionat la percepció que molts catalans tenen de la pròpia realitat nacional, portant-los a repetir, potser per justificar les seves claudicacions, que som un país petit, que som una cultura minoritària, quan, per ser fidels a la veritat, haurien de dir que som un país esquarterat i una cultura i una llengua minoritzada per un procés de colonització que ara és més actiu que mai, i que ha significat, en paraules de Preston, un autèntic holocaust per a Catalunya.
Obliden que és la ”qualitat” intrínsecament lligada a l'esperit i al caràcter d'un poble, no la “quantitat”, allò que defineix la seva grandesa i la seva vàlua.

El domini de l'usurpador se sustenta en la nostra feblesa. I la nostra feblesa rau en la renúncia que hem fet d'aquells trets que, quan són conscientment presents, fan impossible una vida de submissió. Ignorar-los ens ha permès, com a individus, anar malvivint, però ha conduït la nació al límit de les seves possibilitats de supervivència.

Només quan encarem i entronitzem al seu lloc legítim el “geni” reprimit i negat de la nació, quan ens hi identifiquem, l'assimilem i l'integrem com una beneïda part de nosaltres mateixos, ens obrirem a la llibertat i a l'acció fecunda.

Serà aquest acte de dignitat integradora el que farà possible la plenitud de la nostra ànima nacional i la nostra independència política, perquè com deia Goethe "la poesia, la música, i l'entusiasme patriòtic de les guerres d'alliberament són filles del geni”.

I amb la recuperació del nostre caràcter, retrobarem naturalment “l'astúcia que veu venir la malvestat”, “la visió que ens omple de vigor”, la grandesa, la capacitat èpica, la convivència íntima amb el misteri, i, sobretot, la “capacitat de domini sobre la nostra heretat”, que hem enterrat tan endins que ni recordem que sigui nostra.

Quan abracem amb una joia profunda tots els pols del nostre caràcter.
Quan siguem capaços de pensar amb grandesa la nostra vida nacional, negant-nos a ser reduïts a la fàbrica d'Espanya.
Quan hàgim superat la identificació unilateral amb el pol més pragmàtic i material del nostre caràcter col·lectiu, sotmès dòcilment als dictats de l'usurpador, i posem la integritat del propi caràcter al servei de la nostra nació, estarem en el camí correcte de rescatar-la de l'oblit i de la vergonyosa misèria històrica a què l'hem condemnada. I farem possible la cristal·lització de la nova consciència d'homes lliures.

Aquest és l'autèntic repte que la història ens planteja. La nostra voluntat d'assumir-lo farà possible l'acompliment del destí de Catalunya perquè només la nació i, amb ella, l'home que ha encarat la seva ombra, que ha davallat al seu infern i ha estat capaç d'integrar-lo, està acreditat per fer el “camí estret” que es desplega com el darrer esglaó de l'Escala de la Vida, generant l'home nou nietzchià, l'àngel pujolsià, exponent d'un nou nivell de consciència que se sap forma única, contenint el Tot, i que deixant-se abraçar amb les ales de l'Ésser, pot exclamar amb veu rotunda: “ poble meu, què t'ho impedeix? aixeca't, assumeix la teva heretat i camina”.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Els estendarts ja s'han enlairat!

2009-04-17T19:31:00.002+02:00

La presentació en societat, ahir, de “Força Catalunya” va fer palès el poder de transmutar emocions i estats d'ànim que té la paraula, quan sap transmetre amb l’autenticitat en què ho féu ahir, en boca del Sr. Santiago Espot, l’amor apassionat pel nostre poble i la insubornable voluntat de retornar-nos la usurpada llibertat.

El to elegant, ponderat i senyorívol que va exhibir el Sr. Espot va estar en tot moment amarat d’aquella passió que és condició indispensable de l’amor, perquè “l’amor,.. per la Pàtria, per la Veritat,.. no pot créixer sense passió” com ja ens recordaven els clàssics grecs.

I és aquesta passió que va saber comunicar amb encert el Sr. Espot, la que forneix l’empremta del lideratge i somou els cors més empedreïts. Cal passió per respondre a l’anhel que ens atreu cap aquesta nova pàtria que reneix de les seves cendres. Cal passió per fer possible l’afany de cristal·litzar-la . Cal passió per trobar el coratge que posi en evidència la manipulació i el servilisme que impregnen la vida política catalana i que esclafa i menysprea l’ànima del nostre poble. Cal passió, en definitiva, per assumir el repte històric que tenim al davant: l’alliberament polític i el retorn, a tota la nació, de la plenitud cultural, lingüística i espiritual.

La crida més pregona de l’ànima del nostre poble ens empeny cap aquesta doble tasca. Qui podrà ignorar-la?
Només els covards i els pusil·lànimes. Qui encara conservi en el seu cor ni que sigui una minúscula brasa de dignitat, serà capaç de fer el salt i encetar el camí del compromís malgrat les pors interiors, els dubtes i el vel de desesperança que tenalla a molts.
I a mida que s’avança en el camí, el dia es fa més clar, la confiança augmenta i sents cada cop amb més nitidesa el cant de Veritat, de Bellesa i de Bondat, Francesc Pujols dixit, de l’ànima del nostre poble. L’escolta profunda d’aquest cant no ens sostrau les dificultats i els ensopecs “trepitjaràs lleopards i escurçons, passaràs sobre lleons i sobre dracs”, però ens manté fidels i no permet que res ni ningú ens separi del nostre camí “però a tu, res no et tocarà”.

Des d’ahir, tots els que han decidit lliurement ser fills d’aquesta nació, vinguin d’on vinguin, han estat cridats a la batalla de l’alliberament! Els estendards ja s’han enlairat! Els generals ja marxen a primera línia amb l’espasa de la paraula ben esmolada, el cor ple de coratge, i la ment serena i centrada.

La resposta a aquesta crida es coronarà indefectiblement amb els llorers de la victòria i amb la joia, regal reservat a aquells que han sabut ocupar el lloc que els estava destinat en el món i en la història.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Llengua i descolonització

2009-03-19T17:02:00.004+01:00

La independència és un pas imprescindible però no suficient per a garantir la nostra descolonització.

Una independència que no avali el retorn de la plenitud de la nostra ànima nacional, la llengua, representaria un autèntic fracàs, perquè negaria la nostra plenitud.

El tema de la llengua està immers en una confusió i una manipulació volgudament provocada. Les veus afaiçonades per segles de submissió, massa comunes tristament en els ambients catalanistes i fins i tot independentistes, es fan ressò d’un discurs imposat subtilment pels nostres colonitzadors que podreix la possibilitat de restituir la justícia històrica, imprescindible per treure’ns de sobre el llast de corrupció de tants segles, i fa impossible la consecució de la plenitud lingüística que ens correspon.

Aquest discurs posat en circulació per tot l’espectre polític dels nostres colonitzadors consisteix a maquillar el dret de conquesta, brutalment emprat contra la nostra llengua, amb l’eufemisme dels “drets individuals” dels qui estant aquí, però sense la més mínima voluntat d’esdevenir d’aquí, continuen entestats a fer el que han estat fent durant segles: destruir la llengua catalana, tot reduint-la a una mera anècdota. Els nostres colonitzadors saben que la independència és imparable. El seu objectiu ara és que la nació catalana malgrat tenir estatus polític propi continuï sent un apèndix cultural, lingüístic, mental i de caràcter de l’antiga metròpolis. Aquesta haurà estat, si ho permetem, la seva autèntica victòria, perquè en desaparèixer l’ànima de la nació catalana, el nou estat ja no serà un estat català, sinó un estat satèl·lit d’Espanya.
Per assolir això, saben que han d’atacar amb encert el punt neuràlgic de la nostra manera de ser: la llengua. I ho fan amb el que el pensador Ken Wilber ha encunyat amb el nom de “fal·làcia pre-post”, o sigui fan passar per un model “evolucionat” allò que és realment una “involució”, ja que tot embolcallant el seu discurs amb un llenguatge de tolerància, estan aconseguint, de facto, la destrucció de la llengua de la nació sotmesa.

Ells saben que una llengua per ser viva ha d’acomplir dues condicions:
- ser necessària al seu territori.
- ser genuïna, rica i amb caràcter.

L’incompliment de qualsevol d’aquests dos punts condemna una llengua a la seva lenta, però irremissible desaparició. I precisament aquests dos principis són atacats amb el bilingüisme, que fa innecessari el català dins del seu territori natural, i amb la hibridació del català, l’anomenat catanyol, que preconitza la progressiva substitució de lèxic, expressions i estructures sintàctiques pròpies per calcs del castellà.

Aquesta “fal·làcia pre-post”, d’acord amb el designis dels seus creadors, està actuant com un autèntic virus que s’ha infiltrat amb virulència dins del cos de la nostra nació, i
no només ha dictat les praxis polítiques en l’àmbit lingüístic dels últims decennis, sinó que està contaminant i infectant les ments d’aquells catalans més febles, ingenus i porucs, que tot i anomenar-se independentistes, estan fent costat a aquestes pràctiques lingüístiques, proposant-les com a models per al futur estat català.

Aquestes actituds posen en evidència que la qualitat mental que aquest virus ha produït en alguns dels nostres compatriotes està fent la feina a què estava destinat: que siguin els mateixos catalans els qui enterrin la seva ànima.

Aquests ingenus, diuen desitjar una Catalunya lliure, però emboirats pel virus de la demagògia i per una falsa percepció de la convivència i la pau entesa com una contínua claudicació i acceptació de la situació que han generat centúries d’opressió i colonització, estan disposats a renegar de l’heretat que els ha estat encomanada, i llençant-la inconscientment per la finestra, com aquell que llença un pellingot, preconitzen per al futur estat català:
- Que el català tingui cooficialitat amb el castellà i el francès.
- Que en lloc del català, institucionalitzem el catanyol, un híbrid desvitalitzat.
Els defensors d’aquestes tesis, demostrant l’obnubilació del seu pensament, ignoren una implacable llei universal que postula que tot allò que no és necessari acaba desapareixent, i encara gosen dir que de la implantació d’aquests dos punts en sorgirà una realitat lingüística que superarà l’absoluta fragilitat actual del català. Pretenen fer-nos creure que aplicant encara més intensament la mateixa praxis amarada d’esperit colonitzador, el país es descolonitzarà!!!
Qui mira la pròpia realitat nacional a través dels ulls dels seus colonitzadors fa evident la seva incapacitat per desprendre’s de l’ànima d’esclau que han forjat tants segles de submissió.
Qui accepta, sense qüestionar-los, els resultats de la colonització que han generat la situació lingüística actual, i està disposat a malbaratar la seva ànima nacional per un híbrid sense suc ni bruc, demostra una incapacitat malaltissa per estimar la pròpia manera de ser i per ressonar amb la seva ànima col·lectiva, perquè estimar genuïnament i sincera la pròpia idiosincràsia com a poble, és atribut de l’ànima, i condició indispensable per a discernir l’esperit que batega dins de cada nació.
Aquesta incapacitat d’estimar i portar a la plenitud la nostra manera de ser col·lectiva és el camí segur per quedar desposseïts del tot, perquè només “a aquell que té (reconeix el sagrat valor del què és), li serà donat, i al qui no té, fins el poc que té li serà pres”.

La qüestió que es dilucida a l’entorn de la llengua és la de decidir si volem un país amb la personalitat lingüística que li correspon, o si acceptem la nostra hibridació, filla borda de la colonització. Hem de decidir si ens resignem a fer de la nostra ànima nacional una ventafocs grisa i descolorida, que restarà sempre als fogons de la nostra nació, ni reconeguda ni estimada, o reivindiquem la rica, genuïna i creativa llengua que ens han llegat els nostres avantpassats, i tot situant-la al centre de la nostra vida col·lectiva, li retornem la seva plenitud i li garantim el seu lloc en el món.

La garantia de futur per als pobles, com per a les persones, passa per assolir nivells cada vegada més profunds d’individuació, o sigui, de personalitat, conformada directament pel caràcter que s’expressa en la llengua de cada poble.
Els pobles que ho entenguin i treballin en aquest sentit seran referents per a la humanitat sencera. Els que renunciïn a la seva personalitat esdevindran meres ombres en el concert de les nacions, per molt estatus polític independent de què gaudeixin.

És això el que volem per a la nostra estimada pàtria? Perquè aquest és el camí que ens preparen totes aquestes veus que defensen una llengua híbrida feta de pedaços de les llengües amb què hem conviscut- forçats- durant segles.

Cap país lliure i amb personalitat lingüística acceptaria un bunyol com aquest, perquè els homes i els pobles lliures, no només políticament sinó també mentalment, saben que el futur no és dels que toleren l’afebliment que suposa la despersonalització, sinó dels que aprofundeixen en la pròpia manera de ser, i ocupant el lloc que els correspon, es fan respectar, tot respectant els altres.
No és convertint-nos en una sopa aigualida que guanyarem el nostre futur i el respecte de les altres nacions, sinó esdevenint el vi saborós que estem cridats a ser.

Si el model lingüístic que proposa la cooficialitat del castellà, francès i del catanyol com a llengües de la futura Catalunya lliure s’acabés imposant representaria un error històric més greu que el del Compromís de Casp perquè hibridaria el català i, en situar-lo al mateix nivell legal que el castellà i el francès, en provocaria inexorablement la seva desaparició. I l’executor en seria, irònicament, la Catalunya lliure per la qual treballem.
Aquest és el futur, o més precisament, la manca de futur a què condemnen el català totes aquestes propostes que pretenen passar per “innovadores “ i “tolerants”. La prova del cotó fluix consisteix a preguntar-se si hi ha cap poble no colonitzat que accepti la desintegració de la seva llengua com a signe d’evolució. Els anglesos titllarien aquestes propostes de “disgusting, demagogical shit” si algú les gosés plantejar per a la seva estimada llengua anglesa, perquè ells, uns mestres en aquest àmbit, saben que per garantir la vitalitat i la universalitat d’una llengua se li ha de salvaguardar el caràcter i la personalitat, fer-la ser, en definitiva, genuïnament original i, sobretot, garantir-n’hi la primacia a la seva nació.

Tenim davant nostre el repte de la descolonització. La independència política n’és només el primer pas imprescindible, però la tasca que cal fer va molt més enllà del mer alliberament polític.
Cal retornar-nos la llibertat i la plenitud, i això implica com a tasca prioritària desenterrar la nostra ànima nacional del racó on l’han condemnada tants segles de menyspreu i negligència. La llengua serà el paràmetre més evident del reeiximent del procés de descolonització o del seu fracàs.
Els qui no tenen clar que l’objectiu final és la descolonització, i empesos per la desídia, la comoditat o la ingenuïtat patològica, estan disposats a qualsevol renúncia, per fonamental que sigui, a fi d’eludir el conflicte, estan treballant, en siguin conscients o no, al servei dels qui ens tenen amorrats al piló i que volen impedir la plenitud de la nostra llengua fins i tot en la Catalunya políticament lliure que saben inevitable.

Permetrem que els que menyspreen amb tanta inconsciència l’ànima del nostre poble dirigeixin el timó de la independència, i arruïnin la possibilitat de la Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa que tants anhelem?

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

La nació. Ecosistema social.

2009-02-17T12:38:00.003+01:00

La nació. Ecosistema social.

Hi ha un ordre profund de la realitat. Els dos elements definidors, en són la integritat i la integració. La integritat implica el reconeixement conscient i la capacitat d’expressió de totes les potencialitats en cada organisme viu, sigui individual (home) o col·lectiu (nació). Per integració entenem la capacitat que cada element individual o col·lectiu té d’ocupar el seu lloc i assumir la funció que li correspon en benefici del conjunt.

La salut, la felicitat, la pau, són l’expressió harmònica d’aquest ordre profund. Tots els trasbalsos que pateix l’home, tant en la seva vessant individual com col·lectiva són fruit directe de la seva transgressió. El sentit comú ho intueix. La ciència ho corrobora.

La nació té un lloc cabdal dins d’aquesta realitat. Les nacions són, de fet, els òrgans constitutius del cos de la humanitat. La seva integritat i harmonia garanteixen la salut i l’harmonia de la humanitat, la degradació o desaparició de qualsevol d’elles n’afecta irremissiblement la vitalitat del conjunt.

Es per això que les manipulacions contra la integritat i la integració de qualsevol nació, s’han d’entendre com un atemptat a la totalitat de la humanitat, no ja només en un sentit filosòfic i ètic, sinó amb una implicació orgànica i vital directa.

L’antagonisme a aquesta veritat tan elemental és un tret constitutiu de la vella consciència que tots portem a dintre, i es manifesta exteriorment amb les actituds que malegen els dos components bàsics d’aquest ordre profund: la integritat i la integració.

La idea d’integració, essencial per a l’harmonia de la nació, s’ha manipulat a dos nivells:

a- promovent la idea d’unitat uniformitzadora i massificadora. A nivell polític la manipulació d’aquest concepte ha servit per justificar usurpacions, opressions, substitucions i genocidis de nacions senceres. En aquesta línia, han deformat el sentit pregon i sagrat de la idea d’unitat, que implica una ordenació natural, orgànica, de la diversitat en benefici del tot, substituint-lo per un concepte d’unitat “castradora”, on el tot només es concep a partir de l’esclafament de la integritat i l’ordre natural. És aquesta ordenació natural, aquesta integració autèntica que respecta i celebra la genuïnitat, la forma única i personal de ser tant individual com col·lectiva, però ubicant-la en el lloc que li correspon en aquest ordre profund de la realitat, la que conforma la veritable unitat.

b- defensant els drets del individus per sobre dels de la col·lectivitat troncal en la qual s’ubica (família, poble, nació). Aquesta primacia patològica individual porta indefectiblement a la destrucció de la col·lectivitat en la que l’individu viu. En el llibre “ Krankheit als weg” (la malaltia com a camí), T. Dthlefsen i R. Dalke, emprant el pensament analògic posen en evidència la naturalesa patològica d’aquesta actitud que “en la vida política, econòmica, religiosa i privada tracta d’imposar i estendre els objectius i interessos individuals sense miraments sobre les fronteres (el correlat a nivell físic serien les cèl·lules canceroses que envaeixen altres òrgans sense tenir en compte els límits morfològics), establir llocs estratègics per afavorir els seus interessos (metàstasis), i fer prevaler les seves idees i objectius, utilitzant els altres, individus o col·lectivitats troncals senceres, en benefici propi (parasitisme)”.

Aquestes dues manipulacions han estat emprades per les forces nihilistes, hostils a la Vida en la seva expressió més sana i saludable, natural i joiosa. Forces que han utilitzat al llarg de la història models polítics diferents per a sembrar el caos i la destrucció.

La tendència uniformitzadora ha estat més afí als règims dictatorials de qualsevol signe, mentre que l’exacerbació de l’individualisme troba un millor brou de cultiu en les societats dites “democràtiques”.

Ambdues anomalies són diferents cares de la mateixa moneda, que tendeix a imposar les deformacions patològiques de l’individualisme o de l’estatisme en detriment de l’ordre natural: l’individu integrat en una col·lectivitat natural (família, poble i nació).

Per al catalans, desemmascarar i deslegitimar aquesta doble manipulació, és el pas imprescindible no només per restablir la importància de la nació dintre l’ordre social, sinó també per a garantir-ne l’harmonia.

Si observem la realitat en les seves diverses vessants: el cos humà, la naturalesa, la humanitat, l’univers, trobem sempre l’individu, de forma natural, integrat en una col·lectivitat: òrgan, ecosistema, família, nació,... i aquesta integració és un factor fonamental que garanteix la seva salut i integritat física i psíquica, i la seva llibertat.

Es només dins d’aquesta dimensió col·lectiva que l’individu pot realitzar la seva plenitud.

Quan el flux continu d’energia, d’individus, de partícules, d’informació, es realitza respectant, i al servei, d’aquests organismes o agrupacions naturals, la Vida floreix en tota la seva bellesa, però quan el flux pretén imposar els interessos d’uns individus sobre l’equilibri general integrador, s’esdevé la inharmonia, el caos i la destrucció. En la naturalesa això es tradueix en la destrucció dels ecosistemes. En els organismes animal i humà, la proliferació de cèl·lules que només procuren pel seu creixement i els seus “drets”, s’anomena càncer. En l’univers, quan un planeta o un meteorit surt de la seva òrbita s’esdevé un cataclisme.

Aquesta observació ens hauria de fer conscients de la llei que la física quàntica ja ha formulat explícitament, però que els humans ens entestem a negar: que una partícula quan es desplaça d’un camp a un altre, s’adapta a les característiques del camp on va a parar.

A nivell de la humanitat, aquesta llei implica que els individus que es desplacen d’una nació a una altra, s’han d’integrar al seu nou destí si se’n vol preservar l’harmonia. Pretendre que els humans som aliens a les grans lleis universals, s’ha comprovat un error fatal, que es paga amb tensions, guerres i dolor.

Els catalans hem sofert els embats de totes dues manipulacions per destruir el nostre poble. Això ha estat possible perquè com a nació ens hem negat, des d’un moment històric determinat, el poder i la capacitat de domini dins del territori on l’havíem d’exercir. I això ha significat l’escapçament de la nostra integritat. En renunciar a aquestes dues energies tan poderoses, les hem conjurat contra nosaltres en forma d’ombra nihilista i destructora encarnada en els estats espanyol i francès, que ens obliguen a patir, i per tant, a mirar tant si volem com si no, aquell aspecte fonamental del nostre ésser nacional que no volem assumir.

Només quan aquest poble, i específicament les seves classe dirigents estiguin disposades i siguin capaces d’assumir el poder i els dominis que els corresponen, així com la defensa, sense vergonya, de la plenitud de l'heretat nacional que els ha estat llegada, la prepotència dels colonitzadors i dels traïdors a Catalunya quedarà automàticament desfeta, desinflada, en acompliment de simples lleis psicològiques, perquè en reclamar i retornar-nos el nostre poder, deixem de cedir-los l’energia amb què fins ara s’han alimentat.

Reconèixer la integritat del propi ésser nacional és fonamental per evitar la projecció, la repressió o la negació d’allò que no reconeixem en nosaltres mateixos i que conjurem en la nostra ombra col·lectiva.

La llibertat només és possible, doncs, allà on hi ha la integració de totes les forces i energies constitutives de l’individu i de la nació.

Com a hereus lliures d’aquesta nació, el nostre deure prioritari no és lluitar contra persones ni condicions externes, sinó ocupar el lloc i assumir el paper que ens correspon per restablir la plenitud espiritual i material del nostre poble. Automàticament tots els que han viscut com a paràsits usurpadors en el cos escapçat i malalt de la nostra nació, desapareixeran esborrats per la vitalitat que mostrarà la nova Catalunya íntegra, i per tant, lliure.

En última instància la responsabilitat de no cedir davant les forces que cerquen la desintegració de la nació catalana és nostra, dels catalans, però més específicament de la classe dirigent, perquè un poble no pot anar mai més enllà d’on arriben els seus dirigents. Aquesta és la càrrega de responsabilitat que descansa sobre els líders. Ells tenen a les mans la condemna o la salvació de la nació. La seva abdicació, condemna la nació sencera, la seva audàcia i la seva consciència lúcida, salven tota la nació.

Cal tenir clar que allò que cerquem, la llibertat i la plenitud, no ens les pot donar ningú. Les hem d’exercir i instaurar tots els qui ens sentim cridats a servir la Veritat i l’alliberament de la nació catalana.

I la nació un cop esdevinguda íntegra i, per tant, lliure, exigeix la integració dels individus que la formen, perquè d’una banda, la nació és molt més que la suma dels seus membres, la nació és un organisme viu amb una ànima i un caràcter propi, i de l’altra, perquè l’home només troba la plena expressió de la seva ànima individual arrelat en l’ànima i l’esperit de la seva nació. Defensar, doncs, la llibertat de l’individu, exigeix reconèixer la seva dimensió nacional. Sense aquesta dimensió l’individu resta incomplet i desintegrat, i és incapaç d’actuar amb la llibertat del qui ho fa des de la plenitud del propi ésser.

Per garantir un individu lliure, joiós i feliç hem de garantir una nació integrada i integradora. Una nació conscient de la seva manera única de ser i de la vàlua que això significa, que impedeixi tant l’estatisme ofegador com l’individualisme desintegrador, i que esdevingui un autèntic ecosistema social, l’espai acollir i nutrici, des d’on l’individu, profundament arrelat, pugui créixer en tota la plenitud del seu ésser, tot mostrant la seva bellesa autèntica, lluny de les deformacions que el transformen en home-titella o en un individualista prepotent, ambdues expressió de l’home esclau que encara no ha descobert la seva llum interior ni el seu lloc en el món, des d’on desplegar-se en tota la seva bellesa.

El grau d’integritat de la nostra consciència, tant individual com col·lectiva, defineix la nostra percepció del món. Com més integració, més harmònic és el món que projectem. I en el procés d’integració, els conflictes que experimentem són l’escenificació de les resistències que volen frenar l’ascendència de nivells de consciència cada vegada més integrats.

Les tensions que viu el nostre poble preconitzen, doncs, l’emergència d’una nova consciència que se sap sencera, indestructible i creadora i que ja no tolera més l’esclafament a què se’l sotmet.

De la mateixa manera que a l’albada de la civilització occidental, la nació catalana va aportar valors culturals i estructures polítiques pioneres, ara encetem un camí on l’home vell, escindit i escapçat, cedirà el lloc a una nova consciència humana íntegra i integrada, portadora de dos valors fonamentals: la responsabilitat i el servei, que esdevindran els pilars de la nova Catalunya lliure.

Maria Torrents

Consellera de Catalunya Acció.

Siguem rigorosos!!

2009-02-10T10:18:00.003+01:00

Sres, Srs,

Estic segura que tots els que som aquí tenim la convicció que només la independència, o sigui, la recuperació de la nostra llibertat, pot salvar la nació catalana de la profunda decadència en la que està immersa, i que la condueix inexorablement a la seva desaparició com a nació.

Hem arribat a una cruïlla històrica on s’ha constatat que l’intent de mantenir-nos dins del marc legal espanyol i, alhora, salvaguardar la nostra identitat i dignitat nacionals és impossible. No fa falta ser gaire sagaç per adonar-se que la idea d’Espanya, que no és altra que la d’una metròpolis assimiladora, és incompatible amb la de la pervivència dintre de la seva àrea d’acció de qualsevol altra nació. I, de fet, tot al llarg de la nostra història de colonitzats, hi ha hagut gent plenament conscient d’aquesta impossibilitat. Són tots els que durant aquests segles han treballat per l’alliberament de la nostra nació. Ara, però, la constatació d’aquesta inviabilitat és ja tan evident que tots aquells que tenen ulls ho poden veure.

Pot passar, però, que el nostre profund anhel d’assolir la independència ens porti a mitificar-la, i a pensar que la independència per ella mateixa i assolida a qualsevol preu, és l’objectiu final.

De fet, la independència ha de ser l’acte polític imprescindible i necessari per a retornar-nos la plenitud, ara tan malmesa, de la nostra nació. Però no és ni de bon tros suficient en ella mateixa. És el camí que encetarem amb la independència el que garantirà l’èxit de la nostra empresa.

Hi ha un axioma que postula que la solució dels problemes no es troba mai a nivell del problema, sinó en el canvi de consciència que actualitzi noves potencialitats i obri noves perspectives que precipitin la solució.

El problema de Catalunya és fonamentalment el de la submissió política, el de la seva colonització, i la solució només s’aconseguirà amb la cristal·lització d’un canvi de consciència, que obliteri (esborri) la Catalunya esclava i instauri la consciència de l’home lliure, que ocupa amb dignitat el lloc que li correspon com a hereu legítim de la pròpia nació.

Molts de vostès podrien dir-me que aquesta consciència ja existeix al si del nostre poble, i els hauria de donar la raó. És la que l’ha mantingut dret, mentre molts claudicaven i esdevenien esclaus servils. És la que ha mobilitzat milers de catalans en les manifestacions massives dels darrers temps. I és certament la que avui es respira en aquesta sala. Però el quid de la qüestió és que aquesta consciència per a exercir una veritable acció regeneradora que amari tota la nació catalana, ha d’estar encarnada per les classes dirigents de la nació.

I aquesta és la gran tragèdia de la Catalunya actual: que les classes dirigents no són portadores d’aquesta consciència, i accepten amb una irresponsabilitat esborronadora la submissió de la nostra pàtria a la metròpolis. No qüestionen la nostra colonització, i manipulen en molts casos els sentiments sagrats que hi ha implícits en el concepte d’independència per guanyar escons que no es tradueixen mai en dignitat nacional.

I, per què és vital que siguin les classes dirigents les portadores de la nova consciència de dignitat i regeneració? Doncs, perquè un poble no pot anar mai més enllà d’on arriben les seves classes dirigents.

Per més que el poble espernegui, faci manifestacions o doni la volta al món reclamant allò que legítimament li correspon, si els que tenen el poder dins la pròpia nació no estan disposats a transformar en praxis política aquests anhels, queden en absolutament no res. I encara més, tan sols generen frustració entre el poble, perquè la gent del carrer constata que tots els seus esforços no canvien res.

Per això en aquests moments històrics que preludien la nostra independència és de cabdal importància que tots els qui tenim un compromís vital amb l’alliberament de la nostra nació, comencem a desvetllar-nos, a veure les coses tal com són i a desfer-nos de tota una sèrie de tòpics que s’han demostrat erronis.

a- En primer lloc cal pensar totes les accions que es portin a terme en el marc d’una estratègia encaminada a l’objectiu.

Cal preguntar-se sempre qui recollirà el fruit de les nostres accions i què en farà. Pensem en totes les accions que es fan en nom de la independència, i acaben beneficiant políticament als qui estan treballant per mantenir-nos encaixats i, per tant, sotmesos a Espanya.

És imperatiu també trobar el to de dignitat que reclama l’afer històric que tenim encomanat. No podem pidolar que se’ns reconegui el dret a l’autodeterminació. L’hem d’exercir. Aquesta és la via que n’assegura el reconeixement.

b- En segon lloc hem d’entendre que la dita tan comuna a casa nostra “ que entre tots ho farem tot” només es fa efectiva si hi ha un lideratge, una punta de llança que assenya-li amb claredat, audàcia i intel.ligència l’objectiu i el camí, i es comprometi a fer fructífer l’esforç de tots.

c- I per últim cal treure’ns la bena dels ulls i deixar d’esperar i creure que els polítics que han permès i han empès, amb les seves accions i omissions, la nostra nació fins al caire de l’abisme on ara es troba, poden liderar la independència i fer efectiva la nostra regeneració nacional.

Deixar-ho a les seves mans seria d’una irresponsabilitat enorme, perquè n’asseguraria el fracàs, ja que han demostrat a bastament que són incapaços d’exercir la voluntat i la fermesa que calen no només per a culminar amb èxit el procés d’independència, sinó sobretot per assumir el procés de descolonització, imprescindible per a retornar-nos la nostra plenitud nacional.

No en dubtin, en el millor dels casos, ens condemnarien a la vergonya de ser políticament independents, però mantenint intactes les rèmores de la colonització, que hipotecarien, de facto, la nostra vida nacional, com ha passat amb més d’un poble colonitzat, que tot i haver assolit la independència no ha estat capaç de forjar-se una llibertat genuïna.

La història ens ensenya que tots els canvis polítics que han representat una autèntica transformació, s’han generat gràcies a un canvi profund de consciència, que ha provocat l’enderrocament de la vella consciència i, amb ella, del vell ordre, i s’ha espargit de dalt a baix per tot el cos nacional, impregnant-lo d’una nova vitalitat.

És en aquesta línia que CA està treballant per a fer quallar una nova força política integradora de totes les sensibilitats independentistes i que visualitzi el gran pacte nacional que l’electorat català reclama i la nació necessita. És aquesta força política sense malejar la que ha de fer possible l’entronització al Parlament de Catalunya d’aquesta nova consciència de dignitat, integritat i absoluta fermesa per a proclamar en primera instància la nostra independència, i iniciar tot seguit el procés de regeneració nacional i política indispensable per a retornar-nos la nostra plenitud. Una plenitud que el nostre poble anhela i es mereix, i que serà l’expressió i la garantia de la nostra llibertat.

Maria Torrents

Consellera de Catalunya Acció.

Carta oberta al Sr. Víctor Alexandre

2009-01-06T21:30:00.003+01:00

Benvolgut Sr. Alexandre:

Acabo de llegir el seu article al número 36 de la revista Lletres, on l’Antígona de Jordi Coca li forneix l’excusa perfecta per a posar en evidència alguns dels caràcters tan comuns en totes les situacions d’opressió, i per tant molt habituals desgraciadament al nostre colonitzat país. Malgrat que comparteixo molts dels seus arguments, crec que és de vital importància, per a l’èxit de l’alliberament de Catalunya, puntualitzar sobre el punt amb què clou el quart paràgraf, i que al meu parer desvirtua totes les argumentacions anteriors, tant encertades.

Comparteixo amb vostè que “Catalunya com la Tebes de Creont, està tenallada per la por, i la por la fa vulnerable i submisa. Aquí, com allà, també el poder compra el silenci dels pensadors agraïts”. “Aquí, com allà, excel·leixen Tiresies, paradigma d’intel.lectual prestigiós vençut per la covardia, i també es prodiguen les Ismenes, model de ciutadana poruga i obedient. El primer, que podria exercir la seva influència contra l’opressió se n’acaba inhibint , i la segona, que podria rebel·lar-s’hi, demana prudència, mesura i moderació”.

Comparteixo amb vostè que” Catalunya és rica en Tiresies i pobra en Antígones, perquè la dignitat és un mot que els gestors del dia a dia, han capgirat de dalt a baix fins a fer-ne un defecte”.

Cal, però, que parem atenció en Antígona, el personatge coratjós que posa en evidència el poder del tirà i els que el justifiquen. La veu d’Antígona es caracteritza per dos trets fonamentals: d’una banda, desemmascara el mal que pateix Tebes, l’opressió, la tirania “t’acuso de fer d’aquesta ciutat una ciutat morta, sense veu ni voluntat”, però sobretot, posa nom i cognom al seu màxim responsable, i s’hi encara obertament, assumint el conflicte que això comporta.

Per això m’ha sobtat profundament quan vostè, emulant Antígona, després de denunciar el mal que ens doblega, s’hagi negat a assumir plenament el seu paper, i en lloc de posar nom als responsables, els excusi titllant-los de murris: “Catalunya no pot acusar ningú perquè els Creonts que la dominen són més murris que el Creont de Sòfocles”.

Sr Alexandre, i tant que podem acusar! I no només podem, sinó que cal acusar aquells que condemnen a mort la nostra nació. Només fa falta el coratge que encarna Antígona, i que trobem encara entre els nostres connacionals a l’hora de parlar dels nostres mals, però que és tant escadusser quan cal afinar i acusar amb nom i cognoms els seus responsables.

Crec que és urgent que això es faci, i se’ls apliquin els adjectius adients, no un “murris” que encara els pot fer semblar simpàtics. No li nego que en un grau o altre tots som responsables de la situació agònica de la nostra pàtria, però els màxims responsables i aquells a qui se’ls haurà de demanar comptes són els polítics que han tingut el comandament d’aquest país des de la transició: el Sr Pujol i els seus governs, i els integrants dels dos ignominiosos tripartits, amb els Srs. Maragall, Montilla, Carod i Puigcercós.

Sé que els estils han estat molt diferents, però tots han coincidit en un fet que els fa igualment culpables: han posat els interessos dels nostres colonitzadors i, sovint, els seus particulars o de partit, per davant dels de la nostra nació.

Es crucial que tots aquells que ens hem compromès amb l’alliberament del nostre poble, entre els quals li compto a vostè, no cometem més l’error d’excusar aquests polítics, que estan perpetrant i/ o col·laborant en el genocidi espiritual i físic de la nostra nació.

Omplint-se la boca de paraules grandiloqüents, manipulant el sentit de les paraules i fent de la mentida la seva eina predilecta estan substituint la nostra llengua per la dels colonitzadors, empobrint-nos sense aturador amb l’ofec fiscal, i desintegrant la nostra nació amb unes polítiques migratòries caòtiques i que només serveixen als interessos de la metròpoli.

Si realment volem reeixir, és fonamental posar-los en evidència, i deixar de fer veure, que els mals només venen de Madrid, i que els d’aquí, pobrets, fan el que poden.

Òbviament el mal fonamental és la nostra colonització, i els nostres colonitzadors els primers que ens hem de treure de sobre, però tots aquells que hi han col·laborat són tan responsables com els amos de Madrid, o més. Estudiïn la història, i veuran que aquells que venen els interessos de la seva nació en benefici de la nació que els colonitza, reben un nom no gaire agradable, però que ja hauríem de començar a fer servir quan ens referim als nostres polítics: traïdors. I quan els processos d’alliberament s’assoleixen sovint aquests traïdors han de passar comptes dels seus actes.

Hem de deixar de practicar el “coitus interruptus” en l’anàlisi política de la nostra realitat nacional. La precisió en l’anàlisi dels mals que patim, ha d’anar acompanyat del coratge en la denúncia dels màxims responsables. Aquesta immensa energia conscientment i coratjosament dirigida engendrarà una nova realitat, on la claredat, la veritat i la responsabilitat guanyaran inexorablement la batalla a la mentida, la manipulació i la feblesa que ens ofega.

No arribar al fons de l’anàlisi, i excusar els responsables o esperar que canviïn d’actituds és d’una follia o d’una covardia espaordidora i representa una irresponsabilitat històrica que no ens podem permetre, perquè cada ocasió perduda en aquest sentit ajuda a fer més gruixuda la crosta que impedeix l’emergència de les immenses energies alliberadores que s’estan conjurant silenciosament, i que són les que portaran la “voluntat de ser” del nostre poble a la plenitud.

Sí, ens calen més Antígones, però allò vital és que els qui se senten cridats a fer aquest paper no es quedin a mitges, perquè, si no, en lloc de generar claredat i esperança, només es genera confusió i frustració. Només dir les coses pel seu nom i assignar, amb coratge, la responsabilitat a qui pertoqui en els afers públics obre el camí cap a l’alliberament.

Cal que tots els que sincerament treballem per a l’alliberament del poble català, entre els quals li compto a vostè, afinem bé la veu i la dirigim amb precisió allà on ha d’anar dirigida. Quan aquesta veu d’Antígona, superi l’etapa del franctirador individual i esdevingui la veu de l’exèrcit dels guerrers per la llibertat, coordinats i valerosos, la victòria serà nostra.

Cordialment,
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Macià va ser a la plaça St. Jaume.

2008-12-06T11:00:00.002+01:00

Ahir al vespre es va llegir a la plaça St. Jaume la declaració per una nova Constitució Catalana. La veu del Sr. Espot va ser clara i poderosa, com fou també contundent la fotografia del final de l’acte en què es visualitzaven amb nitidesa els homes valents que ja han apostat obertament, sense ambigüitats, per l’alliberament del nostre poble. Una foto memorable. Una data històrica.

Mentre es desenvolupava l’acte, no vaig poder evitar de mirar el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Totes les finestres tancades. Sords a les legítimes exigències del poble català. Que lluny de l’esperit d’ homes com el Dr. Robert o el President Macià, que van saber posar aquestes institucions al servei de la llibertat de la nació! Vaig veure per uns instants el president Macià parlant des del balcó de la generalitat al poble català. Vaig veure l’home noble, de paraula, que va tenir el coratge i la integritat d’abandonar l’exèrcit espanyol quan va fer-se conscient que havia de posar-se al servei del seu poble, un poble negat i ferit per les forces que ell havia servit fins aquell moment.

En un instant es van encarar la imatge ferma, i profundament senzilla i humana del President Macià, amb la imatge “del crit”, el quadre d’Edvard Munsch. Aquella cara esqueixada per l’angoixa, amb la boca badada expressant l’agonia interior de l’home que s’ha separat del seu ésser autèntic. I vaig entendre, com en un llampec de lucidesa, perquè Macià va ser adorat i respectat pel seu poble: perquè va obrir-se al crit adolorit de la seva gent i el va acollir amb plena compassió.

“ Ploraré amargament.

No em vulgueu consolar

pel desastre del meu poble” (Is.22,14)

Aquesta acceptació genuïna i sense defenses de la vivència anímica del seu poble va ser la clau del corrent d’empatia i simpatia que desvetllà.

Vaig entendre que avui a tots els racons de la nostra nació, els guerrers que han acceptat lliurement de treballar per retornar-nos el nostre ésser nacional, havien de saber que ahir a la plaça St. Jaume se’ns va recordar quina és l’arma definitiva d’alliberament.

A la intel.ligència, la insubornable voluntat i el coratge hem d’afegir-hi la compassió en la seva dimensió més profunda.

Hem d’estar disposats a viure en els nostres cors i, per tant, fer lloc en les nostres emocions i els nostres cossos a totes aquelles defenses que els homes i les dones del nostre poble han construït per fer suportable el dolor profund: la indiferència, la ràbia, l’odi, l'enduriment, el tancament en els interessos personals, la covardia, la por, la traïció. Només acceptant i mirant cara a cara aquestes actituds i entenent-les com el què són, unes defenses, podrem arribar al nucli que intenten amagar. L’angoixa més pregona que existeix: la negació i esclafament del propi ésser.

Quan siguem capaços de viure sense pal·liatius aquest dolor profund, començarà a sorgir la tendresa compassiva que ens fa abraçar, dins del cor, tots els homes i dones d’aquesta nació, malgrat els seus actes. I d’aquesta capacitat de comprendre i viure les febleses, de redimir-les, es desplegarà la nostra fortalesa. L’autèntica. No la feta només de voluntat malgrat tot, sinó la de l’home que se sap capaç de contenir-ho tot i d’harmonitzar-ho al servei de l’expressió de la Vida, que s’ha manifestat, aquí, com a poble català.

I comprendrem amb una nitidesa perfecta i una joia esclatant, que

“ Jo, el teu Esser, seré sempre

la teva llum”(Is. 60,19)

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Carta oberta als genocides de la nació catalana

2008-12-01T16:30:00.003+01:00

Srs:

En tancar dos repetidors de TV3 al país Valencià, mostren una vegada més la seva voluntat de continuar implacables l’anorreament de la llengua, ànima de la nació catalana.

S’han repartit els papers i els interpreten a la perfecció.

Els senyor Montilla va servir amb safata el pretext, amb els repartiment de freqüències quan era ministre. El senyor Zapatero, en els seu paper de mentider empedreït, va dilatant el document que podria posar fi a aquesta salvatjada. Els seus jutges “demòcrates” han donat cobertura legal a l’ atac. I vostès, que ja tenen molta pràctica en això de ser els executors directes del genocidi, perquè fa més de tres-cents anys que s’hi dediquen amb cos i ànima, només els ha calgut el gest que convè a tots els imperialistes espanyols, socialistes i peperos.

Ja no intenten dissimular de cap manera que estan entestats a concloure la feina de destrucció de la nació catalana, però com que ara els tancs i els fusells els farien quedar malament, i fan molt de soroll, manipulen i empren els exercits mediàtics, que s’han demostrat molt més efectius.

Amb la vergonya del procés estatutari del Principat, han trinxat el concepte de nació, allà on encara treia el cap, han institucionalitzat el robatori sistemàtic, i, un cop enllestit això, ara concentren totes les seves energies per atacar el centre neuràlgic de la nació catalana: la llengua. El tancament dels repetidors, de fet, és només un pas més entre molts d’altres per anar-la ofegant, i substituir-la d’una manera definitiva per la llengua dels colonitzadors, la llengua imposada per la força de les armes i de la llei dictada pels usurpadors. Perquè vostès sí que saben que la llengua és l’ànima del nostre poble, i pensen que si aconsegueixen fer-la invisible, la seva batalla estarà guanyada.

Hem de reconèixer també que els hi han posat fàcil. En aquesta feina bruta han tingut comparses valuosos: la classe política del Principat, que amb la seva por i feblesa endèmiques, amb el seu col·laboracionisme, i amb la seva incapacitat de defensar el poble que diuen representar, han fet des de la transició les coses tan mal fetes, que han assegurat la collita d’uns fruits podrits.

Quan es posà en marxa TV3, el govern del Sr.Pujol acceptà que la televisió del Principat no es pogués veure al País Valencià. Què esperava? Que la iniciativa popular fes la feina que ell no volia fer?. Ja la feren. Es posaren els repetidors amb els diners i l’esforç de particulars, però el conflicte ja estava servit. I el resultat cantat.

I l’actual tripartit, amb el Sr. Montilla al capdavant, escenifiquen el paper de la trista figura, sense la més mínima intenció d’emprendre cap acció que realment sigui efectiva. Però, que dic? I tant si són efectius. Efectius en l’acompliment de l’estratègia que socialistes i Pp tenen en comú per a l’assimilació definitiva de la nació catalana.

I en aquesta escenificació, mentre el Sr. Camps tanca repetidors, al Sr. Tresserres li toca fer el gest d’obrir les freqüències del Principat al Canal 9, fent passar com a bona voluntat dels socialistes, el què realment és el premi a l’estratègia comuna.

De fet és tan grollera tota l’escenificació que als catalans ja només ens provoca fàstic, perquè, de fet, no són ni originals. Són tan antics com el món, i les paraules del profeta Isaïes els van com a sabata en son peu.

“ Amb quin dret tritureu el meu poble?”( Is.3,15)

“ Poble meu
els opressors t’escanyen amb tributs,
els usurers et governen.

Poble meu,
els teus guies t’esgarrien,
t’embullen els camins”(Is.3.12)

Vostès pensen que condemnant aquest poble a viure en el dolor, la ràbia i la humiliació, el venceran.

Però d’aquest arbre caigut que tothom en fa estelles, n’ha sorgit un brot nou. El nostre poble

“és com l’alzina o el roure tallats,
que tenen la soca i prou.
Però d’aquesta soca,
En naixerà un rebrot sant”(Is.6,13)

Un rebrot fet de guerrers que no es deixen vèncer per la seva mentida ni pels seus actes sacrílegs contra l’ànima i l’esperit de la nació catalana. Un rebrot de guerrers, que vostès, “senyors de la mentida i la malícia” fan cada dia més forts. Uns guerrers que transformen el dolor, la ràbia i la frustració que vostès ens regalen, en palanca per assolir la victòria final. Es l’Esperit d’aquests guerrers lliures, “que obren com cal i diuen la veritat” el que “ alliberarà, rescatarà i salvarà” la nació catalana. L’Esperit que ens empeny transmuta l’odi que vostès destil·len, en el nostre aliment.

Vostès, els imperialistes castellans, fa més de tres-cents anys que van començar la guerra contra la nació catalana. S’hi han acarnissat. Al llarg d’aquests segles han torturat, matat i assassinat els millors homes i dones de la nació catalana. Han forçat a l’exili, repetidament, la crema de les nostres elits dirigents. Han xuclat els diners i la intel·ligència d’aquest poble en benefici de la seva maquinària genocida. I, ara, per culminar la seva obra, cerquen amb desfici rematar l’ànima del nostre poble: la llengua.

Vostès van començar aquesta guerra, però l’acabarem nosaltres. Amb la victòria. Una victòria que retornarà a Catalunya l’expressió plena de la seva ànima nacional i instaurarà el bon govern.

“ Quan s’acabarà l’opressió
I els estralls arribaran a la fi,
quan en el país el tirà desaparegui,
el tron del nostre poble
es fonamentarà en l’amor.

S’hi asseurà un govern lleial,
ferm en el dret,
decidit en la justícia”(Is.16, 4-5)

Cada atac seu ens fa avançar amb més tremp cap a l’alliberament final, ja nítidament dibuixat en el cor i la ment dels catalans.

Sé que són conscients que se’ls acaba el temps, i aquests actes sacrílegs contra tota la nació catalana són només l’expressió de la seva ràbia i la seva impotència per evitar el restabliment de la veritat i la justícia, que comportarà inevitablement la caiguda del seu imperi corcat, caduc i miseriós.

“ Ai de tu
devastador mai devastat,
traïdor encara no traït!

Quan acabaràs de devastar i de trair,
Tu seràs el devastat i el traït”(Is.33,1)

Per més que facin, per més genolls que es continuïn doblegant davant el Baal del seu poder, no podran vèncer l’Esperit d’aquest poble, que interpel·la durament als traïdors.

“Tu has oblidat el teu Esser,
No t’has recordat de la teva Roca,
defensa teva.

Per això plantes jardins exòtics
Amb esqueixos dedicats
a déus estrangers.

Però no en colliràs res.
Vindrà un dia que seràs malferit
amb un mal que no tindrà remei”(Is.33,1)

Un Esperit que omple de vida el nou tany, cor de la nova Catalunya lliure. Un Esperit que ja ha escrit la vostra fi.

“ Quina fi, la del tirà!
S’ha acabat la seva arrogància,
s’ha trencat el ceptre dels malvats,
la vara dels dominadors
que bastonegen els pobles
furiosament i sense parar,
que dominava amb ràbia les nacions
i les perseguia sense treva.

Ara la terra reposa tranquil·la
I esclata en crits d’entusiasme”(Is.14,4-8)

Ja s’acosta, ja és a tocar l’hora de la Catalunya lliure i íntegra. La Catalunya portadora de la llum interior, que ha estat durant tants segles retinguda pels poders que vostès serveixen.

I ningú, ni tan sols vostès amb tots els seus exèrcits mediàtics ho podran evitar, perquè ara ja "no és Catalunya qui viu, sinó l’Esperit que viu en Catalunya”.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Les temptacions

2008-11-14T18:28:00.006+01:00

Una de les característiques més humanes és negar allò que és obvi. Per això ens resulta tan difícil de reconèixer el dimoni quan el tenim al davant.

C.S Lewis, un dels gegants intel.lectuals del s. XX, en un acte lúdic i compassiu alhora, desenmascara el diable elusiu en el seu llibre “The Screwtape letters”, un recull de cartes que el vell Screwtaper adreça a un dels joves diables temptadors, per alliçonar-lo i tibar-li les orelles.

Amb un estil mordaç i irònic, i amb una cruesa colpidora, posa en evidència les manipulacions a què els individus estan sotmesos amb la finalitat d’esdevenir cada vegada menys individus i cada cop més massa.

Tot home que té la capacitat d’escoltar el seu cor, queda escruixit per la precisió amb què Lewis descriu la panòplia completa de les temptacions, tot posant en evidència, en boca del seu diable, la mentida i la manipulació en què s’emparen els temptadors.

Els catalans, que per la nostra condició de colonitzats, fa anys i segles que resistim algunes d’aquestes temptacions amb especial intensitat, hauríem de llegir amb atenció aquest llibre. Ens adonaríem de dues coses fonamentals.

1- Que tota la pressió política i mediàtica que ens mena a acceptar la nostra pèrdua d’identitat i la progressiva dissolució de la nostra individualitat nacional és La Temptació fonamental a què estem sotmesos. Com diu l’Screwtaper “Nosaltres hem d’encoratjar-los sempre i amb tots els mitjans a què s’alienin de la seva pròpia naturalesa”(p.65).

2- Que les elits de la classe política d’obediència catalana treballen per l’infern, com diríem en llenguatge popular, perquè ja han cedit a la temptació, i ja no pensen com poden alliberar i tornar la plenitud en tots els àmbits a la nació catalana, sinó que només rumien com acabar amb la fe i l’esperança que encara aguanta aquest poble, per condemnar-lo com ja s’han condemnat ells. “ Cada demagog pot arrossegar desenes de milers de xais humans amb ell. Se’ls fa seus. I fent-los seus, els fa nostres”(p.193). Recordin en aquesta línia les darreres declaracions del Sr. Pujol a l’Avui, o les contínues crides a la claudicació i a l’abandó de la nostra identitat des de la cúpula d’ERC.

Aquesta voluntat de minar la Voluntat de la gent del nostre poble perquè deixin de ser qui són, i en lloc de catalans esdevinguin “ciutadans” es concentra en tres àmbits als quals l’Screwtape hi concedeix una especial atenció.

El primer és la contínua manipulació dels mots, tergiversant-ne el sentit, buidant-los del seu contingut genuí i omplint-los d’ambigüitat.

En un reny al seu pupil, el vell Screwtaper, recorda que: “els nostres experts filològics ja han fet un bon treball en la corrupció del llenguatge”, que “ no s’ ha de permetre de donar un significat clar i definit a les paraules”, que “tot ha de ser capgirat perquè ens pugui ser útil”, i això, amb la finalitat “de mantenir la ment dels homes ben confusa” (p.7), i “ben allunyada de la simple antítesi entre allò que és veritat i allò que és fals”(p.47) perquè “l’emboirament de l’intel·lecte, reforça la corrupció de la voluntat”(p.138) i impedeix “adonar-se d’allò que és obvi”(p.11).

Aquesta estratègia és tan habitual a casa nostra, que moltíssima gent ni n’és conscient. I en això rau la seva efectivitat. Ens paralitzen en robar-nos el sentit i el poder dels mots. Dos exemples.

El primer. En la retransmissió per Catalunya Música del concert d’inauguració del centre Robert Gerard divendres passat, es recuperava producció del músic català del s.XVII Carles Bagué. Al descans, el locutor va entrevistar el responsable del centre, el Sr. Oriol Pérez de Treviño, i en congratular-se per la recuperació d’un músic català oblidat, el Sr. Treviño, en compliment de la seva tasca de “braç filològic”, només sentir que Bagués era qualificat d’autor català, hi afegí gairebé sense respirar “ i ibèric, i la seva música té una sonoritat mediterrània”. Feina feta. La catalanitat havia quedat completament desdibuixada, esclafada, sense valor. Una capa més de cendra sobre la nostra identitat col·lectiva.

Segon exemple. A la manifestació del final del Correllengua a Perpinyà, mentre es corejava el lema “Catalunya, Catalana”, se’ns va acostar una noia i ens va dir tota neguitosa: “No digueu això, que s’enfadaran els del Consell Regional”. Li varem replicar, que sospesés a quin tipus de persona podia molestar una cosa tan òbvia. Una cosa que tots els països lliures assumeixen amb plena naturalitat: que Grècia sigui grega, que Polònia sigui polonesa, que Portugal sigui portuguesa, perquè no, doncs, que Catalunya sigui catalana?. També li férem notar que el lema no recorda altra cosa que la necessitat, si volem ser lliures, de retornar-nos la nostra individualitat col·lectiva, negada pels nostres colonitzadors. La recuperació de la nostra individualitat és imprescindible perquè qui vingui a viure a la nostra pàtria s’hi integri amb la mateixa naturalitat que ho fa qui va a viure a Grècia, a Portugal o a Polònia. L’únic que la noia, com un lloro entrenat, sabé respondre, fou:” Catalunya ha de ser de tothom”. Una altra il·lusa que s’ha empassat el gripau que li enverina el cervell i el cor i no li permet de veure com els “amos” del “Consell Regional”, o sigui els colonitzadors socialistes francesos, quan diuen “de tots”, en realitat volen dir d’ells, dels colonitzadors. És en aquest sentit que exalcen la multiculturalitat, perquè en fomentar l’amuntegament de diversos grups ètnics, nacionals i culturals, en lloc de la seva integració harmònica a Catalunya, el què estan aconseguint és la desaparició de la nació catalana, en benefici, únicament i exclusivament, de l’estat colonitzador.

No ens enganyem, el rebuig al lema “Catalunya catalana” és tan furibund, perquè precisament encerta la diana, perquè diu la veritat amb tanta simplicitat, que els senyors de la mentida no ho poden tolerar.

El diable té múltiples cares. La nostra nació n’ha de sofrir dues de molt perverses. Una la sabem reconèixer força bé, la del feixisme brutal. Però ens costa reconèixer la que ara ens està fent més mal: la del progressisme socialista. La seva manipulació ideològica basada en l’ús pervers dels mots fabrica l’home-titella i la nació-massa, tots dos dramàticament obedients als seus dictats perquè han perdut la seva individualitat personal i col·lectiva. Seria molt bo que, quan amaguen la uniformització a què ens volen condemnar amb el mot “universalisme”, no oblidéssim les paraules d’uns homes savis, que assenyalen la Veritat amb claredat i rigor.

“ La individualitat (tant personal com col·lectiva) no és només el pol contrari, complementari i NECESSARI de la universalitat, sinó L’UNIC punt focal A TRAVÉS DEL QUAL ES POT EXPERIMENTAR la universalitat. La supressió de la individualitat, la negació religiosa, filosòfica (o política) de la seva importància, només condueix a un estat DE COMPLETA INDIFERÈNCIA I DISSOLUCIÓ”. ( lama Anagorika Govinda).

“ Els dos elements de la individualitat: la genuïnitat (each-ness), i la universalitat (all-ness), creixen plegats, fins que al final EL MÉS GENUÍ ESDEVE EL MÉS UNIVERSAL”. ( Radhakrishnan).

La uniformització i la negació del nostre genuí caràcter nacional, no ens farà, mai, més universals, com prediquen els colonitzadors pretesament “progressistes”, sinó que ens aboca directe a la desaparició. Exactament el que cerquen.

El segon àmbit de les temptacions es concentra en “atacar la fe”. Es convida al temptador a “ no distreure’s de la teva autèntica tasca, que és minar la fe, i així, prevenir la formació de virtuts”(p.22).

Mentre un home i un poble tenen fe en la seva capacitat i en les seves virtuts, mentre un home i un poble no han perdut la fe en la seva llum interior són imbatibles. Els atacs en lloc d’enfonsar-los, els fan més forts. És quan aquesta fe trontolla i es comença a dubtar tant de la justícia i la veritat d’allò que es defensa, com de la fe en les pròpies capacitats, quan l’ensorrament es precipita. Minar la fe i la confiança en la pròpia naturalesa i en la pròpia vàlua és l’atac més pervers i efectiu que hi ha.

Cal lluitar incansablement per mantenir aquesta fe, i no fer-se mereixedor del retret “homes de poca fe, encara no ho compreneu?” que Crist va proferir als deixebles.

El temptador vol homes plans, homes massa, incapaços d’obrir l’ull interior que els mostri la seva veritable naturalesa, una naturalesa lluminosa que els allunya del vell home víctima i els transforma en l’home creador, l’home capaç de “moure muntanyes” amb la fe profunda que neix de la comprensió i l’experiència de Qui és.

Robar la fe i l’esperança d’un poble, com reconeixia Tolstoi a les seves “Confessions”, aboca a la depressió i a la tristesa, perquè nega l’essència mateixa de la vida que de manera única es manifesta a través seu, i comporta inevitablement, la destrucció de la voluntat i l’anorreament de la capacitat d’autèntica acció transformadora. Dos objectius cabdals dels temptadors. “ Res no ens pot fer mal si aconseguim mantenir-lo allunyat de la seva voluntat”(p.67). “Deixa-li fer qualsevol cosa, però que no passi a l’acció”(p.67).

I el tercer àmbit on el temptador es concentra d’una manera ferotge és en la destrucció del coratge.

De fet a aquestes alçades, un cop pervertit el llenguatge i anorreada la fe, quina virtut pot subsistir? L’home que ha relliscat, s’aliena del seu centre vital. Es incapaç de reconèixer la veritat que el cor indefectiblement assenyala, i es veu engolit en el remolí del racionalisme estèril, que el temptador empra com l’eina predilecta per inocular la mentida.

Però, si alguna virtut encara quedava, la que cal fer desaparèixer, sense cap mena de dubte, és aquella que neix més directament del cor de l’home: el coratge.

“Per fer una ferida profunda en el seu amor, el primer que has de fer és vèncer el seu coratge”(p.160), perquè “el coratge no és simplement una virtut, sinó la forma que agafen totes les virtuts en el moment de la prova”(p.161).

En destruir el coratge, s’engendra el covard, “que evita el compromís”(p.167), i amb la seva feblesa malaltissa permet el creixement de tots els vicis, de totes les manipulacions i de totes les injustícies.

Per assegurar l’èxit d’aquest procés de devastació personal i nacional “ l’únic que compta és separar l’home del seu nucli vital. L’assassinat no és millor que qualsevol altre mitjà anodí, si aquest fa el fet. En efecte, el camí més segur cap a l’infern és el gradual, la baixada suau, el terra tou, sense corbes sobtades, sense fites, sense indicadors”(p.60).

Els temptadors, encarnats en aquest fals pensament progressista representat pels socialistes en saben un niu de fer-nos rodolar pendent avall. Ells són els vehiculadors d’aquestes temptacions que cerquen la destrucció de la fe i l’esperança del nostre poble, ells són els qui treballen incansablement per fer-nos una mediocre i uniformitzada província, tot ofegant el nostre ésser nacional genuí , bell i ric. Qui, si no ells, són els pares de la mentida i del paternalisme que ens converteix en una colla de xaiets desorientats. Qui, si no ells, amb cada decisió política que prenen, ara que regeixen gran part de la colònia, ens enfonsen més i més en la grisor absoluta. Qui, si no ells, disfressats d’ ecosocialistes, perpetren una terrible destrucció del territori: molins, Mat... que posa en evidència que per a ells el país és un objecte d’ús i abús, mai un subjecte d’amor.

Ja és hora que reconeguem allò que és obvi, i deixem de fer el joc, ni que sigui passivament, als senyors de la mentida i a tots aquells que cauen de quatre grapes dins la seva òrbita d’influència.

Cada home, cada dona que reconegui i venci aquestes temptacions, fa una aportació cabdal en la cristal·lització de la nova consciència que se sap lluminosa, fecunda i portadora de Voluntat creadora. La consciència que alliberarà el nostre poble.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

L'alliberament

2008-10-14T17:23:00.010+02:00

En homenatge als qui han comprès que treballar per l'alliberament és privilegi dels homes valents.
En el 68è aniversari de l'afusellament del President Lluís Companys a mans dels colonitzadors de la nostra nació.

Tot procés d’alliberament és un test d’autenticitat. Qui es compromet amb l’alliberament, individual i col·lectiu, ha d’exigir-se una sinceritat interior absoluta a fi de desemmascarar l’autoengany que ens porta a fer els ulls grossos i a justificar, sovint, tant les claudicacions autoimposades com les manipulacions i mentides que se’ns proposen des de les instàncies de poder. Perquè l’ autoengany és, en última instància, la cadena que ens manté esclaus.

A nivell nacional, perpetrem l’autoengany quan no volem veure amb tota cruesa els motius dels qui estan als llocs de poder per actuar en contra dels interessos justos de la nació. Sovint es prefereix trobar excuses i justificacions per amagar la terrible veritat: que els governants catalans actuen amb una covardia injustificable per als qui haurien de ser els líders de la nació, que els governants catalans massifiquen el nostre poble per retardar tant com puguin l’alliberament.

Es propi dels qui s’autoenganyen voler creure que els polítics fan el que poden i que són pragmàtics en adaptar-se a la situació. Aquesta justificació només amaga una irresponsabilitat i una covardia absolutes. Perquè, parafrasejant Xirinacs “ No sé on és la responsabilitat d’un càrrec que mai no arrisca res”.

Només quan siguem conscients de tot allò que ens resistim a acceptar, impulsats per falses imatges de com haurien de ser les coses i les persones, només quan ens hàgim familiaritzat amb aquelles zones que més amaguem de nosaltres mateixos i de la nostra col·lectivitat nacional, i les reconeguem, per més dolor, desengany o ràbia que ens provoquin, començarem a ser immunes a les manipulacions sorgides de les instàncies de poder que ens volen eternament incomplets, infantilitzats i idiotitzats, i tindrem el coratge de qüestionar creences que se’ns han donades com a certes des de les estructures d’autoritat acadèmiques i polítiques.

Tot procés d’alliberament genuí, no simplement formal, exigeix, doncs, l’emergència d’una nova consciència: la de l’home que en no protegir-se amb l’autoengany, en no negar res de si mateix i del seu poble, s’experimenta com un ésser sencer, sense espais ocults de la psique que puguin ser manipulats. En aquesta sinceritat i coneixement de les pròpies ombres rau el nostre poder.

Un estudi fet fa poc per l’IEC constata que els catalans estan estupefactes davant la situació nacional que vivim. Aquesta estupefacció neix de l’autoengany, sovint inconscient, que durant molts anys ens ha impedit veure els mecanismes amb què se’ns té sotmesos. La situació límit que ara vivim posa, però, en evidència, cada dia, per més persones, la mentida enorme que plana sobre aquest poble, construïda amb plena consciència pels nostres opressors i consentida pels qui diuen defensar els interessos del nostre poble. Una mentida que se’ns ha anat inoculant per tapar opressions, traïcions i claudicacions imperdonables.

Ja som molts els que veiem clarament que no ens podem autoenganyar més, que aquesta actitud ens aboca directament al suïcidi col·lectiu, i que per a iniciar l’autèntic procés d’alliberament cal reconèixer i assumir el desengany i la ràbia que la veritat comporta.

L’alliberament col·lectiu no serà viable si no esmicolem aquesta mentida que ens xucla l’enteniment i la força, i no descobrim en cada un de nosaltres aquells racons no reconeguts que ens fan susceptibles de justificar-la i de ser-ne víctimes.

L’home íntegre sap reconèixer la mentida quan la troba en el seu camí, només aquell que encara s’autoenganya, que no és capaç de mirar-se la seva ombra, personal i col·lectiva, sense angúnia, pot ser engrapat per la mentida. I, per tant, sotmès.

Superar l’autoengany és el desllorigador de tot procés d’alliberament. I es resol en tres passos:

A) Prendre consciència de les cadenes mentals, emocionals, físiques i socials que ens empresonen.
B) Observar desapassionadament i amb absoluta precisió les causes i els mecanismes d’allò que ens esclavitza.
C) Redescobrir qui som, assumir el nostre poder, i exercir-lo, esdevenint tant destructors de l’opressió com creadors de la realitat que volem.

A) Si no som conscients de les cadenes mentals, físiques, socials....que ens tenen sotmesos, és impossible iniciar el procés d’alliberament. Sovint el dolor que produeix la situació d’opressió és l’origen de la presa de consciència. Cal, però, saber encarar aquest malestar, aquest dolor sovint somort que rosega aquell qui viu aquestes situacions, i reconèixer amb precisió i sense subterfugis les seves causes profundes.

I, sempre, la causa última de tot desequilibri experimentat a nivell anímic, i expressat en símptomes físics i psíquics, s’origina en la negació o en la mutilació de la pròpia manera de ser, ja sigui individual o col·lectiva.

En el cas de la nació catalana la negació i mutilació del nostre ésser col·lectiu és causada per la colonització que patim. Ningú gosa posar el dit a la nafra del nostre sofriment col·lectiu, i la paraula colonització és paraula tabú. El cert és que els nostres mals i el terme que els desemmascara incomoden a molta gent, especialment aquells que malden per assimilar-nos.

A això cal afegir-hi que els dirigents que ha de suportar aquest poble s’han donat amb una irresponsabilitat total a la lògica i a la dinàmica dels colonitzadors. Han esdevingut tan aliens al funcionament de la Realitat, tan desconnectats de les necessitats vitals del nostre poble, tan insensibles a les justes exigències de la nació catalana, que no tenen vergonya de predicar que com que vivim en un marc “democràtic” (s’obliden d’afegir que el marc és espanyol o francès), ja som lliures. No tenen vergonya de dir que la identitat, l’expressió del nostre ésser col.lectiu, no té importància. Són uns dirigents cecs que no volen veure que quan a un poble se li nega el dret de viure la seva plenitud al territori que li és propi, quan un poble no és amo de si mateix, no hi ha llibertat, només hi ha “il·lusió” de llibertat. Perquè la llibertat és impossible allà on no hi ha la vivència en plenitud del propi ésser col·lectiu, on no hi ha la plena eclosió de l’ànima col·lectiva.

Quan hom es fa conscient de la magnitud de la ceguesa i col·laboracionisme d’aquests dirigents, entén el desgavell, l’anèmia i l’ensulsiada de la nostra nació.

El primer pas ineludible, doncs, del procés d’alliberament nacional és fer-se plenament conscients de la nostra colonització, dels qui la perpetren, i dels qui la toleren.

B) Quan un home no pot tolerar l’opressió ni emmotllar-s’hi, quan un imperatiu dins seu el mena a trencar les cadenes que l’estrafan i el limiten, s’ha de ser molt curós a no errar el mètode per a assolir l’alliberament.

Sovint la passió per la llibertat obnubila el pensament i hom pot condemnar-se a lluitar contra els obstacles, persones o situacions, que percep com a impediments per assolir- la. I, lluitar-hi els fa més forts, perquè els alimenta.

Es cabdal adonar-se que la resolució autèntica de les situacions d’opressió és fer emergir una nova consciència. Una consciència que no jugui més el joc dels opressors i que tingui la convicció que la instauració de la nova realitat és a les pròpies mans.

Un instrument bàsic per a la consecució d’aquesta nova consciència és tant l’autoobservació com l’observació de les situacions. La psicologia ha demostrat experimentalment que la simple observació atenta de reaccions, fets i situacions posa en marxa un mecanisme que dissol els lligams, dependències, hàbits.... que ens encadenen a un pensament i a unes pautes de conducta determinades.

Aquest procés té les seves arrels en l’estructura profunda de l’univers físic, on, d’acord amb el principi d’incertesa d’Heisenberg, l’acte d’observar una cosa canvia la naturalesa d’allò observat. L’observació conscient, modifica la realitat. L’experiència clínica demostra que en centrar el focus d’atenció en una reacció, situació... el principi que postula que la llum( l’atenció) dispersa la foscor, fa la resta. La consciència atenta és un solvent universal, el més poderós que tenim al nostre servei.

En el cas de la nostra nació, l’observació dels fets polítics, socials... i el comportament de les persones posa en evidència l’ànima d’esclau de molts dels nostres compatriotes i la colonització que l’engendra. Fer-se conscient d’això representa l’inici del procés d’alliberament. Per això és cabdal que dirigim la nostra atenció atenta sobre tots aquells tòpics que se’ns donen fets.

Un d’aquests tòpics bàsics que cal il.luminar, perquè acabi esfondrant-se, és la idea d’Espanya. Ens vénen Espanya com una nació, quan de fet, Espanya és l’eufemisme que amaga la “gran Castella”, la “Castella imperial”, que amb una prepotent voluntat assimiladora ha tingut com a objectiu polític fagocitar totes les nacions peninsulars. Per facilitar el procés, el primer que els calia era crear un nom que ja designava una unitat política en temps d’un altre imperi, el romà, i identificar-lo únicament amb la llengua, la cultura i els interessos castellans. En abraçar el concepte d’Espanya tot el territori peninsular (Portugal va salvar-se’n pels pèls), es projectaven els trets castellans sobre tota la península i amb això reduïen les autèntiques nacions, altres que la castellana, a problemes dels quals calia desfer-se. A aquest afer han dedicat la seva història, una història consagrada al genocidi tant físic com cultural de tots aquells pobles peninsulars diferents de Castella. Espanya és l’exemple paradigmàtic de la història al servei d’una mentida.

Una altra d’aquestes mentides que s’han begut l’enteniment de mols catalans és la que diu que “és català tothom qui viu i treballa a Catalunya”. Seguint aquesta lògica maquiavèl·lica són catalans tots aquells jutges, polítics, guàrdies civils, periodistes .....que se senten nacionalment “espanyols” i que desenvolupen una praxis de colonització sistemàtica sobre el nostre poble. Aquest enunciat, sorgit de les actituds de feblesa i por de la transició, ha provocat també que molta gent no faci l’esforç d’integració lingüística, pas imprescindible per a la integració en el cos nacional català, i els converteix de fet en els instruments perfectes dels colonitzadors, alguns per ignorància i comoditat i d’altres amb plena consciència de la tasca de desintegració de la nació catalana que la seva actitud comporta.

El sentit comú ens fa evident que, ja que en aquests moments a la nostra nació, la pertinença i integració no es pot donar d’una manera natural a causa de la colonització que ens sotmet i ens tritura, la catalanitat no es guanya pel fet de viure i treballar a Catalunya, sinó a partir de la lliure voluntat de les persones, decisió que implica l’exercici de catalanitat en tots el àmbits, començant pel lingüístic.

Voldria acabar aquestes reflexions amb el punt de vista d’en Xirinacs sobre aquest tema..

Xirinacs a “el terror, la pau i el sagrat” diu: “ L’argument del PSOE i del PP que ells són euskalduns és falsa. Els invasors, sobretot si fa temps que mantenen la invasió, semblen del país, però no en són. S’estan al país per dominar-lo. Confonen estar-se i ser-ne. Només que fos pel principi de subsidiarietat, caldria que els habitants d’un país, primàriament, defensessin les coses del país i, secundàriament altres interessos més amples. (...) Volen trinxar els pobles i les nacions, i reduir-los a polpa informe, a massa.

Tota Amèrica és un horrible exemple d’un territori on els autòctons han estat bandejats, i on els espais “alliberats” han estat ocupats per una massa heteròclita d’immigrants. Les societats resultants són societats perfectament manejables, carn de canó de la informació global, del pensament únic (...). Segresten la sobirania radical a la comunitat troncal (la nació), amb l’únic argument de llur prepotència. Qualsevol brot d’autèntica intel·ligència particular resta ofegat en la idiotesa col·lectiva que pren el nom de “discurs políticament correcte”. Desarticulades (...) les nacions, tots esdevenim un ramat de xais.

L’autoengany fa la vida més fàcil. Es difícil viure sense la protecció i la comoditat que ens ofereix. Mantenir-nos-hi, però, ens barra el camí cap a l’alliberament, perquè ofega la pròpia consciència. I només la consciència atenta posa en evidència les contradiccions enormes i l’esclavatge que vivim com a nació. Per això, des del poder, amb l’aquiescència dels porucs i dels mediocres, es treballa per adormir les consciències, fomentant l’autoengany.

És primordial, doncs, que aprenguem a conrear l’hàbit de l’atenció conscient, tant sobre un mateix com sobre els fets externs, perquè aquesta llum de l’atenció és la que posa en evidència el caos i la desraó a què ens condemnem a viure. Aquesta llum de l’atenció és la que posa en evidència la mentida que corromp l’ordre profund de la realitat, i la que farà possible la seva reinstauració.

C) No hi ha poder més gran que la “voluntat de ser” de l’individu o de la nació que ha començat a obrir la seva consciència a nivells més profunds d’integració, i que percep amb una convicció absoluta que no hi ha res més sagrat que l’expressió en plenitud del propi ésser.

Només en viure des del centre de la consciència integrada, que ha fet seves totes les ombres i contradiccions, que ha observat amb deteniment l’autoengany i que poua de la primigènia “voluntat de ser”, és possible dur a terme l’acció transformadora de la realitat, i consumar l’alliberament. I això gràcies a la Voluntat insubornable, que s’erigeix com a nucli bàsic d’aquesta nova consciència.

L’acció alliberadora neix, doncs, de la plena consciència de ser. ”No hi ha cap diable per encalçar-te ni cap Déu per salvar-te. Només hi ha la tria de continuar vivint immersos en la consciència humana ordinària, o de fer emergir la consciència integrada”. Aquesta frase de J. Goldsmith és una síntesi precisa del procés d’alliberament, perquè emfatitza que l’alliberament no és res més que l’eclosió d’una nova consciència que ja no es contempla com a víctima o beneficiària dels poders i dels afers del món, sinó que se sap un centre de poder, d’acció transformadora, i per tant de creació.

Cal, doncs, que no perdem de vista, que és aquesta “voluntat de ser”, amb l’optimisme, la moral alta i la nova consciència que li són inherents, el veritable motor, la força profunda del nostre alliberament. Ni la falsa força dels colonitzadors, ni la ceguesa dels qui diuen amb la boca petita que volen la independència algun dia llunyà, tot convidant-nos a renegar de la nostra identitat, ni el fals pragmatisme dels qui no volen anar més enllà dels límits imposats pels colonitzadors, poden impedir la victòria de “la voluntat de ser” de la nació catalana.

Els qui estimem la nostra pàtria i no acceptem cap altra possibilitat que la llibertat en serem els seus artífexs.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Ofrena al monument de Rafael Casanova

2008-09-12T11:29:00.003+02:00

CATALANS,

Cada onze de setembre revivim el repte històric que tenim pendent: trencar les cadenes de la submissió i la por, i retornar la llibertat a la pàtria catalana.

Però, sobretot, cada onze de setembre ens increpa perquè ens adonem amb plena consciència d'allà on rau l'autèntica força del nostre poble. La força que ha omplert de coratge els homes, que tot al llarg de la història, han lluitat fins a la mort en defensa de les nostres llibertats. La força que dóna la clarividència d'entendre que un poble només és digne, si és lliure, i que resignar-se a la submissió porta indefectiblement a la misèria espiritual i material. La força que fa prou lúcid per copsar que la vida nacional, sense llibertat, és morta.

Aquesta força, l'autèntica força de la nostra nació, la que ha trempat els nostres homes més nobles i més savis, no és altra que l'Esperit que ens aguanta. L'Esperit que es manifesta en el geni de la nació catalana.

És aquest Esperit el que els nostres colonitzadors cerquen d'ofegar per tots els mitjans: a cops de lleis i de Tribunal Constitucional, amb suborns econòmics i polítics, però sobretot amb l'espessa mentida que han ordit per confondre'ns i debilitar el nostre caràcter col·lectiu.

Una mentida que fa passar la submissió per convivència, que del robatori sistemàtic, en diu solidaritat territorial, i que mata la llengua catalana fent-la innecessària en benefici de la "lengua común", o sigui, de la llengua imposada. Una mentida, en definitiva, que ens ven com a signe de tolerància cada una de les claudicacions a què ens obliga i ens indueix. Ens emmascaren l'Esperit. Ens neguen l'ànima. Condemnen a mort la nació catalana.

Tanmateix, quan l'ànima d'un poble és negligida, ofegada en la mentida i en la descurança, no desapareix, ans al contrari. En la nit fosca a què l'han abocada, retroba la seva autèntica dimensió espiritual, i profundament envigorida, s'encarna en els homes fidels al país, servidors de la Veritat i la Justícia, homes que no es dobleguen davant la mentida.

I només quan aquests homes fidels s'asseguin al parlament de la nostra nació, per servir-la, es podrà desplegar aquest esperit que regenerarà tot el nostre cos nacional, de les escoles a les associacions, dels hospitals a les botigues, dels jutjats a les empreses. L'esperit que ens retornarà el veritable sentit dels mots per dir al pa, pa, i al vi, vi. Sense eufemismes, sense mentides, sense manipulacions. Un esperit que farà callar els llavis mentiders que ara parlen amb insolència desafiant i menyspradora. Un esperit que com aigua vivificadora farà rebrotar la nostra pàtria i segarà les cadenes que ara ens empresonen.

L’onze de Setembre ens recorda el repte d’alliberament a què estem convocats i també ens assenyala el camí cert de la victòria. Girar el nostre cor i la nostra ment cap a aquest esperit que ens crida des del més íntim del nostre ésser, des del més pregon de la nostra nació, perquè com l'antiga heroïna comprenguem que el poder imbatible no el donen les multituds, ni les manipulacions, ni la força militar o mediàtica, sinó la fidelitat a aquesta crida que ens empeny cap a la plenitud i cap a la Santa llibertat.

Catalans, visca Catalunya Lliure.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Cria d'escurçons

2008-07-07T07:30:00.005+02:00

La perversitat dels servidors de la mentida es torna a manifestar amb tota la seva cruesa.

El seu objectiu és evident. Consumar la destrucció definitiva del centre vitalitzador de la nació catalana: la llengua. Matar-nos l'ànima. A aquesta tasca estan consagrats, perquè saben que un poble sense ànima és un poble vençut i anorreat.

La seva escomesa cau sobre un poble afeblit i desorientat per una persecució històrica secular, concretada en les últimes dècades en el camp de concentració que va ser la dictadura franquista, i en la democràcia construïda sobre tants crims no reconeguts i enterament al servei dels interessos espanyols que, han sabut aprofitar aquest període de fals embelliment formal a fi de rearmar-se mediàticament i política, per rematar la seva feina.

La tebior "que fa vomitar"(Ap.3,16) dels qui haurien de defensar amb força la Veritat i l'ànima del nostre poble, fa la farina plana als desvergonyits espanyols, que no troben cap impediment a la inoculació del seu verí letal.

Espanya té una clara estratègia, amb un joc a dues bandes perfectament definit.
La dreta més dura i sense escrúpols envesteix i podreix amb la seva mentida sistemàtica, i servint-se del seu armament mediàtic, els temorencs intents que els encaixistes catalans havien bastit entorn de la llengua- llei de normalització-, un cop constatat per part dels nostres colonitzadors que els polítics "nostrats" no tenien ni la voluntat ni la força per fer-la complir.
Després d'impregnar totes les ments amb l'àcid corrosiu de la mentida, passen a darrera els "tolerants" socialistes a salvar-nos de la barbàrie dels seus socis estatals, i s'omplen la boca de declaracions buides als diaris d'àmbit català, no fos cas que els sentís algú més del qui els ha de sentir!, amb la intenció d'arreplegar els vots dels catalans que han perdut el Nord i aquella capacitat tan nostra de dir les coses pel seu nom.
La funció dels socialistes és ser el braç executor, des de les mateixes butaques del parlament català, de les directius marcades pels seus socis- en els afers de l'estat imperialista- ultradretans.
Perquè, per si hi ha encara algun despistat, la immersió lingüística que diuen defensar és concreta, a la pràctica, en permetre impunement l'afermament del castellà com a llengua vehicular a moltes escoles catalanes. La seva normalització lingüística fantasma és una comèdia amanida de tons multiculturals, perquè en surti beneficiada la "lengua común", que mai es recorden de dir que ha estat imposada amb vessament de sang.
I qui són els impulsors i més decidits defensors del bilingüisme, o sigui de la substitució lingüística que no aixeca polseguera ni reaccions?: els socialistes.

Ho hem de reconèixer. La seva estratègia és perfecta!
I l'escenari molt ben preparat.

Un poble idiotitzat per tants anys de manipulació i mentida. Uns polítics catalans??!! neutralitzats i inofensius com xaiets que ensumen la matança, però que són incapaços d'enfilar cap altre camí que no sigui el de la immolació nacional per a assortir el festí dels nostres assassins. Un estat homologat, ara sí, internacionalment, que els permet acabar el genocidi lingüístic amb la impunitat i la prepotència dels qui es creuen invencibles.

Cal que siguem conscients d'una vegada que els espanyols ja fa segles que estan en guerra contra la nostra nació i la nostra llengua. Ara, però, les seves armes no són el fusell i el tanc. Els són molt més útils per a reduir les últimes defenses anímiques, la mentida i la dura realitat que ens obliguen a empassar-nos com fel amarg i destructor : que la nostra autoestima col.lectiva és inexistent, perquè els responsables de fer-la lluir, els representants polítics catalans?!s'amaguen com conills perseguits pel caçador.

No cal que ens entretinguem a raonar les mentides sistemàtiques dels nostres colonitzadors. Jugaríem el joc que ells han marcat, i per tant els beneficiaríem.

Els lúcids hem d'ententre que Espanya ha decidit acabar el joc de l'extermini, del genocidi de la nostra ànima. Que juguin amb els traïdors, amb els atuïts, amb els que no són capaços de res més!.
Nosaltres hem d'encarar definitivament el nostre joc. El de la independència. L'únic camí de salvació possible per a la nostra nació.

Cap paraula, només els actes decidits i sense aturador ens alliberaran!

L'arma posada al nostre servei és invencible en mans d'aquells a qui va destinada: els qui ja han pres la decisió i han iniciat el camí de servei a la nació catalana, per restablir la justícia i la Veritat que ens neguen.

La nostra arma és la força immensa de l'esperit amarat de Veritat del nostre poble, que ens dóna les" ales de l'àguila" per enlairar-nos per sobre de la mentida, que ens dóna la intel-ligència i el coratge que l'alliberament exigeix. I que posarà, ja està posant, de fet, les passeres que ens caldran per a la victòria final.

Un Esperit que ja ha desemmascarat els falsaris homicides de la nació catalana, perquè la mentida que desplega Espanya per perpetrar el genocidi anímic del nostre poble és un atac contra l'Esperit de la Veritat i, "la blasfèmia contra l'Esperit no serà perdonada".
Ni seran perdonats aquells que en són els seus instruments, i que s'han posat al servei del mal.

"Cria d'escurçons! Com podríeu dir coses bones, vosaltres que sou dolents? Perquè del què sobreïx el cor en parla la boca" ( Mt. 12,33-34)

"I li van donar una boca que proferia insolències i blasfèmies. també li van donar poder per triomfar durant uns anys. Dels llavis de la bèstia brollaran blasfèmies contra la Veritat"( Apocal.)

Un mateix esperit, que n'ha deixat ben clar el desenllaç.

" Els qui adorin la bèstia, hauran de beure el vi del càstig de la Veritat, abocat sense barreges a la copa de la seva indignació" (Apocal.)

Hem arribat a l'hora de la Veritat. S'ha acabat el temps de les paraules, el temps de les raons.
Es l'hora dels actes que han d'extirpar la mentida que ens consumeix. I això no ho faran els qui han doblegat el genoll davant la bèstia, ni els hipnotitzats per la seva seducció. Ho hem de fer, i ho farem, la resta lúcida d'aquest poble.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció.

La mentida de la llengua

2008-06-12T16:15:00.004+02:00

Conferència pronunciada el dia 19 d'abril del 2008, en motiu de l'acte "llengua i estat" organitzat per Catalunya Acció.

La mentida de la llengua

Sres, Srs,

Vull començar la meva intervenció amb una afirmació del filòsof Francesc Pujols, que és tota una declaració de principis.

“ la llengua és l’ànima del nostre poble”

Entenent com a ànima allò que dóna el caràcter, la manera única i genuïna de ser i manifestar-se de cada ésser, ja sigui individual o col·lectiu. Per això quan l’ànima és negada o suprimida el primer que es perd és la voluntat de ser i la força per expressar el caràcter propi.

Amb aquesta afirmació, doncs, ens neguem a acceptar l’escorça descarnada i purament materialista a què molts volen reduir la nostra nació.

La nació catalana, com qualsevol altra nació, és un organisme viu amb una força vital i una voluntat de ser que cerca amb anhel l’expressió de la seva plenitud. Reconèixer aquest gruix vital i espiritual del nostre poble, és la condició necessària per a copsar la magnitud de la tragèdia lingüística que patim, perquè en anorrear la llengua, es destrueix, de fet, la consciència de nació.

El sentit comú ens fa evident que podem ser espoliats fins a l’extrem, però continuarem sent una nació mentre mantinguem la qualitat que ens defineix: la llengua.

Ens poden ofegar amb aeroports i infraestructures col·lapsades, però continuarem bategant com a poble, mentre de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, parlem la mateixa llengua de Llull, Verdaguer i Fuster.

Ens poden esquarterar entre estats i reduir-nos a províncies, però el sentit de pertànyer a una mateixa unitat nacional perviu mentre hi hagi la llengua que ens uneixi.

La llengua,doncs, és el factor determinant no només per a conservar la consciència de nació, sinó per a mantenir el caràcter i la voluntat de ser.

Mentre la llengua és viva, l’ànima de la nació batega. Quan la llengua és substituïda, la consciència de nació i, per tant, la nació mateixa es va esllanguint sense remei, perquè li han sostret l’ànima, allò que li dóna l’alè vital.

Això ho saben molt bé tots els qui volen la nostra dissolució com a poble, i per això, amb l’ànim de rematar la llengua, ja prou ferida per la repressió legal, la substitució demogràfica i la violència de tants segles, ara insisteixen en inculcar un discurs frívol entorn de la llengua catalana, que ignora volgudament el significat de la llengua en relació a la nació, i vol fer-la veure només com un instrument de comunicació, sense cap més significat, conculcant la cosmovisió i la manera de ser del nostre poble, que la llengua reflecteix.

Aquest discurs frívol entorn de la llengua és promogut pels nostres colonitzadors, que curiosament, no l’apliquen mai a la llengua de la metròpoli, i per una part significant de la classe política i intel·lectual catalana, que s’ha venut per por, per interessos personals o per debilitat mental a aquest discurs letal, condemnant així la llengua a ser l’eterna Ventafocs del país.

Per CA la llengua és un dels eixos fonamentals de la reconstrucció nacional, per això a aquesta frivolitat conceptual tant de moda, nosaltres hi contrastem un discurs RIGORÓS.

El pensament rigorós et porta sempre a desxifrar les causes profundes dels problemes. I en el cas que ens ocupa, la CAUSA FONAMENTAL de l’ensulsiada lingüística del català no és altra que el fet de ser una COLÒNIA .

No m’estendré en aquest punt, però pels qui encara dubtin de la nostra condició de colonitzats, els diré que hi ha tres trets que són comuns a totes les situacions colonials, i que es compleixen amb escreix en el nostre cas.

-L’ús de la força de les armes i la repressió per mantenir el territori annexionat a la metròpoli. (Guerra dels Segadors, Guerra del 1707-14 , Guerra d'Espanya)

-L’espoliació econòmica.

-La substitució cultural i lingüística de la llengua i cultura pròpies per les de la metròpoli.

Els efectes que la colonització té són múltiples, però en el cas que ens ocupa n’hi ha dos que són evidents:

- La castellanització/afrancesament del nostre poble, en el territori depenent de cada un dels estats a què estem sotmesos.

- Generació de l’ànima d’esclau, que implica el debilitament progressiu del CARÀCTER del nostre poble.

Per mantenir i incrementar aquests dos trets, la substitució lingüística i l’afebliment del nostre caràcter col·lectiu, i amagar-ne la seva causa profunda, la colonització, s’ha teixit una enorme MENTIDA al voltant del nucli vitalitzador del nostre poble: la llengua. Aquesta Mentida, com certifiquen els psiquiatres que treballen amb gent que hi està sotmesa, cerca CONFONDRE, DEBILITAR i fer DEPENENT al nostre poble i evitar, d’una banda, que prenguem consciència de la nostra colonització i, de l’altra, que trobem les raons i la força per agafar les regnes de la nostra vida col·lectiva.

El pas inexcusable, doncs, per entendre i per resoldre la situació lingüística que patim passa per desmantellar la gran mentida a què estem sotmesos.

Aquesta mentida es basa en l’ocultació i manipulació de sis punts fonamentals:

1- Es vol amagar per tots els mitjans que vivim en una situació de colonització. Aquesta ocultació pretén ignorar la voluntat d’anihilació que els estats espanyols i francès han tingut històricament i encara tenen envers la llengua i la cultura catalanes. Ara, però, s’ha substituït la persecució brutal per la mentida. En ignorar volgudament que les llengües castellana i francesa són llengües imposades, es fa creure que aquestes són també llengües pròpies de Catalunya, perquè són les llengües dels estats en els quals està inserida la nostra nació.

2- El segon punt, que està íntimament lligat amb el primer, és l’exigència de la primacia dels drets individuals.

Aquesta exigència, que s’empara en el punt anterior: la negació que som una colònia, es fa amb la finalitat, lògicament mai explicitada, de conculcar i impedir el dret que té el nostre poble de fer de la seva llengua pròpia, en el seu territori, l’única llengua d’ús social.

Amb aquesta exigència s’entronitza la llengua del colonitzador en el nostre territori i s’accelera el procés de substitució lingüística.

No és gratuït que els qui tenen la poca vergonya d’exigir la imposició en l’àmbit lingüístic, dels drets individuals dels que empren la llengua del colonitzador, per sobre dels col·lectius del poble colonitzat, siguin els mateixos que promouen la substitució demogràfica en què emparen les seves exigències, i els mateixos que dicten les polítiques que situen la llengua catalana en clara inferioritat mediàtica i social. La situació no pot ser més rocambolesca. Els opressors pretenen presentar-se com les víctimes.

3- Es vol fer creure que qualsevol idea és defensable si es fa en un marc democràtic.

Aquesta idea que sovint surt en debats televisius i que accepta com a defensable la postura dels qui ens volen sotmesos a Espanya i França, perquè ho fan en un marc democràtic és una gran fal·làcia. D’entrada manipulen les paraules, perquè de la submissió en diuen unió, amagant així la colonització que s’entesten a negar per tots els mitjans.

La democràcia, com deia algú, és el menys dolent dels sistemes polítics que coneixem, però no és la panacea i menys la democràcia en què vivim, que evidencia contínuament que és més formal que real.

Emparar-se, doncs, en la democràcia per justificar la legalitat dels qui defensen l’opressió del nostre poble és d’un cinisme escruixidor.

Que permetríem que es plantegés la legalitat de l’esclavatge personal, per molt democràtic que fos el marc en què es produís?

Es més, una democràcia que donés llicència a aquesta formulació negaria la seva pròpia essència. Per què llavors consentim i justifiquem els que defensen l’opressió de la nostra nació adduint que els empara un marc pretesament democràtic?

Només això ja qüestiona la democràcia en què vivim i mostra la necessitat d’un aprofundiment real en el marc polític internacional pel que fa al respecte dels drets dels pobles en un context democràtic. Si la llibertat de cada home per a desenvolupar la seva plenitud és sagrada, més sagrada és la llibertat dels pobles i el seu dret de poder expressar la seva plenitud lingüística i cultural en el territori que els és propi.

4- Apel·lar al voluntarisme.

Senyors, no es pot delegar la pervivència d’una llengua al voluntarisme dels qui la parlen, i menys quan aquest voluntarisme ha de fer front a una situació clarament favorable a la llengua imposada.

Cal que entenguem d’un cop que UNA LLENGUA NO PERVIU SI NO ÉS NECESSÀRIA.

En el camp de la biologia és llei reconeguda que la necessitat fa d’un òrgan o una funció la garantia de la seva existència.

En el camp social, la llei regeix exactament igual. Si una llengua no és necessària en el territori que li és propi acaba per extingir-se.

Per tant fer del voluntarisme l’element clau per a la recuperació de la normalitat lingüística denota, o un desconeixement bàsic del funcionament de la realitat, o una profunda mala fe. I els qui ho propugnen, normalment homes públics, queden automàticament desqualificats.

5- El mite del provincianisme.

Fruit d’una política premeditada, s’han anat enfonsant en l’oblit els referents culturals catalans (pensadors, científics, literats, artistes..), donant preeminència a totes les manifestacions i referents culturals provinents de la metròpoli, de la cultura imposada. Això ha generat en molts catalans un menyspreu profund per les manifestacions culturals que els són pròpies.

El missatge fins fa poc expressament formulat, i sempre subliminalment comunicat que allò que sorgeix del geni català és provincià ha anat quallant en el psiquisme col·lectiu i ha generat autoodi en capes de població considerables.

Hi ha una voluntat decidida de fer-nos creure que adoptant els referents culturals espanyols/francesos no som provincians, quan és justament el contrari.

Provincià és, i llegeixo literalment, aquell que no té prou força per crear els seus referents culturals, o no dóna valor als que té i no els cultiva, tot recorrent als forans.

Totes les cultures potents són creadores i irradiadores de referents culturals. És quan un poble negligeix les seves expressions pròpies i adopta les d’una metròpoli que esdevé provincià. Tot el contrari del que ens volen fer creure.

Així, doncs, la pràctica de molts mitjans de comunicació que es fan des d’aquí, però que no es mereixen ser anomenats catalans, de cercar els referents fora de la nostra tradició no fa més que enfonsar-nos en el provincianisme més xaró.

6- I per últim el més pervers de tots el enganys, el del bilingüisme.

Els seus ordidors l’imposen venent-lo com un model de tolerància, quan de fet amaga la mort de la llengua catalana.

El bilingüisme és símptoma d’un procés de substitució lingüística, i imposa una situació sorgida de l’opressió i l’ús de la força, perquè en no qüestionar-la, la justifica i la normalitza, fent evident la manca total de voluntat per part dels que l’impulsen, de reconèixer el dret del nostre poble a ser en plenitud en el territori que li és propi, i, per tant, senyors, el bilingüisme no és de bon tros cap model de tolerància, sinó una autèntica i subtil perversió de la justícia.

Defensar el bilingüisme dintre d’un mateix territori és donar per bons els símptomes d’un mal social, és defensar el domini de la llengua imposada sobre la pròpia, i és condemnar inevitablement a la desaparició la llengua més feble.

Tot l’exposat fins ara ens ha de fer conscients:

a- Que la situació de la llengua catalana és el resultat d’unes polítiques colonitzadores perfectament definides i conscients, encaminades a reduir la llengua a guetos cada vegada més minoritaris, a fer-la innecessària i poc valuosa, convertint –la en una llengua de segona categoria. Aquesta poca vàlua genera en els qui la parlen un sentiment de rebuig i d’autoodi, que n’assegura la desaparició a través de l’abandó portat a terme voluntàriament pels mateixos parlants.

Ara ja no calen les prohibicions brutals de les dictadures. La inducció perpetrada a través de l'ofec dels mas mèdia i la destrucció de l’autoestima lingüística són molt més efectives.

b- Que hi ha uns responsables d’aquesta situació:

- L’estat espanyol i el francès, amb tot el seu cos legal, funcionarial, polític i militar.

- Els polítics instal·lats a casa nostra, que des de la transició i fins avui han promogut activament en alguns casos, com socialistes i PP, la mentida que ha configurat la situació actual, i en d’altres, l’han permès i l’han dissimulat.

En cap cas no han mostrat el coratge suficient per denunciar-la.

Això els fa, executors, a uns, i còmplices als altres del GENOCIDI LINGÜÍSTIC que pateix la nostra nació.

c- Que emmotllar-nos a questa situació, i acceptar com a normals o signe de tolerància els símptomes d’una malaltia lingüística, nascuda de l’opressió, la mentida, la manipulació i la covardia, ens en fa responsables en un o altre grau.

A aquestes alçades ja s’ha d’haver fet evident que aquesta situació generada per la colonització i manipulada per la mentida, només té una sortida: la descolonització.

I això passa per:

a- assolir en una primera instància un estat propi. Només així tindrem el poder i la responsabilitat per portar a terme les polítiques que situïn la llengua com un dels eixos vertebradors de la reconstrucció nacional i facin efectiva la nostra descolonització.

b- reconèixer el català com l’única llengua pròpia de Catalunya i fer-ne l’única llengua oficial i d’ús necessari en tots els àmbits.

c- Iniciar, en pic l’equilibri de poders ens ho permeti, un procés judicial amb observadors internacionals, que posi en evidència el genocidi lingüístic a què ha estat i està sotmès el nostre poble, i n’assenya-li els responsables i col·laboradors. Amb això passarem full a la història, restablirem la veritat, farem possible que tots els qui han atemptat amb els seus actes o amb les seves omissions contra la nació catalana, i encara són vius, quedin exclosos de la vida pública, i tallarem de soca-rel les vel·leïtats dels qui vulguin imposar, emparant-se en la demografia que les seves polítiques han configurat, les llengües colonitzadores com oficials en la nova Catalunya lliure.

La responsabilitat de fer que tot això s’esdevingui, només la poden exercir les persones que hagin demostrat amb els seus actes la llibertat d’esperit que no es deixa enganyar ni claudica davant la mentida, i sense la qual la mera consecució d’un estat propi representaria un pas endavant ben limitat. Catalunya Acció vol fer evident la necessitat de portar a la praxis política una nova manera de fer. La d’aquells homes i dones que tenen la convicció que la vida pública i la solució dels seus reptes exigeix una nova consciència que encarni alhora un profund sentit de la justícia, una clara intel·ligència, un coratge ingent i una decidida voluntat de servei. Només l’emergència d’aquesta nova consciència ens permetrà encarar i superar la mentida i la confusió que manté el nostre poble sotmès. Només aquesta nova consciència lúcida i insubornable assolirà l’alliberament que garanteixi el restabliment de la nostra plenitud nacional i, òbviament, lingüística.

Moltes gràcies.

El rei David

2008-06-12T09:02:00.005+02:00

He llegit l'entrevista que directe.cat! va fer al Sr. Hernàndez. I continua, com la majoria de catalans, equivocant-se en la valoració de les causes que estan destruint la nostra nació.

Creieu realment que és la mediocritat dels actuals polítics, la seva incapacitat, l'explicació última de l'eficàcia amb què acompleixen el genocidi lingüístic, històric....del nostre poble?
Ja és hora, si realment volem portar a terme el nostre alliberament col.lectiu, d'abandonar aquesta ingenuïtat malaltissa que ens aboca al desastre, així com els tòpics que s'han mostrat inadequats i falsos. Afrontem d'una vegada que els nostres colonitzadors no són "rústecs", ni molt menys "incapaços de fer res". I tant si fan! Fan allò que han estat fent durant centúries: arruinar-nos, destruir-nos.

Per quins set sous, després de tants segles d'intens treball destructiu, d'assassinar els nostres millors homes, de xuclar-nos l'ànima i cremar-nos la terra, ara ens hem de creure que, encara que s'autoanomenin catalans i s'hagin dotat d'un coixí pseudo democràtic, els espanyols apoltronats al Parlament de la nostra nació, conxorxats amb els seus amics a Madrid, tenen al cap algun altre objectiu que no sigui la nostra definitiva finiquització com a nació?

En el que sí que l'encerta el Sr .Hernàndez és en la descripció d'allò que està fent el tripartit: " un procés de desconstrucció accelerat" " Desmantellament". Però no ens enganyem més!. Aquesta eficacíssima gestió CONTRA la nostra nació no és fruit de la seva incapacitat (A veure si encara ens hauran de fer llàstima!), sinó d'un pla pervers i perfectament estructurat. NO SÓN RUCS, SÓN DOLENTS.

Es hora de dir i repetir la veritat sense pèls a la llengua. Tots aquests polítics, tan erròniament infravalorats per part de la majoria de catalans, SÓN INSTRUMENTS DEL SENYOR DE LA MENTIDA, d'una ment perversa i molt intel.ligent que sap confondre i encaterinar amb falses disfresses i discursos a les seves víctimes, o sigui, al poble català, adormint així la força que la pot destruir: la de la plena consciència de la seva presència i dels seus plans.

La mediocritat que caracteritza els seus servidors, no és res més que el preu que han de pagar per acceptar ser instruments de la injustícia, de la mentida i de l'opressió. Però us ben asseguro que no és la causa de les seves obres, és només un símptoma del seu esclavatge.

La nostra batalla va més enllà de la política, s'inscriu en l'ordre còsmic. És l'enfrontament dels "qui estimen la justícia i avorreixen la mentida" contra els "servidors de la foscor". Encara que el poder d'aquests enemics nostres sembli imponent, és no res, perquè es basa en la falsedat. La seva obsessió és emmascarar la llum que som. No poden suportar la creativitat ni la joia ni la vida que encarna la nostra ànima nacional. És per això que s'han abraonat secularment sobre el nostre poble, portador d'una ànima viva, noble i conscient de la seva veritable naturalesa. La seva força neix de la nostra ingenuïtat en permetre'ls anar teixint la teranyina amb què ens immobilitzen.

Només hi ha un camí per acabar amb el domini del mal sobre el nostre poble.

Ser plenament conscients que el nostre camp de batalla no és el pati de l'escola, no és un joc innocent i infantil. El nostre camp de batalla és el nostre món íntim, on hem de deixar d'agenollar-nos davant de falsos poders, tot restituint-nos la nostra veritable dimensió, la del nostre centre espiritual més enllà de l'espai i del temps, però ancorat en l'aquí i l'ara. Un centre que ens recorda que som lúcids i forts i que ens retorna el genuí control de la nostra vida. D'aquest centre neix el gest precís i l'autoritat que ordena: "Fora, maleït". I que és inexorablement obeïda.
És el gest i el capteniment del futur rei David davant el gegant Goliat, que menyspreava i esporuguia el seu poble. És el gest de qui té la intíma convicció, perquè l'ha experimentada, "que no valen ni la força ni les armes, només val el meu esperit", l'esperit transmutat en pedra, que encerta el punt neuràlgic del gegant. I l'abat.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Llops amb pell d'ovella

2008-05-27T17:04:00.004+02:00

He dit diverses vegades que la mentida ha estat històricament i és, actualment, de forma descarada, el gran parany en què està atrapat el nostre poble i la nostra gent. Una mentida que ens confon i ens obnubila la capacitat de jutjar amb claredat les persones públiques i els fets que s'esdevenen a la nostra nació. Una mentida que ens afebleix i ens xucla la força per trobar la nostra veu i el gest precís que ens ha d'alliberar.

Sortosament encara queden veus lúcides i valentes que denuncien la mentida i els seus forjadors, com és el cas de l'autor d'aquesta carta que us adjunto, i on es posa en evidència com en són de falsos alguns senyors, per no dir tots, de l'actual govern de la Generalitat colonial, que pretenen emparant-se en la seva doble cara que enganya a qui es deixa enganyar, acabar de convertir la nostra nació en meres províncies d'Espanya. Això sí, províncies multiculturals, on el català quedi reduït a pura anècdota folklòrica.

No vull afegir gran cosa més al què posa en evidència aquesta carta. Només recordar als catalans que encara tenen l'esperit lliure, que facin l'esforç, gairebé sobrehumà, de no deixar-se seduir per aquestes mentides, i sobretot pels qui les impulsen i executen. Si volem realment l'alliberament de la nostra nació, cal deixar de confiar en aquests llops amb pell d'ovella, que són aquí per liquidar-nos. No penseu que poden donar un cop de timó i canviar d'actitud. No penseu que tinguin la més mínima estima per la nostra pàtria. No, són aquí amb una tasca molt precisa. Rematar la feina que les forces de la foscor encarnades en l'estat espanyol, fa més de tres-cents anys que estan portant a terme: destruir-nos.

Si la nostra confusió i la nostra feblesa els permet continuar als llocs de decisió, no dubteu ni un moment que acompliran la seva tasca sense compassió ni contemplacions.
L'enquistament de la seva mentida, comporta inexorablement la nostra mort nacional.

La nació catalana és un camp de batalla entre les forces al servei de l'esperit de llibertat, que treballen perquè la bellesa d'allò que és, es manifesti en plenitud dintre l'ordre inherent de l'Univers, i les forces que odien la vida en la seva autèntica bellesa, i que treballen a favor de la uniformització, de la mentida i de la mort. No adonar-nos-en, ens condemna a ser-ne víctimes.

Alice A Bailey, en el seu llibre " The soul, the quality of life" ens recorda amb precisió alguns trets de les forces a què ens enfrontem. Potser val la pena refrescar-ho: " Els germà de la foscor, no té en compte el sofriment que pot causar. Tant li fa l'agonia mental que infligeix a l'oponent; persisteix en la seva intenció i no desisteix del mal que fa, mentre pugui assolir els seus objectius. No espereu cap compassió d'aquests que s'oposen als germans de la llibertat.

Tot sovint el germà de la foscor es disfressa com un agent de la llum ( llegeixi's del progrés, de la tolerància..)."

Seria bo que en llegir aquesta carta tinguéssim clar que no s'estan posant en evidència polítics, amb punts de vista diferents, sinó que s'està denunciant una voluntat, mai reconeguda obertament, de finiquitar la nostra nació.

PECAT D'ACCIÓ, PECAT D'OMISSIÓ
Francesc Mortés (Reagrupament.cat) · e-notícies · 30/4/2008
Joan Manel Tresserras és el conseller de Cultura i Mitjans de
Comunicació. Proposat per ERC, Tresserras passa per ser el conseller
més ben valorat del govern i les seves maneres amables i enraonades
fan que tingui, en general, bona premsa.

Ara el seu departament ha anunciat un ambiciós Pla de Foment de la
Lectura que pretén estendre l'hàbit lector entre els ciutadans i, molt
en particular, entre els joves. El pla inclou diverses iniciatives
interessants i algunes d'inspirades en programes que ja s'han provat
amb cert èxit en països del nord i el centre d'Europa. És una mostra
de fins a quin punt ens convé tenir gestors capacitats, que parlin
idiomes i sàpiguen mirar més enllà dels Pirineus, enlloc de buscar
referents -posem per cas- a Espanya.

Una de les potes del Pla de Foment de la Lectura és el programa de
subscripcions a diaris i revistes per a joves de 18 anys. El web del
departament de Cultura ens explica que 'aquest programa permetrà que
tots els joves que compleixin 18 anys al llarg del 2008, 2009 o 2010,
uns 170.000 aproximadament, puguin obtenir una subscripció gratuïta a
un diari o revista per un temps determinat.'

Tots els països seriosos tenen polítiques de foment de la lectura. Un
bon hàbit lector contribueix a formar ciutadans informats i crítics
amb allò que s'esdevé al seu voltant, cosa que millora la qualitat i
el gruix de les democràcies. La lectura, en definitiva, fa les
persones més lliures. A més, si aquest hàbit s'adquireix de petit, és
la millor vacuna contra el fracàs escolar.

És de celebrar que el conseller Tresserras endegui polítiques tan
necessàries com aquesta, malgrat que els seus efectes només seran
comprovables a llarg termini. És una virtut inhabitual en política, on
se sol primar la immediatesa dels resultats per sobre de les
veritables necessitats de la societat.

Fins aquí l'elogi i ara, com no podia ser d'una altra manera, una mica
de crítica.

Primera: Algú que no conegui el país es podria preguntar què fa el
govern subvencionant mitjans de comunicació privats. Si no n'hi havia
prou amb les subvencions directes d'altres departaments i les
camuflades en forma de subscripcions massives, ara la conselleria de
Cultura injectarà diners als mitjans de comunicació privats per una
tercera via.

En els països -diguem- normals, això simplement no es fa. Per lleig i
per contraproduent. Els diaris pertanyen a empreses privades i si el
producte no és competitiu i no interessa, simplement no es ven, no
atreu anunciants i acaben plegant. I tal dia farà un any. Les empreses
editores de premsa no són oenagés. Són societats mercantils amb afany
de lucre. Tornem-ho a dir: en les societats lliures, avançades i
majors d'edat, els mitjans privats competeixen en igualtat de
condicions en un mercat lliure. Potser per això comprar The Guardian a
Londres val la meitat que comprar El Periódico a Barcelona. A més,
subvencionar els mitjans de comunicació privats tendeix a amansir-los
i això no fa sinó afeblir el sistema de contrapoders i equilibris
sobre el qual basculen les democràcies madures. En resum, en aquells
països on el govern subvenciona els diaris, els ciutadans acaben
pagant més per un producte esbravat i de qualitat inferior.

Segona: El web de Cultura no diu allò que el departament només ha
reconegut a contracor i amb la boca petita: els tres milions d'euros
que s'esmerçaran en subscripcions es gastaran, també, en mitjans
escrits o pensats en espanyol. Per si no s'entén prou, vull dir que
els joves de divuit anys podran subscriure's a La Vanguardia o a El
Periódico a compte de l'erari públic. I potser també a El Mundo, La
Razón o l'ABC. L'únic requisit per participar en el programa serà que
els mitjans demanin formalment adherir-s'hi i arribin a un acord amb
l'administració pel que fa al preu de la subscripció. Em sorprendria
molt que hi hagués cap empresa editora que opti per quedar-ne al
marge. Tres milions d'euros són tres milions d'euros.

Posats a incloure premsa forastera, jo em pregunto si el programa del
conseller Tresserras inclourà capçaleres de referència en anglès, com
ara The Guardian o The New York Times. O en alemany, com el
Frankfurter Allgemeine. Si el programa funciona i es consolida, d'aquí
a uns anys els fills de l'actual president de la Generalitat podran
llegir el Frankfurter regularment i no perdran l'alemany que tant
haurà costat que aprenguin.

El conseller, que és un independentista intel·ligent, sap perfectament
que els diaris que s'editen a Catalunya escrits directament en
espanyol o bé pensats en espanyol i mal traduïts al català són
instruments al servei de l'unionisme. La seva missió és matar tot
referent catalanocèntric en l'imaginari col·lectiu català i substituir-
lo per imatgeria i referents espanyols. Aquests mitjans ja tenen prou
padrins i no necessiten ni subvencions ni subcriptors a granel. Si el
conseller vol fer país, a més de lectors, que regali subcripcions a
l'Avui, El Punt, El Temps i algun diari d'àmbit regional. I, per què
no, a premsa estrangera de qualitat -per entendre'ns, a The Economist
i no El País-. I para de comptar. Qui vulgui llegir premsa espanyola o
francesa, que se la pagui de la seva butxaca.

És el problema que té actuar com si aquest país fos normal, enlloc de
ser una colònia. Dissortadament, dins i a l'entorn d'ERC encara hi ha
qui teoritza que hem de governar el país com si aquí no hi hagués cap
conflicte nacional. Que si ho fem bé al govern, si som bons gestors i
injectem benestar a la societat (amb quins recursos?), un dia ens
llevarem de bon matí per anar a treballar i resultarà que, per art de
transmutació alquímica, ja serem independents. Els catalans haurem
inventat la independència indolora, incolora i insípida. Un procés
d'alliberament nacional sense precedents al món. Ja ens ho deien que
no érem com Lituània, Txèquia, Eslovènia, Kosovë, etc. Els catalans
mai no som com ningú altre. Som únics. Som tan especials que no tenim parangó.


Aquest capteniment il·lús i irresponsable recorda l'orquestreta del
Titànic: toca que tocaràs mentre el transatlàntic s'enfonsa. O aquell
infant que tanca els ulls i es tapa les orelles, per no sentir com el
renyen. Tresserras segurament seria un conseller excel·lent en un país
normalitzat. En aquest país, avui per avui, encara és hora que ens
expliqui què està fent per accel·lerar el procés d'alliberament
nacional, des de la seva conselleria.

Vull recordar que en els darrers mesos Joan Manel Tresserras ha trobat
temps per subscriure una declaració formal amb els seus homòlegs
gallec i basc demanant que l'estat espanyol sigui 'més plural' i
reconegui la diversitat cultural i lingüística. Qualsevol persona
reaonable, que conegui mínimament Espanya, sap que això és ridícul i
una pèrdua de temps. Darrerament Tresserras encara ha trobat hores per
dedicar-se a escriure, junt amb Josep Huguet i altres, la ponència
política que ERC debatrà en el proper congrés nacional. Ponència que,
per cert, ell no prodrà votar perquè no milita a ERC. Què carai fa
Tresserras escrivint la ponència d'estratègia política del meu partit?
Desconec qui escriu les ponències polítiques de CDC, el PP i el PSC,
tots tres amb congressos a la vista, però m'imagino que no ho deixen
en mans de persones de fora del partit.

Conseller, si us plau, deixi d'escriure ponències i firmar manifestos.
Prou perdre el temps. Que no se'n recorda que té feina amb allò de la
tele? Que les lleis (espanyoles) prohibeixen que TV3 emeti al País
Valencià? Noi, quin greu. Que la barbàrie espanyolista aplica la seva
llei i clausura els repetidors? Ves què hi farem. La llei és la llei.

Hi ha algú al govern amb la capacitat i la voluntat de trobar una
solució política al problema de TV3 al País Valencià, al marge de les
lleis espanyoles? Conseller Tresserras, vostè hauria de triar si vol
ser part del problema o part de la solució. En la mesura que no aporta
solucions, vostè ja és part del problema.

Igual que els governs de Jordi Pujol, aquest govern d'Entesa ens
espanyolitza. Per acció i per omissió.

D'allà on no n'hi, ha no en pot rajar

2008-05-06T10:09:00.007+02:00

Nietzche va entendre i exposar en un llenguatge provocador i avançat al seu temps la sacralitat de la manifestació de l'Ésser en l'individu. El que ell anomena el superhome no és res més que l'emergència de la nova consciència, una consciència que supera la limitació humana engendrada pels poders que ens volen immersos en la polaritat i que ens afebleixen en propugnar la repressió d'allò titllat de dolent. Nietzche preconitza l'home integral, rodó, expressió de totes les potències. I per tant, l'home compromès que entén que la llibertat implica sempre la responsabilitat d'ordenar, de superar l'oposició i assolir l'harmonització de totes les potències físiques, psíquiques i espirituals al servei del conjunt. Sense reprimir.

El tot es manifesta en cada part. L'home és un univers. Aquesta manifestació magnífica de la plenitud de l'Ésser en cada individu que la nova consciència posa en evidència, no és, però, tot el dibuix. Aquesta expressió íntegra de l'Ésser en cada manifestació individual s'expandeix cap a nivells més amplis. Les nacions, la humanitat i l'univers són manifestacions de l'Ésser, en les quals cada part més elemental s'integra i serveix a la superior per configurar un organisme còsmic, seguint la llei " Tal com és a dalt, així és a baix". L'individu, la nació, la humanitat i tot l'univers són expressions sagrades de l'Ésser, però allò cabdal, i que cal recordar perquè és continuament transgredit, és que en aquest organisme còsmic, les unitats més elementals han estat dissenyades per posar-se al servei de les unitats naturals més complexes. L'individu, doncs, ha de ser un element al servei de la integritat i harmonització de la nació on viu, la nació ha d'estar al servei de la humanitat... I aquest servei no es pot fer efectiu si l'individu i la nació no s'han fet conscients de la seva plenitud i l'han fet efectiva.

Aquesta veritat tan evident, però sistemàticament transgredida per part dels estats que ens colonitzen, és corroborada per la física quàntica que demostra que una partícula elemental com l' electró-l'equivalent a l'individu, en el camp de la física-, "mostra diferents propietats- partícula, ona, o una propietat intermitja- en funció del context ambiental en què es troba", tal com explica el Dr. D. Bohm en el seu llibre "wholeness and the implicate order". Aquesta llei d'adaptació de la partícula elemental a les característiques del camp on es troba, que en la física és observable com expressió de la naturalesa de la realitat, i que s'hauria de traduir en el camp social, en la integració/adaptació de l'individu a la nació on viu, és vulnerada per les actituds colonitzadores que desintegren la nostra nació tant superestructuralment com per la base amb polítiques com la legalització, i posem un exemple significatiu, del bilingüisme que afavoreix que els individus en lloc d'integrar-se a la nació, n'esdevinguin elements desharmonitzadors i destructors.

Les aberracions que s'estan cometent contra la nostra nació són de fet un sacrilegi contra el disseny de l'univers, són un intent de prostituir la bellíssima Realitat, de la qual en som expressió. L'opressió contra una nació, la voluntat de liquidar-la, és una sacrilegi tant, per no dir més gran, que l'opressió individual. La superació d'aquesta situació i la consecució de l'alliberament, condició necessària per retornar-nos la plenitud i la possibilitat de servei, exigeix un canvi polític radical, però no només això. Va molt més enllà de la política i implica, de fet, un canvi de consciència.

La creació d'una nova realitat exigeix forçosament l'emergència d'una consciència que se sàpiga portadora d'aquesta realitat, perquè en última instància, allò que experimentem en la nostra vida és allò que vivim en la nostra consciència. No podem articular una nació lliure si no som lliures. Nietzche, Goethe, tots els grans homes ens ho diuen del dret i del revés: per tenir, per gaudir de qualsevol cosa, primer has de ser.

La construcció d'una nació lliure només pot ser liderada per homes de consciència lliure que evidenciïn amb els seus actes, les seves paraules i les seves actituds aquesta llibertat. Es d'una ingenuïtat malaltissa esperar que aquells que han demostrat una continuada connivència amb l'estat i una claudicació submisa als límits que se'ns imposen, siguin els artífexs de la nova Catalunya lliure. Es com demanar peres a l'om. La consciència de l'esclau que es conforma amb les molles de la seva heretat, mai pot engendrar llibertat. En això, com en moltes altres coses, la saviesa popular és taxativa: d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.

Si hom no hi sucumbeix, totes les situacions difícils esperonen l'emergència de qualitats, recursos adormits i noves perspectives que conformen, a la pràctica, un eixamplament de la consciència.
El repte, doncs, que ha suposat i suposa per a la nostra nació la submissió als estats espanyol i francès, històricament hostils a Catalunya, i decidits a fer-nos desaparèixer, desvetlla cada vegada en més homes i dones aquesta nova consciència que sap amb certesa que la llibertat no es pidola. Hi ha un ancestral llei espiritual que diu que hom només té allò que dóna, que transcrit en un llenguatge més actual diria: hom només té allò que expressa. Es expressant allò que vols, que ho tens. Ningú t'ho pot donar. Som els amos de la nostra plenitud. I això vol dir, exercir-la en tots els àmbits.
L'home que té la clarividència d'entendre això, deixa de ser esclau. Es posa dret i esdevé l'autor de la seva vida individual i col.lectiva, perquè sap que allò que vol veure en el món, és allò que ha de viure en la seva vida. Només ell és, en darrera instància, el creador de la seva realitat. L'home que no és capaç de percebre aquesta veritat, és esclafat per les situacions hostils i difícils, i esdevé més esclau, més mesquí. Esdevé un pidolaire d'allò que ja és seu pel simple fet d'existir.

L'home i el poble que no és fa càrrec amb dignitat i orgull de la seva herència nacional per portar-la a la plenitud, sinó que només pidola les engrunes d'allò que li correspon de ple dret, tan sols desperta el menyspreu d'aquells que l'oprimeixen. I no podrà assolir la llibertat mentre no trenqui les seduccions i els lligams que el mantenen esclau.

Els homes que encarnen la nova consciència nacional emergent han de tenir, doncs, la lucidesa tant de veure amb precisió el dibuix de l'heretat que els ha estat encomanada i que han de plasmar en la realitat material, com de discernir els errors que ens han portat a la situació actual, i que es podrien resumir en la ingenuïtat immadura i la feblesa de caràcter de les classes dirigents, que han pressuposat que el pacte amb el colonitzador ens podria retornar una part d'allò que ens correspon, sense adonar-se que en acceptar el paper de comparses traïen la seva funció de líders.

Aquest terrible error de no posar-se dempeus per retornar-nos allò que és nostre, tot foragitant els usurpadors, i que neix de la por que en posar-te dret et decapitin, és propi de la consciència d'esclau que prefereix viure en la misèria espiritual i material, abans que assumir el risc de plantar cara a una situació injusta i denigrant pel nostre poble. Aquesta vella consciència de l'esclau esporuguit i temorenc és la que ens ha portat a la situació agònica que vivim. I mentre aquesta vella consciència continuï instal.lada als centres de poder del nostre poble, ens condemna irremissiblement a enfonsar-nos més i més en la decadència.

Els homes que encarnen la nova consciència i que se saben cridats a forjar el futur de la nostra nació, que se saben hereus i responsables d'un llegat espiritual, cultural i lingüístic de primer ordre, ja s'han posat dempeus, amb la ferma decisió de restituir-nos allò que ens correspon, i no vendre's per un miserable plat de llenties. Ens hem aixecat per retornar-nos la dignitat, per deixar enrere els cants de sirena de la feblesa i l'esclavatge i recuperar la nostra veu, emmascarada durant tants segles per una veu estranya, amb la convicció que aquesta és l'única actitud que ens restituirà la nostra heretat. En darrera instància, el que s'està manifestant en aquests homes i dones és l'esperit d'un poble mil.lenari que sap arribada la seva hora, després de segles d'emmudiment forçat, i que alena amb una energia inusual perquè cerca transformar la vella consciència d'esclau en la nova consciència d'home lliure, noble i valent, que reconegui la seva vàlua i decideixi assumir el paper que li pertoca en la història.

Si som fidels a aquesta força interior, res no podrà impedir que ens restituïm la llibertat i la plenitud perdudes, perquè en ocupar el lloc que ens correspon com hereus legítims de la nostra nació i assumir la consciència que li correspon, tot l'Univers saltarà de goig i se'ns aplanaran els camins per a assolir l'objectiu que ens ha estat encomanat: l'alliberament històric de la nació catalana.

Quan l'esperit, manifestat en aquesta nova consciència, s'erigeixi en el centre director de la nostra vida col.lectiva, totes les potències que l'integren, s'harmonitzaran i es posaran al servei les unes de les altres. S'instaurarà la meravellosa capacitat de no negar res de si mateix, redimint-ho tot i afirmant-ho tot, imprimint a la vida nacional un estil fort i decidit. Quan el nostre poble descobreixi que el nostre tresor no és altre que allò que manifesta la nostra ànima: el caràcter, el pensament, la llengua pròpia, entendrà que només la immersió en la pròpia ànima li obrirà les portes a l'espai d'on provenen totes les potencialitats: l'espai espiritual.

Pretendre entrar en aquest espai interior per un altre camí que no sigui el propi, només demostra confusió i feblesa. Com diu Nietzche dels qui reneguen de la pròpia ànima col.lectiva, "no deixa de ser cert que practicar una jardineria acultural és el seu estil de cultivar l'única jardineria de què són capaços". Un poble que sigui capaç de descobrir el seu propi tresor, " és un poble que ha superat els seus lligams, que ha aconseguit remuntar la seva decadència i que de nou és capaç d'insuflar la vida més potent en totes les seves manifestacions". Quan la nostra nació arribi a aquest estat de maduració psíquica i espiritual, haurà arribat l'hora de la creativitat, De la plenitud. Del nostre renaixement. L'hora en què les grans obres de la literatura, la filosofia, la ciència, la música i l'arquitectura brollaran a dojo, com un regal dels Déus als pobles i als homes que, encarant totes les dificultats, han sabut trobar el seu propi camí.

Es per això que ens cal instaurar aquesta nova consciència que ens portarà sense dilació a la independència. Per poder fer festa en la joia del nostre ésser nacional, per tornar a viure, i cantar, i respirar amb tots els nostres porus l'aroma "d'aquest esperit que ens aguanta" i que vol jugar al joc de la plenitud amb el nostre poble.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Venedors de fum

2008-04-02T17:02:00.004+02:00

Al servei de qui està Sr. Carod?
És evident que no de Catalunya ni dels catalans.
Durant la seva gestió al capdavant d'ERC ha utilitzat els profunds anhels de llibertat de tot un poble i els ha manipulat per imposar unes estratègies que han embarcat ERC en un cúmul de despropòsits, aconseguint fer estavellar i destruir el partit que hauria pogut liderar el procés d'independència. I encara hi ha qui vol creure que el càstig rebut a les darreres eleccions és el càstig a la suposada ingenuïtat d'ERC en el pacte amb els socialistes. Cal que els que encara volen amorosir el fracàs que la seva gestió ha suposat pels anhels de llibertat es treguin la bena dels ulls.

L'ensulsiada d'ERC, que vostè i la seva camarilla han aconseguit, és fruit d'una estratègia ben pensada i que té les seves arrels anys enrera. Recorda quan va visitar les seccions comarcals comunicant que s'havia de refer l'estratègia del partit i considerar el castellà com llengua de Catalunya? Quan algú a Igualada li va preguntar què ens diferenciaria aleshores dels socialistes i amb quina dignitat podíem defensar la independència si utilitzàvem la llengua com a moneda de canvi, vostè va eludir la resposta.

Sabia perfectament que acabava de posar en marxa un pla suïcida per al nostre poble, basat en destruir l'autèntic sentit dels mots. I ha continuat des d'aleshores encunyant expressions com "despolititzar la llengua", "pluja fina" o "independentisme social", creant la subtil teranyina amb què ha confós els catalans i ha distorsionat la realitat que vivim.
Des del centre neuràlgic de l'independentisme teixia una estratègia que feia un seguidisme total als interessos socialistes i sobretot a la mentida orquestrada amb el bilingüisme, que cerca ferir de mort l'ànima del nostre poble amb el mínim de soroll possible. Mentida que vol entronitzar la llengua del colonitzador com a llengua pròpia de Catalunya, i fer menys visible la substitució lingüística que amaga el bilingüisme. Sí, vostè va apostar per fer de la llengua del colonitzador, llengua pròpia de Catalunya. Embolica que fa fort! Com més confusió i més mentida, més segava la força dels catalans. I vostè n'era plenament conscient!

Sabia abans de cada una de les darreres eleccions que pactaria amb els socialistes, donant-los més parcel·les de poder des d'on escampar el procés d'espanyolització que porten a terme. Fins va arribar a acceptar la comèdia de l'expulsió en el primer tripartit per a rentar-se les mans del gran pas endavant que va representar en aquest procés l'escruixidor repartiment de llicències de tdt, que varen córrer a fer els seus bons amics socialistes un pic vostès van acceptar de deixar un govern que podien haver esbotzat en qualsevol moment.

Però no n'hi ha hagut prou amb el daltabaix que ha provocat. La seva estratègia és continuar fent estelles de l'arbre caigut, de l'arbre que vostè ha fet caure! No sé si empés per un ego enorme que no es pertorba davant la destrucció i el dolor que ha creat al cor de molts catalans, o sota les ordres explícites de les forces que volen la nostra anihilació com a nació, ara s'ha apropiat d'una data, el 2014, que Catalunya Acció va fixar com a data per a la independència, i la vol manipular per a acabar de matar l'esperança del nostre poble.

Vol buidar-la de contingut tot convertint-la en la data d'un referèndum absurd que no fa avançar ni un milímetre l'assoliment de la independència. Què pretén? Anar marejant la perdiu per entretenir i augmentar el sentiment d'impotència dels catalans?
No continuï més aquest joc, Sr. Carod. Se li veu tant el llautó que fa basques!

Si estimés Catalunya i hagués volgut gestionar amb integritat i intel·ligència la confiança que molts catalans li van concedir el 2004 seríem ja a les portes de la independència. Però vostè no és aquí per a això, oi? Hi és per matar des del cor de l'independentisme la possibilitat d'alliberament. Vostè no és tonto Sr. Carod, ni ingenu. Cal que tots els catalans se n'adonin i tinguin el coratge de reconèixer allò que s'ha posat en evidència. Vostè ha actuat com un traïdor.

Si volem refer-nos de l'afebliment i regenerar el nostre cos nacional hem de començar, com deia Confuci, a retornar-nos l'autèntic sentit dels mots. No podem titllar d'ingenus, els traïdors.
Adoptant el rigor en la utilització dels mots, la nostra nació es traurà de sobre la boira de la mentida que ens confon, que ens asfixia i que ens redueix a "massa" en lloc de ser poble.

Pobra Catalunya! No en té prou de veure destructors d'esperança allà on hi hagueren homes de la talla humana i política d'en Macià, sinó que ha d'observar astorada i fastiguejada com els dits catalanistes continuen a la deriva sense aprendre dels seus errors. Ara s'empesquen un nou Congrés Catalanista que representarà un pas més en l'aprofundiment de la frustració nacional.
Què es pot esperar d'uns catalanistes que no volen canviar el seu rumb d'encaix amb Espanya i,
que sentint-se cada vegada més febles, pretenen incorporar persones com el Sr. Maragall per dissimular la seva decadència?

Tan difícil és adonar-se que pera Catalunya només hi ha un camí de dignitat: la independència, i que només la decisió ferma del líder/s i el coratge d'encarar-se amb l'estat, la farà possible? Què es pensen que fan amb el Sr. Maragall al seu vaixell? Què pot aportar un federalista de boca, que ha estat sempre al servei del colonitzador, fins que se'ls ha fet innecessari i se l'han espolsat de sobre sense miraments? Només han incorporat un llast més, que fa més predictible la inoperància d'aquest congrés. Més foc d'encenalls que no portarà enlloc, mentre els nostres colonitzadors, ben organitzats i determinats no perden el temps en el seu procés uniformitzador.

De fet els polítics "independentistes" i "nacionalistes" els faciliten la seva feina assimilacionista, perquè en perpetuar-se amb polítiques fracassades, creen la crosta que impedeix l'emergència del nou lideratge que s'encari obertament a l'estat espanyol i construeixi amb decisió la nostra independència. El desengany que ha generat tota aquesta classe política ha fet evident que només pot liderar l'alliberament del nostre poble, el qui ja ha esdevingut lliure en el més pregon del seu ésser: l'home que no dóna poder ni a l'opressió ni a la mentida perquè ha deixat de vinclar-hi l'esquena i de col.laborar-hi, l'home que s'obre a l'influx del nucli íntim d'on brolla la integritat, la fortalesa i la capacitat de veure la realitat amb una nova consciència; una consciència que no fa de la por o de l'afany de protagonisme i poder els motors de l'acció.

Només l'home guiat per aquesta nova consciència pot trobar les actituds contundents i el recte camí de la llibertat sense caure en els errors, les claudicacions i les falsedats que condemnen irremissiblement a la submissió. L'alliberament només el pot portar a terme l'home de consciència lliure, que amb el seu exemple arrossegui aquest poble cap a noves actituds de fermesa i insubornabilitat. Deixem, doncs, de perdre el temps i no posem més l'esperança en aquests incansables venedors de fum i de fracàs.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Unitat

2008-03-27T10:47:00.005+01:00

Sovint es retreu a Catalunya Acció el llenguatge dur que emprem quan ens referim a la classe política catalana i a tots aquells que segueixen el seu joc. Se'ns recrimina que això posa pals a les rodes per a la unió política dels catalans.

En un temps de feblesa, de tebior i de confusió no és gens estrany que el llenguatge clar i contundent espanti. CA està al servei de l'alliberament del poble català, i s'erigeix en la seva veu lúcida. Això exigeix anar a l'arrel dels problemes i posar-ne en evidència les causes i els qui les possibiliten. La gran tragèdia d'aquest país nostre és tant la colonització que patim com la mentida amb què es vol amagar. Una mentida que es nega a dir les coses pel seu nom, i que cerca capgirar i canviar el sentit dels mots i de les coses. Aquesta mentida és generada per la classe política que està al servei directe de l'estat colonitzador i imposada a través dels media i els espais de poder que controlen, i el més punyent és que és acceptada sense qüestionar pels polítics d'obediència catalana.

Les persones i els pobles que viuen immersos en la mentida sofreixen uns efectes clarament observats per psiquiatres i estudiosos de diverses disciplines, i que són facilment observables en el nostre poble:

Estan confosos i els és difícil de veure amb claredat allò que un observador extern veu amb evidència.
Es tornen febles i porucs i creen una profunda dependència amb els creadors i executors de la mentida.

Per això CA, fidel a l'esperit de llibertat que la guia, ha de ser la veu d'un poble que la mentida ha fet mut i curt de vista, especialment en l'àmbit del nostres polítics.

És un error bàsic creure que podem alliberar el nostre poble sense posar en evidència l'opressió, els seus creadors, i els que hi dobleguen el genoll. Això que és tan difícil de copsar pels que estan encara atrapats en la teranyina enganxosa del discurs fals dels nostres colonitzadors, és enunciat en un antic llibre de saviesa com la norma bàsica de comportament per aquells que volen viure una vida ancorada en la Veritat i la Justícia.

" I no col·laboreu en les obres estèrils dels que són tenebra: més aviat denuncieu-les "
(carta als Efesis,5,11)

Aquesta és la clarividència de totes les ments lliures, que saben que tot allò que es pretén construir fent el joc a la mentida en què vivim, mentida que inclou tot el sistema polític i els seus representants, és estèril i està condemnada al fracàs. I no només això, sinó que enfonsa cada cop més el nostre poble en la impotència, perquè l'enfanga en una decadència de la qual és impossible sortir-ne si no se n'assenyala la causa i els responsables. Es imperatiu que aquells que treballen per l'alliberament qüestionin obertament el joc dissenyat perquè siguem sempre els eterns perdedors.

La denúncia de la mentida, dels seus executors i de les actituds claudicants que la fan possible és el pas previ i ineludible de qualsevol posició regeneracionista, com la que sosté CA.

Quina capacitat es pot tenir per instaurar la justícia i l'harmonia, si no hi ha la lucidesa per veure la mentida amb què ens tenen atenallats, i el coratge per denunciar-la, juntament amb els seus estrategues? Per a CA la regeneració que propugnem va lligada a l'emergència de la nova consciència, la consciència de l'home lliure i capaç de travessar amb la seva visió penetrant les trampes de l'opressió, de l'home coratjós capaç de trencar les cadenes que ens fan esclaus. Voler basar la unitat, per assolir l'alliberament, en la vella consciència que no denuncia clarament i sense embuts l'opressió i la mentida, està condemnada al fracàs.

No es pot posar vi nou en bots vells, ja ens recorda un dels més radicals alliberadors de la humanitat, perquè els bots vells, tornaran agre, corrompran el vi nou sense remei. Qui no vulgui comprendre aquesta veritat tan elemental està condemnat a repetir el mateix error una i altre vagada.

Ara bé, a aquesta insubornable actitud de denúncia, li cal una segona condició perquè la unitat autèntica, no el mer amuntegament, sigui possible. Tots els grans homes que han treballat per l'alliberament: Gandhi, Luther King... ho tenien clar quan van començar la seva tasca. Quan hom estima vol la llibertat d'aquells a qui estima, i això inclou també l'alliberament de l'opressor de l'arrogància que li permet oprimir i no adonar-se del gran crim que està cometent. Per assolir aquesta llibertat hom ha d'estar disposat a donar-ho tot. Fins la vida, si cal.

Xirinacs va deixar escrit en el seu "dietari final" aquesta mateixa convicció. En paraules seves, només serà capaç de portar aquest poble a l'alliberament aquell/s que estiguin disposats a donar el seu temps, els seus diners, a assumir el sofriment que el procés comportarà i a lliurar fins la vida, si cal, per fer-ho possible.

Els homes i dones de CA tenim aquesta veritat gravada al nostre cor i volem ser-hi fidels. Som conscients que a mida que el procés d'independència avanci les tensions seran més fortes i les actituds de coratge i de servei s'hauran de fer més evidents. Només els qui tinguin aquest esperit de servei, i la lucidesa i el coratge insubornables seran bons per a liderar l'alliberament i aglutinar la unitat del nostre poble. Ni els claudicants, ni els porucs, ni els que volen quedar bé amb tothom, ni els que cofonen ser bo amb ser bleda, ni els que no volen assumir riscos, ni els que no tinguin un clar esperit de servei no estan preparats per aquesta tasca.

És evident que aquesta nova consciència, garantia del nostre alliberament, no és la dels homes que han permès que la nostra nació hagi esdevingut la bagassa de l'estat espanyol, com un esperit lliure denunciava dies enrera.

Només la conjunció d'aquests dos aspectes, la denúncia de la incapacitat de la vella consciència acomodatícia i confosa, i un profund i genuí esperit de servei faran possible la consecució de la Independència digna que volem i que ens cal per ser realment lliures i garantir la manifestació en plenitud del nostre Esser nacional. Només aquestes dues actituds ens salvaran de la independència a qualsevol preu i plena de claudicacions que ens serà oferta i que els porucs correran a acceptar.

De la mateixa manera que un tros de carbó sotmès a les elevades pressions i temperatures que hi ha al cor de la terra, esdevé una pedra preciosa que traspua la llum amb una brillantor pròpia,
també el nostre poble sota l'enorme pressió de l'opressió i de la colonització encoberta, està fent un procés de decantació de tot allò que amaga la llum autèntica de la nostra ànima. És inevitable que en aquest procés vagin aflorant totes les capacitats i els trets més nobles del nostre poble, ara adormits sota el verí de la mentida. I d'esclaus mesells i porucs esdevindrem homes lliures.
I el lloc que ocupava "l'home transformat en gos, envilit pel ventre, per l'afalac al ventre, per la por" com denunciava Espriu, serà pres per l'home nou, l'home que trenca cadenes i dissol mentides, no perquè hi lluiti en contra, sinó perquè se'n fa CONSCIENT, hi deixa de col.laborar-hi.

Quan ens adonem que és amb el nostre canvi de consciència, que el nostre món canvia, quan ens adonem que nosaltres podem fer que les coses passin, estarem en el recte camí de l'alliberament, i farem possible que d'aquest poble trist, menyspreat i envilit en sorgeixi la pedra preciosa d'una nació catalana lliure, que reflecteixi al món la llum amb la seva brillantor única i genuïna.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

El Tao diu: abstenció

2008-03-09T15:56:00.004+01:00

Tingues joia en el que tu ets; i així no podran prendre el que tens.

Tao Te Ching XLIV
de la traducció anglesa de Joan Mascaró

Com pot cap català conscient donar el seu vot a uns polítics que maten amb els seus actes i les seves paraules la nostra joia de ser com a poble, que ens neguen la joia de ser catalans?

Ells són els principals responsables de la progressiva anihilació del nostre ésser col·lectiu i per tant de l'espoliació que sofrim a tots nivells, perquè quan es mata l'ànima d'un poble, es destrueix la seva dignitat. La dignitat que aturaria el despropòsit en què vivim.

L'única actitud possible avui per a qui estima de cor aquest país és l'abstenció, el rebuig més clar
a la mentida que ens xucla i als qui en són els seus instruments.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Equació genocida

2008-02-10T18:21:00.000+01:00

El genocidi lingüístic que el partit socialista està portant a terme metòdicament i sense aixecar polseguera amb la imposició del bilingüisme, fent innecessari el català i, per tant, condemnant-lo a una extinció segura i sense soroll, sembla massa lent als manaires del PP i als seus satèl.lits.
Els senyors del PP frisen per concloure el genocidi lingüístic tan aviat com puguin perquè són perversos, però no són rucs, i s'adonen que alguna cosa molt poderosa està removent les consciències del poble català, que ells volen agenollat i vençut.
Es per això que ara fan mans i mànigues per acabar la feina de substitució lingüística que els seus bons amics socialistes fan tan efectivament i discreta, amb guants blancs. Els capitostos del PP, hereus directes dels qui no han dubtat a matar i a imposar-se per la força de les armes, dels qui porten les mans tacades de sang i el cor corcat per la mentida, els sembla massa suau la mort per inanició a que els socialistes condemnen la llengua d'aquest poble. Els cal posar en evidència la seva prepotència i brutalitat fins i tot en el genocidi de la nostra llengua tan malferida.

I què fan davant d'això els polítics que diuen defensar la llengua dels catalans?
Què poden fer uns polítics que ja han claudicat davant de l'engany del bilingüisme, i s'han fet així còmplices, amb la seva passivitat i acceptació, de la mort de la llengua?
Només el què han fet: llàstima!

El Sr. Vidal Cuadras i companyia esgrimeixen l'eterna cantarella de la primacia dels drets individuals per imposar el castellà a l'ensenyament primari. Aquesta cantarella no és res més que la fal.làcia amb què amaguen la voluntat d'entronitzar els drets dels colonitzadors i rematar la substitució lingüística. Uns drets, els que reclamen, que van ser imposats amb sang i després legalitzats amb les seves lleis, i ara amb una democràcia feta a la seva mida.
S'emparen en uns drets que ells han fet legals, però que no seran mai legítims, perquè el dret que es basa en l'anorreament i en el genocidi lingüístic de tot un poble és fora de tota justícia veritable!
Pe rebatre aquests arguments enganyosos i tragirats, els polítics catalanistes i "independentistes" "assenyats" es neguen a si mateixos l'únic argument que desmunta tot el castell de cartes sobre el qual es fonamenten els nostre botxins.
Es neguen a denunciar en veu alta al Parlament de Catalunya i a tot el poble català allò que és el desllorigador de tots els nostres mals. Som una colònia. I els nostres colonitzadors volen acabar el genocidi ben de pressa, perquè els posa nerviosos una feina que se'ls allarga tant.

Als polítics d'ERC i de CiU els fa por dir que els catalans tenim una llengua pròpia, i els fa por actuar en conseqüència perquè el català sigui la única llengua en la vida pública, laboral, mediàtica i educativa. Els fa por dir que la presència abassegadora del castellà en la nostra vida social és la prova més evident de la nostra colonització.
I com que es neguen l'autèntic argument, l'únic que posa en evidència la mentida amb que ens volen fer beure a galet, entren en el joc del colonitzador i, els toca fer el paper assignat, el de la trista figura, el del perdedor.

A aquesta vella consciència, encarnada tant per l'esclau claudicant com pel colonitzador prepotent , se li escapa, però, un element cabdal d'aquesta equació genocida, de la qual uns en són els executors i els altres els qui submisament la permeten.
No han pres en consideració l'esperit d'aquest poble.
I no l'han pres en consideració perquè no el poden percebre. La mentida, en uns, i l'actitud mesella en els altres, els fa cecs a allò que la realitat té de més genuí i autèntic.
Els colonitzadors genocides no són conscients que no és un poble masegat i malferit el que volen acabar d'anorrear, sinó que pretenen ofegar el seu esperit.
En la seva arrogància no s'adonen que han esdevingut l'instrument d'aquest esperit que "sempre sobreviu als seus il.lusos enterradors", i amb el sofriment que ens estan infligint, forcen la purificació de l'ànima d'aquest poble, forcen la separació del gra de la palla, forcen allò que tot home i tot poble no pot eludir: reconèixer la seva autèntica Realitat, la font última del seu poder.
I és la comunió íntima de l'ànima catalana amb l'Esperit que tot ho sustenta, el factor que mostrarà errònia l'equació humana que els colonitzadors d'aquest poble han planificat.

Hi ha una hora per a cada cosa sota el sol. El temps de l'imperi espanyol, presó de pobles, arriba a la seva fi. Es evident per a qui sap llegir els signes dels temps. De la nació catalana saquejada i anorreada pels vells colonitzadors, en sorgirà una pàtria nova, assentada sobre uns fonaments ferms i liderada per homes i dones que serveixen la Veritat i treballen per l'alliberament i la justícia.

Són vostès senyors del PP, guiats per un auto-odi que els seria molt terapèutic mirar de fit a fit,
els qui han triat enfrontar-se a aquest poble i al seu esperit. No cal que corrin. Ja se'ls ha acabat el temps. Totes les atrocitats que aconsegueixin imposar als qui en aquest poble encara són esclaus, seran com les darreres boires del matí que clou la llarga nit fosca del nostre poble. Aquest sol que dirigeix ara la vida del nostre poble, i que està fent emergir la nova consciència dels homes lliures, les dissiparà en un obrir i tancar d'ulls, al moment que vostès menys s'ho esperin.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Motiu d'escàndol

2008-01-15T19:37:00.000+01:00

I continuen escampant com pèrfids ofidis arraulits al centre neuràlgic de la nostra nació, el seu verí letal, el seu missatge de mort. Ja denunciava el passat novembre el discurs que representants de la plataforma pel dret a decidir, com a titelles obedients de l’actual direcció d’esquerra, s’encarreguen d’inocular en les capes més conscients de la nostra nació.

Han perdut la decència i utilitzen totes les portes que com a “independentistes” se’ls han obert per a espargir el seu missatge destructor. Fa poc ha estat a la llibreria Tralla de Vic, però, de fet és un degoteig continu tot al llarg i ample del país.

Desactiven els catalans més conscients atacant la seva línia de flotació. Propugnen que abandonem allò que constitueix el nucli essencial del nostre ésser nacional. Que girem l’esquena a la nostra ànima. Ens demanen pla i simple que renunciem a ser catalans per anar cap a la independència. Il.lusos! Quina llibertat pots exercir quan t’has venut l’ànima!

Adonem-nos de la seva perversitat.

Les temptatives d’aniquilació i dissolució del poble català ja són velles. Ho han intentat amb les armes, amb les lleis, amb la substitució demogràfica, però el que fa aquesta temptativa perniciosament original, és que es fa des de les files dels pretesament propis. Fins ara els intents, brutals o subtils, d’afebliment i substitució de la nostra ànima nacional venien des de les posicions dels colonitzadors. Ara aquest discurs afeblidor és articulat pels qui es declaren independentistes i va dirigit a minar la convicció que aquest poble, com tots els pobles, només pot ser realment lliure si manté la seva integritat, el seu caràcter, la seva llengua, la seva manera de ser i de veure el món. En definitiva si som capaços de fer de la nostra ànima nacional la columna vertebral de la nostra vida col.lectiva.

Que aquells a qui bona part dels catalans més conscients van confiar, amb el seu vot, la tasca de revifar les brases del nostre esperit col.lectiu, colgades sota les cendres de tants segles de colonització, ara vinguin amb el discurs que hem de renunciar precisament al nucli generador de la nostra força com a nació, es converteix no només en una traïció flagrant, sinó en un acte perversament criminal.

Ja no és el colonitzador el que ens vol anihilar. Ara, el qui es presentava com l’amic, el que havia de jugar un paper cabdal en el procés d’alliberament s’ha revelat com l’arma més efectiva i letal per anorrear el nostre valor col.lectiu. Sembren el desànim i el desencoratjament i inciten al suïcidi nacional, perquè empenyen els catalans a renunciar a allò que dóna sentit a la lluita per la independència i l’alliberament: la recuperació de la nostra ànima nacional com a eix vertebrador de la Catalunya independent.

Ens volen encomanar la seva niciesa, la niciesa dels que no són capaços de penetrar el cor de les coses i es queden a la superfície de la realitat. No s’adonen que és la qualitat, la força, la determinació, el compromís, en definitiva, la força anímica i espiritual el veritable motor de les persones i la història.

Gent que han seccionat totalment el cordó umbilical amb la seva ànima nacional, no poden entendre el que és meridianament clar pel qui percep amb nitidesa l’origen i causa profunda dels fets externs. No poden entendre que “un amb l’esperit és majoria”.

Aquests necis estan fent una tasca demolidora: desactivar l’esperança. Em comentava un xicot que va sentir aquest discurs a la llibreria Tralla de Vic : “fan fàstic”. Han esdevingut motiu d’escàndol. I l’Esperit encarnat en l’ànima d’aquest poble ja els ha sospesat i ha emès sentència: “ aquell qui escandalitza un d’aquests petits, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar”.

I aquest mateix esperit que volen ofegar sota les cendres de la desesperança, el desengany i el desànim, està atiant ja les brases que aquests mesells traïdors cerquen ofegar. Un vent poderós que no saben d’on ve ha començat a escampar les cendres que colguen les brases de la nostra ànima i atiarà amb tanta força el seu foc intern que tots els necis doblement culpables de girar l’esquena a l’esperit que ens aguanta i d’incitar escandalosament als homes i dones més conscients d’aquest poble a renunciar a la seva ànima, seran consumits com palla seca en un obrir i tancar d’ulls.

Cal que els catalans deixin d’escoltar aquests cants de sirena que emfatitzen la nostra feblesa, que ens empenyen a renunciar a la nostra plenitud, dient-nos que per assolir la nostra llibertat hem de renunciar a aspectes tan fonamentals del nostre ésser col.lectiu com la plenitud lingüística. Cants de sirena que volen la nostra destrucció, perquè sota el gemec planyívol només cerquen entronitzar els drets d’usurpació que els colonitzadors han imposat amb la força i la mentida. Cal que deixem d’escoltar aquests cants de sirena que desvien la nostra atenció de la nostra font de fortalesa.

Girem els ulls cap a la nostra ànima, expressió de l’esperit que ens aguanta. Escoltem-lo silenciosament i ens parlarà de plenitud i llibertat, de creativitat i poder. D’un poder que crida a la manifestació de totes i cada una de les potencialitats del nostre poble. Un poder que expressa una infinita voluntat de Ser. Us parlarà de la justícia que no demana ni accepta claudicacions. I us omplirà d’una força i una joia tan immenses que els cants de sirena us semblaran innocus. Només un estadi de consciència que aquest poble està cridat a deixar enrera.

El futur que crearem serà brillant en la mesura que escoltem els dictats del nostre esperit, que ens exigeix absoluta fidelitat a la originalitat del nostre ésser nacional. A un poble només se li pot arrabassar allò que està disposat a cedir. I hom només cedeix i claudica quan se sent feble. Això és el què pretenen aquests cants de sirena. No us deixeu seduir.

S’acosta l’hora de la veritat. Aixequem-nos com a actors decidits de la nostra història. Mantinguem-nos íntegres en el nostre centre espiritual, el que ens defineix com som. Aixequem-nos resoluts a plasmar la nostra plenitud en el nou paradigma català que crearem. Cap renúncia. Cap claudicació. La nostra força rau en aquesta integritat. No hi ha cap altre camí. No hi ha cap altre argument.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Exhortació de Nadal

2007-12-19T11:36:00.000+01:00

Estem vivint uns fets històrics decisius per la nació catalana.
Les velles consciències de l'usurpador prepotent i de l'esclau claudicant i submís s'erigeixen orgulloses com torres inexpugnables al centre neuràlgic de la nostra nació, però són gegants amb peus de fang. La nova consciència, la consciència de llibertat, de dignitat i de plenitud; aquesta consciència que regirà en un futur molt proper els destins del nostre poble, està rugint ja com un riu subterrani que és a punt d'esbotzar totes les tanques que li imposen.

Aquests fets que atempten contra els fonaments bàsics de la nostra nació ens obliguen a posicionar-nos, i tota resposta o manca de resposta posa en evidència a quina consciència servim amb el nostre pensament, les nostres actituds, les nostres paraules i els nostres actes. Tot aquest procés ha de ser entès no com un simple descabdellament de fets, sinó com un procés de destriament. S'està separant el gra de la palla. Tots som provats al gresol, com l'or és depurat al foc. D'aquesta tria en sorgirà la "resta" sobre la que es construirà la nova nació catalana. Hi ha molta podridura dins la nostra pàtria, i el seu destí és consumir-se sense deixar rastre.

A tots els que ens hem compromés en aquest canvi de consciència, se'ns demana des del més pregon del nostre Esser que siguem capaços de portar a terme aquesta transició sense malejar-nos amb aquelles emocions, sentiments i actituds que arrosseguen cap a la destrucció. Cal que fixem la nostra atenció en la llum perenne que crema al centre del nostre Esser: la llum de la integritat, de la sinceritat amb nosaltres mateixos, de la saviesa, de la compassió, del coratge per fer allò que cal fer. I que prenguem la lliure decisió de posar aquest centre espiritual al capdavant de la nostra lluita. Tinguem la saviesa de donar el comandament de les nostres vides i de tot el procés en el que estem inmersos a la nostra autèntica naturalesa.

No hem de negar la por, ni l'odi que sovint reclama el seu lloc, ni el desànim, ni la temptació de llençar la tovallola. No, hem de reconéixer tota aquesta amalgama tan humana de pensaments i sentiments i posar-la al servei del nostre centre director: l'esperit que ens aguanta.
La infinita saviesa interior de cada un de nosaltres, obeint el comandament rebut, sabrà transmutar i utilitzar totes les nostres potencialitats, emocions i sentiments en benefici de la tasca que ens ha estat encomanada i que lliurement hem acceptat d'acomplir.

Exhorto tots els guerrers d'aquesta nació a mostrar la màxima equanimitat davant la crueltat dels atacs que estem patin, i davant la passivitat dels qui tenen els mitjans per evitar-ho i no els utilitzen.

Us exhorto a fer el pas decisiu que ens ha de garantir el resultat final: no us contempleu més com a homes febles que s'enfronten impotents als poders foscos de la mentida i l'opressió, amos durant tants segles de l'ànima d'aquest poble. Contempleu-vos a partir d'aquest precís instant com a éssers que han descobert la seva veritable naturalesa: l'esperit. Substància essèncial del nostre Esser i font de la nostra fortalesa. I posem aquest esperit al capdavant de la nostra vida individual i nacional.

Aquest esperit d'integritat i absoluta plenitud ha de ser el batec del nostre coratge, la intel.ligència de la nostra ment, els mots que pronunciïn els nostres llavis, la total convicció de la justícia que ens ampara, la força que ens guia cap a la llibertat. Es l'experiència d'aquesta integritat la que ens otorga la certesa que aquest esperit a qui hem donat el comandament ens aplanarà els camins i ens proporcionarà la intel.ligència i el coratge per acomplir allò que ens ha estat encomanat. Ens dóna la convicció que el veritable poder no està en les quantitats ni en les astúcies humanes, sinó en aquesta força harmoniosa, potent i imparable que emana del centre del nostre Esser. Aquest mateix esperit ens impedirà relliscar cap a qualsevol pensament o actitud que posi en perill la consecució en plenitud de la tasca que hem d'acomplir, i farà efectiva la sentència bíblica "deu homes justos salvaran la ciutat".

La nostra decisió inapel.lable de situar l'esperit com a estendart i guia de la nostra lluita és la garantia del resultat final: l'alliberament polític i mental de la nació catalana.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Jericó

2007-12-11T01:57:00.000+01:00

El reputat coneixedor de la naturalesa humana, A. Robbins, ens recorda que "els recursos que necessitem per canviar qualsevol cosa en les nostres vides són dins nostre ja en aquest precís instant". Allò que sovint no els deixa aflorar, i fer que el canvi efectiu s'esdevingui, són les neuroassociacions que hem creat en les nostres conductes, les quals han generat uns hàbits que ens desvien de l'objectiu a assolir. Aquest hàbits ens encallen en l'anomenada "zona de comfort". Aquella zona "ja coneguda", per sortir de la qual cal sovint experimentar la manca de comfort de trencar les velles neuroassociacions, els vells hàbits. Cal coratge i lucidesa per entrar en un nou nivell de consciència que es reflecteixi en la nostra vida quotidiana.

Dues condicions per crear canvis consistents en les nostres vides són:
- tenir una consciència clara i determinada d'allò que vols, perquè " res no passa en la nostra experiència, si no és a través de la pròpia consciència".
- tenir unes raons poderoses, uns perquès prou potents que t'empenyin cap al canvi inexorablement.

Aquestes dues condicions, però, queden reduïdes a no res, si continuem fent les mateixes coses, practicant les mateixes conductes que ens han situat on som. Si no som capaços de canviar les estratègies que ens han abocat a la situació insatisfactòria de què volem sortir, les nostres vides no canviaran, i només experimentarem més dolor i frustració.

Quan traslladem aquestes consideracions a la nostra vida nacional, ens adonem que les dues condicions essencials es van definint cada dia més clarament per a molts catalans. Volem la independència perquè ens hi juguem ja no només el nostre benestar material i psicològic, sinó la nostra mateixa existència com a catalans. Tenim, doncs, l'objectiu clar i unes raons prou sôlides, perquè tenen a veure amb la integritat del nostre Esser col-lectiu.

Què ens té, doncs, continuament encallats en aquest fangar?
La raó fonamental d'aquest fracàs continuat s'ha de cercar en la praxis de la classe política catalana, que està instal.lada en la seva zona de "comfort", practicant les mateixes velles estratègies que ens han portat a aquest cul de sac. L'estratègia dels colonitzadors, dels que inoculen la mentida cercant la confusió i l'afebliment del nostre poble, i l'estratègia dels que accepten la colonització i en fan el seu negoci. Ambdós bàndols s'alimenten i es necessiten mutuament per poder-se continuar mantenint a la seva zona "de comfort", amb les panxes plenes i les llengües impostores. I tot això mentre condemnen aquest poble a la indignitat, negant-li l'expressió del seu Ésser.

Tenim d'una banda, doncs, els que defensen el dret del colonitzador. Les seves estratègies tenen com objectiu l'afebliment progressiu del poble català i la seva desaparició. Per això el seu interès a amagar els nostres símbols i a substituir la nostra llengua per la dels colonitzadors. En aquesta línia el darrer atemptat perpetrat pel govern del PP de tancar el repetidor de TV3 al País Valencià, no és el més greu, encara que sí el més desvergonyit i brutal, però hem de tenir clar que la insídia practicada continuadament pels socialistes és tan o més letal que la practicada pel PP, perquè és més subtil.

Els nostres colonitzadors i els seus fidels botiflers no es cansen de repetir que en democràcia tothom té el mateix dret a defensar el seu punt de vista. S'obliden que la democràcia va ser una conquesta política per defensar la llibertat, no els drets dels opressors, dels colonitzadors. I quan aquesta democràcia es perverteix per justificar una situació a la qual s'hi ha arribat per l'ús de la força i l'abús de les lleis, dictades només a favor de l'usurpador (1), aquesta democràcia és una comèdia. Una comèdia que no es creu ningú que tingui dos dits de front i un veritable sentit de la justícia i la llibertat.

A tots aquests colonitzadors que quan els ha convingut s'han emparat en les armes per reduir-nos i sotmetre'ns i que ara s'emparen en la "seva democràcia" per acabar de rematar la feina que fa 300 anys que els dura, se'ls ha de dir ben clar que davant la justícia que "ve de dalt", la justícia de l'Ésser, no tenen cap dret sobre la nació catalana, per molt que ells se l'otorguin amb les seves lleis. Perquè l'autèntica justícia només reconeix el dret a aquells homes que treballen per la llibertat i per la plenitud dels pobles, no els que utilitzen el nom de la justícia o de la democràcia com a eina exterminadora.
A tots els colonitzadors, els instal.lats a Madrid, i els instal.lats a la nació catalana els diem ben alt que no els reconeixem cap dret. I denunciem amb veu clara que el genocidi que cometen contra aquest poble és el més gran abús de poder que es pot perpetrar: el crim contra tot un poble.

No els reconeixem cap dret, però si que els exigim l'acompliment d'un deure, que el procés de canvi de consciència que està experimentant la nació catalana els obligarà a fer efectiu, per grat o per força: que deixin allò de què s'han apropiat i mantenen per la força, i a força de mentides i manipulació mediàtica. Que treguin la grapa de sobre la nostra nació, a fi que poguem restituir-nos allò que se'ns va arrabassar brutalment: la nostra llibertat, la nostra plenitud com a poble. La nostra ànima nacional.

Pel què fa als polítics que diuen, i potser s'ho creuen, defensar la nació catalana, crec que s'haurien de replantejar seriosament les seves estratègies de submissió al colonitzador. On ens han portat els seus ingenus intents d'encaixar-nos amb Espanya? Els resultats són evidents. La nació catalana està en una situació de fallida absoluta en tots els nivells, i malgrat això, encara continuen aferrant-se a les seves posicions autonomistes, amb la vana esperança que les coses s'arreglin. Un savi va dir que la definició més gran d'insensatesa, d'alienació mental "és seguir practicant les mateixes estratègies una vegada i una altra i esperar-ne uns resultats diferents". Això és precisament el què fan aquests defensors dels nostres interessos nacionals!!

El que ens hauríem de preguntar és si practiquen aquestes actituds de bogeria suïcida per manca d'intel·ligència, o perquè l'ànima d'esclau que tota colonització desenvolupa en els colonitzats, els escanya el coratge de reconéixer que amb les seves actituds claudicants i acomodatícies només justifiquen la feina del colonitzador: la nostra mort col.lectiva.
Aquets trets definidors del caràcter dels representants polítics "catalanistes" i "independentistes?!": la ingenuïtat, la intel.ligència obcecada, l'ànima d'esclau......que cap país lliure toleraria en els seus representants polítics no són, però, els seus pitjors pecats.

M'atreveixo a dir que la seva culpa més greu és la seva absoluta manca de confiança en el poble català. La seva absoluta manca de confiança en la nostra capacitat d'esbandir la mentida que ens atenalla i guanyar la llibertat. De fer el salt de consciència que farà la llibertat una realitat inevitable. No saben aquests senyors que les creences dels líders d'un poble es projecten sobre la seva gent?

El líder que coneix profundament l'ànima del seu poble i confia en la seva gent té la capacitat de fer brollar totes les potencialitats magnífiques que estan esperant per sortir en escena. Aquesta és la tasca de l'autèntic líder: infondre autoestima, fer créixer la confiança i posar a l'abast de la seva gent els recursoso emocionals i psicològics perquè puguin desplegar totes les seves capacitats. La tasca de l'autèntic líder és recordar al seu poble, amb les seves actituds, amb les seves paraules i amb les seves accions, que són capaços de tot. Que la plenitud és al seu abast.

Amb un paper d'anti-lideratge total, els polítics catalanistes i independentistes que ara ocupen els escons del nostre Parlament, exerceixen amb la seva manca de confiança i d'amor per aquest poble, una influència perniciosa sobre l'estat anímic de la nació catalana. Les seves actituds fan el nostre poble més esclau, més mesell, més trist i més infeliç, perquè li neguen el dret més essencial de tot ésser: la reconeixença de la seva vàlua, de les seves capacitats, de la seva bellesa interior i de la seva plenitud. I amb la seva actitud retardatària, frenen l'eclosió d'aquesta nova consciència que té com a senyera la llibertat.

Malgrat els seus esforços, però, ja no hi ha res que pugui frenar la instauració d'aquesta consciència. I la seva presència cada dia més arrelada en el cor de més i més catalans, serà el què anorrearà la vella consciència que ara es debat en ple protagonisme en la nostra vida pública.
S'esdevindrà com en la imatge símbòlica de l'enderrocament de les muralles de Jericó. La vella consciència, la dels colonitzadors i la dels esclaus donant-se suport mutuament,formen la muralla que ofega la ciutat. Una nova consciència arrelada en la Veritat i la Justícia, que vol la plenitud del poble, fa cap davant les muralles i no fa res més que donar-hi una volta cada dia, durant set dies, fent sonar el corn, fent sentir la seva veu. I el setè dia, les muralles- la vella consciència- s'esfondren. La consciència superior ha reduït al no res l'antiga concepció de la realitat.

No és casualitat que es donin voltes a les muralles durant set dies i què al setè dia s'esmicolin. El número set simbolitza la plenitud. Calen set dies, simbòlicament parlant, perquè la nova consciència s'instauri en el cor dels homes. En el moment que aquesta consciència s'ha arrelat, la vella s'esvaeix. Tampoc no és casualitat que la data del 2014 contingui el número set. Ens assenyala la data de la instauració definitiva de la nova consciència com a rectora dels nostres destins nacionals.

Mentrestant Catalunya Acció, amb tots els catalans portadors de l'estendart de llibertat, hem començat a donar la primera volta a les muralles tot fent sentir el corn, la crida d'allò que està reclamant el seu legítim lloc. Hem començat les voltes, que es continuaran, una per cada any, dels set que ens separen del 2014.

(1) l'exèrcit, el control mediàtic, les lleis contrâries a la llibertat i plenitud del nostre poble. Lleis que han esquarterat el nostre poble, lleis que han situat la nostra llengua en u ghetto en procés d'extinció.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Esquizofrènia

2007-12-03T01:28:00.000+01:00

La manifestació de l'1D ha estat una mostra evident de l'esquizofrènia que pateix la nostra nació. El gruix de la gent que desfilava mostrava, amb els crits i lemes que entonava, el seu anhel d'independència, d'alliberament, de trencar límits, mentre les capçaleres dels dos partits i la plataforma convocant semblaven marxes fúnebres: l'encarnació de l'acceptació patètica de l'estatus quo que ens tenalla.
L'escisió, la manca d'unitat al si del cos nacional català entre el clam del català delerós de solucions efectives i la claudicació sistemàtica, la manca de voluntat de les èlits, polítiques i
socials, d'anar a l'arrel dels problemes que patim, siguin infraestructures ronyoses, llengua moribunda o serveis sanitaris col.lapsats, es va mostrar amb una claredat brutal a mida que els manifestants anaven arribant al final de la manifestació, on des d'un entarimat es llegia un manifest que feia llàstima. El manifest dels pidolaires. Només s'hi gosava reclamar les engrunes de la nostra herència. I això sense convicció, ni força, ni voluntat real de fer res. Només paraules buides que ens condemnen al mateix forat. Mentre, des dels manifestants s'anaven cridant cada vegada amb menys convicció crits d'independència. El manifest va ser la galleda d'aigua freda perfecta per neutralitzar qualsevol vel.leitat massa enardida!!

Ja fa temps que sé que la nostra batalla política és l'encarnació de la batalla espiritual. De la batalla que no podem defugir. Però dissabte es va fer evidentíssim el símptoma que la caracteritza: aquesta esquizofrènia nacional, que va encarar les dues forces que ens esquincen: les de l'alliberament i les de l'inmobilisme, escenificant un diàleg impossible.
Hi va haver gent que en va ser conscient. Una senyora al meu costat em comentava que era una vergonya tanta energia esmerçada per acabar en aquella frustració. Una noia es preguntava si la gent era conscient de l'absoluta divergència de missatges entre els convocants i els convocats. Molta gent marxava amb el cap cot i trista.
Es va fer visible la impossibilitat de diàleg perquè són dos universos que s'exclouen. La naturalesa de la llibertat dissol l'esclavatge. La del coratge, dissol la feblesa. No hi ha pacte possible.
Cal que no ens enganyem. La batalla política que estem vivint és, en última instància, la pugna entre aquestes dues energies. L'enemic és dins de casa.
A Mateu 10,34-36, el Crist, que és el nom que la nostra tradició juevo cristiana dóna a la consciència espiritual, ja ens va dir en boca de Jesús: "No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa.(...). Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva."
En el llenguatge esotèric, l'espasa és el símbol de la saviesa, de la capacitat de discerniment per anar més enllà de les aparences i estripar el vel de foscor que ens amaga la visió de la Realitat. Aquesta espasa que ens ofereix la nostra pròpia consciència espiritual, aquesta llum que viu en cada un de nosaltres, ens ha de fer veure que en tot home i en tota nació, en tot ésser manifest en el món hi ha una pugna entre
a - les forces que ens criden a la inèrcia, a acatar el límit, la feblesa i el domini de la por. Les forces que només contemplen la nostra interfície i es neguen a acceptar la totalitat del nostre Ésser. I,
b - les potències espirituals Reals, les que ens diuen que som lliures, totals i perfectes. Les que ens criden a trencar tots els límits i mostrar la nostra veritable naturalesa.

Per això, l'autèntic enemic no és mai exterior. Només en un home o una nació on les forces de la inèrcia són dominants pot un enemic exterior posar-hi les seves grapes. Un home o un poble que sigui conscient de la seva autèntica vàlua, que hagi integrat saludablement les energies que s'emparen en la feblesa, el límit i la por, mai pot ser dominat, sotmès, ni robat.

És urgent, doncs, que no ens equivoquem i no desviem la nostra atenció del nucli allà on es dirimeix el conflicte.
L'estat espanyol només és l'artista convidat que propicia i s'aprofita de la preeminència en la nostra nació de les energies limitadores, febles i porugues encarnades massa bé en els nostres governants, i que també es fan extensives a un gruix considerable de la nostra gent.

A nivell nacional, aquestes energies preconitzen dos models antagònics.
Els qui han esdevingut instruments de les forces de la inèrcia volen una societat desintegrada. Cerquen, perquè això reforça els límits, una societat on no s'exigeix la integració dels diversos grups culturals i lingüístics que s'han anat establint en territori català. El seu model és l'amuntegament de diferents grups de gent, sense una ànima comuna que en faciliti la integració. La transversalitat cultural que propugnen és l'eufemisme que amaga la mort de la nació en benefici de la societat-massa, el plethos, on l'únic important són els aspectes materials, infraestructures..... No hi ha cap sentiment de pertinença, cap tendresa pels diferents components de la nació, cap amor per la terra o per la llengua que expressa la cosmovisió genuïna del nostre poble. Tot esdevé només instrument per la supervivència, sense cap valor per se.
Xirinacs, un nom que des de la tarima va citar sacrílegament algú dels qui propugnen aquesta societat-massa, ja va denunciar abans de deixar-nos, aquesta trampa. No sé, però, quanta gent va copsar la importància del seu missatge últim. Ens posava en alerta. Ens feia parar atenció al nucli de la mentida que ens vol destruir.
Les potències espirituals que treballen per instaurar la llibertat, la integritat i la plenitud saben que l'únic model Real és el de la nació autèntica integrada, el demos, un organisme organitzat internament que ocupa el seu lloc en l'espai i en el temps, en perfecta harmonia amb la resta de les nacions, formant l'organisme espiritual de la humanitat.
Aquestes energies treballen per construir una nació que mostri un esperit tan potent i lluminós que la integració dels qui van arribant sigui tan natural i desitjable, que esdevingui inevitable.
Aquest model ja ha estat intuït per ments tan profundes com Teilhard de Chardin i Xirinacs, cada un des de les seva especificitat.

La Veritat és molt simple. Ens revela la visió diàfana i harmònica de la Realitat. Tots la duem gravada i la podem intuir clarament quan deixem d'escoltar la xerrameca de les veus confusionàries que fan la nostra existència com a individus i com a poble una experiència estranya i complicada.

La nostra força en aquesta batalla cabdal és ser conscients que hi ha l'emergència d'aquestes energies d'alliberament i dignitat que volen instaurar la Realitat de la nostra nació. I que aquesta emergència és frenada per la resistència de les forces desintegradores.
Per superar aquesta resistència, no hem de lluitar-hi en contra, sinó que hem de dirigir la nostra atenció, la nostra escolta cap a l'esperit interior que no cessa ni un instant de mostra-nos el nostre nord i la nostra fortalesa. No hem de gastar ni una engruna d'energia per afeblir aquesta consciència caduca. Tota l'energia l'hem de dirigir a fer forta i poderosa
aquesta nova consciència en cada un de nosaltres.

En la convicció que neix d'aquesta escolta conscient hi trobarem el coratge i la saviesa

a- per superar la inèrcia, el límit i la feblesa que ens vol deformats, desintegrats i infeliços.

b- per posar al capdavant d'aquest poble aquesta consciència de llibertat, dignitat i plenitud,
encarnada en un nou lideratge que garanteixi la reconstrucció d'aquesta nació íntegra que malda per manifestar-se.

Allà on hi ha una sola consciència que s'ha obert a l'escolta de la Veritat, només hi pot haver un desenllaç: la instauració d'allò que és Real. La integritat de l'Ésser en tota i cada una de les seves manifestacions. Per això cloc aquest post amb una invitació a la confiança.

" Per tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar ni res d'amagat que no s'hagi de saber (...) I no tingueu por dels que poden matar el cos, però no poden matar l'ànima(...) No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs, ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. I pel què fa a vosaltres fins i tot els cabells us té comptats. Per tant, no tingueu por." (Ma 10,26-32)

Sapiguem llegir en aquest llenguatge antic el missatge de confiança, de protecció i de certesa del triomf de les energies de l'alliberament a tot arreu allà on hi ha consciències que han iniciat l'eclosió del seu autèntic Ésser. I saben que la victòria és inevitable perquè no depèn de processos externs, sinó de l'evolució de les consciències que són capaces de reconèixer i fer evident allò que és.
No només us faig una invitació a la confiança, sinó que em permeto recordar-vos que la confiança, com molt bé diu Teilhard de Chardin, forma part substancial de l'armadura de tots els guerrers espirituals, de tots els portadors i lluitadors per l'emergència d'aquesta nova consciència.
"La virtut suprema és la confiança total". Aquesta certesa absoluta que la plenitud que ja és en tots els àmbits, acabarà eclosionant en la nostra consciència i en la nostra experiència individual i nacional.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

La teranyina

2007-11-20T16:25:00.000+01:00

Ahir dissabte, Catalunya Acció va ser convidada a Olot per l'entitat Estelada 2014, juntament amb dos ponents més, un membre de la Plataforma pel dret a decidir i un activista cultural. Tema, l'actual situació del país.

Després d'escoltar les exposicions respectives, tinc l'imperatiu ètic de posar en evidència, per l'inmens desconcert i dolor que està creant en el nostre poble, el gèrmen de mort que hi ha implícit en el discurs expressat pel representant de la Plataforma pel dret a decidir, que no és altre discurs que el que Esquerra no para de repetir a tort i a dret: els independentistes han de canviar el discurs. S'ha de superar el discurs identitari i cercar una majoria social a través, del que ells en diuen, la transversalitat cultural.

Amb aquestes paraules ens venen a dir: deixeu de ser catalans i fem d'aquest país un poti-poti de cultures i identitats. Enterrem la nació catalana i potenciem una societat híbrida, sense esperit, on les màximes aspiracins siguin materials i econòmiques, i que ningú, ni ells mateixos, saben ben bé què és. De fet està esdevenint per la praxis política que aquest discurs comporta, i que el tripartit executa amb molta diligència, una societat que s'enfonsa cada vegada més en la colonització cultural espanyola, perquè en la realitat sempre acaba havent-hi una llengua i una cultura que s'imposa. I aquest discurs i la praxis que comporta, potencia la cultura del colonitzador, per la simple raó que menysté la catalana.

Aquest discurs no només és mortal per a la nostra nació, sinó que posa en evidència que els que l'han generat o no entenen el funcionament de la Realitat, o si són conscients que allò que plantegen xoca frontalment amb la psicològia més profunda dels pobles i de la Realitat, estan enganyant al poble català, venent-li la pròpia mort com a passaport cap a la Independència.
De què ens servirà la Independència si hem perdut la nostra ànima!
La gent percep intuïtivament l'engany i la trampa implícita en aquest discurs, i per això aquest inmens desengany en que viu inmers el poble català. Quin poble no estaria trist si percebés, encara que només fos d'una forma intuïtiva, que els seus governants els menen cap al suïcidi nacional. Els hi neguen la pròpia ànima!

Cal, doncs, el coratge per verbalitzar ben clar:

a - Que aquest discurs és una trampa que ens porta d'una manera ràpida i segura cap a la nostra desaparició com a poble.

b - Que està basat en una distorsió i manca de coneixement -conscient o inconscient- de la naturalesa de la Realitat i de la psicologia dels pobles.

c - Que cal desenmascarar-lo i posar-lo en evidència.

La font de felicitat més gran d'un ésser, sigui individu o nació, s'assoleix quan aquest és capaç de desplegar en plenitud la seva genuïna i única manera de ser. Per això cal la llibertat. Per evitar els obstacles que puguin posar pals a les rodes a aquest desplegament nacional únic. I per aquest mateix motiu la colonització és tan perniciosa, perquè en tot procés colonitzador un ésser nacional és encobert per un altre. Es colgat, i no troba l'espai per a manifestar-se en el món. Aquesta és la font de dolor més profunda de tot ésser!! No tenir el propi espai vital col.lectiu.

En la seva maduració històrica, les nacions, aquests éssers col.lectius que integren tota la humanitat, com òrgans d'un gran cos mundial, es doten d'una estructura d'estat per poder garantir-se un espai vital, en l'espai i en el temps, a fi d'expressar la creativitat i manera de ser pròpia. I els que són líders intel.ligents saben que per assegurar la properitat del seu poble cal que l'esperit propi que es manifesta en la llengua, en la cultura, en les arts, en el seu pensament, sigui potenciat i envigorit. La resta, la prosperitat material, segueix indefectiblement, com la llum va unida al sol. I sinó, observeu les grans nacions del món. Quina cura tenen a preservar les seves essències, allò que les defineix! perquè saben que si aquest esperit s'esllangueix o mor. tota la nació mor darrera seu!

Què pretenen, doncs aquests senyors d'Esquerra i de la Plataforma pel dret a decidir?

No vull ni puc jutjar les seves intencions més íntimes en desplegar aquest discurs i la praxis consegüent, però si que haig de dir que les conseqüències pràctiques que genera són la mort de la nostra nació. Quina majoria social més galdosa! Una massa sense ànima. Ja ho va denunciar en Xirinacs en el poema de comiat que ens va deixar.
Seguirem sense fer cas de les veus que han demostrat una fidelitat absoluta pel nostre poble i consentirem que se'ns continui inoculant aquest verí letal?

Els qui propugnen aquest discurs haurien d'entendre que una nació és un organisme viu que necessita, per garantir la felicitat de tots els qui la constitueixen, poder expressar en plenitud la seva pròpia idiosincràcia. I que l'arribada en aquest cos nacional de gent d'altres cultures mai pot posar en entredit el dret i l'exigència vital de la nació que acull els nouvinguts, a manifestar-se en la seva integritat i plenitud.

Gandhi, l'home compromés amb la Veritat i defensor de la llibertat i la Independència dels pobles colonitzats va dir: " Tot dret ha d'anar precedit sempre d'un deure acomplert".

Aquesta idea és fonamental perquè tothom, vingui d'on vingui, entengui quin és el seu lloc i la seva responsabilitat. Quan hom s'integra en un cos nacional nou, abans de poder disfrutar dels avantatges i del nou grau de llibertat que guanya en viure-hi, ha d'exercir un acte de responsabilitat, i acomplir el deure que tot dret porta implícit, i que en aquest cas és integrar-se culturalment i lingüísticament al seu nou país. Pretendre que hom té els drets de membre d'una nació sense haver acomplert el deure bàsic de fer-se'n un membre culturalment integrat, només porta al caos i el desordre. La persona que es nega ha esdevenir membre integrat en el seu nou cos social esdevé llavors un colonitzador, o una eina dels colonitzadors.

Mireu com aquest deure és exigit per tots els estats a través de la seva legislació, a fi d'assegurar la integritat del seu cos nacional.
I aquí es difon un discurs i una praxis per part de la classe governant que va contra la lògica implacable que apliquen totes les nacions lliures, cultes i civilitzades del món occidental.

Són insensats o malèvols els qui despleguen aquest discurs?

En qualsevol cas no són dignes de governar ni el nostre poble ni cap altre poble, perquè allò que propugnen només porta a la infelicitat, al dolor i a la nostra ruïna espiritual i material.

Vivim uns temps històrics que demanen un coratge i una lucidesa inusual per desenmascarar aquests tiraranys de confusió i de mentida que encobreixen el nostre genocidi nacional. I aquest coratge i lucidesa només els podem trobar en aquest esperit que tants necis pretenen enterrar, però que rebrota arreu amb una força imparable en els cors i les ments dels homes i dones íntegres del nostre poble.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

L’Avortó

2007-10-15T00:51:00.000+02:00

En el debat sobre la Independència fet la setmana passada a 8tv, un dels ponents que defensava la independència va afirmar que en una Catalunya independent el català i el castellà haurien de ser llengües oficials, sense cap rèplica per part de la resta d'independentistes de la taula. Només una actitud d'estupefacció per part del Sr. F. de Carreres, que com bon espanyol, va mostrar la seva incomprensió que hom vulgui la independència per continuar mantenint la llengua colonitzadora. Un botifler va ser l'únic a la taula que es va sobtar de la incoherència enunciada!!Precisament perquè els espanyols són conscients que el moll de l'os de la colonització descansa en la llengua.

Aquesta assumpció del bilingüisme per part de partidaris de la independència, posa en evidència:

1 - que el criteri feble i confós que tants segles de colonització ha incrustat en la ment de molts catalans, no els permet adonar-se que renunciar a la plenitud de la llengua pròpia al propi territori és una claudicació que afecta la nostra Essència, i la qualitat i el sentit mateix de la independència. Cap persona amb capacitat de pensar lliurement, no pervertida per cap pressió colonitzadora podria entendre una afirmació d'aquesta envergadura. I si no, mireu com va reaccionar el Sr F. de Carreres.

2 - que hi ha un sector de l'independentisme que té por de l'enfrontament (dialèctic i polític) inevitable amb els colonitzadors, i pretén evitar-lo claudicant en la qüestió lingüística. És al voltant de la llengua on els espanyols estan creant la màxima confusió, i on pretenen estovar al màxim el pensament dels catalans, a fi de tombar-lo amb facilitat. I a fe de Déu que ho estan aconseguint, perquè abans de l'enfrontament final ja n'hi ha que es venen la llengua a canvi de res!.

Arribats a aquest punt on ja s'ha constatat la manca de criteri i la feblesa d'alguns representants de l'èlit independentista, cal que aquells que ja ens hem desempallegat dels tics del colonitzat i tenim diàfanament clar per a què volem la independència aclarim la situació.

El procés d'Independència de Catalunya és un camp de batalla, un enfrontament entre les forces de la LLibertat i les de l'opressió i la usurpació.

Les forces de l'opressió i la usurpació encarnades en l'estat espanyol i els seus botiflers cerquen escampar la confusió i crear la por. I per això tergiversen el sentit de les paraules: amaguen la substitució lingüística amb el terme bilingüisme, inventen conceptes per definir la catalanitat -i enunciades per expresidents de la colònia-, que cap país lliure, ni ells mateixos acceptarien al seu país..., s'atreveixen a tornar a esgrimir l'amenaça de la violència -recordin les paraules del Sr. Vidal Cuadras en el mateix debat-, per aconseguir que les ànimes més porugues es tornin a agenollar i empassar la submissió abans d'encetar la contesa. Estan tan avesats a emprar la força bruta, exèrcit, GALS, que no s'adonen que aquest tic seu tan congènit posa en evidència la nostra raó. Evidència que la seva democràcia només és un maquillatge que vol i no pot dissimular un estat d'opressió, que malgrat el canvi en les formes externes, es manté invariable en el fons.

Hem de ser conscients que hi ha entre nosaltres un enemic que fa segles que ens vol destruir, i que juga en tots els fronts. Un enemic que ens manipula burxant la feblesa i la por, que tants segles de colonització i d'ús brutal de la força, han dibuixat com a tret dominant en la psicologia de molts catalans.

Seria bo que ens adonéssim d'una vegada que no participem en un joc de saló.

Acarem una batalla cabdal, ja no només pel futur del nostre poble, sinó per a tota la humanitat, perquè la colonització- el gran repte a què ens enfrontem- és una de les eines més perverses de les forces de l'opressió.

Cada nació del món té una ànima que brilla amb una llum pròpia i que aporta la seva originalitat al conjunt de la humanitat. Ofegar l'ànima d'una nació, sobreposant-n'hi una altra és un crim d'una magnitud que potser costa de copsar a les ments més distretes, però que tota persona íntegra i que estima la humanitat percep clarament.

En aquest nou despertar de l'Era d'Aquari, el desvetllament de les ànimes nacionals, i per tant els processos de descolonització són i seran processos inevitables. El nou nivell de consciència que va emergint instaurarà un nou ordre mundial, on tot el què existeix, homes i nacions, brillarà amb la seva llum pròpia, única i perfecta, sense que cap força aliena els desdibuixi o enmascari. Però hem de ser molt conscients que només la nostra capacitat de posar en evidència la mentida i els mentiders ho farà possible. Cal que deixem al descobert les trampes de discurs, les trampes legals ... que l'usurpador ha teixit per fer-nos-hi caure de quatre grapes.

Només hi ha una cosa que els desarma. Confrontar-los amb la Veritat pura i dura, sense pal·liatius. No poden suportar-la. Els volatilitza.

I aquesta Veritat és que la seva voluntat última és destruir la nació catalana, com ho proven tots i cada un dels seus actes: les guerres a què ens han condemnat, les seves lleis .... des que van posar la grapa a casa nostra.

Per això cal verbalitzar ben clar, perquè ho entenguin, que coneixem les seves intencions i el joc que juguen, però que no ens fan por perquè la seva força només se sustenta en la mentida, i això no pot res davant la nova consciència que guia el pensament i les accions de cada vegada més catalans.

Les declaracions fetes en el debat televisiu posen en evidència que la feblesa, la por i la manca d'un criteri clar per part d'algunes veus dintre l'independentisme poden corrompre la Independència abans d'assolir-la, i ens encaminen per una via errònia que donarà com a fruit un avortó híbrid condemnat a morir abans d'hora, en lloc de la Independència digna que aquest país és mereix.

Aquesta feblesa, aquesta por, denota una malaltia de l'ànima, que només es pot guarir anant al centre del nostre Ésser. Segons la llei de Hering, l'autèntic guariment va sempre de dins cap enfora.

Siguem savis, i adonem-nos que la superació de les nostres febleses com a poble, la visió clara d'allò que ens defineix i a la qual cosa no podem renunciar, només serà possible quan fem comunió amb l'esperit català. Quan siguem capaços de percebre el batec d'aquest esperit sota la pell de la nostra terra, alenant en l'aire i en la llum que ens envolta, desplegant-se en el cor i les ments de tots aquells que l'estimen, amb una voluntat infinita de manifestar-se en tota la seva genuïnitat. Quan siguem prou sensibles per percebre'l amb tota la seva bellesa serem conscients del crim que representa substituir-nos la llengua, una substitució que és la violació de la nostra veritable identitat: el caràcter, el pensament i la creativitat catalana.

Els independentistes que no ens hem deixat vèncer per la confusió ni per la por, que sabem que la Independència només val la pena si serveix per retornar-nos la nostra catalanitat en absoluta plenitud, assumim el paper de guerrers espirituals amb una tasca molt específica: retornar al nostre esperit nacional l'espai territorial, mental i anímic per a què pugui florir en tota la seva bellesa . La nostra primera tasca és viure-hi en comunió, posar-nos al seu servei.

I Ell mateix ens forneix les armes que anihilaran la mentida, la feblesa i la por.

Ens forneix amb:

- una capacitat de fidelitat absoluta a la seva voluntat, una voluntat que ens vol catalans arreu de la nació catalana.
- la intel·ligència per desemmascarar i acarar les mentides i la petulància.
- el coratge, que és el segell dels homes lliures.

Com diu el poeta "em sento malalta d'amor pel meu país", i em dol al més profund de la meva ànima veure com alguns dels qui diuen defensar-ne la Independència, renuncien amb una inconsciència total al do més gran que se'ns ha concedit. Ser els portadors d'una heretat riquíssima i d'una creativitat inusual: la nostra catalanitat.

Els homes més nobles del nostre poble han donat la vida per servar la flama d'aquesta catalanitat durant la llarga nit fosca del nostre poble, per fer-la arribar amb dignitat en aquesta hora històrica: la del nostre alliberament.
Els homes i dones que som capaços d'adonar-nos de la trampa del bilingüisme, no permetre'm que la feblesa i la inconsciència faci inútil tant d'esforç i tanta sang vessada. Ens erigim en la veu que denúncia aquests errors i deixa clar que no tolerarem que prosperin.

Catalans! Siguem fidels a "l'esperit que ens aguanta" i no permetem que s'hi mercadegi.

Aquesta és la nostra tasca aquí i ara!.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Carta oberta al Sr. Jordi Porta, President d'Òminum Cultural

2007-10-03T06:40:00.000+02:00

Benvolgut Sr. Porta:

Abans de vacances vaig enviar-li un correu electrònic on li comunicava la meva voluntat de donar-me de baixa d'Òmnium Cultural, tot exposant-li les meves raons. Vàrem intercanviar un parell de correus i un bon dia vaig rebre una telefonada personal seva convidant-me a veure'ns per parlar del tema en qüestió. Vam quedar que després de vacances jo em posaria en contacte amb la seva secretària per a fixar data i hora. Passat l'onze de Setembre vaig telefonar la seva secretària en dues ocasions. Ambdues vegades, em va assegurar molt amablement que parlaria amb vostè i em comunicaria el dia i l'hora de l'entrevista. La resposta: silenci absolut. He entès perfectament el missatge. No vol sentir les veus crítiques que posen en qüestió la seva gestió al capdavant d'Òmnium. És precisament aquesta manca de voluntat d'escoltar, el que m'obliga a fer pública la raó principal per la qual m'he donat de baixa d'Òmnium.

Òmnium s'ha convertit en un club de cultura i ha bandejat la tasca de ser la veu que reclami als governants un clar compromís amb la llengua vernacla de Catalunya. Quan, en resposta als meus correus, vostè em deia que havia de parlar i estar bé amb tothom, demostrava la incapacitat que pateixen la majoria d'ànimes tèbies d'aquest país, de distingir entre el respecte que s'ha de tenir sempre envers les persones i la responsabilitat que té implícita en el seu càrrec de denunciar l'error que aquestes mateixes persones estan encobrint o perpetrant. Com a president d'una entitat que es diu defensora de la llengua, la cultura i el país, vostè té la obligació, al meu entendre, de denunciar amb duresa les polítiques lingüístiques que estan portant a terme els socialistes, amb el Sr. Montilla al capdavant en aquests moments, i amb el Sr. Maragall al seu moment i en altres institucions, i que representen un subtil però eficaç genocidi de la llengua catalana. Vostè hauria de fer evident la hipocresia del Sr. Montilla quan en unes declaracions al diari Avui deia "que estava preocupat per la llengua", i a l'hora és l'impulsor d'un bilingüisme ferotge, eufemisme que fan servir per dissimular i amagar, als qui volen ser enganyats, la substitució lingüística que estan portant a terme premeditadament.

No l'he sentit Sr. Porta posicionar-se clarament davant el deteriorament lingüístic que sofreix la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Ja no només el model de llengua que s'hi utilitza és llastimós, sinó que el castellà hi és cada dia més present en totsa els àmbits. Ens volen fer oblidar que a Catalunya la llengua pròpia i vernacla és el català, i que el castellà és una llengua imposada per les armes i per la llei del colonitzador. Ens la volen fer percebre com la llengua pròpia dels catalans! Ens inoculen un verí que ens està portant a l'anorreament del tret més genuí de la nostra ànima: la mort de la nostra llengua. I vostè calla! No l'he sentit tampoc, posar en evidència la incoherència dels qui es diuen independentistes i que permeten totes aquestes aberracions per part d'un govern que ells han fet possible, i en el qual hi participen.

Sr. Porta, vivim moments crítics, i la gent d'aquest país voldria actituds valentes per part dels qui ocupen càrrecs de responsabilitat en entitats que diuen defensar la llengua i cultura del país. No és amb tèbies actituds conciliadores que arreglarem la situació. La seva actitud que evita de posar el dit a la llaga i no té el coratge de passar d'enunciar els mals que patim a denunciar els responsables d'aquests mals, el fa corresponsable per negligència i manca de valentia de la greu situació que patim. No s'adona que el seu acriticisme els justifica? En aquest moments històrics no es pot permetre el luxe de presidir un club de cultura.

Ens calen homes profundament respectuosos amb les persones, però terriblement crítics amb tota política que vagi en contra de la llengua catalana. I tota política que no vagi a favor de la restitució de la plenitud del català com a única llengua d'ús social, hi va en contra. Considero que no està fent correctament la seva feina, perquè no denuncia la causa i els responsables de la situació de deteriorament que vivim. Dóna la impressió que prefereix no posar en risc el finaçament i la poltrona de l'entitat que presideix, i s'avè a oblidar que la seva funció bàsica és la de ser una veu clara i contundent en l'exigència de la nostra catalanitat.

Tot el lideratge polític i cultural del país està fallant d'una manera escandalosa.Vostès mateixos, uns per activa -els polítics- i d'altres per passiva -en el seu cas-, es fan mereixedors del buit que la gent més conscient va creant al seu voltant i que es manifesta en l'alta abstenció política d'una banda i amb el distanciament que els catalans sentim de la majoria d'institucions del país. Tot això són els símptomes clars d'un procés de canvi que els està retirant l'autoritat moral que tenen sobre aquest poble. Autoritat que serà dipositada en altres mans més valentes, més lúcides i capaces de fer una feina d'autèntic servei al país. Només persones d'aquesta talla podran retornar-nos la dignitat de ser catalans.

Atentament,
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Ànima catalana

2007-09-29T06:05:00.000+02:00

Tots els grans homes i les grans empreses comparteixen un tret en comú: la capacitat d'enfocar les seves energies i voluntats cap a un únic objectiu. Catalunya Acció comparteix també aquesta singularitat. Està concentrada en un sol objectiu: la consecució de la Independència. Unic camí cap a l'alliberament i cap a la reconstrucció de la nostra plenitud nacional.

Per assolir aquest objectiu Catalunya Acció aglutina gent que aporta al projecte capacitats molt diverses. Tenim els homes amb la sagacitat política per a dissenyar una estratègia clara cap a la Independència. Hi ha les persones que aporten els seus coneixements i capacitat per a bastir les relacions internacionals necessàries per al reconeixement de la nostra independència. Hi ha els que dia a dia fan la tasca de difusió de l'ideari de Catalunya Acció a través de la xarxa...I així podríem anar esmentant la munió de voluntats que s'han anat organitzant al voltant de Catalunya Acció per a fer possible l'assoliment de l'objectiu comú.

M'agrada comparar Catalunya Acció a un diamant perfectament tallat. Un únic diamant amb una sola funció: brillar amb tota la seva bellesa, però amb múltiples cares que representen les diverses especificitats que hi aportem cadascú. Ara bé, cada faceta, com cada persona de Catalunya Acció té com a substància essencial la qualitat del diamant: la seva duresa, la seva brillantor, la seva llum. I és precisament d'aquesta qualitat que ens dóna els trets propis, del què voldria parlar ara.

Vivim en una societat que ha reduït la seva visió a la perifèria de la Realitat i on tot es redueix als aspectes materials i quantificables. Hi ha però, una Realitat més súbtil que és el constituent essencial d'aquesta realitat tangible. Aquesta realitat súbtil és la que dóna la qualitat, la pròpia manera de ser, l'espurna diferenciadora a cada persona, a cada nació i a tota manifestació material. N'és la seva causa última i la força que les sosté.

Catalunya Acció ha entés que un projecte de la magnitud que hem endegat només pot tenir èxit si contempla aquestes energies profundes que nodreixen la realitat material. I aquestes energies tenen un nom que els darrers anys s'ha evitat, s'ha ignorat i s'ha menystingut, però que ara nosaltres recuperem i posem al centre del nostre projecte: L'Esperit d'aquest poble, l'ànima del poble català.

No descobrim res de nou, simplement posem les coses al seu lloc i enunciem amb claredat que el projecte d'Independència només té sentit quan situem la recuperació de la nostra ànima nacional, del nostre esperit col·lectiu com a eix central vertebrador. Tots els grans homes de la nostra història política i cultural han entès perfectament que la llibertat del nostre poble és la condició necessària per a la manifestació d'aquesta ànima catalana, però no n'és la condició suficient. Cal la plena consciència i la voluntat per part dels qui portin les regnes del procés d'Independència de posar la llibertat al servei del desplegament de les nostres energies espirituals, la primera de les quals n'es la llengua. El Dr. Trueta, Francesc Pujols, entre d'altres, han escrit sobre l'especificitat de l'esperit català, de la seva força, i de l'acte de justícia necessari que hem de portar a terme per a retornar a aquesta ànima catalana el seu espai territorial i mental. Macià i Companys també van entendre que estaven al servei de l'ànima, o sigui de l'essència última d'aquest poble, i per això van ser capaços de consagrar-hi la vida.

Mentre una part d'aquest poble sigui conscient i es mantingui obert a l'influx d'aquesta ànima col·lectiva que batega al cor de la nostra terra i al cor de cada un dels que l'estimem, estem caminant en la direcció correcta. Alexander Solzhenitsyn deia "la feblesa o la fortalesa d'un poble depén més del nivell de la seva vida espiritual que del seu nivell d'industrialització. Ni una economia de mercat ni l'abundància general constitueixen l'èxit suprem de la vida humana. Si les energies espirituals d'una nació han estat exhaurides, no serà salvada del col·lapse ni pel govern més perfecte. Un arbre amb el moll de la soca podrida no es pot aguantar dret".

Quan un poble té una consciència clara de les seves riqueses espirituals, de la seva abundància, de la seva creativitat. Quan un poble sap amb certesa que totes les energies que li calen són ja presents en aquest àmbit espiritual i només ha de deixar que brollin en tota la seva bellesa, és capaç de manifestar una tremenda creativitat en la seva vida col·lectiva. I sobretot esdevé portador d'una gran força, perquè sap que allò que el sosté, els seus èxit, els seus assoliments no depenen de res exterior. Ha trobat la font de poder dintre seu. És el mirar cap al nostre centre com a poble, el ser fidels a la nostra idiosincràcia el que ens fa forts, rics i creatius. El que ens dóna el poder, el caràcter i l'autoritat necessàries.

Catalunya Acció és plenament conscient que ens ha arribat el moment històric de recuperar la nostra ànima col·lectiva, la nostra Qualitat, la nostra pròpia manera de Ser, i de tornar-la a projectar al món com ho vàrem fer a la primera època de plenitud del poble català: l'Edat Medieval. Els catalans vam ser referents, i vam donar al món obres d'art que van esdevenir universals: el romànic; pensament filosofic original i pioner: Llull; cultura política innovadora: les primeres corts europees, grans navegants...,perquè vam ser capaços de pensar i de crear des de la nostra idiosincràcia, a partir dels dictats de la nostra ànima col·lectiva.

Deulofeu, un dels pensadors genials que ha donat aquest poble, ja va deixar escrit en la seva "matemàtica de la història" que dins del primer quart del segle XXI, el poble català s'alliberaria del jou de l'Imperi Espanyol i recuperaria la seva llibertat per a poder entrar en la segona fase de la seva etapa de plenitud cultural i creativa. Ara bé, perquè això s'esdevingui hi ha una condició bàsica: ser conscients que hem de centrar-nos en la recuperació de l'ànima, de l'esperit català.

I per això, el més important és adonar-nos com els segles de colonització que hem patit i encara patim han anat tapant la nostra ànima amb capes i més capes de creences errònies i de substitucions culturals fins a fer-la invisible per a molta gent. Molts han perdut la finor de percepció per a adonar-se que viuen al centre d'una nació poderossíssima, amb una ànima ben viva i en plena ebullició. Només les persones que es van desempallegant del llast colonitzador i s'obren i es deixen portar pel seu meravellós i poderós influx, són conscients de la seva presència i de la seva força. I s'adonen que és aquesta ànima la que ens està guiant i ens està portant. Cada persona que vol i permet que l'ànima catalana esdevingui el centre de la seva vida està fent créixer la consciència col·lectiva que ens retornarà la llibertat i ens permetrà començar amb garanties la segona etapa de la nostra plenitud cultural i política.

Es cabdal doncs, que recuperem en el nostre discurs i en els nostres actes els següents conceptes claus.

Que l'alliberament és l'exigència que l'ànima catalana ens planteja a cada un de nosaltres per a poder-se desplegar en plenitud. Per això aquesta pressió interna que molts de nosaltres experimentem. És la pressió de l'exigència que el nucli més íntim del nostre Ésser ens demana. Per això la independència l'hem de veure com un deure que hem d'acomplir . La nostra ànima col·lectiva exigeix l'espai de llibertat i de ple reconeixement territorial i mental per a poder-se expressar en tota la seva bellesa.
Que hi ha d'haver un canvi de consciència. Un procés de descolonització individual i col-lectiu que ens alliberi de la misèria moral a què estem sotmesos.
Que l'autoritat i la legitimitat per a portar a terme el procés ha de recaure en mans d'aquells que han demostrat amb les seves accions aquest canvi de consciència. Els homes que tenen clar que la independència no ha de ser per a augmentar només el nostre benestar material, sinó per a retornar-nos la dignitat i l'orgull de ser catalans. Que tenen clar que la Independència ha de servir per a retornar-nos la nostra pròpia manera de Ser i viure en el món. Que tenen clar que la Independència ha de tenir com a finalitat retornar-nos, en definitiva, la joia d'expressar la plenitud de l'ànima catalana, de l'esperit d'aquest poble, perquè com deia Goethe "per a tenir alguna cosa, primer has de ser alguna cosa".

I els que vivim en aquesta terra només volem i podem, en justícia, ser catalans.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció