Homenatge als patriotes catalans. 11 de setembre del 2011.
Un únic objectiu: la independència i la reunificació de tota la nació catalana.
NomĂ©s grans homes, homes de carĂ cter Ăntegre i ferm, homes de visiĂł i convicciĂł profunda poden transformar moments de crisi pregona com els que vivim, en oportunitats Ăşniques que culminin en victòria.
Aquest és el repte immediat i ineludible que tenim plantejat els qui estimem la nació catalana. Fer emergir un lideratge contundent d'idees i d'homes i dones de carà cter que tinguin la capacitat d'encarar-se definitivament als estats espanyol i francès, i transformar aquesta desfeta que patim, en l'empenta definitiva cap a la independència.
Aquest lideratge no pot sorgir de les forces polĂtiques representants de la legalitat estatal que ens vol assimilats i convertits en provĂncies sense suc ni bruc. I per tant, no pot sorgir ni de les files dels partits regionalistes, ni dels qui sĂłn independentistes de boca, però no de fets, i que amb la seva ambivalència i mesellisme permeten el procĂ©s d'assimilaciĂł i empobriment de la nostra pĂ tria.
Aquest lideratge ha de sorgir de les files de l'independentisme Ăntegre, dels homes i dones que tenen el cor, el cap i les accions consagrades a un Ăşnic objectiu: el de la independència i la reunificaciĂł de tota la naciĂł catalana.
I per a fer emergir aquest lideratge contundent, sense el qual no és possible portar a terme amb èxit el procés d'independència, ens cal primer reafirmar el carà cter de tots els qui hi estem immersos, foragitant d'una vegada i per sempre l'espectre de l'uniformisme regressiu, heretat de les esquerres estatalistes i paternalistes, que estova la determinació, frena i ofega la veu dels més lúcids i valents, i que encara ara, en plena batalla per la nostra llibertat, es resisteix a assenyalar amb claredat les estratègies colonitzadores que ens estan matant, i els qui les porten a terme i les permeten.
NomĂ©s l'emergència d'aquest lideratge coratjĂłs i contundent, que digui les coses pel seu nom i que estigui disposat a arribar fins al final malgrat els obstacles que trobi al seu camĂ, serĂ capaç de vertebrar la unitat, que tots sabem imprescindible per a la consecuciĂł d'una independència digna, perquè la unitat va molt mĂ©s enllĂ de l'amuntegament a que molts la volen reduir. La veritable unitat es fonamenta en el reconeixement de l'autoritat dels mĂ©s Ăntegres, dels mĂ©s capaços, i en la vertebraciĂł profunda que aquesta autoritat genera.
Una naciĂł no pot anar mĂ©s enllĂ d'on van els seus dirigents. D'això en tenim una amarga experiència. Quan els dirigents sĂłn febles, la naciĂł esdevĂ© feble. Quan els dirigents sĂłn traĂŻdors, la naciĂł Ă©s venuda i humiliada. Quan els dirigents sĂłn purs administradors mediocres i mancats d'amor al paĂs, s'instaura el caos, brou de conreu perfecte per a les forces estatals mĂ©s reaccionĂ ries. Però quan els dirigents sĂłn autèntics lĂders al servei de la naciĂł, aquesta desclou totes les seves possibilitats i viu èpoques glorioses. Es per això que ens calen lĂders fidels al paĂs. Per esbotzar les cotilles, les limitacions angoixants que ens han imposat uns dirigent indignes de la naciĂł catalana, i per portar amb mĂ ferma aquesta naciĂł fins a la seva independència.
Ja Ă©s hora que els qui volem la pĂ tria catalana lliure i plena actuem amb intel·ligència, amb responsabilitat, amb generositat i amb amor vers la nostra naciĂł, i fem possible l'emergència del lideratge dels mĂ©s coratjosos, dels mĂ©s lĂşcids, dels mĂ©s Ăntegres.
Aquest Ă©s l'homenatge que tots els qui van morir defensant les llibertats de Catalunya, i que avui honorem, esperen de nosaltres, dels qui ara vivim aquests moments crĂtics i fascinants de la nostra història.
Visca Catalunya lliure !
Maria Torrents
Consellera de Catalunya AcciĂł
Per què tants escarafalls?
Els qui tenim la visió d'una nació catalana lliure i en plenitud, ens fa basques veure els escarafalls del president de la generalitat principatina per defensar un model d'escola catalana, que tots sabem que és més teòric que real, perquè el castellà , de fet, ja és amb una impunitat absoluta la llengua vehicular de moltes escoles.
Uns escarafalls que es redueixen a acceptar que tenir l'escola primĂ ria en la llengua pròpia del paĂs Ă©s el mĂ xim a què hem d'aspirar els catalans en matèria de llengua. Uns escarafalls que accepten i es justifiquen en el marc constitucional espanyol que ens estĂ matant com a naciĂł. Uns escarafalls que no qĂĽestionen, DĂ©u ens en guardi, el model bilingĂĽe imposat a la transiciĂł. Un model que en fer innecessĂ ria la llengua catalana dins del territori que li Ă©s propi, es consagra com l'estratègia mĂ©s eficient per anar-la esmorteint, i accelerar-ne la substituciĂł per la castellana.
El bilingĂĽisme Ă©s l'estratègia que cal desemmascarar si volem salvar la llengua. Fer veure, perquè l'actitud del Sr. Mas no va mĂ©s enllĂ del posat, que defensa la llengua, sense encarar-se amb la submissiĂł lingĂĽĂstica que implica el bilingĂĽisme, Ă©s fer combregar els catalans mĂ©s ingenus amb rodes de molĂ. Es enganyar-los. I Ă©s condemnar irremissiblement la llengua catalana a la seva progressiva substituciĂł per la castellana.
La feinada que té el Sr. Mas a justificar el model escolar català en el marc de la constitució espanyola és com tota l'estratègia encaixista de Convergència un miratge fet de paraules i de formes buides que condemna Catalunya a ser sacrificada a l'escorxador espanyol.
Es evident que el Sr Mas no vol desvetllar-se d'aquesta amnèsia històrica en què s'ha instal.lat i en què vol insta.lar els catalans, però els qui tenim memòria històrica sabem que aquesta legalitat constitucional Ă©s d'un estricte punt de vista històric i ètic, absolutament il.legĂtima, perquè imposa per la força de la llei la submissiĂł de la naciĂł catalana, el seu esquarterament, i n'impedeix la plenitud lingĂĽĂstica i cultural, en fer la llengua catalana innecessĂ ria dins del seu territori natural.
L'estratègia del bilingĂĽisme ja ha assolit gran part dels seus objectius. Avui, per a un catalanoparlant viure en catalĂ dins la naciĂł catalana: anar a comprar, anar al cinema, a la Universitat, a cal metge... Ă©s gairebĂ© èpic per a no dir impossible. Els estrategs del bilingĂĽisme saben perfectament que quan la llengua pròpia del paĂs esdevĂ© innecessĂ ria, que quan tothom qui viu al paĂs no l'ha d'emprar necessĂ riament per trobar feina, per anar a comprar o per accedir a l'oci o a la sanitat, aquesta llengua estĂ condemnada a l'extinciĂł en un termini curt de temps.
Els escarafalls del Sr. Mas, doncs, que no s'enganyi ningú, només allarguen l'agonia de la llengua, perquè no qüestionen, sinó que reforcen l'estratègia que l'està matant: el bilingüisme, expressió de la nostra submissió a l'estat espanyol i de la imposició de la llengua castellana com a cooficial dins de la nació catalana.
En matèria de llengua, als catalans fa anys que des del discurs oficial se'ns vol idiotitzar. Se'ns ha venut com a model de tolerĂ ncia allò que no Ă©s res mĂ©s que una eficient estratègia colonitzadora per acabar reduint al gueto i a la desapariciĂł la llengua catalana. El model bilingĂĽe no Ă©s un model de tolerĂ ncia, Ă©s un model per afavorir el caos lingĂĽĂstic i fer la farina plana a la substituciĂł lingĂĽĂstica de la llengua pròpia per la llengua dels usurpadors.
I aquesta estratègia ens ha tenallat per totes bandes, perquè les forces espanyolistes colonitzadores empren sistemĂ ticament els entronitzats drets lingĂĽĂstics individuals dels castellanoparlants, com a argument per a vulnerar els drets lingĂĽĂstics col.lectius de tota la naciĂł catalana. Quin poble toleraria que els qui viuen a casa seva provinents d'una altra nacionalitat posessin en qĂĽestiĂł la seva integritat lingĂĽĂstica? NomĂ©s un poble sotmès, gestionat per gent que accepta aquesta submissiĂł!!
Es il.lustratiu del què hem dit, recordar que aquests drets lingĂĽĂstics que es reclamen i s'atorguen “educadament” als castellanoparlants dins la naciĂł catalana, s'esvaeixen quan els espanyols se situen a ItĂ lia, a Anglaterra o Polònia. Perquè, de fet, aquests “drets lingĂĽĂstics individuals” emmascaren la colonitzaciĂł, la imposiciĂł lingĂĽĂstica d'una llengua forana, per la força de la llei. I allĂ on no hi ha hagut ni domini polĂtic ni colonitzaciĂł, o allĂ on se n'han desempallegat definitivament, aquests drets sĂłn inexistents!!
Avesats a una classe polĂtica que, segrestada en el seu pensament i en la seva praxi, pel discurs polĂtic imposat per les forces espanyolistes colonitzadores, ha desertat absolutament de la defensa de la llengua i l'ha abandonada al voluntarisme dels seus parlants mĂ©s conscients, un gest en defensa de la llengua per part del president de la generalitat principatina, ha emocionat a mĂ©s d'un i els ha obnubila la capacitat d'adonar-se que aquest gest Ă©s superflu i inĂştil perquè deixa que el procĂ©s de substituciĂł lingĂĽĂstica avanci sense aturador.
NomĂ©s hi ha un camĂ perquè la llengua catalana no sigui engolida i substituĂŻda per la castellana, de la mateixa manera que ha passat amb el gaèlic a Irlanda. FER-LA NECESSARIA. I això vol dir superar el marc legal de submissiĂł polĂtica als estats espanyol i francès, o sigui, la Independència. Una independència que restitueixi la legitimitat lingĂĽĂstica dins la naciĂł catalana: l'oficialitat Ăşnica del catalĂ .
Res mĂ©s ni res menys que el marc legal en matèria lingĂĽĂstica que tenen els paĂŻsos lliures que no han sofert processos de colonitzaciĂł.
Mentre els qui tenen el poder al parlament de Catalunya ja els estigui bĂ© el marc legal que imposa el bilingĂĽisme, i no estiguin disposats a qĂĽestionar-lo, tal com demostra la negaciĂł de la tramitaciĂł de la ILP presentada per Solidaritat Catalana. Mentre els qui tenen el poder no estiguin disposats a aturar les contĂnues agressions lingĂĽĂstiques per part de l'estat, ni a qĂĽestionar el marc legal que les fa possibles. Mentre els qui tenen el poder ja els estĂ bĂ© que el catalĂ , la llengua de Catalunya, sigui la Ventafocs dintre del seu regne, tots els escarafalls que puguin fer no representen cap acte substancialment efectiu per al redreçament lingĂĽĂstic. SĂłn nomĂ©s estratègies de distracciĂł pròpies dels col.laboracionistes de CiU, que en la seva obsessiĂł de reforçar Espanya, han enfonsat Catalunya, i especialment la seva llengua. Aquests escarafalls, però, davant d'un poble que estĂ cansat d'abaixar el cap, si que sĂłn efectius , i molt, pel seu rèdit electoral. Prou que ho saben.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya AcciĂł
RegeneraciĂł i unitat
Quan hom vol resultats diferents, ha de pensar i actuar d'una manera diferent.
Si volem assolir la nostra llibertat hem d'assumir la responsabilitat total per la nostra situaciĂł nacional. Hem de superar el paper de vĂctimes que contĂnuament excusen la seva misèria nacional per l'acciĂł de causes externes poderoses, i entendre que la submissiĂł a forces i institucions hostils Ă©s efecte directe d'uns factors interns que han fet possible aquesta submissiĂł.
Només quan assumim totalment aquesta responsabilitat i entenguem que les agressions externes tant sols fan presa d'una nació quan hi ha unes febleses internes que les conviden i les eternitzen, podrem actuar amb encert.
La responsabilitat implica que sigui quina sigui la gravetat i la injustĂcia de la situaciĂł, no hem d'esperar ni fer mai pedagogia perquè algĂş extern a nosaltres canviĂŻ d'actitud. Hem de ser nosaltres els qui hem de canviar, i tot agafant el timĂł de la nostra vida col.lectiva amb absoluta determinaciĂł, conduir-la al port que nosaltres volem, tot erigint-nos ens amos i directors de la nostra vida nacional.
La responsabilitat implica mirar-nos amb madura lucidesa i amb incisiva intel.ligència per descobrir com hem arribat on som. Quins errors, quines claudicacions, quines traïcions, quines manipulacions, quines mentides ens han portat pendent avall i ens hi mantenen.
Significa adonar-se que la colonitzaciĂł i tants anys de submissiĂł ha doblegat la fortalesa dels nostre carĂ cter col.lectiu i ens ha infantilitzat polĂticament fins al punt de justificar allò que cap poble lliure justificaria: una classe polĂtica que actua, majoritĂ riament, en contra de la naciĂł que diu representar.
Responsabilitat significa adonar-se que l'enemic és dins de casa, encarnat en tots els traïdors, covards i pulsil.là nimes que vénen sistemà ticament la pà tria catalana per interessos econòmics, de poder o, simplement per la incapacitat que caracteritza el poder de tota colònia, de pensar en majúscules quan es tracta de Catalunya.
Significa adonar-se que que hem permès que allò que Ă©s un dels trets mĂ©s representatius del nostre carĂ cter col.lectiu: l'originalitat I la cel.lebraciĂł de la diferència, s'hagi girat en contra de Catalunya, i hagi estat exacerbat i aprofitat per dividir-nos, separar-nos i enfrontar-nos, tant a nivell lingĂĽĂstic , territorial com polĂtic.
La responsabilitat implica tenir el coratge d'acceptar que el poder de controlar el nostre destà rau dins nostre, i que cap persona o grup de persones, cap nació, cap condició o circumstà ncia pot impedir-nos d'assolir-lo, sempre i quan siguem capaços de no enganyar-nos esperant solucions alienes, sempre i quan siguem capaços de posar la llibertat de Catalunya per davant de qualsevol altre interès, sempre i quan siguem capaços d'actuar des del propi nucli d'integritat i convicció interior, tot exercint l'autoritat que neix d'aquesta convicció de domini sobre el propi destà nacional.
La responsabilitat implica, en darrera instà ncia, portar a la plenitud allò que som com a nació, expressant totes les nostres possibilitats.
I Ă©s en aquest punt que cal introduir l'altre factor decisiu en la configuraciĂł de la nova manera de pensar i de fer que ha de superar els vells hĂ bits, les velles fixacions que s'han demostrat nefastes per a la naciĂł catalana.
Aquest factor Ă©s la capacitat d'estimar incondicionalment la pĂ tria catalana, de valorar profundament la catalanitat, de sentir-se orgullosos de formar part de la humanitat com a catalans.
Es precisament aquesta tendència natural a estimar la pròpia nació, aquesta tendència natural a viure amb joia i orgull la identitat emocional amb la pà tria catalana, allò que ha erosionat amb més insistència la colonització que hem suportat durant segles, i que ara més que mai patim de manera descarada i no reconeguda.
NomĂ©s allò que s'estima creix i viu d'una manera saludable. I això tant val per un nadĂł, per un cadell, per una famĂlia com per una naciĂł. La manera mĂ©s segura de destruir qualsevol Ă©sser viu Ă©s no estimar-lo. I hi ha mĂşltiples maneres de fer-ho: des de la ignorĂ ncia fins al menyspreu, des de la negligència fins a l'abĂşs de poder, des de l'enveja fins a l'odi. I tots aquests camins tortuosos cerquen un Ăşnic objectiu: destruir la confiança en la pròpia vĂ lua, desfer la integritat fĂsica i psĂquica, per tal que aquest Ă©sser no pugui ocupar, amb la dignitat que li correspon, el seu lloc al mĂłn.
I això Ă©s el què s'estĂ fent amb la naciĂł catalana. Esquifir-la, negar-la, menysprear-la, atacar-la, odiar-la, perquè es vagi esmorteint fins a no deixar-ne res mĂ©s que un lleu record folklòric que no faci nosa ni tingui la mĂnima capacitat d'atreure i seduir els qui viuen al seu si. D'aquĂ neix l' autoodi, que engendra els covards I els traĂŻdors. D'aquĂ neix la resistència obtusa que repeteix una vegada i un altra els mateixos errors.
Si volem invertir aquesta tendència vers l'anorreament que pateix la nació catalana, hem de canviar moltes de les nostres actituds I accions.
Hem d'adonar-nos de com n'estem de segrestats en els nostres pensaments I en els nostres actes per una llarga història de colonització que ens ha obnubilat la capacitat d'acceptar com a bo allò que és natural: la joia de ser catalans dins la nació catalana; que ha convertit a gran part dels nostres connacionals, I especialment els qui detenten el poder, en pidolaires dels nostres drets; i que els ha segat la voluntat, el coratge i la intel.ligència per retornar-nos amb autoritat allò que és nostre.
Hem d'adonar-nos que aquestes dues virtuts, la responsabilitat i l'amor per la nostra pĂ tria, configuren una nova manera de ser i de fer radicalment allunyada de les actituds claudicacionistes, distractòries I mesquines de gran part de les elits dels nostre paĂs, i sĂłn el fonament de la regeneraciĂł individual i col.lectiva, que Ă©s ineludible si volem una pĂ tria lliure i plena.
Hem d’adonar-nos que són els homes i dones que encarnen aquesta regeneració, els únics capaços de construir un lideratge autèntic, que articuli una unitat sòlida, estructurada de manera natural al voltant dels qui són fidels al seu centre d'integritat interior.
Ja és hora que els qui estimem Catalunya garbellem amb intel.ligència, perquè no a tots els qui s'omplen la boca parlant de Catalunya, se'ls pot confiar el timó de la independència.
Hem d'exigir molt més que paraules, perquè l'objectiu que perseguim no és una independència a qualsevol preu, farcida de claudicacions, sinó la independència que asseguri la reunificació i la regeneració nacional en tots els à mbits.
Un tast d’aquesta actitud regeneradora Ă©s la claredat mental i la fortalesa d'Ă nim que planteja la pregunta adequada al moment precĂs, la pregunta que ha de sacsejar i reordenar el nostre panorama nacional:
QUIN TIPUS D'HOMES HEM DE POSAR AL CAPDAVANT PER A FER POSSIBLE AQUEST OBJECTIU?
La resposta intel.ligent i responsable Ă©s la clau del nostre futur.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya AcciĂł
Als esperits lliures
Tot i que la vella consciència ja ha entrat en un col.lapse irreversible, els seus servidors estan oferint una resistència ingent per a continuar controlant i acabar la tasca destructora que els hi Ă©s pròpia, amb la mentida i la confusiĂł com a eines predilectes. Des del poder, i amb el cinisme que els caracteritza, atien la confusiĂł amb la prĂ ctica i la perĂcia dels qui fa segles que no fan altra cosa.
Alguns dels casos encara frescos són la manifestació antiretallades, convocada pels mateixos que des de l'estat roben sistemà ticament la nostra nació a través de l'espoli fiscal, i que en el seu pas per la Generalitat van estirar tant el braç que van perdre la mà niga de vista, mentre es regalaven uns sous vitalicis escandalosos. I quan els dits encara els cremen, s'atreveixen a acusar els tristos col.laboracionistes de CiU, que fan mans i mà nigues per arreglar els desgavells dels seus amos amb el servilisme de l'esclau, de provocadors de la misèria en què vivim.
I les acusacions del PP a Convergència ( pobrissons, es veu que com mĂ©s es vinclen, mĂ©s s'hi veuen amb cor de dir-los-hi tot) de deixar entrar immigraciĂł. Ells, la dreta espanyola, que han fet dels processos immigratoris la seva arma predilecta de desnacionalitzaciĂł. Ells, que noliegen avions sencers d'immigrants cap a Barcelona. Ells, els cĂnics, acusen als qui saben que mai els replicaran, els qui han triat vendre la pĂ tria catalana per apaivagar durant uns breus instants la fam voraç dels colonitzadors insaciables, a fi de guanyar els vots d'aquells espanyolistes mĂ©s recalcitrants, que no volen reconèixer que ells han estat tambĂ© immigrants, i a mĂ©s han esdevingut pèrfida eina colonitzadora, en imposar la seva espanyolitat dins la naciĂł catalana.
Doncs, ara aquesta vella consciència, que vol retardar l'eclosió de l'ordre profund de la Realitat, on les nacions hi tenen un paper fonamental, no en té prou de destruir nacions senceres des del poder. Ara, dicta iniciatives que des de la base diuen qüestionar l'actual ordre, però que aboquen a una massificació encara més profunda, on la bellesa i la llum pròpia de cada nació queda ofegada en un magma globalitzador on l'únic factor determinant és la quantitat.
Totes dues estratègies, tot i que per als ulls de l'observador superficial semblen antagòniques, són en realitat complementà ries, i cerquen incrementar la massificació, la mentida i el caos tot estrenyent l'espai on poden respirar els esperits lliures. L'objectiu darrer és ofegar la seva veu entre el soroll incessant que no aturen mai. Un soroll que des de totes dues bandes només contempla l'individu dintre d'una humanitat atrofiada en unes quantes nacions-estat que per a poder ocupar tot l'espai que no els pertoca, estan disposades a fer morir tot allò que té llum pròpia i que per naturalesa és resisteix a la massificació i a la mediocritat.
Tanmateix, aquest caos Ă©s el preludi inequĂvoc de la fi de l'imperi de la vella consciència i el filtre d'on n'emergiran tots els Ă©ssers tant individuals com col.lectius que hauran mantingut la comuniĂł amb el seu esperit mĂ©s profund. Per això Ă©s vital que tots els qui sentim la crida de l'esperit de la pĂ tria catalana hi restem fidels malgrat els continus embats que ens sacsegen. Tot i que el temps se'ns faci llarg i feixuc, des de la perspectiva evolutiva ja som al caire de la nova era, on com ens recorda Francesc Pujols “ l'esperit catalĂ tornarĂ a rebrotar malgrat els seus il·lusos enterradors”,
Maria Torrents
Consellera de Catalunya AcciĂł
Integració i nova consciència
El mĂłn actual viu convulsionat pels paroxismes finals de la vella consciència, que posen en evidència la voluntat massificadora i desintegradora que li Ă©s pròpia a travĂ©s de la cĂnicament anomenada “globalització” i dels moviments migratoris propiciats.
La nova consciència en desplaçar l'exhacerbació egotista, el vell utilitarisme i l'explotació per la visió de l'ordre profund de la Realitat, pel respecte i la veneració sagrada de tot el què és, posarà els fonaments sòlids per finiquitar les opressions, no només d'un home sobre un altre home, sinó sobretot i, especialment, d'una nació sobre una altra nació, d'una cultura sobre una altra cultura.
Això implicarà l'esmorteïment de les temptacions imperialistes i colonitzadores, disfressades ara amb noms diversos i amb actituds sovint pseudopaternalistes d'estats que amb l'ús de la força legal, militar i medià tica han aniquilat o han intentat aniquilar nacions senceres. Però sobretot implicarà l'assumpció ghandiana “ tot dret implica un deure acomplert” per part de tot individu o grup d'individus que es desplacin d'una nació a una altra per a viure-hi.
Es veurĂ amb una claredat meridiana que el dret de gaudir dels avantatges de tot tipus que atorga viure en una naciĂł determinada, implica el deure primer d'integrar-s'hi i d'esdevenir un element enriquidor de la naciĂł que acull.
Es viurà amb una normalitat absoluta allò que ara s'intenta mistificar per tots els mitjans, propaganda, acusacions...: que tot aquell que viu en una nació sense integrar-s'hi, esdevé un element patològic al si de la nació.
De fet tota nació que no ha estat colonitzada, que té el seu propi estat i no ha perdut la capacitat de pouar del seu propi esperit, ha desenvolupat la vigoria, la capacitat i els instruments per dotar-se de les estratègies legals que assegurin la integració de tots els membres que viuen al seu si.
Amb l'eclosió d'aquesta nova consciència s'afermarà la convicció que tota nació té una à nima pròpia , expressada a través de la llengua, la cultura, la història, l'art....que ha d'emetre la seva llum i expressar-se amb tota plenitud, no només per dignitat de la pròpia nació, sinó pel benefici de la humanitat sencera. L'expressió en plenitud de l'à nima de totes i cada una de les nacions del món serà un dels trets definidors i fonamentals de la nova consciència.
Envigorir l'à nima de la nació catalana, els nostres trets propis i retornar-nos la plenitud nacional , en el marc de l'eclosió de la nova consciència que s'està congriant, ha de ser, doncs, l'objectiu immediat i, alhora, la garantia de la integritat de la independència, que ja ha iniciat el seu preludi.
Cada nació té el seu territori en el món, i és en aquest territori que li és propi on ha de brillar en plenitud, l'à nima, el carà cter, la manera pròpia de veure i entendre el món que té cada poble. Expressar el propi Ser en plenitud per a ocupar l' espai que li pertoca amb dignitat són els dos reptes indestriables que la nació catalana, i amb ella tots els quim la volem lliure i plena, hem d’assumir amb absoluta convicció.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya AcciĂł
El col.lapse de la vella consciència
La nostra consciència determina el nostre món.(1)
Per això qualsevol transformació exterior que no neixi d’un canvi de consciència, acaba degenerant i retornant, sota formes potser diferents, a la mateixa manera de fer que es volia superar.
Es cabdal entendre que el moment històric que viu la humanitat, i de manera especial la nostra naciĂł, Ă©s el del col.lapse de la consciència humana”racional”. Aquesta consciència que cerca la felicitat, l’abundĂ ncia, el benestar…. a l’exterior, a travĂ©s del poder, la manipulaciĂł i l’abĂşs tant de la Naturalesa, de l’home, com de les nacions, estĂ tancant la seva etapa. Aquesta consciència que ja ha col.lapsat, ha assolit d’una banda l’objectiu per al qual havia emergit: refinar la ment i la personalitat humana a fi de fer-les aptes per a la tasca a què s’han d’encarar en la nova etapa que s’estĂ obrint davant nostre, i de l’altra, ha mostrat amb una cruesa irrefutable que la dualitat i la concepciĂł de la realitat que engendra, basada en la separaciĂł, l’enfrontament i el domini contĂ© implĂcits els seus propis lĂmits i la seva destrucciĂł.
Només quan deixem d’identificar-nos amb els parà metres que encotillen la nostra consciència, permetem que aquesta s’eixampli i ens mostri dimensions noves, que creen una nova percepció del món, una nova Realitat.
La cotilla que la nova consciència que s’albirà s’està traient de sobre és la identificació unilateral amb la ment i amb els sentits. De la mateixa manera que en tots els esglaons evolutius, cada regne ha refinat uns instruments de percepció que l’home ha recapitulat i ha posat al servei de la ment racional, ara ens obrim a una era en què s’estan desvetllant, cada vegada en més homes i dones, nous instruments de percepció i coneixement. Instruments que dirigeixen i obren la mirada cap al món interior. L’espai subtil, profundament real. El cor de la Realitat.
Aquesta nova consciència integra tots els instruments refinats en etapes evolutives anteriors, i ens obre a una visió de la Realitat diferenciada, ordenada, integrada, harmoniosa i sagrada. Una Realitat que es desplega sota un designi que, un cop copsat, només podem admirar i servir.
Una Consciència que, com diu Aurobindo, “ empra l’individu com a centre i instrument i la col.lectivitat com a condició i com a camp” (The Life Divine p.19)
L’home en què aquest canvi de consciència ha arribat al seu punt crĂtic, experimenta una reavaluaciĂł en els sĂmbols de la seva consciència, no en un, sinĂł en tots els camps simbòlics, que resulten en una revoluciĂł del seu ser interior, i, a travĂ©s de l'interior, de la seva vida exterior. I aquest home esdevĂ© instrument conscient i voluntari dels organismes(camps) mĂ©s amplis dels quals ell se’n sent cèl.lula integrant, i dintre dels quals troba la seva compleciĂł: la famĂlia, les nacions, la humanitat, i mĂ©s enllĂ , com apuntava Teilhard de Chardin, “un organisme còsmic” que l’home nomĂ©s pot copsar amb la visiĂł i l’escolta interior, els intruments de coneixement que estan madurant en l’eclosiĂł d’aquesta nova consciència.
La nació catalana ha estat pionera en anteriors canvis de consciència històrics. La nostra Edat Medieval fou madura molt abans que a la resta d’Europa i fornà un segle d’or enlluernador. L’eclosió humanista i renaixentista, tot i que silenciada, esclatà primerenca a casa nostra amb homes de la talla d’un Cristòfor Colom, que la història oficial encara ha de restituir a la nació catalana, i de tants d’altres que aquesta nova consciència rescatarà de la confusió en què la mentida els ha condemnat.
NomĂ©s una naciĂł madura podia suportar i havia de patir aquests segles de negaciĂł, de colonitzaciĂł, de nit fosca de la nostra Ă nima nacional, sense perir. Tant sofriment no ha estat casualitat, no ha estat en va. Ha estat el ferment necessari, l’alquĂmia dolorosa que l’à nima de la naciĂł havia de patir per a poder emergir, ara, al caire de la Nova Era, madura, en comuniĂł Ăntima amb l’Esperit de la PĂ tria.
Hi ha una massa del nostre poble que viu distreta, immersa en els trĂ fecs quotidians, doblegats els genolls davants els poders que sotmeten la nostra naciĂł, i no Ă©s capaç de percebre els dolors de part que sacsegen la PĂ tria, i dels quals el preludi de la Independència que vivim, n’és part. Uns dolors dels quals n’emergirĂ molt mĂ©s que la independència polĂtica, l'eclosiĂł d’aquesta nova consciència.
Però hi ha una resta que estĂ atenta, vigilant, bategant ja amb aquesta nova consciència ordenadora, Ăntegra i integradora, sacralitzadora, que fondrĂ com el sol fon el glaç el caos, la mentida, la usurpaciĂł, la colonitzaciĂł, la traĂŻciĂł que ara campa amb cinisme prepotent a l’ampla de la naciĂł. Una nova consciència que superarĂ la primitiva i caduca “unitat uniformitzadora” a la qual les forces involutives ens volen condemnar, i farĂ quallar la unitat integradora on l’autoexpressiĂł original i diferenciada de tots els Ă©ssers, cada un al lloc que li pertoca, engendrarĂ organismes vius i dinĂ mics en continu refinament i harmonitzaciĂł, i on l’exercici lliure de la pròpia funciĂł, l’expressiĂł de la pròpia plenitud, serĂ el veritable servei al conjunt.
I és com a heralds d’aquesta eclosió que s’albira, que els afanys i la lluita per l’alliberament de la Pà tria catalana esdevé una tasca sagrada que malhauradament al món independentista li costa verbalitzar, però que cada cop més homes i dones del nostre poble intueixen. Es una empenta, una visió interior que es va fent dià fana, en la qual la llibertat i la plenitud personal només assoleixen el seu ple sentit dins la llibertat i la plenitud de la Pà tria i dins la llibertat i la plenitud de la humanitat sencera.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya AcciĂł
(1)Per consciència entenem una capacitat evolutiva que emergeix del subconscient i es manifesta en un primer estadi a travĂ©s de sensacions, de percepcions fĂsiques i materials, s'expandeix desprĂ©s cap al mental tot incloent el bagatge històric, cultural i ètic que ens ha modelat, les creences profundes que dicten les nostres actituds, la capacitat d'aprendre de les experiències que sacsegen i qĂĽestionen les nostres certeses, els graus d'identificaciĂł que hom tĂ© amb les pròpies percepcions; i s'obre en una fase posterior mĂ©s enllĂ de la ment cap a un principi mĂ©s profund, cap a un ordre mĂ©s perfecte que el fĂsic i el mental.
Cada nivell de consciència forneix uns instruments de percepciĂł que determinen una visiĂł del mĂłn. Durant amplis perĂodes d'evoluciĂł, en els quals s'hi inclou encara gran part de la humanitat, la identificaciĂł inqĂĽestionada amb l'experiència que proporcionen els instruments de percepciĂł, propicien la confusiĂł de considerar el mĂłn que es percep com la realitat, quan de fet Ă©s nomĂ©s una manera de copsar i interpretar la realitat.
Per a fer-ho entenedor, imaginem-nos un parc on hi ha plantes, insectes, animalons diversos, gent passejant amb gossos i un home assegut en meditaciĂł profunda. Cada un d'aquests Ă©ssers ha desenvolupat uns instruments de percepciĂł lligats intrĂnsicament a la funciĂł que desenvolupen i que li fan percebre uns parĂ metres concrets de la realitat. El mĂłn que percep la planta es basa en les sensacions: claror, humitat, tendresa..., els insectes perceben amb uns sentits especialitzats per a afavorir les seves funcions dins la natura i la vida de grup: les abelles, per exemple tenen desenvolupada la “visió” de proximitat, per afavorir la vida dins del rusc. Els gossos, tenen els sentits “instintius” gust, olfacte, mĂ©s desenvolupats que, per exemple, el visual. El seu mĂłn Ă©s, doncs, bĂ sicament un mĂłn d'olors. L'home ha integrat tota l'escala de percepcions del mĂłn mineral, vegetal i animal, i ha incorporat als sentits, l'Ăşs de la ment, que li permet interpretar els parĂ metres rebuts a travĂ©s d'aquests sentits. En cada un d'aquests Ă©ssers el mĂłn es fa mĂ©s ampli i complex, però es mou encara a l'epidermis de la realitat. S'ha passat de la sensaciĂł a la percepciĂł instintiva , fins a la interpretaciĂł mental. Però Ă©s això la realitat? Si ho preguntem al meditador, ens dirĂ que els sentits i la ment ens donen nomĂ©s la fenomenologia de la Realitat, però que hi ha un nucli essencial, intrĂnsec en tot fenòmen i comĂş a tots ells, que es capta intuĂŻtivament i experimentalment i que s'esmuny dels esforços de la ment, precisament perquè les eines que en possibiliten l'experiència no sĂłn en l'Ă mbit dels sentits fĂsics ni del mental. SĂłn sentits interiors subtils. Uns sentits que amplien dramĂ ticament la percepciĂł de la Realitat, que la mostren integrada, sencera i integradora. I que en permeten copsar la intencionalitat.
València. Els genocides tanquen el cercle.
Amb aquests darrers atacs a la llengua catalana i, especialment amb el tancament de les emissions de TV3 a València, el procĂ©s colonitzador que es va iniciar fa sis segles, precisament amb la llengua i l’assimilaciĂł de les classes aristocrĂ tiques catalanes als interessos castellans, estĂ tancant el cercle d’una estratègia perfectament definida i curosament portada a terme. Una estratègia que tĂ© com a objectiu final l’assimilaciĂł i dissoluciĂł de la naciĂł catalana dins de la Gran Castella, eufemĂsticament dita Espanya.
Aquesta estratègia s’ha desenvolupat en tres fases:
a-una primera fase d’afebliment nacional, a partir del CompromĂs de Casp. La colonitzaciĂł va començar pels dos centres neurĂ lgics de la naciĂł: la classe dirigent, i l’à nima de la naciĂł, la llengua. I va continuar per l’apropiaciĂł il.legĂtima de la nostra història i la nostra cultura, i la cessiĂł de la Catalunya del Nord als reis francesos.
Es va assimilar la noblesa catalana als interessos castellans i es va substituir la llengua catalana per la castellana a la vida de la cort, iniciant aixĂ un procĂ©s en què el prestigi lingĂĽĂstic i cultural dins la nostra naciĂł l’anĂ ocupant progressivament la llengua castellana.
2- Una fase de brutalitat fĂsica i legal, que tot haver-se iniciat i experimentat puntualment ja en el perĂode anterior, esclatĂ i fou carta de naturalesa a partir de la desfeta del 1707-14, amb els Decrets de Nova Planta. Una desfeta que fou la conseqüència lògica i inevitable de la manca de classes dirigents fidels a la naciĂł que havia engendrat el perĂode anterior. La naciĂł, sense un generalat que planifiquĂ©s una defensa unitĂ ria, es defensĂ anĂ rquicament, territori per territori i ciutat per ciutat, i inevitablement sucumbĂ. En aquesta fase els atacs i les prohibicions a la llengua foren implacables. I s’allarga fins la darrera guerra d’Espanya contra la naciĂł catalana, on l’aferrissament de Franco contra la llengua, o sigui, contra el nostre signe d’identitat mĂ©s clar, Ă©s expressiĂł del llarg genocidi a què hem estat i, encara estem sotmesos. Un genocidi que en aquesta etapa començà a emprar l’arma predilecta dels colonitzadors: el procĂ©s de substituciĂł demogrĂ fica amb l’entrada d’onades immigratòries massives, que havien de servir com a força de xoc per a desintegrar una naciĂł i una llengua afeblida i castigada.
En aquest perĂode, els continus cĂ stigs i humiliacions que van haver de suportar els catalans, van defomar el nostra carĂ cter col.lectiu llevant-li aquells trets mĂ©s combatius i vitals, i dibuixant el catalĂ servil, conformista i disposat a justificar els seus botxins que Ă©s el prototip actual de gran part dels nostres connacionals.
3- A la tercera etapa, iniciada amb la llufa de la “transició”, l’ammnèsia històrica que s’imposĂ i la disfressa democrĂ tica amb què es vestĂ l’estat, servĂ als colonitzadors per bastir l’actual manipulaciĂł ideològica, imposar el bilingĂĽisme, l’autèntica bomba activada per acabar el procĂ©s de substituciĂł lingĂĽĂstica, i dotar-se de les seves armes modernes, no censurades per la comunitat internacional: els mitjans de comunicaciĂł i el Tribunal Constitucional, que els permet des de la legalitat cometre els abusos que els convenen.
La pretesa ignorĂ ncia de l’existència d’aquest procĂ©s per part de tots els polĂtics que han exercit des de la transiciĂł ha legalitzat l’acciĂł dels colonitzadors, dels traĂŻdors i dels col.laboracionistes dins mateix de la naciĂł catalana, fent-la veure com un “dret democrĂ tic” a defensar el seu punt de vista, enlloc de denunciar-la com el què Ă©s realment: un genocidi en tota regla de la naciĂł catalana.
S’evita des de qualsevol esfera de poder la referència a la colonització i al genocidi a tots nivells que s’està perpetrant, perquè això els deixaria en evidència i posaria en qüestió la impunitat democrà tica amb què s’escuda la brutalitat dels colonitzadors i les claudicacions i genuflexions vergonyoses dels col.laboracionistes.
Però, aquesta obstinació a no voler dir les coses pel seu nom, no tant sols ha servit per armar els enemics de Catalunya, i els traïdors, sinó que també ha pervertit la possibilitat d’una resposta efectiva des de la societat civil, que en negar-se els arguments històrics que el concepte de colonització li forneix, ha caigut en la trampa que se li ha parat des de l’estat. Voler fer creure que hi ha els espanyols “bons”, que s’han identificat amb les esquerres, i els espanyols “dolents”, que, és clar, són el PP i afins. I aleshores es produeixen errors i cegueses tan greus com les que estan passant arran del tancament de TV3 a gran part de la nació. Com que s’han negat a verbalitzar la paraula colonització i a assumir que vivim un procés centenari orquestrat des de l’estat, on cada un dels seus braços juga el seu paper a la perfecció, carreguen els neulers contra els blaveros, i s’obliden que fou el partit socialista, exactament el discret Sr. Montilla, a la seva època de misnistre, qui deixà les portes obertes als blaveros i cia, per fer el que ara estan fent.
Aquesta mateixa ceguesa converteix aquest actes genocides en tema de tertúlies on el dret de vida d’una nació i d’una llengua a casa seva, queda sotmés a la “sagrada” llei democrà tica dels mai denominats”colonitzadors”. Valga’m Déu! Aquà per sobre de tot s’ha de ser demòcrata i justificar qualsevol abús, i crim comés per l’estat mentre es faci emparat en la “seva” llei.
SĂ, estem vivint les etapes finals del procĂ©s colonitzador que ha fet d’una naciĂł gran, poderosa i respectada com era la Catalunya del s.XV, unes provincietes tristes i desvitalitzades en avançat estat d’assimilaciĂł. I la Ăşnica possiblitat real d’aturar el procĂ©s i reverti-lo, de restituir-nos allò que ens correspon a travĂ©s de la Independència, encara Ă©s titllat per molts com el caprici d’uns catalanets enfadats perquè la butxaca no els sona. I això, perquè des de les files independentistes encara no s’ha trobat, majoritĂ riament, la força per verbalitzar la paraula colonitzaciĂł, ni per acusar de genocides els estats que ens estan matant, ni per assenyalar i dir els noms i els cognoms de colonitzadors, traĂŻdors i col.laboracionistes.
Si de veritat ens en volem sortir, i no acabar cremats en actituds resistencialistes que no porten enlloc, ara és l’hora de posar-nos drets i començar a dir les coses pel seu nom i a dir els noms dels qui han atemptat i atempten contra la nació catalana. Apropiar-nos dels arguments històrics que ens calen i desenmascarar els grans “demòcrates” és el pas necessari per caminar amb garanties cap a la independència, l’únic camà digne per a la nació catalana.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya AcciĂł
L’esperit dels Templers
El sacrilegi més tenaç contra la nació catalana l’han perpetrat tots aquells que arreu de la pà tria, però sobretot des dels centres de poder, no han estimat tota la profunditat de l’ésser nacional català , no han estat atents a les necessitats de la seva à nima, li han segrestat tota vida simbòlica i espiritual, li han negat la sacralitat, i l’han reduïda a una “fà brica” que engreixa l’opressor i omple la nació d’oportunistes i rellogats. Xucladors de la sang de la pà tria.
L’han convertida en una esclava menyspreada, l’han desposseïda del seu carà cter. L’han aprimat i escapçat tant, que ara el més poderós de la nació catalana és la seva ombra, tots aquells trets que tot i ser nostres ja ni reconeixem com a propis: la força, la dignitat, el coratge, l’autoritat, el carisma, l’astúcia, l’odi……I és aquesta ombra, projectada sobre els nostres colonitzadors, la que s’abraona sobre nosaltres i ens devora.
I els mateixos que han banalitzat la nació tot reduint-la a una mà quina de fer diners, ara que l’aigua els arriba al coll, són incapaços de veure-hi més enllà del trist panorama que ha engendrat la seva traïció a l’esperit de la pà tria.
Una traĂŻciĂł exhibida impĂşdicament i descarada per gran part dels polĂtics asseguts a les diferents administracions colonials en què han esquarterat la naciĂł, i emmascarada barroerament per d’altres, que s’omplen la boca de discursos nacionals ambigus, però l’enfonsen amb els seus actes dintre del llot i del fangar. Per a molts d’ells, la naciĂł catalana es redueix, en el millor dels casos, a una xarxa d’interessos econòmics i de poder. Idòlatres. Carnassa. Miserables corruptors.
A la nostra naciĂł no la salvarĂ aquesta “polĂtica” ni aquests “polĂtics”. NomĂ©s una nova consciència fonamentada en la fidelitat i l’amor a la pĂ tria, una consciència que engendri una manera de ser i de fer sincera, tindrĂ el tremp necessari per a escombrar el vell ordre i iniciar la necessĂ ria regeneraciĂł nacional.
En aquest moment històric crucial, en què es decideix la vida o la mort de la nació catalana, la pà tria fa una crida a tots els homes i dones d’entranyes ardents, de cor generós i de ment humil, a tots els homes i dones que vulguin esdevenir-ne el hereus, a fer una tasca solità ria i costeruda, però inajornable. Retornar-li a la pà tria catalana, amb cada un dels nostres actes i pensaments, la sacralitat que li han arrabassat, tot aprenent a escoltar-ne el batec profund, estimant-la, servint-la. Integrant la seva ombra. Fent nostre l’esperit dels Templers que la van fer gran i foren els garants de la plenitud nacional. Aquesta era la seva tasca. Aquesta ha de ser la nostra.
La nova consciència ancorada en l’amor fidel serà l’autèntic fonament de la regeneració nacional. La pedra angular de la salvació de la nació catalana. Depèn de cada un de nosaltres que acabi emergint i quallant.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya AcciĂł
Arxiu del blog
-
â–ş
2012
(6)
- â–ş de novembre (1)
- â–ş de setembre (1)
-
â–Ľ
2011
(8)
- ▼ d’octubre (2)
-
â–ş
2010
(4)
- â–ş de novembre (1)
- â–ş de setembre (1)
-
â–ş
2009
(12)
- â–ş de desembre (1)
- â–ş de novembre (1)
- ► d’octubre (2)
- â–ş de setembre (1)
-
â–ş
2008
(15)
- â–ş de desembre (2)
- â–ş de novembre (1)
- ► d’octubre (1)
- â–ş de setembre (1)
-
â–ş
2007
(19)
- â–ş de desembre (3)
- â–ş de novembre (1)
- ► d’octubre (2)
- â–ş de setembre (2)
-
â–ş
2006
(1)
- â–ş de desembre (1)